Arxiu de la categoria: Narrativa

Els ulls embenats, de Siri Hustvedt

Deixa un comentari

Ens arriba un llibre de Siri Hustvedt, la seva primera novel·la, Els ulls embenats, publicada originalment el 1992. És a dir, fa 26 anys!

El llibre està compost de 4 episodis de durada desigual on es narren 4 trobades de la protagonista, Iris Vegan, jove estudiant de literatura a la Universitat de Columbia.

Són trobades amb personatges pintorescos: el que li encarrega que descrigui objectes que havien estat propietat d’una dona que va morir assassinada; el fotògraf amic del seu xicot que li farà una foto que acabarà tenint vida pròpia; una malalta amb la qual conviu a l’hospital quan està sofrint migranyes, i -la més llarga- la trobada amb el professor Rose, que li encarregarà la traducció d’un llibre que la trasbalsarà fins al punt de confondre la seva pròpia identitat, i amb el qual establirà una complicada relació sentimental.

I tot això en una ciutat -Nova York- on hi ha apartaments on viu gent anònima, on hi ha bars de mala mort, oberts durant el dia i també a la nit, on al llarg de la novel·la fa molta calor o fa molt de fred, on a vegades és difícil aconseguir uns dòlars per pagar el lloguer o menjar dignament.

També en aquesta ciutat apareixen altres personatges -bàrmans, amigues o individus de dubtosa identitat- que acompanyen a la protagonista en un recorregut contracultural i estrany, en algun moment quasi destructiu i on a una jove estudiant de literatura li costa distingir la realitat de la ficció.

(Professor Rose)

– La ficció no és la vida.
– Tu no ho penses, això.
– Em penso que sí.
– Saps tan bé com jo que la frontera és impossible de traçar, que hi ha ficcions que ens afecten constantment, és inevitable.
– No siguis sofista -va dir-. El món existeix, i és palpable.
– No vull dir això -vaig dir-. Vull dir que realment costa de veure, que els somnis i les fantasies el difuminen.

Diàleg entre el prof. Rose i l’Iris Vegan (pp. 199-200)

Si us agraden les novel·les amb personatges complexos, que mostren les seves crisis personals i existencials, que basculen entre realitat i ficció, que poden anar camí fins a casa amb Els ulls embenats, no hi ha dubte: aquesta obra us atraparà.

Si voleu llegir els primers capítols en pdf de Els ulls embenats de la Siri Hustvedt, seguiu aquest enllaç.

Títol: Els ulls embenats
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7656-0
PVP: 18€

Share

Un petit país, de Gaël Faye

Deixa un comentari

Era el primer cop que començava un llibre d’una persona que ja coneixia per la música. Normalment, els rapers, quan publiquen un llibre ho fan de poesia, ja que hi ha certes característiques que rap i poesia comparteixen. No obstant això, vaig veure que Gaël Faye s’atrevia amb una novel·la i vaig pensar: som-hi! Diguem-ne que, si el país pot ésser petit, no ho és pas el llibre, que dintre de 219 pàgines conta des de la veu d’en Gabriel, un nen mestís de 10 anys, els mateixos fenòmens que l’autor: colp d’Estat, arribada de la guerra, genocidi, exili…

En Gabi, fill d’un empresari francès, viu a Burundi, on passa la major part del temps entre divertides aventures envoltat dels seus amics, entre ells uns bessons circumcidats que sempre que apareixen aporten certa alegria a aquest llibre tan dur. El món d’en Gabi comença a trontollar amb la separació dels pares i s’esfondra un cop irromp la guerra civil el 1993 i el posterior genocidi ruandès de 1994, que allibera l’odi i la violència que l’ésser humà duu a dins i obliga a la família d’en Gabi a marxar a França. 20 anys després, aquell Gabi que ja no és un xiquet, torna al seu petit país per rememorar aquells temps feliços que la gent oblida després d’un trauma.

Com jo, era mig ruandès, però jo l’envejava en secret perquè parlava perfectament kinyarwanda i sabia exactament qui era ell. Al papa el feia posar nerviós veure un xaval de dotze anys que participava a les converses dels adults.

La senzillesa de la narració amaga una forta complexitat sentimental de l’autor, que tracta temes fonamentals dintre del continent africà com la identitat, la por i la superació dels traumes, d’una edat i, tot plegat, de tu mateix. La narració de l’adult es barreja amb la veu d’un adult que atorga la maduresa mental necessària per parlar sobre el dolor de l’exili, les formes de bregar enfront del trauma i la sort de tindre la literatura com a refugi personal.

Tinc els ulls marrons, o sigui que veig tot de color marró. La meva mare, el meu pare, la meva germana, en Prothé, en Donatien, l’Innocent, els companys… tots són de cafè amb llet. Cadascú veu el món a través del color dels seus ulls. Com que tu tens els ulls verds, per a tu jo seré verd.

La innocència del personatge contraresta amb la maduresa en la tornada. La vida està plena d’aconteixements que fan d’un cor que només tenia preocupació per arribar al mango més dolç d’aquell arbre a veure la guerra amb els seus propis ulls. El canvi de punt de vista sobre l’ésser humà deixa una bona reflexió sobre la condició humana i els límits que tenim en condicions extremes.

Aquest llibre obliga al replantejament que tenim dels autors africans i la seva presència en la nostra literatura. Anima —almenys personalment— a llegir-ne més d’ells per poder entendre la complexitat dels pobles que ens són a prop però que no coneixem prou.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Un país petit, de Gaël Faye.

Títol: Un país petit
Autor: Gaël Faye
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-37-1
PVP: 18€

Share

Flor salvatge, de M. Mercè Cuartiella

2 respostes

L’Anna se’ns estrena al Nosaltres amb Flor salvatge, de M. Mercè Cuartiella. A veure què ens explica sobre aquesta… road-movie literària? Ho provarem amb aquest terme. Què ens expliques, Anna?

Flor salvatge és la sisena novel·la publicada de M. Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964). Al 2012 va ser guardonada amb el Premi Llibreter per la novel·la Germans, gairebé bessons, i al 2015 va rebre el premi Mercè Rodoreda pel recull de contes i narracions Gent que tu coneixes.

El punt de partida de Flor de salvatge combina la precarietat laboral, un cadàver i tres companys accidentals de viatge que ens acabaran portant molt més enllà del que sembla a primer cop d’ull.

La protagonista és una dona, la Gràcia, en aquella edat passant els quaranta en què les dones comencem a ser encara més invisibles, precaritzada laboralment, a punt de ser expulsada de casa seva pel monstre de la gentrificació a la ciutat, i no gaire afortunada en les relacions amoroses.

Tot i les seves circumstàncies, la Gràcia és una dona empàtica, de caràcter, bon cor, senzilla i propera, que sense fer-ho de manera conscient, teixeix xarxes al seu voltant, evocant-nos la vida dels barris, la de les veïnes que es cuiden i s’ajuden, la dels comerços de tota la vida on es coneixen les preferències dels clients, la de les barres dels bars com a espai social.

Els personatges, els entorns i el llenguatge de la novel·la resulten molt propers, molt quotidians, i faciliten entrar en la història que ens presenta. Però no és una història plana. És una història que porta les seves protagonistes al límit, que ens acaba mostrant els seus racons més obscurs, aquell passat que s’amaga, o aquelles emocions que costen de compartir. Tot a ritme de road movie.

El que més m’ha atrapat de la novel·la, més enllà de la pròpia història, és l’ordre en què l’autora va presentant els fets i les escenes. L’alteració cronològica que presenta cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, fa que comenci amb una escena que d’entrada no entenem ni sabem d’on ve. A mesura que anem llegint, es van entrellaçant detalls i línies de temps que ens mantenen enganxades a la lectura fins al final.

Moltes gràcies, Anna! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la Flor salvatge de la M. Mercè Cuartiella.

Títol: Flor salvatge
Autor: M. Mercè Cuartiella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-17016-39-5
Preu: 19,50€

Share

Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias

Deixa un comentari

Quan la Sílvia va saber que havíem rebut el Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias, no ho va poder evitar! Li va sortir un somriure fascinant i ens va demanar si el podia llegir ella… què li havíem de dir? Ho hem d’admetre: ella simpatitza amb l’autor del llibre a nivell polític així que… Aquí teniu aquestes memòries de l’exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat, ex… casi de tot!

Tot el que no es volia dir és un llibre molt interessant! On t’hi esperes el relat de les memòries de Xavier Trias -que durant els últims anys i per la nova generació, ha estat l’alcalde de Barcelona, trencant amb el govern dels socialistes de mes de 30 anys-, hi trobes les memòries d’un polític que va estar al costat de Catalunya, partícip de la construcció dels últims 35 anys de l’autogovern català. Una trajectòria interessant, passant per tots els càrrecs, picant pedra, amb honestedat, humilitat i capacitat de negociació, sempre amb un sentiment d’estima cap a Catalunya, Barcelona i la gent que l’envoltava.

En aquest llibre hi trobareu la creació i el naixement de l’estat del Benestar a Catalunya, la recuperació de l’autogovern després del franquisme -creant unes estructures d’Estat, defensant la cultura i la llengua catalanes, la immersió lingüística, la creació de Tv3, dels Mossos, el sistema de salut, ensenyament,…- i la creació d’unes estructures d’Estat. Trias reivindica que, trencant mantres de partit conservador, va fer la llei de parelles de fet, i va anar donant suport a totes les lleis que feien avançar Catalunya socialment: derogació del servei militar obligatori, creació de la primera conselleria de Medi Ambient… enlairant Catalunya des dels ajuntaments, creant infraestructures que van anar lligant el país.

És una vida relatada per etapes, com quan va ser alcalde de Barcelona, on parla dels consensos amb els partits de l’oposició, i el naixement de noves polítiques, no sempre amb empatia amb tothom.

Una altra etapa és, sens dubte, la construcció d’un partit nou on l’independentisme ha sigut el gran protagonista, relat de trobades per el desenvolupament de la històrica jornada de l’1 d’octubre. Trias també ens explica els dies anteriors i posteriors. És un relat de realitats, realitats de persones, que han decebut, però que també han generat sinergies positives. Tot explicat des de el cor, i el sentiment fort d’estima d’en Xavier Trias cap a Catalunya i la ciutat de Barcelona. Al llibre, Trias també dóna les gràcies al seu gran pilar, la seva família, i a uns quants polítics de renom que han fet història al nostre País. I així, d’etapa en etapa, Xavier Trias explica tot el que s’ha amagat o tergiversat dels últims 40 anys de política catalana i espanyola.

Amb una mirada endavant, tenint clar que el futur del nostre País el decidirem les persones, Trias també té clar que els partits polítics d’Espanya han de fer una profunda reflexió sobre la seva actuació durant aquests últims anys i, sobretot, aquests últims mesos. El futur va de la mà de les persones que el lideren. I són moltes.

Gràcies, Sílvia, pel teu escrit!! Ens llegim aviat!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Xavier Trias, Tot el que no es volia dir.

Títol: Tot el que no es volia dir
Autor: Xavier Trias
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-413-8
Preu: 18,90€

Share

Control de plagues, d’Enric Gomà Ribas

Deixa un comentari

Els catalanoparlants i catalanopensants som molts, comparats amb segons qui i poquets si mirem cap amunt de la classificació. Allò del cap d’arengada i la cua de lluç.

Amb tot, la proporció de preocupats per la supervivència, la correcció, la puresa (o no) de la llengua em sembla que és molt superior a la mitjana mundial. O m’ho sembla.

El llibre que ressenyaré a continuació, tot seguit o suara mateix –Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar– és una nova aportació al tema de la correcció/supervivència del català des d’un punt de vista original: Gomà detecta, després d’un capbussament intensiu en un munt de diccionaris, 92 paraules que, tot i haver passat la ITV dels diccionaris normatius n’estan substituint d’altres tantes que ell (i jo) considera normals i/o col·loquials. Més ben dit: dues de les noranta-dues no han passat la ITV: llanterna per lot i enfermetat per malaltia.

Aquest llibre m’hauria agradat escriure’l jo i el celebro entusiàsticament: fora el català cargol poma que expulsa el català de tota la vida! Combrego al 100% amb el criteri.

Els problemes vindran quan hàgim de decidir la vida de qui i la vida d’on. Però això donarà per molts altres llibres que seran molt benvinguts pels paraulaferits.

Posem-nos drets (que no dempeus), tots alhora (que no a la vegada), i fem sortir del prestatge (que no estanteria) les paraules que tenim rovellades (que no oxidades) i vigilem en no caure, no sigui cas que ens omplíssim de blaus (que no de morats).

Gràcies, Enric (encara que trobo que una galleda no és sinònim de gibrell…).

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre d’Enric Gomà, Control de plagues.

Títol: Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar
Autor: Enric Gomà Ribas
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-411-4
Preu: 15,90€

Share

Els metecs, de Pep Puig

Deixa un comentari

Tenim una nova lectora que s’incorpora al Nosaltres, ara que encarem Sant Jordi: es diu Imma Gómez Pallarès i quan vam rebre el nou llibre del Pep Puig i ho vam explicar a Twitter amb un parell de piulades se li van estirar les orelles de cop per dir que “ep! Aquest llibre és fabulós!”. I què havíem de fer? No demanar-li que ens l’expliqués? Aquí teniu la seva ressenya d’Els metecs.

Els Metecs no és una novel·la en francès, tranquils. No és tampoc una biografia literària de Georges Moustaki i de la Marina Rossell. Els Metecs és l’última novel·la d’en Pep Puig que, si ja ens va deixar enganxats i entusiasmats amb la La vida sense la Sara Amat, premi Sant Jordi 2015, ara no ens deixarà moure fins que ens la cruspim sencera.

Pep Puig és un escriptor encara jove amb una obra in crescendo. Cada pas literari que fa supera l’anterior amb escreix. L’home que torna, Les llàgrimes de la senyoreta Marta, L’amor de la meva vida de moment, La vida sense la Sara Amat i, ara, Els Metecs, ens mostren una maduresa literària que no ens fa veure on és el sostre d’aquest escriptor.

Em direu, molt bé, molt bé, però de què va Els Metecs? Calia un títol tan “complicat”? Bravo per l’autor i per l’editor a qui no els deu haver estat fàcil defensar-lo a nivell comercial i ja us dic ara que sí que era necessari. Era, és, el títol. En Pep Puig ens explica el perquè fent referència a la mítica cançó d’en Georges Moustaki, cantada en català per la Marina Rossell. Ja us ho trobareu…

Els metecs, els estrangers metafòrics o reals de la nostra novel·la, són quatre amics que es troben tot fent un cafè després de deixar els fills a l’escola. Així es com comença la seva amistat. En Mario, en Pere, en Guillem i en Rodric tenen entre 40 i 50 anys i són en un moment “delicat” de la vida, de certa desorientació vital. Són molt diferents, es dediquen a feines molt diferents, vénen de famílies molt diferents, tot en ells és diferent… Què els uneix, doncs, a banda de ser pares de fills de la mateixa escola? Els uneix el fet de ser “metecs” de ser “estrangers”. Si hi pensem, tots som estrangers en algun moment de la vida, en algun lloc; potser a la feina, potser amb alguns amics, potser amb la família, potser al país…

La novel·la comença quan en Mario, deprimit per la seva separació recent, explica al Pere -l’escriptor de la colla- que s’ha atrevit a tornar a Les Voltes, el poble on va passar la infantesa, on va ser molt feliç, i que van haver d’abandonar quan els seus pares es van separar i el seu pare va desaparèixer per sempre més. Demana al Pere que escrigui la seva història.

La fascinació que sent el Pere pel relat del seu amic, el fa decidir a dir que sí, i a decidir que, per fer-ho, ell també hi haurà d’anar i viure aquest retorn en primera persona…

No vull explicar-vos el que ve a continuació. Dir-vos que s’estructura en tres parts: El Metec (en Mario), Els Metecs (la història d’en Pere i les peripècies d’en Guillem i en Rodric) i La Metec – ep! no havíem quedat que eren quatre amics?-. La Metec és la Caterina, la Caterina Jou, amiga d’infància de la germana gran del Mario a qui retrobarà a Les Voltes. No us en vull dir res d’ella, l’heu de descobrir.

Dir-vos també que hi ha moments molt “surrealistes” i divertits que aparenten ser reals del tot; moments que ens fan veure que la frontera dels 40 als 50 anys ens enfronta a qüestions vitals que cal resoldre, als quals Pep Puig ens hi fa anar amb una visió irònica que ens fa petar de riure en més d’una ocasió.

Els eixos bàsics són l’amistat, l’enyorança, el desig, el sexe, els vincles, la vergonya, la tendresa, la ironia, motors que, com bé sabeu, ens ajuden molt sovint a navegar en l’estrangeria de nosaltres mateixos.

Tingueu-ho present, si la comenceu, no la podreu deixar. I no perdem de vista el nom d’en Pep Puig: ens trobem de nou amb una gran novel·la d’un gran jove escriptor.

Moltes gràcies, Imma! Ens llegim aviat al Nosaltresllegim!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Puig.

Títol: Els metecs
Autor: Pep Puig
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-17016-44-9
Preu: 18€

Share

Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi

Deixa un comentari

Mare de llet i mel ens acosta la vida de la Fàtima, una dona nascuda al Rif, al Marroc, des d’on decideix emigrar a Catalunya amb la seva filla, La filla estrangera. La novel·la ens relata què suposa aquesta experiència des del punt de vista de la protagonista, que ha de tirar endavant tota sola, sense saber llegir ni escriure i sense conèixer l’idioma del país d’acollida. També ens acosta l’enyor a la pròpia terra, a les aromes i colors de casa, la família… l’enyor quan s’està lluny.

El relat és colpidor i íntim, però defuig dramatismes. Després de ser molts anys “a l’estranger” la Fàtima torna de visita a casa seva i explica a les seves germanes com van ser els seus primers temps a Catalunya. El relat ens trasllada a aquesta estança d’una casa rifenya on les set germanes de la protagonista se l’escolten amb atenció. Estan totes assegudes al voltant d’una taula de fusta, on hi ha una safata plena de gots estrets amb te fumejant.

Germanes, les dones com nosaltres, sense coneixement de lletra, sense saber l’idioma dels qui ens governen, anem pel món com si no hi toqués el sol, a les fosques, fent tentines.

Jo mateixa, com a lectora, m’he sentit convidada en aquesta trobada íntima de la Fàtima amb la seva família.

Gràcies al seu esforç i treball, i a la solidaritat d’algunes persones, la Fàtima i la seva filla aconsegueixen tirar endavant. Tal i com diu la Fàtima, “Naixem per ser emparats, morim per ser emparats, però tota la vida que no podem sobreviure sense agafar-nos a una mà o l’altra.”

La novel·la intercala l’experiència de Fàtima i la seva filla a Catalunya, amb la seva vida anterior al Marroc, des de que Fàtima va néixer i fins que decideix abandonar el seu país. A través dels ulls de Fàtima coneixerem el dia a dia d’una família humil d’una zona rural de Marroc on, com molt bé apunta la protagonista, les dones estan obligades a treballar de sol a sol sense guanyar res a canvi i sense tenir ni veu ni vot en la presa de decisions, que sempre recau en mans dels homes.

Els anys al Marroc estan narrats en tercera persona, però segueixen mantenint la Fàtima com a protagonista. Així doncs, l’estructura de la novel·la separa la història en dos plans geogràfics i temporals diferenciats, cosa que aporta moviment i riquesa al relat.

De la mà de Fàtima descobrirem el món de les dones musulmanes, el que es veu i aquell que queda amagat als ulls de la societat. També ens mostra els tabús, creences, prohibicions a què estan sotmeses les dones i les nenes en aquells indrets on la tradició està més arrelada.

Les noies com cal no parlen, no miren, i encara menys ensumen els homes.

L’autora, Najat El Hachmi, va néixer a Nador (Marroc) el 1979 i va arribar a Catalunya amb només 8 anys. Sembla que la seva novel·la inclogui algun tret autobiogràfic, si no d’ella, del seu entorn més proper. De fet, Mare de llet i mel retrata els costums i estil de vida rifenys. Alhora, ens mostra com segueixen pesant les tradicions, malgrat ser a quilòmetres de distància.

Tradicions sovint injustes i que perpetuen les desigualtats entre homes i dones. En certa manera, el relat de Fàtima dona veu a tot un conjunt de dones que semblen ser invisibles. Unes dones que han de viure, ja sigui al Marroc o aquí, en contextos hostils, on s’han de sobreposar a tot tipus de barreres i desgràcies.

La novel·la també ens parla de maternitat i del vincle entre mares i filles, que ocupa un lloc central en tot el relat. Una mare, la Fàtima, que se sent lligada per un cordó umbilical imaginari amb la seva filla, encara que no sempre serà capaç de comprendre-la ni de donar-li allò que més necessita.

Mare de llet i mel ens fa sentir admiració i compassió per la Fàtima: una dona que ha viscut sempre per als altres i a qui la vida no ha sabut compensar, víctima d’una cultura que li ha coartat sempre la llibertat i que acabarà allunyant-la d’allò que més estima.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols de Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi.

I aquí teniu el Premi Sant Joan 2015 que fa de primera part d’aquest llibre: La filla estrangera i que en Lluís-Emili va ressenyar fa temps aquí, al Nosaltresllegim.

Títol: Mare de llet i mel
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-297-7644-7
Preu: 20,50€

Share

Blanca Busquets ens explica el seu llibre ‘La fugitiva’

1 resposta

En un moment de rauxa i galtes, quan ens vam trobar un tuit agraït de la Blanca Busquets per haver ressenyat els seu últim llibre, La fugitiva, no vam poder evitar-ho i l’hi vam dir allò de…

Escolta! Si et ve de gust explicar-nos-el tu…

I aquí la teniu. La Mireia i la seva creadora, la Blanca Busquets, tornen al Nosaltres però amb un enfoc únic. Esperem que gaudiu tant de la lectura del text, com de La fugitiva:

La Mireia se’m va escapar de Jardí a l’obaga. Ella era el personatge amb una actitud més controvertida al llibre, la que amarga la vida de l’Aniol, el protagonista. N’hi va fer de molt grosses i tots els lectors l’hi tenien jurada. Jo no. Perquè jo sabia, m’olorava que, si havia actuat com havia actuat, era perquè alguna n’hi havia passat en algun moment de la vida.

I bé, vaig tenir raó. Perquè buscant, buscant, va resultar que la Mireia tenia una vida de novel·la. I vaig decidir escriure-la. La fugitiva té ben poc a veure amb Jardí a l’obaga, només es toquen per alguns fets concrets i per l’eterna presència el·líptica de l’Aniol, que ella sempre du al cor. Vull dir, amb això, que, si no heu llegit Jardí a l’obaga, no passa res. Aquesta és una altra novel·la, amb la Mireia com a protagonista, una dona que s’està asseguda en un pis del barri de Sarrià de Barcelona, quan té més de noranta anys, envoltada de minyones de qui no sap el nom. Esquerpa i, fins i tot diria, xenòfoba i gens propensa a somriure, només s’entén bé amb la seva neta, la Sònia. La Mireia ens anirà explicant la seva vida, partint de la tragèdia que va marcar la seva manera de ser, i de la qual ningú, ningú, no sap res fins ara.

El rellotge de la Mireia són els sorolls que l’envolten. Viu pendent de quan es posen i es treuen les cadires del bar de sota, de l’obertura dels porticons de la llibreria, del repicar cassoles de la minyona de torn a la cuina, del soroll de la pluja o de les converses de la gent del carrer. I, al seu voltant, van i venen neta i filla, però també, a poc a poc, apareixeran més personatges: els veïns, que ella espia amb els binocles d’òpera que tenia guardats en un calaix. Aquest, el dels veïns, serà tot un món. I el de familiars que havien desaparegut i, ves per on, decideixen tornar. I, tot d’una, el mirall; la sensació de veure en una altra persona el mateix que es va trobar ella, el que la va estripar de dalt a baix ara fa vuitanta anys.

Això, això la farà reaccionar.

A mi també m’ha fet reaccionar. Potser també a vosaltres, lectors. Ho he escrit amb l’esperança de fer-vos passar una estona distreta, però també m’agradaria que, d’alguna manera, aquesta dona que fuig de tot us donés un cop de mà. Tota vostra.

Blanca Busquets
Febrer ‘18

Moltíssimes gràcies pel teu escrit, Blanca! I ja ho saps que t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La fugitiva de Blanca Busquets.

Títol: La fugitiva
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Share

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

Deixa un comentari

El títol ja ens anuncia que es tracta d’un relat pensat i escrit en primera persona per Agustí Vilamat i Prunell, que si hagués existit realment hauria celebrat el centenari del seu naixement l’any passat (2017).

M’afanyo a dir que crec que el personatge em sembla que mereix un lloc al costat o molt a la vora de la Colometa, del Soleràs i d’altres il·lustres testimonis de la laberíntica i feixuga història del país -i de la llengua- a través dels anys que acaben cap al maig de 1945.

El llibre comença amb una introducció en la qual el que s’autoanomena “el narrador” fa una “relació breu però indispensable dels seus 23 primers anys de vida”. Molt aviat sabrem que als quatre anys un accident el deixa borni -fet que el marca per tota la vida- i que no gaire més tard descobreix que la llengua que li serveix per parlar amb els seus pares o companys de jocs, a Solsona, també es pot escriure i llegir. L’estiu de 1925, data del descobriment, li canvia la vida, ja que s’enamora de la llengua i la converteix en la passió de la seva vida.

Estirant aquest fil anem sentint, en paral·lel, el ressò dels esdeveniments: la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat, la Guerra (dita) Civil, l’èxode dels vençuts, la duríssima realitat dels camps de refugiats (com el que li toca a ell a Argelers).

El 13 de juny de 1940, comença la segona part i la novel·la s’aparta dels fets que van passar per entrar a narrar allò que hauria pogut passar si Franco, efectivament, hagués declarat la guerra als Aliats i s’hagués unit a l’Eix nazi-feixista.

Començant pel bombardeig del camp d’Argelers per l’aviació victoriosa de Franco. Les tropes encapçalades per falangistes i requetès ocupen tot el Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent que, amb l’aprovació de Hitler, queden annexats a l’Espanya Nacional i sotmeses al mateix règim que la resta del país un cop perduda la guerra.

Agustí Vilamat, el força inofensiu corrector de català borni, es troba en un remolí que, després d’un amor intensíssim, breu, no consumat i viscut entre els filferros del camp d’Argelers, el porta a refugiar-se en un mas perdut entre les muntanyes pirinenques a redós del Canigó. Les notícies que li van arribant són desoladores: la rendició de la França de Pétain, l’ignominiós afusellament de Companys, l’avenç imparable dels alemanys,…

A través de l’únic ull de l’Agustí anirem veient desfilar una galeria de personatges en què es barregen els que van existir com Irla, Ventura Gassol i Tarradellas, Churchill, Pétain, Franco, Serrano Suñer, Azaña, Queipo de Llano, De Gaulle… amb d’altres d’inventats i construïts amb mestria. A uns i altres se’ls fa actuar de manera ahistòrica però terriblement versemblant.

Agustí, des del bombardeig del 1940, té el desig de matar franquistes i no faig cap espòiler si dic que, finalment en mata un: el mateix Franco. No explico en quines circumstàncies.

Entremig han passat moltes coses imaginàries però, repeteixo, versemblants. Molt emotives, sovint dramàtiques com les que es produeixen en l’enfrontament dels maquisards amb col·laboracionistes (un dels fragments més bells i tensos del llibre) o l’emocionant episodi de la captura de Franco, prèvia exhibició de sadisme de Queipo de Llano.

La història no acaba amb la mort del Generalísimo i hem de presenciar com les coses van esdevenint amb una terrible lògica de manera que l’Agustí -o el que en queda, ja que la guerra li ha pres trossets- haurà de veure que el futur és com és i no com ell hauria somiat i volgut.

Joan-Lluís Lluís domina l’us de la llengua i es percep l’amor que li té però a més demostra que sap elaborar una trama que ens agafa des del primer moment.

El darrer capítol, que no us heu de perdre, obre una escletxa de llum i ens encomana optimisme.

Em sembla un boníssim Premi Sant Jordi que, com ja s’endevina dels meus comentaris, recomano sense reserves.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Jordi 2017 de Joan-Lluís Lluís.

Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-701-2
Preu: 20€

Share

Aglutinació, de Joan Jordi Miralles

Deixa un comentari

Sincerament, pense que una novel·la així era necessària. Estava ja una mica saturat d’aquesta tendència d’idealitzar-ho tot, de veure les grans ciutats amb filtres daurats, com si no hi hagués gent putejada que darrere d’un somriure d’aparador ha estat 13 hores de torn.

Miralles descriu la Londres que qualsevol persona jove no-adinerada ha viscut. Aquella que quan arribes et plouen els colps de realitat. Tant se val que al teu país sigues el culte o el dels idiomes que domines: sense diners, a Londres, eres l’última rata que dorm a una cuina que tu mateix t’encarregues de netejar per guanyar unes lliures que et puguen servir.

Així, clar i cru, l’autor ens conta la història d’un home que fuig de sí mateix i que, per guanyar-se la vida, li toca, com a qualsevol persona, ser l’últim esglaó a la cadena social londinenca.

Primerament, treballa en una divertida hamburgueseria i comparteix una minihabitació amb un llit calent -és a dir, 12 hores per a mi, 12 hores per a tu- amb altre home aficionat al vodka i que, com ell, treballa en una altra hamburgueseria. Per cert, si totes són com aquesta, feu-vos vegans i no torneu a anar-hi mai més.

Deixeu la roba escampada damunt els coixins. Davant teu, per l’estret i llòbrec passadís, la Sumyo es mou amb els pits a la fresca i unes calces blanques que contenen un cul fornit, basculador, fabulós. En Torí, en tot això, no ha obert la boca, però notes que després una olor de mascle dolça i farinosa, com de galeta. Et preguntes què diantre li deu estar passant pel cap, si realment se sent a gust o, ben al contrari, no les té totes davant del fet que estàs a un pas de fer-t’ho amb la seva parella, que al capdavall és qui ho està provocant tot.

No tot és negatiu. Es troba una oportunitat d’entrar a la recepció d’un hotel on, segons el contracte, treballa 4 dies setmanals que després es converteixen en jornades que només pot suportar amb dobles whiskies sense gel. A dins hi troba unes persones que, tot d’un plegat, esdevenen una mena de família: Etham, amb un membre prodigiós que deixa fotografiar a canvi d’unes lliures; un racista que odia els negres; un gallec de qui no et pots fiar; i el cap de l’hotel, que darrere d’uns ulls blaus com el cel deixa entreveure certa tirania.

L’afició a la beguda, el sexe i les baralles acompanyen al nostre protagonista durant tota l’obra, fent d’aquesta una vertadera muntanya russa de sensacions i emocions, fins al punt de voler ajudar el protagonista i veure’t frustrat per no poder traspassar les seues pàgines.

Aquí teniu els primers capítols del Premi Joanot Martorell del Joan Jordi Miralles!

Títol: Aglutinació
Autor: Joan Jordi Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi de narrativa Joanot Martorell de Gandia
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7642-3
PVP: 19€

Share