Arxiu de la categoria: No ficció

Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom, de Joan Lluís Bozzo

Deixa un comentari

memoriestrobadesenunafurgonetaÉs impossible escriure la crònica de què ha estat el teatre català i espanyol d’aquests darrers quaranta anys sense reservar un espai molt rellevant a Dagoll Dagom. Amb aquest nom estrambòtic, l’origen del qual ens revela el llibre, es van reunir una colla de joves que volien fer teatre a començaments dels anys setanta. Els components han anat canviant, tot i que alguns com el mateix Bozzo en formen part gairebé des del començament, però l’aventura ha resistit el pas dels anys. I l’aventura continua.

Bozzo, que com hem dit, forma part de Dagoll Dagom des de molt aviat, s’ha proposat mirar enrere i aixecar acta de tot el que ha anat succeint a la companyia i al teatre en general durant aquest temps.

Sembla que amb aquest llibre ens trobem davant de la primera part d’una sèrie que promet molt: el període que va des del 1977 fins el 1985. O dit d’una altra manera, els quatre primers muntatges, exitosos tots quatre: “No hablaré en clase”, “Antaviana”, “La Nit de Sant Joan” i “Glups”.

El fil conductor d’aquesta primera part el defineix el títol del llibre: Memòries trobades en una furgoneta. Arriba a ser tan definitori aquest mitjà de transport per Dagoll Dagom, que quan es plantegen un nou muntatge una de les condicions és que cal que pugui fer-se amb nou actors, els que caben a la “furgo”.

Bozzo disposa, és evident, d’un bon arxiu i de bona memòria, encara que lamenta que l’alegre incúria dels primers temps hagi impedit tornar a muntar el mític “No hablaré en clase”. Era una obra col·lectiva que s’anava creant en el curs dels assaigs i ningú no va pensar a prendre nota dels textos definitius…

La gran quantitat d’informació que rep el lector i que va des de les anècdotes fins a interessantíssimes reflexions sobre què és, què pot ser i què ha de ser un espectacle teatral que vol arribar a tots els públics, fan d’aquest llibre una font i un referent indispensable per a tots aquells que estiguin interessats en el fet teatral.

Aquí teniu primers capítols en pdf.

Títol: Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom
Autor: Joan Lluís Bozzo
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-16367-08-5
Preu: 18€

Share

El bilingüisme mata, de Pau Vidal

2 respostes

elbilinguismemataEls llibres de lingüística a causa de la seva especialització poden esdevenir espessos i difícils de llegir per als profans, però hi ha lingüistes com en Pau Vidal que, amb el seu estil planer i didàctic, aconsegueixen que tothom pugui llegir un llibre com aquest facilitant-ne la comprensió.

En aquesta obra sense un excés de  dramatisme (però sí amb molta preocupació), el filòleg Pau Vidal ens avisa com 30 anys després de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, la llengua catalana, a causa de la immensa força del castellà, es troba en perill de despersonalització.

Ens fa veure com cada vegada més el català que parlem està ple de paraules traduïdes directament del castellà i amb construccions típiques d’aquesta darrera llengua (per exemple pati de llums per celobert, tarda nit per capvespre, etc.).

“El català no s’està morint per falta de parlants sinó per falta de català” va dir el desaparegut i enyorat lingüista Joan Solà en el discurs amb què va cloure l’acte en què el govern català va atorgar-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

A partir d’aquest avís de Solà, en Pau Vidal ens alerta del canvi idiomàtic que estem patint i de la disminució en l’ús social de la nostra llengua. Actualment sols un 36% de parlants habituals, segons la darrera EUL (Enquesta d’Usos Lingüístics), mentre que l’any 2003 n’eren un 40%. I això malgrat l’existència de TV3 i que les emissores de ràdio líders a Catalunya són emissores en català.

També reflexiona sobre la incidència que tindria sobre l’ús i la bona salut del català una possible independència de  la nostra nació. I també envers el controvertit afer de la conveniència o no de la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent.

El llibre està farcit d’exemples de com es pot arribar a aquesta substitució lingüística i està a l’abast no sols dels professionals de la matèria sinó de qualsevol que es preocupa per la bona salut de la llengua catalana.

Quan el passat mes de febrer en Lluís-Emili va comentar-lo, vaig respondre-li dient que, pel que deia, el llibre feia molt bona fila i que pel meu sant intentaria que algú me’l regalés. Així ha estat, en aquest proppassat Sant Jordi. I més que llegir-lo, l’he devorat amb inusitada rapidesa.

Lluís-Emili, gràcies per haver despertat el meu interès vers aquest interessant llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic
Autor: Pau Vidal Gavilan
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9809-318-6
Preu: 18€

Share

Els homes de la terra i el mar, de Sebastià Juan Arbó

Deixa un comentari

elshomesdelaterraielmarNo coneixia l’obra de Sebastià Juan Arbó. És el primer que llegeixo d’ell i la veritat és que és un autor que si infon alguna cosa és, sobretot, calma.

Té unes maneres pausades, lentes, harmonioses… Es recrea en els paisatges de la seva infantesa. El llibre, tot ell, és un recull biogràfic des del seu naixement a Sant Carles de la Ràpita fins al moment en què perd l’edat de la innocència, si és que la perd en algun moment.

Explica com era la vida al poble, les festes, els correbous, les excursions per anar al riu a banyar-se (encara que gairebé ningú no sabia nedar), la manera que tenien els homes en aquells temps -inicis del 1900- de dirimir les seves diferències a base de pedrades o, en el seu defecte, a ganivetades.

En aquest llibre hi descobrim l’eterna rivalitat entre els homes de la terra i el mar: la gent de terra endins, els pagesos, no podien aguantar els de baix a mar, els mariners. I aquesta rivalitat sovint s’acabava amb algú cementiri.

Arbó també parla de l’amor incondicional que sentia pels seus pares, sobretot per sa mare. El pare, quan en Sebastià es va fer una mica mes grandet, va començar a perdre punts a ulls del Sebastià tot i que era un bon home, just i comprensiu. Però les tavernes… les tavernes l’atreien més del compte. A ell i a tots els homes de la seva generació.

El desgavell familiar que va suposar perdre, per culpa d’una malaltia, el seu germà petit. La tragèdia d’abandonar Sant Carles de la Ràpita per anar a viure a Amposta, un lloc sense coneguts, sense amics, sense cap referència on poder agafar-se. Tots aquests temes van desfilant de tots Nosaltres en aquest Els homes de la terra i el mar.

En Sebastià era un nen poruc. Li feien por moltes coses, tot i que ho compensava amb una inquietud, una curiositat i una audàcia innates. I així, mica en mica, ens va explicant com eren les cases per dins, com eren les persones que les habitaven i com era anar a ajudar els grans amb les galledes per la recollida de l’arròs.

És un llibre deliciós, d’aquells que cal llegir sense pressa per poder gaudir dels records d’una persona que escriu com aquell que parla i sap fer-se escoltar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els homes de la terra i el mar
Autor: Sebastià Juan Arbó
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Traductor: Joan Todó Cortiella
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-568-1
Preu: 18€

Share

La forma d’un sentit, de David Carabén

Deixa un comentari

laformadunsentitAixò d’escriure és una cosa molt… qui era aquell que deia que “la vida és estranya”? Doncs si resulta que la vida és estranya, imagina’t com ha de ser narrar-la o intentar explicar-la. Si a més ho intentes fer amb una cançó, i a sobre te’n surts, déu n’hi doret!

Recordo que fa molt de temps vaig estar llegint amb un delit espectacular un llibre que el que feia era explicar com els Beatles havien gravat cadascuna de les seves cançons: qui tocava què i d’on havien sortit temes com Taxman de George Harrison. Es veu que quan aquest va descobrir la quantitat d’impostos que pagava per fer cançons es va emprenyar tant que va decidir escriure’n una sobre la qüestió.

Jo hauria volgut que un Lennon o un McCartney hagués escrit La forma d’un sentit. Però haver-ho llegit per part de David Carabén, està molt i molt bé.

Aquest llibre és un exercici molt i molt íntim. Suposo que per ell ha estat obrir unes portes que no s’obren ni tan sols a unes entrevistes de promoció de disc en un temps en què ja no es venen discos. És una exposició de què són, d’on són, d’on vénen, com han crescut i què fan aquestes coses desconegudes que surten de llocs molt diferent i que anomenem cançons.

A La forma d’un sentit, en David Carabén comenta les cançons de Mishima i ens explica, com si quedéssim per fer un cafè i ell un “carajillo”, d’on van sortir i com van sortir aquestes cançons que, com ens comenta a l’inici del llibre, tant costen d’escriure:

És com allò de no mirar fixament l’estrella per poder-la veure. Emet una llum tan fràgil, de tan lluny com està que, quan li reclames el fulgor amb tota l’atenció, no te’n pot donar prou per satisfer-la. Només veus que hi és quan desvies l’atenció cap a alguna altra cosa i converteixes aquell fulgor escàs en soroll, contaminació lateral.
Les cançons arriben de la mateixa manera. Es tracta de no mirar-les fixament. Mira cap a una altra banda. Distreu-te.
He de provocar l’error. He d’invertir, ser sistemàtic i ambiciós en la distracció. Per això, escriure cançons surt caríssim. No hi ha sistema econòmic que s’ho pugui permetre!

A més d’aquest inici, de les lletres i dels comentaris, un epíleg deliciós del Sergi Pàmies.

Fans de Mishima però també del procés creatiu, sigui musical o poètic, no us perdeu La forma d’un sentit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La forma d’un sentit
Autor: David Carabén
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-16367-01-6
PVP: 16€

Share

Sense nostàlgia, de Feliu Formosa

Deixa un comentari

sensenostalgiaEn un altre comentari al Nosaltres ja vaig parlar de com han anant apareixent llibres dels nostres autors evocant i descrivint els seus respectius mons infantils, amb diferents estils i graus de profundidat: Rafel Nadal, Carme Riera, Lluís Foix, Manuel Cuyàs o el notabilíssim Joan F. Mira…

Avui vull parlar-vos del Feliu Formosa i el seu Sense nostàlgia.

Formosa, que és sobretot poeta però també traductor, actor i director escènic, ja havia parlat d’ell en els seus 3 volums de dietaris, però en un altre to, més reflexiu i poètic. Avui d’una forma senzilla, amb una prosa fluida, com si sentissis algú proper que t’ho està explicant, ens descriu el que era físicament el Sabadell on va néixer: cases, establiments i llocs avui desapareguts o transformats; les famílies paterna i materna. Segueix amb els seus primers anys d’infància marcats per la guerra i la marxa a l’exili del pare que passarà, com d’altres catalans, per la terrible experiència del camp d’Argelers i retorna passant per el camp de concentració que hi havia a Reus.

És especialment colpidor el fragment en el què narra el retorn del pare:

Quan al menjador, amb la iaia Dolores i les meves tietes, s’hi havia reunit una quantitat considerable de persones: parents i amics de la família. Es van haver d’aplegar totes les cadires de la casa. (…) Jo estava del tot desconcertat i, amb el meu cosí Camilo, em vaig amagar sota el bufet de potes altes (…) Quan els meus pares van posar els peus al menjador, el pare va rebre les salutacions dels presents i a mi em van fer sortir de sota el bufet. Jo ja havia fet set anys. En feia tres que no veia el meu pare i era difícil que el reconegués en la persona que em va abraçar i em va fer un petó.

p. 101-102

La segona meitat del llibre és la descripció de la nova vida que els pares emprenen marxant de Sabadell a Barcelona i la trajectòria escolar de l’autor, començant per les acadèmies de pis i acabant amb l’entrada als “Hermanos Maristes”, vivint una educació pròpia de l’època: en castellà (un autor català que als 15 anys no sabia res de la seva llengua o de la literatura del seu país!), religiosa i repressora que marcarà l’autor en el seu pas de l’infant que arriba a l’ús de raó fins a una adolescència amb problemes de timidesa i de relació normal amb l’altre sexe.

Formosa descriu també en aquesta part com el van marcar els llibres als quals va tenir accés, gràcies a uns bons pares lectors, les converses polítiques que va presenciar, la música que els pares escoltaven i alguns amics d’ells com l’il·lustrador Josep Narro.

I tanca el llibre amb una imatge que ens recorda la seva militància política: la vaga dels tramvies de 1951, Formosa es va trobar amb una multitud silenciosa que se li apropava i a la qual, quan aquesta va arribar a la seva altura, s’hi va afegir per començar a caminar al seu costat.

Per als qui recordem alguns dels anys que evoca i per als qui no els han viscut, serà bo que llegeixin aquest llibre sense nostàlgia.

Aquí teniu les primeres pàgines del llibre en pdf.

Títol: Sense nostàlgia
Autor: Feliu Formosa
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-540-7
Preu: 17€

Share

El Sant Jordi de la Pema Maymó és Cremeu Barcelona!, de Guillem Martí

Deixa un comentari

cremeubarcelonaLa nostra aimada Pema Maymó, editora de Columna, ens fa el seu Editor’s Choice de cara a Sant Jordi. Ella aposta per un fenomen d’aquells que fa patxoca: una novel·la històrica tan de veritat que sembla mentida! Aquí teniu el seu escrit:

“L’heroi inesperat que va salvar una ciutat”. Un llibre que porta aquesta frase a la faixa de coberta crida l’atenció. I si la ciutat és Barcelona, si la temàtica és la Guerra Civil –reconeixem-ho: ens apassiona ara i sempre- i si la coberta és una preciositat del disseny, t’hi llences de cap. Si a més, t’assabentes que l’autor de la novel·la va descobrir la història d’en Miquel Serra i Pàmies, el protagonista principal, perquè va ser un tiet besavi seu amb una història personal desconeguda per la família, la cosa va in crescendo a un ritme frenètic. Una novel·la amb tots els ingredients perquè una editora com jo se n’enamori!

Som als primers dies de 1939: la República agonitza i la guerra està perduda. Mentre Barcelona veu com s’acosta un final ineludible, arriba l’ordre del Komintern d’arrasar la ciutat per no deixar res a l’enemic. Miquel Serra i Pàmies, membre del PSUC i Conseller de la Generalitat, rep l’ordre d’executar aquest pla de terra cremada i destruir vies de comunicació, fàbriques, transport, dipòsits d’aigua… Però ell, amb l’ajuda d’un sergent veterà de l’exèrcit republicà, boicotejarà aquests plans i salvarà la ciutat d’una destrucció que hauria canviat el destí de la nostra Història.

Cremeu Barcelona! és el llibre perfecte per a regalar aquest Sant Jordi: té aventures, Història (sí, en majúscules), amor, herois i malvats, guerra i molta esperança… Però sobretot, té futur. En Guillem Martí ha recuperat una figura absolutament oblidada als llibres, com és el Conseller de la Generalitat Serra i Pàmies, i li ha regalat una història versemblant a partir dels pocs fets reals que se’n coneixen. I ha aconseguit que des de la primera pàgina t’atrapi l’aire melancònic i apassionant d’una història èpica, d’heroisme i amors que traspassen fronteres i perills.

Diu na Pema que se n’ha enamorat. Algú de Nosaltres no s’està enamorant perdudament d’aquesta Barcelona salvada de les flames i aquest desconegut anomenat Serra i Pàmies?

Aquí en teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Cremeu Barcelona!
Autor: Guillem Martí
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-1955-0
PVP: 20€

Share

En quarantena, de Quim Morales

Deixa un comentari

enquarantenaL’altre dia vaig quedar amb un amic meu que canta i es dedica a fer cantar la gent. I va resultar que era divendres. Però hi va haver un moment que es va fer dissabte i clar, el dia del calendari del dissabte era el seu aniversari. I què, direu? Quan amb un somriure d’orella a orella li vaig dir allò de “Ei! Que ja és el teu aniversari!! Felicitats!!” -i tot això, amb una felicitació sincera- ell es va arraulir, se li van ajuntar les celles perillosament i va dir alguna cosa així com

Nooooooooooooooooooooooooooo…!!

Diria que el “No” tenia aquesta quantitat de o’s. I és que en feia 40. D’anys, no d’o’s.

I què tenim aquí? Una guia per al meu amic, per a mi i per a la parella del meu amic. En Quim Morales, que a més de fer gràcia a la ràdio sap escriure, ha desglossat una rera l’altra les 40 crisis dels 40 en aquest En quarantena i la veritat és que, a un servidor, que està més a prop dels 30 que dels 40, m’ha fet molta gràcia com les explica.

Des del He notat un ‘crec’ i m’he quedat travat fins al Soparé una mica de fruita i un iogurt he rigut molt amb en Morales i la seva enumeració d’entranyables i petites desgràcies, gràcies, pèrdues de cabell i de personalitat, de nord i de sud, i sobretot, de pèrdues de control.

Perquè, què és això de la crisi dels 40 sinó una pèrdua de control o el voler recuperar-lo? Sabeu què? Si ara arribeu als 40 anys… teniu permís per descontrolar-vos una mica! Per edat, quantitat de fills en edat de trencar coses, ganes d’haver estudiat-copulat-estimat altres coses, ja us toca.

I sabeu per què teniu permís per fer-ho? Perquè el vostre entorn farà el que vaig fer jo l’altre dia amb el meu amic després del seu “No” amb moltes o’s: dir-li que “no passa res” i que “no n’hi ha per tant”. Això sí, sense perdre tant el nord que acabeu que resulta que no us troba ningú! I és que en Morales us ho explica molt bé al final de la Crisi 21 – Ai!! La pastilla!!

Quarantins, permeteu-me que em posi paternalista, una altra de les nostres especialitats. Per moltes pastilles que us receptin, feu el favor de prescriure-us una mica de sensatesa. Feu cas dels doctors i seguiu les seves instruccions al peu de la lletra -si l’arribeu a entendre. Per molt divertit que us pugui semblar, automedicar-se no és una bona idea, tret que vulgueu acabar fets un Michael Jackson. Tinguem clar que si de tota aquesta història de les medicacions n’hem de treure alguna conclusió, és que els quaranta ens acabaran passant a tota pastilla.

Quarantins, amb en Morales riureu molt. I sobretot, “no passa res” i “no n’hi ha per tant”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: En quarantena
Autor: Quim Morales
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 136
ISBN: 978-84-664-1956-7
PVP: 9,95€

Share

Cremeu Barcelona!, de Guillem Martí

7 respostes

cremeubarcelonaSuposo que per a tots els Nosaltres l’acte de llegir una novel·la es sempre un acte de plaer. Es tracta de gaudir, abstreure’s una estona, somiar altres vides, i què sé jo quantes coses més. Però en aquest cas el somni és real, això ha passat, i a més, ha passat a la nostra estimada Barcelona. Amb aquesta premissa, vulguis o no, l’acte de llegir es torna un acte reivindicatiu. Un acte de memòria històrica. Un acte sagrat.

En Miquel Serra i Pàmies, parent de l’autor d’aquesta joia anomenada Cremeu Barcelona!, va ser conseller de Subministraments de la Generalitat de Catalunya, i per sobre de tot, sense acabar de ser un heroi, va ser un home amb principis, un paio legal, un bon home en una època en què la integritat i la justícia i aquest petit fenomen de fer el que toca pràcticament no el portava a terme ningú. Si t’hi fixes… si fa o no fa com ara.

Els nacionals estan a punt de conquerir Barcelona. La ciutat i els ciutadans estan desgastats, morts de misèria i de fam, sense il·lusió, avorrits de mentides i de falses promeses. Enmig d’aquest panorama, el Komitern i el seu braç executor, el SIM, donen una ordre directa que a més ha de portar-se a terme rapidíssimament. I aquesta ordre no es altra que cremar Barcelona!! No pot quedar res dret: els subministraments d’aigua, llum gas…tot enlaire. Fins i tot els serveis sanitaris, a prendre pel sac. I el que no pugui viure… que es mori!

Els russos no volen que quedi res en absolut del que puguin aprofitar-se el vencedors, i els danys que caiguin sobre Barcelona i els seus habitants, la pèrdua brutal de vides que suposa una acciò d’aquest nivell, els és ben igual.

Mentrestant les bombes van caient, ara dels italians, ara dels alemanys. Ara una canonada, ara les sirenes que criden cap als refugis. I sempre, en tot moment, la gana. Una fam que és capaç de fer-te vendre l’ànima al diable quan veus que els teus fills, els teus pares o el teu home ja no s’aguanten dempeus.

El cas és que en Serra i Pàmies idea una estratègia per a saltar-se els alts poders russos i no fer cas d’unes instruccions que no es veu amb cor de portar a terme. Cremar Barcelona? Ni parlar-ne!!

Li costa molt, moltíssim. Amb la seva decisió, la seva tossuderia, arrossega un bon grapat de personatges entranyables que són prou valents o prou sonats per fer-li costat, però el cas és que Barcelona…. és Barcelona.

Llegint aquest llibre, riure, plorar, desesperar-se i alçar les mans cap al cel es tan fàcil!!

El recomano a tots aquells que s’estimen aquesta ciutat i a tots aquells que repudien les injustícies.

Aquí en teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Cremeu Barcelona!
Autor: Guillem Martí
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-1955-0
PVP: 20€

Share

Això ho canvia tot. El capitalisme Vs. el clima, de Naomi Klein

Deixa un comentari

aixohocanviatotHi ha llibres de ficció i n’hi ha de no-ficció.

Hi ha llibres d’usar i llençar -abans en dèiem cigarreta i ara kleenex-, i hi ha llibres que guardarem a la biblioteca i a la memòria; per tornar-hi, per consultar-los, per fruir, per reflexionar.

Quan apareix un nou llibre de Naomi Klein ja sabem que serà de no ficció (què més voldríem!) i dels de relectura, consulta i reflexió.

El llibre Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima apareix set anys després de la publicació de La doctrina del xoc i quinze de la de No logo. Són llibres elaborats, treballats i gruixuts però es fan llegir. I oportuns.

Aquesta vegada la investigació està centrada en el canvi climàtic. L’autora confessa haver estat molt de temps entre els que buscaven una fórmula que permetés avançar gradualment en la lluita contra el canvi climàtic. Ara se’n penedeix.

Perquè el que realment demanen els “moderats” que constantment proven de reformular l’acció climàtica perquè sigui més llaminera és: Com podem generar canvi de manera que els responsables de la crisi no se sentin amenaçats per les solucions?  Com, pregunten, es pot tranquil·litzar els membres d’una elit aterrida i megalòmana que encara són els amos de l’univers, malgrat les aclaparadores proves que demostren el contrari?

La resposta és: no es pot. (…) (p. 91)

El llibre no és un pamflet abrandat. L’afirmació contundent que hem reproduït la trobem després de 91 planes de lectura apassionant (amb 94 notes que trobem al final del llibre). Klein escriu apassionadament, amb paraules entenedores de bona periodista però per arribar a les conclusions que exposa ha treballat amb mètode i rigor durant cinc anys amb un impressionant bagatge de fonts consultades i bibliografia que trobem detallada en les més de 160 planes que clouen el volum (que en té 812 en total).

I no parla d’un futur a mig termini. Parla del que el 95% de la comunitat científica més qualificada creu que passarà, inexorablement si no ens hi posem tots plegats, d’aquí… CINC ANYS!

I ella creu que, com que “no es pot”, cal assegurar-se que es compta amb prou gent com per canviar l’equilibri de poder.

Reconeix que és un repte molt difícil però canvis tan radicals com va ser l’abolició de l’esclavitud, que era un pilar fonamental en què descansava l’economia de la seva època, li fan pensar que canviar la visió del món és possible. I altres exemples més recents com el reconeixement dels drets civils als EUA, la supressió de l’apartheid o els avenços en el reconeixement dels drets de les dones li permeten un cert optimisme.

El llibre va aportant arguments que o bé ens deixen aclaparats i pessimistes o bé -i és el que Klein es proposa- ens empenyen a arremangar-nos i posar fil a l’agulla: descriu la relació entre el que anomena fonamentalisme del lliure mercat que tot ho confia a  la mà invisible i el procés cada vegada més ràpid de sobreescalfament del planeta, i explica com l’estratègia del que anomena la dreta oscil·la entre la negació –amb grans aportacions a les campanyes de desprestigi de les evidències que aporten els científics- i el pla B que consisteix a aprofitar les noves oportunitats de negoci que obre el canvi climàtic per als que es poden escapar de les seves conseqüències. I a més, ens adverteix del fracàs de les vies que confiaven en filantrops ecologistes multimilionaris en el que anomena somni trencat.

La seva esperança descansa en moviments que algú ha batejat com Blockadia protagonitzats per persones poc sospitoses de radicalisme: àvies, botiguers, pagesos de la zona, estudiants d’institut o professors d’universitat que interposen els seus cossos davant les excavadores i aturant autèntics crims climàtics.

Klein passa llista de diferents indrets on aquests moviments han assolit victòries: contra el fracking o contra l’extracció de carbó i altres batalles encara obertes contra l’extracció d’arenes bituminoses a llocs que van des del Canadà, la Xina, Grècia, Bulgària, Sud-àfrica, França, els EUA…

El desembre d’enguany -2015- tindrà lloc a París una reunió per debatre de nou el tema del canvi climàtic. I segur que passaran coses… Si voleu estar informats i documentats, llegiu aquest llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Això ho canvia tot
Autor:
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductors: Mercè Santaularia Campillo | Núria Parés Sellarés | Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-16367-00-9
PVP: 24€

Share

Les incerteses. Sobre la creació del món, de Jaume Cabré

Deixa un comentari

lesincertesesEl nou llibre de , Les incerteses, fa tan de mal classificar com de bon llegir. És com si el lector fos un convidat  a casa de l’escriptor a la manera del popular programa de televisió i que, un cop acomodats tots dos en acollidores butaques, aquest li anés desgranant, en una conversa relaxada, les seves reflexions sobre el fet d’escriure.

Cabré comença per justificar la necessitat que té de fer una aturada en el seu procés creatiu per tal d’allunyar-se dels personatges amb qui ha conviscut intensament durant els anys que ha durat la redacció de Jo confesso fins a donar-la per “definitivament inacabada”.

A continuació ens va explicant com veu créixer els personatges, amb un gran marge d’autonomia. El seu procés creatiu recorda el que va teoritzar Michelangelo que s’enfrontava al bloc de marbre per alliberar l’escultura que contenia.

En algun lloc he dit que a la pàgina en blanc ja hi ha la novel·la que encara no he fet. La meva feina és desemmascarar-la -p. 33
Una de les raons de ser de l’art és de rascar en l’aparença de la realitat per descobrir la realitat profunda més enllà de la capa externa -p. 121

Una altra afirmació connecta amb Leon Battista Alberti, el gran teòric de l’arquitectura del quattrocento florentí, que afirmava  que la perfecció arriba quan no es pot afegir ni treure res sense espatllar el resultat.

Una mateixa història, escrita d’una manera o una altra, dóna com a resultat dues novel·les diferents. Les possibilitats són marejadores, però tu has de tenir el toc de follia de pensar que seràs capaç de trobar l’única manera d’explicar-la. -p-131

No resulten estranyes aquestes semblances ja que l’obertura de compàs dels interessos culturals de l’autor que comentem recorda molt allò que en diem “un home del Renaixement”

A través de tot el llibre queda manifesta la consideració d’obra d’art que Cabré atribueix a la creació literària, posant-la ai nivell de la música -que va reconèixer com a forma superior en la brillant presentació que va fer a la Casa del Llibre de Barcelona- de la pintura, de l’arquitectura o de l’escultura.

Com en tota conversa relaxada apareixen digressions sobre el plaer de llegir, sobre el plaer i la dificultat d’escriure, sobre la diferència -o preeminència- entre narrativa i poesia i també sobre aspectes, diguem-ne tècnics, com ara com neix una narració. Fins i tot posa un deliciós exemple de com es va desenvolupant una història a partir d’una situació, talment com si fes davant nostre una funció de teatre improvisat. O com els pianistes que improvisaven -i improvisen- a partir d’un tema donat. També ens mostra com seria la narració feta a la manera del segle XIX i la compara amb com es fa al segle XXI.

I moltes més coses. El paper de la lectura com a plaer en el marc de l’ensenyament secundari, els textos bíblics com a narració, la inserció de l’escriptor en la tradició literària del seu país,…

Si sou amants de la lectura aquest és el vostre llibre. I no cal haver llegit Jo confesso ni cap altra obra de Jaume Cabré, tot i que si ho feu també ens agraïreu el consell.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les incerteses. Sobre la creació del món
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7588-547-6
Preu: 18€

Share