Arxiu de l'autor: Lia

Suzanne, de Noemí Trujillo

suzannenoemitrujilloLa Susanna és fotògrafa i viu Barcelona. Li encanta fotografiar aeroports. Per ella és una cosa gairebé obsessiva. Arriba a l’aeroport -el que sigui- de Barcelona, Madrid, Frankfurt,… tant és! I allà s’hi instal·la com si fos okupa, s’hi passa dies veient com es desperta un aeroport, com obren les cafeteries i els quioscs de premsa, el personal de neteja que es distribueix per fer les seves tasques, el tràfec dels passatgers amunt i avall…

Tanta i tanta gent que passa al cap del dia per un aeroport… i, en canvi, és un dels llocs més solitaris del planeta. Ningú es fixa en ningú, prou feina té tothom amb els seus mòbils, les seves tablets i en vigilar els panells informatius que anuncien el proper vol. A ningú li importa la gent que passa pel seu costat. És per això la Susanna pot fer la seva feina com si estigués sola i fer fotos de tot i tothom.

El Tomàs viu a Madrid i treballa a l’aeroport. Així es com coneix la Susanna. I s’enamoren perdudament l’un de l’altre.

La feina de la Susanna cada cop l’absorbeix més i més. Viu i respira per la càmera que porta penjant del coll com si fos un talismà. Viatja constantment i, vulguis o no, això fa que la relació amb en Tomàs es deteriori cada dia una miqueta. Ella va tenint “noviets” esporàdics aquí i allà. Mai és res gaire seriós però, sigui com sigui, això de les aventures gaire bo no no pot ser; i més per una persona que està a punt de casar-se amb el seu xicot i anar-se’n a viure a un xalet a Villaviciosa, a les afores de Madrid.

En Tomàs, per la seva banda, tampoc no es mama el dit. I tot i que s’estima la Susanna per sobre del bé i el mal, també es busca la vida amb alguna que altra mossa que li ompli els buits al cor que li deixa la seva estimada.

Per si tot això no fos de per sí prou complicat, resulta que com més s’apropa el dia del casament, més dubtes assetgen la Susanna. Ella estima Barcelona, i per sobre de tot el seu barri de Sant Antoni. Deixar-ho tot per instal·lar-se a Madrid, a les afores, mes ben dit…. uf!! A més, la relació que té amb la família d’en Tomàs és, per dir-ho de manera suau, més aviat tensa.

En Tomàs té tres germanes, una mare malalta i obsessiva amb el seu “nen” i un pare ex-taxista que no suporta els catalans i deixa anar perles del tipus “los catalanes cada vez están más gilipollas”. Tan tensa es posa la cosa que la Susanna decideix ajornar el casament i donar-se un temps per re capacitar i decidir el millor per a tots dos. Han de passar diverses coses més aviat tristes per posar ordre a aquesta disbauxa.

Tot això amb la sintonia que acompanya tota la novel·la: la cançó Suzanne, de Leonard Cohen.

Aquesta és una novel·la que explica el que molts catalans coneixem prou bé. Són les diferències entre Madrid i Barcelona i el peatge que s’ha de pagar per estimar i renunciar a la nostra vida i a les nostres llibertats.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Suzanne
Autor: Noemí Trujillo
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-16367-44-3
Preu: 18€

Share

La filla de la neu, de Núria Esponellà

lafilladelaneuDes que era petita que he sentit una especial predilecció per la Vall de Núria i llegir La filla de la neu… uf! Com us podria dir? Ha estat un plaer deliciós i una lectura fantàstica.

Tot comença amb l’arribada a la vall del jove Marçal. Al principi costa una mica ubicar què fa allà aquest home, però mica en mica tot es va posant al seu lloc, sense presses, de forma ordenada i entenedora. En Marçal està escrivint la història d’amor i de gran sacrifici que van fer els seus avis els anys 30 del sègle passat.

L’Enric és enginyer auxiliar del cremallera de Núria. És un home jove, competent, estricte i alhora comprensiu. És un home capaç de fer bregar de forma disciplinada i sense massa aldarulls els més de mil treballadors que van ser necessaris per dur terme una obra grandiosa com va ser el cremallera de Núria.

La Joana és cambrera al hotel on van a dinar els directius de l’obra. També, de tant en tant, apareixen les dones i els fills malcriats d’aquests, però la Joana té un caràcter, una energia i una manera de fer les coses única!! És una dona fora de sèrie i sap fer-se respectar. Allà tot són homes, alguns d’ells amb un sentit del respecte i les bones maneres diguem-ne que una mica deteriorat, però la Joana no necessita ningú per fer anar a tothom més dret que un ciri! I que quedi clar que de pretendents en té a cabassos!

És una dona avançada al seu temps, que aconsegueix calçar-se uns esquís i lliscar per la muntanya com una campiona. Tan gran es la seva destresa esquiant que li proposen fer de monitora de la mainada dels directius que vindrà amb les tòtiles de les seves mares de cara a Nadal.

La Joana i l’Enric són els avis del Marçal i ell està escrivint la seva increïble història.

La Núria Esponellà ens explica de la mà dels records d’aquests deliciosos personatges, quines van ser les dificultats en què es van trobar. Estem parlant de l’obra d’ enginyeria amb més metres d’altitud de tota la península ibèrica. S’havien de salvar els desnivells, s’havia de dinamitar la roca, saber quina era la càrrega correcta i precisa d’explosiu per cada tram… També s’ havien de vigilar els pispes -que n’hi havia igual que ara- i els aprofitats que per treure pasta no filaven prim a l’hora de falsejar albarans de compra de material, i que els importava un rave la vida dels seus companys de feina. Amb explosius millor no jugar, oi?

Això i moltes altres coses que no us desvetllaré son els tresors que s’amaguen dins d’ una novel·la que estic convençuda que recomanareu als vostres amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla de la neu
Autor: Núria Esponellà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2040-2
Preu: 20,50€

Share

Jonàs, d’Isabel-Clara Simó

jonasisabelclarasimoHola a tots, Nosaltres!! Avui per primer cop em toca parlar del llibre d’una autora desconeguda per mi. Aquesta ha estat la meva primera incursió en l’obra de l’Isabel-Clara Simó amb en Jonàs. I quin plaer més gran Nosaltres, quin plaer més gran…

La novel·la, Jonàs, és un recull de pensaments, de sensacions a flor de pell. És una carícia al clatell i un cop de puny a l’estómac. És una prosa rabiosament poètica i descarnada, que diu grans veritats sense concessions i que podria resultar desoladora… però no, no és així. De tant en tant, l’autora ens ho posa més fàcil amb certes pinzellades d’un humor fi, deliciós i breu. Senzillament perfecte.

La història que ens explica l’Isabel-Clara Simó va de l’amor que sorgeix entre dos homes a la ciutat de Nova York. En Jonàs és un paio que enamora a tothom. Homes, dones, petits i grans. És guapo, és dolç, té els ulls blaus, els cabells rossos i una dent d’or. Però també té un passat ple d’ombres, un passat que quan li ve de gust, s’instal·la en el seu present sense demanar-li permís i li complica la vida de mala manera.

L’Àlex és de Barcelona i coneix en Jonàs només arribar a Nova York… i perd el cap per ell així que el veu. Perd el cap literalment, ja ho veureu!! De la mà del Jonàs coneixem racons, restaurants, galeries d’art i, sobretot, gent de Nova York. Tots ells són personatges al límit, gent que porten al damunt una càrrega emocional difícil d’arrossegar.

Passejar per aquestes pàgines de la mà de l’autora i amb la veu de l’Àlex i en Jonàs és una experiència que no us podeu perdre. És un viatge per recordar i explicar als bons amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jonàs
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18€

Share

Les aigües de l’eterna joventut, de Donna Leon

lesaiguesdeleternajoventutAmics, la Donna Leon, la gran dama de la novel·la negra aquest cop ens fa patir de valent amb aquest nou cas del comissari Brunetti i els seus companys de la Qüestura.

Tot comença amb un sopar a casa de la sogra d’en Brunetti, que cedeix el seu palauet a la seva íntima amiga, la comtessa Demetriana Lando-Continui. És una dona gran, rica i generosa que pateix per Venècia i la seva degradació a causa de les marees contínues de turistes i de la fugida massiva dels joves per no poder pagar els lloguers exorbitants que els hi demanen.

Per això el motiu d’aquests sopar, és reunir-se amb una sèrie de banquers, enginyers, dissenyadors i tota mena de personatges adients per tal de construir uns habitatges petits i accessibles perquè el jovent es quedi a Venècia enlloc de marxar a buscar fortuna fora de la ciutat. En Guido Brunetti, com és lògic, assisteix a aquest sopar en qualitat de convidat. El que no sap és que la Demetriana té un interès especial per parlar amb ell a causa d’un lamentable accident que es va produir ara fa quinze anys.

Els maldecaps de la dama se centren en la Manuela, la seva néta, una noia que després de caure al canal en circumstàncies poc clares, queda tocada per sempre més. Han passat molt anys però ella continua anclada en el passat. A dia d’avui, la Manuela té 30 anys però mentalment s’ha convertit en una nena petita.

A partir d’aquí, en Brunetti lluita per anar estirant els fils que li donin alguna pista sobre un tema tan poc definit i que a més ha passat fa una pila d’anys. A Les aigües de l’eterna joventut en Brunetti tornarà a comptar amb l’ajut de la sempre eficaç senyoreta Elettra, el fidel Vianello i la seva col·lega napolitana, Claudia Griffonni.

El que és evident és que la comtessa Demetriana té tota la raó del món al sospitar que la caiguda a l’aigua de la Manuela, una noia amb autèntic terror a l’aigua (que ja és mala sort vivint a Venècia), és molt estranya. En Brunetti i els seus col·laboradors aconseguiran arribar al quid de la qüestió i donar pau al esperit de la comtessa?

És sempre un plaer llegir la Donna Leon, Premi Pepe Carvalho d’enguany a la BCNegra 2016, i els seus personatges tan carregats d’humanitat, tan cultes, tan familiars, tan… venecians!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les aigües de l’eterna joventut
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-297-7490-0
Preu: 18,50€

Share

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

dinselcordelmarAixò amics, no és un relat apassionant d’aventures, sinó la crònica d’una de les tragèdies més grans viscudes al mar.

La cosa comença l’any 1821, a l’illa de Nantucket, un lloc que deu el seu nom i la seva fortuna a la pesca indiscriminada del catxalot. Per a la família d’un balener el sistema de treball era molt dur: dos o tres anys d’absència per tres o quatre mesos a casa. Temps que els homes aprofitaven per prenyar les seves dones i després, tot seguit, desaparèixer un altre cop. Amb el homes tot aquest temps fora de casa, les dones no tenien altre remei que pujar la mainada totes soles i, a banda d’això, mirar de fer rutllar la resta de negocis de l’illa. En fi, tot plegat és una vida tirant a salvatge. Això sé, els calers els agradaven molt, i amb aquest sistema de treball se’n feien, i molts, de quartos!!

A principis de 1820, salpa del port de Nantucket  un balener, l’Essex, amb la tripulació formada per un total de 21 homes amb edats compreses entre els 14 i els 30 anys, tenint en compte la mitjana de vida d’avui en dia sembla com si no pogués ser possible, però sí que ho era, sí! Els primers mesos de navegació transcorren dins del que es considera normal: de tant en tant atrapen una balena, n’extreuen l’oli, aprofiten tot el que és aprofitable -que es pràcticament tot-, s’acostumen a la olor repugnant que desprèn aquesta operació… i, en fi, es van acostumant a la feina.

En contra del que pugui semblar, aquest tipus de mamífers al principi no eren especialment agressius, és a dir, o eren capaços de fugir o bé es deixaven capturar sense oposar gaire resistència. Però en un dia fatídic la fortuna no vol fer costat als tripulants de l’Essex: de cop i volta troben un exemplar d’aproximadament 28 metres de longitud, que només amb dos o tres cops de cua, aconsegueix fer que el balener, una embarcació dotada de tots els mitjans per resistir aquest embats, faci figa. Aquest catxalot, segons el relat, el testimoni dels mateixos supervivents, no és com els altres. És una bèstia dotada d’una qualitat quasi humana: una ràbia, un odi, una set de venjança impròpia dels de la seva espècie. El tripulants no tenen altre remei que encabir-se com bonament poden a les tres xalupes de reforç de què disposen i assistir impotents al naufragi de l’Essex.

Han de fer esforços titànics per atrevir-se a enfilar-se al balener abans no s’enfonsi del tot, i rescatar tot allò que sigui possible rescatar. Provisions, aigua, estris i cartes nàutiques… En fi, una mica de tot. Amb les tres xalupes absolutament plenes d’homes i de coses de tota mena, van veient com del seu balener ja no en queda res de res: ha desaparegut.

Els costa molt allunyar-se del lloc del naufragi, no veuen la manera de marxar d’allà. És com si l’estela del balener els hagués d’ajudar, com si continués sent per ells un port segur on trobar empar i protecció. Al final decideixen posar-se a remar amb les seves precàries embarcacions, ajudats només que pels seus braços i la divina providència.

És a partir d’aquest moment que comença el calvari de veritat d’aquest homes. Els tripulants de l’Essex estan a la deriva més de 90 dies. Amb una disciplina fèrria amb el repartiment d’aigua i galetes de pa sec, el homes són l’ombra del que eren. Tot és pell i òs, la llengua inflada per la sequedat, la gana que els fa embogir, els ulls vermells i ensorrats, el deliri… Arriba un moment en què els més febles o els més mal alimentats, comencen a morir, i els que queden vius, no tenen altre remei que prendre una decisió aterradora.

És un relat que fa patir, i molt!, no us vull enganyar… Però també et fa veure que cal valorar les coses bàsiques com obrir l’aixeta i que surti aigua, tenir gana i menjar qualsevol llaminadura, i arribar a casa i trobar la gent que mes t’estimes. Això no té preu. Si llegiu aquest magnífic relat, de ben segur que en algun moment davant d’una taula ben parada i plena de menjar i beure, pensareu en els mariners de l’Essex.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dins el cor del mar
Autor: Nathaniel Philbrick
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Alexandre Gombau Armau
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-7588-552-0
Preu: 19,50€

Share

Les veus del Liceu, de Xulio Ricardo Trigo

lesveusdelliceuUn dels protagonistes d’aquesta novel·la de Xulio Ricardo Trigo anomenada Les veus del Liceu és l’Eduard, un home que volia ser cantant d’òpera però que a causa d’una malaltia no va tenir altre remei que renunciar a una carrera prometedora. Ara es guanya la vida donant classes de cant al Liceu. L’Eduard no és un home ni gaire feliç ni gaire alegre… Veure la seva carrera estroncada li ha fet pols la vida, arrossega una mena de ressentiment i tristesa per allà on va que no li permet fer una vida social més o menys raonable.

La cosa canvia una mica quan coneix l’Anna. Aquesta noia és tartamuda i treballa netejant el Liceu. Mentre feineja la noia canta… i canta com els àngels!! Ella no és pas conscient del prodigi de la seva veu, és una noia solitària que viu en un pis al carrer Balmes que quan plega del Liceu es reuneix a Gràcia amb tres nois per fer teatre. I així van passant els dies fins que l’Eduard es decideix a donar un pas endavant i proposa a l’Anna de donar-li classes de cant d’una manera professional i seriosa.

Costa molt que aquests dos éssers tan singulars trobin l’equilibri just per posar-se d’acord. Però mica en mica la cosa sembla que va funcionant. L’Eduard viu amb la seva mare, una exdiva amb un passat que ningú, ni el seu propi fill, coneix. A la casa que comparteixen a Sant Andreu no hi ha retrats, ni cartes ni cap pista que reveli el passat artístic de la mare. Ara és una dona gran, malalta, melancòlica, que només te com a prova del seu passat el piano amo i senyor de la casa, i quatre cartells descolorits penjant a les parets. Això és tot. Tot això passa a Barcelona l’any 1993.

Paral·lelament, l’autor ens explica què passava a la Barcelona de 1860 quan la ciutat està dividida en dos bàndols enfrontats. Els croats, un grup de joves rics que defensen el Teatre Principal i els liceistes, que com és lògic defensaven el Liceu. Aquests croats son bastants indesitjables, son nens de famílies riques que dominen com ningú l’art de la vagància, els excessos etílics, el vagarejar pels carrers fins la matinada, i saben ben bé com dilapidar la fortuna que van fer els seus avis i els seus pares fins que comencen a notar que potser ja no són tant rics. Però això no s’ha de dir mai! S’ha de fer com si res i continuar sortint de casa ben repentinat i vestit, encara que al rebost només hi hagi teranyines.

L’Armand és un d’aquests croats. Un dia coneix la Glòria, una bona noia filla d’un hostaler i amiga dels liceistes. Amb això ja n’hi a prou per fer de les seves. Els amics de “la brometa” fan una juguesca que consisteix en seduir la noia, costi el que costi. Aquesta gràcia, tindrà conseqüències molt i molt grans per a tothom.

Terribles conseqüències que demostrarà que en un moment determinat, el passat pot tornar per rendir comptes amb el present…

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les veus del Liceu
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-1745-7
Preu: 19,50€

Share

Bàrbara, d’Agustí Pons

barbaraagustiponsLlegir coses que han passat… la veritat, sempre fa una mica de respecte. Una novel·la és una novel·la, però si aquesta disposa d’elements autobiogràfics, vulguis o no la cosa canvia. Aquest és el cas de Bàrbara, l’obra que relata les vivències d’infantesa de l’autor.

La Bàrbara va néixer a Albalat, província de Terol, i va venir de molt jove a Barcelona a fer de minyona, mainadera i de tot el que fes falta a casa de l’Agustí Pons.

L’autor fa un exercici de sinceritat al parlar de coses que afecten el seu passat i el de la seva pròpia família. Parla dels avis, de la passió religiosa, de les tietes solteres que tenien una administració de loteria al carrer Ferran,… De com sortien al balcó a mirar les processons del Corpus i actes altres relacionats amb l’església i que eren motiu d’alegria per a tothom, perquè de coses per distreure’s n’hi havia ben poquetes….

L’Agustí Pons parla de la fàbrica de botons que el seu pare tenia al Poblenou, del caràcter d’aquest home, de que per més que si va esforçar al màxim, al final la fàbrica va fer fallida amb el conseqüent desgavell econòmic que això va suposar per una família nombrosa,… I a més, una família que portava un tren de vida (carboner, planxadora, cosidora, la pròpia Bàrbara) i un llarg etcètera de persones que anaven a amunt i avall i que no es podien permetre. Sortien més calers dels que entraven i això era motiu d’un mal rotllo permanent i d’un deteriorament de la vida del matrimoni i de la família en general.

El tema dels diners fa que al final la família hagi de renunciar als serveis de la Bàrbara perquè no li poden pagar el sou. Això és un petit cataclisme pels germans, que estan acostumats a aquesta dona petita, una mica rabassuda, enèrgica i alegre. La que els cuida quan estan malalts, la que els prepara el tiberi, la que els abriga, els porta al Parc Güell i a la Plaça Catalunya, al cinema i en definitiva, que està per la canalla i que, entre crits i calbots, fa que s’ho passin bé i sobretot que l’estimin.

Han de passar molt anys perquè l’autor es decideixi a retrobar la Bàrbara. El llibre comença a Albalat i allí comença a investigar. La fonda, el casal d’avis, antics parents…. Al principi sembla missió impossible però la perseverança i la tossuderia donen els seus fruits i al final la troba. I tant que la troba!!

Ara la Bàrbara es una velleta de cabells blancs que encara es capaç de mantenir el cap clar i una mirada que fa respecte.

Es un llibre seriós emotiu i que demostra que es cert que, quan menys t’ho esperes, tot el passat torna con una onada immensa.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Bàrbara
Autor: Agustí Pons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-593-3
Preu: 19€

Share

La bíblia andorrana, d’Albert Villaró

labibliaandorranaEl premi Prudenci Bertrana 2015 se l’ha emportat l’Albert Villaró, i estic convençuda que es un premi ben merescut.

Vaig introduir-me en l’obra de l’amic Villaró amb la magnífica L’escala del dolor, després amb Els Ambaixadors, un altra joia, i ara… La bíblia andorrana que et fa venir ganes de reconciliar-te amb Déu, si senyor!!

La cosa comença al petit país dels Pirineus…. i comença forta perquè acaben de carregar-se un banquer. Això es un fet insòlit. A Andorra mai no hi passa res: petits embolics, algun cartró de Marlboro de mes a dins del cotxe, ampolles de malta i alguna colonieta, i poca cosa mes… però un mort? Home! Això ja son paraules majors!!

A l’Andreu Boix, oficial de la policia andorrana se li ha girat feina, com si no en tingués prou amb el seu dia a dia. A banda dels assumptes propis de la seva feina, l’Andreu es vidu i té al seu càrrec la seva petita Màlia, una nena de tres anyets que sort en té de la seva tieta Emilia i de la família en general que ajuden com poden al pare de la criatura.

El cas es que això del banquer assassinat té mes marro del que sembla. De cop i volta, la petita i tranquil·la Andorra es troba a l’ull de l’huracà. Tot són suspicàcies, conspiracions i amenaces. Fins al punt que fins i tot la petita Màlia corre perill. Això ja és massa!

L’Andreu ha de viatjar a Madrid -on li diuen “amigo Boig” per aquelles coses de la fonètica-, en companyia d’una mossa experta en documents religiosos de l’any de la brisca. La Canòlic, aquest es el nom de la mossa es qüestió, l’ajudarà molt amb tot els sentits i arribaran a gaudir d’un grau de confiança diguem-ne… intensa.

La Bíblia Andorrana com tantes altres coses, ha anat a parar allà on no tocava i per recuperar-la, tocarà posar en pràctica sistemes poc ortodoxos però extremadament eficaços.

Nosaltres, l’emoció està servida. És una novel·la enginyosa, divertida, que es desenvolupa a un ritme de vertigen i que no et deixa reposar tranquil fins l’última pàgina. La recomano al 100%.

Aquí teniu primers capítols en pdf.

Títol: La bíblia andorrana
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premis: Premi Prudenci Bertrana 2015
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2027-3
Preu: 20€

Share

Aquell d’allà no sóc jo, de Pau Escribano

aquelldallanosocjoFeia molt i molt de temps que no llegia un llibre de ciència-ficció d’aquells de tota la vida. I ves per on, amb aquest exemplar del Pau m’he tret el cuc que feia temps que em rosegava.

Per aquells de Nosaltres que no el coneixeu, en Pau Escribano és un jove nascut a Vilanova i la Geltrú, llicenciat en Comunicació Audiovisual. El noi ha desenvolupat la seva carrera a la televisió fent de guionista a programes com ara Polònia, Crackòvia o bé dirigint al teatre La família irreal. Explico tot això perquè us feu a la idea que el llibre, òbviament, per més de ciència-ficció que sigui, no està exempt d’un sentit de l’humor d’aquells que et fan dir “sí senyor!!”.

Bé, anem al tema!! Resulta que en Marc, antic pilot i actualment a l’atur, viu en una Barcelona que no té res a veure amb la que coneixem actualment. El canvi climàtic, amb els anys, ha anat fent de les seves i ara la gent viu en una Barcelona pràcticament inundada. Els taxis, son llanxes aquàtiques, la torre Agbar, s’ha convertit en una icona només per a guiris que van a visitar-la en una embarcació perquè ja no s’hi pot arribar a peu. Els avions han passat a la història perquè ara el que funciona de veritat… és la teletransportació!

Això és un invent de la World Teleport Company presidida per un sonat anomenat Albert Grey. Aparentment tot és molt xulo per la senzilla raó de que ara ets aquí i a l’instant ets a Nova York. Només té un petit (gran!) defecte… però no us l’explicarem. Així serà més grossa la sorpresa que us emportareu quan ho descobriu llegint el llibre del Pau Escribano!!

En Marc, a tot això de la teletransportació, li té pànic. Ell, que és un home d’avions, tot això no ho veu gens clar. Però si vol veure la seva filla Carla s’haurà d’armar de valor. A partir d’aquí, les peripècies que li passen són moltes i de tots colors.

El més fort de tot això és que mentre jo estava llegint aquest tractat futurista que em feia al·lucinar va sortir a El Periódico, el dia 24 de novembre a primera plana, el següent titular: “JA NO ÉS FICCIÓ. Els experts adverteixen de que el canvi climàtic inundarà la costa catalana al 2100 si no és prenen mesures”. Què? Què me’n dieu d’això? Mare meva, quina por!! Així que ja ho sabeu: primer llegiu aquest llibre i després apreneu a nadar, que la cosa pinta molt i molt humida!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Aquell d’allà no sóc jo
Autor: Pau Escribano
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-664-1991-8
Preu: 18€

Share

La vident de la lluna plena, d’Isabel del Río

lavidentdelallunaplenaNosaltres, quants de vosaltres -i digueu la veritat- heu tingut algun cop a la vida ganes de que algú os predigui el futur? Quants no heu sentit la necessitat imperiosa de saber,  si es que això es possible, què dimonis passarà demà, o la setmana vinent, o d’aquí a tres quarts d’hora?

Jo, que sempre me les he donat de descreguda, no tinc altre remei que reconèixer que sóc la primera en haver d’admetre que allò que diuen de les bruixes que “haberlas hailas”, deu tenir el seu puntet de veritat, oi?

Si llegiu aquesta història encara quedareu més convençuts que tot aquest món, tot i que requereix cert posicionament mental, no deixa d’estar fonamentat en quelcom tan real com les constel·lacions, el sol, la lluna… és a dir, es basa amb principis ben terrenals… o celestials, segons es miri. La història de què parlem afecta a la Laia, una metgessa de l’Hospital de Sant Pau, de 32 anys, que acaba de perdre a la mare i que està feta pols.

No hi ha feina més ingrata que la de remenar els records d’una persona propera i estimada que ja no és amb nosaltres. I això és el que està fent ara la Laia a casa sa mare: remenar roba, vestits de flors que porten records d’infantesa, retrats, cartes i postals de vacances acabades ja fa molts de temps… Remenant i posant ordre, al damunt d’un armari troba una vella caixa atrotinada que en obrir-la és com una detonació a la vida d’aquesta bona noia. A dins, entre monedes antigues, entrades de cinema o de teatre i diverses andròmines, hi troba una carta del tarot juntament amb l’últim missatge de la mare, l’última recomanació, l’última prova d’amor.

El que passa és que el contingut d’aquesta missiva és tan enigmàtica, tan encriptada que la Laia no entén res de res. Potser per això, enlloc de llençar la tovallola es llença de cap a esbrinar el com i el perquè de tant misteri. La Laia ve d’una família ben singular: els seus avis, el seu oncle, la seva mare… tots tenen a veure amb el món màgic i espiritual que envolta llegir la bonaventura, conèixer el significat de les cartes del tarot i què volen dir els símbols dels arcans.

La carta que troba dins la caixa de sobre l’armari es la primera d’una llarga llista. Anirà rebent de les formes mes enigmàtiques que us pugueu arribar a imaginar totes les cartes que conformen la baralla. Cada carta porta al darrere un missatge, una mena de pista o d’explicació que la Laia haurà d’anar seguint per tal d’esbrinar quin antic secret amaga la seva família, i sobre tot, quin es el futur que te assignat.

Nosaltres, la cosa té el seu misteri! Fins i tot la seva vida corre perill… però ja se sap: quan tens els astres a favor teu… et pot tocar la grossa!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La vident de la lluna plena
Autor: Isabel del Río
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1957-4
Preu: 18€

Aquí teniu la playlist del llibre

Share