Títol: Valquíries
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho [Núm 0 ]
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-8256-948-2
Preu: 17,00€
Ara que ja ens anem coneixent us ho puc dir, em considero una persona poc donada a creure en res que no pugui ser demostrat de manera empírica. Digueu-me descreguda, si voleu, però en general sóc de les que on altres hi veuen cops de sort jo hi veig probabilitat.
Bé, doncs, amb aquesta premisa, us preguntareu “què fa la Montserrat llegint Coelho“? Ai, doncs jo us diria “coses de la feina” però segur que ell afirmaria amb rotunditat “coses dels àngels”. Perquè precisament d’això va aquest llibre, d’àngels.
Es tracta d’un relat autobiogràfic en què Paulo Coelho i la seva dona s’endinsen al desert a la recerca del seu àngel de la guarda. L’escriptor brasiler va marcar-se la meta de veure (sí, sí, he dit veure) el seu àngel i per aconseguir-ho va estar més d’un mes fent exercicis al desert dels Estats Units. Precisament allà és on coneix les Valquíries, unes dones decidides i amb un alt component espiritual que volten pel desert predicant i donen títol al llibre.
Que què m’ha semblat? Doncs com que entre nosaltres no hi pot haver secrets, us confessaré que l’he trobat un relat 100% Coelho, és a dir, molta màgia, molts misteris, molta transcendència, molt de Déu… M’interessa personalment? No. Crec que és un llibre recomanable? Sí. Però no per a qui vulgui passar una estona distreta, per això crec que hi ha moltíssimes novel·les millors, sinó per a aquells lectors que busquen respostes a dubtes existencials. Per a aquells milions de lectors a qui Paulo Coelho dóna llum en el camí obscur que és la vida. Alguns ens conformem amb il·luminar-lo amb làmpades de baix consum, però si us agrada pensar en solucions “de més alta volada”, Valquíries us encisarà.
En un cas o un altre, us deixo amb unes altres Valquíries, igualment encisadores…
Trobo que per començar el setembre, una lectura així pot estar bé. Qui més qui menys, es planteja coses… si més no, “què estic fent jo aquí en comptes de ser a la platja??”
M’agrada molt el teu comentari Albert!!!! Tot i que amb en Coelho he tingut experiències literàries totalment dispars i antàgòniques.
Núria, porto tot just una tercera part del llibre (que és curtet!) i m’està agradant. De fet, te l’imagines, el Coelho emmig del desert en calçotets amb la dona, voltant per allà com ànimes en pena… Sort dels àngels, que si no ho expliquen, jejejeje! Ja us comentaré què tal m’ha anat un cop l’hagi acabat.