Arxiu de la categoria: No ficció

Barcelona. Una biografia, d’Enric Calpena

BARCELONAunabiografiaCALPENAAquesta no és una altra història de Barcelona. Anomenar-la biografia ha estat, probablement, per part de l’autor, una manera de distanciar-se del que acostumem a trobar en un llibre que s’anomeni “Història de Barcelona”.

Calpena és un periodista, un bon periodista, amb llarga trajectòria a premsa escrita, ràdio i televisió (va ser el primer presentador de telenotícies de TV3), que els últims anys ha anat especialitzant-se en divulgació històrica en publicacions escrites com Sàpiens, en programes de televisió i en el modèlic ‘En guàrdia’ que ja fa anys que s’emet a Catalunya Ràdio. I és que Calpena té, per descomptat, passió per la Història però també formació acadèmica. També té, segons confessa ell mateix al final del llibre, una especial vinculació personal amb la seva ciutat, Barcelona.

Tot això explica que aquest Barcelona. Una biografia que tenim a les mans tingui el rigor de l’obra acadèmica però l’agilitat i amenitat del periodisme. Els nostres besavis haurien dit “Instruir deleitando”.

Està estructurat cronològicament, com no podia ser d’altra manera en un llibre d’història que, a més es qualifica de biografia i està dividit en llargs capítols que es corresponen una mica amb les fases d’una vida.

Comença amb “Un part molt llarg” i a mesura que anem passant les pàgines ens anem assabentant de com en van ser d’espavilats els primers barcelonins que fa més de 7.000 anys explotaven les pedreres de Montjuïc per tal de construir-se estris i possiblement instal·lar-s’hi convivint amb hipopòtams, elefants, cavalls, tortugues i rinoceronts. Els primers pobladors del que avui és la ciutat, un poble íber que els romans anomenaren Laietans, ja feien servir l’escriptura i podem llegir el que escrivien però… no entenem encara res de res del que ens expliquen. Tot el que en sabem és a través del que van escriure els forasters que hi van tenir relació: romans, grecs, fenicis i púnics, que aquests sí que els entenem.

La criatura que va sortir del part  -a la qual aquests forasters romans l’anomenen Laie- és a l’origen d’un poblament més important de nom Barkeno. D’aquí, a la Bàrcino romana. Calpena ens ho explica així:

Com havien fet abans els grecs, els fenicis i els etruscs, els romans van començar a sargir una xarxa comercial marítima amb vaixells que navegaven a la vista de la costa, en cabotatge. Xino-xano, es van plantar a la costa catalana i van trobar un riu d’aigües vermelloses, del color del rovell, que van anomenar Rubricatus, l’actual Llobregat, que els oferia una magnífica via d’entrada a l’interior.

Aquest és l’estil del llibre. Sense enfarfegaments erudits, amb llenguatge planer però amb rigor.

D’aquesta manera anirem presenciant com la criatura se’ns va fent gran, les muralles que els romans hi construeixen, i els barcelonins que les conserven i enforteixen resultaran cabdals per convertir Barcino en “un pol d’atracció comercial i administratiu” capaç de resistir les incursions germàniques.

A causa d’aquelles noves i imponents muralles, Bàrcino aconseguí en relativament poc temps rellevar Tàrraco en la capitalitat.

Calpena no es limita a les peripècies bèl·liques i ens descriu també quines eren les activitats econòmiques -l’explotació i exportació de les ostres apreciades a tot l’Imperi-, com era la vida quotidiana, les creences religioses arribat ja el cristianisme… El martiri de Santa Eulàlia, per exemple, hi és descrit minuciosament, afegint però, que es tracta d’una llegenda sense cap probabilitat de ser certa.

Per la ciutat hi aniran passant per a intercanvis comercials o com a invasó violent, diferents pobles: visigots, musulmans i francs. Hi ha també la penetració de minories importants com els jueus que s’instal·laran pacíficament. El nom anirà evolucionant: Barcinona, Barchinona, Barshiluna i, finalment, Barcelona.

Sense ben bé proposar-s’ho, Barcelona “Ha d’aprendre a ser capital”. Li creixen suburbis, edifica temples com Santa Maria de les Arenes, viu entre dues rieres: el Cagalell i el Merdançar que utilitzaven com a clavegueres i que van acabar desviant per la pudor insuportable que desprenien. El Cagalell és l’actual Rambla, orgull de la ciutat…

El 6 de juliol de 985, les tropes del Califat de Còrdova comanades pel famós Al Mansur entren a la ciutat i la sotmeten a una destrucció i devastació sense precedents. Hi ha documents de l’època que anomenen el 985 com “l’any en què Barcelona va morir”. En aquella època, entorn de l’any 1000, l’esplendor de Còrdova ha adquirit fama mundial i la meravella que és la ciutat de Còrdova es va repetint per tot el domini del califat; “res a veure amb les ciutats i pobles plens de puces dels cristians, que viurien en unes condicions misèrrimes en contraposició a l’esplendor musulmana.

Però el Califat es desintegra, es capgira la truita i el comte de Barcelona saqueja Còrdova el 1017. En els dos segles següents, Barcelona va aprenent a ser capital. És a punt per fer “El gran salt”. La ciutat s’ha fet adulta i adquireix un lloc en el mapa de les potències econòmiques i militars dels segles XIII i XIV. Calpena ens descriu com i perquè Barcelona, a partir del segle XV, entra en una “Crisi de creixement”.

Llegint hem anat coneixent com vivien, com es divertien, com treballaven i també com era de ferotge aquella societat quan era qüestió de fer “justícia”: esquarteraments, treure els ulls,… Com a tot arreu a Europa altrament.

El descobriment d’Amèrica afecta molt negativament el futur de Barcelona, que és escenari de festes com la rebuda del rei Carles, emperador l’any 1519, però també de terribles epidèmies de morbo -la pesta-. La ciutat també és escenari de revoltes com el Corpus de sang protagonitzat pels segadors que van acabar assassinant el virrei, insurreccions contra el rei, guerra oberta contra els soldats castellans amb victòries sonades com la batalla de Montjuïc de 1641 (el 26 de gener just la mateixa data en què el 1939 entraria Franco a Barcelona). És el període que Calpena anomena gràficament “De cara al desastre”.

De què va passar i va significar la guerra de successió espanyola amb el desastre de 1714 ja se n’ha escrit molt, darrerament i el llibre aplega molta informació sobre com va viure i què va representar per Barcelona. Només quedava una sortida: l’endemà de l’onze de setembre, membres del Consell de la Ciutat o de la Diputació del General transmeten els darrers missatges: a l’endemà tothom ha d’anar als seus llocs de treball ja que “calia demostrar als filipistes que Barcelona havia estat derrotada, però no vençuda; sobreviuria i tornaria al que havia estat abans d’aquella maleïda guerra”

El període següent Calpena el titula “De cara als negocis”. Entorn de Barcelona s’encetarà el que s’anomena la Primera revolució industrial i la ciutat enfilarà el seu creixement per la via econòmica. I no tot són dades de la gran història; hi ha tota una sèrie de testimonis de la vida social que passen fins i tot pel pas de Giacomo Casanova per Barcelona. Tot un món però, que quedarà en suspens amb el ressò de la Revolució Francesa i les invasions dels revolucionaris i de les tropes napoleòniques que s’emparen de la ciutat. És un episodi relativament curt però que canvia moltes coses i dóna pas al que l’autor anomena “Un despertar convuls”.

Els quaranta anys següents a la fi de la Guerra del francès, el 1814, es viuen immersos en quatre guerres civils de liberals contra carlins; aquests darrers molt identificats amb l’església catòlica i quan hi ha unes topades especialment cruels a Reus, a Barcelona s’escalfa l’ambient de manera que per Sant Jaume de 1835, amb ocasió d’una cursa de toros desastrosa, la gent surt als carrers i comença a calar foc als convents que hi havia a la Rambla i acaba defenestrant, el 5 d’agost, el general que es proposava escarmentar els revoltats. Vegeu una mostra de l’estil i el to de Calpena:

El general els va rebre a casa seva, però la conversa no devia anar gaire bé perquè va acabar sent llençat per la finestra, i va morir a causa de la caiguda.

Acabada la guerra el 1840 amb la derrota dels carlins Barcelona s’ha convertit en la ciutat més gran de l’Estat i és la punta de llança dels canvis. Pren força la consigna “Abajo las murallas” ja que la ciutat vol créixer lliurement. Apareix el moviment obrer i es funda el primer el primer sindicat d’Espanya: la Societat de Teixidors. Espartero, general suposadament progressista ordena bombardejar indiscriminadament Barcelona per tal de sufocar els aldarulls. Des del gener de 1844 fins a l’agost de 1854 es va mantenir l’estat d’excepció ininterrompudament a Catalunya. En no poder créixer fora muralles, els barcelonins comencen a construir cap amunt i aprofitar tots els espais lliures. Calia ampliar el port i construir la primera línia de ferrocarril fins a Mataró. I com es divertien els barcelonins?: toros, globus aerostàtics (globos cautivos) i teatre. Es construeix el Gran Teatro del Liceo en competència amb el Teatre Principal.

L’últim terç del segle XIX viurà l’enderrocament, ¡finalment!, de les muralles, l’aprovació del pla Cerdà per l’Eixample, el creixement econòmic i, paral·lelament dels moviments revolucionaris obreristes, l’aparició el catalanisme polític.

El segle XIX finalitza amb la pèrdua definitiva de les darreres colònies espanyoles, fet amb grans repercussions de tota mena a la ciutat, i amb l’aparició d’un fenòmen que estaria cridat a ser important a la vida ciutadana: el 1899, Hans Gamper funda el F.C. Barcelona. L’Exposició Universal de 1888 és la fita que marca la fi dels temps antics. Aquella criatura que vam veure néixer s’ha transformat en “Una ciutat nova”, la que molts dels lectors del llibre ja reconeixeran. Segueixen puntuant la biografia fets de violència extrema, com la Setmana Tràgica de 1909 o la sublevació del 19 de juliol de 1939 i posterior revolució i la pluja de bombes sobre la ciutat, aquesta vegada ja des d’aeroplans. La ciutat altra vegada haurà de refer-se.

Sincerament, aquest llibre és molt i molt aconsellable. Potser no és per ser llegit d’una tirada com si fos una novel·la o una biografia- tot i que quan es comença un passatge costa de deixar-lo, i molt!- però sí que és per agafar una època o un episodi i anar veient com els barcelonins del passat cobren vida davant dels nostres ulls. És un llibre de capçalera.

Gràcies Enric!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’edat dels homes
Autor: Enric Calpena
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7460-3
Preu: 23,90€

Share

El paradís perdut de Mercè Rodoreda, de Carme Arnau Faidella

elparadisperdutdemercerodoredaCada cop que em ve al cap la Mercè Rodoreda , recordo Mirall trencat… Aquell llibre ple de personatges que semblaven massa reals per ser inventats, com l’avi Fontanill, personatge que va sorgir gràcies a la influencia del seu propi avi, o fins i tot La Plaça del Diamant, escenari de molts episodis de la seva vida. Aquestes només son unes de les moltes novel·les que va escriure aquesta escriptora que feia que els personatges de la seva vida s’endinsessin en les seves històries.

La Carme Arnau, incansable historiadora de la seva vida i obra, ens porta El paradís perdut de Mercè Rodoreda, un llibre que recull una part molt important de la vida de la novel·lista: la seva infantesa.

Gràcies a cartes familiars, sobretot les d’un oncle catalanista que va anar a viure Amèrica entre 1909 i 1921, i a testimonis de l’època, ens trobem a una Mercè Rodoreda que rep una educació pròpia de la classe benestant al barri de Sant Gervasi, escenari comú a les seves obres. Sabrem com pensava la nena que esdevingué una gran novel·lista i com veia el seu entorn i el seu món a través dels seus propis ulls. També coneixerem, a través de la seva història, esdeveniments emblemàtics de l’època en una Barcelona en constant moviment i la ideologia catalanista en què es mouen tots plegats.

Si voleu saber més sobre l’emblemàtica i universal escriptora catalana, no deixeu de llegir el llibre. Endinsar-vos en la seva infantesa us farà, sens dubte, entendre molt més moltes de les seves novel·les.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El paradís perdut de Mercè Rodoreda
Autor: Carme Arnau Faidella
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-297-7467-2
Preu: 19,90€

Share

Putos himnes generacionals, de Marta Salicrú i Andreu Gomila

putoshimnesgeneracionalsHi ha moments, indicadors, detalls que t’expliquen que et fas gran. La targeta groga de “la Caixa” enlloc del Carnet Jove, que et diguin senyor pel carrer, que un noi que no creus tan jove només conegui el Polònia i no hagi sentit mai el Minoria Absoluta. Però ara ja ho tinc tot. Ara ja tinc autors de la meva edat i ja tinc un relat de la meva banda sonora. No sé si agrair-ho molt o sentir-me’n més… M’estic fent gran? Com deia aquell, és màgic… és meravellós.

I el relat? Doncs del relat se n’encarreguen la Marta Salicrú i l’Andreu Gomila que s’han adonat a temps que ja tenim música “nostra” amb prou entitat com per no haver de recórrer a Raimons, Llachs, Ovidis per reivindicar-nos musicalment. El que proposen i expliquen Salicrú i Gomila és qui han estat els responsables de teixir i fer nostres aquestes cançons que ells anomenen Putos himnes generacionals.

No hi surten tots però tots els que hi surten, ho són. No tant els himnes però sí els representants de què ha significat per tota una generació -la meva, la nascuda a finals dels 70 i inicis dels 80 que va veure la Barcelona olímpica, que va veure caure murs de Berlín, que va veure caure Freddy Mercury i Kurt Cobain, i que va veure ascendir els festivals indies- la música i la feina de gent com Antònia Font, BCore, Manel, El Petit de Cal Eril, Bankrobber, Standstill, Mishima o Joan Colomo.

Cadascun dels que hi apareix representa una faceta de la -per fi!- edat adulta del pop-rock fet al nostre país. Independentment de l’idioma o l’estil. Música popular, música pop, amb un punt en comú: la política reivindicativa del “fet aquí” ja no és el focus d’atenció perquè cal centrar-se en una cosa més important: que les cançons siguin bona música. I això no és poca cosa, oi?

Tots els que apareixen al llibre els havia escoltat. Jo sempre he estat més de sentir gent que crida i per això m’ho he passat especialment bé llegint què expliquen de Standstill, BCore i Joan Colomo. Però la gràcia i el mèrit de la Salicrú i en Gomila ha estat la d’apropar-me uns Hidrogenesse, per exemple, com no ho havia fet mai ningú. Ni un Rockdelux, ni un Mondosonoro, ni un Enderrock, ni un Gent Normal.

A través de les entrevistes als protagonistes, els autors fan una bona mescla entre el relat personal -“vaig perdre el nord ballant aquella nit”- i el relat col·lectiu -“la gent esgotava les entrades de cada concert que van fer”- per tal de recollir l’ebullició d’aquesta escena musical barcelonina. Entrevistes i textos que són assaig objectiu amb una dosis justa d’emotivitat del nostre temps i la nostra música. Això que en diem “escena”.

I aquesta escena, la nostra escena, la nostra música necessitava un llibre. Se’l mereixia. I ara ja el té.

Un apunt final: perquè imagineu aquesta escena del tot, hi va haver un dia en què vaig anar a la presentació de ‘Greta’, el nou disc d’Inspira, en format vermut. A la nit vaig assistir a l’últim concert de la història de Standstill i el matí següent vaig veure una actuació al Continental de Dofí Malalt i El pèsol feréstec. Tots els directes, amb els Putos himnes generacionals a la bossa que m’acompanya. Ah, si! I aquest escrit el faig amb el nou disc d’Egon Soda sonant de fons, dos dies després d’haver vist el documental dels 25 anys de BCore al festival de documentals Inèdit.

La nostra música, els nostres himnes generacionals, es mereixien un llibre. I ara ja el tenen. És màgic… És meravellós!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Putos himnes generacionals. Relat sobre l’escena musical barcelonina
Autor: Andreu Gomila Llobera | Marta Salicrú
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-16367-16-0
PVP: 16€

Share

El Diari de la Rywka, de Rywka Lipszyc

eldiaridelarywkaEn Joan Gastó se’ns estrena al Nosaltresllegim amb El Diari de la Rywka, de Rywka Lipszyc. I també per una raó que ens ha convençut: ha viscut a Lodz, la ciutat on la protagonista va viure l’horror i la tirania dels nazis.

Aquí el teniu!

Fa gairebé tres anys que els nazis han aïllat una població d’uns 160.000 jueus al gueto de Lodz, el segon gueto més gran d’Europa. Tot i els esforços per organitzar la vida dels seus habitants, les autoritats jueves encarregades de fer complir el mandat alemany es veuen sobrepassades per les punyents condicions d’higiene i de fam. Tothom al gueto esta obligat a treballar com a mínim dotze hores, sis dies a la setmana, alimentant-se en el millor dels casos d’una ració de sopa diària i d’una minsa provisió de cansalada i patates mensual. Els malalts que no es presenten als tallers no reben racions. Les fàbriques i tallers produeixen sense descans béns que exporten a la població polonesa i alemanya que habita uns centenars de metres més enllà del filat zelosament custodiat. No hi ha escapatòria, qui volta les proximitats és afusellat sense miraments. L’hivern polonès és igualment implacable, amb una temperatura que arriba regularment al 25 graus sota zero i fa molt difícil recórrer els carrers a una població afamada i presa per diverses malalties.

És en aquest entorn hostil que la Rywka comença a escriure al diari les seves vivències des del punt de vista d’una adolescent jueva de catorze anys. El seu pare i la seva mare, Yankel i Miriam Sarah Lipszyc, ja han mort al gueto. El Comitè de Protecció Juvenil convé llavors que els quatre germans, ara orfes -la Rywka; la Cypora; la petita Estera i l’Abram- siguin acollits a casa dels seus tiets junt amb tres cosines. Malauradament, a les ja de per sí funestes circumstàncies que la població jueva afronta, se li suma el terror de les deportacions. En les del setembre de 1942, particularment cruels, conegudes com szpera, traslladen un gran número de nens i gent gran, incapaç de treballar als camps d’extermini sense previ avís. La Rywka perd de cop i volta contacte amb el seu oncle i amb els seus germans Abram i Estera (els més petits), anomenats afectuosament per la família Abramek i Tamarcia, i queda a la custòdia com a germana gran de la Cipka (sobrenom de la Cypora). Poc després mor d’esgotament la seva tieta, l’últim adult de la família.

L’Octubre de 1943 doncs, passats tots aquests fets i quan la Rywka ja fa més de tres anys que viu empresonada, la seva estimada (i sembla que única) amiga Surcia li suggereix que escrigui un diari. La Surcia és més gran i la Rywka l’adora. És l’única persona a qui pot revelar els més íntims pensaments. Així, consumeix el poc temps lliure de què disposa a escriure. A més de la dura feina al taller de Confecció, s’ocupa de recollir aigua i peces de carbó sota la neu que la família usa per a escalfar-se i cuinar. La relació amb les cosines però, no és del tot bona. Algú està robant-los-hi provisions i la Rywka i a la seva germana ja no hi confien. Les poques amigues que conserva, per la seva banda, no sempre la corresponen i percep certa gelosia.

L’esgotament degut a la manca d’aliments i l’esforç mental i físic es va fent més insuportable. Afecta a la seva escriptura, que es torna un xic dispersa i tal vegada inconnexa. Malgrat tot, treu temps per a inscriure’s a clubs de literatura (els llibres van arribar a estar prohibits) i va sovint a les reunions de joves. Sota l’amenaça dels terribles interrogatoris de la policia criminal alemanya, la Kripo, els captius del gueto s’exposen en cada una d’aquestes accions. El sentiment de culpa la persegueix en somnis. Encara no ha perdut l’esperança de poder retrobar els seus familiars deportats, tot i que aquest sentiment va fent-se cada cop més petit a mesura que la protagonista intueix la fatal resolució del seu captiveri. La darrera entrada al diari de la Rywka acaba sobtadament… però la seva vida recorrerà encara un tortuós calvari. Primer la deportaran al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, i després serà obligada a recórrer el camí de la mort cap als infames crematoris de Bergen-Belsen.

Passats més de setanta anys, el diari de la Rywka Lipszyc veu finalment la llum. El manuscrit permet al lector copsar l’horror que la població jueva va viure durant cinc anys en condicions d’esclavatge al gueto de Lodz. Rescatat del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau per una metgessa de l’exèrcit Roig durant l’alliberament, el manuscrit passà per les mans de dues generacions fins arribar a San Francisco. L’Holocaust Center of Nothen California va poder comprovar el relatiu bon estat en què es conservava i de seguida inicià els treballs per publicar-lo.

És inevitable recordar el famós diari d’Anna Frank degut al marc històric. Les dues autores omplen pàgines d’esperança, comparteixen el desig d’esdevenir grans escriptores on el seu missatge transmet força i valentia. Tantmateix, la percepció del món és ben diferent per ambdues. Mentre l’una compta amb el caliu de la família pròxima, amb l’ajuda i la informació de l’exterior, i amb regulars provisions d’aliments durant els quasi dos anys que la família Frank va amagar-se a l’annex; la Rywka Lipszyc lluita tota sola per sobreviure en una asfixiant situació d’esclavatge i d’extermini que l’envolta diàriament. Sovint rubrica crits agònics dirigits a Déu. Procura cercar les forces per seguir endavant en un elaborat exercici d’autoreflexió que sorprèn per l’edat de l’autora, i que no deixa indiferent al lector.

El Diari de la Rywka és un document imprescindible per entendre la vida al gueto de Lodz. Un document que exposa amb detall la sistemàtica maquinària criminal emprada durant la Shoah, l’extermini nazi del poble jueu.

Ja ho veieu, en Gastó no només ha viscut i se sap els llocs on passa aquest diari de terror… també escriu molt bé!! Esperem llegir-lo més sovint al Nosaltres!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El Diari de la Rywka
Autor: Rywka Lipszyc
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Josefina Caball Guerrero
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-16367-15-3
PVP: 13,95€

Share

Steve Jobs. La biografia il·lustrada, de Jessie Hartland

stevejobslabiografiaillustradaLa Mar se’ns estrena al Nosaltres amb una novel·la il·lustrada que, en realitat és una biografia il·lustrada. Poca broma! És sobre un senyor que, més o menys, ens ha canviat la vida a tots: Steve Jobs

Avui m’agradaria escriure sobre un llibre molt especial. Bé, crec que no el podem catalogar com a llibre ja que en realitat és una novel·la gràfica. Si us agraden esteu de sort perquè aquesta és realment fantàstica!

L’altre ingredient que us falta perquè aquesta novel·la es converteixi en la vostra preferida és que us cridi l’atenció la vida d’Steve Jobs. Potser molts pensareu que ja està molt vist o que hi ha una pel·lícula que ja resumeix a grans trets la seva vida, però aquest còmic (perdoneu els entesos però per a mi és un còmic de tota la vida) és molt xulo!

No cal que expliqui de què tracta perquè com bé diu el títol biografia… ja us deveu imaginar de qui va, oi? Exacte: Steve Jobs. Tot i així, crec que aquest còmic va un pas més enllà i al veure-ho amb dibuixos “hipsters” –perquè els dibuixos són molt moderns!- arribes a entendre una mica més aquest geni que no va deixar de sorprendre mai.

En resum: molt recomanable per a joves i no tan joves lectors, i un gran llibre per a regalar als amants d’Apple, Mac, Steve Jobs… I també als amants de les biografies en general, els còmics…

Un llibre molt recomanable! Ja em direu que us ha semblat!

I tant que et direm què ens ha semblat, Mar! Mentrestant, li donarem un cop d’ull als primers capítols en pdf que us deixem aquí.

Títol: Steve Jobs. La biografia il·lustrada
Autor: Jessie Hartland
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Traductor: Scheherezade Surià
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-16297-39-9
Preu: 15€

I si no en teníeu prou, els amics de Fanbooks estan fent un concurs sobre el tema! Aquí el teniu:

Share

Córrer per ser lliure, de Núria Picas i Albets

correrperserlliureSegur que molts de vosaltres sabeu qui és la Núria Picas. Una forma molt ràpida de d’anomenar-la és dir d’ella que és la Kilian Jornet de les dones, cosa que evidentment és una manera molt barroera de resumir en quatre paraules a què es dedica i com és. Per si de cas hi hagués algú que no la conegués, us diré que la Núria Picas va guanyar la Copa del Món d’Ultra Trail el 2012, que la seva carrera en la disciplina del Trail fa posar els pèls de punta i que també és escaladora i ciclista de muntanya. En definitiva, una fora de sèrie.

Avui -escric aquestes línies la nit del 13 de setembre- m’he recordat molt de la Núria Picas. Aquest matí, cap a les 11, feia peu a l’arribada de la Cursa de la Mercè d’enguany després d’una hora i vuit minuts de carrera. Sí, sóc una dels centenars de bojos que cada dia podeu trobar pels carrers de Barcelona entrenant entre cotxes, bicicletes i motos. Molts es diuen “runners”. Jo en dic simplement sortir a córrer. El cas és que aquest matí, mentre corria entre els altres corredors, anava pensant en aquest llibre acabat de llegir.

Córrer per ser lliure no és un llibre sobre l’Ultra Trail o l’escalada o el ciclisme de muntanya. És un llibre sobre la vida i sobre com una persona en concret -la Núria- s’enfronta als reptes que li planteja la vida, que han estat uns quants.

Per la Núria, deixant de banda la família i els amics, l’esport i la muntanya han estat dos dels pilars més importants en els quals s’ha pogut recolzar i en què ha basat una filosofia de vida que parla sobretot de superació. Perquè tenir un accident d’escalada i que després de trencar-se un peu et diguin que mai més podràs tornar a competir és un motiu per deixar de practicar un esport però també és un repte per demostrar a tothom que no hi ha res impossible de fer.

I és que és així. La vida et pot donar cops molt forts, però hem de lluitar per superar-los. La Núria va trobar la força a la muntanya, en la família i en els amics. I la Núria és una fora de sèrie -físicament parlant-, però no hi ha res que la faci gaire més diferent que nosaltres llevat de la manera que té d’enfrontar-se a les dificultats.

Res que no puguem també fer els altres. Feu-vos amb aquest Córrer per ser lliure i ho veureu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Share

Llibres per a una Diada diferent

Aquest divendres els catalans celebrem la Diada. Però molts de Nosaltres sabem que aquesta Diada no serà una Diada qualsevol. No ho va ser la de fa un parell d’anys, ni la de fa un any. I té molta pinta que la d’enguany serà encara més significativa.

Al Nosaltres no som de ficar-nos en política perquè preferim ficar-nos, com a màxim, entre les línies d’allò que ens expliquen els llibres. Però l’actualitat literària ens fa pensar que potser cal fer un petit repàs d’aquests 4 llibres d’assaig polític i econòmic sobre el moment històric que Catalunya està vivint.

 

letcataloniavoteEn Ramon Tremosa

En primer lloc, tenim un economista que també és polític i eurodiputat de CDC. No és que en sàpiga una mica d’Economia. És doctor en la matèria i dóna classes a la Universitat de Barcelona. De fet, quan el dimecres 2 de setembre va presentar el seu Let Catalonia vote. El procés català vist des d’europa acompanyat de Raül Romeva, Muriel Casals i Miquel Calçada, ens va sobtar que en el moment en què havia de “fugir” cap a la llibreria on signava el seu llibre -a la Jaume Fuster no podia fer-ho- el van retenir dues noies bastant joves per parlar amb ell. No eren dos membres de les JNC. Eren dues exalumnes que li agraïen les classes i li deien que les seves classes les havien fet veure les coses d’una manera diferent.

I això últim, al cap i a la fi, és el que intenta el llibre de Ramon Tremosa: fer-nos veure les coses diferents. No només perquè, com va dir a la Jaume Fuster, “al llibre hi ha una explicació en 8 minuts de per què hem de ser independents”, sinó perquè també ens vol fer veure que fora d’Espanya el procés es veu d’una manera radicalment diferent. Per alguna cosa el llibre es titula com aquell editorial de The Economist, oi? I és que el procés es veu d’una manera prou diferent per generar, com diu Tremosa, “interès a Europa i indiferència a Madrid”. Ah, si! I prou potent per fer anar junts a una llista conjunta un excomunista desencisat amb certa política, amb un President de la Generalitat d’un partit que tira cap a la dreta, i un cap de l’oposició republicà que tira cap a l’esquerra.

El llibre de Tremosa és un assaig. I segons com, els assajos fan una mica de respecte -allò del “i jo ja ho entendré, això que explica?-. Després de llegir-nos-el una mica ja us podem dir que sí que s’entén. No oblideu que no només és polític: és professor d’universitat!

I ara semblarà un acudit… però no ho és. Van en Tremosa, en Romeva i en Martínez Martínez (del PSOE i vicepresident de l’Eurocambra) en un ascensor, i el del PSOE els diu:

¡Jajaja! ¡Qué pesados estáis! A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento.

Sabeu quin eurodiputat d’Iniciativa i un nom-llarg-de-partit va acabar encapçalant una llista conjunta en unes eleccions després d’un viatge de només dos pisos en un ascensor?

 

unestiualestrinxeresL’Enric Vila

Fa molt poc vaig proposar-li a un amic periodista molt mític d’anar a fer un cafè i la seva resposta primer em va confondre però després hi vaig caure. Em va dir que hauríem de quedar “després de la fi del món”. Era la seva manera de dir el 27 de setembre. I el que ve ara té una mica a veure amb aquesta expressió.

Heus aquí el segon llibre de la tanda d’assajos sobre el procés. En aquest cas, es tracta de Un estiu a les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat.

Deia l’Enric Vila en un twit que

La tensió és evident, a les dues bandes. Els contraris a la independència amenacen amb la ruïna econòmica i amb la mobilització militar, o agiten la bandera del lerrouxisme populista apel·lant al DNI dels avis. Però els favorables al procés no s’han relaxat mai, al contrari: Enric Vila ens fa veure que sense ells, sense la pressió popular d’una classe mitjana estranyament desacomplexada, no s’hauria convocat mai el 9N.

L’autor explora tot el que no apareix als diaris ni als mitjans, tot el que no es diu, però que passa i que de moment ningú no ha pogut controlar, estroncar i frustrar. El relat té una fluïdesa molt gran, per l’agilitat de l’estil i pel format fragmentari, de dietari personal i d’apunt immediat. Però sobretot el llibre té una mirada valenta, neta i perspicaç. L’autor té formació i valentia: no es mossega la llengua a l’hora de denunciar les trampes i el càlcul pusil·lànime de les elits catalanes: la mirada de reüll a Madrid, a La Caixa, al diari, al superior que demana moderació. Un llibre elèctric escrit per algú que no sap què és la correcció política.

I tot això, amanit amb perles com aquesta. En aquest cas, tot just després que Junqueras fes una crida a desobeir l’Estat si el Constitucional prohibia la consulta amanit pel Cas Pujol:

Un dels pocs periodistes que no perd les nervis enmig de tant soroll és l’Enric Juliana. Això em fa pensar que la situació està més controlada que no sembla. Segons el subdirector de La Vanguardia, Madrid serà més inflexible com més pressió li posin a sobre. Juliana diu que si Escòcia vota «sí», Rajoy serà encara més inflexible que si vota «no». Com que d’uns quants anys ençà no l’ha encertat gaire, més que una predicció, em sembla que l’article és una forma de cobrir la retirada al president Mas i, al mateix temps, d’encoratjar Rajoy, que continua hieràtic com una figura egípcia, malgrat la irritació de molts dels seus.
A la nit, la Marisol m’envia una notícia sobre una amant del president Pujol que ha passat informació a la policia secreta. M’escriu: «Ho veus, com l’amor mou el món?». Al Facebook un membre de Súmate tracta la Victoria Álvarez de «perra». L’exnòvia del Júnior -el fill gran de l’expresident- es passeja per diaris i televisions com si fos Julian Assange. Que el primogènit del millor polític que ha tingut el país des de la guerra civil s’emboliqués amb aquesta noia podria posar-se com a prova que, més amunt de la Diagonal, no saben distingir massa entre l’amor i la prostitució.

Aquest és el paràgraf anterior al nou apunt del dietari que comença amb les paraules “La Diada.”. Segueix… però potser és millor que ho llegiu vosaltres, oi?

Ja ho veieu. En Vila escriu així (de bé) i amb aquesta tranquil·litat (i desinvoltura).
Com diu en Josep Lluch, és un “Un llibre que obre els ulls! La lucidesa mai no ha de fer por”.

 

masijunquerastianribaEn Tian Riba

Servidor, que de problemes en té molts i un d’ells és el de ser periodista, té una especial devoció per Tian Riba. És un individu d’aquells que se sap moure a la xarxa, que és ocurrent, que coneix les dades que toca saber -i potser alguna que no li toca saber- i que té capacitat per veure-les de lluny per després donar un cop d’ull ben de prop a les coses quan ja són massa a prop. El podeu sentir a les tertúlies posant a tres quarts de quinze gent molt estupenda perquè és la seva feina però també perquè n’hi ha molts que no la sabrien fer.

En aquest cas, en Tian Riba és un dels referents del seguiment periodístic del procés -sobretot- al món digital, i abans de l’estiu va publicar un assaig sobre la normalització de les figures polítiques a Catalunya després d’anys i panys de només seguir un sol cap -i segons com, arrugat i no prou net- com era en Pujol.

Riba analitza en aquest Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó com afronta una Catalunya que vol ser una altra cosa el fet que ara no només hi hagi un Mas, sinó que també hi hagi un Junqueras. A partir de la metàfora nàutica made in Mas, se’n va a les arrels i al recorregut. Al d’on vénen i per on han passat. En essència, és el recorregut que va del “parla amb en Mas, d’això… parla amb en Mas” a l’ombra de Pujol fins a la defensa del “win-win”; i en el cas de Junqueras, de les classes universitàries i les col·laboracions amb Toni Soler sobre les intimitats més íntimes dels reis catalans fins a l’esclat del “líder normal” amb experiència fent de polític a l’Eurocambra.

I sobretot -i és per això que aquest llibre no caduca malgrat l’aparició de Romeva o exlíders de la CUP- és un llibre de perfils. És un llibre molt i molt documentat sobre l’entorn, les fílies, les fòbies, les amistats i els obligats relleus generacionals dels dos partits que representen.

I la pregunta és: un país (nou?) pot tenir dos capitans i un sol timó? O com a mínim, quan intenta esdevenir un nou estat?

Ja ho veurem…

 

unbonpaisnoesunpaislowcosti en Miquel Puig

I per acabar, droga dura pels amants de l’assaig econòmic! En Miquel Puig és un vell amic del Nosaltresllegim que ja ens va explicar com calia sortir del laberint o per què cal que Catalunya sigui com Àustria i Dinamarca. Els fans de la ràdio també sabreu que és un personatge habitual que col·labora amb Mònica Terribas.

Pels qui no el conegueu, dues qüestions sobre en Miquel Puig: en primer lloc, és un d’aquells economistes que fan de molt bon escoltar perquè s’entén tot el que expliquen. I això, d’entrada, és molt complicat de trobar. I en segon lloc, és el que ell autoanomena “independentista sobrevingut”. És un senyor que “s’ha fet” independentista quan ha arribat a la implacable conclusió -amb fets, no paraules- de que això no té remei. Que si Catalunya no se’n va ho té molt magre. Això sí! És un “independentista sobrevingut” que té claríssima una cosa: si marxem d’un lloc, que no sigui per anar a una altra banda a fer-ho igual de malament.

I d’això tracta el llibre des del títol fins al final. Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència és un llibre que apel·la a tots aquells no convençuts, i sobretot als convençuts, a que si es porta a terme tot el procés per esdevenir un nou estat, Catalunya no es pot permetre “deixar-se” i ha de portar a terme les mesures necessàries per tal que un cataclisme econòmic com el que ha viscut l’última dècada el món occidental o, simplement, la deixadesa a l’hora de fer estructures d’Estat no destrueixi la (qualitat de) vida dels catalans.

En Miquel Puig ens ofereix un “mesurador de la decència” dels països, ens explica per què el nostre país no és al grup dels que produeixen llocs de treball de qualitat a Europa i amb programes inviables pel què fa a les polítiques de benestar social (el que ell anomena “Països low cost”), i finalment ens explica la seva opinió sobre algunes de les propostes i idees que sentim últimament que es portaran a terme si Catalunya esdevé un estat independent.

Anàlisi, cap fred, cor calent, el fre de mà a la vora, i com diu l’autor, optimisme. Perquè…

Perquè encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans.

Doncs això: optimisme per sortir de la mediocritat. Sembla un bon pla, oi?

Share

Barcelona amb bicicleta. 20 itineraris per descobrir la ciutat pedalant, de Gabriel Pernau Mas i Eliseu Tomàs Climent

barcelonaambbicicletaLa Gisela ens ressenya un llibre pràctic -un món a part!-. En aquest cas es tracta de descobrir la ciutat de Barcelona sobre dues rodes i pedalant. Es tracta de Barcelona amb bicicleta. 20 itineraris per descobrir la ciutat pedalant, de Gabriel Pernau i Eliseu T. Climent:

Conec molta gent que, amb el temps i el sobrepès, ha substituït els metros, autobusos i motocicletes per les bicicletes. Diuen que fa salut, que arribes a l’hora i que és més barat. Jo no sóc gaire de bicicleta però sí que he estat durant molt de temps usuari d’un servei de… lloguer? de bicicletes. D’aquestes amb estacions amb aplicació al telèfon i de les de pregar que hi hagi lloc on deixar-la o hi hagi bicicleta. M’explico?

Sobre aquest llibre de Gabriel Pernau -un expert en les guies en bicicleta amb diversos llibres sobre el tema ja publicats- i Eliseu T. Climent, és ben bé el que diu la portada que és: una guia pràctica de Barcelona per anar amb la bicicleta per 20 itineraris comentats -i molt ben comentats. El llibre està pensat tan per a persones que no agafen quasi mai una bici com pels que ja són més experts i volen portar a les amistats i als fills a donar un volt per llocs que, segons com, pot ser que siguin una mica desconeguts per a tots Nosaltres.

També és d’agrair que a l’inici del llibre hi hagi un petit recorregut pel “món ciclista” amb l’esperit més sa que existeix, que es resumiria en “no cal que siguis un participant del Tour de França per gaudir d’aquest llibre i no tinguis por si a tu també et costa, que hem preparat coses per criatures de 10 anys, també”.

En els 20 itineraris que recorren la ciutat comtal hi trobareu de tot. Rutes que costen, rutes que no costen tant, pujades i baixades que recorren un munt de barris de la ciutat i, sobretot i el que és més d’agrair, molta informació de què podem veure tot pedalant amunt i avall. I és que Barcelona, a més de ser una ciutat que puja i que baixa força, és una ciutat on es poden visitar un munt de coses que de tant veure-les tan sovint se’ns oblida que hi són.

També crec que és molt adequat que els autors d’aquesta guia hagin tingut la cura, no només d’explicar les coses de memòria -“aquí hi trobareu Catalunya Ràdio i podeu saludar la Mònica Terribas” o “l’anella olímpica és un dels espais més reeixits que s’han construït a Barcelona els últims vint anys”-, sinó que també s’han dedicat a indicar i a apuntar detalls que són molt útils per als menys hàbils o petits, com ara que en un tram concret el terra-l’asfalt està una mica deixat, de manera que cal anar amb compte. Això i el fet que els autors hagin pedalat aquestes rutes que ens proposen 4 o 5 vegades, i com a mínim, les hagin fet fer a persones que potser no estan tan avesades a anar amb bicicleta per anotar detalls que a ells se’ls podrien escapar, em fan pensar que aquesta és una de les guies més completes per anar amb bicicleta per Barcelona.

Sols, en parella, amb criatures, de dia o de nit. I amb casc!

Prenem nota, Gisela! Amants de la bici, a pedalar! I alerta! Llegir i anar amb bicicleta alhora és perillós!

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí us podreu descarregar les rutes que us proposen els autors.

Títol:  Barcelona amb bicicleta. 20 itineraris per descobrir la ciutat pedalant
Autor: Gabriel Pernau Mas i Eliseu Tomàs Climent
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-1980-2
Preu: 18€

Share

Enamorats de l’Audrey Hepburn, de Manuel Cuyás

enamoratsdelaudreyhepburnSegur que molts de vosaltres ja coneixeu Manuel Cuyás. És, probablement, una de les persones que per la seva dedicació més coneix el món cultural, ja que al llarg de la seva vida ha treballat en alguna de les entitats més rellevants d’aquest àmbit. Ara el reconeixem per la seva participació a diversos programes on, com a tertulià, participa aportant coneixement i opinió i, els lectors del Punt Avui, el reconeixen entre altres coses pels seus articles diaris.

Tot i això, la trajectòria de Cuyás es defineix per altres coses a banda de les tertúlies. Va ser director de les edicions Maresme i Catalunya d’El Punt, va participar en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona i la seva participació com a articulista li permet donar un punt de vista propi de l’actualitat cultural i política del país.

I és aquí on tot això enllaça amb Enamorats de l’Audrey Hepburn, perquè el llibre editat per Proa és ni més ni menys que un recull d’alguns dels articles que ha escrit en Cuyás. I direu, quina gràcia té el tema? Doncs, sobretot, que no es tracta d’un recull i punt. Perquè seria fàcil fer això, però no. El que s’ha aconseguit és, via els articles, fer una repassada per diversos temes que han servit a Cuyás de motiu per als seus escrits i on, sobretot, es parla de la vida i del que passa a la vida.

Posem per cas el capítol que dóna títol al llibre: Enamorats de l’Audrey Hepburn. Una actriu que hi apareix de passada, com a excusa per a parlar de moltes coses, però sobretot de cine, de les dèries dels actors o directors o de com els espectadors ens emmirallem en aquells actors o actrius que veiem a les pel·lícules.

Tant si us agrada el Cuyás tertulià com si no, val la pena endinsar-se en aquest recull. És poc probable que d’aquí en surtin cites que siguin recordades d’aquí molts anys, però segur que gaudireu d’un periodista que si una cosa sap és retratar els fets del dia a dia d’una forma irònica i simpàtica deixant-nos un bon regust i, sovint, un somriure als llavis.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol:  Enamorats de l’Audrey Hepburn
Autor: Manuel Cuyàs
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-534-6
PVP: 17,50€

Share

Jaume Sisa, el comptador d’estrelles, de Donat Putx

jaumesisaelcomptadordestrellesHi ha personatges imprescindibles per entendre la nostra Història. El que passa és que moltes vegades passen de llarg. Hi ha moments en què convé agafar-los pel pijama amb el qual se’n van a dormir a un lloc on no arribarem mai per dir, “ep! Que m’ho podries explicar una mica millor, això?”; i et pregunten, “el què?”. I el que vols saber és com s’ho fan. Com s’ho fan per ser així i com és que són així.

No he estat mai un fan irreductible de Jaume Sisa, encara que sempre he preferit les galetes galàctiques a les diòptries, i aquest llibre de Donat Putx és una catifa vermella per a descobrir un comptador d’estrelles, un home que no creu en Déu però sí que està interessat en els àngels.

Com a fan irreductible de la música com a fet cultural sempre li podré atorgar a Sisa la qualitat d’haver estat una influència fenomenal en els grups de música pop del meu temps. I és que després de tanta murga de rock català, el pop en català nacional ha gaudit d’un renaixement sa gràcies a uns pares de músics fans de Sisa i un espolsament de puces polítiques.

Jo entenc un disc com un concepte, com una obra. Sóc un supervivent d’un cert esperit…

I diuen que l’esperit no mor mai…
-No ho sé, això. Jo m’imagino que el món dels esperits és més o menys com la vida real. Que sempre hi ha esperits que s’estan a la primera fila, els de la segona, els de la tercera, i finalment els del galliner. L’esperit del qual jo formo part, ara mateix, no està a primera fila, però hi ha símptomes que fan pensar que no és mort i que tampoc és al galliner. Trobo molt simptomàtic que grups com Manel (i els Antònia Font quan encara funcionaven) siguin els que agraden més. En aquests dos grups jo hi reconec coses del meu esperit, coses que em ressonen com a familiars, i el cas és que això no em passava amb el rock català.

I l’interlocutor? En Donat Putx. I el que, afortunadament, fa aquest periodista -un dels més importants del món musical- és conèixer molt i molt bé el personatge (i bastant la persona) per poder anar desfilant, obrint, pelant i revelant què és, com és, com era, què va ser, què vol ser i què ha estat el comptador d’estrelles.

Talment com si l’un comptés les estrelles i l’altre les anés apuntant en una llibreta perquè els que només les mirem les puguem descobrir. Un luxe.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jaume Sisa, el comptador d’estrelles
Autor: Donat Putx
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9787-993-4
PVP: 17€

Share