Arxiu de l'autor: Nosaltresllegim.cat

Quant a Nosaltresllegim.cat

Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat · · · Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres! I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!

Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras

@labutxaca @Grup62

L’Albert s’ha llegit Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, i ens el ressenya pel Nosaltres:

Davant l’allau de dades, polèmiques i intervencions sembla raonable trobar refugi en el coneixement acadèmic. Malgrat tot sembla que, en tots els casos, les anàlisis, l’utilització discriminada de dades i, el que és més important, la interpretació d’aquestes no són mai alienes a la convicció i definició de l’autor.

Els autors tenen unes opinions molt concretes sobre el tema i en aquest llibre ens les presenten per poder parlar del debat econòmic de la independència (balances fiscals, boicot, aranzels,…) partint de la base que, econòmicament, aquesta és viable.

També s’agraeix que els autors comencin cada apartat de Sense Espanya des de l’explicació divulgativa de cada tema i després ens ofereixin les dades que corroboren el seu punt de vista. En aquest apartat divulgatiu descobrim, per exemple, que boicot prové de la relació de Charles Boycott -un terratinent anglès- amb els pagesos que conreaven els seus camps, o quina és la real dependència de Catalunya vers Espanya i a l’inrevés.

Relativament breu i molt interessant. Gairebé imprescindible si volem anar més enllà dels discursos fàcils i formar una opinió pròpia.

Aquí teniu la ressenya al Nosaltresllegim d’aquest llibre que va fer en Sergi quan l’Editorial Pòrtic el va publicar.

Títol: Sense Espanya
Autor: Modest Guinjoan i Xavier Cuadras
Editorial: labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 228
ISBN: 978-84-9930-549-3
Preu: 10,95€

Share

Nosaltres, tenim una notícia fabulosa i un Guardià Invisible!

@ColumnaEdicions @Grup62

Hola a tots, Nosaltres!

Com ens agrada començar així l’any! Qui va dir que el 2013 seria malastruc? Res de res! Aquí al Nosaltresllegim us volem oferir la possibilitat d’aconseguir un dels que, sens dubte, serà un dels llibres de l’any. Sí, ho sabem. És d’hora per dir-ho… però és que n’estem convençuts!

La Dolores Redondo ha escrit un llibre d’aquells que es llegeix tan ràpid que te l’acabes sense voler i que serà la primera part de la que s’anomenarà Trilogia de Baztán.

L’escriptora donostiarra ens acosta a El guardià invisible un relat àgil d’aquells que atrapen de mala manera on barreja l’horror, la faula i la novel·la negra, i on les muntanyes i les valls d’Euskadi fan de teló de fons.

És per això que davant d’aquest escenari… si en tenim 5 per regalar, què voleu que en fem? Doncs regalar-los! I en aquest cas, només haureu de respondre una pregunta ben senzilla:

Com es diuen el riu i la localitat on es desenvolupa la història d’El guardià invisible?

Els encarregats de decidir qui s’emporta els 5 exemplars seran els amics de Columna. Teniu temps fins el dilluns 14, el dia abans de la publicació del llibre, i heu de respondre als comentaris d’aquest post.

I sobre el “serà un dels llibres de l’any”, no és que ens hagi agafat un atac fanàtic. El guardià invisible es publica aquest 15 de gener simultàniament en català, castellà, euskera i gallec. La qüestió és que, a més, ja està emparaulada la seva publicació en francès, alemany, italià, portuguès, brasileny, noruec… un total de 13 llengües! Alguna cosa bona deu tenir aquest llibre, oi?

Que no us ho expliquin! Aconseguiu-lo a través de Nosaltres responent la pregunta que us hem fet.

I si Nosaltres no us hem convençut, aquí teniu un text que hem trobat al blog de l’autora:

“Mi sentido del humor es peculiar, me cuesta reírme de las tonterías típicas. Vaya, que no me gusta la gente que parece idiota haciendo el idiota, prefiero gente normal, del montón, en situaciones grotescas, ridículas, o fuera de contexto. Me parece del todo normal que alguien muy tonto haga tonterías, pero me resulta divertido cuando las hace alguien de quien no se espera una actitud así, o las situaciones en las que el desconcierto del que las sufre es tan evidente que va entre el patetismo y el sentido más humano del humor que nos lleva a reírnos de nosotros mismos.

Mi sentido del horror también se las trae, por eso mis personajes son personas normales en situaciones especiales, situaciones que les llevan a explorar esas habitaciones cerradas que todos tenemos en el alma y que son tan frías e inhóspitas que daríamos cualquier cosa por no tener que penetrar en ellas jamás. Ya lo hice en Los privilegios del ángel adentrándome en el duelo no resuelto, en la pérdida y en la negación hasta llevar a la protagonista al límite, a la delgada línea roja, pero cuidando todo el tiempo de no hacer del personaje un ser plano y patético, sino una criatura hermosa con tantos matices y riquezas que explorar su dolor fuese posible sin odiarla. Lo he vuelto a hacer en El guardián invisible que se publicará en enero: Amaia Salazar os cautivará con su perfecta humanidad llena de imperfecciones. Una mujer con luces y sombras que en su búsqueda de respuestas irá encendiendo y apagando para lograr esa alternancia de claroscuros que es la vida de cualquier mujer. Una anhelada maternidad que no llega, los celos profesionales de sus compañeros, las obligaciones hacia la familia y el miedo como eje central de la novela explorando los límites del terror racional del que no podemos huir ni escondernos porque no es un monstruo bajo la cama sino una criatura que vive en nuestro interior.”

Té bona pinta, oi?

Esperem les vostres respostes!

Títol: El guardià invisible
Autor: Dolores Redondo
Editorial: Columna
Col•lecció: Clàssica
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-6641-589-7
Preu: 18,50€

Share

L’home del salt, de Don DeLillo

@Ed_62 @Grup62

En Martí s’ha llegit L’home del salt, de Don DeLillo, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Un escriptor de Nobel i la gestió de la desgràcia

L’11-S va deixar de ser una mica més català, a nivell mundial, quan a Xile hi va haver un cop d’estat horrorós, però sobretot quan per primer cop, des de Pearl Harbour, els Estats Units van rebre un atac al seu sòl. En un munt de guerres els han atacat, però mai de forma tan clara i evident com aquell matí en què tres avions es van estavellar contra objectius concrets que estaven en territori nord-americà. I per primer cop, els Estats Units van haver de començar a “gestionar” aquell tipus de desgràcia. No s’hi havien trobat mai fins aquest extrem.

Ho han intentat abans però els resultats sempre han estat bastant fallits… Aquí, en canvi, tenim bastanta més experiència a l’hora de parlar de temes com ara la Guerra Civil en totes les seves facetes possibles. Però encara ha d’arribar algú que vulgui i pugui parlar de l’11-M, oi?

Quan Don DeLillo, un dels escriptors que aquest any sonava més pel Nobel de Literatura, va escriure L’home del salt potser devia voler, entre moltes altres coses, mostrar com la societat nordamericana s’ha anat degradant i desgastant mica en mica al sentir-se tan vulnerable. En aquest magnífic llibre hi trobem un individu, en Keith, que surt com un fantasma d’un núvol de pols, cendra i merda que sobrevola Manhattan just després de la caiguda de les torres bessones.

Fent continus petits salts al passat i tornades al present, DeLillo ens presenta un retrat del recorregut que viuen, no només en Keith sinó també altres personatges “caiguts” com la Lianne, en Martin, etc., i que va des del “ho érem tot” i el “ens crèiem déus” fins a un desconeixement i una pèrdua d’identitat que en mostra, sobretot, una esma perduda i desgraciada, i un sentiment de càstig merescut.

-Viatjar, sí, és una cosa que hauries de plantejar-te -va dir-. Quan tornis a tenir el genoll bé, ens n’anirem, ho dic de debò.
-Lluny
-Lluny
-Ruïnes -va dir la Nina.
-Ruïnes.
-Ja tenim les nostres ruïnes. Però m’estimo més no veure-les.
En Martin va avançar al llarg de la paret en direcció cap a la porta.
-Però és per això que vau construir les torres, no? No es van alçar les torres com un símbol fantàstic de la riquesa i del poder perquè un dia es convertissin en un símbol fantàstic de la destrucció? Una cosa així es construeix per poder-la veure caure. La provocació és òbvia. Quin altre motiu hi podria haver per pujar tan amunt i després duplicar-ho, fer-ho dues vegades? És una fantasia, per què no, doncs, fer-ho dues vegades? És com dir: aquí la teniu, esfondreu-la.
Aleshores va obrir la porta i se’n va anar.

I tant que es va esfondrar. Tot. Els edificis i l’ànim, però no l’ànima. I Don DeLillo ho narra a la perfecció. Ens narra la gestió de la desgràcia més enllà dels morts d’aquell 11-S.

Un detall brillant: dels tres capítols del llibre, n’hi ha un que s’anomena “Bill Lawton”, que és un home de qui el fill d’en Keith només parla amb els seus amics de l’escola i de qui els seus pares no en poden saber res.

Us convido a descobrir qui és aquest home misteriós llegint aquest llibre, que val molt la pena. Una pista: no és L’home del salt

Títol: L’home del salt
Autor: Don DeLillo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-2976-342-3
Preu: 20€

Share

Setè viatge al Regne de la Fantasia, de Geronimo Stilton

@llibresjoves @Grup62

Avui, que encara estem en prèvia de Reis, deixem tot el protagonisme a un dels valors segurs de la literatura infantil. I per trobar qui ens ressenyi el llibre, hem buscat un especialista!

L’Àlex, que d’aquí poc farà 10 anys, s’ha llegit el Setè viatge al Regne de la Fantasia, de Geronimo Stilton i ens el ressenya, amb les seves paraules, pel Nosaltresllegim:

El llibre va de què la Reina de les Fades demana ajuda a Geronimo Stilton perquè un mag s’ha escapat i vol tenir els poders dels talismans.

Geronimo, que es converteix en el cavaller dels set mars, ha de trobar els set talismans que hi ha abans de que ho faci el mag que s’ha escapat.

El llibre és molt xulo perquè té olors i molts dibuixos. M’agrada molt llegir Geronimo Stilton perquè és un llibre molt gruixut, duren molt les seves històries i te’l pots emportar on vulguis.

M’agrada molt també perquè Geronimo té un gos blanc i m’agraden molt els gossos.

També m’ha agradat molt la maripovaca. Encara que no existeix de veritat és molt divertit quan ajuda a Geronimo i també el pop gegant i la lluita que té amb Geronimo.

És un llibre molt entretingut i, amb aquest, ja me’ls he llegit tots.

Què millor que una ressenya d’algú que coneix tota la bibliografía de l’autor? Que tingueu una molt bona nit de Reis, nosaltres!!

Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Geronimo Stilton
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-9932-885-0
PVP: 19,95€

Share

En Teo canvia bolquers, de Rosa Enrenou

El Martí s’ha llegit En Teo canvia bolquers i ens el ressenya pel Nosaltreslletgem:

Recordo perfectament la primera vegada que vaig agafar un llibre d’en Teo. Em fascinava que un nen pèl-roig es brindés a mostrar el seu dia a dia amb tanta facilitat i el que popularment anomenem “patxorra”. Que si anava a la granja, que si anava al mercat, que si anava a casa d’una amiga… fins i tot el procés de vestir-se!!

Sempre vaig sentir certa admiració per algú que, no només sempre anava vestit amb la mateixa roba (i que més que catalana, semblava sortida de la Bretanya, amb aquell jersei de mariner de ratlles), sinó que també permetia als autors dels seus llibres viure tant de prop la seva experiència vital.

En Teo s’ha anat convertint amb el temps en el paradigma de la societat de la informació actual, i en concret, de les xarxes socials. El que avui en dia fem a Facebook, en Teo ho feia en llibre… però és que tampoc existia el suport tecnològic, oi?

El fet és que en aquest En Teo canvia bolquers he fet descobertes biogràfiques que no m’esperava… que no m’esperava gens. D’entrada, i això us ho descobriré perquè no em puc aguantar de dir-ho, en Teo NO ÉS PÈL-ROIG. És tenyit. En realitat té els cabells castanys però segueix tenyint-se per, en paraules seves, conservar la imatge de marca. Però tornant al llibre en sí, es pot endevinar que un cop en Teo ha arribat als 35 anys, i havent tingut amb l’exparella d’en Pitus (el del Zoo d’en…) una criatura anomenada Jonathan, ha arribat a un punt de la seva vida en el qual està exhaust de mostrar què fa contínuament.

Segons afirma en Teo, ha fet aquest llibre amb la seva col·laboradora habitual -Rosa Enrenou- per mostrar com és el dia a dia d’un mileurista amb criatura, però… sincerament, té tota la pinta que aquest és “un llibre més” que ha tret com a últim recurs per poder pagar una hipoteca que diu que va agafar fa cinc anys.

En qualsevol cas, moltes felicitats pels 35 anys, moltes felicitats pel naixement d’en Jonathan, però potser seria desitjable que el pròxim volum que publiqui tingui una mica més de contingut i que no sembli, de bones a primeres, un llibre que ha fet per tapar forats econòmics aprofitant l’aniversari i que “tot torna”.

Jo estaré atent a la ressenya del Nosaltresllegim quan es publiquin les memòries. Segur que seran igual o més interessants que les de Jordi Pujol.

Aquí no teniu el primer capítol en pdf.

Títol: En Teo canvia bolquers
Autor: Rosa Enrenou
Editorial: Elforro Polar
Col·lecció: Els Sants Innocents
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-998532-871-2
PVP: 20,95€

Share

El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida

@labutxaca @Grup62

L’Oriol Guinart s’ha llegit El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida, i ens el ressenya pel Nosaltresllegim.

Hauríeu hagut de fer un esforç per comprendre la
disposició de la verga i l’anus, emboirats i confusos,
dins saboneres d’argent que repeteixen com un eco
els acords matisats de la joia d’unes cordes vocals,
el triomf del cul i les seves ignorades i prohibides
felicitats.

Poemari d’impensable publicació l’any que va ser escrit (1974), El bell país on els homes desitgen els homes de Biel Mesquida és un breu però intensíssim recull de poesies d’una bellesa estranya i una força expressiva inusual.

Com en una mena de breviari de l’amor entre els homes, Mesquida ens ofereix trenta-tres poemes com trenta-tres cops de puny a la moral preestablerta, a la ignorància autoimposada i a l’enrocament de la cultureta benpensant:

La cita puntual amb la fosca i l’amor obscur esdevé
sumptuositat de moviments i desfilada agressiva
que destrueix, passa rere passa, les reixes de la
norma.

Poesia combativa, valenta i compromesa amb ressonàncies de les avantguardes però també hereva de les tradicions greco-llatines i de la poesia medieval en el tractament vitalista i desacomplexat de l’erotisme i el sexe.

Un retrat sincer i directe de l’estimar entre persones del mateix sexe, un codi de mirades fugisseres, de trobades furtives en paratges ocults als ulls d’aquells que no volen veure.

Mesquida, però, defuig la foscor de “l’underground” i fa versos lluminosos i vitalistes malgrat “la / dificultat d’aquest ofici de poeta quan s’escriu al / dictat d’efímeres anatomies il.legals”.

Permeteu-me, doncs, recomanar-vos la lectura quasi obligada d’aquesta veu particular, quasi única de la nostra poesia. A més, és d’agrair que labutxaca l’hagi reeditat amb l’afegit d’un proemi i un epíleg més que interessants d’en Jordi Llovet.

I tant que t’ho permetem! Per cert, l’Oriol és un gran actor i un gran fitxatge pel Nosaltres! No el perdeu de vista!

Títol: El bell país on els homes desitgen els homes
Autor: Biel Mesquida
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9930-547-9
Preu: 11,95€

Share

Fans de Coelho, preparats per a un bon concurs? No és derrotat qui perd, sinó qui desisteix!

@Ed_Proa @Grup62 @PauloCoelho

Hola a tots Nosaltres,

Per celebrar la publicació d’El manuscrit trobat a Accra de Paulo Coelho, al Nosaltresllegim posem en marxa un concurs que deixarà garratibats tots els fans d’aquest escriptor carioca!

El fet és que tenim tres lots de llibres -tres!- de sis llibres -sis!- de Paulo Coelho per regalar. I un dels títols que trobareu al lot és el que acaba de publicar i que podeu veure a la foto: El manuscrit trobat a Accra.

Però, com bé sabeu, tot concurs té una mecànica i unes normes. I tenint en compte de què i com escriu Paulo Coelho, creiem que el més adequat per aquesta ocasió és preguntar-vos el següent:

Quina és la vostra cita preferida de Paulo Coelho?

N’hi ha una que al Nosaltres ens fem molt nostra perquè no parem de llegir novetats, i és la que diu que “Si creus que l’aventura és perillosa, prova la rutina. És letal”.

Esperem les vostres cites de Paulo Coelho i només teniu una setmana per compartir-les amb Nosaltres!

Tenim tres lots de sis llibres per regalar! I Proa serà qui decidirà qui se’ls emporta!

PRORROGAT! Teniu fins al dia 10 per dir-nos la vostra cita preferida!

Share

En Rubén ja és un de Nosaltres!

Al Nosaltresllegim hem fitxat un especialista d’infantil i juvenil i amant de la novel·la romàntica! Aquí teniu el seu text de presentació:

Sóc un bibliotecari especialitzat en literatura infantil i juvenil. Així que he de llegir molta literatura infantil. I no només clàssics importants de la literatura infantil universal! També llegeixo molts llibres infantils actuals. De la literatura juvenil, els gèneres que més m’apassionen són aventures, fantàstic, ciència-ficció, humor i tinc una gran debilitat pel gènere romàntic.

Benvingut!

Share

El club de les pel·lícules de Meryl Streep, de Mia March

@ColumnaEdicions @Grup62

La Mireia s’ha llegit El club de les pel·lícules de la Meryl Streep, de Mia March, i ens el ressenya per tots Nosaltres:

El club de les pel·lícules de la Meryl Streep, de Mia March, és una novel·la que aborda la vida d’una família desestructurada per una tragèdia que va succeir durant un cap d’any terrible… Al cap de bastant temps, els membres de la família aconsegueixen unir-se de nou -ho direm així per no explicar gaire cosa- gràcies a la Meryl Streep. Sona estrany, però sí: els personatges que ha anat encarnant aquesta estrella de Hollywood (des de Memòries d’Àfrica fins a El diable vesteix de Prada, passant per Kramer contra Kramer i Els ponts de Madison) aconsegueixen crear un vincle entre els membres d’aquesta família, que a més, tenen un nou objectiu comú: fer que el poc temps de vida que li queda a la Lolly, la matriarca de la família, sigui al més feliç possible.

És un llibre molt fàcil de llegir. M’ha agradat molt que cada capítol estigui centrat en cada personatge. Tots són dones i durant la novel·la podem viure amb elles els seus records, desitjos, il·lusions, noves experiències… i no us en dic res més per no aixafar-vos el llibre! També m’ha agradat molt que totes les dones que envolten la Lolly acabin trobant un nexe d’unió amb ella, sigui quina sigui la circumstància (un marit posant banyes, un fill que busca un pare perdut en el temps,…).

Segurament el que he agraït més del llibre és la fàcil identificació amb absolutament tots els personatges: dones que ronden la trentena i que no disten gaire de mi pel que fa a edat i inquietuds.

Si sou de les meves (o meus), no us perdeu aquest llibre!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El club de les pel·lícules de la Meryl Streep
Autor: Mia March
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-6641-564-4
Preu: 18,90€

Share

La deriva, d’Osvaldo Aguirre

@ElAlephEditores @Grup62

L’Adrià s’ha llegit La deriva, d’Osvaldo Aguirre, i ens l’ha ressenyat. Aquí el teniu:

La deriva és un terme apropiat per explicar com afecten les drogues el cos humà i la seva interacció amb l’entorn. La sensació d’anar sense rumb persegueix el nostre protagonista durant tota la història, visualitzant el final com una cosa llòbrega i fosca, sense felicitat, però tot i així, sense poder sortir del camí que no es vol seguir.

El llibre ens situa a l’Argentina contemporània, un món molt proper temporalment però allunyat socialment, i està escrit en argentí, fet que ens permet capbussar-nos millor en una dura i fosca realitat que molts cops intentem ignorar.

La història s’esdevé en una ciutat de Sudamèrica que l’autor no vol anomenar. El protagonista, anomenat Daniel Arnaut o Sanata, és un periodista d’un diari de dretes en una ciutat on un cos de policia corrupte, agressiu, opressiu i quasi nazi intenta controlar la zona baixa de la ciutat on les drogues, la ludopatia i la prostitució hi regnen sense compassió arrossegant-hi, en una espiral d’autodestrucció, tots aquells que acaben caient en les seves xarxes.

El pobre Sanata, nascut en aquest barri pobre, té la fidelitat dividida entre els orígens, l’ancoratge en el món de les drogues -cada cop més intens-, l’amistat que té amb els seus veïns -tots ells dedicats al món de les drogues-, la feina i l’estatus social.

El llibre aporta unes descripcions esgarrifoses sobre els efectes de tots els tòxics, situant-nos amb una precisió alarmant en aquest context social, segurament a partir d’experiències viscudes.

Amb una crítica madura i concisa, La deriva fa una paròdia de la societat actual, extremant tots els defectes de la cultura occidental, creant una ciutat sense llei amb un protagonista, un personatge dividit, que amb precisió quirúrgica relata les condicions quotidianes de la societat occidental.

Amb una conclusió inesperada, La deriva, amb la seva proximitat mitjançant un argot apropiat, et captiva fins al final, forçant-te a descobrir els significats ocults que hi ha darrere de les evidències que l’autor et mostra.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La deriva
Autor: Osvaldo Aguirre
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-1532-522-2
Preu: 18€

Share