Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Segell editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor [Núm 315 ]
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
PVP: 15.00€
Gràcies per haver escrit un poemari tan delicat com entenidor. Gràcies per fer-me gaudir amb tots i cadascun dels poemes tant com amb les quatre pàgines finals, que qualsevol persona hauria de llegir enamorar-se del gènere (“la poesia, malgrat la seva exactitud i concisió, no pot ser mai una drecera“). Gràcies, encara, per l’immens plaer de la “relectura”.
Sabeu quins versos m’han agradat més?
“Cap lògica no pot salvar l’abisme
que hi ha entre dir t’estimo i no dir-ho”
———-
Estimats nosaltres, perdoneu que aquest comentari li hagi adreçat a l’autor. Per si mai el llegeix, volia dir-li com m’ha fet de feliç.
Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor [Núm 315 ]
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
PVP: 15,00€
Enguany el poetaJoan Margarit serà l’encarregat d’obrir les celebracions de les festes de la Mercè. Avui, dimecres 23 de setembre, a les 19 hores, sortirà al balcó de l’Ajuntament per fer el pregó inaugural.
Joan Margarit, nascut a la Segarra, sempre ha tingut a Barcelona com un paisatge central de la seva vida. El mateix alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, l’ha qualificat recentment com “un pregoner de luxe, que ha relatat i relata la nostra ciutat”. Dóna fe el seu poemari Barcelona amor final.
Poeta i arquitecte, Joan Margarit és autor dels poemaris Joana, Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia i Misteriosament feliç que han tingut una excel·lent acollida, tant de la crítica com dels lectors, i han esdevingut un èxit inusual dintre del gènere de la poesia. A més, ha estat reconegut amb el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i amb el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura l’any 2008. L’any passat va publicarNoves cartes a un jove poeta, llibre que dóna nocions sobre com escriure i llegir poemes.
Al proper octubre Joan Margarit presentarà el seu nou poemari, No era lluny ni difícil, un llibre sobre l’edat que parla a totes les edats, que parla de la vida, de la mort, del sexe i de com tot el que pot dinamitar els cors dels homes i les dones els pot donar també l’escalf que necessiten. En definitiva, nous poemes d’un Joan Margarit poeta més madur, depurat i exacte. Us avancem alguns títols d’aquests poemes tan expressius: “L’amor tindrà l’última paraula”, “La part més fosca del camí”, “Joves en la nit” i “Lírica dels setanta anys”.
Si esteu interessats en conèixer la poètica de Joan Margarit, a l’epíleg del seu llibre Càlcul d’estructures trobareu reflexions molt interessants com per exemple: “… un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura.”
El poeta Joan Margarit serà l’encarregat d’obrir les celebracions de les festes de la Mercè a Barcelona aquest 2010. El Premi Nacional de Literatura i autor de poemaris com Barcelona amor final sortirà al balcó de l’Ajuntament el dimecres 23 de setembre a les 19:00 hores. Un mes més tard arribarà a les llibreries el seu nou poemari, No era lluny ni difícil, que sortirà a la venda el proper 21 d’octubre. Us en deixem un vincle amb el propi autor recitant Tancat l’apartament de la platja, d’aquest nou poemari.
Títol: Estimada Marta
Autor: Miquel Martí i Pol
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-297-6112-2
Preu: 9,00€
“Aquest ha estat el primer llibre de poemes que he llegit sencer i si m’hi he animat ha estat gràcies a les entrades sobre poesia d’aquest blog. Certament havia llegit (i analitzat) poemes a l’escola i de tant en tant llegeixo algun poema individual que em puc trobar en llocs i moments ben diversos, per això l’experiència de llegir complet tot un llibre de poemes del mateix autor ha estat molt interessant. Hi ha un parell de coses que m’han sobtat. Una, com ja havia dit en un comentari anterior, és la necessitat de llegir a un ritme molt més lent que l’emprat en una novel·la i fins i tot de llegir una vegada i una altra el mateix poema per poder copsar bé les imatges que transmet. I l’altra és que els poemes no estan aïllats, que per entendre el poema III has d’haver llegit el II i així successivament; jo sempre havia imaginat un poema com un món propi, sense connexions amb altres mons i ara he descobert que llegir tots els poemes del llibre no és altra cosa que llegir una història completa, això sí, explicada a un altre ritme. I això és potser una de les coses que ha fet que m’hagi alentit en la lectura d’aquest llibre.
A Estimada Marta hi ha tres reculls de poemes: Set poemes d’aniversari, Capfoguer i Estimada Marta, i he llegit els tres en tres moments diferents. El fet de saber que si començava a llegir un recull l’hauria d’acabar d’una tirada ha fet que, davant el dubte, triés de llegir un capítol o dos de la novel·la que estic llegint en paral·lel. Això sí, ara que me’ls conec, podria llegir qualsevol dels poemes del llibre de manera individual i aïllada sense perdre’n res.
Parlant més en concret del llibre, no puc dir que m’hagi entusiasmat però tampoc que m’hagi desagradat. Segurament m’hagués agradat tenir més informació sobre el context en què es va escriure i sobre el significat de cada un dels reculls. I també és cert que quan he sigut capaç de visualitzar les imatges transmeses per alguns versos és quan he pogut gaudir més de la lectura. En canvi en altres ocasions llegia les paraules, copsava el significat, apreciava la bellesa però no despertaven en mi cap emoció. És a dir, crec que ha funcionat força bé com a esquer per continuar endinsant-me en el món de la poesia ja que m’ha despertat el cuquet de buscar altres reculls de poemes del mateix autor i d’altres que igual em resultin més propers.
Us deixo amb un parell de fragments que m’han agradat particularment:
“Al fons del temps, com sempre, hi ha la noia
d’ulls clars que em mira tendra i expectant
i que somriu un poc maliciosa.”
“[…]. Si tanco els ulls
te’m fas present o esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.” “
Títol: La pell de brau
Autor: Salvador Espriu
Editorial: Columna
Col·lecció: L’Arquer
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-664-1265-0
Preu: 18.50 €
Fa uns quants dies el Cèsar ens va comentarLa pell de brau (vegeu La pell…) i trobo que va explicar molt bé el conjunt d’aquesta edició comentada. A mi m’agradaria, doncs, donar-vos-en un altre punt de vista i aprofitar per posar en comú (ep, si pot ser!) què és per a nosaltres la literatura.
Al llarg de la carrera em vaig fer un tip de fer “comentaris de text”. Si no heu patit mai aquest suplici, us el resumeixo:
estudies vida i miracles de l’autor
veus com evoluciona la seva obra artística en aquest context
t’ho fas venir bé per combinar pinzellades dels punts 1 i 2 i entaforar-los mentre parles del text que t’ha tocat
Així, amb La pell de brau, quedaves molt bé quan parlaves de la visió d’Espanya i les metàfores que hi al·ludien.
Ara bé, jo sempre havia pensat que la literatura pot ser una altra cosa. Que tota aquesta dissecció, aquesta anàlisi bisturí en mà, no ha d’amagar l’emoció de les pròpies sensacions que, és, des del meu modest punt de vista, allò que fa de la literatura una activitat artística, que transcendeix i ens punxa el cor encara que no tinguis ni la més remota idea de qui va ser o què més va escriure l’Espriu. A mi m’agrada La pell de brau per moltes coses, però també perquè hi diu
Perquè el gran nombre
après i ordenat de les paraules
es perd lentament en el silenci,
ara volem escriure
tan sols aquest teu nom.
I , mireu, no hi té res a veure, amb l’encaix a Espanya, ni amb la trajectòria literària de l’Espriu, ni amb res que s’hi assembli, però a mi em fa pensar que va ser molt bonic, el dia que vam decidir com es diria la nostra filla…
Què en penseu, nosaltres? Podem gaudir de la literatura de manera descontextualitzada o només la podem assaborir amb plenitud si n’hem fet primer una anàlisi, diguem-ne, intel·lectual? Animeu-vos, animeu-vos a contestar mentre jo, permeteu-m’ho, vaig a fer unes pregàries perquè la meva antiga professora de Literatura comparada no sigui “nosaltres“!
Títol: La pell de brau
Autor: Salvador Espriu
Editorial: Columna
Col·lecció: L’Arquer
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-664-1265-0
Preu: 18.50 €
La present edició de La pell de brau commemora el 50è aniversari de la primera edició d’aquest important i singular poemari dins de l’obra de Salvador Espriu. Per aquest motiu compta amb un magnífic pròleg de Josep Maria Castellet i amb set lectures crítiques a càrrec de set analistes polítics i culturals actuals que ens ajuda als lectors a entendre i ubicar el llibre en el moment històric en què va ser escrit, a finals de la dècada dels cinquanta.
Si heu llegit i seguit l’obra d’Espriu, al llegir La pell de brau comprovareu que aquest llibre és com un parèntesi dins de la mateixa. Salvador Espriu mai es va significar com un poeta polític però amb La pell de brau va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d’encaix entre Catalunya i Espanya. I ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure de convivència pacífica i, d’aquesta manera, poder crear ponts de comunicació que no sempre van ser possibles. I aquesta barreja d’esperança i de desànim va fluint al llarg de molts poemes amb un estil líric directe, sense enredar la troca però ple de significat cívic i moral. Com veieu, nosaltres, aquest és un tema de llarg recorregut -ja el van tractar anteriorment Joan Maragall i Carles Riba– i al que no se li veu la llum al final del túnel. Ve al cas aquell vers de Miquel Martí i Pol que diu “Això ja ens ve d’antic”.
Vull afegir un poema, el XLVI, que crec que mostra amb claredat tot el que us he exposat i que espero us animi a llegir la resta del llibre:
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
En ocasió del Festival internacional de poesia de Barcelona (vegeu XXVI festival internacional…) vam comentar alguns llibres de versos.
Bé, doncs, he vist entre les novetats del mes un llibre que em sembla un gran punt d’accés a la poesia catalana: l’edició de La pell de brau que proposa Columna, coincidint amb el 50è aniversari de la publicació. Estic segura que me’l llegiré aquest llibre (de fet, amb el Cèsar n’hem estat parlant i ell també s’hi apunta) però abans que arribi aquest moment, he pensat que era un bon moment per parlar d’altres exemplars que, com deia en Pere (vegeu-ne el comentari) ajudin a iniciar-se en la lectura del gènere.
Títol: Estimada Marta
Autor: Miquel Martí i Pol
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-297-6112-2
PVP: 9,00€
En ell hi ha paraules tan precioses com aquestes
“No em prens ni et prenc. Traço el perfil d’un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s’esbalcen i es confonen.”
Trobo també interessant el Cicle líric, de Salvador Espriu i, tot i que ja no m’hi sento tan propera, Visions & Cants, de Joan Maragall.
Si teniu ganes de navegar una estona i badar amb una selecció poètica plural, no us perdeu Viu la poesia, un espai relacionat amb el grup de recerca de la UB Poció poesia i educació, ni el bloc de poesia de la Biblioteca pública Cocentaina.
Però si tants versos us embafen, tinc un pla b: Miquel Martí i PolContes de la vila de R i altres narracions. Un llibre que potser us va obrir la gana de Martí i Pol i, qui sap, qui sap si després de l’un no vindrà l’altre…
Mireu que bonic ho diu en Josep-Francesc Delgado
Els versos no són per vestir-nos, són
ones que juguen a la sorra amb peus
de l’infant que s’espiga; també esclaten
contra l’escullera de viure i tornen
o t’arrenquen les ungles de les mans.
Els versos són llar de foc o rosada,
però mai no són com el fum que es desfà
o com el fum que tot ho enterboleix.
I mai no esdevenen cendra, sinó
l’arbre que busques, el que no figura
als CD-roms ni les enciclopèdies:
l’arbre alt amb flors d’oceans on pots créixer.
Títol: Les flors del mal
Autor: Charles Baudelaire
Traducció: Jordi Llovet
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 648
EAN: 9788429755947
PVP: 24,90€
L’any 2007, Jordi Llovet, catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, va presentar una edició bilingüe de Les flors del mal (diu l’autor que “ateses les vacil·lacions que sempre s’han presentat en l’ús de majúscules i minúscules en el títol d’aquest llibre, he acabat optant pel criteri ortotipogràfic català, que no preveu l’ús de cap majúscula, llevat que el títol inclogui una paraula que l’ha de portar obligatòriament“).
Aquest llibre me’l van regalar el meu marit i la meva filla i diria que, des que ho van fer, ha anat de la llibreria a la tauleta de nit pel cap baix una dotzena de vegades. Sovint el prenc, me’l miro, el tinc alguns dies a prop i el torno a desar, amb la certesa que ens retrobarem aviat, quan torni a buscar, com deia Nabokov, “precisió poètica i emoció científica“.
Mireu, si no, el darrer quartet d’El vi dels drapaires
(…) Per ofegar el rancor, per gronxar la indolència
d’aquests vells maleïts que moren en silenci,
Déu, amb remordiments, havia fet el son;
l’Home hi va afegir el Vi, el fill sagrat del Sol!
El dijous 13 a la nit em van convidar a anar al XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona, l’acte inaugural de la Setmana de Poesia, al Palau de la Música, i vull compartir amb vosaltres, nosaltres, el cúmul de sensacions que vaig tenir.
Enguany s’estrenaven a la direcció del Festival els poetes i agitadors culturals Eduard Escoffet, Martí Sales i Ester Xargay amb l’objectiu de dinamitzar l’espectacle poètic i ho van fer -i ho van aconseguir- amb efectes visuals i sonors llampants al principi i al final del recital, així com als descansos. D’aquesta manera van aconseguir trencar la monotonia en què podria haver caigut l’acte per moments.
En aquesta edició els poetes convidats van ser l’ucraïnès Serhíi Jadan, els catalans Jaume Bosquet i Francesc Garriga, el valencià Carles Santos, que finalment no hi va poder assistir, l’americana Lydia Lunch, l’eslovè Tomaz Salamun, la belga nacionalitzada espanyola Chantal Maillard i l’asturià Antonio Gamoneda. L’acte va durar dues hores i no vaig tenir la sensació en cap moment que es fes pesat, tot al contrari.
Em van agradar molt els poemes i la manera de recitar del Francesc Garriga, de la Chantal Maillard i de l’Antonio Gamoneda, que va ser el colofó final. Realment la poesia té quelcom que m’enlluerna, que m’atrapa, és com un embruix, com una picadura de mosquit que en un moment ja està, ja t’ha enverinat. I escoltada de la veu del propi poeta, que sap entonar perfectament, que sap fer les pauses i els silencis quan cal, que sent allò que ha escrit i ho fa sentir a l’oient, és una passada… de debò. Tot plegat crea una atmosfera quasi onírica de la que et despertes amb els càlids aplaudiments.
Com a “prova del crim” us transcric un poema del Francesc Garriga, del seu llibre Temps en blanc.
qui sap qui sóc.
faig via pel canyar d’un llac perdut
al ventre d’una vall mal caminada.
recullo el fred de cada pedra
i els passos que m’acosten
al pànic d’aigües fondes.
assajo l’últim prec
amb el reclam d’atreure els ànecs.
com reclamar, però, sense mentir?
malson d’un llit de joncs i de paraules
buides.
En aquest llibre, que no és un poemari, Joan Margarit segueix l’estela que va iniciar Rainer Maria Rilke a Cartes a un jove poeta i dóna els seus punts de vista i algunes recomanacions, adreçades a persones que vulguin iniciar-se en el món de la poesia, de què ha de ser un bon poema, un bon poeta i un bon lector. Utilitzaré paraules del propi Margarit perquè us feu una idea real del contingut del llibre i perquè, ho he de reconèixer, jo no ho diria millor.
Referint-se al poema i a la seva construcció diu el següent: “Escriure poesia és una operació que tracta de reunir en un sol esclat -el poema- sensacions, sentiments i intuïcions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat. Però aquest esclat succeeix, al principi, només en la ment del poeta. Aquest, llavors, ha de separar els sentiments de les experiències de sentiments, perquè aquestes i no aquells seran les que duran fins el poema. Després, perquè aquest esclat es repeteixi en la ment del lector, cal traslladar-lo a paraules de manera que no perdi ni la seva concisió, ni l’exactitud, ni la intensitat.”
Parlant dels poetes i les seves contradiccions a l’hora de crear fa aquesta reflexió: “Necessiten ser agosarats respecte de l’ahir, però aquesta gosadia no val per a res si no va acompanyada de la corresponent humilitat, que tots els grans poetes han tingut. S’ha de ser agosarat a l’hora d’escriure el poema i humil abans i després d’escriure’l.”
Margarit sent un gran respecte pel lector perquè és una de les tres potes del banc, poeta-poema-lector, sense els quals la poesia no seria possible. I ho veu d’aquesta manera: “L’instrument del lector és la seva sensibilitat, la seva cultura, els seus sentiments, el seu estat d’ànim, les seves frustracions, les seves pors, el seu passat… Tot això conforma un instrument riquísim de matisos i possibilitats, amb el qual el lector fa una interpretació del poema, una lectura cada vegada diferent.”
Heu vist quant de suc se li pot extreure a un llibre tan petit!!! La poesia és això, bona confitura en pot petit. Després de la lectura de Noves cartes a un jove poeta tinc la sensació no d’haver-ho llegit sinó d’haver gaudit d’una conversa magistral amb Joan Margarit prenent un cafè.
Us deixem un vídeo on Margarit ens explica com veu la poesia.
Títol: Mil años de poesía europea
Autor: Francisco Rico
Editorial: Planeta
Col·lecció: BackList Clásicos
Pàgines: 1.283
ISBN: 978-84-08-08684-0
Preu: 29 euros
Un dia la Montse em va comentar que amb motiu de la celebració de la Setmana de Poesia de Barcelona 2010, que enguany serà del 13 al 19 de maig, podia llegir i comentar aquest gran llibre -en tots els sentits del terme- i, com que sempre m’acaba enredant, i amb molt de gust, aquí el teniu.
Mil años de poesía europea, del catedràtic i membre de la RAE Francisco Rico, és una antologia poètica adreçada a uns lectors ocasionals de poesia però amb interès per la mateixa, on podrem trobar una bona selecció de poemes d’alguns dels millors poetes -és pràcticament impossible incloure’ls tots- que han format part de tots els moviments literaris europeus dels últims mil anys.
Òbviament, aquest és un llibre que no demana ser llegit sencer. Segueix una ordenació cronològica que ens facilita als lectors l’elecció dels poemes. Aquesta cronologia comença amb les cançons populars del segle XI i arriba fins la segona meitat del segle XX. A més, els poemes estan precedits d’una breu poètica de cada autor que ens ajuda a contextualitzar i a entendre millor la seva lectura. Aquest fet denota que hi ha una gran feina feta al darrera d’aquesta antologia.
Penso, nosaltres, que aquest és un bon llibre per iniciar-vos en la lectura de poesia, anar coneixent diversos poemes d’estils diferents i anar aprofundint en l’obra dels poetes que més us hagin agradat. D’aquesta manera gaudireu de l’aire fresc que us donarà aquest gran vano poètic!
Per acabar de la millor manera possible vull afegir un poema de qui està considerat el pare de la poesia moderna, el francès Charles Baudelaire.
A una transeúnte
La calle, aturdida, aullaba a mi alrededor.
Alta, delgada, de luto, como majestuoso dolor
pasó una mujer: con mano elegante
alzaba y mecía lo mismo festón que dobladillo;
ágil y noble pasó, con piernas de estatua.
Crispado y nervioso, yo no cesaba de beber
en sus pupilas, cielo lívido con gérmenes tormentosos,
la dulzura que fascina y el placer que mata.
Un relámpago…¡y ya la noche! –Belleza fugitiva,
cuya mirada logró que de nuevo yo renazca, dime:
¿ya no te veré más sino en la eternidad?
¡En otra parte y muy lejos! ¡Demasiado tarde! ¡Y acaso nunca!
Ignoro adónde fuiste, y no sabes adónde voy,
¡ay tú a quien hubiese amado! ¡a ti, que lo sabías!
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Títol: No era lluny ni difícil
