Arxiu de la categoria: Drama

Història de la meva puresa

Títol: Història de la meva puresa
Autor: Francesco Pacifico
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-863-3
Preu: 18,50€

Fabio Rossini és el quart i més petit dels germans d’una família, com diria jo, com a mínim… peculiar.

Els dos nois més grans es dediquen al noble art de no fer res i la seva màxima inquietud és seure al sol en alguna terrassa cèntrica de la bella Roma, amb la Gazetta dello Sport a les mans, mentre belluguen amb artística harmonia i estudiada indolència els seus peus calçats amb unes estupendes Tods.

Després ve la germana, estrambòtica com ella sola, editora més o menys exitosa d’una sèrie de publicacions marcades per l’escàndol i la provocació.

En Fabio és l’últim dels germans d’aquesta família amb cognom de canelons. Té uns anys pròspers i bons, és físicament guapot, però per causes misterioses, de la nit al dia, cau en un frenesí místic i profundament catòlic que li posa tant el cos com la vida del revés.
Treballa en una editorial diametralment oposada a la de la seva germana, on d’escàndols i històries sicalíptiques, res de res.

Es dediquen a Déu en cos i ànima i miren de fer el bé i sembrar la llavor cristiana per tot arreu. Però una de les publicacions que el nostre noi té entre mans i que tracta un tema delicat i espinós, provoca que en Fabio marxi de Roma per tal de posar com més distància millor, i…. a París que se’ns en va.

A partir d’aquest moment li passen coses de tota mena que posen constantment a prova la seva castedat, les seves promeses i les seves conviccions més arrelades.

Història de la meva puresa, de Francesco Pacifico, és un llibre original, diferent, tràgic i divertit alhora. Rabiosament fred i modern.

Escrit amb un to i un ritme que convida a llegir-lo de manera frenètica i ansiosa.

Brrrrrr!! Té un no sé què que fa que aquest noi ens faci patir!

Share

No tornarem mai més

Títol: No tornarem mai més
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Pàgines: 201
ISBN: 978-84-7727-283-0
1a edició novembre del 1999

El fet d’haver-li deixat a un parent i haver-li parlat amb entusiasme del darrer llibre d’en Ramon Solsona, L’home de la maleta, ha tingut l’agradable conseqüència de que aquest m’hagi volgut deixar dos llibres anteriors del mateix autor.

Em refereixo a DG i a No tornarem mai més.

He començat per aquest darrer i m’he trobat amb un llibre molt amè. A estones divertit i a estones, sobretot a la part final, tristot.

És un llibre d’ambient militar però que pot agradar fins i tot a qui no hagi fet la mili i també a qui no s’identifiqui gens amb els afers de l’exèrcit.

El llibre ens descriu com una colla de joves de diferents caràcters, orígens i estrats socials s’enfronten, l’any 1970, al molest tràmit d’unes milícies universitàries. Ens familiaritzarem, circumstancialment, amb el peculiar llenguatge militar i així ens trobarem amb mots com “tetones”, “charneques”, “vestir de bonito” i d’altres curiositats que mai no sentiríem fora d’aquest àmbit casernari.

També ens trobarem amb el típic militar espanyol al comandament per “chuscos”, de mal caràcter i pitjor tracte amb els milicians, actitud que li serveix per sublimar els fracassos personals viscuts tant en la seva vida militar com en la personal.

En un brillant exercici d’estil, en Ramon Solsona ens relata la mateixa història tres vegades. Això sí, relatada des del punt de vista de tres protagonistes distints a través dels quals tindrem la percepció d’estar llegint històries pràcticament noves, tot i que amb protagonistes coneguts.

Un epíleg ens presenta de nou alguns dels protagonistes trenta anys després i sabrem quines conseqüències ha tingut el pas dels anys en les vides d’aquells, aleshores, joves milicians.

Share

Memòria d’uns ulls pintats és un nou motiu per admirar Lluís Llach

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

Share

El Presoner del Cel: més Zafón, més Cementiri, més addicció!

Títol: El Presoner del Cel
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-234-1
Preu: 22, 90€

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

– Protegir-me? A mi? De què?
– De la veritat, Daniel…, de la veritat.

Share

L’ombra del vent

Títol: L’ombra del vent
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-104-7
Preu: 22€

L’Adrià ens ha fet la ressenya de L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Com que d’aquí molt poquet podreu trobar en català la tercera part de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats d’en Zafón, comencem pel començament. Va bé?

Segur que tots els amants dels llibres algun cop a la seva vida han viscut o viuran el tancament d’una llibreria –més ara amb la famosa crisis- i pensaran: com m’hagués agradat haver-hi pogut comprar una última novel·la o manuscrit… I sents llàstima.

Doncs en la Barcelona de la postguerra, un noi anomenat Daniel està a punt de descobrir un secret zelosament guardat amb el pas dels segles i que potser avui continua viu. Un secret pel qual molts matarien per poder ser en el seu lloc i/o poder-se’n assabentar. Jo inclòs. Li descobreixen una biblioteca. Una biblioteca enorme excavada sota la nostra Barcelona. Però aquesta biblioteca és més exactament un cementiri: el Cementiri dels Llibres Oblidats. Perquè quan la llibreria anomenada anteriorment, per exemple, tanca les portes al món, els guardians de la biblioteca s’asseguren que el llibre que hauries volgut llegir s’uneixi a les files del Cementiri esperant, potser durant segles, un nou amo, un nou company.

En Daniel, com és costum entre tots els nous coneixedors del Cementiri, adopta un llibre, un llibre anomenat “L’Ombra del Vent” d’un tal Julià Carax.

El Daniel entra en una investigació de l’autor del llibre; però aquesta partida no la jugarà sol: un inspector que ha anat canviant de bàndol durant la guerra, un misteriós personatge que es dedica a cremar les obres de Carax, un arrogant llibreter amic de la família i molts altres estrambòtics però perfectament creïbles personatges ajudaran o impediran que en Daniel descobreixi el secret que guarda aquesta obra.

És un llibre apassionant que captiva, que tots els amants de la lectura de llibres situats en la postguerra i bibliòmans agrairan.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns

Títol: Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns
Autor: Katherine Pancol
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 600
ISBN: 978-84-9787-738-1
Preu: 22,90€

La Mon -que no la Mon(tserrat Brau)- ens ha fet una fantàstica ressenya d’un llibre amb un títol llarguíssim només a l’abast de l’Stieg Larsson. Aquest llibre però, no té res a veure amb la novel·la negra. Traspúa aquella sensibilitat que Katherine Pancol ofereix als seus llibres. Es tanca una trilogia, i nosaltres us expliquem com:

Desprès de l’èxit del Vals lent de les tortugues y dels Ulls grocs dels cocodrils, Katherine Pancol ens sorprèn de nou amb Els esquirols de Central park estan tristos els dilluns. Els personatges que han anat apareixent ens han fet plorar, riure i pensar sobre situacions reals i actuals. La mort, l’enveja, l’amistat, l’amor o la firmesa de la familia han estat temes que, tractats dolçament, han captivat milions de lectors. La vintena de personatges que han sortit d’aquests llibres han viatjat per ciutats com París, Nova York o Londres deixant històries per acabar; com la vida mateixa. En aquest darrer llibre es tanca la trilogia i la família Cortés apareix de nou per enllestir temes inacabats i fer realitat els somnis que tenien.

Josephine Cortés serà la branca ferma d’aquesta darrera entrega. Mentre espera una nova proposta del seu editor per editar una nova novel·la, les vides de l’Hortènse, en Gary, la Zoé i l’Alexandra aniran enllaçant-se per donar forma a una enrevessada cerca del sentit de la vida i la felicitat. Aquests quatre joves ens ensenyaràn a tenir paciència, a descansar i a observar el que ens ofereix la vida i, sobretot, a captar el moment en el qual sentim felicitat. És aquest moment just d’alegria el que s’ha d’agafar amb totes les nostres forces perquè, en moments de tristesa, puguem recordar la felicitat que sentíem.

Pancol sempre ens fa una clucada d’ull amb les seves novel·les comparant-nos amb algun animal. Doncs bé, hem de fer com els esquirols de Central Park: si els dilluns estan tristos és perquè passa menys gent pel parc i, per tant, no els donen menjar… de segur que recorden que els dissabtes i diumenges la gent hi passeja molt.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

La razón de las piedras

Títol: La razón de las piedras
Autor: Luis Béjar
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-7669-997-3
Preu: 19€

En Pablo s’ha llegit La razón de las piedras, de Luis Béjar. Aquí en teniu la ressenya:

M’agradaria introduir-vos en la nova novel·la de Luis Béjar, La razón de las piedras, i recomanar-vos-la com a propera compra. Aquella adquisició literària que feu, de ben segur, aprofitant les primeres setmanes d’any, quan ens proposem embarcar-nos en la lectura de noves ficcions i històries que ens commoguin.

La razón de las piedras adquireix una dimensió profunda i turmentosa en presentar-nos, com a punt de partida, l’obra de tres diferents personatges. Dos amics que comparteixen molt, que s’assemblen i tenen les mateixes preguntes i inquietuds artístiques i personals, l’Álvaro i el Germán, que veuen com la seva vida queda enllaçada encara més i s’encamina a la destrucció, en enamorar-se de la mateixa noia, la Laura.

Toledo en decadència, abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola és el marc d’aquesta història pessimista i fosca.

És una història construïda des d’un punt de vista molt personal i intimista, tot i tenir un toc humorístic present en alguns punts de la novel·la. Presenta uns personatges profunds i en constant evolució.

Luis Béjar va presentar, abans la seva mort, aquesta ficció en el qual queda en evidència la seva passió per la poesia. Una novel·la, amena en quant a lectura, però rica en vocabulari i que traspúa compassió per uns personatges que s’enamoren, sobreviuen i pateixen.

Estic segur que gaudireu amb La razón de las piedras.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Per acabar bé l’any, ‘Jo confesso’ del Cabré

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

La Fita ens ha fet una fantàstica ressenya del que podem dir amb tota seguretat que és el llibre català de l’any. Ara ja no seran només els fanàtics qui demanaran el Nobel de Literatura per Cabré. Serà qui tingui una mica de gust i de senderi, i llegeixi aquest gran llibre. L’opera magna de Cabré. I parlant d’òpera…

Richard Wagner és el creador en les seves òperes del leitmotiv. Es tracta, a grans trets, d’un fragment musical, unes mateixes notes que s’identifiquen amb un personatge (Isolda, Wotan,…) amb un objecte material (l’espasa, l’or del Rin,…), un sentiment (l’amor de Senta) o una situació (la mort d’Isolda,…). Aquestes notes poden ser tocades de maneres diferents, poden sentir-se en primer pla o soterrades entremig d’altres melodies, però qui les escolta les reconeix i el remeten a aspectes concrets de l’argument que aquestes notes representen. És el que m’ha vingut al cap, entre d’altres idees, a l’hora de parlar del llibre Jo confesso.

La nova novel·la de Jaume Cabré és una obra magna, gran, no solament per les quasi 1.000 pàgines sinó perquè és una història completa, complexa i on, com a les òperes de Wagner, van sorgint una i una altra vegada temes, personatges i històries anteriors lligades entre sí, ja sigui per les peripècies d’un violí, el bé, el mal, la violència, l’amor… per la vida en definitiva.

He dit que era una història, la de l’Adrià Ardèvol, però com les nines russes (és l’altra imatge en la qual he pensat llegint-lo) dins hi ha d’altres històries: la de l’amic Bernat, l’estimada Sara, el pare, la mare, la Lola Xica, la Laura,… els personatges d’altres èpoques. La del Storioni (violí), l’Àguila Negra i el Xèrif Carson (quina troballa!),… Només cal mirar les pàgines 1.001 a 1.005 per veure la llista dels Dramatis Personae. Històries totes on LA INFELICITAT és un tret comú, siguin les circumstàncies que siguin, que de vegades són dramàtiques o simplement brutals.

– Ets feliç?
En Bernat arrencà amb la sonata… vaig tornar a la càrrega:
– Ei.
– Què.
– Que si ets feliç.
– No. I tu?
– Tampoc

pàg. 638

Aquests personatges es troben en diferents coordenades de temps i espai reals, de la nostra història europea i de la cultura. La cultura. Un altre leitmotiv de l’obra. En majúscules, CULTURA. Quin gust llegir un escriptor culte! En aquests temps en els quals presumir d’incultura i de vulgaritat és tan fashion, jo he gaudit del plaer de llegir una persona culta, que amb tota naturalitat es mou en ella, ja sigui parlant de filosofia, llengües, religió, història, pintura,… i sobretot la música, que va sonant per sota la novel·la.

Una construcció complexa com és aquesta novel·la no es mantindria dreta si no estigués ben escrita, que ho està. Cal familiaritzar-se amb els salts cronològics, els canvis de personatges o d’escenaris i veure què signifiquen els canvis de lletra o els fragments que es colen enmig d’un diàleg. Són els recursos formals que en Cabré fa servir per a portar-nos per les històries. Algunes m’han deixat trasbalsada. He trobat magnífica la part de la infantesa de l’Adrià. Me l’he imaginada tan bé! També m’han interessat molt algunes reflexions que de tant en tant deixa anar l’autor:

– Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi, la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix. El que no sé és per què…

pàg. 630

Efectivament, un cop has llegit Jo confesso ja no ets la mateixa. Almenys a mi m’ha passat. I entre d’altres sentiments que he experimentat hi ha la de sentir-me orgullosa d’una literatura capaç de produir una novel·la com aquesta. Gràcies, Jaume Cabré.

Llegiu-la. Val la pena!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

<a href=”https://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2011/09/jo-confesso1.jpg”><img class=”alignright size-medium wp-image-8357″ title=”jo-confesso” src=”https://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2011/09/jo-confesso1-201×300.jpg” alt=”” width=”121″ height=”180″ /></a>Títol: <a title=”Fitxa del llibre a Proa” href=”http://www.proa.cat/ca/llibre/jo-confesso_14643.html”>Jo confesso</a>
Autor: <a title=”Fitxa de l’autor a Proa” href=”http://www.proa.cat/ca/autor/jaume-cabre-i-fabre_3866.html”>Jaume Cabré</a>
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Share

Llibertat

Títol: Llibertat
Autor: Jonathan Franzen
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-6641-341-1
Preu: 25€

“Mare de Déu de Tots els Dolors!”. Això és el que l’Oriol ens podria haver dit perfectament quan li vam fer arribar el Llibertat de Jonathan Franzen. Només pel pes -però també perquè segons com li surt la Teresina que porta a dins- ja podria haver clamat al cel. Però no. Va ser dir-li que teníem aquest llibre i va venir volant a buscar-lo… Estava esperant aquest llibre amb candeletes!

I ens n’ha fet una ressenya molt xula! Gaudiu-ne!

Benvinguts a l’anomenada “gran novel·la americana del segle”: Llibertat. Cordeu-vos el cinturó de seguretat, respireu profundament i prepareu-vos per un viatge que no oblidareu mai: Llibertat. Després de llegir aquesta joia és difícil no deixar-se portar per l’emoció i sobrepassar-se amb els elogis així que intentaré parlar-ne sense que se’m vegi gaire el “plumero”.

Jonathan Franzen ha contruït sense presses (nou anys de gestació) una novel·la de forma senzilla, de tall clàssic podriem dir, sense estridències ni temptacions de modernitat, gairebé una peça del dinou. Entenguem-nos, Llibertat és una novel·la moderna, contemporània, rabiosament actual però té la capacitat moralitzant d’un Balzac, d’un Zola; la visió quasi clínica dels personatges, la capacitat per disseccionar els protagonistes, cada un dels seus pensaments, les seves accions, les pors, els sentiments mes íntims o les imprescindibles màscares.

El matrimoni Berglund, la Patty i en Walter, els seu fill, i l’amic de la parella Richard Katz són els personatges principals d’aquesta història que transcorre als Estats Units. O potser caldria considerar el marc, els Estats Units, com l’altre gran personatge de la peça.

Seguirem els anys d’infantesa de la Patty, les experiències universitàries d’en Walter, les ascensions i caigudes d’en Richard al món de la música o els negocis d’en Joey alhora que viatjarem per les administracions Reagan, Bush pare, Clinton, Bush fill i Obama.

La petita història d’una família i la gran història d’un imperi. Del micro al macro. De les petites, doloroses, misèries d’una mentida dita per amor a la horrible ferida d’un atac terrorista o d’una guerra cruel i injustificada (suposant que n’hi hagués de legítimes!). De com l’horror pot aparèixer en les nostres vides però també de com nosaltres podem triar participar o no d’aquest horror. I aquí entrem en la gran matèria, la moral, l’ètica, paraules que gairebé ens incomoden però que ens obliguen a fer-nos preguntes. I el que és més dur: respondre-les. Franzen no només denuncia amb lucidesa i una bona dosi de mala bava les perversions d’un sistema basat en el tot s’hi val a l’hora d’enriquir-se, també ens fa veure com n’és d’important prendre partit, ésser conscients i conseqüents, serem lliures quan assumim el compromís i la responsabilitat que la mateixa llibertat comporta.

Ens creiem lliures perquè ens han fet creure que vivim en llibertat, però Franzen ens ho qüestiona en aquesta impressionant novel·la.

No badeu. Llegiu-la. És veritat que tants elogis i crítiques afalagadores fan pensar més en una moda o una estratègia de màrqueting però Llibertat és literatura, bona literatura. Potser massa construïda, massa feta per agradar, però també feta per emocionar-se, per aprendre, per reflexionar i potser per fer d’aquest món un lloc millor.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Vides desafinades

Títol: Vides desafinades
Autor: Xavier Aliaga
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-2976-872-5
Preu: 21,50€

Hi ha vegades que un llibre encaixa quan el llegeixes. El llegeixes en el moment idoni perquè et puguis identificar amb els personatges, les seves vivències, les seves circumstàncies, els seus caràcters, el seu moment vital… En un altre moment, el mateix llibre no t’arribarà de la mateixa manera, i pot ser un avorriment o, directament, una bomba que et faci trontollar.

Afortunadament, he llegit Vides desafinades en el moment adient, i m’ha agradat molt. L’he llegit quan la crisi econòmica europea és la realitat que viuen els personatges de la novel·la i, també, la que nosaltres tenim a tocar. L’edat dels personatges no és llunyana a la meva (tot i que jo sóc més jove, eh!). Coincideixo amb dos d’ells pel nostre gust per la mal anomenada subcultura: música, còmics, pel·lícules, etc, i per ser informàtics (veient els meus companys de feina acostumen a venir de bracet les dues coses). Amb un, fins i tot, tenim en comú el nom (Francesc) i un mot derivat d’aquest: F.X en el meu cas i Efebeí en el del personatge.

Aquestes coincidències han fet que no senti estranyes les seves pors, els seus neguits, les seves reaccions i personalitats. Tot i això, dono gràcies de no tenir els seus problemes, ja siguin amorosos, econòmics o de salut! Problemes que, d’altra banda, ens serveixen d’excusa per veure com els personatges tiren endavant, amb una determinació de ferro, les seves vides desafinades.

Share