Arxiu de la categoria: Vam publicar-ho fa temps…

Posts antics de llibres que cal recuperar!

Pujol Catalunya, d’Enric Canals

@Ed_Portic @Grup62

El diumenge 19 de maig de 1960 es va celebrar al Palau de la Música Catalana (Barcelona) un concert a càrrec de l’Orfeó Català que s’emmarcava en els actes commemoratius del centenari del naixement de l’insigne poeta Joan Maragall. Aquells dies, el general Franco era a Barcelona en el marc d’una operació d’aproximació del règim franquista a la societat catalana. Per aquest motiu, en aquest concert hi havia la presència d’alguns ministres franquistes.

En un principi, en el programa del concert hi havia prevista la interpretació d’El Cant de la Senyera, peça que posteriorment va ser eliminada del programa per la fèrria censura franquista a causa del seu innegable significat patriòtic. En finalitzar el concert, el públic, dempeus, va demanar-ne la interpretació mentre un grup de patriotes n’entonava el cant i llençava fulls volants contra el règim franquista i la presència del general Franco en terres catalanes.

De tot el que va succeir aquella nit al Palau de la Música i les seves conseqüències posteriors que van portar a la detenció, empresonament (4 anys a la presó saragossana de Torrero), tortura i condemna (7 anys) de Jordi Pujol i altres patriotes, l’Enric Canals en fa un relat trepidant, a Pujol Catalunya, que atraparà el lector com si fos un thriller des de l’inici del llibre, que més compta amb un pròleg de Josep M. Solé i Sabaté.

L’autor fa una interessant introducció en què emmarca els fets del Palau, la seva preparació i l’estada del general Franco a Barcelona, en la realitat social catalana d’aquelles dates. Malgrat que l’Enric Canals s’estalvia els detalls morbosos dels salvatges interrogatoris i tortures que van patir tots els detinguts per  haver participat en la causa penal I-IV-60 per “rebelión militar por equiparación”, sí que queden clars els mètodes interrogatoris que feia servir Vicente Juan Creix, l’aleshores Cap de la Brigada Social de la 6ª Región. La brutalitat del seus mètodes va donar lloc, entre els opositors al règim franquista, a una dita que feia així: “Creix però no et multipliquis”.

El que no manquen són els detalls de l’afer Galinsoga. Qui era director de La Vanguardia Española va ser destituït del seu càrrec a causa de la pressió popular per haver dit “todos los catalanes són una mierda”, després d’haver assistit a una missa oficiada en català.

La lectura del llibre s’alenteix cap al final, per repetició de conceptes, quan l’autor hi reprodueix les diferents actes dels interrogatoris i dels judicis militars sumaríssims.

Alguns d’aquests documents, malgrat ser-ne reproduccions, veuen la llum pública per primera vegada.

Títol: Pujol Catalunya
Autor: Enric Canals
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9809-253-0
Preu: 18€

Share

Dol, de Txema Martínez

@Ed_62 @Grup62 #BCNPoesia

Les elegies són arriscades perquè, a poc que se’n vagi la mà del poeta, la llàgrima fàcil s’apodera del vers i queda tot plegat fet una coca. Però si voleu un bon exemple contemporani d’aquest gènere, on la contenció regni per sobre del drama que és la mort d’un germà i ens faci percebre’l -si això és possible- encara amb més rigor, llegiu-vos Dol.

Vint-i-cinc poemes que ens parlen de família, de mares i fills, de transcendència, de complicitats i, per damunt de tot, de la desolació que ens porta la pèrdua. Tot sense ni un bri d’afectació postissa.

El llibre s’obre amb un poema en què la mare neteja el Crist de la creu; “on s’acaba tot és on tot recomença” -hi diu. Bé doncs, en el darrer poema hi torna a aparèixer una mare, la del germà mort de l’autor, la del propi Txema Martínez, per tant; Mare, és de veres que sóc mort? -li pregunta. I entre aquests dos punts de la circumferència, pensaments tan inquietants com aquests:

caminem plegats com si estiguéssim lluny.
Somni

Dec el millor que posseeixo en mi
tan sols al sofriment.
Significació del dolor

Busco per no trobar el que ja no
existeix sinó en mi.
Clar d’infància

Per acabar aquest comentari us vull confessar que m’he llegit aquest llibre mentre estava avaluant diverses pòlisses d’assegurança de vida i, tot plegat, m’ha fet pensar molt, potser massa i tot! I avui et moriràs, com cada dia. Déu n’hi do, quina fragilitat i quina certesa contra la qual no hi ha pòlissa que valgui!

Títol: Dol
Autor: Txema Martínez
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
ISBN: 978-84-2977-089-6
PVP: 18€

Share

La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños

@labutxaca @Grup62

En Marcel s’ha cruspit La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños, i ens en fa la ressenya. Aquí la teniu!

Aquest és un llibre sincer que escapa de l’anàlisi política estricta. No és un assaig d’aquells que sembla un article allargat de la revista d’Òmnium Cultural. És un llibre que no defuig el punt de vista personal, que no aspira a ser la revelació del missatge d’això que comencen a sentir molts catalans: les ganes de marxar. Jo sóc un d’aquests catalans!

Per dir-ho d’alguna manera, La rebel·lió catalana que explica l’Antonio Baños -potser el coneixeu del programa Ànima del 33- és la visió i sentiment d’una cosa que un munt de catalans comença a sentir sense cap por fruit de la cleca i el calbot constant per part dels mèdia, la societat i la política espanyola. És allò del “escolti, vol dir que cal aguantar tota aquesta mandanga? Nosaltres, si no els fa res, anirem tirant…”.

M’ha agradat especialment com Baños estructura el llibre, ja que hi ha molts dubtes que poden sorgir d’un procés com el d’aquesta rebel·lió catalana: des de no-tonteries a nivell social com ara contra qui jugarà el Barça, fins a com han estat els processos previs d’independència (la dels Estats Units, etc.), els tremolors de cames de la banca o la immaculada i inamovible constitució. Ha arribat un moment en què tot això, no comença a ser igual però sí que cal fer via.

Tot això, escrit amb un estil extremadament àgil -trobo molt encertada l’analogia Star Wars que fa de l’Estat espanyol i l’Estrella de la Mort-, molt documentat i encapçalat, a cada capítol, amb alguna cita d’aquelles que et fan dir: “què coi estem fent aquí encara? Són frases que poden ser de fa 400 anys o de fa 400 dies… però diuen el mateix!”. Aquí teniu algunes de les cites que il·lustren cada capítol:

“La Generalitat está para otras cosas. Para hacer carreteras y poco más” – Mariano Rajoy.
“Todos los catalanes son una mierda” – Luis de Galinsoga, Director de La Vanguardia, 21 de juny de 1959.
“Para mí, ser nacionalista y ser culto e inteligente es incompatible” – Txiqui Benegas.

Com a contrapunt d’aquest,

“Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen” – Joan Fuster

I per acabar, de nou, el gran estadista i poeta:

Is very difficult todo esto – Mariano Rajoy parlant amb David Cameron.

Ai mareta, quina mandra! Potser és hora que a Espanya deixin de parlar de nosaltres, oi? Jo crec que marxant…

Títol: La rebel·lió catalana
Autor: Antonio Baños
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9930-653-7
PVP: 14,90€

Share

El moment en què tot va canviar, de Douglas Kennedy

@ColumnaEdicions @Grup62

Ens abandona el fred i jo el que faig és submergir-me en plena Guerra Freda. Que bèstia, que bèstia!!!

Berlín és encara una ciutat dividida, separada i amenaçada pel maleït mur.

Aquest llibre ens narra la història d’amor entre un escriptor americà que es vol fer el bohemi, en Thomas Nesbitt, i una dona, la Petra Dusmann, que treballa a la part Occidental de Berlín, a Radio Liberty, mentre fa d’agent per la Stasi. Lògicament, la Petra no treballa per a la policia política alemanya per simpatia, sinó per pura i dura imposició.

Entre tots dos neix l’amor amb un ímpetu, una força i una passió tan devastadora com un tsunami, però hi ha tantes coses a l’aire, tanta por, tanta desconfiança de tot i de tots… Tot s’aguanta amb un equilibri tan precari que és facilíssim que es desintegri com si fos fum; que desaparegui com un castell de sorra a la platja.

Encara que el plat fort del llibre és la història d’amor entre aquests dos personatges, no és precisament el que més m’ha agradat. En canvi apareixen personatges de segona fila que valen el seu pes en or i que estan narrats d’una forma magnífica.

La sordidesa extrema dels barris del Berlín Oriental, la pobresa, el terrible fred, l’absència de qualsevol caprici, els jonquis anant amunt i avall pels carrers gelats com autèntics zombis… Això, trobo que l’autor és capaç de narrar-ho d’una forma extraordinàriament realista.

Tot i que pel meu gust hi ha un excés de sucre, és una bona novel·la.

Títol: El moment en què tot va canviar
Autor: Douglas Kennedy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 720
ISBN: 978-84-6641-467-8
PVP: 22,50€

Share

Casta invencible, de Ken Kesey

@ElAlephEditores @Grup62

L’autor d’aquesta novel·la, en Ken Kesey, es va fer superfamós gràcies al seu primer llibre: Alguien voló sobre el nido del cuco.

Aquest Casta invencible no és un llibre que parli de les institucions per a persones amb problemes mentals però és ben cert que tota la galeria de personatges que hi circulen estan com unes cabres. Sonats de primera categoria. Uns més que uns altres, però com autèntiques cabres.

La cosa va d’una família de llenyataires, els Stamper, que viuen en un poblet imaginari d’Oregón anomenat Waconda.

La guerra dels Stamper contra el món és a causa del Sindicat i de l’arribada de les serres elèctriques per fer una mica més amable la tasca ingrata de fer caure arbres “king-size” i després fer-los rodolar muntanya avall fins el riu.

Els Stamper, amb la seva simpatia llegendària, es passen les normes, el sindicat i les serres elèctriques pel forro. Ells van a la seva. Són prou animals per fer-ho, i més per tossuderia que per cap altra cosa.

Però hi ha un altra guerra que comença dins de casa seva entre dos germans, fills del mateix pare, en Henry (que deixa’l anar) i de mares diferents.

En Hank i en Lee, els dos germans, tenen una relació d’amor-odi d’aquelles que ja es veu a venir que la cosa pot acabar de la manera mes inversemblant. Hi ha un secret del passat que torna i ho empastifa tot… I algú ha de fer neteja!

No només els personatges tenen tela marinera. L’entorn, el paisatge, els animals que van amunt i avall, els gossos semisalvatges,… Tot, absolutament tot, és desmesurat i ferotge, com la pluja que cau mansa i tova, sense fer soroll i sense parar, cada dia, cada nit i cada segon, de forma constant, convertint el paisatge en un pastís de fang relliscós i lluent.

No és un llibre fàcil de llegir. En absolut. A mi m’ha costat déu i ajuda no perdre’m en el remolí de pensaments de l’autor que pugen i baixen com una muntanya russa sense cap mena de respecte pel pobre lector, que acaba gairebé tan trastocat com els personatges de la novel·la.

Però un cop acabat dius, ostres!, s’ha de reconèixer que això no és una novel·leta de pa sucat amb oli sinó un senyor llibre amb totes les lletres, sí senyor!

I alerta! Que de lletres en té moltes!

Títol: Casta invencible
Autor: Ken Kesey
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 792
ISBN: 978-84-1532-573-4
Preu: 22,95€

Share

Furbeta! – Núria Coll entrevista Giampaolo Morelli

@ColumnaEdicions @Grup62

La Núria Coll, autora de Tots els llocs em recorden a tu, va entrevistar la setmana passada l’autor italià Giampaolo Morelli, que ha publicat Set hores per enamorar-te, aprofitant la seva visita a Barcelona. Nosaltres, aquí teniu l’entrevista en exclusiva!

Furbeta!

Giampaolo Morelli ha passat la nit a l’Hotel Banys Orientals. A les deu en punt del matí tinc cita per entrevistar-lo i em rep amb americana i fet un pinzell, i no sóc la primera periodista a qui ha atès. També ha estat una dona, com totes les que passaran per aquesta taula al llarg del dia d’avui i amb les quals estic convençuda que ens posaríem d’acord si haguéssim d’avaluar el físic i l’amabilitat d’aquest director, guionista, actor i escriptor napolità que acaba de publicar Set hores per enamorar-te, en italià, castellà i català (Columna Edicions).

La nostra trobada té, però, un al·licient. Publiquem amb la mateixa editorial i la meva novel·la Tots els llocs em recorden a tu parla també d’amor i l’al·licient per a provocar a Morelli és que conegui que la protagonista del meu llibre, periodista com jo, té una experiència hilarant amb un cantant famós, James Blunt, que l’acaba seduint i convidant a la seva habitació d’hotel durant una entrevista.

Quan seiem Morelli dispara: i vas anar a l’habitació, clar… I jo li dic: no!!! Ell respon: mentidera!!

Set hores per enamorar-te és un manual universal per aprendre com pensem i actuem les dones perquè els homes bloquejats i desorientats sàpiguen atraure les dones. Sense intencions malintencionades em sento obligada a començar així…

Núria: Què fa un home com tu escrivint un llibre sobre lligar?

Giampaolo: El físic et serveix els primers deu minuts només.

L’agent, la traductora, la cap de premsa i jo somriem. No hi estem d’acord, lògicament.

N: Al llibre es parla del T.D.C (Test dels collons) on s’explica que les dones fem un examen ràpid als homes per concloure amb immediatesa de quin peu calceu. Això és exacte! Però també parles de les “historietes d’aproximació”, excuses per acostar-te a les dones, que no funcionarien gens si les utilitzessis amb mi…

G: Ah, si? Prefereixes que vingui i et digui “hola què tal? Em dónes el teu número?”

N: Bé, no tant, però expliques unes historietes d’aproximació una mica forçades, no?

Al manual, Morelli diu que funciona molt veure un grupet de tres noies, acostar-t’hi i parlar amb les dues que no t’interessen, ignorar la que vols i fins i tot ser una mica impertinent i mal educat amb ella. Jo, sincerament, no m’imagino enamorant-me d’un tio que mostra l’estupidesa del protagonisme del llibre en aquella trobada. Però aquest és només un de molts altres gestos que diria que podrien ser letals i deixar-me KO en un duel de comunicació sobretot no verbal amb un Paolo reconvertit a Don Joan.

G: És una manera aparentment desinteressada. Si s’apropa i et demana el número és molt possible que el rebutgis. Jo prefereixo la historieta d’aproximació perquè crec que ets menys rebutjat…

I de cop Morelli em mira fixament als ulls i em diu: “Furbeta!!!”. Em miro la mànager i la traductora. Què vol dir?, exclamo sorpresa. La traductora em diu que “T’està dient que ets una dona astuta, una guineu.”

N: El protagonista, en Paolo, té una relació de fa molts anys i viu immers en una rutina. Hi ha molts Paolos a Itàlia que necessiten tècniques per lligar?

G: Hi ha molts Paolos, sí, ha ha ha! Hi ha molts homes molt bloquejats, que no saben com lligar. He estat un any i mig convivint amb homes així i et puc dir que amb aquests cursos per lligar, se n’han sortit i han millorat moltíssim la seva relació amb les dones. Si aprens a tenir més seguretat en tu mateix (que és el que s’aprèn en aquests cursos) millores en tots els sentits.

N: T’has documentat doncs amb manuals i fòrums i també convivint amb aquests homes?

G: Sí!

N: I t’has documentat també amb periodistes per escriure sobre el periodisme més frívol i el periodisme més rigorós de la novel·la?

G: Sí. Tinc un amic que és periodista econòmic. I tu t’has documentat per escriure sobre un fisioterapeuta al llibre? –riu-

N: Siii, molt! –ric-

G: Astuta…. Furbeta!!! –em repeteix.

N: Grazie! És un llibre que serviria als homes catalans? Aquí tenim una imatge força particular de com sou els italians en aquest terreny!

G: Aquest llibre és per a seductors de tot el món. Els mecanismes són els mateixos a tot arreu. Això dels italians seductors és un mite i realment hi ha molts homes molt encallats a Itàlia que estan sols i que no saben com seduir una dona.

N: Frases curtes, molts diàlegs, escenes explicades gairebé amb apunts teatrals. Et planteges fer-ne una sèrie o portar-la a la gran pantalla?

G: Jo primer pensava només amb la novel·la i no ho pretenia gens però ara sí, estic amb converses per a portar-la al cinema.

N: La voldries dirigir o la protagonitzaries?

G: No ho crec.

N: A Catalunya, els periodistes mediàtics, que surten per televisió per exemple, estan sovint mal considerats quan decideixen escriure un llibre. A Itàlia també existeix aquest prejudici? Ho pateixes?

G: Si, a Itàlia també passa però a mi, afortunadament, no m’ha passat. I aquest és el segon llibre que escric i després de la primera impressió veuen una història i la valoren.

N: Jo valoro molt que siguis tan polifacètic. Ara què et ronda pel cap després de la promoció d’aquest llibre? Televisió? Teatre?

G: Segurament continuaré escrivint. Ja tinc algunes idees al cap…

N: Sobre l’art de la seducció no?

G: Basta di seduzione!!

Ens dediquem els llibres. Sortim de l’Hotel per a fer-nos fotos conjuntament per a la promoció i, en aquell moment, em confonc de porta.

G: Vas a las stanzas! Hahahaha!

I ja me l’imagino tornant a dir: furbeta! Però rectifico i desfaig el camí per on he vingut. Caminant pel carrer Argenteria em demana el telèfon mòbil sense dubtar, de sobte, per sorpresa, sense miraments ni giragonses. No aplica cap recomanació del llibre. Em dóna el mòbil i li teclejo. Em fa una perduda. Ja li he dit abans que a mi les històries forçades d’aproximació no em serveixen i m’apareix al whatsapp, beneït whatsapp, minuts més tard. Li envio la foto que ens hem fet mentre baixo Via Laietana i em respon: AMOR…

Share

Meravellós desastre, de Jamie McGuire

@Fanbooks_ @Grup62

L’escriptora Jamie McGuire va decidir autopublicar Meravellós desastre mitjançant Internet i les xarxes socials, com anteriorment havien fet en Federico Moccia i en Blue Jeans. Gràcies a l’èxit obtingut, aquesta novel·la s’ha publicat en format paper.

La història és molt distreta i està protagonitzada per dos personatges. Un d’ells és l’Abby Abernarthy, una noia de 19 anys,  que arriba a un nou campus universitari. Un dia l’Abby se’n va a veure, juntament amb la seva millor amiga America i la seva parella, en Shepley, un amic d’aquest, el Travis, que és un noi que es dedica a la lluita de carrer. El Travis s’obsessiona amb l’Abby i decideix fer una aposta que consisteix en el següent: si guanya el pròxim combat l’Abby anirà a viure amb ell durant un mes. Per contra, si perd el combat, estarà un mes sense tenir sexe.

La trama es va desenvolupant positivament amb algunes sorpreses argumentals, fins arribar a un final sorprenent.

La novel·la és molt amena i la seva lectura absorbeix molt l’atenció del lector. Si us agraden les novel·les romàntiques destinades a joves de 18 a 25 anys i una mica pujadetes de to, amb Meravellós desastre esteu d’enhorabona.

Títol: Meravellós desastre
Autor: Jamie McGuire
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-1574-501-3
Preu: 16,95€

Share

El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen

@ElAlephEditores @Grup62

Quan vam rebre aquest llibre Nosaltres vam pensar que la persona més indicada per abordar-lo havia de ser algú que fos un entès en el camp de la Història. I així ho vam fer. Li vam demanar a la Marina que ens en fes una petita ressenya però no ha pogut evitar (i ja va bé!): ha alliberat el seu esperit d’historiadora per parlar d’aquest El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen. Aquí teniu el seu escrit:

La Enciclopedia de las Ciencias Sociales presenta Alexander Herzen (1812-1870) com el representant més destacat del populisme, la corrent radical dominant a Rússia abans del socialisme, i lloa la seva tasca com a editor de “Kolokol” (La Campana), la publicació que des de Londres (1858-1862) va mantenir viu “l’esperit liberal de la intelligentsia russa”.

El pasado y las ideas és una autobiografia a mig camí entre unes memòries -a jutjar per la data de l’escriptura- i un dietari del gust de l’autor per la recreació de la vida quotidiana. Des del punt de vista formal és una col·lecció voluminosa de textos escrits en diferents moments, com si la trajectòria vital hagués esdevingut la font d’inspiració i el tema preferit per a un creador bolcat en l’escriptura des de molt jove.

Aquestes característiques expliquen que els successius editors del llibre hagin optat per fer-ne una selecció més o menys generosa. El text castellà publicat ara és força extens i es divideix en dues parts de longitud equivalent. A la primera, que exposa els primers 35 anys de vida complerts el 1847, l’escenari és la Rússia que va des de la invasió napoleònica fins un ben avançat regnat del despòtic Nicolau I. A la segona, amb el protagonista ja exiliat, es mou entre París i Roma per tornar de seguida a la capital francesa i passar per Ginebra (1847-1852) mentre la revolució de 1848 s’estén per Europa. Quan la reacció es desencadena, es refugia a Londres (1852-1864).

La pintura de la família aristocràtica, afrancesada i distant; l’evocació de la intimitat entre els nens i els vells servents; el viatge anual a la residència estival de Vasílievskoye; l’amistat juvenil amb Ogariov, el futur poeta; els anys universitaris entre la rebel·lia i la gatzara són algunes de les pàgines més reeixides del llibre, i també les més lluminoses, com ho era la perspectiva que s’obria al país després de la retirada dels francesos. A partir de 1834 no decau la qualitat literària, però la repressió enfosqueix l’ambient i la visió del país és desesperançada: se’n denuncia el retard, la ignorància i la misèria de les masses; els abusos i la mediocritat de la noblesa; l’escandalosa incompetència dels funcionaris.

La revolució parisenca de 1848, la primera que és democràtica i socialista, ocupa ben bé la meitat dels fulls de la segona part. A les jornades triomfals de proclamació de la república francesa hi segueixen els retrets per les divisions i la crítica als revolucionaris professionals a Paris o dels incapaços de reconèixer la derrota a Ginebra. Sempre atent a les novetats intel·lectuals que es gesten a la capital francesa, el desterrat rus dedica un capítol sencer a descriure el caràcter i a sospesar les idees de Proudhon. A Londres comença un nou cicle: mort el tirà el 1855, des de la revista ja esmentada, l’exili rus intenta promoure el canvi a Rússia.

Als pròlegs que encapçalen les dues meitats, l’escriptor reivindica la unitat de l’obra,  més la de la primera meitat, que no pas la de la segona. I és cert que els fils amb els quals teixeix la seva biografia són sempre els mateixos: els esdeveniments històrics -les persones i els grups que freqüenta-, les lectures preferides o les que detesta, i també els recursos: té talent literari, facilitat per a escriure (a vegades, excessiva) i versatilitat per combinar els gèneres literaris: la narració i el diàleg, la descripció i el retrat psicològic, la crítica literària i filosòfica, i l’assaig i la historiografia.

En aquest darrer camp, ocasionalment, té una forma peculiar de tractar els esdeveniments històrics. Hi ha un passatge notable del llibre Mi despertar a la política que n’és un bon exemple. Comença amb un retrat del tsar Nicolau i va introduint referències vagues a uns fets succeïts fa poc: ha mort un tsar; hi ha hagut una revolta a Sant Petersburg; les dones, i només elles, no han abandonat els desafortunats; s’han condemnat a mort cinc persones, Pavel Pastel entre ells… El redactor, que tenia catorze anys en aquell moment, va presenciar la solemne cerimònia religiosa que celebrà el triomf del tsar i explica quina va ser la seva reacció: “ante el altar donde se celebraban aquellos ritos sangrientos, juré vengar a los muertos y decidí dedicar mi vida a luchar contra aquel trono, aquel altar, aquellos cañones”.

És evident que la cronologia o la reconstrucció dels fets no li interessen. És una falta que el lector d’avui pot corregir amb facilitat: aquelles referències basten per trobar informació suficient a la xarxa per posar nom a l’episodi, -la revolta dels desembristes- i identificar-lo com el pronunciament disposat a instaurar un règim liberal a Rússia, el 1825, després de la mort d’un tsar Alexandre I sense successió clara i resolt amb l’entronització del candidat més ultrancer.

El que importa és copsar el significat del succés i explicar que l’esdeveniment històric va determinar la biografia sencera. L’episodi narrat té una data, però el relat està escrit el 1855 i la circumstància s’aprofita per avançar-nos el final: passats trenta anys, “ahí permanecen el trono, el altar y los guardias,[…] pero yo también he permanecido siempre empuñando la bandera […].” Al segon pròleg, donant voltes sobre el gènere del llibre, de cop s’engega una sentència, que és tant una excusa com una clau de lectura de fragments d’aquest tipus: “este libro no es una pieza historiogràfica al uso sino el reflejo que la historia dejó en un hombre que se cruzó en su camino por puro azar.”

La pinzellada definitiva sobre la revolució de 1848 és un altre exemple d’aquesta manera de fer. Aquesta vegada, el 1849, el nostre escriptor col·labora en el llançament d’una revista de política internacional. S’organitza un sopar amb presència d’exiliats de nacionalitats diverses i, en un brindis, es vol commemorar la coincidència de l’acte amb el primer aniversari de la proclamació de la república. Adam Mickiewicz, el patriota polonès és el primer orador; el revolucionari rus, el segon. Aleshores el poeta admirat per tots canta primer la França alliberadora de tots els pobles i crida, després, a “la dinastía entronizada por el pueblo” a salvar la revolució. Indignat, Herzen renuncia a intervenir però aplaudeix el septuagenari Ramon de la Sagra que proposa brindar per la desaparició del despotisme “real, imperial, borbónico o napoleónico” i anota que tothom s’hi va sumar a identificar la revolució amb la llibertat. Com abans havia fet amb Proudhon, l’autor que l’exiliat descobreix i glossa a Londres és John Stuart Mill, que el 1859 va publicar el seu assaig Sobre la libertad.

La predilecció per la història contemporània i la desmesura de l’empresa soviètica han contribuït a diluir els trets de la Rússia anterior a Lenin, que és la dels grans escriptors russos Pushkin (1799), Dostoievsky, (1821) i Tolstoi (1828). En clau diferent, Herzen toca els mateixos temes amb una passió comparable. El mèrit principal del seu llibre és contribuir a recuperar la singularitat d’un període de la història russa obert a la influència europea.

No hi ha res com deixar la feina en mans de professionals!

Títol: El pasado y las ideas
Autor: Alexandr Herzen
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-1532-564-2
Preu: 35€

Share

El que mou el món, de Kirmen Uribe

@Ed_62 @Grup62

El que mou el món a vegades no és visible i és per això, precisament, que sovint es fa imprescindible.

La novel·la que ens porta Kirmen Uribe, El que mou el món, està carregada de sentiments, d’Història i de la importància de la relacions que s’estableixen entre les persones. L’autor s’endinsa en la vida de l’escriptor flamenc Robert Mussche, un heroi de la II Guerra Mundial, a través de la veu de la seva filla Carmen i dels records de la seva dona Vic.

Després del bombardeig de Gernika, molts nens bascos són traslladats a diverses ciutats europees per evitar la crueltat de la guerra. Un d’ells és la Karmentxu Cudi, una nena que anirà a viure a Gant amb la família d’en Robert. A partir d’aquí la vida es va succeint amb una sèrie d’esdeveniments que marcaran per sempre la vida de l’escriptor i la resta de protagonistes d’aquesta història.

Ja casada, la Carmen Mussche recupera les cartes, els retalls de diari i els records de la vida dels seus pares per exposar-ho al món a través del llibre d’en Kirmen Uribe, que no deixa de ser un homenatge a una gran persona.

La novel·la reflecteix perfectament la recerca del sentit de la vida per a uns i l’amor com a motor del món per a d’altres. La pèrdua i la trobada, així com les decisions que prenen les persones al llarg de la seva vida.

Si voleu fer un recorregut per la Història des d’un punt de vista diferent del que sovint s’explica als llibres que parlen de la guerra, no deixeu de llegir-la: hi descobrireu un món apassionant i real.

Títol: El que mou el món
Autor: Kirmen Uribe
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
ISBN: 978-84-2977-098-8
Pàgines: 184
Preu: 19€

Share

Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov

@labutxaca @Grup62

Quan ens va arribar l’edició de labutxaca de les Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov, vam decidir anar a buscar una professional. I qui millor per ressenyar un llibre de teatre que una actriu com la Sara? Aquí teniu la seva ressenya!

Llegir el teatre de Txèkhov és anar a la font dels dramaturgs del teatre modern . Els contes i peces teatrals d’aquest escriptor i metge rus encara són influents en la literatura i el teatre contemporani.

Però al marge de la seva importància literària, endinsar-se en el teatre de Txèkhov és envoltar-se de personatges que et captiven per la seva capacitat de lluita i, alhora, la seva fragilitat davant del seu destí. Els habitants de les cases i els jardins que ens trobarem en aquestes peces teatrals aspiren a millorar, a viure on puguin ser feliços, a poder estimar i ser estimats en llibertat, a superar les dificultats econòmiques… Però aquesta felicitat anhelada sempre serà més lluny del que pensen: els infortunis, la mala sort i la dificultat de lluitar en contra del vent, portarà els personatges a enamorar-se de qui no poden estimar, a viure on no podran trobar un futur millor i a haver de renunciar per no caure en la ruïna. Però mai deixen de lluitar, i és molt recomanable gaudir de la cerca visceral i poètica de la felicitat que trobareu en aquestes quatre peces teatrals.

Us recomano molt llegir els clàssics teatrals. I Txèkhov és, sens dubte, un clàssic. Però si m’ho permeteu, també us aconsello que rebusqueu a la cartellera teatral i si trobeu una obra d’aquest autor no ho dubteu ni un moment: aneu-hi.

Sempre és fantàstic deixar-se endur per les emocions entre punyents i contingudes de les històries del teatre d’aquest dramaturg rus.

Títol: Quatre peces teatrals
Autor: Anton P. Txèkhov
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Teatre
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9930-451-9
Preu: 13,95€

Share