Arxiu de l'autor: Martí Bou

Modernet de merda. El manual, del Modernet de Merda

Deixa un comentari

modernetdemerdaelmanual

@Fanbooks_ @ModernetdeMerda @Grup62

Sóc modern però el més important…

Uf. Val. Això serà complicat encara que la lectura hagi valgut la pena… Diu l’introducció del llibre Modernet de merda. El manual que aquest llibre no és per a gent com jo. També diu que no és per a gent que ja és un Modernet de Merda. La resposta té sentit: ¿per què explicar-me a mi una cosa que no podré assolir mai o per què explicar-la a algú que no necessita que li expliquin la seva naturalesa? Té raó. Malauradament té raó. Ser hip és molt dur però el més important…

Jo tinc un problema de base. Tinc un nivell de tolerància del “per lluir s’ha de patir” massa baix per poder suportar els preceptes -per començar- estètics de la modernor: sóc incapaç de cordar-me una camisa de quadres fins la nou del coll, sóc incapaç de portar pantalons que em provoquin un coàgul al panxell de la cama i estimo massa els meus peus per posar-me unes sabates de punta i mirar l’horitzó amb indiferència mentre van creixent uns galindons (els coneixereu perquè la gent els anomena “juanetes”) amb una força inapelable. Per lluir s’ha de patir però no em feu patir tant que puc acabar saltant per una finestra i no acabaria en una terrasseta del barri de Gràcia.

Aquest Manual del Modernet de Merda és un retrat sagnant i alhora una guia sobre aquella gent que quan em trobo pel barri on visc -sí, visc a Gràcia- només em provoca un pensament: i a tu què t’ha fet el món per haver de patir d’aquesta manera la vida enlloc de gaudir-la?

Però més enllà de la roba i el patir, en aquest manual hi trobareu referents intel·lectuals, mapes i guies dels llocs més hip de Barcelona (què us pensàveu? Que parlaria de Mataró o El Prat?), i concretament Gràcia, el Born, Poblenou,… gràcies en gran part al Time Out. Però també hi trobareu maneres de preparar una amanida i dir-ne gintònic després de posar-hi una mica de ginebra i tònica. Això si no sou de beure Moritz…

En voleu més? En aquest llibre podreu saber quins són els enemics de la modernor, què fer en cas de tenir un veí mainstream, a quins tallers us heu d’apuntar, i sobretot, a qui heu d’adorar a més de la Bibiana Ballbé, Steve Jobs (i Apple en general), els Manel, el David Carabén, Julian Assange o Islàndia com a país i concepte. I si necessiteu conèixer el vostre grau de modernor, no cal que patiu: hi ha un “test modernet” que us donarà les respostes als vostres dubtes existencials i modernets.

Jo que ja sóc massa antic per ser modernet us recordaré allò que cantava en Pau Vallvé en èpoques de Myspace, ara ja una xarxa vintage o per losers: “Sóc modern però el més important és que la gent ho sap”.

Per cert, com ens hem de sentir al Nosaltresllegim quan un twitstar com el @ModernetdeMerda et fa un retwit?

Apa. Llibre ressenyat. I ara no em molesteu més, que he de comprar les entrades al Verdi per veure la peli del Haneke que encara no s’ha estrenat i després passar per l’Apple Store a veure què hi ha de nou per poder escoltar el nou single de Mishima mentre miro receptes de cupcakes a l’iPhone. Ens trobem a l’FNAC per comentar l’Indigneu-vos! de Stephane Hessel, val? Visca els clàssics però no gaire estona.

Títol: Modernet de merda. El manual
Autor: Modernet de Merda
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-15745-33-4
Preu: 12,95€

Share

Amb veu pròpia, de Nina

Deixa un comentari

ninaambveupropia

@ColumnaEdicions @Grup62 @Nina_BCN

Quan tenia 4 anys vaig començar a fer música com a activitat extraescolar. M’agradava molt. Encara m’agradava més -encara que no sabia del tot la raó- cantar amb la coral, encara que allò de llevar-se els matins dels dissabte fes fred o calor era un inconvenient. Però per Nadal tenia la seva recompensa: el concert al Palau de la Música dirigits pel mestre Martorell. El recordo allà al davant, imponent, donant l’entrada amb el “25 de desembre”… feia entre por, respecte i alhora generava una admiració molt curiosa en un servidor, que devia tenir uns set anys. I és que a mi m’enviaven a primera fila perquè els de la coral deien que “era un puntal” i que ho afinava tot. Amb el temps he deixat de cantar però no he deixat de notar quan la gent desafina. Em passa el mateix -salvant totes les distàncies- que a la : tinc oïda. Hi ha vegades que em pregunto si tinc res més!

També he de dir que quan vaig agafar aquest Amb veu pròpia ho vaig fer amb un sentiment ambivalent. El moment d’esclat mediàtic més fort de la Nina em va enganxar en el moment de rebuig més fort cap als realities. Operación Triumfo no només era un producte televisiu que no m’agradava, sinó que tampoc m’agradava el tipus de música que s’hi feia. Amb el temps i la lectura d’aquest llibre he vist que la intenció i la voluntat d’aquell programa, i sobretot de la responsable de l’escola de Bisbals, Rosas i Bustamantes, era molt millor que no pas el que me n’arribava des de la llunyania.

Francament, ara trobo que és d’admirar el que va intentar i aconseguir fer la Nina allà… Un ritme frenètic, una feinada increïble, un tràfec horrorós,… una fita de la història de la televisió a l’alçada d’aquell “Un, dos, tres” on va començar.

Aquest sentiment ambivalent començava amb la figura de l’autora, que tenia molt lligada a aquest moment tant concret de la seva carrera. Però, sincerament, crec que en aquest llibre hi trobareu més de dues i quatre sorpreses ja què l’autora és capaç d’explicar el seu recorregut, des dels envelats plens de pols i mals horaris fins a les acadèmies i les Mamma Mia’s, passant per programes de TVE dirigits per senyors amb puros penjant de la boca, problemes de gola anomenats “cigronets”, i obres musicals i teatres mil amb col·laboracions de luxe tant diverses com les de Martí i Pol o en Buenafuente. I tot això amb una coherència i fluïdesa en un relat íntim que permet entendre més el personatge públic.

Humanitzar la trajectòria de l’autora, la Nina cantant, m’ha ajudat a entendre millor les coses. I això, Nosaltres, vol dir que el llibre està ben escrit.

I finalment, el que més m’arriba i toca de prop. El que més m’ha interessat (i ho ha fet de debò). La Nina ha aconseguit fer un llibre que és capaç d’explicar i unir una trajectòria d’èxit incontestable (i que feia molta pujada) amb una guia i una explicació a fons de què és això tant propi, personal, irrepetible i irremplaçable que és la veu. Com bé diu l’autora, la veu és com una empremta digital. Única.

Us seré sincer: aquest llibre m’ha tornat a fer tenir ganes d’aprofitar els dissabtes al matí per cantar amb aquella Espurna on era un puntal. Ara em conformaré amb què m’hi admetin i no m’obliguin només a cantar cançons d’Oh happy day… La qüestió serà tornar a cantar! Me n’han vingut moltes ganes!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autora parlant del seu llibre:

Títol: Amb veu pròpia
Autor: Nina
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-664-1619-1
Preu: 18€

 

Share

Contes infantils contra tot pronòstic, d’Empar Moliner

Deixa un comentari

contesinfantilscontratotpronostic

@ColumnaEdicions @Grup62 @EmparMoliner

En Martí Nosaltresllegim i l’esperit literari de l’Empar Moliner

En Martí Nosaltresllegim era un noi que era molt amant de la música però que després d’uns anys al costat de la Montserrat Obi-Brau s’havia tornat molt de llibres. Una de les seves feines era portar un blog on hi havia un munt de persones que escrivien sobre moltes històries diferents. Això sí, les històries de què escrivien acostumaven a ser bones i, sobretot, eren d’altres persones que escrivien molt bé.

Un dia, la germana del Martí Nosaltresllegim va decidir tenir un fill i de cop en Martí es va trobar en una nova circumstància: era tiet! Allò li feia molta il·lusió però alhora tenia un punt preocupant. Ell se’n sortia bé parlant de les històries d’altra gent però a l’hora d’escriure històries… allò era una altra història! El primer que va fer va ser preguntar-li al seu iPhone si el podia ajudar amb el tema d’explicar contes al seu nebot i el seu iPhone li va dir que primer havia d’activar el Siri. Després d’activar el Siri, el Siri li va dir que si volia contes havia de passar per caixa a l’iTunes Store, i com que en Martí Nosaltresllegim era un noi una mica garrepa i autònom va decidir que faria servir un llibre del blog sobre llibres que gestionava.

Va ser llavors quan es va trobar amb els Contes infantils contra tot pronòstic de l’Empar Moliner. En Martí Nosaltresllegim va dir: “aquesta és la meva! Ja veuràs com li podré agafar els contes a l’Empar Moliner!”. Va ser llavors quan va obrir el llibre i d’allà en va sortir l’esperit literari de l’Empar Moliner:

-Escolta! Qui ets tu? -li va preguntar el Martí Nosaltresllegim.
-Què vol dir que qui sóc jo? Que no m’has vist prou a la tele? -li va contestar l’esperit literari de l’Empar Moliner.
-Tu ets l’Empar Moliner?
-Sí, però només una part. Porto l’ISBN escrit al cul, o sigui que tampoc sóc l’obra al complet
-Ah… i escolta, que m’han dit que en aquest llibre nou que has fet expliques els contes que li explicaves a la teva filla i també expliques com fer-ne, oi?
-Oi.
-Carai… et podries esplaiar una mica més en les respostes, no trobes?
-Sí.
-Estupendu -va dir en Martí Nosaltresllegim.
-Escolta, què fas aquesta nit? Que et ve de gust anar a prendre una copa? -li va preguntar l’esperit literari de l’Empar Moliner.
-Què dius? Però si ets un esperit literari! A més, jo no bec… -va dir en Martí Nosaltresllegim.
-No ho sé noi… Fa temps que he de mantenir el personatge de ninfòmana furiosa -va dir l’esperit de l’Empar Moliner mig avergonyit- però ara m’estic redimint treient llibres molt ben editats per Columna sobre contes a la meva filla.

momia-300x300En Martí Nosaltresllegim estava una mica confós amb la situació. Tenia un llibre que li donava les claus per explicar contes però no sabia ben bé com fer-s’ho encara. I l’esperit no l’estava ajudant gaire tampoc.

-Escolta, Empar. Et puc dir Empar?
-I tant! -va respondre l’esperit literari tot somrient amb mirada lasciva.
-Escolta, Empar, que tinc un petit problema. Que resulta que la meva germana ha decidit tenir un fill que resulta que és extremadament guapo i que li agraden molt i molt els botons que giren, i si em demana un cangur li hauré d’explicar un conte. Que creus que em podràs ajudar amb el teu llibre?
-Però, es pot saber quina pregunta és aquesta? I tant que si! Que no ho veus?
-Mira, ja n’estic tip. Euh… Què vol dir “que no ho veus?”

En Martí Nosaltresllegim començava a estar una mica fart d’aquella situació i sobretot, temptat de tancar el llibre dels Contes infantils contra tot pronòstic i passar per caixa a l’iTunes Store.

-Doncs això! -va respondre l’Empar Moliner- Acabes d’escriure un conte! Que no veus que si pots fer un conte per ressenyar un llibre podràs inventar-te’n un pel teu nebot?
-Potser si que…
-Potser si i prou! Vinga! Recomana-li el llibre a tothom i a fer els cangurs del teu nebot tranquil·lament, que ho faràs molt bé! -va respondre l’esperit literari de l’Empar Moliner.
-D’acord. Molt bé. Ja el deixaré bé al blog de llibres que administro. Per cert, que sàpigues que m’ha agradat molt el conte que li explicaves a la teva filla de la Vanessa Marimuntanya i els anuncis de la tele. -li va dir en Martí Nosaltresllegim.
-Estupendu. Ja li diré a la mestressa. Vinga. Brillo! Que tinc molta feina i m’he de fer les ungles i participar en una tertúlia de tarda de la tele. -va dir l’Empar Moliner amb cara de “tinc pressa que aquí ja em fa mandra ser-hi”.
-Doncs res. Moltes gràcies i ja seguiré els consells que dónes al llibre per explicar contes.
-Apa! Fes-ho! A reveure! Fins aviat! Adéu siau! Vagi bé!
-Que sí! Que ja et deixo estar!! Carai! Com sou els esperits literaris…
-Noi… -va dir l’esperit literari de l’Empar Moliner- això només depèn d’on ens graven l’ISBN. I a mi m’ha tocat el cul.

Llavors l’esperit literari de l’Empar Moliner es va asseure al sofà de casa del Martí Nosaltresllegim i va esbufegar tot posant-se la mà a una de les galtes del cul, com si hi hagués alguna cosa que li fes coïssor.

-No pateixis, que segur que els llibres que venen a les llibreries tindran encara més bon humor. Segur que posen l’ISBN més ben marcat. Moltes gràcies i ja et recomanaré molt. -li va dir en Martí Nosaltresllegim, tot fent-li una carícia al cap.
-Gràcies! -va respondre l’Empar Moliner- I si vols fer una copa i un llibre, ja ho saps! Ah! I no pateixis si els contes et surten amb finals precipitats! Ens passa a tots.

En Martí Nosaltresllegim va somriure, li va fer un parell de petons a les galtes de la cara i es va llegir tot el llibre de l’Empar Moliner per veure si el podia recomanar molt al blog de llibres.

I sabeu què? El va recomanar molt a tothom.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Contes infantils contra tot pronòstic
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1722-8
Preu: 20€

Share

La primera persona d’un plural que es diu Nosaltres

2 respostes

@Grup62 @stic @lletres @MontserratBrau #PBC13

Normalment, si trobeu un post firmat per un tal “Admin” és un servidor, el Martí Bou. Evidentment, no sempre ha estat així. Abans hi ha hagut altres persones amagades sota un “Admin” que han tirat endavant aquest projecte que es diu Nosaltresllegim i que aquest cap de setmana va guanyar el Premi Blogs Catalunya 2013 en l’apartat de blog corporatiu de Literatura.

Quan vaig conèixer la Montserrat Brau portava el Nosaltres sota el braç amb una il·lusió que el feia diferent de tots els altres projectes que manegava. Hi havia una cura, una estima, un amor cap aquella criatura digital que era -i segueix sent- bastant… inexplicable i adorable. També és veritat que si hi ha alguna cosa que té la Montse és una cura i una estima fabulosa cap a tot allò que es fa seu. I creieu-me, aquest Nosaltresllegim és molt seu.

La seva aposta per l’excel·lència i el fer les coses ben fetes, el tenir cura perquè tot estigui ben escrit i ben redactat, que tot s’entengui però que no perdi l’essència han fet del Nosaltres un lloc únic. I jo sóc molt feliç de formar-ne part.

I sí. Aquí parlem de llibres d’un grup editorial, el Grup 62, però seguim sent el que hem estat sempre. Persones que llegeixen, que gaudeixen de la lectura i que els agrada poder-ho explicar per poder dir: “Ei! Nosaltres llegim! I aquest… val la pena!”.

Moltes gràcies a l’STIC.cat pel premi, al Grup 62 per la seva valentia a l’hora de tirar endavant aquest projecte, i moltíssimes gràcies a tots els qui llegeixen i ho expliquen per a tots Nosaltres…

I d’aquestes persones que llegeixen, d’aquest plural, hi ha una primera persona. Felicitats per aquest premi, Montserrat Brau.

Ah! I per celebrar aquest premi, seguirem llegint. Perquè Nosaltresllegim!

Share

El viejo rey en el exilio, d’Arno Geiger

3 respostes

@ElAlephEditores @Grup62

Quan va arribar aquest llibre al Nosaltres, el primer que vaig fer va ser preguntar si hi havia algú amb un “historial” d’Alzheimer a la família. Jo no recordo tenir-lo, o com a mínim no ho he viscut, però sé que és molt dolorós pels qui ho han patit.

Servidor té una memòria prou feble com per tenir una por irremeiable a una senilitat barrejada amb aquesta malaltia, però vaig optar per agafar aquest llibre i vaig fer bé. N’estic convençut. A El viejo rey en el exilio, Arno Geiger fa un relat de l’evolució de la malaltia en el seu pare. De fet el llibre comença dient que el seu avi, quan ell era petit, li tirava troncs quan es colava pel seu jardí perquè ja no el reconeixia. En realitat però, més que l’evolució de la senilitat, en aquest llibre els protagonistes són son pare, l’autor, la resta de família, les cuidadores i, sobretot, la malaltia.

Amb el pas del temps i del llibre veiem com aquest vell rei es va exiliant, poc a poc, del seu món. Hi ha moments durs en què té una ferma necessitat de tornar a casa, quan en realitat és a casa. Bàsicament perquè el concepte de “ser a casa” el fa sentir segur… fins que se n’oblida. Com es processa una cosa com aquesta?

M’ha agradat molt, d’aquest llibre, que malgrat ser un escrit que no deixa de ser molt dur, deixa un bri, un alè d’esperança en aquest camí que inexorablement fa baixada. És un sentiment que aniria, més o menys, així: malgrat totes les vicissituds i tots els impediments, malgrat que son pare “desaprengui” el seu món, Arno Geiger ha après de son pare coses que sense la malaltia no hauria pogut descobrir.

Us deixo amb una cita que vaig trobar especialment colpidora, però també molt bonica, que hi ha a meitat del llibre.

“Me he lavado aquí las manos”, dijo padre una vez. “¿He hecho bien?”
“Sí, esta es tu casa y tu lavabo”.
Él me miró asombrado, sonrió confundido y dijo:
“¡Dios mío, espero no volver a olvidarlo!”
Esto es demencia. O mejor dicho: eso es la vida, la materia con la que está hecha la vida.

Alguns de nosaltres pensareu que potser no és un llibre per aquest estiu o per regalar. Jo us diré que és un molt bon llibre.

Si el voleu en català, El vell rei a l’exili també el trobareu editat per Proa. El ressenyarem ben aviat!

Títol: El viejo rey en el exilio
Autor: Arno Geiger
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-153-2565-9
Preu: 17,90

Share