Arxiu de la categoria: Assaig

Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari

Deixa un comentari

sapiens-unabreuhistoriadelahumanitatComenço pel final: m’ha agradat molt llegir aquest llibre. He acabat més savi.

El vaig començar pensant-me que era una altra divulgació de la història universal com d’altres n’he llegit (i algunes de molt bones). I ho és però molt diferent.

Situat sempre en una perspectiva molt i molt ampla,  ens descriu i explica com l’homínid que ha estat batejat Homo sapiens, o simplement sapiens, apareix a la Terra enmig d’una multitud d’altres animals i es va escampant per tot el planeta fins a sotmetre la resta d’espècies. I el llibre acaba situat a la segona dècada del segle XXI en què està capacitat per crear éssers que puguin fer el mateix que el sapiens o potser de substituir-lo. D’aquí el títol que en altres llengües, no pas en l’original anglès, han posat al llibre: D’animals a Déus. Una breu història de la humanitat.

Dit així sembla que estigui parlant d’un llibre de ciència ficció i no. De ciència n’hi ha molta (biologia, economia, religions, antropologia,…) però de ficció molt poca o gens. El que hi ha, al final del llibre especialment, és hipòtesis sobre el futur amb els interrogants que avui en dia queden oberts que i no sabem ni podem tancar.

Harari afirma que és el reconeixement de la ignorància, de prendre consciència del que no sabem, el que ha fet que esclatés la Revolució Científica preparada pel Renaixement, iniciada amb Newton i la seva generació i convertida en mestressa absoluta del món a partir del segle XIX (que ben mirat és un eco posat al dia d’allò de “només sé que no sé res”). I coherent amb aquesta afirmació s’atipa de fer preguntes suggestives i de proposar respostes possibles deixant molt sovint els interrogants oberts. Exemples: l’homo sapiens hi va sortir guanyant en passar de recol·lector a agricultor ramader? com és que les dones han quedat relegades a un paper secundari quan disposen d’habilitats socials que sembla que les fan més aptes per tenir un rol dirigent? El descobriment que l’escorbut es podia combatre menjant fruita va resultar positiu o va impulsar el desastre ecològic a Austràlia i Tasmània? Va ser l’home que va domesticar el blat o va ser el blat que va domesticar l’home?

Conté afirmacions que sobten la primera vegada que les llegeixes però que, explicades i argumentades, van resultant versemblants i sovint convincents. Una de les més vistoses, l’ordre imaginat:

¿Com es fa perquè la gent cregui en un ordre imaginat com el cristianisme, la democràcia o el capitalisme? Primer, no s’ha d’admetre mai que l’ordre és imaginat. Sempre cal insistir que l’ordre en què es basa la societat és una realitat objectiva creada pels grans déus o per les lleis de la naturalesa (…) p.165

Harari no fa però maniqueisme ni valoracions pejoratives, l’ordre imaginat permet la col·laboració de milers de persones que no es coneixen, possibilita descobriments, tecnologies noves… La pregunta serà si això ha estat i és positiu, i per a qui. No pels milers d’espècies extingides,  ni per les vaques, gallines o porcs que han pogut augmentar extraordinàriament en nombre però estan sotmesos a condicions de vida lamentable.

Com que escriu molt bé, argumenta impecablement deixant, ja ho he dit, els interrogants oberts quan creu que encara no hi ha resposta, posa exemples de manera entenedora i molt contemporània i té un finíssim sentit de l’humor, resulta que és un plaer llegir aquest llibre.

Com que a més fa pensar i ajuda a pensar, nosaltres l’acabem una mica més savis. Sapiens?

Aquí en teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Sàpiens. Una breu història de la humanitat
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Marc Rubio Rodón
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-297-7318-7
Preu: 23,90€

Share

I jo, també em moriré?, de Xusa Serra

Deixa un comentari

ijotambeemmorire

@ColumnaEdicions @Grup62

La Lourdes se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre… pràctic? Potser no es tracta tant de si és un llibre pràctic o no, però segur que el I jo, també em moriré?, de , pot ser un llibre molt útil per a molts adults a l’hora de parlar amb criatures i adolescents sobre un tema força delicat. Aquí teniu el seu escrit!

La mort, tot i ser un tema del qual no es parla gaire i sobre el qual es tenen moltes temences i molts neguits, no deixa de ser una part de la vida, una part del cicle ineludible que suposa viure. Naixem per morir, tot i que aquesta idea no ens agradi.

La Xusa Serra, infermera formada en acompanyament a les malalties, el dol i la mort, ens mostra d’una manera didàctica i amable les diferents maneres d’afrontar un moment tan difícil en l’experiència vital, pels joves i adolescents especialment, i ens fa reflexionar sobre tot en la vida i en el que podem fer per estar al costat d’aquells que més ho necessiten quan perden algú important.

A través del seu escrit, l’autora ens deixa endinsar-nos en aquest tema per tenir un coneixement menys negatiu del que suposa la mort, i sobretot, de com encarar-la per poder fer un procés de dol adequat i fins i tot saludable. Moltes de les temences que tenim vénen heredades del hàbits que nosaltres mateixos com a adults hem viscut en la nostra vida. Però és important saber com acompanyar en el dol, sobretot amb els més menuts.

Aquest és un llibre per llegir-lo amb pausa, per reflexionar, per degustar en un ambient tranquil. Se’n poden extreure aprenentatges de vida que ens acompanyaran sempre i que faran que el nostre pas per aquest món pugui tenir un sentit més humà per acompanyar als que tenim al costat.

Aquest llibre és tot un descobriment per compartir, i una lliçó que ens aconsegueix treure més d’un somriure dolç, fins i tot en els relats aparentment més delicats i tristos. Podem aprendre molt de l’experiència de la Xusa Serra i de tots aquells que, d’una manera o altra, apareixen a les seves pàgines. Professionals com ella, que comparteixen la seva experiència i coneixements d’un tema tan delicat com el de la mort i el dol que l’acompanyen, són d’un gran valor i val la pena escoltar-los.

Prenem nota, Lourdes! Hi ha llibres que potser voldríem no haver d’agafar mai… però si cal enfrontar-se a una situació com aquesta val més tenir eines útils a les mans!

Títol: I jo, també em moriré?
Autor: Xusa Serra i Llanas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-1839-3
Preu: 17€

Share

Les dones del 1714, de Patrícia Gabancho

2 respostes

lesdonesdel1714

@ColumnaEdicions @Grup62

La Montse Ortiz se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre de No ficció de la . Es tracta de Les dones del 1714, un recorregut fascinant pel paper de les dones que van intervenir en els fets de 1714. Aquí teniu el seu escrit!

La historia de la humanitat ha invisibilitzat i silenciat les dones o, com a molt, els ha reservat un paper secundari, sovint, com a companyes d’herois. Les dones del 1714 és un reconeixement al paper de moltes dones que des de l’anonimat van existir, viure, patir i participar en un dels capítols més cruents de la nostra Història.

La periodista i escriptora Patricia Gabancho ens presenta, a través de capítols que es poden llegir de manera independent, set dones que passen a ser les protagonistes d’una història de la qual només recordem noms masculins (Villarroel, Moragues, Casanova), i alhora ens situa, a través de converses amb historiadors, historiadores o persones expertes que aporten rigor històric a la narració, en el context polític, social i cultural d’una Catalunya enmig d’una guerra que es dirigia des de diferents capitals europees: la Guerra de Successió o la “Guerra dels Catalans”, com també se la va acabar coneixent.

L’autora ens descobreix la vida de set dones, amb noms i cognoms, a través d’una tasca d’investigació dificilíssima per culpa de la manca d’informació i poca documentació existent. Així doncs, coneixem la reina Elisabet Cristina, la reina dels catalans que va deixar escrit “Mai podré estimar una altra nació com estimo la nació catalana” o a Marianna de Copons, la petita Mata-Hari catalana, que tot seduint a un coronel borbònic passava informació al bàndol austriacista. Coneixem també a l’abadessa del monestir cistercenc de Vallbona, Manuela Desvalls, que des de la seva discreta posició de religiosa va continuar donant aire a la resistència dels catalans després de la derrota de 1714 copiant papers, fent circular missatges i facilitant informació reservada, o la Magdalena Giralt, la vídua del general Moragues que no va aturar-se fins aconseguir recuperar el cap del seu marit.

Elles són només algunes de les dones que van tenir un paper important, a vegades determinant, en un dels esdeveniments més importants de la nostra història. Aquest llibre és doncs un petit homenatge a totes aquestes dones que la Història ha volgut silenciar i oblidar.

Moltes gràcies, Montse, per ressenyar-nos aquest llibre de la Patrícia Gabancho que, de ben segur, serà un dels llibres d’aquest Sant Jordi! Aquestes dones s’ho mereixen!

Títol: Les dones del 1714
Autor: Patrícia Gabancho
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-1834-8
Preu: 18,50€

Share

Zerozerozero, de Roberto Saviano

5 respostes

zerozerozero

@Ed_Empuries @Grup62

, la veu de la realitat oculta. Ja sabeu, el de Gomorra. El valent o l’inconscient, o el boig o el preocupat, o com el tingueu qualificat. Aquell que està entestat en mostrar tot allò que no volem veure. Aquesta vegada la realitat que vol desemmascarar és la de la coca. La dels efectes que aquesta provoca en l’economia, l’estructura social, la violència i la política a nivell mundial. Les xarxes que la droga més consumida del planeta estableix en tots els punts de la Terra. En tots.

Saviano utilitza un llenguatge directe i punyent. Segurament el llenguatge que el tema mereix. I malgrat que també hi trobem moments plens de poesia no per això ens estalvia horror i crueltat. La traducció de Pau Vidal segurament que també ajuda a llegir-lo d’aquesta manera.

És un llibre dur però carregat d’un aire de veritat tant aclaparador que enganxa. Aporta dades clares, una successió de noms, clans, personatges, moviments estratègics i badades absurdes. Un reguitzell d’espais, de ports, aeroports, boscos, ciutats… una successió de realitat que colpeja tant que ensenya a posar-hi fredor, a trobar el cinisme que de vegades també l’autor utilitza segurament com a eina per alleugerir la tensió. Però alhora també és una seqüència d’interpel·lacions directes, la mostra de la lluita interna d’aquell que ho ha sacrificat tot buscant una altra veritat, buscant saciar aquell desig de saber i de fer saber. Interpel·lacions als mons interiors de la gent que, sense estar implicada directament en el món de la coca, també hi juga un paper. Als nostres mons interiors.

Un llibre on barreja l’assaig més fred i professional amb un monòleg interior totalment íntim sobre el camí i el destí escollit per l’autor. I és que no són pocs els capítols on en algun moment es planteja si fa bé explicant, si no es va equivocar amb Gomorra, si no s’estarà equivocant amb Zerozerozero, si els malsons que pateix després de tants dies vivint amb escorta no són un preu massa car per una feina que ja quasi ningú no escolta.

El descobriment de la conclusió que n’extreu, si és que en treu alguna, us el reservo a nosaltres quan el llegiu.

Em confesso molt poc coneixedora de la realitat de què parla. Confesso que en alguns moments he hagut de fer el cor molt fort per poder avançar en la lectura. Però el desig a seguir llegint que he experimentat des de la primera pàgina, ha fet que valguessin la pena aquests moments. És un molt bon document: amè, cru i poc esperançador… però molt ben escrit. I gràcies a que t’enfronta a realitats, per sort força allunyades de la majoria de nosaltres, ens regala d’altres punts de vista sobre un espai que compartim. Ens regala eines per a comprendre.

Es corre perill si es llegeix? Moltíssim. Obrir un llibre, fullejar-lo, és perillós. Un cop obertes les pàgines d’Émile Zola o de Varlam Xalàmov ja no es pot recular.

Benvingut sigui doncs, el perill de la lectura.

Títol: Zerozerozero
Autor: Roberto Saviano
Editorial: Empúries
Col·lecció: ANAGRAMA/EMPURIES
Pàgines: 462
ISBN: 978-84-9787-929-3
Preu: 22,90€

Share

El llac dels Signes, de Miquel de Palol

Deixa un comentari

elllacdelssignes

@Ed_Proa @Grup62

Llegir aquest El llac dels Signes, de , és un repte per a tossuts impenitents. Com que jo en sóc un m’he dedicat des de fa uns quants dies a treure’n l’entrellat. No tot el dia, és clar. Ni les festes ni les neurones donen per tant.

Capbussat en la lectura sense previ advertiment, i no pas a la meitat del camí de la vida (què més voldria!), la sensació és la d’endinsar-me en una selva obscura sense un Virgili que m’acompanyi.

Com a molt, un generós Joan F. Mira. El rètol que convida a deixar tota esperança als que gosen entrar no hi és però s’endevina que Palol no ens pensa donar peixet.

El bosc és espès, ple de senyals –Signes?- estranys i poc entenedors. De tant en tant, però, s’obren clarianes que em permeten reconeixer paisatges coneguts: alguns literats i pensadors. I músics: Bach, Mozart, Buxtehude, Bach, Schönberg, Beethoven, Bach, Fauré, Jeannette MacDonald, Bach i Bach i Bach i Bach. Cadascú té les les llacunes culturals que té. A mi la constant referència a Bach m’ha servit per no perdre la confiança en descobrir on vol anar a parar o com trobar un fil que ens permeti sortir del laberint amb la satisfacció d’haver-ne trobat el sentit.

I a la plana 74 trobo la primera pista explícita:

A quin gènere s’adscriu aquest llibre? En termes matussers: en quina secció el posarà el llibreter. Si hi té a veure com va decidir l’autor quin material és especulació teòrica i quin ficció imitativa de la vida, si a més no para de barrejar-ho. Si per més que els teòrics s’escarrassin a recordar que tota escriptura és ficció, el periodisme al capdavant, i sembla un acudit, la convenció no es mou (…).

(…) Qualsevol de les peces que vénen tot seguit podia haver dormit la resta dels segles (…) o haver estat donada a l’edició per separat (…). I a aquestes alçades ja prou he fet contra les normes per sentir-me cridat a fer més funambulismes.

“Les peces que vénen tot seguit”! Som a la plana 74 però he estat immers en el PREFACI SENSE ATRIBUTS que s’estendrà encara 25 pàgines més en les quals explicita detalls sobre les esmentades peces.

Ha estat com si l’autor ens convidés a llegir totes les notes (no pas a peu de plana sinó aplegades una darrera l’altra) abans de desenvolupar les “peces”.

Un cop començada la lectura, doncs, trobem un poema diguem-ne que convencional: versos ben arrenglerats, seguit per la primera de les tres sèries d’aforismes que amb el títol comú L’Arquer i l’Orfebre anem trobant repartits simètricament en el llibre amb ritme inspirat en l’estructura de les obres barroques de Bach.

I dins d’una narració en forma de diàleg que porta el títol Estudis de complexitat variable, una sèrie de narracions curtes reunides sota el títol d’Apèndix, un altre poema i finalment dues peces originades per encàrrecs: una per a l’escena i una altra per al cinema, aquesta última sobre Incerta glòria.

Segurament, el que més he gaudit han estat els aforismes que van apareixent durant tot el llibre. És un gènere molt i molt complicat i que no tothom és capaç d’escriure sense fer el ridícul.

Rarament la castedat és opció. Quan no és obligada, sol ser refugi.

No és un llibre, crec, que s’hagi de llegir d’una tirada. Però tenint present que Palol és un home que té coses a dir i que escriu molt i molt bé, és un llibre per tenir a mà i anar-hi tornant.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El llac dels Signes
Autor: Miquel de Palol
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 520
ISBN: 978-84-7588-431-8
Preu: 24,90€

Share

Història de Catalunya (modèstia a part), de Toni Soler

3 respostes

historiadecatalunyamodestiaapart

@ColumnaEdicions @Grup62 @soler_toni

Sabeu aquella frase que diu allò de “tots tenim un passat”? Aquella que de tant en tant surt quan repasses els àlbums de fotos de fa mil anys i et veus amb un pentinat o una roba que no recordaves i que el 99% de les vegades voldries no haver deixat testimoni gràfic?. Imagino que una cosa semblant és el que deu pensar Toni Soler quan 15 anys després ha revisat els textos d’Història de Catalunya (modéstia a part). I és que, tot i que l’edició que ens porta Columna ens ve amb un format molt i molt xulo (tapa dura i il·lustracions de Jordi Duró), el gruix de l’obra té ja uns 15 anyets ben bons.

Què dir de Toni Soler? Podriem dir que no és només un productor de televisió que diu “Talleu! És bona!” i un fan absolut de La Penya. No, és l’actual comissari dels actes del Tricentenari 1714-2014 i, a part de la seva faceta de guionista i director del Polònia, l’hem vist com a director i presentador al Malalts de Tele o fent de guionista al Sense Títol amb l’Andreu Buenafuente. Però el que molta gent no sap és que en Toni Soler és llicenciat en Història i es deleix per fer gaudir la gent amb aquesta matèria tant o més com ell en gaudeix. I és per això que a la seva bibliografia apareixen novel·les de contingut històric com L’última carta de Companys (2009) o aquesta Història de Catalunya (modèstia a part).

El cert és que m’ha fet força il·lusió fer aquesta ressenya perquè jo vaig ser una dels molts que l’any 1998 van comprar la primera edició impulsada per la crida del fenómen mediàtic que el Toni era en aquell moment. La relectura m’ha deixat descobrir un text que no pretén explicar fil per randa la història del nostre país, sinó que simplement vol fer-ne cinc cèntims dels fets més importants i ajudar a aclarir idees ajudant-se en tot moment de l’humor que caracteritza el seu autor.

Pels qui ja vau llegir en el seu moment aquesta història de Catalunya, una sorpresa: un pròleg fantàstic del Carles Capdevila que, com el Toni Soler, també té un passat gamberro (el recordeu a l’APM amb el Bassas?) i un capítol extra que parla del que ha succeït en aquests darrers 15 anys.

Pels qui us trobeu amb aquesta edició per primer cop, gaudireu d’un text divertit i gens feixuc, que intenta explicar un cop més perquè els catalanys som com som. I qui sap! Potser d’aquí 15 anys ens trobem amb una edició nova que ens explicarà com Catalunya es converteix en un nou estat d’Europa… o no.

Títol: Història de Catalunya (modèstia a part)
Autor: Toni Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Columna Librerias
Pàgines: 298
ISBN: 978-84-664-1822-5
Preu: 21€

Share

Amb veu pròpia, de Nina

Deixa un comentari

ninaambveupropia

@ColumnaEdicions @Grup62 @Nina_BCN

Quan tenia 4 anys vaig començar a fer música com a activitat extraescolar. M’agradava molt. Encara m’agradava més -encara que no sabia del tot la raó- cantar amb la coral, encara que allò de llevar-se els matins dels dissabte fes fred o calor era un inconvenient. Però per Nadal tenia la seva recompensa: el concert al Palau de la Música dirigits pel mestre Martorell. El recordo allà al davant, imponent, donant l’entrada amb el “25 de desembre”… feia entre por, respecte i alhora generava una admiració molt curiosa en un servidor, que devia tenir uns set anys. I és que a mi m’enviaven a primera fila perquè els de la coral deien que “era un puntal” i que ho afinava tot. Amb el temps he deixat de cantar però no he deixat de notar quan la gent desafina. Em passa el mateix -salvant totes les distàncies- que a la : tinc oïda. Hi ha vegades que em pregunto si tinc res més!

També he de dir que quan vaig agafar aquest Amb veu pròpia ho vaig fer amb un sentiment ambivalent. El moment d’esclat mediàtic més fort de la Nina em va enganxar en el moment de rebuig més fort cap als realities. Operación Triumfo no només era un producte televisiu que no m’agradava, sinó que tampoc m’agradava el tipus de música que s’hi feia. Amb el temps i la lectura d’aquest llibre he vist que la intenció i la voluntat d’aquell programa, i sobretot de la responsable de l’escola de Bisbals, Rosas i Bustamantes, era molt millor que no pas el que me n’arribava des de la llunyania.

Francament, ara trobo que és d’admirar el que va intentar i aconseguir fer la Nina allà… Un ritme frenètic, una feinada increïble, un tràfec horrorós,… una fita de la història de la televisió a l’alçada d’aquell “Un, dos, tres” on va començar.

Aquest sentiment ambivalent començava amb la figura de l’autora, que tenia molt lligada a aquest moment tant concret de la seva carrera. Però, sincerament, crec que en aquest llibre hi trobareu més de dues i quatre sorpreses ja què l’autora és capaç d’explicar el seu recorregut, des dels envelats plens de pols i mals horaris fins a les acadèmies i les Mamma Mia’s, passant per programes de TVE dirigits per senyors amb puros penjant de la boca, problemes de gola anomenats “cigronets”, i obres musicals i teatres mil amb col·laboracions de luxe tant diverses com les de Martí i Pol o en Buenafuente. I tot això amb una coherència i fluïdesa en un relat íntim que permet entendre més el personatge públic.

Humanitzar la trajectòria de l’autora, la Nina cantant, m’ha ajudat a entendre millor les coses. I això, Nosaltres, vol dir que el llibre està ben escrit.

I finalment, el que més m’arriba i toca de prop. El que més m’ha interessat (i ho ha fet de debò). La Nina ha aconseguit fer un llibre que és capaç d’explicar i unir una trajectòria d’èxit incontestable (i que feia molta pujada) amb una guia i una explicació a fons de què és això tant propi, personal, irrepetible i irremplaçable que és la veu. Com bé diu l’autora, la veu és com una empremta digital. Única.

Us seré sincer: aquest llibre m’ha tornat a fer tenir ganes d’aprofitar els dissabtes al matí per cantar amb aquella Espurna on era un puntal. Ara em conformaré amb què m’hi admetin i no m’obliguin només a cantar cançons d’Oh happy day… La qüestió serà tornar a cantar! Me n’han vingut moltes ganes!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autora parlant del seu llibre:

Títol: Amb veu pròpia
Autor: Nina
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-664-1619-1
Preu: 18€

 

Share

Papers perduts. Notes d’art. De Giotto a Hockeny, de J.F. Yvars

Deixa un comentari

papersperduts

@Ed_62 @Grup62

El llibre Papers perduts. Notes d’art. De Giotto a Hockeny que he llegit pel Nosaltres és un conjunt de 52 articles que , (historiador de l’art, editor, director de l’IVAM de 1992-1995, comissari de diferents exposicions, professor …) ha anat publicant al llarg dels anys 2010, 2011 i 2012, com a crític de La Vanguardia.

Aquests 52 articles, que tenen tots una llargada similar -unes 4 pàgines-, estan agrupats en 3 parts:

Artistes. (quasi dos terceres parts del conjunt) Aquí ordenats de més antic a més modern, apareixen les reflexions, valoracions i altres consideracions que l’autor dedica a diferents artistes: Giotto, Rembrandt, Cézanne, Picasso, Pollock, etc… a partir de diferents exposicions dedicades a aquests autors que s’han fet a ciutats europees o a Nova York, o bé a partir de la publicació d’algun llibre monogràfic, o en ocasió de la seva desaparició, com és el cas de Richard Hamilton. Són articles rics de referències i on l’autor de vegades hi dedica més espai a descriure i comentar alguna obra concreta que ha tingut ocasió de veure en l’exposició. D’aquesta part he trobat molt interessants els articles que dedica als pintors britànics d’aquests últims anys com Bacon, Freud, Hamilton i Hockney.

Comparatives. També són articles que arrenquen de l’experiència expositiva però en aquests cas són mostres en què es confronten dos o més autors, de vegades propers en el temps o aparentment antagònics (Poussin i Twombly, per exemple) o es proposa reflexionar sobre un període o un gènere, com el retrat alemany, per exemple. M’ha agradat especialment l’article dedicat a Lorrain i Turner, de l’exposició de Londres!

Estetes.  Aquest grup d’articles està dedicat a crítics d’art, conservadors de museus, alguns d’aquests, coneguts per l’autor. D’altres estan dedicats a escriptors que publiquen alguna de les seves obres i que li serveixen per reflexionar també sobre idees estètiques. M’ha semblat especialment interessant el que dedica a Harry Kessler i molt emocionant el que dedica a Ernst Fischer i el seu llibre La necessitat de l’art, que tant va influir a finals dels anys 60 amb la seva idea de l’Art com la vivència que amplia l’horitzó d’autonomia i llibertat de l’individu.

“La tasca del crític artístic consisteix a obtenir, amb el poder de la paraula escrita, que el lector escolti, potser entengui, però sobretot vegi” (p. 226)

Aquesta cita de Conrad que Yvars reprodueix referint-se a Updike serveix perfectament per explicitar el que Yvars ha mirat de fer en aquests Papers perduts.

Títol: Papers perduts. Notes d’art. De Giotto a Hockeny
Autor: J.F. Yvars
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-297-7150-3
Preu: 22,50€

Share

Com Àustria o Dinamarca, de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig

Deixa un comentari

comaustriaodinamarca

@Ed_Portic @Grup62

Aquest cop m’he de sincerar. He de confessar que no acostumo a llegir assaig. Hi ha gent que gaudeix, i molt, llegint-ne. Diu la Wikipèdia -que tot ho sap o almenys això és el que pretén- que és un gènere literari que ve de la didàctica i que vol ser un intent, una temptativa, una aproximació o una prova del tema que tracta. Això segons la Wikipèdia. Però hi estic bastant d’acord. Quan em toca llegir coses que no són novel·les o contes, acostumo a llegir informes mèdics, i aquest Com Àustria o Dinamarca. La catalunya possible, de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig ha estat un repte que m’han plantejat tres Doctors en Economia (poca cosa!).

El llibre parteix -i es titula- de l’afirmació que va fer Artur Mas davant del Cercle d’Economia el maig de 2013 (fa uns 5 mesos!) on va dir que si Catalunya fos independent seria com com Àustria i Dinamarca. I què fan aquests savis de l’Economia? Doncs es dediquen a posar fets, dades i números sobre el paper per mostar-nos si, efectivament, aquesta afirmació és vàlida.

Durant el llibre anem descobrint les comparacions que fan els autors amb diversos països d’Europa -Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Holanda, Suècia, i la-no-de-la-UE Suïssa- per veure quines característiques tenen i si, en cas d’una Catalunya independent, el nostre sistema econòmic i social es podria comparar al que tenen a tots aquests indrets.

La veritat és que el llibre podria ser alguna cosa així com un escrit de política-economia-ficció, però la gràcia rau en què es tracta d’una projecció amb tots els ets i uts (i totes les dades del món) de com seria el nostre sistema educatiu, sanitari, el sector de serveis, seguretat, tecnologia, funcionariat,… en resum, tot el que conforma un país fet i dret.

I la resposta a si és possible o no… quina creieu que deu ser? Aquí teniu un fragment de les conclusions del llibre:

No hi ha dubte que el sentiment independentista, a part de basar-se en aspectes emocionals té un fonament econòmic. Però aquest sentiment és més negatiu que positiu: té més clar de què vol fugir que cap a on vol anar. L’independentisme té arguments per justificar la necessitat de marxar però ha dedicat menys esforços a imaginar un model económic realista per al país que vol construir. Creiem que aquesta era una mancança important i que amb aquest llibre hem volgut contribuir a esmenar-la. (…)
No dubtem que la societat catalana es pronunciarà sobre el seu futur polític ben aviat. Amb aquest llibre hem intentat aportar elements perquè aquell dia la seva decisió sigui una mica més informada al voltant d’un punt que no sempre és fàcil de visualitzar: la Catalunya possible.

Nosaltres, jo l’he visualitzada. Creieu que és possible? És convenient que deixem de fugir i tinguem ben clar, no només on volem anar, sinó per quin camí volem anar i com ho hem de fer per fer-ho possible. Els autors d’aquest llibre ens en donen quatre pistes ben donades.

Títol: Com Àustria o Dinamarca
Autor: Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Visions
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-262-2
Preu: 15,50€

Share

Mindfulness, de Tessa Watt

Deixa un comentari

mindfulness

@labutxaca @Grup62

Crec que no m’equivoco quan dic que vivim amb el pilot automàtic posat i que sovint no ens adonem de què passa al nostre voltant de tan capficats com estem en els nostres pensaments. Aquest ritme de vida desgasta tant a nivell físic com a nivell mental, però per sort podem fer alguna cosa per canviar aquesta manera de funcionar. Com? Doncs amb Mindfulness.

Molts haureu escoltat parlar d’aquesta pràctica i d’altres no. El Mindfulness, tal i com ens explica la Tessa Watt, autora de la guia pràctica Mindfulness, “és una de les habilitats més antigues i bàsiques de la humanitat. (…) Consisteix a aprendre –o a tornar a aprendre- a estar present i viure el moment”.

En aquesta guia trobareu tota la informació necessària per començar a practicar-lo, amb exercicis bàsics que només requeriran uns minuts del vostre temps. No es tracta de desconnectar del món, ni de deixar la ment en blanc. Es tracta de ser conscients de tot allò que ens envolta i de tot allò que ens passa per dins.

Prepareu-vos per dir adéu a l’estrès i a les preocupacions innecessàries. Una servidora, que ho practica, pot assegurar-vos que paga la pena intentar-ho. Si esteu cansats de passar per aquest món de puntetes, adquiriu aquest llibre sense dubtar-ho. Els exercicis que hi trobareu us ajudaran a iniciar-vos en la pràctica del Mindfulness. I si en cas contrari ja en sabeu, llegiu-lo igual perquè us aportarà nous exercicis que segur que no coneixeu!

Títol: Mindfulness
Autor: Tessa Watt
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9930-690-2
Preu: 9,95€

Share