Arxiu d'etiquetes: Internacional

Autors d’arreu publicats a casa nostra

Història de la violència, d’Édouard Louis

Deixa un comentari

Comencem pel títol. Sembla que ens disposem a llegir una assaig històric sobre la violència. I no és això.

En català (i en espanyol) tenim tendència a referir-nos a la violència com un fet genèric, mentre que en francès té una connotació molt més propera a la paraula violació. Si llegim senceres les llargues entrades dels diccionaris de les tres llengües ens adonem que acaben coincidint però queda clar que per un lector francès la primera imatge que li ve al cap és Història de la violació. I això sí que és aquest llibre terrible i extraordinari.

A Història de la violència, Édouard Louis escriu una narració on el protagonista es diu Édouard Louis: un noi jove, ros, de bellesa fràgil, introvertit, lletraferit, cult malgrat tenir orígens en una família amb pocs estudis.

Édouard té una germana –Clara, únic referent familiar- amb qui manté una relació distant i difícil, casada amb un home avesat als silencis i soledats del camioner professional. Té dos amics -Geoffroy i Didier-, homosexuals com ell.

La nit de Nadal, l’Édouard coneix accidentalment un jove kabileny –Reda- el convida a pujar al seu minúscul estudi, tenen relacions sexuals i a continuació Édouard és objecte de robatori, quasi estrangulament, amenaça amb un revòlver i violació per part de Reda.

La violència continua per a Édouard quan va a demanar assistència hospitalària, quan ha de reviure la situació en les successives denúncies, quan ho relata a la germana, quan constata el racisme latent de metges, infermeres, policies, germana…

Els fets que descriu són prou brutals però Édouard Louis no se’ls inventa: els ha viscut i ens posa un nus a la gola.

La tècnica narrativa alterna el monòleg amb la narració dels fets que la germana fa al seu marit, tal com ella els ha recollit dels llavis del noi, i que ell escolta des del darrere d’una porta mal tancada. Els tipus de lletra -cursiva o normal- serveix admirablement l’autor per denotar els diferents nivells del monòleg.

Però no tan sols comunica uns fets sinó una colla de reflexions que posen el mirall davant de la violència que la societat actual imposa.

És obligat recordar el Kafka dels llargs inferns burocràtics i dels malsons enganxosos. Aquí, però, l’autor no s’amaga en al·legories sinó que escriu -extraordinàriament bé- mostrant-se ell mateix, que és una manera de posar encara més en evidència el món que l’envolta. Que ens envolta. Que l’envoltem…

Per paladars literaris delicats amb estómacs forts. I pels que no fugen del repte de mirar-se al mirall.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Història de la violència, d’Edouard Louis.

Títol: Història de la violència
Autor: Édouard Louis
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-17016-43-2
PVP: 17€

Share

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Deixa un comentari

Amb L’ordre del dia, Éric Vuillard ha obtingut el prestigiós premi Goncourt de 2017.

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Si que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé:

la veritat es dispersa en tota mena de partícules
-p.111

I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual:

A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut
-p.120

No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Goncourt d’Éric Vuillard perquè en pugueu fer un petit tast.

Títol: L’ordre del dia
Autor: Éric Vuillard
Editorial: Edicions 62
Premi Goncourt 2017
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7664-5
PVP: 17€

Share

Els ulls embenats, de Siri Hustvedt

Deixa un comentari

Ens arriba un llibre de Siri Hustvedt, la seva primera novel·la, Els ulls embenats, publicada originalment el 1992. És a dir, fa 26 anys!

El llibre està compost de 4 episodis de durada desigual on es narren 4 trobades de la protagonista, Iris Vegan, jove estudiant de literatura a la Universitat de Columbia.

Són trobades amb personatges pintorescos: el que li encarrega que descrigui objectes que havien estat propietat d’una dona que va morir assassinada; el fotògraf amic del seu xicot que li farà una foto que acabarà tenint vida pròpia; una malalta amb la qual conviu a l’hospital quan està sofrint migranyes, i -la més llarga- la trobada amb el professor Rose, que li encarregarà la traducció d’un llibre que la trasbalsarà fins al punt de confondre la seva pròpia identitat, i amb el qual establirà una complicada relació sentimental.

I tot això en una ciutat -Nova York- on hi ha apartaments on viu gent anònima, on hi ha bars de mala mort, oberts durant el dia i també a la nit, on al llarg de la novel·la fa molta calor o fa molt de fred, on a vegades és difícil aconseguir uns dòlars per pagar el lloguer o menjar dignament.

També en aquesta ciutat apareixen altres personatges -bàrmans, amigues o individus de dubtosa identitat- que acompanyen a la protagonista en un recorregut contracultural i estrany, en algun moment quasi destructiu i on a una jove estudiant de literatura li costa distingir la realitat de la ficció.

(Professor Rose)

– La ficció no és la vida.
– Tu no ho penses, això.
– Em penso que sí.
– Saps tan bé com jo que la frontera és impossible de traçar, que hi ha ficcions que ens afecten constantment, és inevitable.
– No siguis sofista -va dir-. El món existeix, i és palpable.
– No vull dir això -vaig dir-. Vull dir que realment costa de veure, que els somnis i les fantasies el difuminen.

Diàleg entre el prof. Rose i l’Iris Vegan (pp. 199-200)

Si us agraden les novel·les amb personatges complexos, que mostren les seves crisis personals i existencials, que basculen entre realitat i ficció, que poden anar camí fins a casa amb Els ulls embenats, no hi ha dubte: aquesta obra us atraparà.

Si voleu llegir els primers capítols en pdf de Els ulls embenats de la Siri Hustvedt, seguiu aquest enllaç.

Títol: Els ulls embenats
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7656-0
PVP: 18€

Share

Un petit país, de Gaël Faye

Deixa un comentari

Era el primer cop que començava un llibre d’una persona que ja coneixia per la música. Normalment, els rapers, quan publiquen un llibre ho fan de poesia, ja que hi ha certes característiques que rap i poesia comparteixen. No obstant això, vaig veure que Gaël Faye s’atrevia amb una novel·la i vaig pensar: som-hi! Diguem-ne que, si el país pot ésser petit, no ho és pas el llibre, que dintre de 219 pàgines conta des de la veu d’en Gabriel, un nen mestís de 10 anys, els mateixos fenòmens que l’autor: colp d’Estat, arribada de la guerra, genocidi, exili…

En Gabi, fill d’un empresari francès, viu a Burundi, on passa la major part del temps entre divertides aventures envoltat dels seus amics, entre ells uns bessons circumcidats que sempre que apareixen aporten certa alegria a aquest llibre tan dur. El món d’en Gabi comença a trontollar amb la separació dels pares i s’esfondra un cop irromp la guerra civil el 1993 i el posterior genocidi ruandès de 1994, que allibera l’odi i la violència que l’ésser humà duu a dins i obliga a la família d’en Gabi a marxar a França. 20 anys després, aquell Gabi que ja no és un xiquet, torna al seu petit país per rememorar aquells temps feliços que la gent oblida després d’un trauma.

Com jo, era mig ruandès, però jo l’envejava en secret perquè parlava perfectament kinyarwanda i sabia exactament qui era ell. Al papa el feia posar nerviós veure un xaval de dotze anys que participava a les converses dels adults.

La senzillesa de la narració amaga una forta complexitat sentimental de l’autor, que tracta temes fonamentals dintre del continent africà com la identitat, la por i la superació dels traumes, d’una edat i, tot plegat, de tu mateix. La narració de l’adult es barreja amb la veu d’un adult que atorga la maduresa mental necessària per parlar sobre el dolor de l’exili, les formes de bregar enfront del trauma i la sort de tindre la literatura com a refugi personal.

Tinc els ulls marrons, o sigui que veig tot de color marró. La meva mare, el meu pare, la meva germana, en Prothé, en Donatien, l’Innocent, els companys… tots són de cafè amb llet. Cadascú veu el món a través del color dels seus ulls. Com que tu tens els ulls verds, per a tu jo seré verd.

La innocència del personatge contraresta amb la maduresa en la tornada. La vida està plena d’aconteixements que fan d’un cor que només tenia preocupació per arribar al mango més dolç d’aquell arbre a veure la guerra amb els seus propis ulls. El canvi de punt de vista sobre l’ésser humà deixa una bona reflexió sobre la condició humana i els límits que tenim en condicions extremes.

Aquest llibre obliga al replantejament que tenim dels autors africans i la seva presència en la nostra literatura. Anima —almenys personalment— a llegir-ne més d’ells per poder entendre la complexitat dels pobles que ens són a prop però que no coneixem prou.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Un país petit, de Gaël Faye.

Títol: Un país petit
Autor: Gaël Faye
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-37-1
PVP: 18€

Share

Mai més sola, de Mary Higgins Clark

Deixa un comentari

Preparant aquesta ressenya vaig descobrir que els americans que tenen la traça de posar noms a tot diuen que les novel·les de la gran Mary Higgins Clark pertanyen al tipus “the ideal book for the beach bag, picnic hamper, or carry-on luggage.” I tenen molta raó. Sempre dins del  gènere negre, d’intriga, de suspens o, com en dèiem abans, “de detectives”.

Posem, doncs el llibre a l’equipatge de mà, traguem-lo abans d’enterrar-lo al nínxol que tenim a sobre del nostre seient de l’avió, del tren o de l’autocar i disposem-nos a conviure amb els personatges que aquesta vegada Clark ens situa en el vaixell més luxós que us pugueu imaginar. I no a principis del segle XX, sinó ara mateix.

L’ambient és com si la catifa vermella dels Oscars es posés a navegar durant sis dies per fer el trajecte Nova York – Southampton, primera escala d’aquest viatge inaugural del Queen Charlotte.

És impossible no posar imatges i cares a aquests personatges i escenaris: “Titànic”, les sèries de Poirot navegant pel Nil, el Poseidón, però també “E la nave va”, de Fellini, amb els seus personatges desmesurats i amb el llançament a l’oceà d’unes cendres.

Tot i ser una novel·la (anava a escriure un film) eminentment coral hi ha un personatge que acaba centrant el nostre interès: Cèlia Kilbride, experta en pedres precioses que ha estat convidada al creuer per fer unes conferències que distreguin els distingits i riquíssims creueristes. A ella li ha anat de perles (????) la invitació ja que està sumida en un terrible embolic per causa de l’estafa practicada pel seu xicot (amb qui s’havia de casar al cap de pocs dies).

També navega una megamilionària, Lady Emily Haywood (Lady EM, per als amics i la premsa de paper cuixé), que posseeix un collar de maragdes que, diuen, va pertànyer a Cleòpatra la qual se’l va posar quan va decidir suïcidar-se. Naturalment té una llegenda de maledicció per qui gosi posar-se’l i Lady EM anuncia que se’l posarà a la primera festa del creuer.

Hi ha molts més personatges ben caracteritzats, cadascun amb les seves dèries i capficaments. No desvelarem res més!

Però, si algun dels lectors és fidel seguidor de l’obra de la Mary Higgins Clark s’adonarà que entre els passatgers hi ha la inefable parella seixantina formada per Willy i Alvirah, un exlampista i una exdona de fer feines que, ja fa temps, van treure la grossa de la loteria de Nova York, cosa que els ha permès fer el que els ve de gust. I a ella li agrada exercir de detectiva amateur cosa que fa exitosament en històries que Clark escriu des de 1987. Que aquesta parella viatgi a bord ens dona la tranquil·litat que acabaran desentrellant molts embolics.

Si contemplar com els glamurosos no són ben bé el que volen semblar us distreu de les cabòries i de l’actualitat, aquest és el vostre llibre. Us garanteixo que quan anunciïn que cal cordar-se el cinturó perquè esteu a punt d’arribar haureu oblidat que els seients són estrets i que les turbulències han fet ballar l’avió o l’autocar.

Gaudiu del viatge i del llibre!

Aquí teniu els primers capítols de l’última novel·la d’aquesta gran dama del gènere negre!

Títol: Mai més sola
Autor: Mary Higgins Clark
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Traducció: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7641-6
PVP: 18,90€

Share

El llegat dels espies, de John Le Carré

2 respostes

En Lluís torna al Nosaltres poc després d’explicar-nos l’experiència que va suposar per ell el documental que es va projectar fa no gaire als cinemes sobre John Le Carré, l’autor que es va inventar un gènere literari: la novel·la d’espies.

Aquí el teniu parlant-nos de El llegat dels espies, l’últim llibre de Le Carré:

El llegat dels espies és la nova novel·la de John Le Carré. Com ja vam explicar fa uns dies, la seva publicació ha estat un autèntic esdeveniment editorial: per la fama del seu autor; per la possibilitat que, segons ell mateix ha suggerit, sigui la seva última obra publicada; i pel retorn dels personatges i ambients de la guerra freda que van contribuir al prestigi de Le Carré i que han fascinat tants lectors durant els últims cinquanta anys. La novel·la es correspon a les expectatives creades? Rotundament, sí.

El plantejament de El llegat dels espies és certament original. Peter Guillam, antic espia del Servei Secret Britànic que vam conèixer a L’espia que va tornava del fred, es veu forçat a retornar a Londres per aclarir aspectes ocults d’una operació duta a terme en el Berlín dels anys seixanta que va deixar danys col·laterals. Com “fantasmes shakespereans”, els fills de les víctimes d’aquella operació tornen per acusar els serveis secrets i els espies que hi van participar. Guillam es veurà forçat a buscar en els pous més profunds de la seva memòria, a desvetllar secrets mai confessats, a defensar-se dels buròcrates actuals que el volen com a cap de turc; en definitiva, a reivindicar el seu llegat com a espia britànic.

La novel·la és un nou exemple de les qualitats de John Le Carré. Primer, una narració de gran qualitat, trepidant, capaç de reflectir la tensió de les situacions i els personatges amb gran sensibilitat literària (el capítol sobre la fugida de l’Alemanya Oriental, per exemple, és magnífic). Segon, un context i una visió de l’espionatge realista: els personatges buiden bústies mortes a Kiev o s’intercanvien informació sense parlar-se a la costa búlgara del Mar Negre, en oposició, per exemple, als gadgets i acrobàcies de l’altre gran espia literari britànic del segle XX, James Bond (de fet, el salvament cinematogràfic del personatge de Bond, a partir de Casino Royale, s’ha basat en aproximar-se marcadament cap als models de Le Carré). Tercer, uns personatges profunds, amb dimensió humana, i a la vegada engranatges involuntaris d’uns sistemes que ells no controlen. Finalment, el tracte al lector com una persona intel·ligent, amb una administració mesurada de la informació, i geni en l’ús de l’el·lipsi, les descripcions amb només un mínims tocs contextuals, i la ironia -“Ha reservat una taula. Porta faldilla.”

Però, a més de les virtuts habituals, El llegat dels espies, ofereix encara una gran cirereta. El retrobament amb els personatges del passat literari de Le Carré (Peter Guilam, però també George Smiley i Alec Leamas) esdevé una excusa per revisitar el passat, mirar-lo amb ulls nous, i preguntar-se quin és llegat d’aquesta professió en què, en paraules de Smiley, “no es cobra gaire, i les carreres tendeixen a interrompre’s. Però sí que trobem que és una feina important, sempre que el que importi sigui el fi, i no tant els mitjans.” Com respondre les noves generacions que denuncien els excessos dels seus veterans?

Les novel·les de Le Carré abunden en dobles jocs de miralls, també a El llegat dels espies. Però, en aquest llibre, potser n’hi ha un d’ocult i de més real que mai. El 2015 Adam Sisman va publicar una biografia de Le Carré que, a l’inici fou inicialment autoritzada, no va satisfer el biografiat per les ombres que projectava sobre alguns episodis del seu passat. Un any després, Le Carré va publicar les seves memòries, Volar en cercles, escrites de la seva pròpia mà. I ara arriba El llegat dels espies, en què el personatge protagonista es defensa de les acusacions de les noves generacions sobre un passat que ells no van viure. Potser Peter Guillam en defensa d’El llegat dels espies és, en el fons, John Le Carré en defensa de la seva trajectòria?

El llegat dels espies no és només un retorn de Le Carré als personatges i ambients que el van convertir en autor d’èxit i de culte, és també una reivindicació, totalment reeixida, del conjunt de la seva obra. El llegat dels espies és el llegat de John Le Carré.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del nou llibre de Le Carré.

Títol: El llegat dels espies
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Laia Font Mateu
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7639-3
Preu: 21,50€

Share

No n’hi ha prou amb dir no, de Naomi Klein

1 resposta

Quan us decidiu a llegir No n’hi ha prou amb dir no, feu-ho fins al final. Llegiu atentament i respirant profundament. I avanceu en la lectura sense dubtar.

Quan vaig tenir el nou llibre de la Naomi Klein a les mans, amb aquest títol tan suggerent, em vaig emocionar esperant des de l’inici una lectura optimista. Que m’omplís de valentia i m’insuflés una bona injecció de confiança.

Però no va ser així.

El que em vaig trobar va ser l’anàlisi crua i lúcida, a la que ens té acostumada aquesta activista canadenca, de què representa l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units.

La visió que ens mostra es complementa a la perfecció amb els seus altres llibres. En aquest, l’autora torna a fer palès el seu gran coneixement del funcionament del sistema en tots els seus vessants. La seva mirada sobre el moment actual, ens mostra com els tentacles de Trump es troben més enllà del que ens és visible. La seva tan necessària mirada crítica ens revela els motius que han fet que gent com el nou president dels Estats Units estigui arribant a les altes esferes del poder públic. I del que pot arribar a significar a nivell mediambiental, econòmic, social i cultural que segueixin fent-se amb ell sense trobar-hi resistència popular.

Per això us recomanava no defallir en la lectura. Perquè durant la primera part la lectura no és fàcil, malgrat que la prosa de l’autora faci tan agradable llegir un relat tan cru.

Però quan passem a la part en la que trobem les propostes de resposta. El com ens podem enfrontar i en la que ens relata les maneres com tanta i tanta gent, sense que sovint tampoc ens ho sembli, estan plantant cara a tantes amenaces… El títol del llibre empeny, es fa pas endavant, i tot allò que suggereix cada vegada que et plantes davant la portada, es fa realitat. Perquè tal i com diu la Klein:

Molts de nosaltres estem clarament preparats per a una altra manera d’enfocar la situació: un “sí” captivador. (…) Potser hauríem d’agrair a Trump aquesta nova ambició, almenys en part. El desvergonyiment del seu cop d’estat empresarial ha fet moltíssim perquè el canvi sistèmic es vegi més necessari.

Ara que s’han acabat les festes, i que després de la calma estranya a la que ens solen transportar tornem a la realitat del dia a dia sembla un molt bon moment per a fer-se un bany de realitat i d’esperança.

Llegir la Naomi Klein és sempre un plaer. Aprenem i ens descobrim allò ocult, i ens queda aquella meravellosa sensació de fer-nos a cada pàgina una mica més crítiques i, per tant, una mica més lliures.

Aquí teniu el post que vam fer quan la Naomi Klein va venir a presentar el llibre a Barcelona.

Aquí podeu començar a llegir “El full de ruta de Naomi Klein per resistir la doctrina del xoc de Trump i construir el món que necessitem”.

Títol: No n’hi ha prou amb dir no
Autor: Naomi Klein
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductors: Jordi Boixadós Bisbal | Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-17016-23-4
Preu: 21€

Share

Sèrie Bergman 5 – Càstigs justificats, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Deixa un comentari

Crec que la Sèrie Bergman trenca el tòpic de “segones parts mai són bones”, perquè ja en van cinc, i són fabuloses. En aquest cas ens trobem amb Càstigs justificats.

En aquesta cinquena part la cultura engega la trama. A la redacció d’un periòdic arriba una carta criticant l’actual homenatge a l’estupidesa, atorgant presència televisiva a personatges sense cap tipus d’atractiu més enllà del físic i deixant a l’ombra als joves amb pensament crític. Aquesta carta passa desapercebuda, no li fan can i l’autor passa a l’acció, apareix assassinat un jove participant d’un reality, nu, lligat a una cadira i amb un test de coneixements bàsics suspès grapat a la seua esquena.

Si hi ha alguna cosa que atrau d’aquesta sèrie és la facilitat per connectar la situació personal dels personatges amb la professional. Són personatges reals, amb drames i problemes, com Billy s’ha casat recentment i ja no vol veure gaire a la seua dona. No són personatges aliens, com a altres sagues, on el detectiu malgrat estar drogat i borratxo té de sobte un instant de lucidesa i li encaixen les peces del trencaclosques sense esforç. Ací veiem el clímax de l’evolució de Bergman, qui als primers llibres semblava una persona totalment diferent, ara podem veure la seua millor faceta com a criminòleg i com a persona, al servei d’un equip, pensant en el “nosaltres” abans que en el “jo”.

La crítica social s’ha de destacar perquè s’agraeix que algú tinga els peus en terra. Veig d’una complicació prou gran que els autors ens facen pensar en la necessitat d’una cultura bàsica mentre la trama continua de forma àgil i ràpida. La narració té vaivens, sempre de qualitat, que et fan plantejar-te perquè triomfa la gent que menys s’ho mereix, que cau en gràcia sense cap tipus d’esforç mentre les excepcionals ments del país s’esvaeixen i passen per la vida sense fer soroll.

El ritme del llibre és ferotge, capítols curts, canvis ràpids i una immersió en les ments dels personatges que cal agrair, i no només en la dels detectius sinó en la de l’assassí i la de les víctimes. Els autors saben com deixar-te amb la mel als llavis, ho van fer amb el primer llibre i ho han tornat a fer amb aquest.

Finals oberts, necessitat de més informació, augment del desig de conèixer més als personatges i, sobretot, la voluntat d’una sisena part. Personalment, l’assassí és qui més m’ha agradat, intel·ligent i crític, i aporta un extra de profunditat mental a una novel·la que de per si mereix estar a la prestatgeria de qualsevol lector.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta cinquena entrega de la Sèrie Bergman.

Aquí podeu repassar TOTA la Sèrie Bergman, al complet.

Títol: Càstigs justificats
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Pontus Sánchez Giménez
Pàgines: 544
ISBN: 978-84-664-2339-7
Preu: 19,90€

Share

El primer capítol i el booktràiler d’Origen, de Dan Brown

Deixa un comentari

Ja fa uns quants dies que es va fer públic el booktràiler -ja ho sabeu, com un tràiler de pel·lícula, però per un llibre!- de la pròxima novel·la de Dan Brown, Origen.

I aquí el teniu: després de Roma i El Vaticà, París, Washington i Florència, el professor Robert Langdon arriba a Barcelona! El nostre doctor en simbologia preferit passarà -segur, això ho sabem segur- per Montserrat, la Pedrera, la Sagrada Família i molts altres llocs!!

Aqui teniu el booktràiler. A veure què us sembla!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir!

Aquí teniu la sinopsi del llibre. I promet!!

En Robert Langdon, professor de simbologia i iconografia religiosa de la Univeristat de Harvard, va fins al museu Guggenheim de Bilbao on es farà un anunci transcendental que «canviarà per sempre com entenem la ciència». L’amfitrió de la vetllada és l’Edmond Kirsch, un jove multimilionari convertit en figura de renom mundial arran dels seus visionaris invents tecnològics i prediccions arriscades. En Kirsch, un dels alumnes més brillants que va tenir en Langdon, es disposa a revelar un descobriment extraordinari que donarà resposta a les dues preguntes que han obssesionat la humanitat des del principi dels temps.

D’on venim? A on anem?

Durant la presentació, perfectament orquestrada per l’Edmond Kirsch i la directora del museu, l’Ambra Vidal, es desencadena un caos davant la mirada atònita dels nombrosos convidats i els milions d’espectadors de tot el món. Davant la imminent  amenaça que la troballa es perdi per sempre, en Langdon i l’Ambra han de fugir desesperadament a Barcelona i començar una carrera  contrarellotge per localitzar la críptica contrasenya que els donarà accés al revolucionari secret d’en Kirsch.

Perseguits per un enemic turmentat i perillós, el poder del qual sembla provenir directament del mateix Palau Reial de Madrid, en Langdon i l’Ambra descobriran els episodis més obscurs de la història i l’extremisme religiós. Seguint un rastre de pistes format per obres d’art modern i símbols enigmàtics, disposaran de poques hores per intentar desvelar la investigació d’en Kirsch i la seva colpidora revelació sobre l’origen i el destí de la Humanitat.

La història d’Origen es desenvolupa íntegrament a Espanya, on Robert Langdon recorrerà Bilbao, Madrid i Sevilla, a més de Barcelona. Amb l’autor d’ El codi Da Vinci, els lectors visitaran llocs tan emblemàtics com el Museu Guggenheim Bilbao, el Palau Reial de Madrid, la Casa Milà (la Pedrera), la Sagrada Família, el monestir de Montserrat o la catedral de Sevilla.

Com ja va passar amb París a El codi Da Vinci, amb Roma a Àngels i dimonis o amb Florència a Inferno, els escenaris de les novel·les de Dan Brown sempre han estat un element clau en les seves trames.

Què us sembla? Bona pinta!!

Serà emocionant llegir les aventures de Robert Langdon -tot imaginant-nos la cara de Tom Hanks- pel Passeig de Gràcia, oi?

Al Nosaltresllegim intentarem explicar-vos-ho tot i més d’un llibre del qual ens arriba la informació de manera moooolt i molt reservada!! I és que de moment, no sabem gaire més que el que hem pogut anar trobant a la xarxa…

Però us ho assegurem: tot el que surti, us ho explicarà Nosaltresllegim!

Si voleu repassar els nostres posts sobre Dan Brown,

i

Més Dan Brown? Més Dan Brown!

Share

Una tarda amb John Le Carré. Arriba El Llegat dels espies

Deixa un comentari

En Lluís, fan acèrrim de l’obra de John le Carré, espera amb delit l’arribada d’El llegat dels espies.

La setmana que ve es posarà a la venda la traducció catalana del nou llibre de John Le Carré, El llegat dels espies. Encara que no l’hàgim llegida, podem anticipar ja que ens satisfarà completament. Ho sabem perquè John Le Carré és un geni, perquè no hem llegit mai cap llibre seu que no ens hagi absorbit i, sobretot en el cas concret d’aquesta novel·la, perquè vam assistir-ne a la presentació, el setembre passat, en un auditori de Londres.

El Nosaltresllegim ens paga viatges culturals per Europa? No exactament: la presentació de A legacy of spies (el seu títol original), fou retransmesa en directe per cinemes de tot el món, incloent-hi dues sales a Barcelona. L’acte va incloure una conferència de l’autor i una conversa amb un periodista amic. La sala estava plena a vessar.

La conferència fou simplement magnífica. Le Carré hi va explicar la gènesi del seu nou llibre, on recupera personatges de les seves novel·les ambientades en la guerra freda. Els espies estan ja retirats, però les conseqüències reviscolades d’una tèrbola operació a finals dels anys 50 (narrada a L’espia que tornava del fred), els faran tornar a l’activitat.

La mirada cap al passat va permetre a Le Carré construir la conferència com un joc de miralls que combinava els detalls de la seva vida com a espia i escriptor i de la seva obra. La constatació d’haver viscut en l’època daurada de l’espionatge, abans que el terrorisme internacional castigués els errors amb bombes al transport públic; la multitud d’anècdotes i personatges que varen migrar des de la seva experiència professional cap a les seves novel·les; el sentiment d’avorriment i de limitació que sentia en escriure els seus informes oficials perquè en ells havia de cenyir-se sempre a la veritat; i l’alliberament que li va suposar en aquest aspecte la consolidació de la seva carrera com a escriptor.

El lector escèptic que no s’acosta a l’obra de Le Carré per considerar la novel·les d’espies, un gènere menor, té en aquesta conferència una refutació evident (igual com la podria tenir a Volar en cercles, les seves memòries, que ja vam comentar aquí fa uns mesos). El discurs de Le Carré és humà i emotiu, honest i entranyable, literàriament complex i brillantment construït, amb tocs d’humor i ànsia de justícia. No és possible fer conferències d’aquesta claredat sense ser un gran escriptor ni sense haver escrit una gran obra. L’espionatge és el mecanisme de Le Carré per parlar-nos del món i de la moral.

Vaig sortir del cinema amb un sentiment d’urgència, d’ansietat, per poder llegir com abans millor El llegat dels espies. I també un sentiment d’agraïment. Le Carré té 86 anys i ha guanyat molts diners amb les seves novel·les. Però encara vol compartir el seu talent, escriure i publicar (i fer conferències a benefici de Metges sense Fronteres). Celebrem cada novetat seva com el que és: un gran esdeveniment.

Títol: El llegat dels espies
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Laia Font Mateu
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7639-3
Preu: 21,50€

Share