Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

Stilton, Geronimo Stilton

2 respostes

Títol: No volies karate, Stilton?
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Destino
Pàgines: 108 + un manual de karate
ISBN: 978-84-92671-97-7
PVP: 7,95€

Segons m’ha dit la meva filla, així és com es presenta sempre aquest ratolí periodista que escriu llibres. I quan faig servir aquest verb, escriure, és a consciència! Jo el vaig veure fa dos anys per Sant Jordi signant llibres a El Corte Inglés! I com que era hora de classe, el pobre “ratolí” només tenia a la cua pares, mares, avis, àvies, tiets i tietes! I ell allà, suant estòicament la cansalada (bé, en el seu cas, el gruyère!).

Al gra! Ja us deia l’altre dia que m’havia compromès a llegir-me’n un per comentar-lo i aquí està! A casa no s’ho acabaven de creure que, de debò, l’hagués llegit, però us puc garantir no només que ho he fet, sinó que mentre ho feia m’ho he passat prou bé.

Jo havia acompanyat la meva filla en la lectura d’En el reino de la fantasía i Regreso al reino de la fantasía (ens els van regalar en castellà) però no havia estat el mateix perquè, al seu costat, la lectura feia salts freqüents fins que trobàvem (o tornàvem) a les pàgines amb olors… Ara que he estat tota sola davant d’aquest No volies karate, Stilton? he anat seguint el fil i he pogut gaudir d’alguns matisos tipogràfics que tenen ganxo -les paraules s’escriuen amb una tipografia o una altra segons la situació, l’estat d’ànim, etc; fins i tot poden dibuixar formes o tenir diferents colors- o veure com el Geronimo fa ús de la reiteració en un estil que podria ser el d’una novel·la convencional, gosaria dir.

En qualsevol cas, crec que he entès millor que l’Stilton s’hagi guanyat un 9 (vegeu El fred i la lectura); si fins i tot jo he rigut amb les cares de l’adversari al combat, un tal Músculs Abonyegaratolins...
Per mil formatgets de bola, no em direu que no té història!

I per si us ha interessat… aquí us deixem més obres de l’escriptor, que n’hi ha un munt!

Quin cangueli al Kilimanjaro! | El descobriment d’Amèrica | El somriure de Mona Ratisa

I no us perdeu aquest fragment dels dibuixos animats que es van estrenar a Bèlgica el setembre del 2009, esperem que properament també els puguem veure a casa nostra!

Per què llegeixo?

20 respostes

Avui la meva filla m’ha enxampat amb l’Stilton i s’ha sorpès; li he dit que tenim una juguesca entre mans i, quan se n’ha recordat, ha fet cara de pòker o sigui que sospito que m’han deixat penjada… (vegeu El fred i la lectura). En tot cas, ha servit perquè ens poséssim a llegir juntes i, en acabat, parléssim de lectures.

“- A tu, què és el que més t’agrada, de llegir?” li he dit. I ella, molt tendra, m’ha dit que era estirar-se al llit amb mi i fer-ho plegades, perquè jo li faig molt el pallasso amb les veus.

Després m’ho ha preguntat ella i li he dit que a mi els qui em fan el pallasso amb les veus són els personatges, perquè, si me’ls imagino amb força, sembla que em parlen… I que, tot i que no hi ha res millor en el món que llegir amb ella, anar escoltant què diu aquella gent que s’amaga dins dels llibres també m’agrada molt.

Definitivament, trobo que veure el món a través dels ulls dels altres és allò que més m’interessa la lectura. I, aquesta descoberta vital, m’agrada més fer-la a través dels autors que il·luminen fonts de bellesa, com deia el José Agustín Goytisolo

“y si eres creador lleva hasta el límite
de la locura a tu imaginación
para que al menos tu egocentrismo alumbre
nuevas fuentes de horror o de belleza”

I tu, per què llegeixes? Ens ho expliquem aquí mateix?

He conegut la Maria Barbal!

Deixa un comentari

Ahir a la tarda vaig tenir la sort i el privilegi de conèixer la Maria Barbal. En ocasió de la publicació de La pressa del temps, Columna ha decidit fer podcast amb A la bestreta, un dels contes de l’obra, i vaig assistir a l’enregistrament. Allà em vaig trobar una persona propera, plàcida, que parla igual que escriu: amb una suavitat que enamora.

Jo m’havia llegit Carrer Bolívia i em va fer moltíssima alegria conèixer-la en persona. Trobo que això de poder veure en carn i ossos un escriptor és un luxe que, per als qui ens agrada llegir, no té preu! I a més sense cues!! Perquè per Sant Jordi ho pots fer després de 20 minuts mínim a peu dret!!

Bé, doncs, com us deia, com que la vaig veure relaxada i feliç amb com havia quedat l’enregistrament, vaig abusar de la confiança i li vaig demanar que em deixés fer-li algunes fotos per compartir-les amb vosaltres… I aquí estan (si us plau, si les veieu malament, doneu-li la culpa a la Blackberry, que ja tinc prou crítiques a casa per la qualitat dels meus “reportatges gràfics”!).

Sempre somriu!!

Imatge dins de l'estudi

Els fulls feien soroll quan els passava... quin problema!!

Una imatge posterior a l'enregistrament, en el repàs

A més, vaig pensar que estaria bé que, precisament ella, fos qui ens fes la primera dedicatòria del blog i…. Tatatatxaaaaaaaaan!!

"Als lectors del nosaltresllegim.cat"

Bé, doncs, com no pot ser d’una altra manera, us convido a escoltar la Maria Barbal en un conte que, de ben segur, us deixarà pensatius… la_pressa_del_temps I jo pregunto, “de què són les anàlisis?”. De fet, li vaig preguntar a ella, però em va fer com en el conte. Vosaltres què en penseu?

Si us agrada, no patiu que ben aviat en tornarem a parlar!!

Sí, ho confesso, jo he penjat un candau de l’amor!!!!

5 respostes

Títol: Perdona però vull casar-me amb tu
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 712
ISBN: 978-84-664-1118-9
PVP: 18,90€

Vaig llegir-me Perdona si et dic amor quan es va publicar, ara fa un parell d’anys, i em va semblar una de les novel·les més ensucrades de la meva vida! Al cap de molt poc temps d’haver-lo acabat, em van operar -res massa greu- i em van demanar que fes “repòs total” . No cal dir que m’avorria com una ostra! Llavors vaig voler investigar de què anava tot allò… Un fenomen com el que havia sorgit amb en Federico Moccia i les seves novel·les no em resultava fàcil d’entendre… Quan milers de joves decideixen que no hi ha millor manera de dir-se “t’estimo” que lligant un candau en un pont i llançant-ne la clau a l’aigua és que alguna cosa passa. I tant que sí! Però jo encara no li veia el què… Què té aquest italià que ha arribat a fer néixer una tradició?

Mirant la reacció de les fans, vaig pensar que segurament el gran secret és una prosa fàcil i que desborda sentiment. Uns personatges frescos i d’una peça en situacions absolutament esplèndides on tots ens hi voldríem veure. Una construcció argumental que flueix ràpida i alegre com la vida dels joves que poblen les seves novel·les. Però, sobretot, la capacitat d’estar atent a les necessitats de les persones que voltem pel món i donar-nos allò que volem llegir: una història d’amor i amistat que ens emociona i, com diuen els fans, enamoccia!

Després del Perdona si et dic amor, m’he llegit Tinc ganes de tu i ara Perdona però vull casar-me amb tu. Tots tres estan en la línia, però en el darrer fa créixer la galeria de personatges i hi trobem situacions que, fins i tot per als qui ja comencem a tenir una edat (ai!!), ens conviden a seguir llegint amb ganes! El pastís que hi ha a la coberta no enganya: llaminer, colorista, sumptuós… En definitiva, allò que tothom espera per celebrar un enllaç literari que, a jutjar pels èxits de vendes, durarà per molts anys. Al final -i que no surti d’aquí- li he trobat la gràcia, al Moccia… Perdona, però m’agrada llegir-te!

Si voleu veure que no us enganyo, ho diu TV3!

Sant Jordi 2009. Allà el vaig conèixer

El fred i la lectura

Deixa un comentari

Sempre he pensat que qualsevol moment és bo per llegir però a mi particularment m’agrada fer-ho quan fa fred. Hi ha res millor que arrupir-se sota una manteta i treure només les mans per agafar el llibre? Bé, potser sí que hi ha més coses, però ara no toca!

No us descobriré res si us dic que al Berguedà, on he tingut la sort d’anar aquest cap de setmana, feia un fred que convidava al recolliment, a les tertúlies i, naturalment, a parlar de llibres. He aprofitat que anava amb la meva filla i tres amigues seves –totes entre 9 i 10 anys- per demanar-los pels seus hàbits lectors. He d’admetre que segurament si el comentari hagués estat orientat als seus hàbits televisius hauria tingut més èxit… Què us he de dir! Els qui teniu canalla d’aquestes edats també deveu patir la Hannah Montana, oi? I segurament també deveu trobar que quan hi ha més de tres nens junts parlen tots alhora i costa de discernir les frases entre la cridòria que organitzen, no? Tanmateix, al final hem arribat al consens: el Geronimo Stilton és qui mereix una millor puntuació, amb una mitjana de 9!

Hem quedat que jo me’n llegiria una novel·la a canvi que elles quatre me’n fessin un dibuix cadascuna. Ara ja hem fet el tracte i em toca complir-lo, de manera que ben aviat tindreu aquí la meva opinió (espero que il·lustrada!). Paraula de rosegador!

Comencem forts: el Rei del bestseller!

4 respostes

Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-9787-452-6
PVP: 21,90€

“Ha arribat l’hora de la veritat”… Així és, si fa o no fa, com resava la publicitat d’El símbol perdut; bé doncs, res més autèntic que això en aquesta circumstància que ens ocupa!

Aquest és el post que estrena els comentaris de Nosaltresllegim.cat i estic una mica nerviosa. M’agradaria trobar un to que us agradés, que us resultés proper, que us convidés a participar… i, ben mirat, estic posant “us” pensant en una massa crítica que a hores d’ara deu cenyir-se al meu marit, els meus germans, els companys de feina… Quin “us” tan ambiciós i tan escarransit alhora!

En qualsevol cas, ja cal que em posi les piles si vull que per Sant Jordi aquest Nosaltresllegim.cat estigui ple de lectors i lectores que, com jo, ens morim de les ganes de parlar d’un llibre quan l’hem acabat de llegir!!!
Però val més que vagi al gra o tindrem posts de 3000 línies!

He triat Dan Brown per començar perquè he pensat allò del “valor segur”… un home que ven milions de llibres deu tenir alguna cosa, no? Jo no me n’havia llegit mai cap d’ell (tot i que m’ho havia passat bé amb les pel·lis del Tom Hanks) i el vaig agafar una mica escèptica. La veritat és que a la novel·la el protagonista no para. L’expert en simbologia Robert Langdon recorre tots els racons maçònics de Washington a la recerca de les claus que li permetin trobar el seu amic Peter Solomon i, de passada, mostrar a ulls del lector les ciències noètiques.

L’argument està bé; la trama t’enganxa des de la primera pàgina: els esdeveniments se succeeixen a un ritme que no et deixa pensar en res més i estàs tot el dia donant voltes a quin secret s’amagarà en aquell laboratori megaultrasecretíssim (no direm més per no ser “spoilers” ja el primer dia!). A més, no he estat mai a Washington i no m’he preocupat a contrastar les dades, però em penso que les localitzacions són MOLT fidedignes.

Quan vaig acabar el llibre vaig pensar “ostres, quina pel·li més bona que en sortirà”, perquè el llibre té substància i tornarà a fer que el Tom Hanks s’ho hagi de treballar molt per resoldre el cas que se li plenteja… Pobre noi! En definitiva, El símbol perdut distreu a base de bé i, tot i les 672 pàgines, ha resultat molt ràpid de llegir per a totes persones que conec que s’hi han posat (jo me’l vaig cruspir en 3 dies però al final del tercer ja començava a estar una mica empatxada…).

Si em permeteu -i si heu arribat fins aquí suposo que m’ho permeteu!- que posi un exemple lligat amb el menjar (una de les meves grans aficions vitals) us diré que us passarà com amb les patates fregides de bossa: un cop comences, ja no pots parar! I és que hi ha autors que tenen sempre aquell punt irresistible, no?

Per cert, si en voleu saber més coses, us deixo uns quants vincles:

Nosaltresllegim

Espai obert per a lectors i lectores de llibres, escrits originàriament en català o internacionals