Títol: Odissea
Autor: Homer
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-7588-259-8
Preu: 24€
Vaig tenir la sort de fer BUP i COU a l’antiga, amb llatí des de 2n de BUP i grec des de 3r. Era difícil, sí, però va resultar d’allò més enriquidor tant per al que després serien estudis lèxics, morfològics i sintàctics en la llicenciatura com per a l’aprenentatge d’altres llengües, atès que les clàssiques les treballàvem com un sistema formal.
Vaig poder comptar amb molt bons professors, en aquella època. Els professors, ara ho veig claríssim, són persones apassionades que estimen la seva feina i, a sobre, encomanen la passió a una concurrència que, sovint, ni tan sols és conscient que li estan inoculant un verí del qual no se’n podrà lliurar mai. Els recordo amb afecte, aquests mestres i, per sobre de tots, recordo qui em va fer un dels millors regals de la vida: obligar-me a llegir l’Odissea.
El Pepe (no posaré el cognom per si no vol sortir citat aquí) és una persona sàvia; juraria que porta el coneixement en un cromosoma que no tenim el comú dels mortals! El primer curs que vaig fer amb ell, a banda de fer-nos patir molt amb els maleïts verbs, les declinacions o la mètrica, va tenir a bé fer-nos llegir un text que començava així:
Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
De tota la resta pràcticament no me’n recordo, però d’aquest llibre sí. Va ser emocionant! Em va obrir un horitzó increïble. De sobte, tantes coses encaixaven! Fins i tot Viatge a Ítaca tenia un nou sentit! Direu “és clar, amb 17 anys tot t’impressiona”; sí, però és que n’han passat 22 i segueixo igual d’entusiasmada!
He tingut la sort de gaudir de la versió que acaba de publicar Joan F. Mira, amb introducció d’en Jordi Cornudella, i m’ha semblat encara més plaent. Potser perquè és en català (l’anterior era de Cátedra, en castellà), potser perquè és en vers o potser perquè m’he fet més gran i he tingut temps de llegir més… Tanmateix, crec que la raó principal ha estat perquè l’edició de Proa és una traducció acurada i propera, que permet llegir l’obra d’una tirada, com una història farcida d’aventures i sentiments que atrapa el lector com la que més.
Sens dubte, us la recomano. Si tingués la sort que el Pepe llegís aquest comentari, estic segura que trobaria milions d’arguments definitius. Jo, simplement, us diré que un text on hi diu
Curta és la vida, i curt és el temps de què els homes disposen:
i qui és roí ell mateix, i roïnes les coses que pensa,
tota la gent, mentre és viu, li desitja dolors i desgràcies
per al futur, i quan mor ja tothom el menysprea i se’n burla;
mentre que aquell que és perfecte de cor i perfecte de pensa,
els forasters i els hostes n’escampen la fama i la porten
pertot arreu, i molts diuen que és el millor entre els homes.
no el podem deixar passar. És, de debò, un regal per a tota la vida. Com els que ens fan els mestres dia sí, dia també!
Títol: No emprenyeu el comissari
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-8300-422-7
Preu: 10,42€
La Glòria ens fa arribar la seva lectura Ferran Torrent preferida… Ja teniu la vostra?
Recordo que vaig llegir No emprenyeu el comissari un estiu de fa uns deu anys. Va ser un d’aquells estius que sembla que tothom tingui ganes de quedar amb tu i no hi havia tarda que no tingués plans per sortir amb uns o altres. La qüestió va ser que va arribar el setembre i el llibre que havia de ser lectura d’estiu va ser de tardor. En qualsevol cas, m’ho vaig passar molt bé, primer sortint i després, ja en època de bolets, llegint.
Ara començaré amb Ombres en la Nit. Ja veieu que amb la pluja em ve “la temporada de Torrent”.
Quan tenia 14 anys vaig deixar les monges per començar l’institut. Recordo el canvi amb molta alegria, perquè es notava que els profes eren “més progres” i això es va traduir en una millora notable en les lectures de recomanació escolar: quedaven enrere les carrinclonades i s’obrien pas les novel·les contemporànies. Eureka! Benvinguts Mendoza, Montalbán, Monzó i Torrent!
Així doncs, quan he estat revisant la llibreria he decidit votar per Penja els guants, Butxana. No sé si és el preferit-preferit, però sí que és el primer dels preferits, i això, com el primer dia d’institut, no s’oblida!
Crec que llegir en Ferran Torrent és addictiu, perquè sigui quin sigui el caire de la narració et quedes amb ganes de tornar-hi! Així que, si ell arriba a passar per Nosaltresllegim, val la pena que sàpiga que nosaltreslesperem!
Nosaltres, a partir d’avui comencem una marató que ens fa moltíssima il·lusió!
Des d’avui iniciem la Marató Ferran Torrent, una setmana dedicada a un dels puntals de la literatura catalana actual.
És per això que començarem amb un parell de novel·les d’aquest autor, però us volem encoratjar i animar (i molt!) a fer una mica de memòria i que ens proposeu, ressenyeu, comenteu i compartiu amb tots Nosaltres quin és el vostre Torrent preferit. Quin va ser el primer? Quin us va iniciar en el món de la novel·la negra -si és el cas-?… o un llarg etcètera de “quins”!
Com que ja ho diu el nostre nom, Nosaltresllegim, volem saber: quan vosaltres llegiu Torrent, quin Torrent llegiu o heu llegit?
Volem que això sigui… un torrent de suggeriments! (i, Sr. Torrent, quan llegeixi això, disculpi aquesta mena de metàfora horrorosa! Ens ha sortit el Matías Prats que portem dins!).
Nosaltres, que la cosa pinta bé! A Columna li hem explicat això de la Marató Ferran Torrent i ens han promès que li demanarien a l’autor si podria valorar quina intervenció li agrada més. En funció de la seva tria, enviarem a l’escollit/da un Ombres en la nit dedicat per l’autor. Oi que és una bona notícia?
Doncs au! Animeu-vos, que jo tinc feina… Me’n vaig a crear-me un àlies per poder participar!
Els preferits són:
.
Cristina
Lia
Jordi Comunicadora Quim
Montserrat
Glòria
Albert
Ignasi
Títol: Promiscüitat
Autor: Alex Susanna
Editorial: Editorial Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-7588-264-2
Preu: 16,50€
El meu diccionari ets tu
Quin vers més bonic, oi? Quina metàfora més rica i quantes interpretacions que permet! Doncs com aquesta, a Promiscuïtat, n’hi ha un niu!
Encara que sembli una digressió, us diré com preparo per a Nosaltresllegim els comentaris dels poemaris i veureu perquè us ho explico. A mesura que vaig llegint, assenyalo amb un petit plec al marge superior dret les pàgines que contenen algun element que em sembla interessant reproduir, després rellegeixo els poemes i així puc il·lustrar les meves paraules amb les de l’autor, per tal que resulti més fàcil constatar si esteu o no d’acord amb la meva opinió. Bé, doncs en aquest cas, la meva operativa no m’ha servit de res! Tantes són les pàgines que he assenyalat!
El llibre m’ha semblat una d’aquelles obres que et donen benestar, com una tassa de te en una tarda plujosa… És una poesia amb profunditat però que no es perd en figures críptiques; quotidiana, que pren de les coses senzilles els elements de partida per construir versos que traspassen les emocions. Ens hi veiem, en aquests textos!
Mireu, he hagut de fer una segona selecció i m’he quedat amb un poema que potser no és el meu preferit, però que em sembla que pot ser una picada d’ull perquè us engresqueu a llegir aquest llibre. Us copio aquest poema i prou; ja em direu si us agrada…
Avís
Aquest és un llibre minat:
vés amb compte, doncs,
tu que te’l llegeixes per primer cop,
si de tant en tant hi trobes
algun poema que no acabes
de saber a qui s’adreça
o de qui està parlant,
que pel cas és el mateix:
són petites bombes
de rellotgeria
amb efectes retardats
que he anat amagant
en llocs estratègics
perquè t’hi entrebanquis
i no donis res per segur.
Però no, no puc deixar-ho aquí… seria trair-me a mi mateixa si no us afegís també aquest final d’un poema que es titula “Lliçó”. En ell s’hi retrata l’escena d’un pare i una filla que llegeixen amb delit, cadascú el seu llibre… del pare diu el poeta que
(…) sap que [la filla] ha començat sense retorn
l’incert camí cap a ella mateixa
que només els llibres procuren.
Va, com diu la meva filla, cinc minuts més i prou! Us prometo que ja no en poso més, però és que costa molt!
Contractes
Els poemes d’amor
solen agradar més
a les dones dels altres
que a la seva destinatària,
i és que el seu home ella
el coneix massa i tot,
i no es fia gens
del que li pugui dir
després de tant de temps
de tenir-lo al costat.
Títol: Doble zero
Autor: David Castillo
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-268-0
PVP: 16,50€
Els qui som del Poblenou ja el tenim, un cert sentit de poble. Preservem un rastre preolímpic de sal i sorra, de llambordes que ballen en carrers encara per asfaltar i de peixet per a la truita venut a crits per les cantonades i fregit en cuines de gas butà. Les coses han canviat molt i, de fet, el poeta no en parla, del Poblenou, però a Doble zero hi recrea un ambient que ben bé podria ser aquest. Aquest o qualsevol altre d’un barri urbà amb submón fet de persones que a Banda Ampla seurien, lluny dels focus i les llumetes, “a la banda dels perdedors”.
Aquest Doble zero (sí, ho admeto, per a mi aquest nom era el calibre d’unes anxoves, que són una “substància al·lucinant” més que no pas al·lucinògena) és un poemari de poc més de cinquanta peces denses, tenyides de misèries humanes: excessos, solituds, desenganys… Vaig imaginar-me que seria més o menys així quan vaig llegir els vostres comentaris sobre El mar de la tranquil·litat (vegeu el de l’Alexandra i el del Jordi Príncep) i no m’ha decebut gens. Però per explicar-ho millor, deixarem parlar l’autor. Us he triat el principi i el final d’un poema, El jersei, que m’ha semblat magnífic:
En aquell primer hivern que vam passar junts
casualment ens van regalar un jersei idèntic,
i vam voler creure que era el causant de no tenir fred.(…)
Avui llenço el jersei a un contenidor de Càritas
ple a vessar de roba vella.
Què fer amb el record més enllà del poema?
Posats a “esquarterar” l’obra, aquesta comparació és una altra meravella:
(…) com si formessis part d’un circuit elèctric
que m’il·lumina com només tu pots il·luminar-me
fins que salten els ploms.
Gràfica, oi?
I què me’n dieu d’aquest fragment?
Fas pena si ets condescendent amb tu mateixa
i veus la poesia com alguna cosa més
que una il·lusió dels teus llibres sagrats
de literatura que no llegeix ningú a qui no obliguen.
Home, jo sí que veig la poesia com alguna cosa més que això… I, més enllà de generalitzacions, estic segura que nosaltres compartireu amb mi una alta percepció d’aquest Doble zero. De fet, estic en condicions d’afirmar que la d’en David Castillo és una obra molt alta… escrita arran de carrer.
Títol: Desolacions
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9787-735-0
Preu: 21,90€
Desolacions és la segona novel·la que em llegeixo d’en David Vann (vegeu Sukkwan Island…) i m’ha impressionat igual o més que l’anterior. Si en aquella eren un pare i un fill els protagonistes gairebé únics, aquí tenim una obra més coral. Tot i que els grans actors són un matrimoni madur -la Irene i en Gary-, hi trobem també la Rhoda -la filla- i en Jim -el promès, carregat de duros perquè és el dentista del poble- i en Mark i els seus amics marginals. Al seu voltant hi ha encara un petit grup de persones que tenen el seu interès, perquè serveixen per desencadenar inflexions en la trama -penso ara mateix en la Monique, una noieta que farà “obrir horitzons” a la vida d’en Jim, per exemple, però també hi ha un reputat metge de ciutat, els amics del Mark, la mare de la Irene…
La vida de les plantes era com la dels humans, plena de lluita i dominació, de pèrdua i de somnis que no es realitzaven mai o que ho feien molt breument. I allò era el pitjor, tenir una cosa i acte seguit no tenir-la, sens dubte allò era el pitjor de tot amb diferència.
David Vann és un artista en aquesta mena de retrats humans, plens de lluita, dominació, pèrdua, somnis que no es realitzen mai… i, en conseqüència, en tragèdies crues, sense melodrama, sense llagrimeta. Tomba per knock-out el lector gràcies a un directe enmig de l’estómac. Així. Pam! Ja està. En menys de tres-centes pàgines t’ha deixat sense defenses en un ring envoltat del fred i el gel d’Alaska.
Perquè si l’ús dels secundaris és mesurat, a gotetes, no passa el mateix amb Alaska, que és el gran torrent d’influència en la trama. El fred, la pluja, el vent, els boscos, els animals feréstecs, el color de la llum… tot es conjumina perquè els pobres humans només puguin anar cap a on van: la tempesta de desafecció.
Si ja vau llegir Sukkwan Island i us vau quedar amb ganes de més, estic convençuda que Desolacions us plaurà molt. Tanmateix, encara veig més clar el consell si no heu llegit mai aquest guanyador del Premi Llibreter: feu-ho ara. Us glaçarà l’ànima.
Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€
Confesso que m’he llegit el llibre amb una voracitat inusual, que 1000 pàgines m’han passat sense adonar-me’n (només quan llegia al bus he estat conscient “del pes de la literatura”) i, sí, confesso també que m’ha embadalit el mestratge que Jaume Cabré demostra en totes les facetes com a escriptor: domina la trama, les personatges, els temps de l’acció, el llenguatge…
De debò, escric aquest comentari unes hores abans que comenci el pirotècnic de La Mercè i em sento igual que després de veure una gran palmera rebentant en el cel… amb la boca oberta i incapaç de dir altra cosa que ooooooooohh!
Vaig sentir que l’autor no era partidari que es parlés massa de l’argument i, per tant, me’n guardaré com d’escaldar-me’n de fer-ho. A més, a la novel·la hi ha personatges tan rics que limitar-nos a simplificar i dir que versa sobre el mal (com llegeixo arreu) em penso que és molt pobre. Jo més aviat parlaria de cobdícia, d’incomunicació, d’absència de redempció pels pecats comesos… Per mi aquesta és la conclusió d’aquesta llarga carta que és Jo confesso: en ocasions no hi ha absolució possible, ni tan sols si hi ha hagut propòsit d’esmena.
He triat una cita (m’ha costat una barbaritat, perquè és com allò de dir si t’estimes més el pare o la mare), a veure si acabo de convèncer els qui heu arribat fins aquí en la lectura d’aquest humil comentari i encara teniu dubtes sobre si començar aquest llibre:
Després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. L’atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat.
He deixat Jo confesso, ja llegit, a la prestatgeria, fins que algun dia el torni a agafar per commoure’m de nou. Em giro per veure si tots els personatges ja descansen…
Ara entenc la dona de Lot, que també es va tombar en un mal moment.
Aquí teniu el primer capítol en pdf i el vídeo que ha fet el Grup 62 del Jo confesso.
Títol: Guia de vins de Catalunya 2011
Autor: Sílvia Naranjo i Jordi Alcover
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Viure
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-9809-164-9
Preu: 23,50€
Tornaré a fer un comentari d’aquests de Teresines SA que faig de vegades, explicant-vos la meva vida… Espero que m’ho perdoneu!
Aquest estiu vam anar a Castelló d’Empúries a dinar en un restaurant magnífic que jo desconeixia però és un clàssic, amb una cuina renovada espectacular. A la sala hi ha el pare i un dels fills bessons (l’altre és a la cuina) i vam tenir la sort de comptar amb els seus comentaris a l’hora de triar els vins. Gràcies a ells, que són persones apassionades i coneixedores, vam conèixer una mica millor l’expressió de l’Empordà en la copa i, francament, vam sortir amb ganes de més. Nosaltres, que portem un adhesiu de Porrera al cotxe, buscant vins per l’Empordà… anàvem ben desorientats!
Per això vam celebrar amb renovat interès la publicació de la Guia de Vins de Catalunya 2011. Quan la vam tenir a les mans vam anar directes a aquesta DO i, un cop més, la Guia no ens va fallar! 125 referències entre blancs, negres, rosats i dolços. Amb tranquil·litat vam llegir, vam fer la llista i hem passat pel celler habitual (en el nostre cas, a Barcelona) per recordar aquell paisatge que tan trobem a faltar quan ens quedem enganxats a la feina…
Per acabar aquest comentari, abans que no em posi melodramàtica pensant en l’estiu, li he demanat al meu marit, perquè no sigi dit que només parlo jo, “tu per què recomanaries la Guia”? I això és el que m’ha dit:
Jo hi afegeixo, el Jordi i la Sílvia són de fiar! Salut i feliços vins, amics!
