Arxiu de l'autor: Nosaltresllegim.cat

Quant a Nosaltresllegim.cat

Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat · · · Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres! I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!

Nosaltres entrevistem l’Antonio Baños

@labutxaca @Grup62 @Rebeliocatala

Hola a tots Nosaltres,

La setmana passada en Marcel va fer una ressenya de La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños, i ens hem posat d’acord amb els companys de labutxaca per fer una cosa que no hem fet mai: una entrevista dels seguidors del Nosaltresllegim a un autor.

El fet és que l’Antonio Baños ha fet un llibre on desglossa tot un seguit de preguntes, quimeres, dubtes, cleques,… una mica com el que vau poder veure al documental “Hola Europa!” de fa uns dies a la televisió però amb un estil més àgil, proper i distès.

Què us sembla? Us animeu a entrevistar l’autor d’aquest llibre?


Quines són les vostres preguntes sobre aquesta rebel·lió catalana de què parla l’Antonio Baños?


Nosaltres, esperem les vostres preguntes! Un cop recopilades, les enviarem a l’autor i ell us les respondrà.

Share

La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños

@labutxaca @Grup62

En Marcel s’ha cruspit La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños, i ens en fa la ressenya. Aquí la teniu!

Aquest és un llibre sincer que escapa de l’anàlisi política estricta. No és un assaig d’aquells que sembla un article allargat de la revista d’Òmnium Cultural. És un llibre que no defuig el punt de vista personal, que no aspira a ser la revelació del missatge d’això que comencen a sentir molts catalans: les ganes de marxar. Jo sóc un d’aquests catalans!

Per dir-ho d’alguna manera, La rebel·lió catalana que explica l’Antonio Baños -potser el coneixeu del programa Ànima del 33- és la visió i sentiment d’una cosa que un munt de catalans comença a sentir sense cap por fruit de la cleca i el calbot constant per part dels mèdia, la societat i la política espanyola. És allò del “escolti, vol dir que cal aguantar tota aquesta mandanga? Nosaltres, si no els fa res, anirem tirant…”.

M’ha agradat especialment com Baños estructura el llibre, ja que hi ha molts dubtes que poden sorgir d’un procés com el d’aquesta rebel·lió catalana: des de no-tonteries a nivell social com ara contra qui jugarà el Barça, fins a com han estat els processos previs d’independència (la dels Estats Units, etc.), els tremolors de cames de la banca o la immaculada i inamovible constitució. Ha arribat un moment en què tot això, no comença a ser igual però sí que cal fer via.

Tot això, escrit amb un estil extremadament àgil -trobo molt encertada l’analogia Star Wars que fa de l’Estat espanyol i l’Estrella de la Mort-, molt documentat i encapçalat, a cada capítol, amb alguna cita d’aquelles que et fan dir: “què coi estem fent aquí encara? Són frases que poden ser de fa 400 anys o de fa 400 dies… però diuen el mateix!”. Aquí teniu algunes de les cites que il·lustren cada capítol:

“La Generalitat está para otras cosas. Para hacer carreteras y poco más” – Mariano Rajoy.
“Todos los catalanes son una mierda” – Luis de Galinsoga, Director de La Vanguardia, 21 de juny de 1959.
“Para mí, ser nacionalista y ser culto e inteligente es incompatible” – Txiqui Benegas.

Com a contrapunt d’aquest,

“Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen” – Joan Fuster

I per acabar, de nou, el gran estadista i poeta:

Is very difficult todo esto – Mariano Rajoy parlant amb David Cameron.

Ai mareta, quina mandra! Potser és hora que a Espanya deixin de parlar de nosaltres, oi? Jo crec que marxant…

Títol: La rebel·lió catalana
Autor: Antonio Baños
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9930-653-7
PVP: 14,90€

Share

Furbeta! – Núria Coll entrevista Giampaolo Morelli

@ColumnaEdicions @Grup62

La Núria Coll, autora de Tots els llocs em recorden a tu, va entrevistar la setmana passada l’autor italià Giampaolo Morelli, que ha publicat Set hores per enamorar-te, aprofitant la seva visita a Barcelona. Nosaltres, aquí teniu l’entrevista en exclusiva!

Furbeta!

Giampaolo Morelli ha passat la nit a l’Hotel Banys Orientals. A les deu en punt del matí tinc cita per entrevistar-lo i em rep amb americana i fet un pinzell, i no sóc la primera periodista a qui ha atès. També ha estat una dona, com totes les que passaran per aquesta taula al llarg del dia d’avui i amb les quals estic convençuda que ens posaríem d’acord si haguéssim d’avaluar el físic i l’amabilitat d’aquest director, guionista, actor i escriptor napolità que acaba de publicar Set hores per enamorar-te, en italià, castellà i català (Columna Edicions).

La nostra trobada té, però, un al·licient. Publiquem amb la mateixa editorial i la meva novel·la Tots els llocs em recorden a tu parla també d’amor i l’al·licient per a provocar a Morelli és que conegui que la protagonista del meu llibre, periodista com jo, té una experiència hilarant amb un cantant famós, James Blunt, que l’acaba seduint i convidant a la seva habitació d’hotel durant una entrevista.

Quan seiem Morelli dispara: i vas anar a l’habitació, clar… I jo li dic: no!!! Ell respon: mentidera!!

Set hores per enamorar-te és un manual universal per aprendre com pensem i actuem les dones perquè els homes bloquejats i desorientats sàpiguen atraure les dones. Sense intencions malintencionades em sento obligada a començar així…

Núria: Què fa un home com tu escrivint un llibre sobre lligar?

Giampaolo: El físic et serveix els primers deu minuts només.

L’agent, la traductora, la cap de premsa i jo somriem. No hi estem d’acord, lògicament.

N: Al llibre es parla del T.D.C (Test dels collons) on s’explica que les dones fem un examen ràpid als homes per concloure amb immediatesa de quin peu calceu. Això és exacte! Però també parles de les “historietes d’aproximació”, excuses per acostar-te a les dones, que no funcionarien gens si les utilitzessis amb mi…

G: Ah, si? Prefereixes que vingui i et digui “hola què tal? Em dónes el teu número?”

N: Bé, no tant, però expliques unes historietes d’aproximació una mica forçades, no?

Al manual, Morelli diu que funciona molt veure un grupet de tres noies, acostar-t’hi i parlar amb les dues que no t’interessen, ignorar la que vols i fins i tot ser una mica impertinent i mal educat amb ella. Jo, sincerament, no m’imagino enamorant-me d’un tio que mostra l’estupidesa del protagonisme del llibre en aquella trobada. Però aquest és només un de molts altres gestos que diria que podrien ser letals i deixar-me KO en un duel de comunicació sobretot no verbal amb un Paolo reconvertit a Don Joan.

G: És una manera aparentment desinteressada. Si s’apropa i et demana el número és molt possible que el rebutgis. Jo prefereixo la historieta d’aproximació perquè crec que ets menys rebutjat…

I de cop Morelli em mira fixament als ulls i em diu: “Furbeta!!!”. Em miro la mànager i la traductora. Què vol dir?, exclamo sorpresa. La traductora em diu que “T’està dient que ets una dona astuta, una guineu.”

N: El protagonista, en Paolo, té una relació de fa molts anys i viu immers en una rutina. Hi ha molts Paolos a Itàlia que necessiten tècniques per lligar?

G: Hi ha molts Paolos, sí, ha ha ha! Hi ha molts homes molt bloquejats, que no saben com lligar. He estat un any i mig convivint amb homes així i et puc dir que amb aquests cursos per lligar, se n’han sortit i han millorat moltíssim la seva relació amb les dones. Si aprens a tenir més seguretat en tu mateix (que és el que s’aprèn en aquests cursos) millores en tots els sentits.

N: T’has documentat doncs amb manuals i fòrums i també convivint amb aquests homes?

G: Sí!

N: I t’has documentat també amb periodistes per escriure sobre el periodisme més frívol i el periodisme més rigorós de la novel·la?

G: Sí. Tinc un amic que és periodista econòmic. I tu t’has documentat per escriure sobre un fisioterapeuta al llibre? –riu-

N: Siii, molt! –ric-

G: Astuta…. Furbeta!!! –em repeteix.

N: Grazie! És un llibre que serviria als homes catalans? Aquí tenim una imatge força particular de com sou els italians en aquest terreny!

G: Aquest llibre és per a seductors de tot el món. Els mecanismes són els mateixos a tot arreu. Això dels italians seductors és un mite i realment hi ha molts homes molt encallats a Itàlia que estan sols i que no saben com seduir una dona.

N: Frases curtes, molts diàlegs, escenes explicades gairebé amb apunts teatrals. Et planteges fer-ne una sèrie o portar-la a la gran pantalla?

G: Jo primer pensava només amb la novel·la i no ho pretenia gens però ara sí, estic amb converses per a portar-la al cinema.

N: La voldries dirigir o la protagonitzaries?

G: No ho crec.

N: A Catalunya, els periodistes mediàtics, que surten per televisió per exemple, estan sovint mal considerats quan decideixen escriure un llibre. A Itàlia també existeix aquest prejudici? Ho pateixes?

G: Si, a Itàlia també passa però a mi, afortunadament, no m’ha passat. I aquest és el segon llibre que escric i després de la primera impressió veuen una història i la valoren.

N: Jo valoro molt que siguis tan polifacètic. Ara què et ronda pel cap després de la promoció d’aquest llibre? Televisió? Teatre?

G: Segurament continuaré escrivint. Ja tinc algunes idees al cap…

N: Sobre l’art de la seducció no?

G: Basta di seduzione!!

Ens dediquem els llibres. Sortim de l’Hotel per a fer-nos fotos conjuntament per a la promoció i, en aquell moment, em confonc de porta.

G: Vas a las stanzas! Hahahaha!

I ja me l’imagino tornant a dir: furbeta! Però rectifico i desfaig el camí per on he vingut. Caminant pel carrer Argenteria em demana el telèfon mòbil sense dubtar, de sobte, per sorpresa, sense miraments ni giragonses. No aplica cap recomanació del llibre. Em dóna el mòbil i li teclejo. Em fa una perduda. Ja li he dit abans que a mi les històries forçades d’aproximació no em serveixen i m’apareix al whatsapp, beneït whatsapp, minuts més tard. Li envio la foto que ens hem fet mentre baixo Via Laietana i em respon: AMOR…

Share

El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen

@ElAlephEditores @Grup62

Quan vam rebre aquest llibre Nosaltres vam pensar que la persona més indicada per abordar-lo havia de ser algú que fos un entès en el camp de la Història. I així ho vam fer. Li vam demanar a la Marina que ens en fes una petita ressenya però no ha pogut evitar (i ja va bé!): ha alliberat el seu esperit d’historiadora per parlar d’aquest El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen. Aquí teniu el seu escrit:

La Enciclopedia de las Ciencias Sociales presenta Alexander Herzen (1812-1870) com el representant més destacat del populisme, la corrent radical dominant a Rússia abans del socialisme, i lloa la seva tasca com a editor de “Kolokol” (La Campana), la publicació que des de Londres (1858-1862) va mantenir viu “l’esperit liberal de la intelligentsia russa”.

El pasado y las ideas és una autobiografia a mig camí entre unes memòries -a jutjar per la data de l’escriptura- i un dietari del gust de l’autor per la recreació de la vida quotidiana. Des del punt de vista formal és una col·lecció voluminosa de textos escrits en diferents moments, com si la trajectòria vital hagués esdevingut la font d’inspiració i el tema preferit per a un creador bolcat en l’escriptura des de molt jove.

Aquestes característiques expliquen que els successius editors del llibre hagin optat per fer-ne una selecció més o menys generosa. El text castellà publicat ara és força extens i es divideix en dues parts de longitud equivalent. A la primera, que exposa els primers 35 anys de vida complerts el 1847, l’escenari és la Rússia que va des de la invasió napoleònica fins un ben avançat regnat del despòtic Nicolau I. A la segona, amb el protagonista ja exiliat, es mou entre París i Roma per tornar de seguida a la capital francesa i passar per Ginebra (1847-1852) mentre la revolució de 1848 s’estén per Europa. Quan la reacció es desencadena, es refugia a Londres (1852-1864).

La pintura de la família aristocràtica, afrancesada i distant; l’evocació de la intimitat entre els nens i els vells servents; el viatge anual a la residència estival de Vasílievskoye; l’amistat juvenil amb Ogariov, el futur poeta; els anys universitaris entre la rebel·lia i la gatzara són algunes de les pàgines més reeixides del llibre, i també les més lluminoses, com ho era la perspectiva que s’obria al país després de la retirada dels francesos. A partir de 1834 no decau la qualitat literària, però la repressió enfosqueix l’ambient i la visió del país és desesperançada: se’n denuncia el retard, la ignorància i la misèria de les masses; els abusos i la mediocritat de la noblesa; l’escandalosa incompetència dels funcionaris.

La revolució parisenca de 1848, la primera que és democràtica i socialista, ocupa ben bé la meitat dels fulls de la segona part. A les jornades triomfals de proclamació de la república francesa hi segueixen els retrets per les divisions i la crítica als revolucionaris professionals a Paris o dels incapaços de reconèixer la derrota a Ginebra. Sempre atent a les novetats intel·lectuals que es gesten a la capital francesa, el desterrat rus dedica un capítol sencer a descriure el caràcter i a sospesar les idees de Proudhon. A Londres comença un nou cicle: mort el tirà el 1855, des de la revista ja esmentada, l’exili rus intenta promoure el canvi a Rússia.

Als pròlegs que encapçalen les dues meitats, l’escriptor reivindica la unitat de l’obra,  més la de la primera meitat, que no pas la de la segona. I és cert que els fils amb els quals teixeix la seva biografia són sempre els mateixos: els esdeveniments històrics -les persones i els grups que freqüenta-, les lectures preferides o les que detesta, i també els recursos: té talent literari, facilitat per a escriure (a vegades, excessiva) i versatilitat per combinar els gèneres literaris: la narració i el diàleg, la descripció i el retrat psicològic, la crítica literària i filosòfica, i l’assaig i la historiografia.

En aquest darrer camp, ocasionalment, té una forma peculiar de tractar els esdeveniments històrics. Hi ha un passatge notable del llibre Mi despertar a la política que n’és un bon exemple. Comença amb un retrat del tsar Nicolau i va introduint referències vagues a uns fets succeïts fa poc: ha mort un tsar; hi ha hagut una revolta a Sant Petersburg; les dones, i només elles, no han abandonat els desafortunats; s’han condemnat a mort cinc persones, Pavel Pastel entre ells… El redactor, que tenia catorze anys en aquell moment, va presenciar la solemne cerimònia religiosa que celebrà el triomf del tsar i explica quina va ser la seva reacció: “ante el altar donde se celebraban aquellos ritos sangrientos, juré vengar a los muertos y decidí dedicar mi vida a luchar contra aquel trono, aquel altar, aquellos cañones”.

És evident que la cronologia o la reconstrucció dels fets no li interessen. És una falta que el lector d’avui pot corregir amb facilitat: aquelles referències basten per trobar informació suficient a la xarxa per posar nom a l’episodi, -la revolta dels desembristes- i identificar-lo com el pronunciament disposat a instaurar un règim liberal a Rússia, el 1825, després de la mort d’un tsar Alexandre I sense successió clara i resolt amb l’entronització del candidat més ultrancer.

El que importa és copsar el significat del succés i explicar que l’esdeveniment històric va determinar la biografia sencera. L’episodi narrat té una data, però el relat està escrit el 1855 i la circumstància s’aprofita per avançar-nos el final: passats trenta anys, “ahí permanecen el trono, el altar y los guardias,[…] pero yo también he permanecido siempre empuñando la bandera […].” Al segon pròleg, donant voltes sobre el gènere del llibre, de cop s’engega una sentència, que és tant una excusa com una clau de lectura de fragments d’aquest tipus: “este libro no es una pieza historiogràfica al uso sino el reflejo que la historia dejó en un hombre que se cruzó en su camino por puro azar.”

La pinzellada definitiva sobre la revolució de 1848 és un altre exemple d’aquesta manera de fer. Aquesta vegada, el 1849, el nostre escriptor col·labora en el llançament d’una revista de política internacional. S’organitza un sopar amb presència d’exiliats de nacionalitats diverses i, en un brindis, es vol commemorar la coincidència de l’acte amb el primer aniversari de la proclamació de la república. Adam Mickiewicz, el patriota polonès és el primer orador; el revolucionari rus, el segon. Aleshores el poeta admirat per tots canta primer la França alliberadora de tots els pobles i crida, després, a “la dinastía entronizada por el pueblo” a salvar la revolució. Indignat, Herzen renuncia a intervenir però aplaudeix el septuagenari Ramon de la Sagra que proposa brindar per la desaparició del despotisme “real, imperial, borbónico o napoleónico” i anota que tothom s’hi va sumar a identificar la revolució amb la llibertat. Com abans havia fet amb Proudhon, l’autor que l’exiliat descobreix i glossa a Londres és John Stuart Mill, que el 1859 va publicar el seu assaig Sobre la libertad.

La predilecció per la història contemporània i la desmesura de l’empresa soviètica han contribuït a diluir els trets de la Rússia anterior a Lenin, que és la dels grans escriptors russos Pushkin (1799), Dostoievsky, (1821) i Tolstoi (1828). En clau diferent, Herzen toca els mateixos temes amb una passió comparable. El mèrit principal del seu llibre és contribuir a recuperar la singularitat d’un període de la història russa obert a la influència europea.

No hi ha res com deixar la feina en mans de professionals!

Títol: El pasado y las ideas
Autor: Alexandr Herzen
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-1532-564-2
Preu: 35€

Share

Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov

@labutxaca @Grup62

Quan ens va arribar l’edició de labutxaca de les Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov, vam decidir anar a buscar una professional. I qui millor per ressenyar un llibre de teatre que una actriu com la Sara? Aquí teniu la seva ressenya!

Llegir el teatre de Txèkhov és anar a la font dels dramaturgs del teatre modern . Els contes i peces teatrals d’aquest escriptor i metge rus encara són influents en la literatura i el teatre contemporani.

Però al marge de la seva importància literària, endinsar-se en el teatre de Txèkhov és envoltar-se de personatges que et captiven per la seva capacitat de lluita i, alhora, la seva fragilitat davant del seu destí. Els habitants de les cases i els jardins que ens trobarem en aquestes peces teatrals aspiren a millorar, a viure on puguin ser feliços, a poder estimar i ser estimats en llibertat, a superar les dificultats econòmiques… Però aquesta felicitat anhelada sempre serà més lluny del que pensen: els infortunis, la mala sort i la dificultat de lluitar en contra del vent, portarà els personatges a enamorar-se de qui no poden estimar, a viure on no podran trobar un futur millor i a haver de renunciar per no caure en la ruïna. Però mai deixen de lluitar, i és molt recomanable gaudir de la cerca visceral i poètica de la felicitat que trobareu en aquestes quatre peces teatrals.

Us recomano molt llegir els clàssics teatrals. I Txèkhov és, sens dubte, un clàssic. Però si m’ho permeteu, també us aconsello que rebusqueu a la cartellera teatral i si trobeu una obra d’aquest autor no ho dubteu ni un moment: aneu-hi.

Sempre és fantàstic deixar-se endur per les emocions entre punyents i contingudes de les històries del teatre d’aquest dramaturg rus.

Títol: Quatre peces teatrals
Autor: Anton P. Txèkhov
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Teatre
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9930-451-9
Preu: 13,95€

Share

Nosaltres ja estem preparats! Arriba Sant Jordi 2013!

Un cop més arriba la cita més ineludible de l’any per Nosaltres: Sant Jordi!

Una Diada deliciosa per gaudir d’un món que estimem amb devoció: el del llibre.

El plaer de baixar per la rambla o el carrer major de la nostra ciutat i trobar les parades amb llibres, amb roses… i sobretot, els nostres autors preferits!

Si sou caçadors de llibres dedicats, no patiu: Nosaltres tenim informació de primera mà.

Aquí teniu un PDF amb els horaris i parades on signaran els vostres autors preferits.

I vosaltres? Ja sabeu quin llibre comprareu i per qui us el fareu signar?

Màrius Serra, Martí Gironell, Carme Riera, Dolores Redondo, Åsa Larsson, Carolina Soler, Jaume Cabré, Carlos Ruiz Zafón, Martí Anglada, Ramon Solsona, Federico Moccia, María Dueñas, Ada Castells, Geronimo Stilton, Bat Pat, Ferran Ramon-Cortés,… què? Més? Perquè n’hi ha molts més!

Seguiu el link cap al pdf i gaudiu de la Diada!

Ja ens direu quin és el vostre llibre de Sant Jordi!

Share

De sobte, truquen a la porta, d’Etgar Keret

@Ed_Proa @Grup62

En Martí s’ha llegit De sobte, truquen a la porta, d’Etgar Keret, i encara no sabem si ens l’ha ressenyat. Aquí teniu el seu escrit.

He decidit que me’l llegiré. L’he vist quan ha arribat i me l’he fet meu. De fet, només veient la faixa que porta el llibre ja em convenç. El recomana el Quim Monzó i tampoc és un autor d’aquells que fa escarafalls positius. Normalment va al revés. Els escarafalls els fa negatius. Doncs res, tu. Ja el tinc. I m’he posat a llegir-lo… i mira que em costa llegir, però aquest me l’estic ventilant molt ràpid. He de fer-ho més sovint això de llegir llibres de relats curts. No pel tema del metro, sinó perquè segueixo millor el fil argumental de les coses. O no… vés a saber.

Com deu ser aquest Etgar Keret per aconseguir trobar aquests punts de partida dels contes a De sobte truquen a la porta? Me l’estic imaginant a casa, davant de l’ordinador, repassant papers que ha anat escrivint mentre anava viatjant en autobús per Tel Aviv, desgranant petites idees i qüestions surrealistes tot convertint-les en conte com a De fet, últimament tinc unes ereccions tremendes, amb en Ronel, el gos terrier d’en Darko “llepant-li la trempera matinera” mentre “un pensament fulgurant li va travessar l’ensopit i relativament desocupat cervell: «Això és sexe?»”. En Keret deu tenir un gos que llepa? Ai. No ho sé. Vés a saber…

I aquest conte de l’Ella i en Tsiki? Aquesta història que parteix d’un petó apassionat que acaba amb una ferida amb sang, i ella descobrint que el seu xicot té una cremallera sota la llengua i, després de descordar-la, trobant-hi algú altre? Com se t’acut això, Keret? Diria que d’això en diuen… talent! Això! Talent! Doncs res tu, que me l’estic llegint i no paro de pensar que això ha de sortir d’experiències pròpies o pensaments viatgers: “no hi ha res més estrany que sentir xinès parlant hebreu”. Segur que aquesta frase final de conte ha sortit d’una sessió d’acupuntura. No ho sé. Vés a saber…

L’únic problema és que m’estic acabant massa ràpid el llibre. M’encanten aquestes situacions com les d’en Joseph, o la d’en Celles, en Tireta, en Bigotis,… Per fer l’escrit del Nosaltres hauria de seguir els consells de la reportera del conte Quin animal ets quan li diu allò de “Escriu alguna cosa de veritat: una història, no només un grapat de paraules. Escriu amb naturalitat, com fas sempre”. Sí. El millor serà seguir els consells de la reportera que filma l’Etgar Keret mentre escriu. Si, oi? No ho sé. Vés a saber…

M’he acabat el llibre en un tres i no res, m’ha encantat, no deixo de recomanar-lo a tothom i, francament, el pitjor és que no sé com faré l’escrit pel Nosaltresllegim. Espero que em surti bé. Li hauré de preguntar a en Keret com s’ho fa per escriure així de bé. A saber com s’ho fa.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: De sobte, truquen a la porta
Autor: Etgar Keret
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-348-9
Preu: 18,90€

Share

El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan

@ColumnaEdicions @Grup62

Tenim un culé molt culé al Nosaltresllegim. És en Marc. Aquí teniu la seva ressenya d’El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan:

Avui és un dia importantíssim en la història de la Champions i el barcelonisme. Avui el Barça podria ser el primer equip que passa a semifinals d’aquesta competició per sisè any consecutiu! És per això que necessitem una dosi intravenosa de “coaching” barcelonista. Ja ho sabeu… el tema aquell del valor de tenir valors, i aquestes coses.

També podem resar a la Moreneta… però avui ens dedicarem al coaching d’El mètode Guardiola de la mà del Miquel Àngel Violan.

Aquest llibre està estructurat en més de 60 punts on s’explica com portar a terme els processos per “encoratjar” els equips, les persones,… en tots els àmbits de la vida (no només equips de futbol), tenint com a punt de partida el Barça de Guardiola, l’equip que ha aconseguit més èxits de la història del club.

Cada punt és un moment important de la seva era: el 2-6, l’obsessió i el detallisme de Guardiola, el gol d’Iniesta a Stanford Bridge a l’últim sospir contra el Chelsea de Mou… i a més, el que ja coneixeu: valors, ètica i estètica (el Barça juga bé, net i bonic!).

Del llibre, em quedo amb una de les cites que conforma un dels punts que estructuren el El mètode Guardiola:

La fórmula T + C és Talent + Compromís; calen els dos factors alhora.

Aquesta nit espero que al Camp Nou hi hagi talent, compromís. I si pot ser, Messi recuperat i jugant els 90 minuts, fresc com una rosa! Encara que això ho veig una mica magre…

Ei! I un parell de gols més que el PSG!

Títol: El mètode Guardiola
Autor: Miquel Àngel Violan
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-6641-305-3
Preu: 16,80€

Share

Himno, de Lydie Salvayre

@ElAlephEditores @Grup62

En Martí s’ha llegit el llibre Himno, de Lydie Salvayre, i ens el ressenya per tots Nosaltres.

Fa temps, quan rumiava entre seguir estudiant i fer una tesi doctoral o buscar feina per no dependre de beques molt limitades, vaig llegir un llibre que parlava sobre la música, la seva textualitat, hipertextualitat i… coses més complicades. Recordo llegir que Espanya, fa molts anys, li va pagar un munt de diners a un senyor per una tonada. I aquesta tonada és l’himne d’Espanya. Els himnes no són cançons ni tonades. Són un col·lectiu fet música amb tot el que això representa.

Quan Lydie Salvayre escriu Himno parla d’això. Però sobretot parla de què va suposar que Jimi Hendrix “perpetrés” l’himne dels Estats Units davant de milers de persones, el 18 d’agost de 1969, a Woodstock. El guitarrista esquerrà va brodar, rebuscar, retrobar, retre homenatge, i molt més… quan va agafar una Stratocaster girada i va reproduir i reinterpretar aquella melodia, distorsionant-la i estimant-la fins a límits insospitats.

El llibre parla de què va suposar aquell dia i aquell himne, però també explica com Jimi Hendrix es va convertir en l’intèrpret. La vida, les circumstàncies, la guerra del Vietnam, etc. Pareu atenció, també, a com ho explica formalment:

Porque Hendrix hizo esto: se apoderó del himno americano le arrancó su vieja vestimenta y las medalles que tintineaban en su pecho militar e introdujo en él su rechazo violento de un mundo violento, un rechazo de una violencia loca, de una violencia cien veces más violenta que todas las violencias que explotaban aquí y allá.
Hendrix se apropió de una violencia que la juventud de su época no había hecho, hasta ese momento, más que padecer.
Se la apropió como una parte reivindicada de sí mismo,
como una fuerza de combate,
una fuerza de vida,
desmesurada.
una Furia en él se levantó contra la afectación,
contra la mentira,
contra la guerra que es la más fea de las fealdades,
contra los crímenes organizados por el gobierno a los que una parte de América, hipócritamente se acomodaba, contra las arrebatadas pasiones por la muerte de aquellos que no corrían ningún peligro de morir, y me estoy refiriendo a esos poderosos que se obstinaban, unos por interés y otros por orgullo imbécil, en una guerra desastrosa.
A golpe de descargas eléctricas, estremeció el espacio y las mentes.

I tant que ho va fer. Aquest llibre n’és una bona mostra. Sovint em pregunto d’on surten els llibres. I en aquest cas no he parat d’imaginar-me Lydie Salvayre escoltant, meravellada, una i una altra vegada, la gravació de Hendrix tornant a crear The star spangled banner un 18 d’agost de 1969.

Títol: Himno
Autor: Lydie Salvayre
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-1532-549-9
Preu: 18€

Share

Nits de guàrdia, de Paula Roc

@Fanbooks_ @Grup62

La Gisela s’ha llegit el Nits de guàrdia de la Paula Roc i ens el ressenya per tots Nosaltres. Aquí teniu el seu escrit. Llibres amunt!

Cada setmana tinc una cita ineludible amb un hospital. Afortunadament no tinc cap familiar ingressat enlloc. Simplement, no puc deixar de veure una de les sèries amb més espectadors de Catalunya: Polseres Vermelles. Mai no m’havien enganxat les anatomies de ningú o les urgències televisives… però amb aquests nois i noies no ho puc evitar. He tingut, però, un petit problema de seguiment aquest últim parell de setmanes: m’he topat amb les Nits de guàrdia de la Paula Roc i no he pogut abandonar-lo.

Voleu que ho digui ràpid i malament? Seria alguna cosa així com que heu de canviar les polseres per les bates de metges residents en un hospital. I sí, la trama atrapa com una mala cosa.

La Magda, la protagonista, té diversos problemes. Problemes més o menys amorosos, però a més té una llosa a sobre bastant pesada que és son pare, un metge molt i molt respectat. No hi ha gaire coses pitjors per algú que es vol dedicar a una professió que el fet d’haver de “superar” son pare o sa mare, oi? Oi.

Els altres personatges que giren entorn de la Magda són en Roi -un noi que li fa “tilín” i que la cosa és mútua però…-,  un altre noi que es diu Jan -que no vol dedicar-se al que es dedica, que li fa “tilín” la Magda, la seva companya de pis, i que la cosa és una mica mútua però…-, una noia molt xiroia que es diu Mai -una infermera “happy” i que li fa “tilín” en Jan però… res de res-, i una noia que encara fa batxillerat que està embolicada amb en Roi que es diu Irati –Nosaltres, aquí no cal explicar el “tilín” perquè el que té s’anomena “obsessió”!

Ja ho veieu. Tot això, ben embolicat i molt ben explicat, amb col·laboracions inestimables com la del personatge de la Doloretes fan que les Nits de guàrdia es facin massa curtes.

Però estic d’enhorabona: la novel·la ja té segona part i el TV3 a la carta m’ha salvat la vida (mai millor dit)! Val la pena perdre’s un parell de capítols per llegir llibres com aquest…

El que també val la pena és la pàgina web de Nits de guàrdia: www.nitsdeguardia.com

Som especialment fans de les llistes de reproducció d’Spotify de cada personatge que ha fet Fanbooks, el segell que edita el llibre, per il·lustrar com són. Aquí teniu la “Magda musical”:

Títol: Nits de guàrdia
Autor: Paula Roc
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-1574-500-6
Preu: 16,95€

Share