@Grup62 @Ed_Proa
La pell de l’aigua és la darrera novel·la de l’escriptora Isabel Olesti (Reus, 1957), amb la qual va guanyar el Premi Mallorca 2011.
Aquesta novel·la obliga el lector a viatjar cap enrera en el temps, a la Barcelona cultural i social dels inicis de la democràcia, una ciutat encara molt dividida entre la part alta -de la Diagonal cap amunt- i la part baixa -de les Rambles cap avall-. I en aquest marc, l’autora ens situa a la protagonista, una dona amb molta vida interior que es troba immersa en els seus records i els seus somnis, fet que la fa enyorar el seu passat i no acabar d’acceptar el seu present.
Uns records de puresa que la porten a la seva infantesa i joventut de nena de poble, innocent, envoltada de rius i muntanyes, que es va veure trencada per un embaràs inesperat que la va portar cap a Barcelona. I a la gran ciutat, mare d’una família benestant, amb un dia a dia monòton, es troba fora de joc, absent, i amb l’anhel de veure el mar.
I el que havia de ser una bona jornada familiar anant a veure el Papa, es converteix en el punt d’inflexió de la seva vida. Aquella tarda entre l’aiguat immens que queia i la incapacitat de caminar entre la multitud fa que se separi de la resta de la família i enfila amb un taxi cap a les Rambles.
I una vegada allà descobrirà una altra Barcelona: la de la prostitució, les pensions, els bars, la generositat dels marginals, etc. I aquesta realitat la trasbalsa; hi queda atrapada i entra en una espiral gairebé onírica que li fa perdre la noció del temps, oblidant-se de la família, anant una mica a la deriva. Però una deriva que al final la portarà al punt de partida.
La lectura de La pell de l’aigua és trepidant, de les que atrapen el lector i el fan acompanyar la protagonista per tot el seu itinerari, tant el real com l’oníric. Però també és una lectura d’aquelles que permeten pensar i, perquè no, també opinar al lector sobre la conducta que adopta aquesta dona, que decideix deixar-ho tot enrera, i gairebé oblidar-se de les filles per seguir uns passos que, en certa manera, tenen alguns paral·lelismes amb els que en el seu moment va seguir la seva mare.
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Títol: La pell de l’aigua
Autor: Isabel Olesti
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 285
ISBN: 978-84-7588-302-1
Preu: 17,50€
Cèsar, ja has vist que amb La pell d’aigua inaugurem un nou format de fitxa al nosaltresllegim. Espero que us agradi i, sobretot, que via Twitter trobem encara més nosaltres amb ganes de llegir comentaris tan interessants com aquest, perquè, ben mirat, de què devem ser capços, si perdem el nord?
Hola a tots-es
Sóc l’autora de La pell de l’aigua i agraeixo el comentari. Certament has captat la idea del llibre, aquesta “nena de poble” amb un traume sexual al darrere, amb un ambient claustrofòbic que viu de petita, amb el pare massa religiós i absent i una mare intocable. I com aquesta dona es casa i el seuhhome repeteix l’esquema del pare. I com ella repeteix el de la mare. Fins que un dia… baixa als inferns per fer una catarsi i… Crec que és un llibre on s’ha d’estar atent a tots els detalls i que, si més no, la història no deixa indiferent. Jo hi he deixat la pell, escrivint…
Isabel, moltes gràcies per venir a nosaltresllegim! Tenir l’autora aquí sempre ens fa molta il·lusió. Vaig tenir ocasió de parlar amb el Cèsar personalment d’aquest llibre i em va deixar amb ganes d’agafar-lo, precisament perquè ell també em va dir el mateix que tu dius ara: “no deixa indiferent”. De nou, gràcies per venir i fins ben aviat!
Hola Isabel. Moltes gràcies pel teu comentari, sempre és d’agraïr l’opinió d’una autora. Realment has aconseguit un personatge protagonista molt potent, al voltant del qual esdevé tota la història. També m’ha agradat força la barreja de realitat i irracionalitat en la que es troba immersa la protagonista, i que explica la seva conducta al llarg de la novel·la, tot i que trobo que no sempre la justifica. Un interrogant que em va deixar obert la lectura de ‘La pell de l’aigua’ és saber i alhora intentar entendre per què la protagonista no fa cap referència a les seves filles durant la segona meitat de la novel·la. Pot ser fruit d’aquesta catarsi que esmentes al teu comentari anterior?
Moltes gràcies, Isabel, per la bona estona de lectura que m’has donat i que segurament donaràs a la resta dels Nosaltres.
Acabe de descobrir la pàgina al facebook. Enhorabona! Interessant i molt personal.
Rosa, moltes gràcies per compartir la troballa!!