Mai no he estat lector d’assaig, però no coneixia el moviment catalanista rabassaire i el cuc de la curiositat em va fer nafra. Darrere de qualsevol assaig hi ha un gegantesc comportament personal i, sense dubtar-ho, em vaig posar en contacte amb Montserrat Tura. Tal i com vaig imaginar, vaig descobrir una persona amable i propera que em va obrir les portes a mantenir una conversa amb ella, malgrat la seua feina com a metgessa i tota la seua agenda com a guanyadora del Premi Carles Rahola d’Assaig 2017.
Al llibre podem observar dues línies clares que, si més no, defineixen la vida de l’autora: la passió i dedicació a Mollet, i la història del catalanisme rabassaire durant la Segona República.
«El llibre explica el que van fer i el que van aconseguir, però inevitablement, també explica el que els hi van fer a ells en temps de repressió».
Així ens ho explica la pròpia autora, i és que aquest llibre no té només una direcció sinó que gràcies a la figura del seu avi, Feliu Tura Vallderiola, ens narra amb la fluïdesa dels millors contistes la creació a Mollet de les cooperatives vinculares a la Unió de Rabassaires. Aquesta història ens allunya d’aquella visió centralista o urbana de la històrica de Catalunya, ja que sense el treball de base d’aquells que no tenen un nom propi a la històrica no hagués estat possible alguns fets com la constitució de Solidaritat Catalana, el triomf de les esquerres a les municipals del 1931 o la pròpia autonomia de Catalunya. Sobre la figura d’aquests treballadors de base, l’autora ens diu que
«Aquests homes i dones havien aconseguit una organització cooperativa i de fraternitat col·laborativa que suposava un mecanisme sòlid sobre el qual va descansar la transmissió dels valors i les propostes electorals del catalanisme popular».
Montserrat Tura ha aconseguit donar veu als qui mai l’han tingut, a aquells que conformen les bases d’un moviment i que tot sovint mai tenen menció als grans llibres. Amb un estil fluid i àgil fa atractiu un llibre teòric, amb una visió pròpia d’allò que alguns com jo (i ara em penedisc) desconeixíem, el moviment catalanista rabassaire.
Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Montserrat Tura, República pagesa.
Títol: República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire.
Autor: Montserrat Tura
Premis: Premi Carles Rahola d’assaig
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-404-6
Preu: 18,90€
En David viu ancorat a la feina i és la seva companya de treball, la Susan, qui li fa veure que ha de viure la vida i l’incita, el convida, a que viatgi amb ella a Madrid a explorar les seves arrels familiars amb la col·laboració de la seva mare, la Gloria.
El ritme del llibre és ferotge, capítols curts, canvis ràpids i una immersió en les ments dels personatges que cal agrair, i no només en la dels detectius sinó en la de l’assassí i la de les víctimes. Els autors saben com deixar-te amb la mel als llavis, ho van fer amb el primer llibre i ho han tornat a fer amb aquest.
I això és el que ens expliquen la Laia Vicens i en Xavi Tedó:
En Robert Langdon, professor de simbologia i iconografia religiosa de la Univeristat de Harvard, va fins al museu Guggenheim de Bilbao on es farà un anunci transcendental que «canviarà per sempre com entenem la ciència». L’amfitrió de la vetllada és l’Edmond Kirsch, un jove multimilionari convertit en figura de renom mundial arran dels seus visionaris invents tecnològics i prediccions arriscades. En Kirsch, un dels alumnes més brillants que va tenir en Langdon, es disposa a revelar un descobriment extraordinari que donarà resposta a les dues preguntes que han obssesionat la humanitat des del principi dels temps.
La conferència fou simplement magnífica. Le Carré hi va explicar la gènesi del seu nou llibre, on recupera personatges de les seves novel·les ambientades en la guerra freda. Els espies estan ja retirats, però les conseqüències reviscolades d’una tèrbola operació a finals dels anys 50 (narrada a 
A molts ens passa que, bé perquè no vam arribar a telefonar durant el programa, bé per acabar d’arrodonir l’aportació, comprem el llibre i, més endavant, queda oblidat sense llegir. Aquest any no ho heu de fer.
El resultat és un llibre que ens confirma que Sílvia Soler és una molt rellevant continuadora d’un gènere que ha tingut molt il·lustres conreadors (aquí la referència a Josep Maria Espinàs és inevitable). Aplegar els articles posa de manifest que al darrere hi ha una persona capaç de veure, mirar, rememorar, emocionar-se i transmetre aquestes emocions sense carrincloneria a través de micro-relats protagonitzats per gent de carn i ossos.