La primera novel·la de la poeta i editora Berta Noy és, ras i curt, una evocació intensa i emotiva, epidèrmica en definitiva, sobre la passió amorosa que atrapa i desborda una parella d’amants d’edat desigual formada per una adolescent, la Clàudia, i el seu professor de piano, l’Eliott, vint anys més gran que ella, en dos moments diferents de les seves biografies –separats entre si per dues dècades– que delineen una relació que genera alhora felicitat i sofrença, baixada als inferns personals inclosa. No es tracta, doncs, d’una revisió de la famosa Lolita de Nabòkov, sinó més aviat d’un passeig pel vertigen, la voràgine, el viure i el desviure amorosos, la capacitat regeneradora i alhora destructiva de la passió necessària.
Els disset capítols en què s’estructura l’obra compten, a la seva capçalera, amb l’acomboiament de cites de poemes i cançons (d’Auden, Poe, Martí i Pol, Vinyoli i Maria-Mercè Marçal a Elvis Presley, Sinatra, Police, Llach, Serrat i Brel) que permeten resseguir la progressió emocional de la parella protagonista. Els avatars sentimentals i familiars de les amigues més properes de la protagonista alimenten un parell o tres de subtrames molt ben engalzades a la trama central.
Llocs que no surten als mapes s’imposa com una novel·la de factura fortament psicològica de fons amorós i eròtic i amb un alt voltatge sentimental, que apareix en un moment d’una certa recuperació del gènere romàntic, però no pas en la línia adolescent i mel·líflua de les novel·les de Federico Moccia o Susanna Tamaro, posem per cas, sinó que recorda més aviat la mirada vertiginosa i transcendent i l’aposta amorosa vital que observem, per exemple, en una obra del calibre de Les desventures amoroses del jove Wherter, de Goethe. El desvari i el turment amorosos converteixen la Clàudia, si volem, en una mena de Wherter femení, el prototipus de l’enamorat fervent que crema d’amor i de desig constantment. En cada cas, ben mirat, els protagonistes acusen una innegable sensibilitat artística: mentre que la lectura uneix els amants de Goethe, la música aproxima els enamorats de Noy.
Entre els valors principals del relat, destaquen l’enorme capacitat d’atmosferació del sentiment i la passió amoroses, que permet visualitzar tant les giragonses del desig voraç com la mossegada cruel de l’enyor a causa de l’absència de l’enamorat; la descripció minuciosa, morosa, gairebé a temps real, de la felicitat i la sensació de plenitud gairebé còsmica; i la pinzellada tan temperada com efectiva de la sensualitat.
La càrrega metafòrica del títol no és debades: l’amor és incontrolable i pot, per tant, brostar impensadament, sense demanar permís, en algun lloc desconegut de la pròpia geografia sentimental: “Hi ha llocs on una pensa que no hi anirà mai, llocs inabastables, tan llunyans i perillosos que gairebé no existeixen, llocs que no surten als mapes ni a les cartes de navegació perquè només són reals dins d’una mateixa, són una creació del cap i del cor i de les entranyes…”. Es tracta, sens dubte, d’una mena de testament sentimental definitiu a favor de la vida amorosa intensa i, doncs, de la construcció i la vivència plaents d’un ideal amorós irrenunciable.
Tècnicament, la novel·la està molt ben construïda i molt ben conduïda. S’hi alternen la primera i la tercera persones narratives, l’inici i el final són coincidents (ringcomposition) i el gruix central del relat constitueix un immens flashback, una tècnica tan antiga com l’Odissea d’Homer i tan moderna com el cinema.
Llocs que no surten als mapes planteja una certa ombra semiautobiogràfica: la malaltia i la mort del pare de la protagonista, per exemple, encaixa perfectament amb les referències biogràfiques de l’autora. La novel·la de Berta Noy es beneficia, probablement, d’una enorme veritat literària i artística en general: que les experiències viscudes acaben infonent una aroma d’autenticitat que ni la imaginació ni la clarividència més vives poden suplir.
