Arxiu de la categoria: Drama

El llenguatge secret de les flors

3 respostes

Títol: El llenguatge secret de les flors
Autor: Vanessa Diffenbaugh
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-2976-922-7
Preu: 18,50€

Les flors no només fan bona olor i serveixen per fer bonic. Les flors tenen veu i un llenguatge propi que cal conèixer per entendre què ens diuen.

Vaig començar a llegir aquesta novel·la amb molt poca fe, ho reconec. Sense cap fonament vaig pensar que seria una “cursilada” carregada de tòpics, sucre i almívar.

Doncs res més lluny de la realitat. De sucre i almívar ben poquet, i de tòpics encara menys. El cas es que m’ha sorprès gratament en tots els sentits.

He gaudit de la lectura de valent i fins i tot se m’ha fet curta. Aquesta és la veritat.

La Victòria acaba de fer 18 anys i es troba sola, totalment sola i al carrer. La seva vida ha estat catastròfica des del mateix moment del seu naixement. La Victòria no ha conegut mai els seus pares, i va de casa d’acollida en casa d’acollida, de fracàs en fracàs, de desengany en desengany, fins que l’assistent social que s’ocupa d’ella li diu: “ara ja ets major d’edat. S’ha acabat la peregrinació d’anar de casa en casa. A partir d’ara, busca’t la vida!”

En tots aquest anys de solitud, la Victòria, només ha conegut una casa i una dona l’Elizabeth, que fan que mica en mica s’atreveixi a somriure, que poc a poc perdi la por que té al contacte físic, que vulgui participar en les feines de casa, fer pastissos, endreçar l’habitació, i per damunt de tot, cuidar i conèixer les flors.

Però un tomb inesperat tornarà a posar potes enlaire aquest equilibri tan precari i que tant ha costat d’aconseguir.

No us donaré mes pistes ni més detalls. Haureu de llegir El llenguatge secret de les flors de la Vanessa Diffenbaugh per esbrinar què se’n fa de la Victòria, què li depara el futur, i si se’n sortirà o no.

Només puc garantir-vos que si el llegiu, no us decebrà.

Paraula!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Jo confesso, Jaume Cabré

17 respostes

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Després de llegir Les veus del Pamano em vaig enamorar de la literatura de Jaume Cabré. Posteriorment i precisament pel Nosaltresllegim vaig llegir Fra Junoy o l’agonia dels sons i per la meva germana, Senyoria.

És a dir, sóc parcial. M’agrada com escriu en Jaume Cabré. Em fascina, per ser exactes. Però Jo confesso directament m’ha al·lucinat. No només per l’ús de les paraules, de les reiteracions, de les imatges que dibuixa. Sobretot per la capacitat de crear vida amb les paraules. L’Adrià Ardèvol no és un personatge, és una persona. És una persona que amb qui podries creuar-te pel carrer i parlar-hi.

Com es lliguen l’Europa medieval, la Segona Guerra Mundial, la postguerra espanyola i el segle XX a Barcelona? A través del recorregut físic d’un violí extraordinari, el Vial, sí. Però no és només això. És un recorregut a través de la cobdícia, de l’amor, del desig de possessió, de la necessitat de l’aprenentage i del coneixement constant, de la passió per la bellesa, de la crueltat, de l’egoisme, de la misèria humana.

L’Adrià, la Sara, el Bernat, la Laura, el Vial. Les llengües, les antiguitats, la universitat, els dibuixos, les recerques, els concerts… Tot gira a l’entorn de coses que alimenten més l’ànima que l’estómac, però que mouen molts, molts i molts diners, i que, per tant, són molt preuades també per gent que no n’aprecia el valor estètic, sinó només el valor econòmic.

Feia anys i panys que no llegia un llibre tan extraordinari. Un dels llibres que recomanes amb la boca gran, satisfeta i somrient, i no per passar l’estona. No em sorprèn que sigui un dels autors amb més prestigi de la literatura catalana i dels més presents en les traduccions arreu del món.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

El dol del quetzal

1 resposta

Títol: El dol del quetzal
Autor: Pius Alibek
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-6641-468-5
Preu: 17,00€

L’atzar vol que els camins de Sargon i Citlali es creuin a l’estat mexicà de Chiapas.

Sargon es un iraquià que ha hagut de marxar del seu país a contracor fugint de la guerra. Quan comença el conflicte, ell és poc més que un nen que ha de recórrer a tots els tripijocs possibles per tal d’aconseguir ajuda i, sobretot, diners per poder fugir.

Després de trucar a moltes portes, passar llargues temporades en camps de refugiats i passar-les molt morades, Sargon va a parar a Madrid, a la pensió de la senyora Consuelo, que durant un temps li fa de mare procurant d’animar-lo i intentant que s’enyori el menys possible de casa.

Quan per fi posa rumb cap a Mèxic, la casualitat fa que conegui a la Citlali, una noia mexicana que arrossega una motxilla i una tristesa infinita.

Tant un com l’altre busquen desesperadament trobar-se a sí mateixos, però a vegades és tan difícil…

Nosaltres, El dol del quetzal de Pius Alibek és un petit llibre que es llegeix amb gran plaer i que amaga moments deliciosos.

Aquí teniu l’autor parlant-ne:

.

Share

En caure la tarda, de Jordi Coca

3 respostes

Títol: En caure la tarda
Autor: Jordi Coca
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 222
ISBN: 978-84-297-6914-2
Preu: 22,50€

En caure la tarda, el darrer llibre de l’escriptor barceloní Jordi Coca, és una novel·la magnífica, una joia literària.

Amb un protagonista destacat, en Miquel Gironès, un home gran ja ben entrat en la seixantena, la narració transcorre estrictament en unes quantes hores, començant just amb l’arribada a casa seva una tarda plujosa després de la feina. I així, entre la tercera persona del narrador i la primera persona del Miquel vessant els seus pensaments i monòlegs interiors, el lector descobreix la seva personalitat i conducta al llarg de la seva vida. Això sí, amb un esdeveniment tràgic que l’acompanyarà per sempre en forma de… remordiment?

Jordi Coca ens descriu un Miquel Gironès senzill, insegur, contradictori, amb uns actes totalment reprovables i incorrectes, tant com a home que com a marit. Vidu de la seva esposa Ester -durant la narració coneixereu què és el que va passar i per què-, en Miquel tindrà diverses relacions amb dones diferents alternant-les al llarg del temps, i cínicament les va recordant i descrivint des de la distància dels anys ja passats, i a vegades, imaginant-se-les tal i com li agradaria que haguessin estat. Però tot s’ha de dir, amb una falta de moral i delicadesa, i un vocabulari tan groller, que demostra fins on pot arribar la mediocritat humana.

Tot i aquesta actitud d’en Miquel, jo crec que la mort de l’Ester li pesa com si fos la seva espasa de Dàmocles particular. Tot i fer més de trenta anys que va succeir, no l’ha pogut superar.

Hi ha crítics que han dit que En caure la tarda és una novel·la políticament incorrecta, d’altres que representa a un Robinson urbà, i d’altres que reflexiona sobre la societat actual. Jo em quedo amb la cita de l’Albert Camus que hi ha a la contracoberta: “L’home és l’única criatura que refusa ser el que és”.

Nosaltres, a llegir-la i a gaudir-la.

Share

Tot és molt més que tot plegat

3 respostes

Títol: Tot
Autor: Kevin Canty
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9787-770-1
Preu: 18,90€

Tot és la vida mateixa, allò que passa per davant nostre sense, a vegades, saber que existeix. És el present quan es barreja amb el passat i et deixa imaginar el futur. Tot són totes les vides o potser només una. Tot són la June, a qui se li va morir el marit, en RL, que no sap que la vida és molt més que no pas el que està passant just en aquest moment, la seva filla Layla, que s’enamora d’un home casat, i finalment l’Edgar, que no sap que de vegades la vida és més complicada del que pot semblar. Tots ells formen un TOT i el resultat és Tot, la novel·la de Kevin Canty. Un relat sobre la vida mateixa, sobre les persones i tot allò que ens envolta. És la vida després de la mort per a aquells que es queden, les relacions entre les persones, o com n’és de difícil conviure amb una malaltia com el càncer. És, fins i tot, allò que pensem i no ens atrevim a dir, o potser és allò que diem sense haver-nos atrevit a pensar…

Si bé és cert que vaig començar a llegir aquesta novel·la amb una mica d’escepticisme, he de confessar que al final m’ha acabat fent pensar, i molt. Hi ha moments en els quals la lectura s’alenteix, però d’altres t’aconsegueix atrapar de tal manera que la vida dels personatges és la teva. Ara bé, heu de saber que no és una lectura convencional, però si que té un final amb una porta oberta a l’esperança.

Tot pot ser la vida del teu veí, pot ser aquell amic que coneixes o fins i tot pots ser tu mateix. És saber que de vegades no vas pel bon camí i has de canviar de direcció, saber que el passat no pot ser igual ara, en present, o fins i tot és sentir que sense voler-ho, la teva vida és a punt de canviar.

En definitiva us diré que Tot són moltes coses alhora, però les haureu de descobrir vosaltres mateixos.

Si voleu anar fent boca aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach

14 respostes

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

Només algú amb la sensibilitat necessària per a compondre (lletra i música) petites obres d’art com Maremar o I amb el Somriure la Revolta, podia escriure una obra amb una força descriptiva tan gran com ho és aquesta Memòria d’uns ulls pintats.

Per raons familiars, de menut, em vaig bellugar força per la Barceloneta. Conec perfectament les botigues que servien d’habitatge a molts pescadors o treballadors del port de Barcelona i les seves famílies i també els anomenats quarts de pis (pisos de no més de 30 metres quadrats), i puc donar fe que l’autor del llibre els descriu com si hi hagués viscut.

Una vegada vaig dir en aquest mateix blog que hi ha llibres que m’agraden i d’altres que m’entusiasmen, i el que ens ocupa formaria part d’aquests darrers. Aquest llibre m’ha enganxat i és tan gran la seva força que moltes dies, passada la mitjanit, he hagut de fer veritables esforços per deixar el llibre i continuar-lo llegint el dia següent.

La força descriptiva del llibre m’ha portat a reviure quan la meva àvia i el meu pare (ambdós difunts i naturals de la Barceloneta) m’explicaven com quan escoltaven les sirenes que avisaven la població dels salvatges bombardeigs de l’aviació feixista, abandonaven casa seva i anaven esporuguits a cercar aixopluc als refugis antiaeris.

Amb un domini total del “tempo” literari i en un exercici d’estil una mica cruel, Lluís Llach ens munta en una mena de Dragon Khan que, sobretot en la part final del llibre, fa que en poques línees s’ens dibuixi un petit somriure de satisfacció i acabem fent la més trista de les ganyotes.

Lluís Llach, tot i denunciar les múltiples atrocitats de les tropes franquistes i dels seus partidaris no estalvia les crítiques a determinades accions de la II República Espanyola, com la que enviava a una mort segura a milers de joves en el marc de la terrible i per endavant perduda Batalla de l’Ebre.

També vull destacar el respecte i la sensibilitat amb la qual l’autor tracta la relació sentimental entre Germinal i David, dos dels principal protagonistes de l’obra.

Es tracta d’un llibre altament recomanable i que sens dubte serà un dels més venuts en la pròxima Diada de Sant Jordi.

Bé, per a acabar diré que el llibre arrenca quan Lluís, un director de cinema, manté una llarga entrevista amb Germinal amb la finalitat d’obtenir informació que li serveixi per a filmar una pel·lícula ambientada en els anys de la Guerra Civil espanyola i els primers anys de la postguerra.

Share

Les segones oportunitats sempre arriben en el moment adequat amb bones intencions

3 respostes

Títol: Bones intencions
Autor: Maria Mercè Roca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 907]
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-424-1
Preu: 19,00€

Bones intencions us pot semblar un títol un pèl cursi i ambigu però reflecteix ben bé el rerefons del llibre; les segones oportunitats de la vida. Segones oportunitats que a vegades se’ns escapen, deixem passar o ens hi enganxem com els llençols al matí. Per sort, la protagonista d’aquesta història, la Valèria, aprofita la dita castellana -tan escoltada a casa- del “no hay mal que por bien no venga”.

La Valèria és una dona que aparentment roman en una vida tranquil·la i plaent. Casada, amb dos fills, regenta una farmàcia juntament amb el seu marit. Tot se li capgira, però, quan descobreix que aquest té una aventura amorosa amb una noia xinesa bastant més jove que ell. A partir d’aquest moment decideix donar un gir inesperat a la seva vida i posar-hi el pessic d’emoció que li mancava. És llavors quan la Valèria s’embarca en un projecte que acollirà una gran família de personatges esgarriats sense motivacions ni propòsits.

El darrer llibre de l’escriptora Maria Mercè Roca -coneguda també pel serial televisiu Secrets de família o Delictes d’amor, premi Ramon Llull 2000, entre d’altres- és, en definitiva, un llibre lleuger, de fàcil lectura. Una relat optimista de personatges comuns que a través dels seus petits actes diaris ajuden a fer la vida dels altres més feliç o, si més no, més portable. Recomanable pels qui estiguin capgirats i/o ofuscats. Ara bé, no us espereu un llibre de moral a dojo, sinó una història entretinguda d’uns personatges de carrer.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

L’última trobada, de Sándor Márai: un monòleg rancuniós

2 respostes

Títol: L’última trobada
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7596-901-5
PVP: 6€

1940. Un castell al país dels vampirs. Henrik, un noble de setanta-cinc anys (un ancià, diu Márai) general ja retirat de l’exercit austro-hongarès, la dida de noranta-un anys que continua vetllant per ell i ajudant-lo a compondre l’escenari i el pòsit de quaranta-un anys i quaranta-tres dies d’anar coent a foc lent la venjança que espera obtenir de l’entrevista que, finalment, mantindrà amb el que fou el seu amic de l’ànima.

Konrád el vell amic ara visitant, la ja difunta esposa Krisztina o els no menys difunts pares fan, només, de contrapunt per donar les entrades al llarguíssim monòleg on Márai va desgranant els records, reflexions i rancúnies del general.

No entén res. No entén el capteniment orgullós del seu amic que, pobre en diners, no acceptarà mai que ell li’n doni. No entén que no tingui esperit militar, que no tingui passió per la cacera. No entén que no el mati quan en té ocasió i se’n mor de ganes. No entén que Krisztina li posi banyes amb ell.

Son pare ja li va dir: “El Konrad no sera mai un bon soldat” perquè “és un home peculiar”. I és que Konrad té una incomprensible passió per la música i és vagament parent de Chopin. I Krisztina comparteix aquesta passió, tal com també li passava a la mare del general. Gent peculiar tanmateix.

Márai fa córrer el temps amb molt d’ofici i aprofita per ressuscitar el món dels vells bons temps del KK (Emperador-Rei) Franz Joseph i de Sissi, per després endinsar-se en disquisicions sobre l’amistat (només entre homes, naturalment) i el caràcter religiós de la cacera.

I acaba quan fa la darrera pregunta a la qual no cal donar resposta. Ja la sap, l’ha sabuda sempre.

La vella història del triangle i adulteri de l’esposa amb “el millor amic” s’ha convertit en el fil conductor d’una molt ben lligada narració. He llegit que és una obra sobre l’amistat i els límits d’aquesta quan ensopega amb la passió. Potser sí, però a mi em predomina la sensació d’estar escoltant l’expressió de la rancúnia per no haver entès res (perdoneu però m’ha fet pensar en el mític “Por qué, por qué?”).

A mi em costa empatitzar amb un personatge que considera una raresa l’afició a la música i està tan cofoi de ser militar, caçador i ric de naixement… i això m’ha fet la lectura feixuga. Però si us agrada compartir reflexions sobre temes en majúscules potser fruïreu de la lectura.

I quin monòleg per Lluís Soler! Si s’hi decidís, no us el perdéssiu pas.

Share

Les Desolacions de David Vann

4 respostes

Títol: Desolacions
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9787-735-0
Preu: 21,90€

Per una vegada trobo que el títol que han posat a la traducció catalana és molt millor que el que té l’original, Caribou Island, que suposo que es justifica per la intenció de l’autor o de l’editor de suggerir una seqüència de l’èxit anterior: Sukkwan Island.

La desolació absoluta plana per sobre de tots els personatges d’aquesta història i també de tot l’inhòspit escenari natural d’una Alaska gens idealitzada i lluny de les imatges de calendari turístic.

Una parella de professors ja jubilats i amb els fills fora de casa emprenen un projecte foll que podria ser la darrera oportunitat de donar algun sentit a la seva vida en comú. La resta de personatges viuen, malviuen o sobreviuen, segons els casos, perseguint amb poc èxit objectius mesquins i egoistes. Només la filla de la parella més protagonista té trets de personatge “positiu” tot i que les pistes que en deixa l’autor ens fan entreveure que li espera un futur gens esperançador.

Aquests homes i dones atrapats en unes biografies i un medi hostil m’han fet pensar, salvant totes les distàncies, en els protagonistes de dues obres mestres catalanes de fa cent anys: Els sots feréstecs de Raimon Casellas i Solitud de Victor Català.

I amb tot això ¿val la pena llegir aquest llibre? I tant! Està molt ben escrit, molt ben portada la trama, molt ben dibuixats els personatges. Tot encaixa, tot resulta versemblant, fins i tot els comportaments més difícils de justificar com ara entestar-se a construir una cabana en plena turbonada a 25 sota zero. O el final.

Assegureu-vos, però, de començar la lectura en un moment que les vostres reserves de joia de viure estiguin ben plenes. No és literatura d’evasió, més aviat és d’invasió.

Share

Vulcano, de Max Besora

3 respostes

Títol: Vulcano
Autor: Max Besora
Editorial: Labreu Edicions
Col·lecció: Cicuta
Pàgines: 106
ISBN: 978-84-9385-833-9

Vulcano és un llibre subversiu, que avança sense concessions fent ús d’una intensitat malsana. El llenguatge lliure de Max Besora només segueix les normes de la pròpia narració i culmina amb l’esclat eufòric propi de les millors ficcions.

Que les models de cames llargues siguin les primeres en morir en cas d’hecatombe pot ser una apreciació subjectiva que trascendeix el fet biològic, o bé una hipòtesi que dimensiona una part important de la narració amb la mateixa fecunditat que la carn d’olla de l’univers, les bledes assolellades o la lectura de Sota el volcà de Malcolm Lowry.

Perquè la vida pacífica d’un poble que conviu amb un volcà adormit pot convertir-se en destrucció sobtada. Perquè un home pot decidir no marxar i quedar-se a contemplar el dantesc espectacle. Perquè aquest testimoni de la tragèdia pot explicar-nos les raons de la follia i els laberints de l’amor. O sotragar-nos amb els fantasmes de la ment i els patapums de la Terra.

El més extraordinari d’aquest viatge al centre de l’erupció és que no el farem sols. Ens acompanyarà una narrativa perfecta que reflecteix notables alteracions físiques i psíquiques. I ens preguntarem si són dels personatges o són les nostres.

Max Besora aconsegueix una narració ferma sobre un sòl que trontolla.

Imprescindible! Sense excuses!

Share