@Ed_Proa @Grup62

En Ramon s’ha llegit el llibre de poesia El castell de la puresa, de Pere Gimferrer, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Pere Gimferrer (1945) ha fet, en quatre dècades llargues, una carrera d’escriptor notable. I, sense desmerèixer la seva prosa assagística i narrativa, el centre d’aquesta carrera, l’ha conformat la seva poesia. Per això, l’aparició d’El castell de la puresa és una bona notícia per a l’extensió de l’eix central del seu corpus literari.

Es tracta d’una col·lecció de deu poemes, datats entre el desembre de 2002 i el maig de 2013. Són poemes d’art major (que alternen versos decasíl·labs i alexandrins) i d’una discursivitat de flux edificat, entre la trentena de versos dels poemes més breus fins a la vuitantena dels més llargs.

Amb tot, la discursivitat d’aquests poemes de Gimferrer no és argumentativa, sinó més propera (si es pot dir així) a la lògica avantguardista d’un relat d’imatges, deslligat del pes de les cadenes de la causalitat. En un terme baumanià que va deixant d’estar de moda, podríem dir que Gimferrer fa una poesia preeminentment “líquida”, en una combinació singular de postmodernisme aparent i d’un aire neobarroc fet d’exhuberància verbal, en un ric devessall de metàfores lliscants.

Al mateix temps, però, és impossible no percebre a El castell de la puresa una proposta, sobretot, elegíaca. Amb una discreció que pot passar desapercebuda (però present), el llibre deixa constàncies sòlides, i de sentit incontrovertible, d’una veu tenyida de malenconia. Són traces mínimes (uns pocs versos amb força referencial al llarg del recull), però ben comprensibles.

Deliberadament, el conjunt del llibre fuig, escàpol, de la voluntat d’oferir un sentit tancat, unívoc, traçable.  Però les traces hi són, per exemple, en versos (“entre el morir i el viure a esgarrapades”) com aquests:

La rosa negra i moradenca diu
que el passat es vesteix de llum de roses;
quan vivim, la llanterna del passat ens espia;
si hi ha un temps a la mort, és el temps del present

Torno a l’elegia: per mi, El castell de la puresa és un intent humà de conjurar el dolor de les pèrdues: “tot ho ha transfigurat el temps que llaura/ i allò que fou efímer és ja definitiu”.

El dolor no és expressable, almenys no directament, i és aliè al sentit. Traduir-ne la intensitat sembla, potser, la pretensió de l’artifici exhuberant. Sembla, potser, l’aspiració del poeta, l’única que considera vivible, “si per tant de dolor i per tantes gemmes/ no hem sabut viure més que de biaix,/ sempre cremant focs aproximatius”.

Ni el sentit ni els sentiments (“lladres de camí ral”, diu) són convidats d’honor al ball d’aquests versos, ni tampoc la primera persona del singular. És, penso, una elegia lírica (del jo privat) aquest llibre, però el poeta sembla preferir la profecia generalitzadora:

si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!”

I, malgrat tot, aquest home profètic, que no se sent desemmascarable (o que no se sent capaç de viure sense màscara), busca amb “paraules oscades” una possibilitat de dir:

“És tal vegada aquest el martell dels poemes:
saber que som és viure de l’incendi dels mots.”

Vet aquí, doncs, d’aquest foc de paraules, la llum d’El castell de la puresa.

Moltes gràcies, Ramon! Comptem amb tu al Nosaltres per la lectura de poesia, que sembla que això se’t dóna bé! Què carai? Se’t dóna molt bé!

Aquí teniu un fragment del llibre de Pere Gimferrer en pdf.

Títol: El castell de la puresa
Autor: Pere Gimferrer
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-426-4
PVP: 16€