Arxiu de l'autor: Nosaltresllegim.cat

Quant a Nosaltresllegim.cat

Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat · · · Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres! I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!

La llista dels meus desitjos, de Grégoire Delacourt

4 respostes

@Ed_62 @Grup62

La Mariela s’ha llegit La llista dels meus desitjos, de Grégoire Delacourt, i ens el ressenya per a tots Nosaltres.

D’una tacada! El comences a llegir i no t’adones que ja s’ha acabat.

La llista dels meus desitjos de Grégoire Delacourt és una novel·la curta, moooolt curta de pàgines, molt profunda de contingut i plena d’humanitat.

“Només als llibres es pot canviar de vida. Es pot esborrar tot amb una paraula.”

La protagonista d’aquesta història és Jocelyne, la Jo, que té una merceria a Arràs i escriu un blog sobre costura que es diu Deuditsdor. Les seves millors amigues són dues bessones que regenten el saló de perruqueria i estètica que hi ha al costat de la merceria. El seu marit, que també es diu Jo, Jocelyn, és un home força normalet, i els seus dos fills ja s’han independitzat.

De cop, li toca la loteria -divuit milions d’euros-  i pot tenir tot allò que desitja. És en aquest moment quan comença a escriure la llista dels seus desitjos…

Confesso que no coneixia l’autor i, de fet, per com tracta el tema i es posa en la pell de la protagonista, amb un punt de vista molt femení, creia que era una dona. Però no, Grégoire Delacourt és un home, i com a autor cal tenir-ho en compte.

En definitiva, una “petita” però gran novel·la, plena de sensibilitat i que et fa reflexionar sobre la felicitat de les coses quotidianes, sobre els valors materials i la seva potencialitat per canviar-te la vida. Una petjada d’optimisme en temps de crisi.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Aquí teniu el booktràiler del llibre:

Títol: La llista dels meus desitjos
Autor: Grégoire Delacourt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-2977-096-4
Preu: 14,90€

Share

La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides

2 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

La Mariela se’ns estrena al Nosaltresllegim amb La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides. Benvinguda!

Confesso que La trama matrimonial és la primera obra de Jeffrey Eugenides que llegeixo. En el seu moment no vaig llegir ni Les verges suïcides (1993) ni Middelsex (2003), però crec que no trigaré a fer-ho. És el que em passa quan un autor m’apassiona i Eugenides ho ha aconseguit. Reconec que no és una novel·la per llegir al metro (508 pàgines), però no tant pel pes físic sinó pel pes intel·lectual que suposa llegir-la. Encara que, en els meus trajectes de bus, moltes vegades he estat a punt de saltar-me la parada! La trama matrimonial enganxa des del principi.

És la història de tres personatges: Madeleine, Leonard i Mitchell, i de les matèries que estudien a la Universitat de Brown (literatura, biologia i teologia) a principis dels anys 80. La novel·la comença el matí en què es llicencien, i Eugenides ens parla ja de llibres:

PER COMENÇAR , FIXEU-VOS en els llibres (…) un munt de Dickens, una miqueta de Trollope, al costat de bones racions d’Austen, George Eliot i les imponents germanes Brontë.

Les tribulacions amoroses, el matrimoni i les relacions entre els personatges són l’eix central de la història.  Madeleine, una estudiant de literatura especialista en novel·la romàntica, es veu enganxada en un triangle amorós i dividida entre els seus dos companys d’universitat.  El cor la porta cap a Leonard (la major part de la novel·la), i el seu cap i els seus pares cap a Mitchell. En Leonard, és un estudiant de biologia, carismàtic i depressiu; i en Mitchell, d’altra banda, és estudiós i espiritual, i és el gran amic de la Madeleine, de qui està obsessionat.

Els problemes d’amor de la Madeleine i la recerca de la felicitat són la trama principal de la novel·la: el seu cor està trencat, tant a les classes de semiòtica com quan fa la declaració d’amor a Leonard amb les paraules del Discurs Amorós de J. Derrida: “Una vegada feta la primera confessió, (t’estimo) ja no té cap mena de sentit…”.

Però hi ha una trama paral·lela que ens submergeix en la literatura, en la semiòtica; en els coneixements de biologia i en un recorregut a través de la filosofia, la psicologia i la religió. Menció especial per la descripció de les fases per les quals passa un maníac depressiu, a través de la mirada d’en Leonard quan intenta prendre el control de la seva malaltia, dels seus pensaments i reduint la dosi de liti.

Segurament hi ha molts records autobiogràfics i universitaris de l’autor a través del recorregut per Europa i de la recerca espiritual d’en Mitchell a Calcuta, quan fa de voluntari d’una de les cases de la Mare Teresa de Calcuta. Personalment, perquè la meva formació és de ciències, crec que al llibre hi ha una mica massa de teoria de la literatura i semiòtica, però a la novel·la hi ha moments realment brillants, i la recessió econòmica que van patir els Estats Units durant la dècada dels 80 ens és molt actual i ens submergeix en la nostàlgia de les cartes per correu postal, ara que tots anem plens de telèfon mòbil, WhatsApp i correu electrònic.

Sincerament, val molt la pena llegir aquest llibre. Fins i tot al metro.

Al metro i a tot arreu!

Títol: La trama matrimonial
Autor: Jeffrey Eugenides
Editorial: Empúries
Col·lecció: Anagrama/Empúries
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-9787-835-7
Preu: 22,90€

Share

Ja podeu córrer! Les 100 llistes per a runners ja són aquí!

10 respostes

@labutxaca @Grup62

Hola a tots, Nosaltres!

Us ha passat això de tenir un individu al costat que espera el semàfor fent saltirons mentre vosaltres només teniu la sensació d’estar patint pluja, vent i fred?

Aquesta gent que l’únic que vol és córrer s’anomenen “runners”, i labutxaca acaba de publicar un llibre ideal per a tots els fans d’aquest esport. Forma part de la col·lecció El mètode checklist i s’anomena Les 100 llistes per a runners.

Els autors del llibre són la Martina Ros, la Natàlia Foguet i el Cinto Ajram, i ells són qui s’encarreguen de posar-vos al dia i a prova per a poder millorar en aquest esport tan addictiu.

I per celebrar la publicació de Les 100 llistes per a runners, labutxaca ha decidit muntar un concurs amb Nosaltres. Així doncs, labutxaca regalarà un exemplar del llibre a qui ens respongui la pregunta següent:

Quin personatge públic us faria apretar a córrer si us el trobéssiu?

Els guanyadors els decidirà labutxaca en funció del personatge, les raons i l’enginy de les vostres respostes.

I si voleu guanyar punts, només ens heu de respondre la pregunta següent: quina és la música que us acompanya quan sortiu a córrer?

Nosaltres, ja podeu córrer i escriure la vostra resposta al comentaris! Teniu temps fins dilluns de la setmana que ve. Us espera un exemplar de Les 100 llistes per a runners!

Sort!

Share

Lluny de Pequín, d’Andrea Rodés

1 resposta

@ColumnaEdicions @Grup62

La Clara Narvión s’ha llegit Lluny de Pequín, de l’Andrea Rodés, i ens el ressenya per tots Nosaltres.

Quan t’enfrontes a un llibre que porta per títol Lluny de Pequín no pots evitar visualitzar una sèrie de fotografies que poc a poc s’han anat ficant al cap de molts occidentals. M’imaginava bols d’arròs, bastonets, quimonos, rotllets de primavera, budes, gueishes i no sé quants tòpics més que s’havien ficat al meu imaginari.

Res més lluny de la realitat. Andrea Rodés (periodista, llicenciada en ADE i gran coneixedora del gran gegant asiàtic) ens acosta la Xina actual, un país en ebullició amb grans edificis, contaminació inhumana, Jocs Olímpics, obres faraòniques, avions que van i vénen, i joves que surten a la caça d’un occidental que animi les seves nits. Aquesta és la Xina on viu l’Alícia, la protagonista de la novel·la, que una mica a contracor se n’ha anat cap aquest país. Amb 30 anys, dolguda per l’absència del seu pare i envoltada d’un entorn que no la fa feliç, l’Alícia intenta sobreviure a la Xina. Poc a poc, però, el seu passat torna a la seva vida, i la fa enfrontar-se amb qui és i què desitja.

Lluny de Pequín ens apropa la realitat xinesa i els prejudicis que molts occidentals continuen tenint. De nou, els tòpics. Aquest cop en boca dels personatges secundaris de la novel·la que són incapaços de comprendre la complexitat social i cultural del país i que es queixen de la brutícia del país, la dificultat dels seus habitants per parlar anglès i de la limitació de les seves infraestructures.

A mesura que avança la novel·la, i de la mà de la jove Alícia, vas descobrint la realitat canviant, no només de la Xina, sinó també de la vida d’una noia de 30 anys que intenta trobar el seu lloc al món.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Lluny de Pequín
Autor: Andrea Rodés
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-6641-551-4
Preu: 18,95€

Share

El desig de ser mare, d’Anna Gimeno

1 resposta

@Ed_Portic @Grup62

La Gisela s’ha llegit El desig de ser mare, de l’Anna Gimeno, i ens el ressenya pel Nosaltres.

Tractar un tema com el de la reproducció assistida és, com a mínim, delicat. I l’Anna Gimeno ho fa molt bé amb un llibre valent i útil. I és que, segons com, en la majoria de llibres com aquests és una mena de “llibre pràctic” de com no caure en la tristesa més profunda –i amb raó- per la impossibilitat de poder tenir fills.

En aquest llibre es parla de tractaments per tenir-ne. Es parla de per què hi ha persones que no en poden tenir. Es parla de qüestions fisiològiques que ens haurien d’interessar, i molt, en moments com aquests per no deixar tot el coneixement en mans del metge que ens atén. Es parla, evidentment, de com afrontar el moment de saber que no se’n poden tenir, el de “vinga, som-hi”, el de “merda, per què no va bé”,… i molts més. I finalment, es parla d’un àmbit que m’ha semblat especialment útil. No és una guia, però sí que és una llista de llocs i institucions on poden anar les persones que estiguin buscant aquesta criatura que no pot venir. Una llista de qui els pot ajudar.

Tot el llibre, escrupolosament documentat i seguint un relat a cavall entre el millor reporterisme i el llibre pràctic, ofereix eines que poden ser molt útils per qui es troba en un buit o no sap per on tirar, com ara aquest apèndix final amb bibliografia, webs de referència, llistat de termes, etc.

Em quedo, però, amb aquests testimonis que recull l’Anna Gimeno:

Laia Montiel conta que quan va rebre la notícia de l’embaràs no va tenir una reacció forta de saltar d’alegria, més aviat es va quedar parada, va trigar a reaccionar. Una estona després, ja al cotxe de tornada a casa amb la seva parella, no van poder acabar el recorregut i van parar a mig camí per trucar a la família i als amics i explicar-los-ho. Tot i així, i diversos mesos després d’haver nascut la seva filla, encara la mira i li costa de creure que tot allò va passar i que realment és mare.

En prenem nota, Gisela!

Títol: El desig de ser mare
Autor: Anna Gimeno
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-181-6
Preu: 21€

Share

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis

Deixa un comentari

@ColumnaEdicions @Grup62

Us deixem la carta que l’Albert Om va llegir a la Llúcia Ramis en la presentació de la novel·la Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Que bé que escriuen, punyeteros!

Aquesta carta és per tu, Llucia. Per la nena que ho volia tot i que la seva mare li contestava que “tot no es pot tenir”. Per la nena que amb la seva insatisfacció crònica, però sobretot amb la seva insatisfacció lúdica, porta 35 anys preguntant, buscant i experimentant; 35 anys convencent-se que encara que no es pugui tenir tot, “no hay nada más bello que lo que nunca he tenido”, com li va escriure Joan Manuel Serrat a una altra Lucía. Per això aquesta recerca constant. Per això, aquesta insatisfacció que ha sigut el motor del teu talent creatiu i, al mateix temps, la font de satisfacció dels teus lectors.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia. Una carta, sí. Potser fa temps que no en reps cap. Jo, aviat farà 20 anys de l’última. Les guardes, les cartes? Jo les tinc totes en una capsa verda, que m’ha anat acompanyant en tots els canvis de pis.  10 vegades he fet paquets i he tornat a començar. Les vaig comptar el dia que vaig llegir que Paul Auster a Diari d’hivern escrivia tot el que li havia passat a cadascuna de les 24 cases on ha viscut fins ara. Les cartes, et deia, me les vaig emportant amb mi. Ara les llegeixo i em trobo igual que Joan Laporta: no m’hi reconec. “La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços”. Que bé que escrius, punyetera. “La vida, breu interrupció de l’infinit que comporta no ser-hi”. Toma frase. N’està ple el teu llibre, de frases. Tu te les treus de sobre i ens les deixes perquè a partir d’ara t’ajudem a portar-les. Una gran teràpia, a part d’un gran llibre.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia, però te la llegiré jo. M’imagino que estarem asseguts de costat. I a davant…, qui tindrem a davant? Tu em vas dir que ningú. Que “qui vols que vingui, si tots els meus amics han hagut de marxar de Catalunya?”. Quina sort que tenim, doncs, de ser tu i jo, amb sense ningú a davant, com diria l’alcalde Clos. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena.  Te’n recordes d’aquell programa de la Gemio: ¿Hay una carta para tí? Aquells homes penedits, capcots, amb cara de be degollat i amb la cua entre cames, que imploraven el perdó de la seva dona i li prometien amor etern “delante de toda España”. Potser avui, entre aquest “ningú”,  hi ha algú que ara sent la mateixa vergonya que sentia jo quan mirava aquell programa. Té motius per fer-ho. Si Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes no és una autobiografia, això meu sí que és una carta d’amor. D’amor al teu últim llibre. D’amor a les arrugues prematures que t’han sortit a la cara. Sense arrugues, no hi hauria llibre. Almenys no hi hauria aquest llibre, també precoç, també deliciós. Haver buscat els teus orígens amb 70 anys potser no hauria tingut tant mèrit. M’agrada la inquietud de fer-lo als 35, quan encara et tractem de “jove escriptora”, com si et féssim esperar fent cua a la porta d’accés a la literatura que fan els grans, a la gran literatura. “Qui és l’últim, si us plau?”. Dona i jove. Li agraden les cerveses, els homes i la nit. Vostè encara s’haurà d’esperar una mica.

Saps què? Gràcies al teu llibre, he descobert que sóc belga. Descrius la teva mare com una persona que no té per costum mostrar les emocions, ni perdre els papers ni perdre el nord. M’ha semblat que parlaves de Vic. Bèlgica, capital Vic. Que per més que passi sempre sembli que no passi mai res. Aquest sóc jo. Tu ja expliques que no ets així: “un huracà domèstic que ho deixa tot arrasat al seu pas i després s’envola feliç com una lleugera brisa marina”.

Això i allò. L’huracà i la brisa. La independència que t’ha ensenyat la família de la teva mare i les atencions que et regala el teu pare. Bèlgica i Mallorca. Això i allò. Independència i atencions. Anar a la teva i ser el centre. Però que no t’ho deia la teva mare que tot no es pot tenir? La por de quedar-te ben sola. O la por d’haver de fer-te la beneita per no quedar-t’hi. Això i allò. O ni això ni allò. La feina, com a refugi de tot plegat. I ara, amb la puta crisi, ni la feina. D’aquest conflicte és d’on neix el llibre. Ara ja no parles de la teva generació, com als dos primers. Ja no tot passa aquí i ara. Ara toca mirar enrere i a la teva família sabent que “potser un dia morirem tots sota el mateix sostre, esclafats pel nostre passat pompós”. Que bé que escrius, punyetera.

El dia que vas néixer, Llucia, el teu pare havia baixat a comprar flors. El dia que la teva mare va conèixer el teu pare va haver de dormir a sota d’una foto de Franco. Mires enrere i et trobes una història d’amor entre els teus pares d’aquelles que només passen una vegada a la vida. Ja tens excusa per no provar de viure-la tu. Com a molt podries empatar amb ells. I a tu t’agrada guanyar. Què et deia l’abuela? Tots els homes del món no valen una llàgrima teva.

35 anys i què tinc?, et preguntes al llibre. La raó, Llucia. Tens la raó. L’única cosa que sempre has sabut que volies tenir. Mira, en això ens assemblem. Jo també vull tenir la raó. Però, des que he llegit Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, he descobert dues coses que també m’agradaria tenir: la teva valentia per despullar-te en un llibre i el teu talent per escriure tan bé com escrius, punyetera.

“Me sent presonera a l’illa del jo”. Espero que el llibre t’hagi ajudat a sortir-ne, d’aquesta illa. Tots vivim en illes, encara que no es diguin Mallorca. Ja saps què defensa el nostre estimat Xavier Rubert de Ventós: “la felicitat és sortir d’un mateix i quedar-se a fora”. Es veu que no hem de patir per despullar-nos i sortir a fora. Que, a vegades, abrigats a dins nostre, encara tenim més fred.

Res més, Llucia. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena. Però tenia ganes de dir-t’ho, sobretot avui que a davant no hi teníem ningú. I perdona si t’esperaves un altre tipus de carta: “sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec”. Et sona aquesta frase? Que bé que escrius, punyetera.

Albert Om

Títol: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes
Autor: Llúcia Ramis
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-583-5
Preu: 18,95€

Share

La ciència del futbol, d’Albert Folch

1 resposta

@Ed_Empuries @Grup62

En Marc s’ha llegit La ciència del futbol, de l’Albert Folch, i ens el ressenya per tots Nosaltres:

L’única ciència possible del futbol és que el teu equip guanyi i el rival perdi. Tal dia com avui, doncs, la ciència la sento més britànica que mai, concretament de Manchester!

Però el llibre de l’Albert Folch, La ciència del futbol, no va ben bé d’aquest “forofisme” que m’envaeix. Ell sí que fa honor al títol i, com a professor universitari de ciència que és -i exfutbolista-, busca punts en comú entre la ciència i el futbol. És, doncs, un llibre de divulgació científica per a joves i, en general, per a les persones inquietes en el món de la ciència en general: antropologia, astronomia… Arreu hi ha paral·lelismes que valen per explicar una llei de les que regeixen l’univers (el futboler i l'”estàndard”).

I aquí torna a entrar la meva particular fixació: el Messi és una estrella?, és una divinitat? Esperem veure-ho ben clar la setmana vinent! De moment, conformem-nos aquesta nit a veure poques -per no dir cap- paràboles del CR7, nul·les acceleracions de Benzema i moltes constel·lacions brillants amb Giggs, Rooney i Kagawa!

Que la ciència ens acompanyi!

Títol: La ciència del futbol
Autor: Albert Folch
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-9787-046-7
Preu: 15,55€

Share

La química i la física de les relacions i els concursos del Nosaltresllegim

@Ed_Portic @Grup62

Hola a tots, Nosaltres!

En èpoques en què paraules com “coaching” ja no ens sonen estranyes, potser és el moment d’analitzar i entendre què és el que fa que congeniem més o menys entre nosaltres, i sobretot, què és el que podem fer perquè quan ens trobem amb gent amb qui, així d’entrada no ens faria res que desapareguessin del mapa, puguin acabar essent aliats, encara que només sigui mentre treballem.

Es tracta de sumar, oi?

Així doncs, es tracta de conèixer quina és La química de les relacions, i això és precisament el que ha escrit i descrit en Ferran Ramon-Cortés: què és el que fa i fem perquè les relacions amb la gent del nostre entorn rutllin més o menys.

I aquí arriba la part del concurs. Voleu conèixer els secrets d’aquest “Art de construir relacions personals”?

Des de Pòrtic ens ho posen molt fàcil: regalen 5 exemplars de La química de les relacions. L’art de construir vincles personals d’en Ferran Ramon-Cortés.

I què heu de fer per aconseguir un d’aquests 5 exemplars? Aquí us ho expliquem! Ens heu de respondre el següent:

Quina és la frase amb més bona intenció que heu dit i que ha acabat pitjor?

I quina és la persona amb qui no us hauríeu imaginat mai que hauríeu pogut relacionar-vos però que ha acabat sent un dels vostres millors aliats en aquesta vida?

Heu de respondre a la nostra crida als comentaris d’aquest post i teniu temps de contestar fins al dilluns dia 11 de març.

Però atenció! El concurs va per punts extra que valorarà Pòrtic si sou capaços de definir-nos la física de les relacions, o l’art de millorar-les amb un gest.

Carícies? Copets a l’esquena? Petonets al front?

Esperem les vostres respostes!

Share

Tria personal, de Pere Calders

1 resposta

@labutxaca @Grup62

La Núria s’ha llegit Tria personal, de Pere Calders, i ens el ressenya pel Nosaltresllegim.

Pere Calders és un d’aquells noms que no he arribat a desconèixer mai del tot i que sempre m’ha sonat, tot i no saber-ne mai gaire res. Quan pensava en Calders, l’associació immediata sempre era Antaviana, però ni tan sols vaig arribar a veure l’obra, i si ho hagués fet no la recordaria: era petita.

Confesso que, fins ara, no n’havia llegit mai res. Sempre havia estat una d’aquelles tasques pendents, perduda dins d’una llarga llista, sovint oblidada i que recordes només quan sents o llegeixes el seu nom en alguna banda. Un pecat literari per omissió.

Però he tingut l’oportunitat de redimir-me amb aquesta Tria personal. I crec que ha valgut la pena que fos aquest i no pas un altre. Potser és sentimentalisme estúpid però m’ha agradat poder començar amb aquesta tria, guiada pel propi Calders, com si em fes la recomanació tot prenent un cafè. Ho diu la contraportada que aquest llibre és mig de l’autor i mig del lector: una activitat compartida.

I amb aquesta predisposició familiar i intimista, des de la pura ignorància, vaig agafar aquest recull de relats extrets de llibres anteriors i que mostren diversos moments de la seva trajectòria. Des dels inicis d’El primer Arlequí, passant per les cèlebres Cròniques de la veritat oculta, pel mexicà Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes, o Invasió subtil i altres contes.

I mira que m’agraden i n’he llegit de contes! Tabucchi, Borges, Cortázar, Kafka,… Caldrà afegir en Calders a la llista. I és que els relats curts tenen un llegir especial en la seva concentració, en l’esclat de l’efecte, com un cop de puny a les neurones, la imaginació i la consciència. I si al format s’hi afegeix aquesta capacitat de convertir allò descabellat, impensable i fantasiós de la banalitat quotidiana per fer-ne un joc d’idees simpàtiques, per riure’ns de la nostra condició humana… El resultat és complaent, almenys per a mi.

Dels vint-i-tants contes de Tria Personal, em quedo amb Fet d’armes. Com em meravella l’estupidesa de la raó humana!

Títol: Tria personal
Autor: Pere Calders
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa / Contes
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9930-546-2
Preu: 9,99€

Tria personal
Share

No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram

4 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

En Jordi s’ha llegit No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Si algú no coneix la figura de Josef Ajram, aquest llibre és una bona oportunitat per endinsar-se en el món d’aquest peculiar personatge.

Tot i ser una persona d’èxit a nivell professional, esportiu i personal, aquest llibre gira al voltant d’un “fracàs”. Un repte que afronta en Josef Ajram, el Red Bull 7 Islands, que no acaba de la millor manera pel triatleta. La narració d’aquest repte es va entrellaçant amb capítols autobiogràfics que expliquen la infantesa i l’adolescència de l’autor. Com ara que va ser un bon jugador de bàsquet per qui es va interessar el Barça, tot i que la família va decidir no acceptar aquesta oferta. També sorprèn la seva dificultat en l’àmbit acadèmic -amb la selectivitat, per exemple- i també de com passa de treballar per Telepizza, a tenir èxit a la Borsa (tot i que, pel meu gust, aquest pas s’explica massa per sobre ja que el canvi és més que notable).

Sobre l’àmbit personal, parla de la seva paternitat i fins i tot hi ha un dels capítols que l’escriu la seva actual parella, la Sulaika, explicant com es van conèixer i com ella viu el fet que en Josef tingui aquest tipus de vida, sobretot quan parla del risc que comporten les competicions en què participa.

És un llibre curtet, àgil i que passa bé. Et trobes amb coses sorprenents explicades amb naturalitat, fet que porta a què el lector llisqui per les pàgines sense adonar-se’n. Els moments previs a les competicions, Hawaii, o com Red Bull el va fitxar perquè representés la marca són moments prou interessants com per dedicar-li atenció a aquest llibre.

I per qui vulgui conèixer en Josef Ajram més en profunditat, al final del llibre respon un llarg test i qüestionari amb preguntes personals i curiositats.

En el cas d’aquest llibre… el límit, Josef, són 130 pàgines. O no?

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No sé on és el límit, però sé on no és
Autor: Josef Ajram
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 136
ISBN: 978-84-6641-553-8
Preu: 14,96€

Share