Arxiu de la categoria: 2012

Pagèsiques

2 respostes

Títol: Pagèsiques
Autor: Perejaume
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-2976-849-7
Preu: 24,90€

Pagèsiques és el darrer poemari de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), reconegut pintor i escultor català, Premi Nacional d’Arts Visuals de l’any 2005 i Premi Nacional d’Arts Plàstiques del 2006. Anteriorment havia escrit els poemaris Oli damunt paper (1992) i Obreda (2003).

Seguint l’estela de les Geòrgiques de Virgili, els ciments de Pagèsiques tenen la intenció d’esdevenir un monument al món del camp i la pagesia, íntimament lligat a l’autor.

A cadascun dels cinc llibres que el componen, Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller i Bloc de notes, Perejaume es mimetitza amb el seu medi, servint-se en ocasions d’aquest per obtenir símbols amb els quals donar textura als poemes -els boscos, el camp, les muntanyes, els arbres, el vent, etc.- i en altres ocasions per aconseguir que aquest medi natural tan seu, barreja de terra fèrtil i paraula, esdevingui el propi poema en cos i ànima. Aquest grau de complicitat i simbiosi entre l’art i la natura és una de les constants a tota l’obra artística de Perejaume.

Tan gran és la seva identificació amb la natura que és difícil llegir Pagèsiques i que no et vingui al cap el mite de Dafne i Apol·lo, en el qual Dafne es converteix en llorer fugint de la persecució d’Apol·lo. I és que, per moments, sembla que Perejaume desitgi transformar-se en arbre o muntanya.

A banda de les constants mencions al medi natural, també trobareu referències a la pintura i als pintors que han influenciat Perejaume i que admira. Com exemple aquests versos:

El pintor mira la terra a contraclaror, la nit de Sant Joan:
vingui al paper una claror joànica de brosses i mirós.

Els cinc llibres contenen poemes asimètrics en vers lliure, proses, pensaments i reflexions posades en negre sobre blanc. I puntualment hi ha micropoemes d’un sol vers on queda latent l’estreta relació entre paisatge i escriptura:

Vaig encomanar-me als arbres que em donessin camí.

Perejaume, que va ser guardonat el 13 de febrer amb el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana per aquest Pagèsiques, i va tenir oberta a La Pedrera, i prorrogada fins al 26 de febrer, l’exposició Ai, Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, un motiu més per conèixer l’art d’aquest artista multidisciplinar.

Share

DG

2 respostes

Títol: DG
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Pàgines: 251
ISBN: 978-84-7727-227-4

DG és un llibre de l’any 1998 d’en Ramon Solsona que ja havia llegit però que, gràcies a l’amabilitat d’un estimat parent, he tingut l’oportunitat de rellegir. I com que tinc mala memòria he pogut fer-ho i gaudir-lo com si fos la primera lectura. Es tracta d’un llibre molt divertit. Durant la lectura no ens farà esclafir de riure, però sí que aconseguirà que, mentre el llegim, dibuixem un agradable senyal d’estar passant-nos-ho d’allò més bé.

Aquest llibre de 1998 podria haver estat escrit ara, ja que el comportament de molts dels seus protagonistes (polítics de diversa índole), la seva malaptesa, les corresponents conxorxes i deliris, malauradament encara són ben presents avui en dia.

També ens trobarem amb ciutadans ben originals que, amb la seva hilarant o si més no original manera de fer, s’enfronten o fan la gara-gara als esmentats polítics.

Maruja Ruiz (MR), és la protagonista del llibre. Una dona senzilla i fins i tot amb pocs coneixements culturals que, sense saber com, es troba encimbellada en el càrrec de Consellera de Felicitats Diverses de la Generalitat de Catalunya.

Ramon Solsona ens acompanya a seguir les insòlites aventures de la nostra MR al llarg de tota la seva carrera política en la qual arribarà a conèixer un divertit personatge: un Conseller de la Generalitat que amaga amb una disfressa i un bigoti la seva condició de soci i seguidor del RCD Espanyol de Barcelona.

Share

Quan un llibre pot canviar-ho tot

4 respostes

Títol: La metgessa de Barcelona
Autor: David Martí
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-297-6916-6
Preu: 18,50€

És el Nadal de l’any 1562 i la Lluna Aymeric espera al seu marit, n’Hug de Montcada, acompanyada de la seva filla Eulàlia després de molt temps sense que la família s’hagi pogut reunir. El noble però, abans de poder trobar-se amb la seva família, és assassinat per l’àrab Assuf al-Barim, un enemic que pretén arrabassar-li allò que creu seu.

És just en aquest moment quan la Lluna, una metgessa amb uns poders heredats d’altres temps, s’endinsarà en la major aventura de la seva vida: protegir el Llibre de les essències, un manuscrit molt poderós que en males mans podria portar el mal a la Terra. Per poder salvar-lo haurà de descobrir els secrets de la Barcelona més antiga, aquella que només les pedres sobre les quals ha estat construïda els hi pot revelar.

En David Martí, després de l’èxit de la seva primera novel·la Les bruixes d’Arnes, ens porta La metgessa de Barcelona, una novel·la carregada de misteri i de llocs emblemàtics de la nostra Barcelona. Si bé és cert que, en la meva humil opinió, a vegades els fets resulten massa coincidents i trepidants, la història aconsegueix submergir-te en el món dels protagonistes fins al punt de simpatitzar amb ells. També cal remarcar que és de lectura senzilla i amena gràcies als seus múltiples diàlegs, la qual cosa fa que te’l cruspeixis en un moment!

Si el que voleu és perdre-us per una Barcelona del segle XVI on la pesta negra hi és present i la història de la ciutat es descobreix caminant pels seus carrers, no dubteu ni un sol segon a llegir-vos aquest llibre. Us resultarà apassionant descobrir racons de la ciutat que de ben segur no coneixíeu.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

El moment en què tot va canviar, una gran novel·la

Deixa un comentari

Títol: El moment en què tot va canviar
Autor: Douglas Kennedy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 720
ISBN: 978-84-6641-467-8
PVP: 22,50€

Nosaltres, estic a punt de fer un comentari en el qual no sé ben bé què dir. Em fa por! Fa quatre dies vaig llegir al Qué Leer una entrevista amb en Douglas Kennedy i em va semblar que ell, el propi autor, “xerrava” massa, així que vull mirar de ser ben discreta…

I -oh, contradiccions de la vida!- he pensat a dir-vos-en el final! Sí, sí, l’autèntic, les darreres línies, que m’han semblat  inoblidables com les de L’amor en el temps del còlera, per citar un d’aquells finals que et fan sentir reconfortat amb l’art de la literatura. Aquí va, doncs:

(…) El desig de connectar. La por inherent de connectar.
I, enmig de tot això, també hi ha…
El moment.
El moment que ho pot canviar tot. El moment que potser no canvia res. El moment que ens menteix. O el moment que ens diu qui som, què busquem, què volem descobrir… i possiblement mai ho farem.
Som realment lliures del moment?

Ja teniu el The End d’una novel·la de 717 pàgines que no sé a quina categoria classificar… Romàntica? Sí, però és dir-ne molt poc! Thriller? Això despistaria! Drama? Home, Déu n’hi do, però… Històrica? Potser sí! La posarem també a històrica perquè, per sobre de tot, m’ha semblat una novel·la que parla de persones, en el sentit universal i transcendent de les emocions que ens fan viure les bones novel·les, a les que sí els passa el que els passa és, precisament, perquè són a Berlín als 80.

A més, ho farem així perquè penso que si algú busca una novel·la romàntica convencional i topa amb El moment en què tot va canviar es pot endur una decepció monumental! Per què? Doncs, per exemple, perquè Ella (la Petra Dussmann) surt a la pàgina 181! Això Corín Tellado no ho hauria fet mai! Bromes a banda, deixeu-me dir que estem molt més a prop de la pel·li La vida dels altres, que no pas de Tens un e-mail! Una mica com passa a El temps entre costures; també allà la Història determina les històries de la gent, tot i que sense reduir a zero la lliberat de l’individu, la qual cosa permet ordir una trama en absolut maniquea.

Bé, us deixo que tinc ganes de donar més voltes al que he llegit al llarg de les darreres setmanes… Abans, però, us puc fer una pregunta? Heu tingut mai la impressió de viure, just quan té lloc, un moment d’aquests que ho canvia tot?

Share

El somriure de les dones

2 respostes

Títol: El somriure de les dones
Autor: Nicolas Barreau
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-6641-487-6
Preu: 19,90€

El somriure de les dones, de Nicolas Barreau, té com a protagonista una dona, Aurélie, que ha pasat per una mala ratxa amb la seva antiga parella i que és propietària d’un restaurant anomenat ‘Le temps des cérises’.

Després de dies de soledat i tristor, tot passejant per París, entra en una llibreria en la qual hi ha un llibre que li crida l’atenció. El que ella no sap és que aquest llibre parla d’ella i del seu restaurant: s’hi explica tota la seva vida.

Al·lucinada pel llibre, intenta concertar una trobada amb l’escriptor que ha escrit aquest llibre de la seva vida però el seu representant no li vol dir res d’ell: només fa que posar-se enmig per tal que a l’Aurélie li sigui impossible saber qui és aquest escriptor.

El llibre m’ha agradat molt perquè mentre el llegia podia recordar paisatges, llocs i moments de quan vaig visitar la bonica ciutat de París.

És una història d’amor molt bonica, que et fa viatjar pels carrers de la capital francesa mentre t’il·lusiones amb la història, i és un llibre que manté la tensió durant tot el relat mentre esperes saber si l’Aurélie podrà o no trobar-se amb el seu l’escriptor.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

El llibre i la rosa és guai!

3 respostes

Títol: El llibre i la rosa
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Geronimo Stilton
Pàgines: 48
ISBN: 978-84-9932-762-4
Preu: 8,95€

La mare em va regalar El llibre i la rosa i me l’he cruspit en un cap de setmana. És una nova aventura de Geronimo Stilton que passa a Barcelona i us la recomano d’allò més.

Jo ja començo a ser una mica gran per aquests llibres més curts de Geronimo (ara ja m’agraden més els Viatges al Regne de la Fantasia, perquè tenen més “substància”) però aquest, com que passa a Barcelona, “la ciutat més alegre del món” segons el protagonista, doncs és especialment divertit!

Bé, doncs, que us el recomano!

* * *

Aquí comença “la mare de la comentarista” per dir-vos que jo també me l’he llegit i m’ha agradat força!

Geronimo Stilton (ell ho escriu sense determinant) no és ni de bon tros tan ximple com ho eren en els meus temps Els cinc, sinó que té un punt de sal i pebre que el fa prou distret! A més, en aquest llibre es descriu com a “encaterinat”, la qual cosa ha permès a la meva filla aprendre un mot nou i en desús! Abans de Màrius Serra, li toca a Geronimo!

Share

Les segones oportunitats sempre arriben en el moment adequat amb bones intencions

3 respostes

Títol: Bones intencions
Autor: Maria Mercè Roca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 907]
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-424-1
Preu: 19,00€

Bones intencions us pot semblar un títol un pèl cursi i ambigu però reflecteix ben bé el rerefons del llibre; les segones oportunitats de la vida. Segones oportunitats que a vegades se’ns escapen, deixem passar o ens hi enganxem com els llençols al matí. Per sort, la protagonista d’aquesta història, la Valèria, aprofita la dita castellana -tan escoltada a casa- del “no hay mal que por bien no venga”.

La Valèria és una dona que aparentment roman en una vida tranquil·la i plaent. Casada, amb dos fills, regenta una farmàcia juntament amb el seu marit. Tot se li capgira, però, quan descobreix que aquest té una aventura amorosa amb una noia xinesa bastant més jove que ell. A partir d’aquest moment decideix donar un gir inesperat a la seva vida i posar-hi el pessic d’emoció que li mancava. És llavors quan la Valèria s’embarca en un projecte que acollirà una gran família de personatges esgarriats sense motivacions ni propòsits.

El darrer llibre de l’escriptora Maria Mercè Roca -coneguda també pel serial televisiu Secrets de família o Delictes d’amor, premi Ramon Llull 2000, entre d’altres- és, en definitiva, un llibre lleuger, de fàcil lectura. Una relat optimista de personatges comuns que a través dels seus petits actes diaris ajuden a fer la vida dels altres més feliç o, si més no, més portable. Recomanable pels qui estiguin capgirats i/o ofuscats. Ara bé, no us espereu un llibre de moral a dojo, sinó una història entretinguda d’uns personatges de carrer.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Ombres en la nit, de Ferran Torrent

1 resposta

Títol: Ombres en la nit
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssics
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-6641-419-7
Preu: 21€

En Dani Xavier s’ha llegit un dels llibres més comentats entre Nosaltres (i bé que s’ho val!): Ombres en la nit del Ferran Torrent. Aquí en teniu la ressenya:

Hi ha vegades que tinc por de fer-me pesat. És veritat que tots tenim uns quants temes habituals i, si no sabem callar prou, podem acabar fent morir algú de l’avorriment. Doncs bé, un d’aquests temes meus habituals és Ferran Torrent. Ja fa algun temps que va presentar la seva darrera novel·la, però no és fins ara que me l’he poguda llegir (exàmens, ja se sap), i vomitar, en tertúlies reals i cibernètiques, les exel·lències de l’escriptor valencià.

Ombres en la nit és una novel·la amb un marc molt clar: 1947, postguerra a Espanya i a Europa; però precisament la meravella de l’obra és la seva capacitat d’esdevenir atemporal, i ho és perquè amb el marc històric de fons, ens parla de temes d’absoluta vigència avui en dia: l’odi, la ideologia, la crueltat. Ombres en la nit té un aire de crida desesperada a la revolució humanista on surten els draps bruts i les vergonyes més profundes de l’espècie humana, tot plegat estructurat en una escalada trepidant que ens abocarà a un final genial, sorprenent i esperançador.

Pels qui hi busquin el Torrent clàssic, no els decebrà. València segueix essent València, a vegades casposa, d’altres sorprenent i divertida. A la València d’Ombres en la nit hi ha infants que mengen coloms de carrer per passar la gana, però no ens fallaran els Miguelíns, Manoletes i Baixaulis. No somriurem com d’habitud, però ens emocionarem de la mateixa manera amb un Torrent més reflexiu que mai.

Share

L’última trobada, de Sándor Márai: un monòleg rancuniós

2 respostes

Títol: L’última trobada
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7596-901-5
PVP: 6€

1940. Un castell al país dels vampirs. Henrik, un noble de setanta-cinc anys (un ancià, diu Márai) general ja retirat de l’exercit austro-hongarès, la dida de noranta-un anys que continua vetllant per ell i ajudant-lo a compondre l’escenari i el pòsit de quaranta-un anys i quaranta-tres dies d’anar coent a foc lent la venjança que espera obtenir de l’entrevista que, finalment, mantindrà amb el que fou el seu amic de l’ànima.

Konrád el vell amic ara visitant, la ja difunta esposa Krisztina o els no menys difunts pares fan, només, de contrapunt per donar les entrades al llarguíssim monòleg on Márai va desgranant els records, reflexions i rancúnies del general.

No entén res. No entén el capteniment orgullós del seu amic que, pobre en diners, no acceptarà mai que ell li’n doni. No entén que no tingui esperit militar, que no tingui passió per la cacera. No entén que no el mati quan en té ocasió i se’n mor de ganes. No entén que Krisztina li posi banyes amb ell.

Son pare ja li va dir: “El Konrad no sera mai un bon soldat” perquè “és un home peculiar”. I és que Konrad té una incomprensible passió per la música i és vagament parent de Chopin. I Krisztina comparteix aquesta passió, tal com també li passava a la mare del general. Gent peculiar tanmateix.

Márai fa córrer el temps amb molt d’ofici i aprofita per ressuscitar el món dels vells bons temps del KK (Emperador-Rei) Franz Joseph i de Sissi, per després endinsar-se en disquisicions sobre l’amistat (només entre homes, naturalment) i el caràcter religiós de la cacera.

I acaba quan fa la darrera pregunta a la qual no cal donar resposta. Ja la sap, l’ha sabuda sempre.

La vella història del triangle i adulteri de l’esposa amb “el millor amic” s’ha convertit en el fil conductor d’una molt ben lligada narració. He llegit que és una obra sobre l’amistat i els límits d’aquesta quan ensopega amb la passió. Potser sí, però a mi em predomina la sensació d’estar escoltant l’expressió de la rancúnia per no haver entès res (perdoneu però m’ha fet pensar en el mític “Por qué, por qué?”).

A mi em costa empatitzar amb un personatge que considera una raresa l’afició a la música i està tan cofoi de ser militar, caçador i ric de naixement… i això m’ha fet la lectura feixuga. Però si us agrada compartir reflexions sobre temes en majúscules potser fruïreu de la lectura.

I quin monòleg per Lluís Soler! Si s’hi decidís, no us el perdéssiu pas.

Share

La dona que es va perdre, de Marina Espasa

4 respostes

Títol: La dona que es va perdre
Autor: Marina Espasa
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9787-771-8
Preu: 16€

Sabíeu que hi ha un Londres d’Amunt i un Londres d’Avall? Doncs sí, hi ha una ciutat paral·lela sota de la que coneixem, entre els túnels del metro i les clavegueres. Almenys això és el que ens explica Neil Gaiman a la seva fabulosa novel·la Neverwhere.

Però avui no us parlaré de Neverwhere (però llegiu-la, d’acord? Val molt la pena!), sinó de La dona que es va perdre, que té algunes similituds amb l’anterior.

Aquesta novel·la parla de Barcelona, però no de la que coneixem, sinó d’una Barcelona sota l’amenaça d’una invasió de… talps! Sí, sí, aquests animalons quasi cecs amb vocació de miners! Doncs resulta que viuen en un món paral·lel a sota la ciutat (jo li dic Barcelona d’Avall) i volen envaïr-nos. Per espiar-nos, envien talps espies, que es disfressen d’humans amb ulleres de pasta, guardant-se el cor en una cartera portadocuments perquè les emocions no afectin la seva missió. L’alcalde de la Barcelona de La dona que es va perdre, però, ha creat un cos de vigilants voluntaris per eradicar la presència talpística a la ciutat.

En aquest context, l’Alícia, la protagonista, una arquitecta despistada, coneix un topògaf amb ulleres de pasta i se n’enamora, però sospita (ella i els seus companys del despatx, que són vigilants antitalps) que és un espia talp!

Si encara sou aquí llegint és que encara no us engresca prou el que heu llegit fins ara! Doncs sapigueu que els vigilants antitalps tenen accés a una tecnologia superior: una màquina de canvi de sexe! No els és gaire útil per caçar talps, però com a element recreatiu… deixem-ho estar, que me’n vaig del tema!

El topògraf, un cop descoberta la seva verdadera naturalesa (si el llibre fos en castellà la relació entre topògraf i talp seria més que evident) desapareix, i l’Alícia se’n va al país dels talps (i de les meravelles) a buscar-lo… I es perd. Jo també em vaig perdre endinsant-me en aquest món similar al nostre, amb paisatges familiars però amb una fantasia sempre present, que et pot fer creure que la màgia ens envolta… Però que també et pot fer desconfiar al passar a prop d’un dels molts forats que hi ha a Barcelona, no fos cas que un exèrcit de talps s’hi amagués…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share