Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat
· · ·
Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres!
I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!
Quan vaig rebre aquest llibre em vaig trobar amb una narració que explicava una cosa que m’era familiar. No em queda gaire per jubilar-me -més del que jo voldria!- però ja he començat a fer la llista dels meus desitjos un cop deixi de treballar i m’hagi de llevar a les 7 del matí per anar a la feina, encara que el que en realitat em passi és que em llevaré a les 7 del matí perquè el meu despertador vital així m’ho manarà. Si ja em passa els caps de setmana, n’estic segura de què passarà d’aquí a no gaire!
El llibre de Grégoire Délacourt, com bé va explicar la Mariela, explica la història d’una Jo (Jocelyne), que està casada amb un Jo (Jocelyn), i a qui li toca la loteria. A partir d’aquí, i des de la seva botiga de vetes i fils, la nostra protagonista començarà a fer una llista de totes les coses que vol fer ara que es pot oblidar dels diners.
He de confessar que aquest llibre ha sofert allò que ens passa a tots a vegades, que és que el comences a llegir, te n’oblides un moment, es queda a la tauleta de nit i… i després, afortunadament, el reprens. Això sí: quan l’he tornat a agafar me l’he ventilat en un tres i no res! De fet, en un matí de piscina!
La lectura atrapa, el llibre és curtet i m’ha agradat especialment, no només el caràcter i l’actitud de la Jocelyn davant del canvi de vida, sinó també les seves amigues de la perruqueria: dues bessones bastant divertides.
He llegit els comentaris del post de la Mariela i, què voleu que us digui, jo no crec que tingui un final tràgic. Però per saber si esteu d’acord amb mi us haureu de llegir el llibre!
La veritat: no us diré que és el vostre llibre de l’estiu perquè, sincerament, us el cruspireu en un cap de setmana!
Hem decidit posar en marxa un concurs amb els amics d’Edicions 62 per celebrar la publicació de Temps d’innocència de la Carme Riera.
Com bé sabeu, si heu llegit el llibre o la ressenya que en va fer l’Eli fa un parell de mesos, aquest Temps d’innocència és un recorregut pel temps, aquell primer temps de la nostra vida. En el cas de la Carme Riera, un viatge a Mallorca i a unes inquietuds d’infantesa que només l’autora sap relatar.
Però el concurs no va de viatges a Mallorca! El que volem, nosaltres, és que ens respongueu una pregunta molt i molt senzilla i que pot portar a uns resultats que poden arribar a ser molt i molt tendres. Heus aquí la pregunta:
Quin és el primer llibre que recordeu haver llegit?
Sandra Buxaderas ha provat d’explicar, a Com viure Jesús en família, com viure i transmetre la fe en quinze famílies diferents. Per poder fer aquesta recopilació d’idees i experiències ha endreçat el llibre a partir de temes curts (tres o quatre pàgines) i els exposa en un ampli ventall de temes que ajuden a l’explicitació i vivència de la fe com ara els sagraments, l’estona de pregària familiar, o d’altres més quotidians com la taula, viatjar o cantar, i que es poden veure impregnades des de la senzillesa de Jesús.
Partint d’un títol clar i amb un discurs senzill mostra ordenadament les idees i ho fa sense grandiloqüències ni teologies difícils de llegir. Fa referències a l’Evangeli o a frases dites per personatges reconeguts de l’Església catalana com la Llum Delàs o el Manel Bellmunt, però sempre explicant els seus arguments emmarcats en el discurs de la família.
Barreja la senzillesa del discurs i dels elements que proposa com a pista amb la recerca de moments especials que es poden propiciar per a l’educació dels fills com ara les trobades internacionals de joves cristians o les anades a Montserrat. Com a creient que sóc, que des de la infància he crescut en escoles i entorns de lleure cristià i on inclús he treballat, no m’ha semblat que a simple vista m’hagi descobert quelcom que no coneixia. Alhora, des de la perspectiva nova de pare de nenes petites, m’ha fet recordar els molts aspectes amb els quals puc comptar per a la transmissió de la fe cap a elles. Algunes ja les fem actualment i d’altres les hem abandonat o ens les van fer a nosaltres de petits, però la meva dona i jo ja no les practiquem. De fet, recomenaré la lectura del llibre a la meva dona i quan se l’hagi acabat ens proposarem recuperar certes rutines que ens podien aportar molt en l’àmbit personal i espiritual a nosaltres i que alhora serien una bona experiència per a les nostres filles.
Si sou novells en aquest tipus de llibre, és una lectura ideal.
En prenem bona nota! Gràcies Albert!
Títol: Com viure Jesús en família
Autor: Sandra Buxaderas
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Atrium
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9809-245-5
Preu: 17€
Fa uns quants dies us vam demanar que féssiu preguntes a l’Antonio Baños, autor de La rebel·lió catalana. Aquí teniu les seves respostes a les nostres preguntes:
Antonio, ara que s’ha mort en Constantino Romero em ve al cap un dubte… com se’t va acudir l’analogia entre l’Estrella de la Mort i Espanya?
Perquè, com l’Estrella, Espanya té defectes de construcció. A l’Estrella de la Mort, els manobres van “currar-se” un gran planeta i li van deixar un forat per on es podia destruir. L’Estat espanyol, imperial i mil·lenari, no ha aconseguit tapar aquest “defecte” que som els catalans… i per allà petarà (si us plau, que ningú pensi que estic equiparant el president Mas amb en Luke Skywalker… El presi és més sexy!).
Hi ha una altra semblança evident: com l’Estrella de la Mort, l’Estat Espanyol s’ha construït tancat sobre sí mateix, sord i cec a l’exterior. Sense finestres, només amb un llamp destructor pels dissidents. Fosc, cofoi, orgullós… En fi, l’Estrella de la Mort!!
P.S. Un llàstima, la mort del gran Constantino. Us imagineu la proclamació de la República feta per ell? Borbònics, baixin de l’escenari!!! O potser amb el to de Clint Eastwood: “Vinga, alegra’m el dia, Espanya!”
Una pregunta bastant simple: creus que la relació d’Espanya cap a Catalunya es pot resumir en les dues frases “por interés te quiero Andrés” i “son ganas de tocar los huevos”?
N’hi ha dues més, importantíssimes, que mai no podem ni menystenir ni oblidar: “O todos moros o todos cristianos” i “ A mi no me torea ni Dios”.
Esperes que es torni a repetir un 11 de setembre com el de 2012, enguany?
Espero que no! Enguany ha de ser millor! A veure com surt això de la cadena humana però en qualsevol cas, les demostracions de força republicana han de ser creixents en número, impacte internacional i (molt important) alegria. Recordem: Un poble unit, alegre i combatiu
Antonio, quins han estat els motius que des de posicions federalistes t’han fet passar als rengles independentistes? Has arribat a la conclusió que una relació entre iguals amb Espanya és impossible?
Jo em vaig convèncer fermament que la supervivència de Catalunya passa per la independència cap el 2001, quan vaig veure de què anava de veritat l’aznarisme. El meu federalisme anterior, he d’aclarir, no era el del PSC ni res semblant. Venia de la tradició de Pi i Margall. De la sobirania a la confederació per dir-ho ras i curt. L’estat autonòmic és un estat unitari descentralitzat, cosa que és, política i intel·lectualment, contrària a tot federalisme.
El problema d’Espanya, crec, no és la relació entre iguals. El que no entenen és la relació entre diferents. La diferència se’ls fa impossible de digerir. L’Estat espanyol, pensa, és dels pocs grans estats europeus que mai no ha tingut minories a la seva història. Ni jueus, ni moriscos, ni protestants, ni austracistes, ni masons… òbviament tampoc pot entendre les “minories nacionals”. El gran problema (gairebé psiquiàtric) de la cultura política espanyola no és la igualtat, sinó el reconeixement de qui no és com ell, de l’alteritat, de la pluralitat, de la heterodòxia.
Seguint el comentari que va fer en Marcel, quina és la teva “cita de les Espanyes” preferida per contrarestar-la amb els teus arguments?
Buf! Una és impossible!! Els arguments borbònics son cada vegada “millors”. Vull dir, més “Valleinclanescos”. Ara estic enamorat del: “Si s’independentitza Catalunya, perquè no ho pot fer la meva escala de veïns?” Exemple:
Jajaajajaja!!!
Sóc molt fan també dels “yo soy ciudadano del mundo. No a las fronteras ni las banderas”. Ric molt amb la seva banalitat pomposa d’aristòcrates de pa sucat amb oli. El dels superpoders hipnòtics de TV3 que ha “manipulat el cervell dels catalans”. El de que els “indepes” som tots rics, de l’alta burgesia. Mare de Déu! Si veiessin la meva cartilla! Aquí, un exemple que és de traca i mocador.
Però estic enamorat de dos arguments: el de la IMC (inmensa mayoría de catalanes) que se suposa que existeixen però mai voten. I el millor “expulsarán automáticamente a Catalunya de Europa y del Euro”. Com si fóssim Mourinho expulsats d’una banqueta!
Després de la final de la copa del borbó, on es va mostrar un cartell que deia “Kosovo is Serbia”, què prefereixes, la via unilateral de Kosovo o la que va seguir Montenegro? Unilateral o votada? I quines raons tens a favor o en contra d’ambdues opcions?
Perdona però ni això. Són tant imperials i “el castellano lo entiende todo el mundo” que la van posar en castellà: “Kosovo es serbia”. Ara, el provincianisme es paga. La via, sempre votada. Si no es pot fer consulta amb garanties, eleccions plebiscitàries, votació al Parlament, declaració d’independència, govern provisional i a negociar amb el món. Convocatòria de constituent i aprovar la constitució. En acabat, eleccions generals. Pim, pam!
I si no pot ser d’aquesta manera, doncs de penal injust a l’últim minut de la pròrroga. Com sigui!!
Ara, hem de tenir en compte un petit detall: necessitem majoria i àmplia!!!! Tots a fer l’apostolat!!!! És ara o mai!!!
Seria ideal començar la lectura d’Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) en una platja de Menorca. Així ens comencem a endinsar amb el que l’Albert Forns ens narra.
“Era dimecres quan vaig decidir convertir-me en l’Albert Serra. Érem a la platja, envoltats d’avis anglesos en pilotes, i enmig d’aquell mar de carn flàccida vaig decidir que sí, que per què no, que em convertiria en l’Albert Serra”.
La novel·la comença així, quan el protagonista està de vacances a Menorca amb la seva xicota, tot estant en una platja nudista, i decideix convertir-se en Albert Serra, fent una aproximació força real a la figura del cineasta de Banyoles, tot analitzant les seves pel·lícules i els referents d’aquest polèmic director.
A mig camí entre la ficció i la realitat… “Albert Serra és realitat i ficció, les pel·lícules i els personatges”.
La novel·la també serveix com a reflexió de l’autor sobre diversos temes: el nudisme, la còpia i el plagi, i sobretot com a debat sobre les novel·les que es comencen i no s’acaben.
“-Està bé que comencis tants llibres, però potser n’hauries d’acabar algun… –m’ha etzibat l’Emma, franctiradora d’indirectes.”
Punt i a part mereixen els referents artístics del cineasta i que als lectors ens serveixen per aprofundir en Miquel Barceló, Dalí o Andy Wharhol. A la novel·la també hi surten, com a personatges secundaris i de gran pes literari, Houellebecq, Palahniuk, Wallace, Franzen, Beigbeder o Vila-Matas.
Confesso que no he vist cap pel·lícula d’Albert Serra però ara, acabada la lectura, faré tot el possible per veure’n alguna.
La novel·la, malgrat que requereix un cert esforç cultural i intel·lectual per llegir-la, és intel·ligent, enigmàtica, postmoderna i força irònica; a més està escrita en un català força fluid.
I em sento molt identificada amb el protagonista, la seva addicció al Twitter i perquè m’encanta llegir a la platja.
Ah, per cert Nosaltres, no cal que espereu que arribi l’estiu per llegir-la…
Et farem cas, Mariela!
Títol: Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)
Autor: Albert Forns
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9787-836-4
Preu: 20€
Si se t’acosta algun amic, conegut o saludat i et diu que Joan Miquel Oliver i Roger Padilla s’han reunit per dur a terme un petit projecte conjunt, sense plantejar-t’ho gaire penses que potser s’han reunit per fer la nova cançó de La Marató o un disc amb un projecte paral·lel dels seus respectius grups de música (Antònia Font i Manel). Però no és així: en realitat s’han reunit per treure un llibre. Joan Miquel Oliver s’encarrega del text i Roger Padilla de les il·lustracions.
Aquesta combinació pot picar la curiositat a més d’un, i encara més si el que passa és que acabes amb un dels exemplars d’Un quilo d’invisible a les mans.
El llibre ens il·lustra una representació teatral força senzilla, amb 5 personatges i un gos. Perquè us en feu una idea, és una espècie de vodevil, tot i que amb pocs personatges, amb situacions tragicòmiques i altres d’absurdes.
La història comença amb una parella relativament jove que se’n va a un pis nou. Allà es troben amb el pintor i la decoradora (l’altra parella amb la qual s’embolica la troca), i per acabar-ho d’adobar, la propietària, que es una dona d’edat avançada que es rumoreja que es multimilionària.
L’embolic comença quan la parella vol fer desaparèixer una columna que hi ha al vell mig del menjador. Però aquesta no es pot treure ja que és estructural. Intentant posar-hi remei, el pintor proposa pintar aquesta columna amb pintura invisible. En van a comprar… i aquest és l’ingredient que ajuda a embolicar totes les situacions que acaben succeint.
I més encara quan les dues parelles es posen d’acord per tramar el robatori a la propietària del pis… això sí, fent servir pintura invisible.
La resta no us l’explico. Ho deixo a la gent que vulgui llegir el llibre ja que només son unes cent pàgines i entre text teatral i il·lustracions, passa prou ràpid i bé.
Bon profit.
Bon profit i un bonus track! L’edició digital incorpora les cançons inèdites que Joan Miquel Oliver ha preparat per aquest llibre!
Títol: Un quilo d’invisible
Autors: Joan Miquel Oliver i Roger Padilla
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 124
ISBN: 978-84-9787-837-1
Preu: 16€
Llegia a la premsa que les jubilacions forçoses dels millors professionals mèdics que està fent el govern de la Comunitat de Madrid en nom de l’estalvi salarial i el sagrat compliment del dèficit només tindran un beneficiari: la sanitat privada, que ja hi ha aconseguit també la gestió de sis hospitals i un bon nombre de centres d’assistència primària. Diu Naomi Klein al seu llibre que, des de mitjan anys setanta, “[Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien estat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’Estat a actors privats mentre els ciutadans encara s’estaven recuperant del xoc, i tot seguit transformar aquestes ‘reformes’ en canvis permanents”.
Vagi per endavant que no crec gaire en les teories conspiratives: no m’acabo d’imaginar que la crisi econòmica actual sigui el resultat d’una operació premeditada, calculada i perfectament dissenyada per empobrir mitja Europa (i enriquir unes poques butxaques). Però és que a La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre no hi trobarem especulacions ni assajos teòrics sobre confabulacions mundials, sinó un retrat precís i implacable de l’estol de països on els acòlits de Friedman han aconseguit anar imposant el seu model de relacions econòmiques, la seva visió del capitalisme, és a dir, la reducció dels serveis públics a la mínima expressió.
Certament, moltes de les coses que s’expliquen al llibre no són pas noves. Acadèmics de la talla de Tony Judt -poc sospitosos de l’apassionada militància antiglobalització amb què s’identifica a Klein- havien exposat abans el fracàs de la socialdemocràcia a defensar el seu model de distribució de la riquesa i protecció social davant l’abassegadora propagació de la doctrina neoliberal. Però una de les coses que cal agrair a la periodista canadenca és la claredat amb què exposa les maneres com s’aconsegueix aquesta propagació, com es difuminen les fronteres entre el poder polític i el poder econòmic i financer en benefici mutu. Ja se sap: rescats bancaris a costa de l’erari públic, privatitzacions a mida, consells d’administració al gust, etc.
I en aquesta recerca exhaustiva d’exemples, al costat de les conegudes aliances entre els nois de l’Escola de Chicago i les dictadures xilena i argentina, o entre els oligarques i la classe política ex-comunista russa i el mercadeig de les institucions financeres internacionals al sud-est asiàtic, l’autora destapa altres misèries menys públiques però tan greus, com la de la neteja de la Nova Orleans sacsejada per l’huracà Katrina, el renaixement turístic de Sri Lanka després del tsunami o la renúncia dels homes de Mandela a lluitar per una economia socialment justa i èticament responsable, per citar-ne algunes.
L’immens valor periodístic del text és que al costat d’un volum aclaparador de documentació, Naomi Klein ens convida a converses amb ciutadans anònims, activistes socials, polítics i economistes per entendre de primera mà què volia dir Friedman quan parlava de “tractaments de xocs econòmics”.
En el moment en què es va publicar, La doctrina del xoc va cridar l’atenció, sobretot, per la relació directa que l’autora estableix entre por i desordre social i neoliberalisme econòmic. Res de nou, tampoc: el nazisme ja va descobrir com n’és de fàcil i com en pot arribar a ser, d’útil, governar a través del terror. No seré jo qui li discuteixi que els experiments amb electroxocs per dominar la ment humana que la CIA va apadrinar als anys cinquanta, les desaparicions a l’Amèrica Llatina, la matança de Tiananmen o les tortures a Abu-Graib són etapes d’una mateixa estratègia capitalista. Que ho decideixi el lector.
Al cap de sis-centes pàgines i una dosi d’indignació considerable, prefereixo quedar-me amb la crida final a no perdre la memòria ni caure en la confusió, precisament, per no deixar-nos arrossegar a l’estat de xoc. Se m’acut pensar que si hagués conegut la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca l’hauria posat com a exemple a les conclusions. De fet, al seu compte Twitter, Ada Colau diu “No tenim por”.
Títol: La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre
Autora: Naomi Klein
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 744
ISBN: 978-84-9930-591-2
Preu: 11,95
Quan acabeu la novel·la us entraran ganes d’anar a fer un tomb pel Raval però també tindreu ganes d’agafar la motxilla o la maleta i marxar cap a Tànger, cap a Tunísia o seguir les petjades dels viatges d’Ibn Batouta per deixar enrere els temps convulsos que ens toquen viure.
Carrer Robadors narra com un jove marroquí, Lakhadar, és expulsat de casa seva a Tànger per mantenir una relació amb la seva cosina. A partir d’aquí comença una espècie de road movie des de Tànger fins a Barcelona, passant per Algesires.
La història, que es desenvolupa durant la primavera àrab, ens parla de Lakhadar i el seu inseparable amic Bassam. Al seu Tànger natal observen sempre el mar, “i l’anar i venir dels ferris entre Tànger i Tarifa (…). Jo no hi pensava gaire, en l’altra banda, en Espanya, en Europa, m’agradava el que llegia als meus llibres de lladres i serenos, res més.”
El seu somni de travessar l’estret i trobar un altre món ho troba al seus llibres de novel·la negra. Quan el fan fora de casa volta durant tot un any pel Marroc i finalment torna a Tànger, però allà no té ni casa ni família, i finalment s’uneix a un grup islamista del qual Bassam forma part. Els islamistes li donen feina i allotjament a canvi de vendre llibres. És llavors quan coneix la Judit, una noia de Barcelona, estudiant de Filologia Àrab. Lakhdar va a la mesquita però manté una certa incredulitat vers l’espasa de l’Islam.
La novel·la transcorre en una primera part a Tànger. Lakhadar, malgrat ser rebutjat per la seva família i el record de la seva cosina absent, és força feliç entre llibres, llegint novel·la negra i l’Alcorà. Però dos fets canviaran la seva vida: adonar-se que està envoltat de terroristes que han passat a l’acció i enamorar-se de la Judit.
A partir d’aquí Lakhdar inicia un viatge particular que comença amb una estada a Algesires i que acaba amb l’arribada a Barcelona en un moment en què la Plaça Catalunya està plena d’indignats.
A la novel·la hi ha certs paral·lelismes entre la primavera àrab i el moviment del 15-M… I surten tots mal parats: l’islamisme radical, el poder polític i econòmic, els governs d’Espanya i Catalunya, els sindicats i evidentment, la figura del Borbó. No hi ha grans diferències entre aquest jove marroquí sense papers i qualsevol altre jove barceloní.
Carrer Robadors, és una novel·la de ficció però ambientada en un moment històric, l’actual, ple d’incertesa. Una molt bona novel·la que ens parla de temps molt difícils: els temps que estem vivint.
Quan vam rebre A micròfon tancat, de Lluís Urpí, vam decidir passar-li a la Mireia. Per parlar d’un llibre de periodisme, qui millor que una periodista? Aquí teniu la seva ressenya:
L’inici de Lluís Urpí va ser silenciós. De fet, els seus pares van pensar que potser era mut perquè quan va néixer no plorava. No s’imaginaven pas que aquest “nen mut”, el periodista Lluís Urpí, acabaria essent un dels màxims responsables de la ràdio en català. Amb només tretze anys ja va tenir el seu primer contacte amb el món de la comunicació a Ràdio Tàrrega però se’l coneix per la seva llarga estància a diferents programes i informatius de Catalunya Ràdio. Diuen que les paraules se les emporta el vent. Fruit d’aquesta inquietud, Urpí decideix plasmar en el llibre A micròfon tancat les seves experiències, anècdotes i consells, tant professionals com personals, que ha viscut en el món de la ràdio.
Des dels primers contactes amb el micròfon, els inicis com a aprenent, les mil i una anècdotes de trobades amb personatges com l’expresident Jordi Pujol o les errades i riallades més simpàtiques que ha hagut de combatre en directe a la ràdio. Tanmateix, també reflexiona sobre la funció i el futur de Catalunya Ràdio.
Un llibre fet a mida per a estudiants de comunicació i per a tots aquells que vulguin descobrir els secrets, trucs i consells més sorprenents de la ràdio.
“Si un té il·lusió per ser periodista, endavant, sempre endavant, malgrat tots els obstacles i condicionants.”
El cos humà forma part dels continguts de la descoberta d’un mateix i les ciències naturals a l’escola. El que no és tan habitual és que des de la llar tinguem un llibre que ajudi al coneixement de les parts del cos i les diferències entre les persones.
Imatges i paraules separades cada dos fulls en diferents regions de l’anatomia. Les meves filles se’l miren encuriosides a l’hora de sopar (on sempre cal un cert plus de distracció a partir dels primers deu minuts quan la gana baixa). Això ha donat peu a situacions divertides “de contrast” amb nens de la seva escola o que hagin confós els noms de les parts del cos en anglès, en el cas de la més petita.
Des que van néixer les meves dues filles he anat “recopilant” llibres i llibres d’aquest estil -aniversaris seus, aniversaris meus…- i, francament, no tots valen la pena encara que tinguin molt de cartró o es puguin mossegar amb tota la tranquil·litat que necessita un pare.
Aquest és un llibre d’aquells que van amb l’edat però que, vulguis o no, acabes necessitant per les coses que expliquen o perquè necessites alguna cosa que es pugui rosegar bé. De tota manera, em decanto per la primera opció quan es tracta d’aquest tipus llibres.
En resum, és un dels que jo anomeno “de fons d’armari”. D’aquells que s’ha de tenir dins les moltes temàtiques literàries infantils. El millor d’aquest cas és que és un bon llibre de temàtica infantil. Va més enllà del sobreberenar literari!
Títol: El cos
Autor: Susanna Arànega i Joan Portell
Editorial: La Galera
Col·lecció: Aprenem, 7
ISBN: 978-84-2463-235-9
Pàgines: 24
Preu: 6,50 €
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
