Arxiu de l'autor: Nosaltresllegim.cat

Quant a Nosaltresllegim.cat

Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat · · · Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres! I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!

Morts, espies i flors de Bach

Títol: L’hora zen
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-853-4
Preu: 18,50€

La Montse ens explica L’hora zen de la Teresa Solana, una història amb les peripècies d’uns personatges que el diari italià La Reppublica qualifica de “dos bergants adorables”. Aquí la teniu!

L’hora zen de Teresa Solana és una novel·la detectivesca que narra com dos socis, en Borja i l’Eduard, es dediquen a treure les castanyes del foc investigant els assumptes més tèrbols (o no tant) de gent adinerada de la ciutat de Barcelona.

De fet, la ciutat és un dels personatges de la novel·la perquè, per sortir, surten tots els barris de la ciutat comtal. El llibre tracta més d’un cas, i el desencadenant és un personatge “particular”, la Teresa Solana (l’autora del llibre), que els demana que investiguin centres de teràpies alternatives de la part alta de Barcelona perquè ella pugui escriure un llibre sobre aquest món.

Quan van al despatx per atendre Solana, el Borja i l’Eduard es troben que tot està fet una coca i intenten descobrir per què els han regirat l’oficina. Per poder atendre la seva clienta a un lloc més decent van al pis de sobre, que està impecable però que té un petit inconvenient: hi ha un cadàver!

A partir d’aquí, un munt d’embolics amb morts amunt i avall, espies, flors de Bach i altres remeis imprescindibles pel cos, la ment i l’esperit.

Sóc fan de la novel·la negra i aquesta m’ha agradat prou, tot i que en alguns moments crec que es perd una mica en els detalls però és més que probable que me la torni a llegir en un altre moment. També és més que probable que m’agradi més la segona vegada que la primera!

En resum: és un llibre que potser podria anar, segons com, una mica més de cara a barraca. Però és que si no hi hagués aquests detalls no es podria dir L’hora zen… s’hauria de dir, Una estona de novel·la negra.

Jo em quedo amb L’hora zen.

Share

Gonzalo Herralde. Cineasta cívic

Títol: Gonzalo Herralde. Cineasta cívic
Autor: Octavi Martí
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Cineastes
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-9809-202-8
Preu: 20€

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.

Share

L’ombra del vent

Títol: L’ombra del vent
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-104-7
Preu: 22€

L’Adrià ens ha fet la ressenya de L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Com que d’aquí molt poquet podreu trobar en català la tercera part de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats d’en Zafón, comencem pel començament. Va bé?

Segur que tots els amants dels llibres algun cop a la seva vida han viscut o viuran el tancament d’una llibreria –més ara amb la famosa crisis- i pensaran: com m’hagués agradat haver-hi pogut comprar una última novel·la o manuscrit… I sents llàstima.

Doncs en la Barcelona de la postguerra, un noi anomenat Daniel està a punt de descobrir un secret zelosament guardat amb el pas dels segles i que potser avui continua viu. Un secret pel qual molts matarien per poder ser en el seu lloc i/o poder-se’n assabentar. Jo inclòs. Li descobreixen una biblioteca. Una biblioteca enorme excavada sota la nostra Barcelona. Però aquesta biblioteca és més exactament un cementiri: el Cementiri dels Llibres Oblidats. Perquè quan la llibreria anomenada anteriorment, per exemple, tanca les portes al món, els guardians de la biblioteca s’asseguren que el llibre que hauries volgut llegir s’uneixi a les files del Cementiri esperant, potser durant segles, un nou amo, un nou company.

En Daniel, com és costum entre tots els nous coneixedors del Cementiri, adopta un llibre, un llibre anomenat “L’Ombra del Vent” d’un tal Julià Carax.

El Daniel entra en una investigació de l’autor del llibre; però aquesta partida no la jugarà sol: un inspector que ha anat canviant de bàndol durant la guerra, un misteriós personatge que es dedica a cremar les obres de Carax, un arrogant llibreter amic de la família i molts altres estrambòtics però perfectament creïbles personatges ajudaran o impediran que en Daniel descobreixi el secret que guarda aquesta obra.

És un llibre apassionant que captiva, que tots els amants de la lectura de llibres situats en la postguerra i bibliòmans agrairan.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns

Títol: Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns
Autor: Katherine Pancol
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 600
ISBN: 978-84-9787-738-1
Preu: 22,90€

La Mon -que no la Mon(tserrat Brau)- ens ha fet una fantàstica ressenya d’un llibre amb un títol llarguíssim només a l’abast de l’Stieg Larsson. Aquest llibre però, no té res a veure amb la novel·la negra. Traspúa aquella sensibilitat que Katherine Pancol ofereix als seus llibres. Es tanca una trilogia, i nosaltres us expliquem com:

Desprès de l’èxit del Vals lent de les tortugues y dels Ulls grocs dels cocodrils, Katherine Pancol ens sorprèn de nou amb Els esquirols de Central park estan tristos els dilluns. Els personatges que han anat apareixent ens han fet plorar, riure i pensar sobre situacions reals i actuals. La mort, l’enveja, l’amistat, l’amor o la firmesa de la familia han estat temes que, tractats dolçament, han captivat milions de lectors. La vintena de personatges que han sortit d’aquests llibres han viatjat per ciutats com París, Nova York o Londres deixant històries per acabar; com la vida mateixa. En aquest darrer llibre es tanca la trilogia i la família Cortés apareix de nou per enllestir temes inacabats i fer realitat els somnis que tenien.

Josephine Cortés serà la branca ferma d’aquesta darrera entrega. Mentre espera una nova proposta del seu editor per editar una nova novel·la, les vides de l’Hortènse, en Gary, la Zoé i l’Alexandra aniran enllaçant-se per donar forma a una enrevessada cerca del sentit de la vida i la felicitat. Aquests quatre joves ens ensenyaràn a tenir paciència, a descansar i a observar el que ens ofereix la vida i, sobretot, a captar el moment en el qual sentim felicitat. És aquest moment just d’alegria el que s’ha d’agafar amb totes les nostres forces perquè, en moments de tristesa, puguem recordar la felicitat que sentíem.

Pancol sempre ens fa una clucada d’ull amb les seves novel·les comparant-nos amb algun animal. Doncs bé, hem de fer com els esquirols de Central Park: si els dilluns estan tristos és perquè passa menys gent pel parc i, per tant, no els donen menjar… de segur que recorden que els dissabtes i diumenges la gent hi passeja molt.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

La razón de las piedras

Títol: La razón de las piedras
Autor: Luis Béjar
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-7669-997-3
Preu: 19€

En Pablo s’ha llegit La razón de las piedras, de Luis Béjar. Aquí en teniu la ressenya:

M’agradaria introduir-vos en la nova novel·la de Luis Béjar, La razón de las piedras, i recomanar-vos-la com a propera compra. Aquella adquisició literària que feu, de ben segur, aprofitant les primeres setmanes d’any, quan ens proposem embarcar-nos en la lectura de noves ficcions i històries que ens commoguin.

La razón de las piedras adquireix una dimensió profunda i turmentosa en presentar-nos, com a punt de partida, l’obra de tres diferents personatges. Dos amics que comparteixen molt, que s’assemblen i tenen les mateixes preguntes i inquietuds artístiques i personals, l’Álvaro i el Germán, que veuen com la seva vida queda enllaçada encara més i s’encamina a la destrucció, en enamorar-se de la mateixa noia, la Laura.

Toledo en decadència, abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola és el marc d’aquesta història pessimista i fosca.

És una història construïda des d’un punt de vista molt personal i intimista, tot i tenir un toc humorístic present en alguns punts de la novel·la. Presenta uns personatges profunds i en constant evolució.

Luis Béjar va presentar, abans la seva mort, aquesta ficció en el qual queda en evidència la seva passió per la poesia. Una novel·la, amena en quant a lectura, però rica en vocabulari i que traspúa compassió per uns personatges que s’enamoren, sobreviuen i pateixen.

Estic segur que gaudireu amb La razón de las piedras.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Les cartes secretes del Ratolí Pérez

Títol: Les cartes secretes del Ratolí Pérez
Autor: Mercè Ubach
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La lluna de paper
Pàgines: 32
ISBN: 978-84-9932-633-7
Preu: 16,95€

L’Esteve, que té dues criatures que no arriben als deu anys, comença a trobar-se dents sota els coixins. En un atac de desesperació ens ha consultat què podia fer i li hem deixat Les cartes secretes del Ratolí Pérez de la Mercè Ubach. Aquí en teniu la ressenya:

Tinc fills. I els fills a certa edat ja ho tenen això: fan canvis de dents. És per això que he anat a buscar l’ajuda de l’especialista en la matèria: el Ratolí Pérez. De la mà de Mercè Ubach, amb l’ajuda d’en David Rosel i la Júlia Sardà a les il·lustracions, podré explicar-los què passa amb les seves dents quan van a dormir.

Tot i que espero llegir-lo amb els nens, pel que he fullejat m’ha semblat una proposta força interessant. Amb unes il·lustracions molt treballades, la història combina l’experiència d’un nen amb la pèrdua de les primeres dents i un seguit de cartes que va rebent del Ratolí Pérez.

De fet, qui necessiti les cartes del Ratolí Pérez les trobarà físicament al llibre. Estan enganxades a les pàgines del llibre per poder-ne extreure el contingut: la presentació del nostre protagonista a la criatura en qüestió, l’explicació de què ja coneix quines són les seves expectatives en relació a l’intercanvi dent-regal, i una història relacionada amb el món dels ratolins.

Quant a les il·lustracions, no espereu trobar un estil com el de la Pilarín Bayés o la Roser Capdevila, sinó un aire més proper al manga o el còmic de superherois (encara que aquí només és un ratolí… ni tan sols és un “Lobezno”), i que crec que els meus fills en gaudiran d’allò més.

Dues pegues que li trobo al llibre: a casa meva no hi ha hagut mai gaire Ratolins Pérez… a casa meva sempre hi ha hagut la figura de “l’angelet”. L’altra pega és que quan al fill més petit li caiguin les dents necessitaré sobres nous.

Per la resta, crec que és un llibre recomanable per mirar els dibuixos i llegir les cartes, que he trobat molt originals.

Share

El llibre de l’any i els “deures” literaris setmanals

Títol: El llibre de l’any. Almanac literari
Autor: Vicenç Pagès
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 132
ISBN: 978-84-9930-391-8
Preu: 16,95€

El Martí s’ha llegit El llibre de l’any del Vicenç Pagès i ens n’ha fet la ressenya. Tingueu en compte que coneix l’autor… però com que li agrada burxar a pràcticament tot el que se li posa davant, podeu confiar (prou) en el seu escrit.

Hi ha llibres que entren primer pels ulls amb la portada o, en el seu defecte, amb la contraportada. I què diu aquest El llibre de l’any? Doncs una cita de Samuel Johnson que resa: “no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”.

Partint d’aquí, doncs, jo em refio d’en Vicenç Pagès perquè, pel que sé, és un home molt llegit… i a més, sap escriure. A més, aquesta cita és una pseudojustificació per entendre què trobarem en aquest “almanac literari”: un recull dels articles que des de l’any 2000 ha anat escrivint Pagès al diari El Punt i després a la revista Presència. Ara, però, no us imagineu un totxo amb un recull d’onze anys de columnes setmanals! El que trobareu en aquest llibre són cinquanta-tres textos on es contextualitza cadascuna de les setmanes de l’any, amb les seves circumstàncies, separats per estacions, marcats per les “dates assenyalades” -Sant Jordi, Nadal, Tots Sants, Setmana Santa, l’Epifania d’un Crist salvador, l’arribada de cada estació o dels canvis de temps, etc.-, i amb una altra guia inamovible i indispensable: la literatura i, en el seu defecte, els seus autors.

Així doncs, en la citada epifania comencem a llegir un text on se’ns parla de l’inici de l’Ulisses de Joyce, però poc després s’explica que si a la literatura universal hi ha hagut algun especialista en la matèria és Lleó Tolstoi. I, en aquest sentit, partint d’autors o temes anem passejant de la mà de Vicenç Pagès per retrobar o descobrir les obres de Dostoievski, Pla, Virginia Woolf, Fages de Climent, Cortázar, Kapuscinski, Salvat-Papasseit, Nietzsche, Verdaguer, C.S. Lewis, Maria Mercè Marçal, Huxley, Stendhal, Rodoreda, Kafka, Karl Marx, o fins i tot referents culturals indispensables per la nostra societat com Groucho Marx.

Un llibre que es llegeix de forma deliciosa. Fins i tot li ho podríem retreure a Pagès. I és que ja ho aconsella l’autor al pròleg quan recomana una lectura pausada i, si pot ser, llegint cada text corresponent-la a cada setmana de l’any.

I entre text i text de Pagès, l’excel·lent treball d’il·lustració que fa Joan Mateu, extreient dels escrits setmanals aquella imatge que podria passar pel nostre cap, o fins i tot aquella que ens fa dir allò del “sí, sí,… té raó. Així està més ben explicat” a l’hora de plasmar l’escrit al dibuix: rostres de Sagarra amb tatuatges de la Polinèsia, llibres en una nevera quan es parla de la fredor narrativa de Txèkhov o un Peter Pan de Disney amb bigotis dalinians a l’hora d’explicar com el pintor surrealista i Gala van sobreviure, com Orwell, als Fets de Maig del 34.

Només dos retrets: he estat incapaç de fer-ne una lectura pausada. Sóc periodista i devoro més articles que no pas llibres.

L’altre retret és que després de llegir aquest almanac literari de Vicenç Pagès tinc tal quantitat de “deures”, de llibres per llegir amb una explicació del per què ho he de fer, que ja no podré devorar més articles…

Doncs això: no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit.

D’en Vicenç Pagès us en podeu fiar.

Share

El mètode checklist

Títol: El mètode checklist. 142 llistes imprescindibles per organitzar-te millor el dia a dia.
Editorial: labutxaca
Col·lecció: No-ficció
Autor : Martina Ros i Natalia Foguet
Pàgines : 304
ISBN: 978-84-9930-358-1
Preu: 10€

La Marta se’ns estrena a can Nosaltres fent la ressenya d’El mètode checklist, de Martina Ros i Natalia Foguet. Un llibre que ens convé a molts!

“Raspall, pasta de dents, pinta, xampú …què més he d’agafar? Segur que em deixo alguna cosa!”

Quantes vegades ens hem trobat en aquesta situació, perdent el temps en recordar el que hem de fer, buscar, recollir, o preguntant i buscant com fer o preparar alguna cosa? I quantes d’aquestes tasques, a més, són habituals en les nostres vides però tot i així ens roben el temps una vegada i una altra?

En aquest llibre, la Natàlia Foguet i la Martina Ros ens proposen revolucionar la nostra vida començant a estalviar una mica del nostre valuós temps. Per fer-ho, ens faciliten 142 llistes on ens regalen l’experiència de les autores així com l’assessorament d’especialistes en diferents temàtiques, que ens proposen solucions efectives als problemes domèstics quotidians, per a tots els àmbits de la nostra vida: la llar, en família, els viatges, el sexe, quan estem solters, quan ens fem grans, per mantenir-nos en forma…et faran descobrir preguntes que no t’havies plantejat encara i amb llenguatge amè i planer, resolen dubtes que poden sorgir al moment menys esperat.

Al mateix temps, El mètode checklist ens suggereix, en forma de llistats breus i curiosos, suggeriments útils i pràctics per aconseguir l’èxit en totes les situacions: l’organització d’una festa, l’elecció de la destinació del viatge de la nostra vida, la preparació d’una velada romàntica, l’elaboració de la llista de la compra, la compra d’un habitatge nou o fins i tot la creació de la nostra pròpia empresa o l’elecció del nom del nostre futur fill/a.

Però aquest llibre no deixa espai només per als aspectes més pràctics i logístics; al llarg de les seves pàgines també se’ns donaran claus i consells per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i trobar les claus de l’èxit personal, així com posar-nos a l’abast un llistat dels bàsics que hem de conèixer en matèria d’oci : cine, música, lectura, etc.

Segons la Wikipedia: una checklist (o llista de verificació) és “un tipus de material de suport informatiu que s’utilitza per reduir el fracàs, mitjançant la compensació dels possibles límits de la memòria humana i l’atenció: això ajuda a garantir la coherència i integritat en l’acompliment d’una tasca”. En aquesta línia i per finalitzar aquest petit procés de reeducació, el llibre ens permet i ens anima a fer el nostre propi repositori de llistes que ens seran d’allò més útils en la nostra vida i que ens estalviaran el temps, ajudant-nos a fer-nos una mica més fàcil la feina del dia a dia.

Una lectura d’allò més divertida i útil! Decideix-te a agafar les regnes de la teva vida i atreveix-te a fer-la més senzilla amb l’ajuda d’El mètode checklist!

Share

Les coses parlen

Títol: Narracions
Autor: Joaquim Ruyra
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 624
ISBN: 978-84-9930-230-0
Preu: 13,95€

En Francesc Canosa, periodista i Doctor en comunicació, -potser l’haureu llegit alguna vegada a llocs com El Singular Digital o fent crítica literaria a El País- ens ha fet aquesta magnífica ressenya sobre l’edició que ha fet Labutxaca de les Narracions de Joaquim Ruyra. Esperem que us agradi tant com a Nosaltres!

Totes les coses parlen. Algú ho dubta? O potser no grinyola una porta, o un forrellat? No és el nyec-nyec, o el rac-rac, una manera de xerrar, de dir alguna cosa?  Potser pateix. Potser s’alegra. Ai, què deu voler dir? T’imagines en Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona, 1939) parant l’orella vora el mar. O ensumant una alzinera. O sentint garlar un pescador…

De Girona, a Arenys de Mar, passant per la central nuclear familiar de Blanes. Això fa Ruyra. Això fa: recol·lector de paraules. Col·leccionista de micro mons per explicar tot un món. En va tenir prou. Lo petit és gran. I amb aquestes 25 narracions Ruyra va deixar assentat tot un món que parla per sempre més.

És cert que ha fet parlar i parlar. La seva prosa condiciona, com cap altra, la prosa catalana del segle vint. És cert que és germinal, inaugural. És cert que influencia així a Josep Pla; Caterina Albert; Josep Carner; Carles Riba; Gaziel; Salvador Espriu; Pere Calders… Però potser encara és més cert, més veritable, que Ruyra és l’home que sap fer parlar les coses. Va portar les coses a casa. Va dur les paraules a la cassola, al menjador, a la cadira, al braç, a la galta. Les paraules van tornar.

Un dia Ruyra va sortir a “cercar la bellesa” i mira què ens ha dut. Perquè “Estic convençut que avui com en temps de Hamlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miopia dels savis”. Para l’orella. Escolta’l. Sent-lo. Ens diu moltes coses. D’allà a fora. Però les has de voler escoltar.

Quina delícia llegir ressenyes com aquesta, oi?

Share

Per acabar bé l’any, ‘Jo confesso’ del Cabré

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

La Fita ens ha fet una fantàstica ressenya del que podem dir amb tota seguretat que és el llibre català de l’any. Ara ja no seran només els fanàtics qui demanaran el Nobel de Literatura per Cabré. Serà qui tingui una mica de gust i de senderi, i llegeixi aquest gran llibre. L’opera magna de Cabré. I parlant d’òpera…

Richard Wagner és el creador en les seves òperes del leitmotiv. Es tracta, a grans trets, d’un fragment musical, unes mateixes notes que s’identifiquen amb un personatge (Isolda, Wotan,…) amb un objecte material (l’espasa, l’or del Rin,…), un sentiment (l’amor de Senta) o una situació (la mort d’Isolda,…). Aquestes notes poden ser tocades de maneres diferents, poden sentir-se en primer pla o soterrades entremig d’altres melodies, però qui les escolta les reconeix i el remeten a aspectes concrets de l’argument que aquestes notes representen. És el que m’ha vingut al cap, entre d’altres idees, a l’hora de parlar del llibre Jo confesso.

La nova novel·la de Jaume Cabré és una obra magna, gran, no solament per les quasi 1.000 pàgines sinó perquè és una història completa, complexa i on, com a les òperes de Wagner, van sorgint una i una altra vegada temes, personatges i històries anteriors lligades entre sí, ja sigui per les peripècies d’un violí, el bé, el mal, la violència, l’amor… per la vida en definitiva.

He dit que era una història, la de l’Adrià Ardèvol, però com les nines russes (és l’altra imatge en la qual he pensat llegint-lo) dins hi ha d’altres històries: la de l’amic Bernat, l’estimada Sara, el pare, la mare, la Lola Xica, la Laura,… els personatges d’altres èpoques. La del Storioni (violí), l’Àguila Negra i el Xèrif Carson (quina troballa!),… Només cal mirar les pàgines 1.001 a 1.005 per veure la llista dels Dramatis Personae. Històries totes on LA INFELICITAT és un tret comú, siguin les circumstàncies que siguin, que de vegades són dramàtiques o simplement brutals.

– Ets feliç?
En Bernat arrencà amb la sonata… vaig tornar a la càrrega:
– Ei.
– Què.
– Que si ets feliç.
– No. I tu?
– Tampoc

pàg. 638

Aquests personatges es troben en diferents coordenades de temps i espai reals, de la nostra història europea i de la cultura. La cultura. Un altre leitmotiv de l’obra. En majúscules, CULTURA. Quin gust llegir un escriptor culte! En aquests temps en els quals presumir d’incultura i de vulgaritat és tan fashion, jo he gaudit del plaer de llegir una persona culta, que amb tota naturalitat es mou en ella, ja sigui parlant de filosofia, llengües, religió, història, pintura,… i sobretot la música, que va sonant per sota la novel·la.

Una construcció complexa com és aquesta novel·la no es mantindria dreta si no estigués ben escrita, que ho està. Cal familiaritzar-se amb els salts cronològics, els canvis de personatges o d’escenaris i veure què signifiquen els canvis de lletra o els fragments que es colen enmig d’un diàleg. Són els recursos formals que en Cabré fa servir per a portar-nos per les històries. Algunes m’han deixat trasbalsada. He trobat magnífica la part de la infantesa de l’Adrià. Me l’he imaginada tan bé! També m’han interessat molt algunes reflexions que de tant en tant deixa anar l’autor:

– Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi, la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix. El que no sé és per què…

pàg. 630

Efectivament, un cop has llegit Jo confesso ja no ets la mateixa. Almenys a mi m’ha passat. I entre d’altres sentiments que he experimentat hi ha la de sentir-me orgullosa d’una literatura capaç de produir una novel·la com aquesta. Gràcies, Jaume Cabré.

Llegiu-la. Val la pena!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

<a href=”https://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2011/09/jo-confesso1.jpg”><img class=”alignright size-medium wp-image-8357″ title=”jo-confesso” src=”https://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2011/09/jo-confesso1-201×300.jpg” alt=”” width=”121″ height=”180″ /></a>Títol: <a title=”Fitxa del llibre a Proa” href=”http://www.proa.cat/ca/llibre/jo-confesso_14643.html”>Jo confesso</a>
Autor: <a title=”Fitxa de l’autor a Proa” href=”http://www.proa.cat/ca/autor/jaume-cabre-i-fabre_3866.html”>Jaume Cabré</a>
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Share