Vaig parlar a un bon company de feina, informàtic ell, de nosaltresllegim.cat i li vaig demanar que hi participés. A més, vaig fer extensiva la invitació al seu pare, que em constava que devia ser molt bon lector… Ell, de moment, m’ha fet el salt, però el pare, en Jordi, s’ha engrescat a parlar-nos de L’última carta de Companys, un llibre d’un president republicà, la qual cosa no deixa de tenir gràcia, perquè ells poden presumir de dir-se Príncep. Agraeixo molt aquesta reflexió compartida sobre un llibre que estic segura que donarà que parlar!
Títol: L’última carta de Companys
Autor: Toni Soler
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 321
ISBN: 978-84-664-1046-5
PVP: 18€
Ens trobem a l’any 2015. Un científic català resident a l’estranger decideix tornar a Catalunya, entra en contacte amb la Generalitat i ofereix, mitjançant un giny ideat per ell al govern català, presidit per una dona, la possibilitat de fer tornar el president màrtir Lluís Companys rescatant-lo de l’escamot de l’exèrcit franquista pocs segons abans que aquest l’executi.
Toni Soler el brillant director dels programes de TV, Polònia i Crackòvia i autor de l’exitós llibre Història de Catalunya –Modèstia a part- ens presenta un Lluís Companys femeller, cràpula i amant de la gresca i la barrila. Alhora que desconcertat per les característiques de la Catalunya que es troba en aquest ja no tan llunyà any 2015.
L’última carta de Companys es tracta, sota la meva opinió, d’un llibre divertit, amè i que es llegeix amb molta facilitat. Un llibre amb apunts d’història, d’intrigues i disputes entre els governs català i espanyol, que fa pensar i que és mereixedor de més ressò del que ha aconseguit.
N’aconsello molt ferventment la lectura.
Eps, i en un altre estil, si us agrada el programa Polònia, no us perdeu els llibres Polònia i Cabòries, que de ben segur que passareu una bona estona!
Sí que té bona pinta aquest llibre, sí senyor. Amb aquests temps en que tothom diu que la societat s’està allunyant de la política potser no està gens malament llegir una mica de política-ficció.
Donc estic d’acord amb tu, César! L’altre dia en parlava amb el meu germà i, tot i que al principi ell es pensava que era un llibre “tipus Polònia”, quan li vaig explicar que era una novel·la més aviat històrico-política i que de “conyeta” no en tenia res, els dos vam estar d’acord a escriure’l a la carta de Sant Jordi…