Natura d’infinit, de Josep Maria Fulquet

Darrere d’una simple portada blava he descobert la complexitat d’una poesia ben feta. Com diu el mateix autor, amb certa humilitat i un àpex a la infravaloració «Dos llibres en deu anys, per tant, no és gaire, certament, sobretot quan hi ha autors que solen treure un llibre a l’any».

Sí, té raó, però a la literatura, per sort, es premia la qualitat i no la quantitat, i, com amb els Storioni, tota peça requereix darrere un cert treball, que al teu llibre és innegable.

Duresa mineral
del temps irrecobrable.
Veure com tot el que et passa lluny,
i que el corrent s’emporta
imatges, veus, olors
de saba immemorial.
La seva ombra
vanament abastada
et va fugint de les mans
com un oreig lleuger,
semblant a un somni que s’envola.

La natura sempre serà d’infinit, i la poesia de Fulquet serà eterna. La millor definició de l’obra de Fulquet la fa ell mateix: «Escriure poesia és intentar reproduir amb paraules el batec de l’espai interior del món». Doncs, si m’ho permeteu, diré que aquest llibre és de Poesia, en majúscula, perquè no només descriu el món interior, sinó que ho fa d’una forma que ho externalitza i ens dibuixa amb paraules la bellesa de la natura. D’una que nosaltres mateixos estem destruint, i que, només pel simple fet de ser la inspiració de poetes, hauria de ser patrimoni literari.

La bellesa de les descripcions, contraresta amb el fil conductor del llibre, que ens guia per dos camins clarament diferenciats en extensió i en temàtica. D’una primer, breu, on la negativitat i el dolor en són protagonistes. D’altra banda, a la segona part trobem al Fulquet més moralista, que sap com fer que lector i autor caminen de la mà pel mateix camí, guiant-nos per l’obra fins a deixar-nos a soles al final.

Ens mires ara,
des de tel dels teus ulls
—tu mateix de lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.

L’autor acaba un pròleg molt personal amb una explicació de què seria la poesia, i fa un incís «potser hauria de dir: la poesia que a mi m’agrada», doncs m’agradaria felicitar-te, si em llegeixes, perquè has aconseguit que «la poesia que a mi m’agrada» siga la que m’agrade a mi.

Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: Natura d’infinit
Autor: Josep Maria Fulquet
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-297-7557-0
Preu: 17,50€

Share

Tres suites, de Carles Miralles

Amb un ull cap a Riba, i l’altre cap a Miralles, vaig començar a llegir aquest llibre sabedor que seria el seu últim. Amb la delicadesa de qui vol que un instant esdevinga etern, anava fullejant fins a arribar a la fatal pàgina 70, que marcava un final de llibre, i d’obra.

Tres Suites és d’aquelles lectures que deixes de costat al metro perquè vols gaudir-la sense perdre’n cap detall. Com la forma musical barroca, el llibre és una successió de dansa en forma de lletres que cauen en vertical creant poemes.

És, si més no, l’adéu d’aquell poeta ribià, que, com diu en Jordi Cornudella, mai renuncia als trets elegíacs que el caracteritzaven des de l’inici (reflexió cívica, meditació sàvia sobre la vida, i fins i tot, la denúncia combativa). El progrés de la seua obra fa palesa que compta amb una evolució de la franquesa a l’hora d’escriure. A aquests últims sospirs literaris hem pogut observar una presència autobiogràfica que, si m’ho permeteu, m’ha fet estar al costat de l’autor malgrat que estiga lluny. La vinculació amb el desconegut és un sentiment que pocs cops puc sentir, i la subtilesa de les creacions de Miralles et condueixen pels camins dels millors narradors novel·lístics.

I l’escultor va obrar
Una fulla de bronze
Com si l’aspra tardor
l’hagués fet caure d’algun arbre,
i el poeta va escriure
que l’escultor l’havia obrat, la fulla,
vegetal i de bronze,
i escultor i poeta
es varen convertir tots dos en arbres.

A les moltes ressenyes que he fet, he destacat molts trets dels autors: precisió, fidelitat, beutat…, tenia moltes ganes d’adjuntar-ne un més: “sensibilitat”. És la paraula amb la qual podria englobar tot el llibre. El tracte que fa d’elements quotidians, esdevé simfonia per a la vista sota la seua batuta.

Cap rugit no se sentí de cap fera d’aquelles
Quan les tombes que protegien
foren saquejades i orbats
els morts de tot allò que els vius
Hi havien deixat perquè se’n servissin
en l’altra vida. Quan ningú
no resta que hagi conegut el mort,
Només coses sense ànima,
incorruptibles, entre els ossos,
damunt la pols, perduren.

Per sort, Carles, hi ha persones que coneixen la mort i ens deixen més que ànima, òssos, i que damunt la pols, perduren. Gràcies per la teua obra.

Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: Tres suites
Autor: Carles Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 72
ISBN: 978-84-297-7633-1
Preu: 15,50€

Share

Quan arriba el cotxe escombra, de Jaume Cabrit

Jaume Cabrit torna al Nosaltresllegim amb un recull de contes apassionants amb un eix en comú: la pèrdua de l’esperança i la solitud.

Aquell moment que vivim quan ens adonem que ja només som nosaltres els que estem a la cua de tot el grup, que no hi ha manera de que puguem avançar, i que només hi ha gent que ens acompanya perquè ens volen fer fora o necessiten que acabem una etapa de la nostra vida.

Cabrit repassa, amb suspicàcia, molta cura i també sagacitat aquells moments en què no hi ha manera d’aconseguir els nostres objectius i la vida ens sobrepassa. Són aquests moments en què sembla que hagi de venir a buscar-nos “el cotxe escombra de la vida per tal que acabem l’etapa que hem començat”.

Els capítols dels contes tenen tots a veure amb noms històrics d’etapes de curses ciclistes del Tour de França, el Giro d’Itàlia, la Vuelta a España i el passeig de Sant Joan en bicing.

Jaume Cabrit, no decep mai. I els contes són un dels seus àmbits d’acció. Després del seu bestseller “Jo contesto”, sobre les trucades d’operadors telefònics oferint productes quan no els vols i amb un iPhone com a eix vinculant de tot el llibre, “Quan arriba el cotxe escombra” resulta ser un text més lleuger però igual de punyent.

No sigueu els últims en llegir-lo. La qüestió és no arribar tard a la llibreria!

Títol: Quan arriba el cotxe escombra
Autor: Jaume Cabrit
Editorial: Popa
Col·lecció: MARETA QUINA VENTADA-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 973-84-7588-630-5
Preu: 18€

Share

El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix

Ara que el fred ens ha arribat i de seguida es fa fosc, ve de gust seure còmodament a casa amb una música que ens acompanyi sense fer nosa i amb un llibre entre les mans. Aquest inici de comentari podria ser una cita treta del llibre d’en Lluís Foix. Caldria afegir-hi “tot mirant per la finestra per veure en quina fase està la lluna i quines estrelles es veuen”.

Us parlo d’un llibre d’aspecte pulcre, noucentista i amb una delícia d’il·lustracions de Xavier Cabanach per la coberta i al final d’alguns dels 40 capítols que descriuen el que la terra ens dóna en les quatre estacions de l’any. (En el seu llibre La marinada sempre arriba les il·lustracions també eren d’en Xavier Cabanach).

Els capítols són breus, 4, 6, 8 pàgines i cada un té entitat en sí mateix. Estan escrits en forma directa. Frases curtes. Ben construïdes. Sovint simplement juxtaposades, però que donen una vivesa extraordinària. L’ofici de periodista hi posa el seu segell.

Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Superen els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. (…)
– pàg.119

Però que és aquest llibre? Moltes coses.

La descripció del país que coneix profundament Lluís Foix (Rocafort i la vall del Corb). Hi va néixer i hi va viure la seva infantesa, fins que va marxar a Barcelona buscant un futur. El lloc on retorna una i una altra vegada. Que l’ha recorregut i observat en el canviant aspecte segons les estacions al llarg de l’any. És també la descripció dels treballs dels homes en aquesta terra. Treballs durs i fatigants. Amb una descripció de la “trilogia mediterrània”: el blat, el raïm i l’olivera. Descripció que apel·la als nostres sentits: els diferents colors de la terra o del blat, els sons de la natura, els sabors de l’oli acabat de premsar, les olors evocadores…

No només ens parla de la seva terra. Lluís Foix ha viatjat i ha viscut en altres llocs del món. Ha conegut altres paisatges, altres climes, altres vegetacions i de tant en tant ens descriu altres llocs, colors, arbres o estacions de l’any que li han impressionat. Tafanera com sóc, aquestes referències a Anglaterra, Washington o Sibèria m’han agradat molt.

El llibre conté també reflexions enraonades. Pròpies d’un periodista acostumat a observar el món i la nostra societat canviant. Pròpies també d’un home ja gran i que ha vist la profunda transformació de la societat amb l’emigració i abandonament del camp i que comprova com s’està produint el fenomen de retorn al camp per part de joves, ara que la nova tecnologia permet treballar lluny de les grans ciutats i de nou en contacte amb la natura. És el que ell pronostica com la nova futura aristocràcia.

Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estarà reservats a molt pocs. (…)
– pàg. 155

I tot amarat d’aquesta idea que “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat” i de la preciosa frase que reprodueix (pàg. 201) de Henry David Thoreau “Feliç l’home a qui cada dia li és permés de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

Llegim-lo i mirem-nos la nostra Terra.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: El que la terra m’ha donat
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

Share

Les propostes del Nosaltresllegim per unes festes plenes de llibres

Arriba el Nadal! I és per això que des del Nosaltresllegim us volem fer algunes propostes de llibres perquè l’encerteu. Siguin llibres per vosaltres o per amics o per família! Comencem!

Als enllaços de cada llibre, el post on donem més detalls!

Pels amants dels bons autors, dels bons escriptors, de la gent que domina la llengua, aquest any tenim una magnífica notícia: tenim un Josep Pla inèdit que tots els lectors que l’han explicat al Nosaltresllegim han quedat encantats. En Jordi Sanuy deia que “un Pla inèdit, ara, és un privilegi”, i per en Lluís, que aquest llibre és ideal per qui comença en el món del periodista i escriptor empordanès i imprescindible per tots aquells que ja el coneixen. El millor dels bons escriptors és que, interessi més o menys el que escriuen, sempre ho escriuen bé!

Pels amants dels bons escriptors però que busquen alguna cosa una mica més arriscada tenim el Robinson del Vicenç Pagès. El guanyador del Premi Sant Jordi amb Dies de frontera ha tornat amb un llibre on –com ell mateix confessava en aquesta presentació de llibre-, la intenció ha estat que, un cop acabat, el lector no sabés ben bé què havia passat. I és que Pagès presenta el seu protagonista, H., com un Robinson urbà i que formalment vol ser fill de Kafka i Austen: el que passa, passa per on pensa, i el detall exhaustiu basteix l’obra.

Pels amants dels bons escriptors però que busquen els escriptors una mica més lluny, tenim un magnífic 4 3 2 1 de Paul Auster que ha deixat a tots els nostres lectors meravellats. L’Álvaro i la Clara s’han rendit davant de l’últim llibre d’un dels millors autors nord-americans del nostre temps. Tal i com ens explicava Auster, la casualitats van formant les històries. Els detalls, les casualitats… quan aquestes intervenen en la vida (o les vides!), és quan es creen les històries.

Pels amants del thriller i els bestsellers trepidants, tenim un nou Dan Brown! Aquesta vegada, en aquest llibre anomenat “Origen”, el professor de simbologia religiosa Robert Langdon inicia un periple per l’estat espanyol que comença al Guggenheim de Bilbao, passa per Madrid, Sevilla, l’Abadia de Montserrat i Barcelona. Així doncs, després de París, Roma, Washington i Florència, la capital de Catalunya ja és de ple dret un escenari d’una novel·la de Dan Brown. Trigarem gaire temps en veure en Tom Hanks per la Sagrada Família o la Pedrera? Estarem atents per explicar-vos-ho tot!

Pels amants del thriller però també la novel·la negra nòrdica una mica sanguinolenta tenim dues propostes que són dues sèries diferents. David Lagercrantz ja està absolutament consolidat com l’autor dels nous llibres de Millennium i d’aquí no gaire esperem que ja hi hagi tants llibres escrits per ells com per Stieg Larsson amb Blomqvist i Salander de protagonistes.
L’altra sèrie que atrapa de mala manera, que té sang per tot arreu i que ve del nord és la Sèrie Bergman, de la qual en vam estar parlant una setmana sencera. Absolutament imprescindible!

Pels amants de l’assaig polític, tenim el postpartit dels temps de Trump! La Naomi Klein ja ho escrivia en un llibre fa uns anys: aquell adveniment… aquell “que vindrà l’home del sac”! I al final, no era del sac sinó l’home dels cabells inquietants. En aquest llibre -fora conyes-, ens trobem amb un assaig seriós, que va a buscar el ganyot del per què està passant el que està passant, i què hi podem fer com a ciutadans. Perquè potser resulta que no en tenim prou amb dir no. I potser resulta que sí que necessitem poder saber com fer front a la doctrina del xoc.

Pels amants de l’assaig polític i la investigació periodística, i en concret, en què està passant i ha passat recentment a Catalunya, tenim dues propostes extraordinàries: una és la Liz Castro amb Els carrers seran sempre nostres, amb un llibre que és “una denúncia, però també un homenatge a tots els voluntaris i votants implicats en una jornada inoblidable d’un país en marxa”. I després, Operació Urnes, que explica com es va portar a terme tota l’operativa per poder tirar endavant l’històric 1 d’octubre que no fa gaire que hem viscut.

Pels amants de la històrica, tenim L’homenatge que ens ha escrit en Xulio Ricardo Trigo i que va deixar la Clara meravellada! Això de la novel·la històrica és una cosa molt particular i no a tothom li agrada. A vegades, n’hi ha que acaben una mica farts amb anar sempre al mateix moment en el temps però X. R. Trigo ha aconseguit parlar de coses diferents -en aquest cas de grans pintors catalans- en un llibre que s’ha emportat el Néstor Luján de millor Novel·la Històrica. Alerta, que un premi a vegades és un bon indicatiu! Però és que, a més, a la Clara li va encantar quan ens el va explicar!

Pels amants dels contes ben escrits i que fan que t’enganxis, que t’amorris al llibre, ho heu de saber i tenir-ho molt clar: Això no és Amèrica! En Jordi Puntí ha fet -com deia la Montse- «un enorme llibre de 9 contes, alguns dels quals -com s’indica a la “Nota final”- escrits l’any 2002 i altres tot just al llarg del 2016» i que, després del què ha passat, «m’ha acompanyat en dies convulsos i m’ha fet viure emocions intenses, d’aquelles que els bons contes transporten amagades a dins, com si fossin una càpsula farcida d’antibiòtic que mata tots els bacteris que ens van minant la moral…»
Cor compungit? Contes del Puntí!

Pels amants de la històrica i una mica fans de Lluís Llach… doncs Lluís Llach!! I és que aquest senyor, a més de cantant, lletrista i activista polític, cada cop és més escriptor. Bàsicament perquè escriu molt bé! Ara només falta que ens oblidem que també fa vi, que fa política,… que fa un munt de coses! El seu últim llibre, El noi del Maravillas ha quedat truncat per l’1-O pel què fa a presentacions però us podem assegurar que és un llibre que paga la pena llegir i val la pena regalar a tots aquells que vulguin descobrir un Paral·lel que ja no existeix i un personatge que ja és mort: el baríton d’òpera més important que ha donat Catalunya.

Pels qui vulguin descobrir alguna cosa nova i tenen en compte els premis literaris: el Prudenci i Bertrana d’enguany: El llibre Melissa & Nicole del David Nel·lo ens presenta un escenari casi teatral però amb un rerefons de natura important: en una illa de Suècia es troben dues famílies. Un sol encontre els canviarà la vida. El fet de trobar-se i -potser torbar-se? pertorbar-se- els canviarà la vida per complet. Dues famílies. Estats Units. França. I resulta que les dues noies són bessones! I això com ha estat…? Ho haureu de descobrir amb en David Nel·lo.

Pels amant de l’assaig una mica més relaxat, per aquells que us agrada d’observar com les coses passen i van fent, dues propostes: A El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix, el periodista, escriptor i ex-director de La Vanguardia ha recollit un feix de pensaments -com sempre, molt ben escrits!- amb un leitmotiv: “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat”. I per altra banda, un aventurer amant del silenci: El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge, és el llibre d’aquest senyor que ha estat allò on no se sent casi res. Com es pot posar valor al silenci si no parem de sentir soroll? Com calcular i apreciar aquest intangible? Un assaig silenciós sobre un bé molt preuat!

Pels amants de la novel·la negra que no és nòrdica sinó italiana, un incombustible: Camilleri! El comissari Montalbano i el seu inseparable Catarella tenen un nou cas sobre la taula, i aquest cop qui hi té més a veure és la màfia que no altres poders fàctics o altres fàstics diversos. De nou, una traducció absolutament FABULOSA de Pau Vidal, que s’ha convertit en l’equivalent dels traductors amb el que ens passa amb Woody Allen i Joan Pera. El dia que no tinguem Pau Vidal, com llegirem Camilleri? Perquè aquest home té més de 90 anys i no para de fer llibres!

Pels que tenen una dèria particular i els agrada la novel·la anglosaxona amb una mica de mala llet, ha tornat en Salman Rushdie per arreglar-vos “els Nadals”, que dirien aquells. Després d’aquella reinterpretació de les 1.001 nits -ara se’n diu reboot, d’això-, a La decadència del Nero Golden, Rushdie torna a parlar de coses que passen ara. I l’Álvaro ens explicava que, amb  «el narrador permet que la seua imaginació de cineasta passege de forma lliure. No observa, inventa, crea i recrea escenaris que el lector desconeix i que van posant-nos indicacions per a arribar a on ell ens vol. La incertesa de saber-ne més produeix una lectura apassionada.»

Per anar acabant i pels amants de la bona poesia, de nou, estem d’enhorabona: Joan Margarit! El poeta català més important del nostre temps ha tret nou poemari i l’ha anomenat Un hivern fascinant. I és fascinant per tot arreu perquè la Fita, que llegeix més novel·la que poesia, va quedar embadalida amb els escrits -i també l’edició- d’aquest nou llibre: «Margarit ha buscat construir els seus poemes des de la seva veritat, sabent que la poesia és una eina potent. Per al poeta i per als lectors, destructora d’enganys que sovint ens fem com a mecanismes de supervivència.»

I per acabar, una novel·la sobre Amor i Amistat. El llibre en català més venut de l’any: el Nosaltres dos de Xavier Bosch ens ha demostrat que si hi ha un llibre que els nostres visitants segueixen consultant per veure de què va, per veure què tal és, és aquest. Després de trilogies detectivesques, en Bosch ens va sorprendre amb un llibre tendre i però que també aixecava la cella tot preguntant-se si era possible l’amistat entre un home i una dona. En Lluís-Emili ho explicava així: «Bosch ens deixa anar tota la informació per tal que puguem seguir el fil però sempre amb mesura. Allò que ja s’entén no cal explicitar-ho. I Nosaltres, jo això ho agraeixo molt.»

I fins aquí, la llista!

¿Llibres que també hauríem pogut recomanar però que no ens hi han cabut aquí? Molts!

, de Siri Hustvedt; L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez; La vagina, cosa fina, de Nina Brochmann i Ellen Stokken Dahl; La casa de la frontera, de Rafael Vallbona; , de Germà Bel; Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont; , de Joan Carreras; L’amic retrobat, de Fred Uhlman; La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia; Individus com nosaltres, de Ferran Torrent; La Cavalleria Roja, d’Isaak Bábel,… i molts més!

Sigui quin sigui el vostre llibre per aquestes festes, gaudiu de la lectura.

I regaleu llibres. Són sempre una molt bona companyia!

Share

El noi del Maravillas, de Lluís Llach

La Montse Ortiz torna al Nosaltres per ressenyar-nos un dels llibres d’aquest final de 2017 (i segurament, de l’inici del 2018!): la nova novel·la de Lluís LlachEl noi del Maravillas.

Amb aquesta tercera novel·la, Lluís Llach es referma com a escriptor de novel·les. Després de Memòria d’uns ulls pintats (2011) i Les dones de la principal (2014), El noi del Maravillas és segurament, la seva novel·la més íntima i personal, i tanca una trilogia amb un marcat recorregut històric. En aquesta ocasió, l’autor ens retrata una Barcelona de postguerra fins als anys setanta.

La novel·la se centra en la vida de Roger Ventós, nascut a Sète, fill d’una anarquista catalana exiliada, que esdevindrà un baríton de gran prestigi internacional. La vida del jove està vinculada al teatre Maravillas, un teatre de vairetés del Paral·lel barceloní, on va viure la seva mare i la seva família i on ell acabarà passant els anys de joventut fins que comença a triomfar en el món de l’òpera.

A través del Maravillas coneixem els personatges que donen vida al teatre alhora que anem descobrint la Barcelona més gamberra de l’època. L’entreteniment i l’espectacle contrasten amb un context social marcat per la misèria, la repressió i la censura. Un Maravillas que pren vida pròpia i que esdevé un protagonista més de la novel·la, amb una història que es remunta a l’època daurada dels teatres de vairetés fins la seva decadència, amb un final intensament emotiu i esquinçador que ens recorda el final d’una òpera.

El noi del Maravillas és també un cant a l’amistat, a la lleialtat, a les complicitats, a la música i als amors incondicionals i clandestins. Una novel·la tendra i sensible que t’embolcalla i et sedueix.

Al final del llibre descobrim que El noi del Maravillas és en realitat l’autobiografia del baríton català més internacional i ell mateix, a través d’una carta al seu editor, explica els motius pels quals ha preferit escriure una novel·la autobiogràfica en comptes d’unes memòries com se li havia encarregat. A la carta, Roger Ventós explica que la novel·la és la història del seu personatge,

Una mena d’alter ego que […] t’acaba identificant de portes enfora […]. El personatge evoluciona i pren volada pròpia, es transmuda, creix…, i a poc a poc la relació amb la persona que el sustenta es va fent més distant.

Ens trobem, per tant, davant d’una de les novel·les més autobiogràfiques de Lluis Llach tal i com ha reconegut el mateix autor que afirma, que el llibre recull vivències personals i reflecteix el seu interès pel cant i la música, pels ambients i espectacles del “barri xino”, així com la seva aproximació a l’anarquisme.

Una bona lectura per endinsar-nos a la vida del Paral·lel i la Barcelona del tardofranquisme a través d’uns personatges entranyables que es fan estimar.

Moltes gràcies pel teu escrit, Montse! Prenem nota de la teva recomanació!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la nova novel·la de Lluís Llach.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Lluís Llach al Nosaltresllegim.

Títol: El noi del Maravillas
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 496
ISBN: 978-84-17016-15-9
PVP: 21,50€

Share

Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont

La Bibiana, que feia molt de temps que no llegia res pel Nosaltres, ens ressenya Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont. A veure què ens explica sobre aquest llibre de Filosofia!

Nois i noies del Nosaltresllegim, si passeu per les llibreries, hi trobareu “El llibre que tots els fans de la sèrie Merlí han de llegir!”. Weppaaa! Això no m’ho podia deixar perdre! Jo en sóc súperfan!! De fet, el dia que van venir a la meva escola (@escolavirolai) a fer-nos una xerrada vaig decidir que volia ser-ne LA súperfan! I, és clar, davant d’aquest llibre, m’hi vaig llançar de cap!

I aquí ve la sorpresa, perquè NO es tracta d’una novel·leta d’aquelles pensades per als seguidors de les pel·lis o les sèries en què et van explicant anècdotes del rodatge, tafaneries sobre els actors, rotllets d’uns i altres i aquesta mena de coses, no, no! Això va, de debò, de filosofia. Però no de la filo que entra (o no!) a la sele… aquí es tracta d’una orientació del món de la filosofia com el que es presenta a les classes del Merlí.

I és que, gràcies a la sèrie, hem estat uns quants els qui teníem ganes d’arribar a batxillerat per veure de què anava, tot plegat. Per si no la veieu, a cada capítol, els actors de Merlí ens fan un tastet d’algun dels grans autors de la història de la filosofia, explicats d’una manera molt planera… per a què s’entengui fàcil, vaja! I en el llibre Filosofia per trempar passa una mica el mateix. No està ordenat per autors, com sí que passa a la sèrie, en què cada classe va d’un filòsof, sinó per parts que equivalen a temes: Com ens relacionem, Quin sentit té tot plegat, Què sabem en realitat? … i així fins a sis. En el desenvolupament dels temes hi ha els textos dels fiòsofs i cites com ara de la Lady Gaga o de Woody Allen… com diu l’autor al principi, es tracta d’engegar el motor de la curiositat i posar-se a llegir.

El llibre ja us dic que entra molt bé, és divertit i fa passar la filo, com deia la Mary Poppins , “amb una cullerada de sucre”. Per exemple, el llibre és ple d’apartats (“Sabies que…?” i “Filosofades”) que són com joietes que després les dius amb la colla i et quedes amb tothom! A veure si no penseu que pot ser un bon tema de sobretaula comentar que “La creativitat es pot aprendre” d’una manera documentada?

Abans d’acabar, només em queda dir-vos que us recomano aquest llibre si us agrada Merlí i si us agrada pensar… I, parlant de pensar, una idea: hi he trobat molt poques referències a dones, en aquest llibre, i per això em pregunto… #onsónlesdones?

Potser les de la meva generació hi pensarem i canviarem el món! No us sembla una bona filosofia, no per trempar, sinó per ser felices?

Moltes gràcies pel teu escrit, Bibiana!!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Filosofia per trempar
Autor: Josep Ramon Casafont
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

Share

El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge

Hem buscat la nostra lectora més silenciosa perquè ens ressenyi El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge i ens ha enviat això. Són notes mentals escrites en un paper. Perquè no necessiten ser llegides en veu alta… Així doncs: silenci i llegiu el que us explica la Mariona:

Us parlaré d’El silenci en temps de soroll.
Al subtítol hi diu L’aventura d’aïllar-se del món.
L’autor, Erling Kagge és explorador polar, escriptor, advocat i editor. També és noruec i pare de tres filles.
El llibre és petit, de tapa dura, de coberta blanca i detalls en tocs de verd.
A l’interior, 143 pàgines acompanyades d’imatges evocadores on hi predomina majoritàriament el color blanc. Es tracta d’aquells llibres que llegeixes amb cura de no embrutar-lo i guardes a la prestatgeria dels llibres bonics.
L’he llegit en silenci.
El silenci és el meu estat natural, i tenint en compte que els humans tenim menys capacitat de concentració que un peix de colors, costa d’entendre que hàgim permès que tot el que ens envolta sigui extremadament sorollós.
Kagge ens parla i alhora ens recorda que el soroll ens aparta de nosaltres. La vida és llarga i plena sempre i quan ens escoltem. Si vivim entretinguts, la vida es fa curta.
La majoria de coses no es poden explicar en paraules.
Kagge també ens explica que aprendre a conviure amb el silenci ens fa estar en pau amb nosaltres.
Vivim constantment a través d’activitat frenètica i soroll constant. Potser tenim por d’arribar a conèixer-nos millor.
ACTUALMENT, EL SILENCI ES POT CONSIDERAR UN LUXE tot i que no es pot quantificar econòmicament.
Aquells que aconsegueixen que els satisfaci l’experiència silenciosa descobreixen que vivim en l’època del Soroll; que el Silenci està amenaçat.
Molta gens us dirà que el silenci pot arribar a molestar. A Incomodar.
Jo us diré que les paraules poden trencar/esguerrar un bon moment.
La música no seria música sense el silenci. I el llenguatge?
La ciència ha demostrat que l’activitat neuronal és més intensa en els intervals de silenci que durant les notes.
Beethoven va compondre la novena, sord.
Cage composava a base de silencis.
El silenci al cinema s’utilitza per crear expectació.

Els que no disposem del do de la paraula, els que som més d’escoltar que de parlar, els que preferim veure-ho a protagonitzar-ho… celebrem cada pàgina d’aquest llibre.
A més, parlar sol no està ben vist.

Shhht!! Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: El silenci en temps de soroll
Autor: Erling Kagge
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Laura Segarra Vidal
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7615-7
Preu: 16,90€

Share

Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla

El 1966, quan Josep Pla tenia 69 anys, es publicà El Quadern Gris. És reconeguda com una de les grans obres la literatura catalana. Fins el 1984 es publicarien més de quaranta volums addicionals de l’Obra Completa, l’edició definitiva dels textos de Pla. Una col·lecció de llibres de llom vermell, numerats i amb inscripcions daurades, referència en qualsevol biblioteca. A casa dels meus pares n’hi ha uns quants volums, sempre els he mirat amb reverència.

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, tot just publicat per Destino, ofereix -per primera vegada des de 1984- textos inèdits de Josep Pla amb voluntat literària i pensats per ser publicats. Francesc Montero n’explica l’origen en una magnífica introducció. En l’esquema de l’Obra Completa, El Quadern Gris havia de formar part d’un cos assagístic, constituït també per Notes disperses (1969), Notes per a Sílvia (1974) i Notes del Capvesprol (1979). En un inici es van preveure dos volums de Notes disperses, però només se’n va acabar publicant un. El material que Pla havia recollit era més curt del previst i, a més, l’autor va descartar alguns textos perquè comptava que no serien acceptats per la censura. Aquest textos automutilats, recuperats dels manuscrits, són els que composen Fer-se totes les il·lusions possibles.

Calen molt poques pàgines per adonar-se que aquest calaix de sastre de notes és una gran troballa. En el pot petit hi ha la bona confitura, i en els textos amagats de Pla s’hi troben reflexions interessantíssimes, profundes i originals. Quins temes podien no ser acceptables pel règim franquista a finals dels anys 60? La política? En tenim. La religió? Dues tasses. L’erotisme? També!

Pla combina la descripció de realitats concretes (el paisatge, un llibre, una conversa) amb una gran intuïció per la visió a llarg termini i l’exposició de visions generals. El seu pensament és absolutament lliure i crític, els seus interessos variadíssims i els seus diagnòstics molt contundents.

Les reflexions històriques i polítiques són especialment interessants en el nostre context actual. Pla és duríssim en la descripció del franquisme -Espanya és “un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques”-, i defineix encertadament també la reacció dels catalans, indecisos entre la rebel·lió i l’acceptació. D’aquests fragments n’emergeix un Pla radicalment catalanista, tot i admetent que ell tampoc ha estat mai un heroi.

De l’actualitat del llibre n’és una mostra que, tot just dues setmanes després de la publicació, el llibre ja ha estat citat en diversos articles de comentari polític, i hem sabut també que el President Puigdemont el llegeix a Brussel·les.

Les notes sobre la religió i l’església són igualment punyents (per exemple, sobre l’Opus Dei com a justificador del règim, o sobre la mort de Joan XXIII), més encara quan comparteixen pàgines amb els records de Pla sobre meretrius memorables o les cartes “pornogràfiques” que s’intercanvia amb una misteriosa senyora A. Pla reflexiona també sobre les seves lectures, que són vastíssimes i d’allò més variat (Plató, Rousseau, Voltaire, Spinoza, Dante, tots els autors catalans del moment, Leáutaud, Proust, Johnson, Unamuno, The New Yorker,…).

I en l’aspecte més concret de les coses, apareixen també episodis i anècdotes de la vida en franquisme dels anys 40, 50 i 60, amb una actitud entre acceptadora o resistent segons el moment. Molts sopars, molts convidats al Mas Pla i algunes visites a restaurants. El relat sobre una breu estada a la presó de Pla, cortesia de la indiscreció del seu company Carlos Sentís, o la història de la revista de referència del moment: Destino.

Hi caben moltes idees i molta intel·ligència en aquest Fer-se totes les il·lusions possibles. Per qui no conegui Josep Pla, aquest llibre és una entrada ideal. Per aquells que l’han llegit, un complement imprescindible. En qualsevol cas, i sens dubte, un dels llibres de l’any. Bocatto di cardinale.

Aquí podeu començar a llegir aquest Josep Pla inèdit amb els primers capítols en pdf.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Josep Pla que hem fet al Nosaltresllegim!

Títol: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9710-270-4
Preu: 20€

Share

La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

Share