Títol: Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants
Autor: Mathias Enard
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-6641-397-8
PVP: 16,90€
M’acabo de llegir Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants i us escric aquest comentari encara amb aquella emoció de quan un acaba un llibre que li ha agradat molt!
Fa poc llegia un text d’en Neil LaBute que deia: “L’obra breu és una cabrona i una malparida (sí, pot ser les dues coses alhora) difícil de dominar”. Potser els atributs són grollers, però no per això menys certs. Com em penso que ja he dit aquí alguna vegada, comparteixo aquesta opinió que les obres breus (de qualsevol gènere) necessiten un esforç afegit per part de l’autor, i trobo que si han estat ben treballades resulten doblement reconfortants per al lector. És com un cafè curtet però extraordinàriament intens.
Quan vaig començar aquesta novel·la de només 161 pàgines vaig fer-ho amb intriga; quan anava per la 40 estava desorientada; a la 161, corpresa. Què ha passat entremig? Doncs d’acció no en trobareu massa, la veritat. Hi passen coses però no hi ha una trama argumental moguda ni amb traca final de pirotècnia… El resum d’aquesta novel·la històrica seria: “Miquel Àngel arriba sense un ral a Constantinoble per construir un pont al Corn d’or, després d’un intent fracassat de Leonardo”.
El que sí que hi ha és una prosa magnífica i una reflexió humana digna d’elogi. Una reflexió sobre la bellesa, l’amor, la gelosia, la por… Tot això en un precís moment històric molt ric d’esdeveniments, presents i proppassats. Potser m’acusareu de fer una cita massa llarga, però crec que si us puc recomanar en Mathias Enard és per fragments com aquest. M’acomiadaré, per tant, amb la il·lusió que us agradi tant com a mi…
Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor; que responen al buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, d’aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.
Si voleu sentir l’autor llegint la seva obra, aquí teniu un fragment del programa L’hora del lector on va anar a presentar el seu llibre:
Montse, ja m’havien parlat bé d’aquesta novel·la, però amb el teu comentari i amb el fragment que afegeixes… Deu ni do! Quin final per a aquesta reflexió: “sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.” No em direu, Nosaltres, que això no és poesia en estat pur.
Per cert, Montse, comparteixo totalment amb tu la primera reflexió que fas sobre les novel·les curtes, coincidint així amb el Neil LaBute.
Cèsar, t’agradarà!! Reserva’t uns dies d’aquests de ponts per llegir-te-la, perquè s’ho val… Al pot petit hi ha la bona confitura!
Estic d’acord en tot Montse! És un petit llibre que et fa passar una gran estona!
Comunicadora, ja l’he prestat a dues persones diferents i sempre amb el mateix resultat: els agrada molt!
Genial Montse!
Trobo que això de recomanar un llibre que saps del cert que “et farà quedar bé” és una de les coses més glorioses de les relacions d’amistat. Quan trobes una joieta la vas deixant i al final un sopar amb els amics és com una mena de “club de lectura”… Aquest llibre s’ho porta!