Arxiu de la categoria: 2012

No sóc jo qui afirma haver gaudit d’Aquesta nit digues que m’estimes, d’en Federico Moccia

Títol: Aquesta nit digues que m’estimes
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-6641-452-4
PVP: 18,90€

No, amics, això és una equivocació. Recordeu allò que en dèiem “un error d’impremta” quan anàvem a l’escola i ens trobàvem el conte corrent en el llibre de català? Doncs igual! Això és un error de blocaire, perquè tot i que el meu nom és el que apareix com a signant d’aquest post, no puc ser jo mai de la vida!

Mireu, jo sóc una dona a punt de fer-ne 40, gaudeixo amb Jaume Cabré o amb J.L. Borges, acompanyo la meva neboda al Bershka però sé que “tot allò no fa per mi”, porto la meva filla al McDonald’s màxim un cop l’any i perquè no sigui dit, prefereixo Puccini als Catarres… Així les coses, ¿com podria jo admetre, aquí, davant de tots nosaltres, que he llegit la darrera novel·la del fenomen supervendes que és Federico Moccia i, més encara, que m’he distret d’allò més? Impossible! Aquesta nit digues que m’estimes no s’ha fet per a mi! Per aquesta raó he demanat l’opinió a una amiga i em comenta això:

En aquesta novel·la trobem el Moccia que vam deixar després de Perdona, però vull casar-me amb tu, presentant-nos uns conflictes humans i sentimentals de persones adultes -queden enrere les aventures on les protagonistes no superen els 20 anys-. Es tracta d’un triangle amorós entre una noia pianista que ha abandonat l’exercici d’aquesta professió per una promesa feta in extremis després d’un greu accident del seu promès; aquest xicot, que va en cadira de rodes; i un “galán” guapo, guapo, guapo, atent, atent, atent, ric, ric, ric i catxes, catxes, catxes… Ja us podeu imaginar que al voltant hi ha una galeria de secundaris que acompanyen l’acció de tal manera que ofereixen el contrapunt quan la protagonista es troba en el dilema de si tenir una aventura amb Mr. Perfecte o seguir amb el marit paralític, fidelment avorrida.

Tot plegat és molt distret perquè, en aquesta novel·la d’alt voltatge sexual, en Moccia posa les coses fàcils perquè el lector (més aviat la lectora) es deixi anar i gaudeixi a cor què vols d’una situació morbosa i excitant… És allò que passa amb Pretty woman, que sempre que la fan per la tele és un èxit de share. Per què? Doncs perquè de vegades ens agrada La ventafocs amb una mica de sal i pebre, potser… Creieu-me, si teniu ganes de desconnectar, aquesta novel·la és la vostra!

Us ho imagineu? Jo llegint una novel·la romàntica així… calúmnies! I a sobre, corre el rumor que m’han vist al bus amb un llibre folrat amb paper gruixut i molt opac i escoltant Jenifer!! On s’és vist!

Shht! Aquí teniu el primer capítol en pdf!

Share

Les passions ocultes (quasi) desvelades

Títol: Les passions ocultes: Correspondència i vida.
Títol original: Correspondència amb Llorenç Villalonga
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 832
ISBN: 978-84-2976-033-0
Preu: 39,90€

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Share

En Lluís-Emili ja és un dels Nosaltres

No em tinc per un lector compulsiu. M’agrada llegir, m’agrada sentir i escoltar música. M’agraden les paraules, el seu so i els secrets que amaguen. De jovenet deia que m’agradava l’etimologia però ni jo ni ningú del meu entorn tenia ni idea de com s’estudiava això, i menys si d’això se’n podia viure. Per tant vaig estudiar a la vella (i pudent) Escola de Comerç del carrer de Balmes. Corrien (més ben dit, caminaven) els grisos anys cinquanta.

També em fascinen les formes dialectals, els accents diversos: quan vaig sentir per ràdio (benemèrit “radioteatro”!) el Pigmalión de Bernard Shaw vaig envejar de tot cor el professor Higgins. I encara no se m’ha passat ni la fascinació ni l’enveja. Poques coses em proporcionen més satisfacció que endevinar que una persona és d’Esplugues de Llobregat o d’Agramunt (o d’Astorga) per la seva manera de fer servir les paraules, la cantarella… Tinc una filla que de petitona deia que volia anar a la platja de Tamariu per sentir parlar en estranger. Algun gen dec haver transmès.

I sóc tossut i tafaner. La lectura d’un llibre gruixut és un repte que no puc deixar a mitges per molt que no m’acabi de fer el pes. Vull saber com acaba i, si és el cas, per què se’l té per un clàssic.

No cal dir que no sóc ni he estat professional de la literatura, de la llengua o dels llibres.

Vaig acabar donant classes de “Socials” en un parell d’Instituts. I ara, jubilat.

Dels llibres que llegeixi aniré explicant una mica de què van i quin és l’interès que hagin tingut per a mi. I si puc comunicaré els meus entusiasmes.

Share

Sapigueu que…

Títol: Sapigueu que…
Autor: Jordi Basté
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-6641-450-0
Preu: 19,90€

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.

Share

Ombres en la nit

Títol: Ombres en la nit
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssics
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-6641-419-7
Preu: 21€

Ferran Torrent és un mestre a l’hora de plantejar en les seves obres una sèrie de situacions, històries i personatges paral·lels que acaben trobant-se tot donant coherència a la història que ens planteja. En aquesta obra, Ombres en la nit, l’escriptor valencià porta al límit aquesta característica i així ens trobem que a cent pàgines del final del llibre, segueix introduint-ne de nous. Això dificulta, en la meva opinió personal, la lectura i comprensió de l’obra.

Per altra banda, pocs escriptors saben dibuixar tan bé com ho fa Ferran Torrent l’ambient de la ciutat de València. En aquest cas, una València tenyida del color gris tristament característic de la postguerra en particular i del franquisme en general.

Santiago Cortés, personatge secundari en el llibre (excepte en el tram final), és un gitano supervivent de l’Holocaust i del camp de concentració de Dachau que retorna a les terres valencianes on va néixer. En el seu retorn ho fa com a membre d’un escamot clandestí la missió del qual és liquidar un pròfug nazi que emparat pel franquisme ha trobat recer en la capital del País Valencià.

En aquesta obra, a part d’en Santiago Cortés, coneixerem altres personatges amb els quals uneix les seves forces com ara antics lluitadors republicans, agents britànics del SIS, un espia soviètic i fins i tot un expert falsificador.

Tot i que considero, sempre des de la meva òptica personal, que Ombres en la nit és amb Espècies protegides una de les obres menys reeixides de l’escriptor de Sedaví, no puc deixar de reconèixer i constatar la força i versemblança d’uns personatges profundament marcats per la gran tragèdia del segle XX que cadascun d’ells van haver de patir.

Share

El perro de los Baskerville, un cas per a Sherlock Holmes

Títol: El perro de los Baskerville
Autor: Arthur Conan Doyle
Editorial: Edimat Libros
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9764-546-1

Holmes i Watson, House i Wilson… els personatges creats per Sir Arthur Conan Doyle viuen més que bé el pas del temps, perquè literàriament són impecables i perquè últimament la televisió els dóna cabuda al nostre imaginari. Però la font sempre té l’aigua més clara. I per treure l’aigua clara dels assumptes més tèrbols, el millor detectiu de la història: la Judit s’ha llegit un clàssic de la novel·la negra i la ressenya a... Elemental, estimats nosaltres: aquí!

El peculiar detectiu Sherlock Holmes torna a fer de les seves a El perro de los Baskerville juntament amb el seu fidel company i admirador, el doctor Watson.

Una vegada més, Sherlock Holmes resol de manera impecable un nou cas d’assassinat, el de Sir Charles de Baskerville al sud de terres angleses, que és trobat mort en unes estranyes circumstàncies.

Les veus del poble diuen que la mort ha estat provocada per la maledicció del gos dels Baskerville, una bèstia enorme i ferotge que persegueix tota la família. L’hereu de tota la fortuna de Sir Charles és Henry, a qui Holmes i el doctor Watson volen protegir peti qui peti perquè no acabi com el seu parent. Però gràcies a la intel·ligència i l’astúcia del nostre estimat detectiu descobrim que les causes de la mort de Sir Charles quedaven lluny dels fantasmes i les malediccions.

Arthur Conan Doyle atrapa el lector amb cada pista, cada misteri o cada obstacle que s’interposa en el camí de Sherlock Holmes. Aconseguirà el detectiu descobrir qui ha estat l’assassí abans que la família Baskerville compti amb una altra víctima?

El perro de los Baskerville és una brillant novel·la d’Arthur Conan Doyle i la fa especial el fet que l’autor, després d’haver mort el famós detectiu en la seva anterior aventura, ara fa ressucitar el detectiu. L’èxit d’aquesta novel·la, tan esperada pels seus lectors, va ser brutal.

I és que tot i ser un personatge odiós i repel·lent per a molts, fins i tot per al mateix creador, Sherlock Holmes té quelcom captivador i fins i tot m’atreviria a dir addictiu.

Share

El diumenge fem cuinetes… seguint en Fermí Puig

Títol: Més cuinetes
Autor: Fermí Puig
Editorial: Columna
Col·lecció: Cuina
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-6641-416-6
Preu: 19€

Nosaltres, ens acostem -per fi!- al cap de setmana i això vol dir que tindrem temps per anar al restaurant o -maleïda crisi- per acostar-nos als fogons i preparar un àpat com cal. He de dir que per a mi cuinar no és cap suplici… al contrari! Anar al mercat a veure què farem i, després, preparar-ho amb tranquil·litat em suposa una mena d’exercici beatífic. Especialment si ho faig amb el llibre del Fermí Puig davant! Per què? Doncs perquè ell no és un cuiner dogmàtic, dels qui et fan mesurar el gingebre o l’agar agar… amb ell no hi ha ingredients “estrambòtics” que després se’t queden a l’armari fins que es moren de l’avorriment, ni receptes que requereixen un alt coneixement previ per afrontar-les amb una mica de solvència! Amb ell hi ha “bon rotllo” i improvització si s’escau; en comptes de tensió, diàleg amb el calaix de la verdura, a veure què trobem que ens faci el pes… Els qui el seguiu a El món a RAC1 ja heu anat veient (o sentint) que això que us dic és la pura veritat, oi?

Us vindria de gust, per sopar, una sopa de peix de roca amb arròs i fideus, per exemple? O una torrada d’ous a la brasa amb pernil ibèric? O, una mica més “sofis”, llamàntol amb llet de coco i verdures? No em direu que no fa venir gana només de pensar-hi!! Doncs les receptes hi són totes, junt amb algunes que al llarg d’aquests anys els oients li han fet arribar directament a en Fermí Puig perquè ell i en Jordi Basté les comentin en antena. Ara ja només cal que us engresqueu i us poseu mans als fogons!

I, per acabar aquest comentari, un dubte: si d’una novel·la, per dir que és bona, diem que enganxa, què hem de dir d’un llibre de cuina? Que alimenta? En qualsevol cas, segur que hauria de desitjar-vos que no se us enganxi res!

Share

El Presoner del Cel: més Zafón, més Cementiri, més addicció!

Títol: El Presoner del Cel
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-234-1
Preu: 22, 90€

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

– Protegir-me? A mi? De què?
– De la veritat, Daniel…, de la veritat.

Share

Morts, espies i flors de Bach

Títol: L’hora zen
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-853-4
Preu: 18,50€

La Montse ens explica L’hora zen de la Teresa Solana, una història amb les peripècies d’uns personatges que el diari italià La Reppublica qualifica de “dos bergants adorables”. Aquí la teniu!

L’hora zen de Teresa Solana és una novel·la detectivesca que narra com dos socis, en Borja i l’Eduard, es dediquen a treure les castanyes del foc investigant els assumptes més tèrbols (o no tant) de gent adinerada de la ciutat de Barcelona.

De fet, la ciutat és un dels personatges de la novel·la perquè, per sortir, surten tots els barris de la ciutat comtal. El llibre tracta més d’un cas, i el desencadenant és un personatge “particular”, la Teresa Solana (l’autora del llibre), que els demana que investiguin centres de teràpies alternatives de la part alta de Barcelona perquè ella pugui escriure un llibre sobre aquest món.

Quan van al despatx per atendre Solana, el Borja i l’Eduard es troben que tot està fet una coca i intenten descobrir per què els han regirat l’oficina. Per poder atendre la seva clienta a un lloc més decent van al pis de sobre, que està impecable però que té un petit inconvenient: hi ha un cadàver!

A partir d’aquí, un munt d’embolics amb morts amunt i avall, espies, flors de Bach i altres remeis imprescindibles pel cos, la ment i l’esperit.

Sóc fan de la novel·la negra i aquesta m’ha agradat prou, tot i que en alguns moments crec que es perd una mica en els detalls però és més que probable que me la torni a llegir en un altre moment. També és més que probable que m’agradi més la segona vegada que la primera!

En resum: és un llibre que potser podria anar, segons com, una mica més de cara a barraca. Però és que si no hi hagués aquests detalls no es podria dir L’hora zen… s’hauria de dir, Una estona de novel·la negra.

Jo em quedo amb L’hora zen.

Share

Gonzalo Herralde. Cineasta cívic

Títol: Gonzalo Herralde. Cineasta cívic
Autor: Octavi Martí
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Cineastes
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-9809-202-8
Preu: 20€

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.

Share