Arxiu de la categoria: No ficció

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

aquellaportagiratoriaUn dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.

A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.

La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,

L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.

En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.

Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€

Share

El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació – Diversos Autors

elcanviculturalacatalunyaretratdunageneracioFa molt de temps em vaig arribar a plantejar posar-me a fer una tesi doctoral. Es tractava de veure com havia canviat el món de la comunicació en l’àmbit cultural a Catalunya i, en concret, al món de la música. Els anys m’han demostrat que, en part, tenia raó en la meva hipòtesi però sobretot que a Catalunya hem aconseguit uns “altres catalans” en el món de la cultura.

Afortunadament, estem renovant els nostres “savis” culturals i comencem a tenir una nova fornada d’intel·lectuals molt i molt formats en àmbits molt diferents: des del món de l’edició fins al dels videojocs, passant per la música, el món web, els textos més antics (els estudiosos dels Clàssics catalans) o les persones que ja han aconseguit incorporar com a fet cultural alguns àmbits que fa temps hauríem qualificat d’entreteniment, com ara la comunicació de masses, la televisió, i encara més recentment, internet i les xarxes socials.

Coordinat per Jordi Cabré, El canvi cultural a Catalunya ens demostra que a Catalunya tenim un nou teixit intel·lectual que -més per sort que per desgràcia- no ha viscut ni ha d’arrossegar el pes de la història, i en especial, el franquisme. L’han viscut a casa, pels seus pares, però volen viure a Catalunya. I la majoria d’ells, en una Catalunya nova que mira cap endavant i cap al món, enlloc d’estar pendents d’un passat fosc, gris i massa trist.

Tots aquests narradors del canvi cultural són “crescuts” durant la dècada dels 80 i 90 i aborden les múltiples facetes d’aquest canvi, sigui en primera persona, sigui fent una retrospectiva de com el canvi identitari està modificant la nostra manera d’apropar-nos a la cultura, o simplement, descobrint-nos com el món està fent que vagi mutant la nostra manera d’entendre, acollir o gestionar la cultura.

Entre els que participen en aquestes panoràmiques culturals hi trobem de tot: directors de festivals, advocats, tècnics de cultura, hotelers, actrius, periodistes, artistes, guionistes, músics,… de tot i de tota mena. Una de les meves debilitats és en Francesc Canosa:

És possible que emergeixin uploads i aterrin downloads en aquesta terra? Algú arriba i ensenya la cara. El 2004 neix Facebook. El 2005, YouTube. El 2006, Twitter. Segle I de la visibilitat. Ressucita Josep Carner, el príncep dels poetes del principis de segle XX: «En el món, el visible és governat per l’invisible, i nosaltres ens preocupem sobretot de la nostra visibilitat». Carner, community manager.

Quan us explicava que aquest llibre és una demostració de la renovació dels nostres savis culturals és per coses com les que acabo de transcriure. Comencem a tenir intel·lectuals que poden posar Facebook i Carner en la mateixa frase amb sentit i sense forçar-ho.

Els temps estan canviant. I la Cultura a Catalunya, també. Benvinguts a El canvi cultural a Catalunya.

Títol: El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació
Autor: Diversos autors. Coordinat per Jordi Cabré
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9809-343-8
Preu: 18€

Share

Li deien pare, de Carles Porta

lideienparecarlesportaBenvinguts a un nou llibre aterrador de Carles Porta. Aterrador, com ho era Tor, però que en aquest cas fa més angúnia que por. I no sé si malauradament o no però… però és un llibre fascinant!

Porta obre de nou la realitat més negra que tenim al nostre entorn i ens l’acosta prou perquè, fins i tot, hi hagi moments en què ens qüestionem el que sempre hem tingut molt i molt clar.

El cas de David Donet -potser el recordeu, jo no el recordava- és el del pederasta que va ser detingut el 2015 per haver abusat de (molts) menors mentre els feia de pare d’acollida.

¿Més? Més: Donet gravava els actes sexuals, els abusos, que portava a terme a la que molts mitjans van anomenar “la cambra dels horrors”. La veritat, aquestes referències d’estil que es fan servir en periodisme són útils per saber de què és parla, però com a periodista sempre he pensat que és millor fer servir altres expressions menys teatrals i més neutres. Amb un “el pederasta de Castelldans” o “el cas de Castelldans” jo ja en tindria prou.

Amb aquest Li deien pare -Premi Godó de Reporterisme 2015-, en Carles Porta relata en primera persona a través de quatre persones diferents -el mosso d’esquadra que liderava el cas, la víctima principal, el pederasta i la responsable de la fundació que enviava nens a la casa d’acollida de Donet- el cas. Ho fa de manera clara, dinàmica, entenedora i prou propera com perquè, en el cas de David Donet, no arribem a empatitzar amb ell però que molt perillosament puguem arribar a… entendre’l?

Aquí rau l’angúnia del cas i el com d’aterrador pot ser el llibre. Durant més de 15 anys, aquest pederasta de Castelldans va estar fent-se càrrec de nens que, pagant un preu desconegut per un amor paternal, no sabien que el que estaven vivint era un abús.

És per això que li deien pare.
I és per això que fa tanta por.

Jo me l’he llegit en un dia i mig. No l’he pogut deixar!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Premi Godó de Reporterisme i Assaig periodístic 2015
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-359-9
Preu: 17,90€

Share

La filla del capità Groc, de Víctor Amela

lafilladelcapitagrocEl Premi Ramon Llull d’enguany ha estat pel mediàtic Víctor Amela i la seva obra La filla del Capità Groc.

Nosaltres, aquest és un llibre que parla de la guerra, concretament de la lluita acarnissada entre els carlins i els isabelins. Uns, partidaris del rei Carles, i els altres de la nena-reina Isabel. Uns, els primers, defensors a ultrança de l’Església i del Rei, i els altres, també anomenats liberalistes, defensors de la reina i d’enderrocar els vells costums, que consideren obstacles per al progrés.

En Tomàs Penarrocha es el Groc. Tothom el coneix així pel seu manyoc de cabells i llargs bigotis del color d’una panotxa. La vida del Groc es un no parar d’amagar-se i defensar-se, una fugida permanent que fa que la seva família visqui sempre amb l’ai al cor. Si per algú te predilecció el Groc, és per la seva filla Manuela, una nena que adora son pare i que, amb els anys, demostra ser filla de qui és. De valentia i de coratge no en va escassa, no.

Després de més d’un any a França, lluitant amb el seu cap, el mític carlista Cabrera, el Groc torna a Forcall, el seu petit poble a tocar del Maestrat. El primer en veure’l es el petit Pep lo Bitxo, que corre com un esperitat a donar la notícia a la seva amiga Manuela. Aviat s’escampa per tot el poble que… ha tornat el Groc!!

El Groc és un bon orador i un gran ésser humà. Parla de la seva causa amb tanta passió, amb tanta determinació i convenciment… I al principi guanya adeptes amb comptagotes, però mica en mica aconsegueix reunir gairebé un petit exèrcit de fidels a la causa carlista. Tots són gent de camp, treballadors honrats que veuen amb recel tornar a les armes i a triscar pels penya-segats com les cabres… però el Groc es el Groc! I al seu darrera que van amb la il·lusió renovada i les ganes de lluitar i guanyar intactes.

Tan en un bàndol com a l’altre es cometen barbaritats i salvatjades de tota mena. Així son les guerres: no n’hi a ni una de sola que hi entengui de contenció o moderació o de sentiments. Per això serveixen les guerres: per embrutir la gent i anul·lar qualsevol vestigi d’humanitat.

En el cas del Groc, tot i que no és pas un angelet, s’ha de reconèixer que és un paio que inspira simpatia, combreguis o no amb els seus ideals. Té una mena d’honradesa i de punt d’honor que el situen amb una elit única de lluitadors.

Al llarg de la seva vida, al Capità Groc li passen històries de tots colors. Des del principi de la lluita que mantenen contra els isabelins l’han acompanyat tres dels seus millors amics. Són gent pels qui el Groc posaria la mà al foc sense por de cremar-se. Però enmig d’una guerra és ben cert que només pots fiar-te de tu mateix…!

L’autor descriu meravellosament la comarca del Maestrat, els Ports de Beseit, el parlar característic d’aquests indrets, la transparència de l’aigua dels rius, el bestiar, les llars… Et fa viatjar en el temps i veure, dalt de tot de qualsevol cim, el Groc amb els seus ulls blaus i els seus cabells tan rossos lluitant per la seva causa.

En Víctor Amela va jugar pels carrers de Forcall quan era petit i és descendent directe d’algun del personatges que desfilen per aquesta novel·la, que de ben segur us farà mes entenedora una part de la nostra història gairebé desconeguda per molts de nosaltres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premi Ramon Llull 2016
Pàgines: 438
ISBN: 978-84-9708-281-5
Preu: 21,50€

Share

Dies de tot, de Blanca Soler

diesdetotQuan s’edita un llibre nou sovint s’acompanya d’una faixa on apareix una frase publicitària per cridar l’atenció del comprador o al costat del títol hi apareix una definició del llibre per atreure al possible lector. Podríem fer la llista d’aquesta mena d’eslògans. El llibre que avui us porto al Nosaltres té una bonica foto a la portada d’una dona a qui no li veiem la cara i al costat dues frases:

Una vida a examen

i

Reflexions d’una mestra, memòries d’una dona

Quan l’he acabat de llegir m’he dit: “Ostres! De quina manera tan simple i tan precisa està definit el que és aquest llibre”.

L’autora, que forma part d’una família on altres membres escriuen articles, novel·les i fan guions i dirigeixen programes per la televisió, arriba als 60 anys, li ha tocat la “loteria” d’una malaltia dolorosa i que l’impedeix portar una vida activa i “normal”, i aquesta situació amb Dies de tot la porta a construir un conjunt de 81 capítols breus  -dies, jo diria-  on contempla el present amb la maduresa d’una vida plena, viscuda, i al mateix temps una evocació als temps passats, amb les penes i les alegries, les il·lusions i les decepcions. Els que han nascut i els que ja no hi són, els paisatges d’infantesa i el paisatge quotidià d’avui … I molt especialment l’experiència viscuda d’una professió iniciada amb moltes il·lusions i dedicació, molt estimada, passant de vegades per davant del que era més important, l’home i els fills, i que acaba convertint-se en una font de frustracions continuades que desgasta, cansa, crema.

Ja veieu doncs que el llibre és una confessió honesta on apareix aquest sentiment, tan present en la literatura, de descobrir com de de pressa han passat els dies i els anys i com, de cop, som conscients que ja ens queda poc futur i que no estem segurs d’haver aprofitat del tot el nostre temps vital. Tot això, però, escrit amb sinceritat i amb serenitat. I ben escrit, com podem esperar d’una antiga professora de llengua i literatura.

El llibre es tanca amb un epíleg, que no té títol, però que comença dient “Per què escriu?”… i la llista de les respostes és magnífica. Balsàmica pel cos i l’ànima.

Com que jo també he arribat a aquesta edat, he viscut el món i la societat que a pinzellades hi surt i… i també sóc de les que ens vam abocar vocacionalment a la mateixa professió, excuso dir-vos que jo afegiria a la coberta un altra frase: “Retrat d’una generació”, de tan identificada que m’he sentit.

És un llibre que interessa, per tant, als veterans i veteranes (com cal afegir ara) d’aquelles batalles que avui ja són batalletes. Però vull creure que també als que avui malden per tirar endavant el repte d’educar els fills dels altres. I, naturalment als que miren el passat amb curiositat, tendresa i ganes de treure’n lliçons. I que gaudeixen de llegir allò que està ben escrit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dies de tot
Autor: Blanca Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2039-6
Preu: 18,50€

Share

La dama de la furgoneta, d’Alan Bennett

ladamadelafurgonetaAquest és un llibre curiós. Tracta d’uns fets i d’una història que, si no fos que són reals (ho diu la BBC, gent seriosa!), no ens els podríem creure.

Alan Bennett, que al seu país, la Gran Bretanya, és molt conegut com a dramaturg, actor, novel·lista i guionista, es troba en l’estranya situació que al davant de casa seva hi aparca una furgoneta mig desballestada que serveix de vivenda a una dona vella amb aspecte de sense sostre i que ha de barallar-se a cada moment amb la guàrdia urbana ja que no es pot tenir un cotxe gaire temps en un mateix lloc. Bennet ho veu des de la finestra de casa seva i com que està tip de presenciar les disputes absurdes ho soluciona deixant que la senyora estacioni temporalment la furgoneta a l’espai que té destinat a l’aparcament del seu cotxe del seu jardí. I li passa un cable des de la casa per a que tingui llum i calefacció.

La solució temporal dura 15 anys!

L’anecdotari que aquesta peculiar situació provoca és inacabable. Per exemple:

La gent que venia a casa s’havia d’esquitllar pel costat del vehicle, i mentre esperaven que jo obrís la porta, Miss Shepherd els escrutava des del darrere del parabrisa tèrbol. Si tenien mala sort, es trobaven la porta del darrere oberta i Miss S. asseguda allà amb les cames llargues i blanques penjant. L’interior de la furgoneta, un abocador de roba vella, bosses de plàstic i menjar a mig consumir, no era fàcil d’ignorar, però si algú que Miss S. no coneixia s’aventurava a parlar-li, ella de seguida arronsava les cames i tancava la porta sense dir ni una paraula. (…)

En una ocasió, Coral Browne sortia de la casa amb el seu marit, Vincent Price, i parlaven en veu baixa.  -A veure si callem -va exclamar la veu dins de la furgoneta-, que estic provant de dormir. Per algú que havia provocat terror a milions de persones, va ser una ració inesperada de la seva pròpia metzina.

La tècnica narrativa, molt ben portada, divideix La dama de la furgoneta (152 planes amb lletra grandeta) en tres parts: una “Introducció”, el nucli “La Dama de la Furgoneta. Memòria original” i una “Nota final (1994)”. Gairebé tan llarg és l’arrebossat com el tall, però és que Bennet ens dosifica la informació de manera que ens va interessant en la descripció de la fascinant Miss Shephard creadora d’un partit polític de la què és l’única integrant, que envia escrits a Mrs. Tatcher donant-li consells, que havia sigut concertista de piano, que pinta les seves successives furgonetes de color groc, que fa una pudor insuportable…

El rodatge del film basat en tot això, que ja s’ha estrenat a Anglaterra, forma part del propi llibre que hi fa referència sovint.

Divertit, tendre, amb l’acidesa civilitzada de l’humor made in UK, és un llibre agradable de llegir, molt ben construït i que ens fa esperar amb candeletes veure’l al cinema.

I, a l’inrevés, quan vegeu el film us agradarà rememorar la inefable Miss Shephard, La Dama de la Furgoneta.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La dama de la furgoneta
Autor: Alan Bennett
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Ernest Riera Arbussà
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-16367-45-0
Preu: 11,50€

Share

Mai no és tard, de Miquel Pucurull

mainoestardPer aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.

Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!

Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.

Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.

Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.

Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.

O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.

I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.

Us en deixo uns fragments:

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida

“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”

Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€

Share

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

dinselcordelmarAixò amics, no és un relat apassionant d’aventures, sinó la crònica d’una de les tragèdies més grans viscudes al mar.

La cosa comença l’any 1821, a l’illa de Nantucket, un lloc que deu el seu nom i la seva fortuna a la pesca indiscriminada del catxalot. Per a la família d’un balener el sistema de treball era molt dur: dos o tres anys d’absència per tres o quatre mesos a casa. Temps que els homes aprofitaven per prenyar les seves dones i després, tot seguit, desaparèixer un altre cop. Amb el homes tot aquest temps fora de casa, les dones no tenien altre remei que pujar la mainada totes soles i, a banda d’això, mirar de fer rutllar la resta de negocis de l’illa. En fi, tot plegat és una vida tirant a salvatge. Això sé, els calers els agradaven molt, i amb aquest sistema de treball se’n feien, i molts, de quartos!!

A principis de 1820, salpa del port de Nantucket  un balener, l’Essex, amb la tripulació formada per un total de 21 homes amb edats compreses entre els 14 i els 30 anys, tenint en compte la mitjana de vida d’avui en dia sembla com si no pogués ser possible, però sí que ho era, sí! Els primers mesos de navegació transcorren dins del que es considera normal: de tant en tant atrapen una balena, n’extreuen l’oli, aprofiten tot el que és aprofitable -que es pràcticament tot-, s’acostumen a la olor repugnant que desprèn aquesta operació… i, en fi, es van acostumant a la feina.

En contra del que pugui semblar, aquest tipus de mamífers al principi no eren especialment agressius, és a dir, o eren capaços de fugir o bé es deixaven capturar sense oposar gaire resistència. Però en un dia fatídic la fortuna no vol fer costat als tripulants de l’Essex: de cop i volta troben un exemplar d’aproximadament 28 metres de longitud, que només amb dos o tres cops de cua, aconsegueix fer que el balener, una embarcació dotada de tots els mitjans per resistir aquest embats, faci figa. Aquest catxalot, segons el relat, el testimoni dels mateixos supervivents, no és com els altres. És una bèstia dotada d’una qualitat quasi humana: una ràbia, un odi, una set de venjança impròpia dels de la seva espècie. El tripulants no tenen altre remei que encabir-se com bonament poden a les tres xalupes de reforç de què disposen i assistir impotents al naufragi de l’Essex.

Han de fer esforços titànics per atrevir-se a enfilar-se al balener abans no s’enfonsi del tot, i rescatar tot allò que sigui possible rescatar. Provisions, aigua, estris i cartes nàutiques… En fi, una mica de tot. Amb les tres xalupes absolutament plenes d’homes i de coses de tota mena, van veient com del seu balener ja no en queda res de res: ha desaparegut.

Els costa molt allunyar-se del lloc del naufragi, no veuen la manera de marxar d’allà. És com si l’estela del balener els hagués d’ajudar, com si continués sent per ells un port segur on trobar empar i protecció. Al final decideixen posar-se a remar amb les seves precàries embarcacions, ajudats només que pels seus braços i la divina providència.

És a partir d’aquest moment que comença el calvari de veritat d’aquest homes. Els tripulants de l’Essex estan a la deriva més de 90 dies. Amb una disciplina fèrria amb el repartiment d’aigua i galetes de pa sec, el homes són l’ombra del que eren. Tot és pell i òs, la llengua inflada per la sequedat, la gana que els fa embogir, els ulls vermells i ensorrats, el deliri… Arriba un moment en què els més febles o els més mal alimentats, comencen a morir, i els que queden vius, no tenen altre remei que prendre una decisió aterradora.

És un relat que fa patir, i molt!, no us vull enganyar… Però també et fa veure que cal valorar les coses bàsiques com obrir l’aixeta i que surti aigua, tenir gana i menjar qualsevol llaminadura, i arribar a casa i trobar la gent que mes t’estimes. Això no té preu. Si llegiu aquest magnífic relat, de ben segur que en algun moment davant d’una taula ben parada i plena de menjar i beure, pensareu en els mariners de l’Essex.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dins el cor del mar
Autor: Nathaniel Philbrick
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Alexandre Gombau Armau
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-7588-552-0
Preu: 19,50€

Share

Bàrbara, d’Agustí Pons

barbaraagustiponsLlegir coses que han passat… la veritat, sempre fa una mica de respecte. Una novel·la és una novel·la, però si aquesta disposa d’elements autobiogràfics, vulguis o no la cosa canvia. Aquest és el cas de Bàrbara, l’obra que relata les vivències d’infantesa de l’autor.

La Bàrbara va néixer a Albalat, província de Terol, i va venir de molt jove a Barcelona a fer de minyona, mainadera i de tot el que fes falta a casa de l’Agustí Pons.

L’autor fa un exercici de sinceritat al parlar de coses que afecten el seu passat i el de la seva pròpia família. Parla dels avis, de la passió religiosa, de les tietes solteres que tenien una administració de loteria al carrer Ferran,… De com sortien al balcó a mirar les processons del Corpus i actes altres relacionats amb l’església i que eren motiu d’alegria per a tothom, perquè de coses per distreure’s n’hi havia ben poquetes….

L’Agustí Pons parla de la fàbrica de botons que el seu pare tenia al Poblenou, del caràcter d’aquest home, de que per més que si va esforçar al màxim, al final la fàbrica va fer fallida amb el conseqüent desgavell econòmic que això va suposar per una família nombrosa,… I a més, una família que portava un tren de vida (carboner, planxadora, cosidora, la pròpia Bàrbara) i un llarg etcètera de persones que anaven a amunt i avall i que no es podien permetre. Sortien més calers dels que entraven i això era motiu d’un mal rotllo permanent i d’un deteriorament de la vida del matrimoni i de la família en general.

El tema dels diners fa que al final la família hagi de renunciar als serveis de la Bàrbara perquè no li poden pagar el sou. Això és un petit cataclisme pels germans, que estan acostumats a aquesta dona petita, una mica rabassuda, enèrgica i alegre. La que els cuida quan estan malalts, la que els prepara el tiberi, la que els abriga, els porta al Parc Güell i a la Plaça Catalunya, al cinema i en definitiva, que està per la canalla i que, entre crits i calbots, fa que s’ho passin bé i sobretot que l’estimin.

Han de passar molt anys perquè l’autor es decideixi a retrobar la Bàrbara. El llibre comença a Albalat i allí comença a investigar. La fonda, el casal d’avis, antics parents…. Al principi sembla missió impossible però la perseverança i la tossuderia donen els seus fruits i al final la troba. I tant que la troba!!

Ara la Bàrbara es una velleta de cabells blancs que encara es capaç de mantenir el cap clar i una mirada que fa respecte.

Es un llibre seriós emotiu i que demostra que es cert que, quan menys t’ho esperes, tot el passat torna con una onada immensa.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Bàrbara
Autor: Agustí Pons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-593-3
Preu: 19€

Share

A la cara, d’Albert Om i Alex Gallego

alacaraL’Albert Om i l’Alex Gallego porten temps i temps fent-nos un bon favor. I aquest favor no és altre que “regalar-nos contraportades”. Això ja ho fan la Sanchís, l’Amela i l’altre, direu… si, si. Ells també ho fan i ho fan cada dia, però aquells fan entrevistes i aquests fan perfils lligats a l’actualitat. I els fan per duplicat.

I és que després que l’Albert Om superés ser el cosí de Taradell i passés a ser el convidat, després d’haver passat per l’hora del pati, molts el vam descobrir escrivint i descrivint personatges del nostre dia a dia, o com a mínim, del nostre moment mediàtic amb un to més reposat. Però ep! Que sigui més reposat no vol dir que no sigui punyent! Com bé diu l’ara exdirector de l’Ara Carles Capdevila al pròleg del A la cara que publica Columna, «L’Albert Om et dibuixa amb precisió, lletra a lletra. L’Alex Gallego et descriu traç a traç, fent bona l’expressió que per la cara pagues. Si t’agafen per banda i banda, l’Albert i l’Alex (…) quedaràs ben retratat».

Dels dibuixos de l’Alex Gallego no us n’he de dir gaire res, oi? Són absolutament deliciosos. Aconsegueixen captar amb subtilesa i audàcia els personatges de manera que les paraules de l’Albert Om acaben tenint un punt… de color lleugerament diferent als textos que acabem llegint gràcies a l’Alex Gallego els seus retrats. Mare meva, quina enveja ens provoca aquesta mena de gent a tots els que no sabem dibuixar!

Doncs aquí els teniu. Una recopilació dels millors retratats que ens han ofert l’Albert i l’Alex des que són al diari Ara. L’edició, cuidada i molt xula, repassa a quatre mans, en petits textos i grans dibuixos, un munt de personatges de tota mena que van des de l’Ester Quintana i el Loquillo, fins l’Aznar, el Floquet de neu i el Julio Iglesias, passant per l’Ada Colau i l’Artur Mas.

Segur que aquest dissabte ens trobarem amb el Molt Honorable Puigdemont al diari. I segur que el trobarem en una segona entrega d’aquest ‘A la cara’. Nosaltres, no es pot tenir tot! Però en aquest petit llibre els teniu a quasi tots…

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A la cara. Retrats que ens retraten
Autor: Albert Om | Alex Gallego Bruguera
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-664-2029-7
Preu: 14€

Share