Arxiu de la categoria: Drama

En caure la tarda, de Jordi Coca

@grup62 @ColumnaEdicions

Fa uns quants mesos en Cèsar ens va recomanar En caure la tarda, d’en Jordi Coca, i vaig pensar que seria una de les meves lectures d’estiu. Bé, doncs, ara que ja torno a ser “al peu del Nosaltres ja us puc dir que va ser un encert fer-li cas: m’ha agradat moltíssim!

En Miquel Gironès arriba moll, gras i cansat a casa un vespre i l’acompanyarem durant unes hores, saltant entre el monol·lèg interior i la veu del narrador omniscient, a fer un tomb per tota una vida. D’una manera absolutament desordenada coneixerem el pare, el soci, la dona, la cunyada, les putes d’Alacant que freqüentava quan feia negocis a “la ruta del sud”, les veïnes lesbianes, els coneguts del bar… Un repartiment mutant per a les diferents obres que ha interpretat en Miquel al llarg de la vida. Ell, el gran protagonista, està arribant al final del seu paper com aquelles estrelles de Hollywood vingudes a menys, decadents, anyorant les glòries que han quedat enrere i justificant per què quan baixi definitivament el teló estaran absolutament soles.

M’agrada llegir narrativa catalana contemporània d’aquesta qualitat, perquè em reconec a mi (i els altres) en els detalls i la quotidianitat d’una manera molt clara, sense perdre per això la capacitat de transcendir i arribar a copsar els sentiments universals que la bona literatura ens ofereix. En voleu un exemple?

Al seu davant seia un matrimoni de mitjana edat amb una criatura petita – segurament era un nét- i els avis s’esforçaven tant, eren tan protectors, que al marge del mal que allò feia a la criatura, encarnaven l’estupidesa profunda que sovint desenvolupa la parella feliç.

De debò que us el recomano, aquest llibre!

Títol: En caure la tarda
Autor: Jordi Coca
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 222
ISBN: 978-84-297-6914-2
Preu: 22,50€

Share

Atrapa la vida, de Nadine Gordimer

@Ed_62 @Grup62

Atrapa la vida és una de les novel·les més conegudes de l’escriptora sud-africana Nadine Gordimer (Gauteng, 1923), premi Nobel de Literatura l’any 1991. Nascuda blanca en un país africà, sempre s’ha significat com una lluitadora compromesa a favor dels drets humans, la convivència entre ètnies i el desenvolupament del seu país. Aquesta postura d’activista l’ha reflectida a les seves novel·les i aquest llibre n’és una clara mostra, que alhora esdevé un cant positiu d’esperança cap a la vida i cap al futur.

Atrapa la vida està protagonitzada per una família blanca benestant, el fill de la qual, un jove ecologista, s’enfronta a la recuperació d’un càncer de tiroide amb un tractament de raigs. Durant aquest període se’n va a viure a casa dels seus pares per no contagiar el seu fill petit i la seva dona.

A partir d’aquest fet, Nadine Gordimer exposa als lectors d’una manera assequible tot un ventall de relacions humanes complexes per diversos motius, deixant palesa durant la narració una curiosa evolució de la mentalitat de la societat sud-africana contemporània.

Així, els lectors anem descobrint algunes distàncies o incongruències entre el desig i la realitat, la convivència amb infidelitats i secrets de família, certa crisi de la “tercera edat”, etc.

Però amb tot això, com apuntava al principi, Atrapa la vida acaba sent, al final, una novel·la de caire positiu, on cadascuna de les diverses experiències vitals acaben bé. I no em feu explicar res més, Nosaltres. Millor que us la llegiu -si no ho heu fet ja- i gaudiu, ja sigui durant un estiu o quan vulgueu, d’aquesta esplèndida novel·la.

Títol: Atrapa la vida
Autor: Nadine Gordimer
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU s.XX
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2975-811-5
Preu: 18,90€

Share

El quadern daurat, de Doris Lessing

@Ed_62 @Grup62

Hi ha llibres que et demanen temps per llegir-los i encara més temps per assumir-los.

Això és el que m’ha passat amb El quadern daurat de la Doris Lessing. D’acord que és d’una premi Nobel, però tampoc no és la primera vegada que llegeixo Nobels i no em sol passar. D’acord que és un llibre construït sobre quatre potes que s’acaben barrejant en una cinquena per esdevenir el que és, però aquesta tampoc no és la causa.

Senzillament passa que és un llibre complex, elaborat sobre les múltiples cares que tenim com a persona -en aquest cas concret, una dona jove, mare, divorciada i escriptora, l’any 1957- i que són les que ens conformen com un tot, més o menys acabat, més o menys equilibrat.

L’Anna té una filla, ha tingut un marit, té passió per la política, estima l’Àfrica, vol escriure, té por, té amants, té examants, té amics, té amigues, té coneguts i saludats, té dubtes, té ansietats, té certeses, té voluntat. Però cadascuna d’aquestes coses complica les anteriors i les modifica. No hi ha una Anna política aliena a les amigues; no hi ha una Anna amant oblidada de la seva filla; no hi ha una Anna escriptora que renegui de l’Àfrica. I precisament per això és complex, elaborat.

Necessites temps per pair cada una de les vessants de l’Anna i, sobretot, per veure quines són les teves vessants. Però també necessites temps per desenfadar-te amb l’autora i per recordar que el 2012 no és el 1957. Tot i que hi ha molts elements intercanviables (sobretot en política), n’hi ha molts que són a les antípodes del pensament actual.

O no. I és que jo sóc més senzilla que tot això, que també podria ser.

Títol: El quadern daurat
Autor: Doris Lessing
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX
Pàgines: 976
ISBN: 978-84-2974-899-4
Preu: 26€

Share

Atrapada al mirall, de Gemma Lienas

@Ed_Empuries @Grup62

Quan la Gina torna a Barcelona procedent de Califòrnia no es pot creure que la seva millor amiga, la Laura, sigui morta. Aquella amiga que ara era una dona casada amb un arquitecte de prestigi s’ha matat en un accident de cotxe a les corbes del Garraf. A la Gina però, se li fa estrany que precisament la Laura hagi tingut un accident d’aquesta mena, ella que utilitzava la conducció com a mètode per relaxar-se… És per això que comença a indagar en la vida de la seva amiga, la qual, pel que sembla, no la posava al corrent del tot de quina era aquesta vida que portava.

Després d’haver llegit unes quantes novel·les de la Gemma Lienas, totes elles juvenils, puc dir convençuda que aquesta dona té un do per escriure, ja sigui per joves o adults. Les seves històries t’atrapen sense que te n’adonis.

Atrapada al mirall, constitueix un thriller psicològic que et cruspeixes en un tres i no res, tant per la trama com per la informació que et va subministrant l’autora amb comptagotes. Jo que, sincerament, no estava gaire convençuda de que em pogués agradar la novel·la en qüestió, l’he acabada amb una satisfacció plena. A mesura que vas llegint, desxifres tot allò que una persona que ja no hi és no ha volgut mostrar al món: tots aquells detalls que per separat no tenen cap significat però que junts conformen una vida. Una vida de la qual ningú no en tenia coneixement.

Atrapada al mirall, a més, no és una novel·la qualsevol. És una novel·la que ens parla sobre les relacions de poder entre unes persones i la debilitat d’unes altres. Sobre el que s’amaga darrera l’aparença de qui només t’ensenya allò que et vol mostrar.

Si voleu una lectura d’estiu d’allò més entretinguda, ja podeu fer-vos amb un exemplar d’aquest llibre!

Títol: Atrapada al mirall
Autor: Gemma Lienas
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9787-256-0
Preu: 18,90€

Share

Violada. Una història d’amor, de Joyce Carol Oates

@Ed_62 @Grup62

Nosaltres, he començat el curs entusiasmadíssim amb aquesta lectura. No paro de recomanar-la als amics i companys de feina. Violada és la primera novel·la que he llegit de l’escriptora nord-americana Joyce Carol Oates (New York, 1938) i de ben segur no serà l’última.

Si us fixeu en el títol i el subtítol, aquests ho diuen tot. Però la novel·la és molt més complexa pel que fa a la narració i a l’estructura. El punt de partida és la violació de la Teena Maguire, una dona jove i molt atractiva, quan creuava de nit el parc de Rocky Point, per part d’una colla de joves delinqüents i en presència de la seva filla Bethie. Com us podeu imaginar l’escena serà d’allò més desagradable i violenta.

I arran d’aquest fet, l’escriptora ens mostra un ventall de reflexions i narracions que demostren la complexitat d’un mateix fet vist des de diversos punts de vista i, alhora, la complexitat de la ment humana. D’aquesta manera els lectors ens trobem davant d’una situació polièdrica; és a dir, ens situem davant d’una violació, una situació extrema, i l’anem coneixent des de l’òptica de diversos personatges: la mateixa Teena, la seva filla, la seva mare, els violadors, les famílies dels violadors, l’advocat defensor, el jutge, la policia, etc.

Tots ells van pensant i opinant sobre la violació i, com us podeu imaginar, no totes les opinions remen en la mateixa direcció. Aquest fet intensifica la duresa de la situació, ja que al llarg de la novel·la trobem sentiments de culpabilitat, remordiment, ganes de venjança, de voler passar pàgina, de rancúnia, d’odi, de justícia, de dubtes i d’amor.

L’autora ens els va intercalant en forma de textos i capítols, alguns d’ells més narratius i d’altres més breus segons opti per la descripció o per la reflexió. També canvia la veu narrativa, apareixent, així, diversos narradors que intensifiquen les diverses òptiques que té l’argument i li dóna a la lectura un ritme molt interessant.

I per últim, l’amor. Durant tota la novel·la anireu intuint per on van els trets, però serà al final quan us sorprendrà. I per arribar fins aquí l’haureu d’haver llegit sencera. Segur que no us decebrà.

Títol: Una història d’amor
Autor: Joyce Carol Oates
Editorial: Edicions62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-2975-673-9
Preu: 18,35€

Share

El trastorn de Portnoy, de Philip Roth

@Ed_62 @Grup62

Un home jueu explica al seu psicoanalista la seva obsessió pel sexe i les relacions amb noies gentils (shikses, en hebreu). Dit així, podria ser el guió de la darrera pel.lícula de Woody Allen però no ho és: és un llibre de Philip Roth, escrit i situat el 1967.

El protagonista, Alexander Portnoy, té trenta-tres anys i viu a Nova York, tot sol, relativament lluny dels seus pares, que viuen a Newark. Molta part del llibre ens parla de la seva relació amb ells i de com intenta minimitzar-ne la seva influència sobre la seva vida, marcada per una obsessió pel sexe, les noies gentils i per alliberar-se del sentiment de culpabilitat que li han inculcat els seus pares i que fa que no els agradi res (o res que no estigui d’acord amb la seva religió).

El sexe. Ah, el sexe! L’Alexander s’hi dedica, amb fruïció i sense parar. Amb totes les noies que pot. Sobretot gentils. Ens parla de com les veu, de la perfecció a la qual ell no pot arribar ja que elles són rosses i tenen un nas diminut, i ell té els cabells arrissats i un nas ganxut. A la vegada, però, algunes les tria sense gaires estudis per sentir-se’n superior intel·lectualment, despreciant-les després, sense estimar-les de debò, per així poder deixar-les quan se n’ha cansat. Ell ja ho veu, ja, que no és manera, però pensa que no està fet per estimar.

Aquest llibre ens explica moltes coses sobre la vida dels jueus, de com es veuen a sí mateixos, de com ens veuen als gentils, de com veuen el cristianisme… Mostra que no són tan (gens) diferents de qui no som jueus, ja que tothom vol sentir-se estimat i pertànyer a algun lloc. El llibre, però, no destaca per la seva delicadesa. Tal i com diu la Lia en la seva ressenya d’un altre llibre de Roth: és dur, molt dur. Però també és molt bo.

Títol: El trastorn de Portnoy
Autor: Philip Roth
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-205-1
Preu: 18,75€

per qualsevol cosa
Share

No està escrit a les estrelles, de John Green

@llibresjoves @Grup62

Aiiii… Quin tip de plorar! Ho sento, no puc evitar-ho: sóc una bleda.

Aquest llibre m’ha fet posar trista i també contenta, i fer cares de desencís, i de fàstic, i de ràbia, i de…

Parla d’un grup d’adolescents, tots ells afectats per càncer terminal, que es reuneixen un cop per setmana per fer una mica de teràpia.

També parla de les famílies d’aquests nanos, de la creu que suposa viure nit i dia amb el dimoni a casa teva, al teu llit, esmorzant, dinant i sopant amb tu. A tothora, vaja.

El tractament del tema està fet una mica a l’estil de “5ª planta” o “Polseres vermelles”, és a dir, una de freda i una de calenta. Els nanos tenen el seu sentit del humor, la seva mala hòstia acumulada i el seu estil propi per batallar amb la mort. Ningú no els pot enganyar.

Enmig de tot això, entre un noi i una noia, apareix l’amor.

Ja no us en dic res mes.

Brutal fins al final.

Títol: No està escrit a les estrelles
Autor: John Green
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Vostok
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9932-863-8
Preu: 15,95€

Share

Tota una vida, de David Grossman

@Ed_62 @Grup62

Israel des de dins. De molt endins.

Quin llibre més impressionant, el Tota una vida de David Grossman.

El vaig voler llegir abans que Caigut fora de temps, recentment aparegut en català, que m’acabava de caure a les mans i del qual, segons la solapa, en ve a ser una continuació.

M’ha costat d’acabar perquè, a més de tenir vora 700 planes, té un desenvolupament que no t’arrossega. Però t’immergeix –verb de moda- i fa que mentre fas altres coses, segueixis ficat dins del món dels personatges que ens presenta l’autor.

Tot passa a Israel entre el 1967 i el 2000. Tres persones (un triangle a la manera de Jules et Jim per dir alguna cosa) i dos fills, viuen els esdeveniments del seu país de manera intensa i dolorosa. El fil conductor principal, que no únic, és el monòleg de la dona, Ora, desesperadament angoixada per l’enrolament del fill més jove, Ofer, com a voluntari al front de l’enèsssim conflicte amb els palestins, justament quan el noi havia acabat el període de servei militar obligatori (tres anys i amb situacions de risc molt real) i ella es pensava que podria deixar de patir i celebrar-ho amb una esperadíssima excursió per les terres de la Galilea.

Ora -que anem sabent que està sola, acabada de divorciar d’Ilan el qual juntament amb Adam, el fill gran, és a l’Amèrica del Sud- ha d’acompanyar el fill al front en un taxi conduït per Sami, un palestí resident a Israel i personatge secundari en la novel·la però candidat a l’Òscar en aquesta categoria. I en tornar a casa, obsessionada per la idea de que vindran els emissaris de l’exèrcit a comunicar-li la mort del fill, decideix fugir per tal que no la trobin, com si això fos capaç d’impedir que aquella mort s’esdevingui.

I fa l’excursió sense el fill però acompanyada per Avram, l’altre costat del triangle: l’altre pare. I comença la interminable evocació de Tota una vida. I no tan sols la seva: la dels “seus homes” (fills i pares de fills) i la de tot un país immers en una constant angoixa. Un personatge en despertar d’un coma pregunta si “Encara existeix Israel?”.

La descripció d’Ora tapant els vidres de la cuina per no veure arribar els temuts missatgers i amb la imatge final de la patata que està pelant que “…va caure i va rodolar per terra fins anar a parar entre la nevera i la paret, on brillava amb una llum pàl·lida mentre ella, recolzada amb les dues mans a la taula, l’observava” (p. 91) em semblen un prodigi d’eficàcia narrativa i de sensibilitat.

No és una història de bons i dolents, tot i que hi ha bondat i, més que dolenteria, mal. Molt de mal.

Si voleu tenir una visió humana d’Israel, des de dins de les persones que ho viuen i hi viuen, llegiu aquest llibre.

I m’agradaria saber si les dones que el llegiu penseu, com jo, que sembla escrit –viscut- per una dona.

No llegeixo hebreu ni conec altres versions però la traducció de Roser Lluch m’ha semblat molt bona.

La darrera plana del llibre conté un epíleg de poc més de vint rengles en què l’autor ens explica que un fill seu de vint-i-pocs anys va morir l’agost de 2006 en una de les darreres accions de la “segona Guerra del Liban”. La novel·la era pràcticament acabada i “tenia la sensació -més ben dit el desig- que el llibre que escrivia el protegiria”.

Els aficionats a la música veureu un terrible paral·lelisme amb una altra obra impressionant d’un altre geni jueu: els Kindertotenlieder de Gustav Mahler.

Títol: Tota una vida
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-2641-759-6
PVP: 22,90 €
Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys 2010.

Aquí teniu el post que vam fer fa un parell d’anys de Tota una vida al Nosaltresllegim i La Contra de La Vanguardia que li van fer a David Grossman.

Share

El verano sin hombres, de Siri Hustvedt

Títol: El verano sin hombres
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Anagrama
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-339-7576-8

El verano sin hombres passa en una petita localitat anomenada Bonden. És on va néixer la Mia, la protagonista d’aquesta història, i on continua vivint-hi la seva mare, una àvia nonagenària però activa i independent com una adolescent.

La vida de la Mia se’n va a fer punyetes quan, amb 50 anys i després de més de 30 feliçment casada amb en Boris -o això és el que ella es pensa-, un bon dia ell li diu molt seriosament que necessita una “pausa”.

Aquesta “pausa” és francesa, jove i amb uns pits de campionat, a més de ser la companya de feina d’en Boris.

Aquesta notícia fa que la Mia es torni boja -boja perduda- fins al punt que l’han d’ingressar en un centre durant uns quants dies amb el diagnòstic de “bogeria transitòria”. Que bé! Quina sort, oi?

Quan surt de l’hospital recupera la presència, la veu, els consells i l’afecte de la mare, que per més vella que sigui no deixa de ser un puntal insubstituïble.

És una novel·la que té el seu puntet, que està bé, però que no ha arribat a assolir les expectatives que jo hi havia posat.

La Mia és poeta i durant tot el llibre tira massa de referències il·lustres per donar brillantor als seus propis pensaments, o per reforçar-los. El cas és que moltes d’aquestes referències segurament només les deuen conèixer ella i la seva santa mare i l’únic que aconsegueixen és que la lectura passi de ser amena a tediosa en qüestió de segons.

En fi, que està prou bé però…

Share

Alliberament

Títol: Alliberament
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-9787-775-6
Preu: 18€

Nosaltres, des de ja fa uns quants posts, en Lluís-Emili té firma pròpia quan ressenya els llibres que llegeix. Però abans de que pugueu llegir l’escrit que ha fet de l’Alliberament del Sándor Márai no ens en podem estar de felicitar-lo: ha quedat en segon lloc del concurs #elfinalperfecte que reptava a acabar en una sola piulada un relat de Pere Calders.

Felicitats, Lluís-Emili!

I ara us deixem amb un gran, grandíssim Alliberament:

Budapest. Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fossin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar, els personatges van ocupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramoia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Márai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats, col·lectiu del qual, no ho oblidem, nosaltres també en formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet, en una mena de monòleg escrit en tercera persona, Márai ens ho va descobrint tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsébet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure”. Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall on ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial.

Share