Arxiu de la categoria: Biografies i memòries

Pujol Catalunya, d’Enric Canals

3 respostes

@Ed_Portic @Grup62

El diumenge 19 de maig de 1960 es va celebrar al Palau de la Música Catalana (Barcelona) un concert a càrrec de l’Orfeó Català que s’emmarcava en els actes commemoratius del centenari del naixement de l’insigne poeta Joan Maragall. Aquells dies, el general Franco era a Barcelona en el marc d’una operació d’aproximació del règim franquista a la societat catalana. Per aquest motiu, en aquest concert hi havia la presència d’alguns ministres franquistes.

En un principi, en el programa del concert hi havia prevista la interpretació d’El Cant de la Senyera, peça que posteriorment va ser eliminada del programa per la fèrria censura franquista a causa del seu innegable significat patriòtic. En finalitzar el concert, el públic, dempeus, va demanar-ne la interpretació mentre un grup de patriotes n’entonava el cant i llençava fulls volants contra el règim franquista i la presència del general Franco en terres catalanes.

De tot el que va succeir aquella nit al Palau de la Música i les seves conseqüències posteriors que van portar a la detenció, empresonament (4 anys a la presó saragossana de Torrero), tortura i condemna (7 anys) de Jordi Pujol i altres patriotes, l’Enric Canals en fa un relat trepidant, a Pujol Catalunya, que atraparà el lector com si fos un thriller des de l’inici del llibre, que més compta amb un pròleg de Josep M. Solé i Sabaté.

L’autor fa una interessant introducció en què emmarca els fets del Palau, la seva preparació i l’estada del general Franco a Barcelona, en la realitat social catalana d’aquelles dates. Malgrat que l’Enric Canals s’estalvia els detalls morbosos dels salvatges interrogatoris i tortures que van patir tots els detinguts per  haver participat en la causa penal I-IV-60 per “rebelión militar por equiparación”, sí que queden clars els mètodes interrogatoris que feia servir Vicente Juan Creix, l’aleshores Cap de la Brigada Social de la 6ª Región. La brutalitat del seus mètodes va donar lloc, entre els opositors al règim franquista, a una dita que feia així: “Creix però no et multipliquis”.

El que no manquen són els detalls de l’afer Galinsoga. Qui era director de La Vanguardia Española va ser destituït del seu càrrec a causa de la pressió popular per haver dit “todos los catalanes són una mierda”, després d’haver assistit a una missa oficiada en català.

La lectura del llibre s’alenteix cap al final, per repetició de conceptes, quan l’autor hi reprodueix les diferents actes dels interrogatoris i dels judicis militars sumaríssims.

Alguns d’aquests documents, malgrat ser-ne reproduccions, veuen la llum pública per primera vegada.

Títol: Pujol Catalunya
Autor: Enric Canals
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9809-253-0
Preu: 18€

Share

El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen

2 respostes

@ElAlephEditores @Grup62

Quan vam rebre aquest llibre Nosaltres vam pensar que la persona més indicada per abordar-lo havia de ser algú que fos un entès en el camp de la Història. I així ho vam fer. Li vam demanar a la Marina que ens en fes una petita ressenya però no ha pogut evitar (i ja va bé!): ha alliberat el seu esperit d’historiadora per parlar d’aquest El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen. Aquí teniu el seu escrit:

La Enciclopedia de las Ciencias Sociales presenta Alexander Herzen (1812-1870) com el representant més destacat del populisme, la corrent radical dominant a Rússia abans del socialisme, i lloa la seva tasca com a editor de “Kolokol” (La Campana), la publicació que des de Londres (1858-1862) va mantenir viu “l’esperit liberal de la intelligentsia russa”.

El pasado y las ideas és una autobiografia a mig camí entre unes memòries -a jutjar per la data de l’escriptura- i un dietari del gust de l’autor per la recreació de la vida quotidiana. Des del punt de vista formal és una col·lecció voluminosa de textos escrits en diferents moments, com si la trajectòria vital hagués esdevingut la font d’inspiració i el tema preferit per a un creador bolcat en l’escriptura des de molt jove.

Aquestes característiques expliquen que els successius editors del llibre hagin optat per fer-ne una selecció més o menys generosa. El text castellà publicat ara és força extens i es divideix en dues parts de longitud equivalent. A la primera, que exposa els primers 35 anys de vida complerts el 1847, l’escenari és la Rússia que va des de la invasió napoleònica fins un ben avançat regnat del despòtic Nicolau I. A la segona, amb el protagonista ja exiliat, es mou entre París i Roma per tornar de seguida a la capital francesa i passar per Ginebra (1847-1852) mentre la revolució de 1848 s’estén per Europa. Quan la reacció es desencadena, es refugia a Londres (1852-1864).

La pintura de la família aristocràtica, afrancesada i distant; l’evocació de la intimitat entre els nens i els vells servents; el viatge anual a la residència estival de Vasílievskoye; l’amistat juvenil amb Ogariov, el futur poeta; els anys universitaris entre la rebel·lia i la gatzara són algunes de les pàgines més reeixides del llibre, i també les més lluminoses, com ho era la perspectiva que s’obria al país després de la retirada dels francesos. A partir de 1834 no decau la qualitat literària, però la repressió enfosqueix l’ambient i la visió del país és desesperançada: se’n denuncia el retard, la ignorància i la misèria de les masses; els abusos i la mediocritat de la noblesa; l’escandalosa incompetència dels funcionaris.

La revolució parisenca de 1848, la primera que és democràtica i socialista, ocupa ben bé la meitat dels fulls de la segona part. A les jornades triomfals de proclamació de la república francesa hi segueixen els retrets per les divisions i la crítica als revolucionaris professionals a Paris o dels incapaços de reconèixer la derrota a Ginebra. Sempre atent a les novetats intel·lectuals que es gesten a la capital francesa, el desterrat rus dedica un capítol sencer a descriure el caràcter i a sospesar les idees de Proudhon. A Londres comença un nou cicle: mort el tirà el 1855, des de la revista ja esmentada, l’exili rus intenta promoure el canvi a Rússia.

Als pròlegs que encapçalen les dues meitats, l’escriptor reivindica la unitat de l’obra,  més la de la primera meitat, que no pas la de la segona. I és cert que els fils amb els quals teixeix la seva biografia són sempre els mateixos: els esdeveniments històrics -les persones i els grups que freqüenta-, les lectures preferides o les que detesta, i també els recursos: té talent literari, facilitat per a escriure (a vegades, excessiva) i versatilitat per combinar els gèneres literaris: la narració i el diàleg, la descripció i el retrat psicològic, la crítica literària i filosòfica, i l’assaig i la historiografia.

En aquest darrer camp, ocasionalment, té una forma peculiar de tractar els esdeveniments històrics. Hi ha un passatge notable del llibre Mi despertar a la política que n’és un bon exemple. Comença amb un retrat del tsar Nicolau i va introduint referències vagues a uns fets succeïts fa poc: ha mort un tsar; hi ha hagut una revolta a Sant Petersburg; les dones, i només elles, no han abandonat els desafortunats; s’han condemnat a mort cinc persones, Pavel Pastel entre ells… El redactor, que tenia catorze anys en aquell moment, va presenciar la solemne cerimònia religiosa que celebrà el triomf del tsar i explica quina va ser la seva reacció: “ante el altar donde se celebraban aquellos ritos sangrientos, juré vengar a los muertos y decidí dedicar mi vida a luchar contra aquel trono, aquel altar, aquellos cañones”.

És evident que la cronologia o la reconstrucció dels fets no li interessen. És una falta que el lector d’avui pot corregir amb facilitat: aquelles referències basten per trobar informació suficient a la xarxa per posar nom a l’episodi, -la revolta dels desembristes- i identificar-lo com el pronunciament disposat a instaurar un règim liberal a Rússia, el 1825, després de la mort d’un tsar Alexandre I sense successió clara i resolt amb l’entronització del candidat més ultrancer.

El que importa és copsar el significat del succés i explicar que l’esdeveniment històric va determinar la biografia sencera. L’episodi narrat té una data, però el relat està escrit el 1855 i la circumstància s’aprofita per avançar-nos el final: passats trenta anys, “ahí permanecen el trono, el altar y los guardias,[…] pero yo también he permanecido siempre empuñando la bandera […].” Al segon pròleg, donant voltes sobre el gènere del llibre, de cop s’engega una sentència, que és tant una excusa com una clau de lectura de fragments d’aquest tipus: “este libro no es una pieza historiogràfica al uso sino el reflejo que la historia dejó en un hombre que se cruzó en su camino por puro azar.”

La pinzellada definitiva sobre la revolució de 1848 és un altre exemple d’aquesta manera de fer. Aquesta vegada, el 1849, el nostre escriptor col·labora en el llançament d’una revista de política internacional. S’organitza un sopar amb presència d’exiliats de nacionalitats diverses i, en un brindis, es vol commemorar la coincidència de l’acte amb el primer aniversari de la proclamació de la república. Adam Mickiewicz, el patriota polonès és el primer orador; el revolucionari rus, el segon. Aleshores el poeta admirat per tots canta primer la França alliberadora de tots els pobles i crida, després, a “la dinastía entronizada por el pueblo” a salvar la revolució. Indignat, Herzen renuncia a intervenir però aplaudeix el septuagenari Ramon de la Sagra que proposa brindar per la desaparició del despotisme “real, imperial, borbónico o napoleónico” i anota que tothom s’hi va sumar a identificar la revolució amb la llibertat. Com abans havia fet amb Proudhon, l’autor que l’exiliat descobreix i glossa a Londres és John Stuart Mill, que el 1859 va publicar el seu assaig Sobre la libertad.

La predilecció per la història contemporània i la desmesura de l’empresa soviètica han contribuït a diluir els trets de la Rússia anterior a Lenin, que és la dels grans escriptors russos Pushkin (1799), Dostoievsky, (1821) i Tolstoi (1828). En clau diferent, Herzen toca els mateixos temes amb una passió comparable. El mèrit principal del seu llibre és contribuir a recuperar la singularitat d’un període de la història russa obert a la influència europea.

No hi ha res com deixar la feina en mans de professionals!

Títol: El pasado y las ideas
Autor: Alexandr Herzen
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-1532-564-2
Preu: 35€

Share

Espriu, transparent, d’Agustí Pons

Deixa un comentari

@Ed_Proa @Grup62

L’ @AnyEspriu ens està donant grandíssimes alegries a tots els amants del poeta de Sinera. Que tinguem el timeline de Twitter carregat de cites d’Espriu, que al Parlament o a la llotja del Camp Nou es parli del centenari del naixement de l’autor, que a la ràdio ens delectin amb un vers cada dia, per exemple, són magnífiques notícies per difondre’n l’obra. Una obra que ha estat i és un referent per a un país sencer.

I, sumat a això, crec que hi ha un motiu que eleva encara més l’alegria de tots els qui estimem la literatura d’aquest grandíssim autor: la publicació d’Espriu transparent. Es tracta d’una obra minuciosa, rigorosa i extraordinàriament documentada que repassa la vida i l’obra de l’autor i ens ajuda a entendre millor una personalitat que no sempre ha estat ben explicada.

Un dia titulava un post aquí al nosaltresllegim amb la frase Un país necessita la poesia completa. Ara hi voldria afegir que, a més, necessita les biografies completes. Altrament, és impossible fer llum sobre aspectes com ara quan i per què va arribar Espriu a ser un símbol, què va passar amb el Premi Nobel (en el capítol Entre el Nobel i el Price) o com va ser de multitudinari el darrer viatge a Arenys en el dia del seu enterrament. I tot això explicat suaument, gairebé com si es tractés d’una novel·la, per viatjar de la mà d’Agustí Pons per la memòria d’uns temps convulsos i plens de talent.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rial. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Espriu, transparent
Autor: Agustí Pons
Editorial: Proa
Col·lecció: Perfils
Pàgines: 768
ISBN: 978-84-7588-343-4
Preu: 22€

Share

Estimat Miquel, de Lluís Llach

3 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Escriure el comentari d’un dels llibres que entrarà entre els més venuts de Sant Jordi, amb tota seguretat, fa respecte. Més encara quan saps que vas a parlar de dos autors (dos poetes, gosaria dir) que són dels més estimats a casa nostra per moltes raons, totes elles compartides per mi mateixa. Us escric aquest preàmbul perquè tot em porta a fer un superelogi d’Estimat Miquel i, en canvi, voldria mantenir una certa distància. Per què? Doncs perquè em penso que a l’autor els elogis l’embafen i em sabria molt de greu que si arribés a llegir aquest text -us imagineu, que en Lluís Llach passés pel Nosaltres?- el trobés excessivament ensucrat.

Així doncs, començaré dient-vos, objectivament, tres raons per les quals aquest llibre paga la pena de debò:

1. Com que es tracta d’una obra de no ficció permet conèixer de primera mà detalls de la vida i el pensament de dues de les personalitats més importants de la cultura catalana, gairebé com si es tractés de dues biografies centrades en un curt espai de temps (els ’90).

2. El lector és testimoni de la composició poètica i musical de les tres grans obres que van fer en comú Martí i Pol i Llach: Un pont de mar blava, Món Porrera i Temps de revoltes.

3. Conté 2 CDs amb la discografia completa de Miquel Martí i Pol i Lluís Llach: Jocs – Ara mateix; Torna aviat – Roda; Ara, 25 anys en directe – Valset per a innocents; Un pont de mar blava; Rar – Roses blanques; Món Porrera i Temps de revoltes.

Però, deixeu-me que us expliqui què és aquest llibre, perquè no és fàcil de definir. En Lluís Llach redacta en primera persona un llarg text adreçat al seu amic Miquel Martí i Pol. Una mena de memòries sobre com van gestar, plegats, les grans composicions que van fer; fins i tot s’avergonyeix del resultat d’Ara mateix (No m’agradava com ho havia fet ni m’agradava com havia quedat). Així, mentre l’autor parla amb el poeta mort, hi va intercalant els faxos que es van escriure mentre treballaven junts. Estem, doncs, d’una obra de gènere “epistolar” però de les acaballes del segle XX… ara, en comptes de faxos, serien, segurament, correus electrònics! L’autor ho defineix així:

Miraré de ser-te lleial, a tu i a l’objecte d’aquest llibre, que no és sinó mostrar les claus de com va ser la nostra col·laboració. Algun dia, si algú se’n recorda de nosaltres, ja tindran temps de treure els drapets al sol i xafardejar les nostres moltes vulguaritats i alguns moments d’una certa volada, que també hi deuen ser. Jo, sincerament, no en tinc ganes.

I la gran riquesa del llibre és que en els faxos, sense “xafarderies” però sí amb intimitat, no només hi veiem dos grans talents perseguint la perfecció formal des del punt de vista musical i literari, sinó també dos amics greument malalts, molt còmplices, que se’n foten de tot plegat i que bullen d’idees, projectes, ganes de treballar, indignació…

A mi, la part de Món Porrera ha estat la que més m’ha agradat. Conec aquell poble molt menys del que m’agradaria però he tingut la sort de fer-hi bons amics i, llegint alguns dels passatges del llibre, m’he emocionat com si jo també els hagués viscut. Ha estat emotiu de debò. Conta en Llach que, a Porrera, una senyora li va dir a en Martí i Pol El que vostè diu sempre em deixa emocionada. Doncs sí, em sento com aquella senyora, sinó que des de Poblenou estant… el desig ens manté vius els somnis.

Títol: Estimat Miquel
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9787-838-8
Preu: 23,95€

I vosaltres, Nosaltres, ja sabeu quin llibre comprareu aquesta Diada de Sant Jordi?

Share

Temps d’innocència, de Carme Riera

2 respostes

@Ed_62 @Grup62

Quan mirem enrere i pensem en la nostra infantesa, de ben segur que la trobem molt diferent a la que avui en dia tenen els nens d’ara. És precisament això el que li passa a una Carme Riera que ens porta cap a un Temps d’innocència: un recorregut pel temps que s’atura en aquella Mallorca que la va veure créixer i que ara ens acosta en forma de llibre.

Entre les seves pàgines trobem els personatges de l’època, aquells que formaven part de la família i aquells altres que hi participaven i que segur que seran familiars pel lector. La Carme Riera de cinc, set o nou anys tenia les inquietuds típiques de la seva edat i la por encomanada per l’Església i l’educació de l’època, amb aquell esperit de voler traspassar la línia d’allò que és prohibit i que sovint caracteritza els nens.

A través del recorregut que fa l’autora, no només ens introduïm a casa seva, sinó que caminem pels carrers de la ciutat, ens impregnem de les olors i els sons característics dels establiments i els oficis que avui, malauradament, ja no existeixen i, en definitiva, podem pertànyer a un moment que, si no fos per aquest llibre, no haguéssim pogut descobrir mai.

La lectura de Temps d’innocència , amb els sons de l’illa i aquest llenguatge tan característic, regala al lector un viatge que difícilment podrà rebutjar.

Títol: Temps d’innocència
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-2977-053-7
Preu: 20€

Share

El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan

1 resposta

@ColumnaEdicions @Grup62

Tenim un culé molt culé al Nosaltresllegim. És en Marc. Aquí teniu la seva ressenya d’El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan:

Avui és un dia importantíssim en la història de la Champions i el barcelonisme. Avui el Barça podria ser el primer equip que passa a semifinals d’aquesta competició per sisè any consecutiu! És per això que necessitem una dosi intravenosa de “coaching” barcelonista. Ja ho sabeu… el tema aquell del valor de tenir valors, i aquestes coses.

També podem resar a la Moreneta… però avui ens dedicarem al coaching d’El mètode Guardiola de la mà del Miquel Àngel Violan.

Aquest llibre està estructurat en més de 60 punts on s’explica com portar a terme els processos per “encoratjar” els equips, les persones,… en tots els àmbits de la vida (no només equips de futbol), tenint com a punt de partida el Barça de Guardiola, l’equip que ha aconseguit més èxits de la història del club.

Cada punt és un moment important de la seva era: el 2-6, l’obsessió i el detallisme de Guardiola, el gol d’Iniesta a Stanford Bridge a l’últim sospir contra el Chelsea de Mou… i a més, el que ja coneixeu: valors, ètica i estètica (el Barça juga bé, net i bonic!).

Del llibre, em quedo amb una de les cites que conforma un dels punts que estructuren el El mètode Guardiola:

La fórmula T + C és Talent + Compromís; calen els dos factors alhora.

Aquesta nit espero que al Camp Nou hi hagi talent, compromís. I si pot ser, Messi recuperat i jugant els 90 minuts, fresc com una rosa! Encara que això ho veig una mica magre…

Ei! I un parell de gols més que el PSG!

Títol: El mètode Guardiola
Autor: Miquel Àngel Violan
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-6641-305-3
Preu: 16,80€

Share

Himno, de Lydie Salvayre

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

En Martí s’ha llegit el llibre Himno, de Lydie Salvayre, i ens el ressenya per tots Nosaltres.

Fa temps, quan rumiava entre seguir estudiant i fer una tesi doctoral o buscar feina per no dependre de beques molt limitades, vaig llegir un llibre que parlava sobre la música, la seva textualitat, hipertextualitat i… coses més complicades. Recordo llegir que Espanya, fa molts anys, li va pagar un munt de diners a un senyor per una tonada. I aquesta tonada és l’himne d’Espanya. Els himnes no són cançons ni tonades. Són un col·lectiu fet música amb tot el que això representa.

Quan Lydie Salvayre escriu Himno parla d’això. Però sobretot parla de què va suposar que Jimi Hendrix “perpetrés” l’himne dels Estats Units davant de milers de persones, el 18 d’agost de 1969, a Woodstock. El guitarrista esquerrà va brodar, rebuscar, retrobar, retre homenatge, i molt més… quan va agafar una Stratocaster girada i va reproduir i reinterpretar aquella melodia, distorsionant-la i estimant-la fins a límits insospitats.

El llibre parla de què va suposar aquell dia i aquell himne, però també explica com Jimi Hendrix es va convertir en l’intèrpret. La vida, les circumstàncies, la guerra del Vietnam, etc. Pareu atenció, també, a com ho explica formalment:

Porque Hendrix hizo esto: se apoderó del himno americano le arrancó su vieja vestimenta y las medalles que tintineaban en su pecho militar e introdujo en él su rechazo violento de un mundo violento, un rechazo de una violencia loca, de una violencia cien veces más violenta que todas las violencias que explotaban aquí y allá.
Hendrix se apropió de una violencia que la juventud de su época no había hecho, hasta ese momento, más que padecer.
Se la apropió como una parte reivindicada de sí mismo,
como una fuerza de combate,
una fuerza de vida,
desmesurada.
una Furia en él se levantó contra la afectación,
contra la mentira,
contra la guerra que es la más fea de las fealdades,
contra los crímenes organizados por el gobierno a los que una parte de América, hipócritamente se acomodaba, contra las arrebatadas pasiones por la muerte de aquellos que no corrían ningún peligro de morir, y me estoy refiriendo a esos poderosos que se obstinaban, unos por interés y otros por orgullo imbécil, en una guerra desastrosa.
A golpe de descargas eléctricas, estremeció el espacio y las mentes.

I tant que ho va fer. Aquest llibre n’és una bona mostra. Sovint em pregunto d’on surten els llibres. I en aquest cas no he parat d’imaginar-me Lydie Salvayre escoltant, meravellada, una i una altra vegada, la gravació de Hendrix tornant a crear The star spangled banner un 18 d’agost de 1969.

Títol: Himno
Autor: Lydie Salvayre
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-1532-549-9
Preu: 18€

Share

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis

Deixa un comentari

@ColumnaEdicions @Grup62

Us deixem la carta que l’Albert Om va llegir a la Llúcia Ramis en la presentació de la novel·la Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Que bé que escriuen, punyeteros!

Aquesta carta és per tu, Llucia. Per la nena que ho volia tot i que la seva mare li contestava que “tot no es pot tenir”. Per la nena que amb la seva insatisfacció crònica, però sobretot amb la seva insatisfacció lúdica, porta 35 anys preguntant, buscant i experimentant; 35 anys convencent-se que encara que no es pugui tenir tot, “no hay nada más bello que lo que nunca he tenido”, com li va escriure Joan Manuel Serrat a una altra Lucía. Per això aquesta recerca constant. Per això, aquesta insatisfacció que ha sigut el motor del teu talent creatiu i, al mateix temps, la font de satisfacció dels teus lectors.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia. Una carta, sí. Potser fa temps que no en reps cap. Jo, aviat farà 20 anys de l’última. Les guardes, les cartes? Jo les tinc totes en una capsa verda, que m’ha anat acompanyant en tots els canvis de pis.  10 vegades he fet paquets i he tornat a començar. Les vaig comptar el dia que vaig llegir que Paul Auster a Diari d’hivern escrivia tot el que li havia passat a cadascuna de les 24 cases on ha viscut fins ara. Les cartes, et deia, me les vaig emportant amb mi. Ara les llegeixo i em trobo igual que Joan Laporta: no m’hi reconec. “La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços”. Que bé que escrius, punyetera. “La vida, breu interrupció de l’infinit que comporta no ser-hi”. Toma frase. N’està ple el teu llibre, de frases. Tu te les treus de sobre i ens les deixes perquè a partir d’ara t’ajudem a portar-les. Una gran teràpia, a part d’un gran llibre.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia, però te la llegiré jo. M’imagino que estarem asseguts de costat. I a davant…, qui tindrem a davant? Tu em vas dir que ningú. Que “qui vols que vingui, si tots els meus amics han hagut de marxar de Catalunya?”. Quina sort que tenim, doncs, de ser tu i jo, amb sense ningú a davant, com diria l’alcalde Clos. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena.  Te’n recordes d’aquell programa de la Gemio: ¿Hay una carta para tí? Aquells homes penedits, capcots, amb cara de be degollat i amb la cua entre cames, que imploraven el perdó de la seva dona i li prometien amor etern “delante de toda España”. Potser avui, entre aquest “ningú”,  hi ha algú que ara sent la mateixa vergonya que sentia jo quan mirava aquell programa. Té motius per fer-ho. Si Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes no és una autobiografia, això meu sí que és una carta d’amor. D’amor al teu últim llibre. D’amor a les arrugues prematures que t’han sortit a la cara. Sense arrugues, no hi hauria llibre. Almenys no hi hauria aquest llibre, també precoç, també deliciós. Haver buscat els teus orígens amb 70 anys potser no hauria tingut tant mèrit. M’agrada la inquietud de fer-lo als 35, quan encara et tractem de “jove escriptora”, com si et féssim esperar fent cua a la porta d’accés a la literatura que fan els grans, a la gran literatura. “Qui és l’últim, si us plau?”. Dona i jove. Li agraden les cerveses, els homes i la nit. Vostè encara s’haurà d’esperar una mica.

Saps què? Gràcies al teu llibre, he descobert que sóc belga. Descrius la teva mare com una persona que no té per costum mostrar les emocions, ni perdre els papers ni perdre el nord. M’ha semblat que parlaves de Vic. Bèlgica, capital Vic. Que per més que passi sempre sembli que no passi mai res. Aquest sóc jo. Tu ja expliques que no ets així: “un huracà domèstic que ho deixa tot arrasat al seu pas i després s’envola feliç com una lleugera brisa marina”.

Això i allò. L’huracà i la brisa. La independència que t’ha ensenyat la família de la teva mare i les atencions que et regala el teu pare. Bèlgica i Mallorca. Això i allò. Independència i atencions. Anar a la teva i ser el centre. Però que no t’ho deia la teva mare que tot no es pot tenir? La por de quedar-te ben sola. O la por d’haver de fer-te la beneita per no quedar-t’hi. Això i allò. O ni això ni allò. La feina, com a refugi de tot plegat. I ara, amb la puta crisi, ni la feina. D’aquest conflicte és d’on neix el llibre. Ara ja no parles de la teva generació, com als dos primers. Ja no tot passa aquí i ara. Ara toca mirar enrere i a la teva família sabent que “potser un dia morirem tots sota el mateix sostre, esclafats pel nostre passat pompós”. Que bé que escrius, punyetera.

El dia que vas néixer, Llucia, el teu pare havia baixat a comprar flors. El dia que la teva mare va conèixer el teu pare va haver de dormir a sota d’una foto de Franco. Mires enrere i et trobes una història d’amor entre els teus pares d’aquelles que només passen una vegada a la vida. Ja tens excusa per no provar de viure-la tu. Com a molt podries empatar amb ells. I a tu t’agrada guanyar. Què et deia l’abuela? Tots els homes del món no valen una llàgrima teva.

35 anys i què tinc?, et preguntes al llibre. La raó, Llucia. Tens la raó. L’única cosa que sempre has sabut que volies tenir. Mira, en això ens assemblem. Jo també vull tenir la raó. Però, des que he llegit Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, he descobert dues coses que també m’agradaria tenir: la teva valentia per despullar-te en un llibre i el teu talent per escriure tan bé com escrius, punyetera.

“Me sent presonera a l’illa del jo”. Espero que el llibre t’hagi ajudat a sortir-ne, d’aquesta illa. Tots vivim en illes, encara que no es diguin Mallorca. Ja saps què defensa el nostre estimat Xavier Rubert de Ventós: “la felicitat és sortir d’un mateix i quedar-se a fora”. Es veu que no hem de patir per despullar-nos i sortir a fora. Que, a vegades, abrigats a dins nostre, encara tenim més fred.

Res més, Llucia. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena. Però tenia ganes de dir-t’ho, sobretot avui que a davant no hi teníem ningú. I perdona si t’esperaves un altre tipus de carta: “sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec”. Et sona aquesta frase? Que bé que escrius, punyetera.

Albert Om

Títol: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes
Autor: Llúcia Ramis
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-583-5
Preu: 18,95€

Share

No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram

4 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

En Jordi s’ha llegit No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Si algú no coneix la figura de Josef Ajram, aquest llibre és una bona oportunitat per endinsar-se en el món d’aquest peculiar personatge.

Tot i ser una persona d’èxit a nivell professional, esportiu i personal, aquest llibre gira al voltant d’un “fracàs”. Un repte que afronta en Josef Ajram, el Red Bull 7 Islands, que no acaba de la millor manera pel triatleta. La narració d’aquest repte es va entrellaçant amb capítols autobiogràfics que expliquen la infantesa i l’adolescència de l’autor. Com ara que va ser un bon jugador de bàsquet per qui es va interessar el Barça, tot i que la família va decidir no acceptar aquesta oferta. També sorprèn la seva dificultat en l’àmbit acadèmic -amb la selectivitat, per exemple- i també de com passa de treballar per Telepizza, a tenir èxit a la Borsa (tot i que, pel meu gust, aquest pas s’explica massa per sobre ja que el canvi és més que notable).

Sobre l’àmbit personal, parla de la seva paternitat i fins i tot hi ha un dels capítols que l’escriu la seva actual parella, la Sulaika, explicant com es van conèixer i com ella viu el fet que en Josef tingui aquest tipus de vida, sobretot quan parla del risc que comporten les competicions en què participa.

És un llibre curtet, àgil i que passa bé. Et trobes amb coses sorprenents explicades amb naturalitat, fet que porta a què el lector llisqui per les pàgines sense adonar-se’n. Els moments previs a les competicions, Hawaii, o com Red Bull el va fitxar perquè representés la marca són moments prou interessants com per dedicar-li atenció a aquest llibre.

I per qui vulgui conèixer en Josef Ajram més en profunditat, al final del llibre respon un llarg test i qüestionari amb preguntes personals i curiositats.

En el cas d’aquest llibre… el límit, Josef, són 130 pàgines. O no?

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No sé on és el límit, però sé on no és
Autor: Josef Ajram
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 136
ISBN: 978-84-6641-553-8
Preu: 14,96€

Share

Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, de Jordi Llovet

Deixa un comentari

@labutxaca @Grup62

En Jordi Llovet era professor de Crítica Literària de la Facultat de Filologia de la UB quan jo hi estudiava però jo no el vaig tenir mai. El veia de vegades i sentia com alguns companys deien que les classes eren de les que pagaven la pena, però els meus horaris sempre acabaven sent incompatibles amb els seus. Potser per això quan vaig descobrir Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats vaig córrer a llegir-me’l.

Avui ja estic en condicions de dir-vos que m’ho he passat bé, amb l’ensenyament d’aquest professor, encara que hagi estat només a través de la lectura. Aquest assaig sobre com ell percep la institució de la Universitat -ara que l’ha deixada- se sustenta en les vivències d’una carrera que l’ha portat a arribar a les conclusions que presenta al llibre. El text té un estil molt amè: el tema es va desenvolupant per vies àmplies i molt ben documentades que segueixen el curs de la biografia intel·lectual, però sovint hi ha carreteres secundàries que ens porten a fer una passejada per aspectes de la vida privada de l’autor, enmig d’anècdotes i curiositats -us imagineu, per exemple, aquest savi fent una “protomàquina de vènding” per xocolatines? Té gràcia, en sap un niu i és molt didàctic!

A més, val a dir que, com que en Llovet escriu sense embuts, la polèmica està servida. El Pla Bolonya queda a l’alçada del betum (és fascinant com explica els mesos en què va conviure amb els alumnes tancats a la Central), però és que l’ús de les Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement tampoc en surten gaire ben parades, ni les autèntiques raons de la Càtedra Barcelona-Nova York…

En definitiva, un llibre que si “sou de lletres” us agradarà; si no, però sou tafaners de mena, també!

Títol: Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats
Autor: Jordi Llovet
Editorial: labutxaca
Col·lecció: no-ficció
Pàgines: 396
ISBN: 978-84-9930-544-8
Preu: 12,99€

Share