Si les calces de la Demi Moore es va fer famosa gràcies al Twitter, segur que una cosa MOLT més interessant com és la lectura hi farà furor!
Si ens doneu les vostres adreces Twitter com a comentaris d’aquest post us garanteixo que us seguirem!
http://twitter.com/nosaltresllegim
Apa, nosaltres llegim i piulem!
El Cèsar va venir a veure’ns l’altre dia amb un llibre embolicat en paper de diari i ens va dir “oi que me’l deixareu comentar amb pseudònim? És que els companys de la biblio no saben que a les hores mortes llegeixo Bat Pat…” Bé, en el fons, això no va anar ben bé així, però jo li vaig assegurar que ho diria perquè com que ell només llegeix coses denses, li desmuntaríem la reputació! Però veig que fins i tot en un llibre de nens ell hi ha sabut veure Larsson & Larsson (l’Asa i l’Stieg, potser?). Llegiu, llegiu i sortireu de dubtes!
Títol: Els trols caparruts es desperten
Autor: Roberto Pavanello
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Bat Pat
Pàgines: 106
ISBN: 978-84-92790-25-8
Preu: 7.95 euros
Aquesta vegada he estat un agosarat i m’he atrevit amb una lectura infantil, ja veus! M’ha vençut l’enyorança de quan encara érem innocents…
I vet aquí que he llegit Els trols caparruts es desperten, de Roberto Pavanello, una intensa aventura que viuen una colla d’amics. Resulta que la família Silver, els pares, els seus tres fills, la Rebecca, el Martin i el Leo, i la seva mascota el rat-penat Bat Pat -el narrador- decideixen anar-se’n de vacances a Nordkapp, l’extrem més al nord d’Europa. Lloguen una caravana amb la mala sort que una nit mentre dormen els hi roben les dues rodes del darrere. Afortunadament van trobar l’ajuda d’una família que vivia a prop, els Larsson, i els fills de les dues famílies es van fer amics. La Rebecca, el Martin i el Leo van explicar al Bjorn i a l’Olga, els germans Larsson, lo que els hi havia passat i aquests van deduir de bon principi que qui els hi havia robat les rodes havien sigut els trols que vivien dins d’unes coves a les illes de Lofoten. I tots plegats, a l’endemà, van agafar una barca i se’n van anar cap a les illes.
A l’entrada de la cova es troben dues estàtues de pedra que semblen dos sentinelles. En Bjorn els hi va explicar als seus nous amics d’aventures una vella llegenda que quan als trols els hi toca la llum del sol es converteixen en pedra, però que, a més, aquests dos van patir una maledicció d’un vell mag perquè li van robar un rellotge de sorra amb pols d’or. I que algun dia aquestes estàtues es despertarien i que seria quan el cel exploti a l’estiu.
La veritat és que com a lector i arribat a aquest punt de la narració, una vegada coneguda la llegenda, que és un dels clímax de la història, sense adonar-me em trobo que sóc un més del grup d’amics i que m’endinso amb ells per la fosca cova plena de passadissos interminables. I ja no puc deixar de llegir fins que no sàpiga com acaba l’aventura. Segueixo.
A una de les galeries de la cova troben les rodes de la caravana i molts més objectes robats, i poc després escolten uns brams bestials que s’apropen i fugen com poden cap a la sortida, menys en Leo que es perd. I de sobte el cel explota i comproven que les estàtues de pedra dels trols ja no hi són on estaven. Decideixen entrar de nou a la cova per trobar Leo i se’l troben menjant galetes Xoco-coco amb els fills dels trols però els trols pares no paren de bramar-los i espantar-los. És finalment un dels fills trols qui fa callar als pares i els hi explica que van robar les rodes per tal de trencar el malefici, però el malefici només es trenca definitivament si els trols reben un regal dels humans. Llavors, abans de reprendre el viatge de vacances amb els seus pares cap a Nordkapp, els tres germans Silver més en Bat Pat els hi van regalar un objecte molt estimant per ells a cadascun dels trols. I “colorín colorado…”
Gairebé us he explicat tota la història però es que no em podia estar de fer-ho. Es tan breu que a la força guanya en intensitat, fet que t’estimula a explicar-la. Espero que us hagi agradat, i si ha estat així, sapigueu que Els trols caparruts es desperten pertany a una magnífica col·lecció. No hi ha excuses! Ja teniu que regalar als vostres fills, nebots, amics, coneguts o saludats.
Quants de vosaltres vau llegir El nen del pijama de ratlles? Ara repetireu Boyne amb La casa del propòsit especial? El Cèsar, el nostre bibliotecari de caçalera, ho ha fet i ens ho explica!
Títol: La casa del propòsit especial
Autor: John Boyne
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9787-451-9
Preu: 19 eurosVa caure aquesta novel·la a les meves mans d’una manera totalment inesperada, tot i que ja havia llegit feia temps El noi del pijama de ratlles, la famosa novel·la amb la que John Boyne es va donar a conèixer al gran públic. I sincerament, ara que no ens escolta ningú, al principi no estava gaire motivat, ja que per l’experiència d’haver llegit anteriorment “la del pijama de ratlles” pensava, o millor dit, tenia el prejudici que aquesta novel·la podria ser “más de lo mismo”. I la veritat és que l’única semblança que he trobat entre les dues novel·les és que parteixen d’un fet històric, sense arribar a ser ni molt menys una novel·la històrica, i l’estil senzill i planer d’escriure d’aquest autor.
De La casa del propòsit especial, des d’un punt de vista estructural es pot dir que és una novel·la que conté dues històries paral·leles que es van alternant, encerclades per dos parèntesis -el primer i l’últim capítol- i on el penúltim capítol funciona com a vincle d’unió entre totes dues històries, sent així el punt de partida d’una de les històries i alhora el punt d’arribada de l’altra. He trobat interessant aquest concepte d’estructura com a recurs literari.
Les dues històries, una de caire més personal i l’altra de caire històric, estan protagonitzades per Gueorgui Jatxmienev, i cadascuna d’elles fa referència a una etapa vital -la maduresa i la joventut- fent així un recorregut des de que era un nen petit a Kaixin, el seu poble natal, fins a la mort de la seva dona a un hospital de Londres.
La història de caire èpic i històric comença a Kaixin, quan sent un jovencell Gueorgui s’interposa en el camí d’una bala disparada per un amic seu i dirigida al Gran Duc Nicolau Nicolàievitx, salvant-li la vida i sent recompensat amb el càrrec de guardaespatlles d’Aleksei, el fill petit del Tsar de Rússia Nicolau II. Una vegada a la Cort dels Romanov, coneix Sant Petersburg, la vida interna de palau, l’amor d’Anastàsia -una de les filles del Tsar- a Rasputin i, finalment, el declivi de l’imperi amb la revolució dels bolxevics, fet que provoca… Bé, no us explicaré tota la història. I totes aquestes vivències quan encara no havia arribat ni als divuit anys!
La història de caire més personal repassa la vida del protagonista però a l’inrevés, des de la maduresa fins a la joventut, sent el penúltim capítol el nexe entre les dues històries, com he apuntat anteriorment. Aquesta part de la novel·la fa un recorregut a la vida personal i familiar de Gueorgui una vegada lluny de Rússia, marcada per la tragèdia i els entrebancs a París i Londres. En aquesta part de la novel·la es narren episodis vitals que poden arribar a commoure el lector.
Des d’un punt de vista de la narració, val a dir que la lectura de La casa del propòsit especial no presenta dificultats de comprensió, tot i que es fa en certs moments feixuga, sent el motiu que hi ha passatges i fragments que es podrien suprimir i no afectarien per a res a l’argument de la novel·la, el lector no perdria cap detall significatiu de la història. L’estil senzill i directe propi de l’autor, que ja s’ha vist en les seves anteriors novel·les, juntament amb les temàtiques de l’argument van clarament adreçades a un sector del públic lector molt ampli i divers.
Finalment, si hagués de classificar La casa del propòsit especial, diria que, tot hi haver traces significatives d’èpica, tragèdia, aventura i intriga, és una gran i difícil història d’amor. I com deia no sé qui: “Hasta aquí puedo leer”.
¿Qui ho ha dit? Doncs, sí! en Gerard Piqué!!!
I he decidit que ja és hora que us digui el títol del llibre. Més que res perquè ja ho ha dit l’Sport i no té sentit que em segueixi esperant; encara serà malastruc i no guanyarem res més… i això sí que no!! (vegeu Gerard Piqué, a més, escriu!).
Bé, doncs, el títol és Viatge d’anada i tornada i us en deixo una imatge que en dóna testimoni.
En seguirem parlant, segur! De moment, us deixo amb l’Sport:
Piqué publicará ‘Viatge d’anada i tornada’, un libro en el que repasa su trayectoria
Bajo el título ‘Viatge d’anada i tornada’ (Viaje de ida y vuelta), el defensa del Barcelona Gerard Piqué publicará el próximo 8 de abril un libro en el que repasa su trayectoria vital y deportiva, y cuyos beneficios irán destinados a Unicef y a la Fundación Talita
L’Alexandra ens fa arribar un comentari d’una novel·la que li ha agradat. Ara que vénen dies de vacances, és una bona proposta viatjar pel Bàltic, encara que sigui sense moure’ns de casa!
Títol: La vall de l’Issa
Autor: Czeslaw Milosz
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU-2 – 119
ISBN:978-84-297-4420-0
PVP: 16 €La vall de l’Issa és un llibre preciosista, delicat, suau. Si fes un símil amb la pintura, tot i que en sé poc, molt poc, de pintura, diria que és impressionista. Amb petites pinzellades, de colors brillants, en què la llum hi té un paper principal.
La novel·la repassa uns anys de la infància de Tomasz a la Vall de l’Issa, que és una vall imaginària de Lituània. L’autor, Czesław Miłosz. Premi Nobel de Literatura de l’any 1980, va escriure aquesta obra quan ja en tenia 44 i vivia a França exiliat.
Se situa en un període de guerra, però no se sap ben bé quina guerra. Si durant la guerra polonesosoviètica de 1919-1921 o bé si és el final de la Primera Guerra Mundial (1914-1919) o si encara és una guerra anterior, de les múltiples que van sacsejar Europa entre 1800 i 1945.
Els pares de Tomasz viuen lluny; el pare, al front, la mare voltant pel país, entre Polònia i Lituània.
Tomasz és un nen curiós que viu amb els avis, de família polonesa benestant (de fet, la seva família és la propietària de la major part del poble on viu) que fa generacions que viu a Lituània però que vol mantenir la identitat polonesa.Tomasz va creixent i va descobrint, amb petites pinzellades, amb petites descripcions (els capítols són curts), gent, paratges, actituds, paraules noves, que a vegades l’enamoren i a vegades el deceben. En una comunitat que encara té arrelades profundes creences paganes, es viu de portes enfora un catolicisme imposat. El bosc i la natura són el seu refugi, però també la seva passió. La cacera un plaer i alhora un terror, per si no és capaç de fer-ho prou bé. Les dones un misteri i la mort un element quotidià que no comprèn i que viu des de diferents punts de vista.
Els diferents personatges que van apareixent i que mostren diferents aspectes de caràcter, d’opció política, de relació amb l’entorn, de comportament social creen un dibuix molt acurat d’una societat molt petita, molt tancada en una vall i amb poca relació amb l’exterior. I tot i això, representen un món complet.
Crec que La Vall de l’Issa és una gran novel·la, amb moltes lectures: el creixement d’un infant, sí, però també descriu la situació política, social, identitària d’una zona convulsa a finals del segle XVIII i inicis del XIX com és la zona bàltica.
Vaig ser a Lituània aquest estiu i lamento no haver llegit el llibre abans. Probablement m’hagués mirat amb altres ulls algunes coses.
Títol: Pa negre
Autor: Emili Teixidor i Viladecàs
Editorial: La butxaca
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-96863-09-5
PVP: 11,95 €
Us ha passat mai que llegint un llibre s’hagi despertat un record que estava amagat en un racó de la vostra memòria? És el que m’ha passat amb l’últim llibre que he pogut llegir. Ha aconseguit que un record que estava dormint a la meva ment es despertés com si hagués passat ahir i encara ara continua perenne.
De quin llibre parlo? Doncs bé, es tracta de Pa negre de l’Emili Teixidor, un llibre que explica la història de l’Andreu i les seves vivències en una època complicada com és la postguerra.
L’Andreu no ha tingut una vida fàcil: el seu pare és a la presó i ha de viure amb els familiars més propers en una casa de pagès, ja que la mare no pot cuidar-se d’ell. El protagonista ens explicarà al llarg de tota novel·la el seu dia a dia i com el món que l’envolta l’acaba transformant.
I és que Pa negre no és un llibre qualsevol. A través d’una lectura tan intimista i enriquidora podrem descobrim com el món de l’Andreu va canviant a cada capítol. Com va trobant sentiments que encara romanien ocults, com ara l’odi profund cap a una persona, o els seus instints més baixos, com el sexe. Totes aquestes sensacions noves per a ell, i un seguit de situacions que vénen provocades per l’època tan difícil en què ha de viure, faran que l’Andreu es plantegi coses que fins aleshores no li havien passat pel cap.
No em puc deixar d’esmentar la força del llenguatge de la novel·la amb tot un seguit d’expressions i paraules que s’han perdut amb el pas del temps i que et transporten a una època que en realitat no és tan llunyana.
I és que l’Emili Teixidor amb aquesta narració elaborada, aconsegueix sense cap esforç que ens fiquem a la pell del protagonista i puguem viure els seus records i sentiments com si fossin nostres. Això, des del meu punt de vista, fa que li agafis estima al protagonista i també a alguns altres personatges.
Ara que he acabat Pa negre, el següent llibre que tinc preparat a la taula és Els convidats, també de l’Emili Teixidor. A hores d’ara estic tan capficada en aquesta època i en aquesta narració que crec que és el moment ideal per continuar amb aquest llibre. No us sembla?
Per cert, sóc conscient que he començat dient que un record havia vingut amb mi amb aquest llibre. L’únic que us diré és que ha estat una cosa de la meva infantesa, com l’Andreu, un record molt bonic i que m’alegro que hagi tornat. No hi ha res millor que llegir un llibre que et provoqui aquestes sensacions, no trobeu?
Si us ha interessat, no us perdeu el següent reportatge a Emili Teixidor des del programa L’hora del lector, del canal 33.
Gestos útils
Una tarda d’hivern, un cotxe passa entre les cases d’un poble menut (…). Mentre condueix pensa que si hi ha alguna veritat en tot l’univers, és més a prop d’experimentar-la algú que viu aquí, algú que travessa una d’aquestes llindes minúscules i puja les escales cap al piset i encén foc.
La pressa del temps, Maria Barbal
Títol: Els barris de Barcelona i els seus carrers
Autor: Jordi Cantavella
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-6314-0
PVP: 18,50€
Sempre, després d’unes vacances en una ciutat diferent a la meva, em faig la promesa de prendre’m uns dies per conèixer els indrets més emblemàtics i coneguts de Barcelona. I és que, sovint, casa nostra ens és desconeguda i gairebé només en sabem de les seves exposicions, museus, parcs i indrets famosos per les notícies que apareixen a la tele o per les pel·lícules. Així, després d’un viatge a Berlín, vaig comprar-me una guia turística i, amb la càmera a la mà, vaig passar un cap de setmana imitant tots els turistes que pul·lulen pels nostres carrers: vaig entrar a la Sagrada Família, vaig visitar el museu Picasso, vaig pujar al terrat de La Pedrera, vaig entrar a la Torre Agbar, em vaig perdre al Laberint d’Horta… En definitiva, vaig descobrir una Barcelona moderna i fascinant, però molt difícil de gaudir per la massificació de gent.
Per treure’m aquest gust agredolç de la boca que em va deixar el recorregut turístic típic que es fa per Barcelona, m’he comprat un llibre que m’ajudarà a donar un pas més enllà en la meva descoberta de la Ciutat Comtal. Es tracta d’Els barris de Barcelona i els seus carrers, escrit per Jordi Cantavella, un autor que ja ens havia sorprès amb la novel·la Pudor de cadàver i ens havia fet riure amb el recull de contes Vivències d’un barceloní emprenyat.
El llibre fa un recorregut pels carrers, places i racons més curiosos dels diferents barris de Barcelona i ens endinsa en la història de cada lloc, en la seva vida. Així, descobreix anècdotes insòlites i divertides i personatges, sovint anònims, que, per ells mateixos, donarien per escriure uns quants llibres, com per exemple el Noi Baliarda, un jove que, junt amb altres companys, es va rebel·lar el 1845 contra el sorteig de les quintes (que feia que un de cada cinc joves del poble hagués de fer el servei militar) i va destrossar l’urna destinada a escollir els nous soldats. Com a conseqüència, les tropes van entrar al barri de Sant Andreu i molts, entre ells Baliarda, van perdre la vida.
A més, al final de cada capítol, Cantavella ens descobreix les botigues, restaurants i locals més emblemàtics de cada barri, així com les persones més il·lustres que hi van nèixer.
Si voleu saber d’on ve el nom del carrer de la Canuda, per què s’anomena la Torre del Llamp a la torre que hi ha al carrer d’Anglí del barri de Sarrià o descobrir les places més romàntiques i tranquil·les i els carrers més curiosos i autèntics de la nostra ciutat, aquest llibre és imprescindible: segur que hi trobareu racons que ni us imaginaveu que podien existir a Barcelona! Jo ja he descobert una petita plaça al meu barri que ja s’ha convertit en la meva favorita per llegir el diari els diumenges. No us en diré el nom, no sigui cas que s’ompli de turistes…
Si en voleu saber més, aquí us deixem el facebook i el My Space de l’autor i un podcast del programa El Radiador de Com Ràdio en què Jordi Cantavella presenta el seu llibre. Que ho disfruteu!
Títol: Diari del Greg. Això és massa!
Autor: Jeff Kinney
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Diari del Greg
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9932-054-0
PVP: 15 €
Miro els meus cosinets i cada cop ho tinc més clar: els nens ja no creixen llegint a Roald Dahl o al Petit Nicolas. Les tendes de còmics ja no estan plenes de marrecs innocents, predisposats a quedar-se bocabadats amb les aventures d’uns superherois tan perfectes com bidimensionals; els seus clients són més aviat ganàpies (per no dir frikis) que es refereixen als còmics amb termes com “crossover”, “spin off”, “deconstrucció del personatge” i “en excel·lent estat”. Ara els nens tenen moltes més opcions. Si a un nen li agrada llegir amb bogeria, farà com feia jo: llegirà tot allò que trobi, ja sigui una edició de La metamorfosi comentada per Borges, un recull de Mafalda o una revista per a adults —que el que és llegir-les no fa cap mal, encara que no crec que ningú les llegeixi realment a part dels nens despistats a qui agrada remenar calaixos quan van per les cases —. Si no li agrada llegir, no llegirà.
Si a un nen li agrada llegir, però no sap el què, res millor per a començar que El diari del Greg. Això és massa! Quart d’una sèrie —Diary of a Wimpy Kid en l’original — que no deixa de donar de si. El seu autor, Jeff Kinney, des d’unes històries familiars perfectament reconeixibles (malgrat ser americà, tots ens hi podem sentir identificats) ha creat un best-seller que no ha trigat en donar una pel·lícula. Sap de què parla i fa uns personatges que es fan estimar.
M’agradaria, algun dia, tenir un fill a qui agradés llegir tant com a mi. Si això passa, la meva principal preocupació serà posar fora del seu abast certes lectures… Si això no passa tindré ocasió d’aconsellar-li el que és desitjable que llegeixi un nen o un pre-adolescent. Així tindrem excusa per a llegir-ho també el seu pare i jo, i seguir fent-nos un tip de riure amb els treballs de quatre pàgines fets a última hora i les aventures de Mister Empaneixon que s’empesca en Greg Heffley.
Títol: Guia de vins de Catalunya, tast a cegues 2010
Autors: Jordi Alcover i Sílvia Naranjo
Editorial: Pòrtic
Pàgines: 437
ISBN: 978-84-9809-129-8
PVP: 19,95€
És diumenge i hem fet un dinar com cal. Lluny dels “tuppers” que em monopolitzen de dilluns a divendres, avui he menjat bé, molt bé, en família i amb la llicorella com a convidada d’honor. Efectivament, tot aquest preàmbul ve perquè us vull parlar de la Guia de vins de Catalunya, tast a cegues 2010, un llibre d’en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo que va publicar Pòrtic el mes de gener.
Coincideixo amb els autors que és molt bo que se’n parli, dels productes de casa nostra -del vi en aquest cas-, perquè el consumidor pugui valorar els esforços que els elaboradors estan duent a terme per millorar la qualitat i competir en la “primera divisió” dels mercats globals. Quan per primer cop vaig fullejar la Guia, em va cridar l’atenció un paràgraf que vaig pensar que us transcriuria:
“Seria més senzill limitar-se a emetre una opinió i a dirigir-se al públic com un simple crític; però la més fàcil no acostuma a estar entre les nostres opcions preferents. Desaprofitar el potencial de coneixements que acumulem cada any seria fer el mateix que fan molts professionals del sector; amagar com a mèrit propi i intransferible allò après per convertir-lo en un mitjà de vida, sense compratir-lo per eixamplar el nombre de consumidors mitjançant la comunicació.”
Crec que resumeix bé els grans trets de la Guia: accessible, amplíssima (més de 1.500 referències), honesta, entenidora i pràctica. Amb aquesta Guia a la mà, una persona inquieta descobrirà noves marques, podrà trobar joies molt ben puntuades a preus més que raonables i s’endinsarà en el tast amb una base sobre la qual edificar les seves pròpies conclusions. Li he demanat al meu marit, que sovinteja les guies d’aquesta mena a causa de la seva feina, que se la mirés, a veure si m’ajudava a trobar algun comentari rellevant. Curiosament, m’ha dit que divendres va dinar amb un elaborador del Montsant que no ha pogut ser inclòs a la Guia en paper però que els autors s’hi havie posat en contacte i apareix a la web http://www.guiadevinsdecatalunya.com, de manera que la voluntat d’estar al dia és palesa!
Bé, doncs, ja ho sabeu, si voleu àpats en bona companyia, correu a comprar-vos-la… ja veurem si us arriba a taula la licorella, una roca calcària o un/-a bon partit a qui deixeu impressionat/-ada amb els vostres coneixements! Per cert, els ho podeu dir al Facebook!!
Ah! Si algú té curiositat per esbrinar amb què hem dinat avui, us diré que és vi d’un celler amb un nom moooolt conegut a casa nostra, gosaria a dir “mediàtic” si no fos perquè el prestigi que han aconseguit els seus vins mereix un adjectiu menys banal.
