Aquí teniu les fotos del Sant Jordi 2018 que hem viscut al Nosaltresllegim!
Esperem que hàgiu gaudit d’aquesta Diada de Sant Jordi tant com Nosaltres, que tingueu el vostre llibre signat i esperem trobar-vos al carrer, l’any que ve, en el dia més bonic de l’any!
Aquí teniu les nostres fotos de la Diada!
Recordeu com va ser el Sant Jordi de l’any passat? Nosaltres si!!
Mare de llet i mel ens acosta la vida de la Fàtima, una dona nascuda al Rif, al Marroc, des d’on decideix emigrar a Catalunya amb la seva filla, La filla estrangera. La novel·la ens relata què suposa aquesta experiència des del punt de vista de la protagonista, que ha de tirar endavant tota sola, sense saber llegir ni escriure i sense conèixer l’idioma del país d’acollida. També ens acosta l’enyor a la pròpia terra, a les aromes i colors de casa, la família… l’enyor quan s’està lluny.
El relat és colpidor i íntim, però defuig dramatismes. Després de ser molts anys “a l’estranger” la Fàtima torna de visita a casa seva i explica a les seves germanes com van ser els seus primers temps a Catalunya. El relat ens trasllada a aquesta estança d’una casa rifenya on les set germanes de la protagonista se l’escolten amb atenció. Estan totes assegudes al voltant d’una taula de fusta, on hi ha una safata plena de gots estrets amb te fumejant.
Germanes, les dones com nosaltres, sense coneixement de lletra, sense saber l’idioma dels qui ens governen, anem pel món com si no hi toqués el sol, a les fosques, fent tentines.
Jo mateixa, com a lectora, m’he sentit convidada en aquesta trobada íntima de la Fàtima amb la seva família.
Gràcies al seu esforç i treball, i a la solidaritat d’algunes persones, la Fàtima i la seva filla aconsegueixen tirar endavant. Tal i com diu la Fàtima, “Naixem per ser emparats, morim per ser emparats, però tota la vida que no podem sobreviure sense agafar-nos a una mà o l’altra.”
La novel·la intercala l’experiència de Fàtima i la seva filla a Catalunya, amb la seva vida anterior al Marroc, des de que Fàtima va néixer i fins que decideix abandonar el seu país. A través dels ulls de Fàtima coneixerem el dia a dia d’una família humil d’una zona rural de Marroc on, com molt bé apunta la protagonista, les dones estan obligades a treballar de sol a sol sense guanyar res a canvi i sense tenir ni veu ni vot en la presa de decisions, que sempre recau en mans dels homes.
Els anys al Marroc estan narrats en tercera persona, però segueixen mantenint la Fàtima com a protagonista. Així doncs, l’estructura de la novel·la separa la història en dos plans geogràfics i temporals diferenciats, cosa que aporta moviment i riquesa al relat.
De la mà de Fàtima descobrirem el món de les dones musulmanes, el que es veu i aquell que queda amagat als ulls de la societat. També ens mostra els tabús, creences, prohibicions a què estan sotmeses les dones i les nenes en aquells indrets on la tradició està més arrelada.
Les noies com cal no parlen, no miren, i encara menys ensumen els homes.
L’autora, Najat El Hachmi, va néixer a Nador (Marroc) el 1979 i va arribar a Catalunya amb només 8 anys. Sembla que la seva novel·la inclogui algun tret autobiogràfic, si no d’ella, del seu entorn més proper. De fet, Mare de llet i mel retrata els costums i estil de vida rifenys. Alhora, ens mostra com segueixen pesant les tradicions, malgrat ser a quilòmetres de distància.
Tradicions sovint injustes i que perpetuen les desigualtats entre homes i dones. En certa manera, el relat de Fàtima dona veu a tot un conjunt de dones que semblen ser invisibles. Unes dones que han de viure, ja sigui al Marroc o aquí, en contextos hostils, on s’han de sobreposar a tot tipus de barreres i desgràcies.
La novel·la també ens parla de maternitat i del vincle entre mares i filles, que ocupa un lloc central en tot el relat. Una mare, la Fàtima, que se sent lligada per un cordó umbilical imaginari amb la seva filla, encara que no sempre serà capaç de comprendre-la ni de donar-li allò que més necessita.
Mare de llet i mel ens fa sentir admiració i compassió per la Fàtima: una dona que ha viscut sempre per als altres i a qui la vida no ha sabut compensar, víctima d’una cultura que li ha coartat sempre la llibertat i que acabarà allunyant-la d’allò que més estima.
Aquí podeu començar a llegir els primers capítols de Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi.
I aquí teniu el Premi Sant Joan 2015 que fa de primera part d’aquest llibre: La filla estrangera i que en Lluís-Emili va ressenyar fa temps aquí, al Nosaltresllegim.
Títol: Mare de llet i mel
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-297-7644-7
Preu: 20,50€
La novel·la està escrita en rigorosa primera persona. Tan rigorosa que l’he rellegit i no he sabut trobar el nom de la protagonista-narradora enlloc.
Comença quan la protagonista, amb uns 17 anys d’edat, acaba els estudis a un institut de Vic. Ha tret notes brillants als estudis i s’ha fet una mica famosa perquè ha tret una de les millors notes a la Selectivitat i un periodista es va fixar en els cognoms i la va entrevistar, després n’hi va haver d’altres que també ho van fer i al final la Televisió i tot. És, doncs, “la noia marroquina del nou i mig de la Selectivitat”. Ella no en fa gaire cabal, ja que no li costa gens aprendre: té el cap lleuger, que és la traducció aproximada d’espavilat en la llengua de la mare.
Llegeix apassionadament des de Nietzsche i Fromm fins a Montserrat Roig, Joyce, Marçal, Rodoreda i Pla, i té llargues converses sobre aquests temes amb un company de l’Institut, que anomena A i prou, per qui sent un cert enamorament adolescent, tot i que acabarà descobrint que no serà capaç de “deslliurar-la del drac”.
Després d’un moment crític s’adona que no és capaç de trencar amb la seva mare i el seu món de marroquina rifenya analfabeta, que fa servir una llengua que és “del tot aliena al paper, que es transmet per l’aire sense deixar rastres de cap mena”.
Decideix, per amor a la mare, seguir el camí que ella, i tota la comunitat, esperen d’una dona com cal. Abandona la lectura, els estudis, busca feina i es disposa a casar-se amb l’home que des de petita li ha estat destinat: el seu cosí El Driss, vint anys més gran, no pas un vell. D’aquesta manera farà feliç la mare que viu pendent de la consideració que en tinguin al poble, el cosí podrà tenir papers mitjançant el reagrupament familiar i la mare quedarà alliberada de la responsabilitat de pujar la noia: ara la responsabilitat recaurà en el marit.
Intenta convertir-se en analfabeta però no se’n surt. I la llengua per ella és una cosa omnipresent. Sempre parla de la llengua de la mare i la llengua d’aquí que és en la que ella pensa, escriu i parla perfectament, amb el deix de la Plana ben perceptible. I constantment fa observacions de com es diuen les coses, els objectes, els menjars, els girs, buscant-ne les equivalències sovint per aproximació. No una ni dues; no les he comptat però segur que sobrepassen de molt el centenar.
No continuaré amb l’argument. No vull fer allò d’aixafar la guitarra, traducció poc afortunada del mot “spoiler”.
Jo crec que el llibre es pot definir de diverses maneres. En primer lloc la dona, les dones, ocupen gairebé tot l’espai. La dona marroquina, però també -i molt- la dona genèricament. Tot llegint el llibre anem descobrint que les formes d’organització social radicalment masclistes dels marroquins -quan viuen aquí i quan continuen al poble- no fa tant les teníem ben a la vora.
La nostra protagonista cita Maria Mercè Marçal i diu que ella també “pot agrair a l’atzar haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. I ella creu que ha d’afegir un quart do. No l’explicita però no cal: òbviament es refereix a formar part d’un col·lectiu estrany en llengua, tradicions, vestits, religió…
Del món dels homes marroquins immigrats, “dels cabells arrissats i bigotis” que diu ella, en parla poc i en surt ben mal parat. I els homes, al poble, no gaire millor.
Naturalment el llibre se’l pot definir com un inestimable testimoni d’una realitat, la comunitat marroquina (concretament rifenya) vivint en una ciutat petita on ningú no es considera racista (a la novel·la no hi surten energúmens) però amb més barreres i subtils humiliacions de les que sembla: els episodis de la recerca de pis, la ETT o el Primer Fòrum Intercultural, al qual la convoquen perquè parli sobre els problemes dels marroquins i on acaba veient que es tracta dels problemes que provoquen els marroquins.
A mi, que no sóc dona, m’ha interessat moltíssim. Haig de reconèixer que compartir la passió per les paraules m’ha provocat una altíssima empatia. I el tema de la cosificació de la dona en gairebé totes les cultures i nivells socials, també.
Si tot això creieu que és del vostre interès llegiu i recomaneu aquest llibre. Jo ho estic fent.
Títol: La filla estrangera
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi Sant Joan 2015
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-297-7468-9
Preu: 20,50€
Títol: La caçadora de cossos
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-6641-226-1
Preu: 20,50€
Estimats nosaltres, és aquesta una de les vegades en què no sé ben bé què dir-vos.
Després de llegir-me La caçadora de cossos, de la Najat El Hachmi, no sé si us he de comentar que és una novel·la transgressora, dura, crua i explícita sexualment o bé que estem davant d’una versió de la Ventafocs a la moderna, relatada amb tots els ets i uts, però que… Bé, una cosa sí que tinc clara: no m’agradaria explicar-vos-la massa, perquè jo crec que és d’aquelles narracions que val la pena que el lector vagi descobrint per ell mateix.
Sí que us puc dir que hi ha dues parts claríssimes des del punt de vista estilístic (podríem separar-ne fins i tot una tercera) gràcies a les quals destapem la protagonista en cos i ànima. És indubtable que l’autora domina el llenguatge amb tanta precisió que les imatges que descriu es fan paleses d’una manera inconfusible, brutal, feridora en alguns episodis… fa parlar la noia sense embuts a través d’un camí tortuós que ella mateixa descriu així:
Em sentia ben bé d’aquesta manera: palplantada davant d’un bufet lliure variat i els ulls que m’anaven d’un plat a l’altre amb ganes de tastar-los tots i tement que no tingués prou lloc per encabir un pessic de cadascun d’ells.
Un dels episodis que m’ha agradat més es el d’El Panjabi. Des del meu punt de vista, és d’aquells en què la Najat mostra un talent fora de sèrie en la creació plàstica a través del llenguatge. Us n’he volgut copiar el darrer paràgraf:
(…) Fruita amb sal era desconcertant. A mi m’agradava menjar coses que no hagués tastat abans, però fruita amb sal era massa estrany. En un plat marró de vidre hi va posar unes quantes pakores: ¡esto picar un poco! I la llengua li tornava a espetegar, ràpida, quan feia la te. Jo, fora de l’excitació, amb ell ja no sabia què fer-ne. Preguntar el nom? Preguntar la procedència? Edat? Jo el que volia era follar i em sentia cada cop més incòmoda dins d’aquella casa que m’ofegava de plàstic. Fins que va començar a menjar i va treure de la nevera una ampolla de quètxup. Esto bueno con pakora. I la erra sonava molt diferent però a mi el desencant ja m’havia arribat, el desencant de veure sucar un plat tan exòtic en una cosa tan vulgar com el quètxup.
Potser una cosa sí que tinc clara que us puc dir: si aquest Sant Jordi voleu parlar d’amor i de sexe, de roses i d’orgasmes, de mirades i de suor, aquest és el llibre!
