Arxiu de la categoria: No ficció

El bilingüisme mata, de Pau Vidal

2 respostes

elbilinguismemataEn Pau Vidal sembla un tot-terreny. És conegut, per molts, com a genial traductor de les novel·les de la sèrie Montalbano d’Andrea Camilleri i, per no tants, per novel·les com Fronts oberts (Premi Vayreda 2011). Molts altres el coneixen pels mots encreuats a la premsa diària, llibres de divulgació lingüística que ensenyen quins són els insults imprescindibles en català o les seves col·laboracions en programes de ràdio.

Sempre però, amb el tema de la llengua -el català naturalment- com a eix. Fins i tot les novel·les negres tenen com a protagonista un filòleg que es troba fent d’investigador d’un crim. I el to, el registre, en clau d’humor intel·ligent.

Ara, amb aquest títol provocatiu, Vidal es capbussa obertament en el tema de la llengua abandonant l’humor i fent una descripció i uns diagnòstics de l’estat del català avui, 2014, sense draps calents ni concessions a l’autocomplaença.

Seguint el camí encetat pel seu -i nostre- admirat i enyorat Joan Solà, descriu i analitza amb exemples indiscutibles, una munió d’aspectes que desmenteixen el missatge predominant sobre l’èxit de la política lingüística -immersió escolar inclosa- posant l’accent en la qualitat de la llengua. La conclusió -si no s’hi posa remei- augura que la comunitat lingüística catalana és en perill de desaparició no per falta de comunitat sinó de llengua. I si no s’accepta que la situació és com és, no és possible mirar de posar-hi remei.

No és un llibre de caire acadèmic: l’autor no dóna mai peixet però vol ser entès per tothom. De tant en tant apareix l’humor, inventa divertits neologismes (tamudisme, síndrome del polvo), reprodueix converses sentides al carrer, al bar, al pati de l’institut… A la seva catifa vermella hi surt tothom: Xavier Sardà, Ignasi Guardans, Ferran Mascarell, Alicia Sánchez-Camacho,…

Si sou un o una dels set milions i mig de filòlegs que fan servir el català us interessa molt la lectura atenta de l’assaig del Pau Vidal. Feu-ho amb atenció i a poc a poc, per poder-lo anar paint. I no pas perquè costi de llegir sinó perquè pot resultar dolorós mirar-se al mirall sense embuts ni bòtox massa estona seguida.

Això sí, quan l’hàgiu acabat tanqueu el llibre i reflexioneu sobre quin paper podeu i voleu jugar en l’immediat futur.

I si us dediqueu poc o molt a la política, lectura obligatòria.

Gràcies, Pau.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic
Autor:
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9809-318-6
Preu: 18€

Share

Que tot sigui com no ha estat mai, de Joachim Meyerhoff

2 respostes

quetotsiguicomnohaestatmaiUn nen de set anys acabats de fer viu amb els seus dos germans més grans que ell i amb els seus pares a la casa que hi ha al bell mig del Manicomi Provincial, en una petita ciutat del nord d’Alemanya. El pare n’és el director. Tota la resta d’edificacions d’un extens complex són pavellons ocupats per nens afectats per diferents malalties psiquiàtriques.

En aquest entorn tan insòlit, el nen viu la seva normalitat quotidiana i davant dels nostres ulls van desfilant esdeveniments i personatges vistos sempre a través del doble filtre dels ulls del nen i d’allò que de gran creu que era el que passava.

Els dos primers capítols introdueixen al lector en el món del nen i la seva percepció: anant cap a l’escola troba un home estirat bocaterrosa entre uns matolls, segurament mort. Pel nen no és una cosa terrible sinó emocionant. Fa tard per arribar a l’escola i això sí que és un problema. Arriba i no se’l creuen; ell, que és un nen difícil, va afegint detalls macabres inventats a la troballa…

Al segon capítol trobem la descripció, sempre amb els ulls del nen, de tota una colla de personatges, pacients interns del psiquiàtric, que són la seva normalitat i, alguns d’ells, els seus amics. Ell no ho troba terrible, nosaltres potser sí.

A partir d’aquí anem fent un recorregut per episodis de la vida quotidiana del nen i de la seva família, que és, diguem-ne “normal”. N’hi ha de certament còmics, d’altres desperten una gran tendresa, algun és terrible,… Nosaltres, els lectors, hem entrat en el joc i també ho percebem tot com a normal.

Unes pàgines finals de gran intensitat ens donen totes les claus per entendre el que, al llarg de tot el llibre, resulta sovint desconcertant. Per exemple, el títol del llibre: allò que ens diuen els fets que conformen els records potser no ha sigut mai com creiem o com voldríem que fossin.

No és estrany que hagi esdevingut un bestseller a Alemanya ni que ho hagi estat via boca-orella ja que desconcerta qualsevol crític.

El que sí que cal dir és que és molt, molt i molt recomanable. Llegiu-lo: no us deixarà indiferents

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Que tot sigui com no ha estat mai
Autor: Joachim Meyerhoff
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Carlota Gurt | Joan Ferrarons LLagostera
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-297-7383-5
Preu: 19€

Share

No sóc d’aquesta mena de noies, de Lena Dunham

Deixa un comentari

Si voleu llegir allò que normalment ningú no escriu en un llibre perquè no és políticament correcte, No sóc d’aquesta mena de noies és el vostre llibre.

En aquest llibre la Lena Dunham fa un repàs de tot allò que ha estat i que és ella. A com ha viscut part de la seva infantesa i la seva joventut. I ho fa de manera irònica, divertida i descarada.

Parla de l’amor, del sexe, de la feina, de l’amistat, del cos i les dietes… parla de tot el seu entorn, que alhora ben bé pot ser l’entorn de qualsevol de nosaltres. Perquè més enllà de ser un llibre d’assaig o d’una autobiografia amb l’estil més clàssic del gènere, estructura el llibre a mode de manual. Amb llistes com: “18 coses inversemblants que he dit amb coqueteria”. També hi trobareu dibuixos, reproduccions de mails reals, però també d’imaginaris, d’aquells que li hagués agradat escriure si hagués estat una mica (encara) més atrevida.

Té un llenguatge mordaç i quotidià. És una lectura amable i divertida, que us ajudarà a passar el dia a dia una mica millor. Si més no, amb una mica més d’entreteniment del que esteu acostumats.

Ah! i si sou fans o heu seguit la sèrie “Girls”, de segur que encara us agradarà més. Dunham n’és la protagonista, creadora i productora!

Podeu llegir els primers capítols en aquest link.

Títol: No sóc d’aquesta mena de noies
Autor: Lena Dunham
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-1900-0
Preu: 19,90€

Share

La vida lenta, de Josep Pla

Deixa un comentari

lavidalentaFans i estudiosos de Josep Pla, si no vau fer nit a les portes de les llibreries quan va sortir a la venda La vida lenta, tal i com ho fan els militants de la lliga de l’Apple amb l’IPad de torn, és que no us imaginàveu què amagava aquest dietari.

336 pàgines de veure en Pla pel forat del pany, amb comentaris desordenats i molt breus que representen una mena de resum dels seus dies (i les seves nits) entre els ’50 i els ’60. És important tenir en compte que no és un diari ni una autobiografia… jo diria que, si fos avui, tot això serien post-its ordenats cronològicament explicant alguna idea/anècdota/situació del dia, o dels dies immediatament anteriors.

Fragments que, a més, ens presenten l’espai (Llofriu i Palafrugell especialment, però també en viatges), les persones que conformaven el seu escenari, des de la gent més propera del poble fins a il·lustres escriptors i pensadors de l’època, i la manera com treballava en els seus textos.

Els qui m’heu llegit en alguna ocasió, sabeu que normalment us recomano fervorosament la lectura dels llibres que m’han agradat… en aquest cas, tanmateix, seré una mica més prudent. Us el recomano, sí! Però només en cas que ja conegueu l’obra literària d’en Pla i ara us vingui de gust llegir-lo des d’una altra perspectiva, que m’imagino que us resultarà força sorprenent…

Us he triat un dia, a veure si us engresco!

27 de gener

Passat tot el dia al llit: llevat a les 8 del vespre. Dia agradabilíssim. Les intoxicacions de whisky són més suportables que les del millor vi del país. Mercè em fa un excel·lent sopar: una garbure, carn amb pastanagues, crema i cafè. Menjo amb gana. Solitud prodigiosa. És com viure en el son de l’Edat Mitjana. Treballo al vespre en el Barcelona – esterilitat. Mercè, a la vora del foc, em fa companyia.

 

Títol: La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-252-0
Preu: 21€

Share

La Dina de la Lama ens recomana ‘La vida lenta’ per Nadal

1 resposta

lavidalentaLa Dina de la Lama, editora internacional d’Empúries i Proa, ens recomana un llibre que no ha publicat ella però que sí que ha gaudit, i força! Tant com per recomanar-nos-el per aquest Nadal.

Avui, a l’Editor’s Choice del Nosaltres, La vida lenta de Josep Pla. La Dina us en dóna més detalls…

Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat

Malalta, al llit, llegeixo La vida lenta, Notes per a tres diaris, de Josep Pla. De Pla no en puc dir res que no hagin dit ja molts dels seus estudiosos, molt més preparats que no pas jo per parlar de la seva obra, la seva escriptura i la seva persona. No en sé prou. Però el que sí que puc fer, un cop més, és recomanar aquesta lectura fervorosament.

Sola a casa, amb el Nadal a tocar, només amb els sorolls que m’arriben del carrer, m’he sentit acompanyada, trista, enrabiada, identificada i a mil quilòmetres de distància de l’autor i del seu dia a dia. I també he rigut. Sí, un riure d’aquells còmplices, d’ara t’entenc i això m’ajuda a entendre’m.

Sovint Pla sembla molt enfadat amb o per alguna cosa, i la manera d’expressar aquest mal humor és tan perfecta, tan eficaç… Aquesta capacitat d’aconseguir posar en paraules sentiments tan viscerals, íntims, confusos, m’ha fet somriure i, fins i tot, riure. Aquest llibre és una joia per a tot els “planians”, per saber més de l’autor i conèixer més el seu món íntim, personal (les lectures, els amics, les converses, els amors, els viatges, el dia a dia), però també ho és per a qui encara tingui la immensa sort d’haver d’acostar-se a Pla i la seva obra per primera vegada.

Llegint aquestes Notes només aconsegueixes tenir més ganes de conèixer aquest personatge immens i contradictori i la seva extensa i contradictòria obra. Malgrat que són no uns diaris, sinó només les notes per a tres diaris, estan escrites amb una força, una precisió, una passió, que t’arrosseguen, et transporten i et fan demanar més. Pla parla de fins a quin punt li resulta feixuc, de vegades, escriure (que era la seva feina com a periodista):

La fatiga d’escriure pels diaris arribarà un moment que serà insuportable . Quan veig que a fora fa tan bon dia i jo estic amarrat, com un presidiari, a aquesta taula de la xemeneia, em desespero”

De la soledat, de com n’és de difícil fer-se gran:

Sento que m’he fet vell —que cada dia sóc mes vell . ¿Què viuré? ¿Tres anys? ¿Sis anys? No tindré temps de res.

També de la depressió, i de la terrible censura dificilíssima d’eludir:

La censura està insuportable. Em trobo en un moment de depressió irreparable. Potser seria hora de prendre una decisió i marxar. Aquest país és asfixiant. ¿Sobre què es pot parlar? No hi ha res a fer.

Però malgrat la presència constant de la depressió i la melancolia, també intueixes al llarg de les notes la presència d’un home vital que parla de l’amistat, dels negocis i del menjar, del beure i de l’amor, i del sol i la tramuntana i la seva felicitat al mas de Llofriu.

Sembla que Pla escrivia les notes just abans d’anar a dormir (de vegades tard a la nit, de vegades ja de matinada) per fer un repàs o un balanç de com havia anat el dia. Com que ara que arriba el final de l’any, potser és un bon moment per a tots nosaltres de fer un repàs o balanç de l’any que s’acaba, i reflexionar, com ho feia Pla, sobre què hem deixat enrere, què podem redreçar, què ja no som a temps i quins plans de futur tenim. La vida lenta pot ser una lectura ideal per a aquests dies de Nadal.

Prenem bona nota, Dina! Sigui matí, tarda o nit, Josep Pla serà sempre un mestre!

Títol: La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-252-0
Preu: 21€

Share

La Pema Maymó ens recomana ‘Sàpiens’ per Nadal

Deixa un comentari

sapiens-unabreuhistoriadelahumanitatSeguim amb el nostre Editor’s Choice nadalenc! I avui li toca el torn a la Pema Maymó, editora de Columna que ens explica aquest llibre gros que es llegeix en un tres i no res d’Edicions 62 anomenat Sàpiens. Una breu història de la humanitat.

Per si no ho recordeu, aquest llibre va deixar en Lluís-Emili molt i molt enamorat. I ell és historiador!! A veure què ens explica la Pema…

Yuval Noah Harari va començar una entrevista a un diari de Barcelona dient: “La història de la humanitat és la d’una espècie que cada dia aconsegueix més poder però que no el sap utilizar per ser més feliç”. I aquesta frase que reunia història, humans i felicitat em va acabar de convèncer per agafar el seu llibre, Sàpiens (Edicions 62) i concloure que era dels millors senyals rebuts durant el 2014.

Si sou dels que teniu por a la no ficció, llegir Harari vos reconciliarà amb l’assaig divulgatiu i la Història (sí, en majúscules). La Història sense dates ni llistes de noms per aprendre. La Història que no va en línia recta sinó que avança i retrocedeix, com nosaltres mateixos. La nostra història com a espècie que passa d’animal a déu.

Si sou amants de la Història, llegir Harari vos retornarà al somriure generat per Indro Montanelli, la curiositat provocada per Stefan Zweig o la capacitat de síntesi d’Eric Hobsbawm. Si no ho sou…llegiu Harari i vos canviarà el xip. Si pensau que la intel·ligència profunda i la lectura àgil estan renyides, també llegiu Harari.

I sobretot, llegiu Harari perquè encara que ell digui que els humans no hem sabut evolucionar per ser feliços, ha aconseguit donar-mos un instant de felicitat amb aquesta Història plena d’històries.

Doncs serà qüestió de regalar un bon instant de felicitat per Nadal!

Aquí en teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Sàpiens. Una breu història de la humanitat
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Marc Rubio Rodón
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-297-7318-7
Preu: 23,90€

Share

El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys, de Maria Mercè Marçal

Deixa un comentari

elsenyaldelaperduaEn aquest llibre hi ha una mica de tot: una mica de poesia de la Maria Mercè Marçal i, en menor mesura, del Pere Gimferrer; una mica d’assaig sobre creació literària; una mica més de reivindicació feminista; i, especialment, una gran dosi de reflexió sobre la vida i la mort.

L’obra es divideix en tres parts: el dietari que l’autora anava escrivint des del moment del diagnòstic del càncer fins a la mort, les cartes que li enviava a Jean-Paul Goujon (no hi ha incloses les respostes de l’autor) i l’apèndix, que és una entrevista feta per en Jordi Muñoz.

De tot plegat, el que més m’ha impressionat ha estat el dietari inicial. Uf! Quina pena més bèstia, només de pensar com va plantejar a la seva mare, a l’Heura -la seva filla- o a la seva companya Fina l’evolució de la malaltia que finalment va acabar per engolir-se-la…

És, aquest “posar per a la mort” de què l’autora parla, d’aquelles coses sobre les que un normalment no hi reflexiona, però que quan te les trobes a llibres com aquest els fantasmes es desperten tots alhora. Potser caldria recordar més sovint els versos de Vinyoli:

Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l’instant de morir.

Us deixo, per acabar, una nota que m’ha agradat molt:

Viure no és durar. Viure intensament un espai breu de temps pot equivaler a una vida llarga amb molts moments “buits” – aquells en què no vivim, sinó que alguna cosa ens viu d’esme, maquinalment, com en una sínia.

Títol: El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys
Autor: Maria Mercè Marçal
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9787-971-2
Preu: 18€

Share

Underground, de Haruki Murakami

Deixa un comentari

undergroundUn relat, evidentment, és una història. I una història no té per què ser lògica, ni ètica, ni filosòfica. És un somni que anem tenint potser sense ni tan sols ser-ne conscients. Però el cert és que mentre respirem no deixem de tenir aquest somni.

El 20 de març del 1995, membres de la secta Aum van perpetrar un atemptat amb gas sarín a 5 trens del metro de Tòquio. Un any més tard, , encuriosit per la manera com els mitjans de comunicació havien enfocat la notícia, però sobretot, pel com havien tractat a les víctimes. Es decideix a fer-ne una investigació, es podria dir que antropològica, dels fets.

Empúries ens presenta ara aquest treball amb el títol Underground, rere el qual hi trobem una primera part amb 34 de les 62 converses que va mantenir l’autor, tant amb persones que van resultar afectades, com amb familiars d’algunes de les 11 víctimes mortals; totes aquestes entrevistes, realitzades un any després de l’atemptat. La segona part són entrevistes a 8 seguidors i exseguidors de la secta Aum, que van ser publicades el 1998, compilades sota el títol “El lloc que em van prometre” i que acaben d’arrodonir el relat iniciat per aquelles veus afectades.

L’estructura del llibre és senzilla. Totes dues parts segueixen la mateixa lògica. Un pròleg a mode de presentació, d’argumentari i de situació dels fets. Un cos teixit a partir de veus i de personatges presentats “a la manera Murakami” que ja coneixeu -aquella presentació suau, càlida i detallista, i que l’ajuda a donar pas al relat explicat des del jo del personatge-, i finalment, un epíleg que funciona perfectament com a conclusió. Només hi ha una petita variació entre totes dues parts: en la segona fase d’entrevistes ja no ens trobem amb un relat en format monòleg, sinó que anem sentint al propi autor interpel·lant l’entrevistat.

Murakami és una aposta segura. Per això no vaig dubtar gens quan des del Nosaltres me’n van proposar la lectura. Malgrat que no tenia coneixements de l’atemptat, ni del tipus de llibre al que m’enfrontava. Tampoc tinc especials coneixements sobre la manera de ser de la societat japonesa. Però va passar que una vegada que vaig acabar Undeground, vaig voler més Murakami. Així que vaig començar la seva última novel·la, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge i interiorment em vaig aferrar a ella com si en fos una continuació. Sense que tinguin res a veure. Malgrat que he arribat a la conclusió que en realitat sí que tenen molt a veure. I és que havent llegit l’assaig sobre el metro de Tòquio, els personatges de la novel·la se’m van confonen amb aquelles veus que sentia. La sensació de formar part de la societat japonesa, com si ja la conegués una mica més (tot i quedar tan allunyada del mi) és aclaparadora. Llegir Murakami amb aquesta nova perspectiva és molt més plaent.

Si teniu l’ocasió, llegiu Underground. Malgrat que de tant en tant la història us pot resultar repetitiva, ja que el relat és el mateix però explicat des de diferents veus. Al final, la sensació és que no sobra cap de les entrevistes perquè totes van aportant matisos que acaben conformant un tot compacte molt i molt interessant.

Títol: Underground
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Albert Nolla Cabellos | Jordi Mas López
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-9787-965-1
Preu: 22€

Share

Un dia qualsevol, de Tatiana Sisquella

Deixa un comentari

undiaqualsevolLa , durant els anys en què va dur a terme la seva tasca periodística en un mitjà escrit, es va centrar en una columna setmanal a la contraportada del diari ARA. Aquest Un dia qualsevol és un recull de tots aquest articles que va anar escrivint fins el juny de 2013.

La veritat és que resulta fàcil, molt fàcil, imaginar-se la Tatiana com una persona profundament humana, vital, contradictòria, feliç, infeliç, divertida, mandrosa, vital… Una persona amb tots els seus “ets” i “uts”, com la descriu la Sílvia Soler en el seu magnífic pròleg.

Aquest és un llibre per portar a la bossa i fer-ne un bon ús quan tenim el dia ximple.

Cada article, fins i tot els més tristos són capaços d’arrencar-te un somriure. Són petites joies evocadores d’un passat no tan llunyà: els estius a la platja, la panxa calenta pel sol i el record d’unes pessigolles molt especials, els Nadals, els reis mags i la cara dels nens, les nits màgiques a can Barça, l’amor, el desamor, la malaltia… I també els viatges, les anades i tornades i els sopars amb els amics.

Mica en mica, la Tati ens fa cinc cèntims del seu dia a dia, i així anem coneixent una mica millor el seu món, els seus desitjos, els seus anhels i també les seves decepcions.

M’ha agradat llegir-lo. És un llibre que fa que el teu ànim es torni més serè i la percepció de les coses més bonica.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un dia qualsevol
Autor: Tatiana Sisquella
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-664-1877-5
Preu: 14,90€

Share

Estirant el fil, de Montserrat Tura

Deixa un comentari

estirantelfilFa uns dies vaig poder quadrar-me el calendari i anar a la presentació que la llibreria No Llegiu havia preparat del llibre que la , exconsellera de la Generalitat, ha publicat recentment.

El cert és que tenia força interés en poder-hi assistir perquè tenia ganes de sentir de viva veu el que feia escassos dies que havia llegit a Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Volia veure fins a quin punt havia interpretat bé la decepció política que aquesta metgessa, alcaldessa i política, semblava que transmetia al seu últim llibre.

I així és. Estirant el fil no explica res que no puguem arribar a saber tirant d’hemeroteca: que el PSC està seguint una via política que a molta gent li sembla que no és la que va servir per a establir les bases fundacionals del partit. I això és el que la Montserrat Tura ens explica en el llibre, que aquest gir ideològic s’ha produït sobretot en la línia dirigent del partit, que paradoxalment, ha castigat certs militants a galeres per haver-se mantingut fidels a unes idees i als votants als quals representaven.

Per llegir aquest llibre no cal tenir simpaties pel PSC. Qualsevol persona amb o sense idees polítiques pot llegir-lo perquè a tots els partits polítics passa si fa no fa el mateix, però el que passa és que no sempre hi ha veus que tenen la valentia d’expressar en veu alta la seva disconformitat amb la línia de pensament imposada des de les altes esferes.

I de tant en tant, s’agraeix que algú ho faci.

Títol: Estirant el fil
Autor: Montserrat Tura
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-303-2
Preu: 16€

Share