Arxiu d'etiquetes: Vicenç Villatoro

La Rosario Gómez ens recomana ‘Un home que se’n va’ per Nadal

Deixa un comentari

unhomequesenvaAvui, a l’Editor’s Choice nadalenc que estem fent aquests dies, hi tenim la Rosario Gómez. Editora de Columna, ens recomana molt i molt el llibre nét d’un dels “altres catalans”: en i el seu Un home que se’n va.

Aquí teniu el seu escrit:

«Quan el meu avi se’n va anar de Castro, el seu poble, el poble dels seus pares i dels seus fills, on havia nascut i on havia estat dues vegades a un pas de morir afusellat contra la paret del cementiri en temps de la guerra, tenia ja més de seixanta anys. Era més gran del que sóc jo ara, en el moment que em poso a escriure i a evocar aquell instant precís en què ell va donar per acabada una vida i va anar a encalçar-ne una de nova a un lloc desconegut. I no tan sols era més gran, sinó que estava de ben segur més gastat, més entristit, més desesperançat, per la memòria del dolor i de la por, per la mort i la guerra i la presó. Però va marxar de Castro. El seu poble. L’estiu del 1950. Sense saber si hi tornaria mai més.»

Així comença Un home que se’n va.

No deu ser fàcil marxar. Deixes enrere el lloc d’on creus formar part, el flaire del forn de sota de casa, els veïns del costat, els parroquians del bar, els amics, part de la família, si no tota. Llegint-lo no he pogut evitar traslladar-me a la frustració i la tristesa dels meus orígens, a allò que van viure i per què van prendre aquella decisió.

Vicenç Villatoro ens obsequia amb aquesta commovedora història, metonímia de la història de molts que, obligats a canviar de vida, van agafar la maleta per buscar feina, esperança i futur.

Un homenatge no només al seu avi sinó a tota una generació.

Un drama actual.

Ja ho pots ben dir! El llibre del Villatoro acabarà sent d’aquells de consulta. D’aquells que es llegiran per entendre qui va ser la generació que va tirar endavant Catalunya en un moment molt concret i, encara més, com eren els escriptors.

I ja ho va dir en Lluís-Emili: aquest llibre és indispensable!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un home que se’n va
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-7588-514-8
Preu: 21€

Share

Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro

5 respostes

unhomequesenvaCap a la meitat de les 667 planes que té Un home que se’n va apassionant un dels entrevistats per l’autor li diu: “Ens ha costat molt, llegir-ho. Era com rosegar pedres”. S’estan referint a un episodi concret: el sumari del judici contra l’avi del que ho diu, afusellat el desembre de 1939. Però crec que es pot fer extensiu a tot el llibre de Villatoro i que val la pena deixar-hi la dentadura.

Què és aquest llibre? Moltes coses.

És el fruit del viatge d’un home, , a la recerca de les seves arrels, a través d’una exploració minuciosa de la peripècia vital del seu avi Vicente Villatoro Porcel, inclosa la condemna a mort, commutada tot i que sense comunicar-li-ho fins al cap de tres anys de presa la decisió.

El viatge és físic a través dels llocs per on es va moure i el van moure (Castro del Río, Tomelloso, Còrdoba, Burgos, Terrassa) a la recerca del que diuen els paisatges, els carrers, les pedres que han estat el testimoni d’aquella peripècia. I també en el temps, parlant amb persones que encara poden aportar informació de primera mà. O fills. O néts.

És el fruit de l’anàlisi de tota la documentació que ha pogut aplegar: els informes dels interrogatoris, les sentències, les cartes (poques),… Aquestes anàlisis, del text (estil, ortografia, errades en el contingut…), del tipus de paper, del tipus de lletra (cal·ligràfica o mecanogràfica), són, encara que sembli mentida, un dels punts més forts del llibre. I en té molts de punts forts.

Són igualment memorables les anàlisis de les fotografies, detallades, quasi policials. Sembla que no se li escapa res fins i tot del que no es veu però s’endevina (roba elegant però gastada, nens amb pentinats amb clenxa a l’esquerra,…) i especial atenció al que pot deixar entreveure el rostre, el lleu somriure.

També és, de tant en tant, un viatge introspectiu ple d’interrogants com ara un què hauria fet jo en el teu lloc?, i de reflexions sobre el Mal, sobre el terror, sobre l’ara i l’abans.

I un fresc terrible del que va ser la revolució i les seves atrocitats, la guerra, la revenja devastadora dels vencedors, en un lloc concret: un racó de la Campiña cordobesa anomenat Castro del Río. També es parla de les il·lusions viscudes de manera fugaç d’una minoria d’il·lustrats republicans a qui s’endú sense miraments la torrentada. Vicente Villatoro en fou un d’aquests.

Hi trobem reflexió sobre moltes més coses, sempre amb un gran esforç d’equilibri i de recerca de la veritat, sense caure en el parany de l’equidistància.

Fins i tot trobem una mena d’epíleg que ens transporta a la tràgica carambola de la riuada de 1962 que s’endú un noi de Castro i el seu fill, i que proporciona a Franco LA foto amb la vídua i la germaneta que va donar la volta al món.

Llibre indispensable per conèixer què va ser aquell període de la nostra història i reflexionar sobre quines cicatrius portem a sobre tots plegats d’aquell desastre. I per gaudir de l’estil treballat i elegant de Villatoro.

Insisteixo: indispensable

Share

Sense invitació, de Vicenç Villatoro

3 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Em deia l’altre dia una de Nosaltres, la Fita, que els llibres de vegades els llegia en un ordre “desordenat”. Deia exactament: “és el que jo anomeno “cistell de cireres”, d’una cirereta primera, vas llegint les que van penjant”. Li vaig dir que algun dia li copiaria la metàfora, perquè em va agradar molt, així que, després d’aquest preàmbul, ja estic en condicions de plagiar-la. En aquest cas, el cistell el posa Proa i les cireres vénen a ser els exemplars de la col·lecció de poetes contemporanis en llengua catalana. He anat saltant de l’un a l’altre tal com anaven venint i ara m’he trobat en Vicenç Villatoro: quina delícia.

Sense invitació és un exemplar magnífic que us recomano tant si normalment llegiu poesia com si no. És fàcilment comprensible però no per això té una dosi de sensibilitat inferior a qualsevol autor més críptic. És un vers breu que construeix peces plenes de vida i de les contradiccions que aquesta vida li ha permès copsar de ben a prop a l’autor… Us en deixo algunes mostres, a veure si us encenc les ganes d’entrar, sense invitació, en aquest llibre que estic gairebé segura que us agradarà.

S’ofereix culpable per a tot.
Carrega el que calgui.
Professional. Bones referències.
Pagament, a crèdit
de vells pecats ja abandonats.
Preus sense competència.

Al cap i a la fi,
la condició que van posar a la dona de Lot
per sortir de la destrucció de Sodoma
és d’estricte sentit comú:
qualsevol perspectiva de felicitat
exigeix no mirar enrere.

Totes les paraules són, de fet, topònims.
Una frase sempre és un paisatge (i a l’inrevés).
Un diccionari, el mapa de la pàtria.

I, per acabar, una de les meves preferides:

Llegir. Mirar. Comprendre.
Sempre el mateix: la dèria
de no tenir-ne prou amb una sola vida,
de ser només un únic personatge.

Títol: Sense invitació
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-207-9
Preu: 16,50€

Share

Moon River

8 respostes

Títol: Moon River
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Columna
Col•lecció: Clàssica
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-664-1374-9
Preu: 17 €

Vicenç Villatoro aconsegueix a la seva darrera novel·la Moon River parlar-nos de l’amor, de la solitud i de la mort en un to tan càlid i serè que desitjaries que no s’acabés la història entre el Pere i la Maria. Una història que es desenvolupa durant un diumenge 11 de setembre, casualment com el d’aquest any, a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Fruit de l’atzar, el Pere i la Maria -dues persones adultes, madures- coincideixen a una sala d’espera i d’aquesta manera es van coneixent, es van obrint l’un a l’altre explicant-se les seves malalties i les seves vides personals, que esdevenen buides i tristes, tot i que pertanyen a móns diferents. I així es va creant una certa complicitat entre els dos que fruit de la imaginació i de la soledat esdevé en un possible enamorament, una atracció física però bàsicament emocional, per necessitat. Potser es confonen?

La por a la mort, el pas del temps i les incerteses dels resultats mèdics són companys de viatge dels dos protagonistes, però una mort i un temps que cadascú d’ells ho viu amb diferent intensitat i perspectiva segons el punt en que es troben les seves malalties.

A aquesta novel•la, Nosaltres, podreu comprovar com la companyia i la comprensió en moments difícils poden arribar a equiparar-se en quelcom més profund que l’empatia, gairebé en l’amor. I amb la banda sonora de la cançó Moon River, de Henri Mancini.

Share

Per Sant Jordi, tenim un nom!

3 respostes

Títol: Tenim un nom
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9708-209-9
PVP: 20,00€
Premi Ramon Llull 2010

He llegit aquesta novel·la, Tenim un nom de Vicenç Villatoro, animat pel comentari que va fer la Marta (vegeu Tenim…) i he de dir que no m’ha decebut, que ha estat com m’esperava, de les lectures que m’agraden.

A Tenim un nom he trobat una novel·la plena de reflexions, dubtes, records, remordiments, retrets, sentiments de culpabilitat i d’esperança, amb un argument on el present, la final de la Champions League entre l’Arsenal i el Barça a París, serveix d’enllaç entre el passat i el futur dels personatges. Un passat de fugides on en Jaume necessitava canviar de vida tot i que comportés abandonar els fills i un futur de retrobaments on vol recuperar-los, començant per l’Albert, el fill petit.

Durant la lectura he tingut un sentiment d’empatia, de comprensió cap als dos, pare i fill, ja que vas veient que tots dos tenen les seves raons per haver actuat i actuar com ho van fer i com ho fan. Hi ha diàlegs interiors i converses entre ells que emocionen, que arriben a posar la pell de gallina, de veritat. També quan vas veient com va canviant la relació entre ells, les seves actituds i reaccions, molt diferents en el viatge d’anada cap a París de com ho són en el de tornada cap a Barcelona.

Alhora, l’argument de Tenim un nom està format per més històries que ajuden a entendre la principal, com ara les de la Rosa, ex dona d’en Jaume; la Glòria, la filla gran; i la de l’Antoni i la Llúcia, els pares d’en Jaume. Amb la mateixa fórmula de diàlegs interiors i converses, tots ells mostren com van viure i com viuen, què pensaven i què en pensen de la fugida i retorn d’en Jaume, si és el moment, si servirà d’alguna cosa, si serà definitiu, etc.

De totes totes crec que Tenim un nom és una novel·la molt recomanable per a qualsevol edat. Així que, noies i dones del nosaltresllegim.cat, si encara no sabeu quin llibre regalar a la vostra parella el proper dia de Sant Jordi, aquí i ara us proposo aquesta novel·la. Això sí, assegureu-vos de que ell sigui culé. I, entre vosaltres i jo, quan ell l’hagi acabat de llegir no deixeu que l’amagui, agafeu-la vosaltres. D’aquesta manera haureu tingut dos regals, la rosa i el llibre!

Pel que fa a mi, li regalaré Tenim un nom a un amic -bibliotecari també- que coincideix que aquests dies és el seu aniversari i així mataré dos pardals d’un tret. I no sé si arriscar-me amb un altre amic que és perico…

Share

Us regalo el meu “Tenim un nom”

6 respostes

Enceto aquest post perquè veient el partit d’ahir, vaig tenir una bona idea (vaja, almenys jo crec que és una bona idea!). A mi no m’agrada el futbol, ho dic obertament. Només veig els partits quan estic amb els amics. Observo que sempre segueixen la mateixa conducta. És gairebé dogmàtic. Nervis, abraçades, crits.. algun que altre insult… però tots ells sembla que s’hi deixin la pell. Suposo que és un sentiment que no es pot descriure fins que no el vius.Per això m’he dit: i perquè no regalo el llibre a algú que pugui valorar-lo amb cara i ulls, algú que s’identifiqui amb aquest sentiment?

Doncs, fanàtics del Barça esteu de sort! Tot i que Tenim un nom (vegeu Tenim…) ha sigut un viatge molt positiu (ja sabeu que sempre diem que llegir és viatjar des de casa), crec que és hora que passi a altres mans. I com que el llibre parla de relacions familiars, la més destacada entre un pare i un fill, us proposo que, pares i fills, m’expliqueu com us uneix el Barça. De tots els comentaris que ens envieu, en triaré un a l’atzar i li enviaré el llibre Tenim un nom, de Vicenç Villatoro. Juntament amb el comentari poseu la vostra adreça de correu electrònic!

Share

Tenim un nom… i el sap tothom

8 respostes

Títol: Tenim un nom
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9708-209-9
PVP: 20,00€
Premi Ramon Llull 2010

“Hi ha pares i fills que si no existís el Barça no sabrien de què parlar entre ells. No tenen res més en comú. En qualsevol altre tema es discutirien. Només hi ha el Barça”.

Vicenç Villatoro trepitja fort. Tenim un nom és una ambiciosa novel·la que narra la relació entre un pare i un fill que intenten retrobar una unió a través dels colors d’un equip que és més que un equip, és un sentiment, “un lligam a una tribu”.

El protagonista, un periodista que torna a Catalunya després de quatre anys a Sud Amèrica, ensopega amb el seu fill adolescent, al qual intenta “conquistar” a través del Barça. Tots dos marxen junts a París, a la final de la Copa d’Europa que l’equip va guanyar contra l’Arsenal l’any 2006. Al llarg del viatge, els dos s’observaran en la distància i actuaran amb prudència fins a adonar-se que, en realitat, tenen molt a guanyar en aquesta expedició, més enllà de les raons futbolístiques.

Tenim un nom no és una novel·la per a futbolers, tot i que parla molt de futbol i de la passió gairebé malaltissa per aquest esport. Entremig, però, hi ha un entramat de sentiments, frustracions, descobriments… que aporten un sentit a la lectura. Villatoro ens  mostra “el fet de ser del Barça des de la perspectiva del barcelonisme. Una sensació que passa de pares a fills, socialment transversal, un fenomen que transcendeix el futbol”.

Amb el decorat de l’afició fervent, Villatoro entrellaça una història familiar que ens parla de decepcions, d’amor, de renúncies personals, d’oportunitats, i de la (in) comunicació entre els membres d’una família. Tenim un nom és una novel·la on el Barça és el motor que ajuda a explicar un sentiment, una pertinença i un somni que conformen la nostra identitat individual i col·lectiva.

Pares i fills: us sentiu identificats amb els protagonistes de Tenim un nom?

Us deixem el facebook de Tenim un nom i la roda de premsa del Premi Ramon Llull 2010, on Vicenç Villatoro parla del seu llibre.

Share