@Ed_Proa @Grup62

Començo aquest comentari amb por i això no m’havia passat mai. Sempre fins ara he pensat que la meva responsabilitat quan escric una ressenya pensant en el Nosaltresllegim és mirar d’explicar-vos tan bé com pugui les coses bones que m’ha semblat que té un llibre per tal de fer-vos despertar les ganes de llegir-lo i compartir, així, el plaer de la lectura. En aquest cas, però estic una mica insegura. Per això us dic que tinc por. No m’agradaria quedar com una “estupenda” que recomana una novel·la que no és a l’abast de la majoria. I és que aquesta afirmació, no és a l’abast de la majoria, ja em fa mal de panxa. Penso que la Literatura, com qualsevol manifestació artística, ha de poder arribar a tothom, perquè si només és per a una elit que “l’entengui”, llavors no sé si és art o una mostra d’egolatria. Això sí, el camí per arribar a una obra d’art no sempre és pla i llis. Sovint -sinó sempre- cal un coneixement previ i un esforç important per arribar a copsar tot el que amaga una obra d’art.

Crec, amics, que El soroll i la fúria és un exemple clar d’aquesta tesi. La trobo una obra magnífica que m’ha demanat un sacrifici molt alt. Us la recomano? Sí, sens dubte! Però només si us veieu en cor de començar sabent que caldrà rellegir, si esteu disposats a superar el tràngol d’unes 100 primeres pàgines escrites en primera persona per un noi amb retard mental sever (ho dic així perquè en Faulkner és tan bo que certament posa en la veu d’aquest fill de la família Compson, en Ben, el primer capítol; i es dóna el cas que aquest noi no explica els esdeveniments de manera cronològica… comencem, per tant, saltant d’una cosa a l’altra, coneixent els esdeveniments que marcaran la novel·la sense ordre ni concert i aproximant-nos als protagonistes des de la mirada del més indefens de la família). En definitiva, us la recomano si teniu ganes de llegir l’obra d’un funambulista del llenguatge que treballa sense xarxa i força als lectors a passar amb ell per la corda fluixa. A baix hi ha una família del sud dels Estats Units, amb un pare alcoholitzat, una mare hipocondríaca, quatre germans i una neboda (coneixem bé la relació amb el seu oncle Jason) i la minyona, acompanyada de la seva família.

Els personatges viuen un drama com en les millors tragèdies gregues. La cruesa dels fets explicada sense cap mena d'”air bag”, perquè t’estampis contra els esdeveniments i els vidres et facin talls fins a l’ànima.

Alguns dies del mes d’agost a la meva terra són com aquest, l’aire prim i ansiós com aquest, amb quelcom de trist i nostàlgic i familiar. L’home és la suma de les seves experiències climàtiques deia el pare. L’home la suma d’allò que tens. Un problema de propietats impures arrossegat tediosament vers un invariable no-res: escac i mat de la pols i el desig.

Per acabar, crec que val la pena que en llegiu una bona sinopsi i algun estudi crític si teniu ganes d’una mica de suport abans de començar. No em veig amb cor de fer-ho jo, perquè seria esparracar una obra d’art dient alguna cosa que simplifiqui tots els fets que passen aquí, i com en són de diferents segons qui ens els explica. He fet servir aquest estudi (en anglès) i us el recomano: The Sound and the Fury: a Hypertext Edition. Ed. Stoicheff, Muri, Deshaye, et al. Updated Mar. 2003. U of Saskatchewan. Accessed 18 Mar. 2003

Títol: El soroll i la fúria
Autor: William Faulkner
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssics Universals
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-8437-201-1
Preu: 20,80€