El llibre Quan érem feliços suposa, ras i curt, una excel·lent primera incursió literària del periodista extraordinari que ja és Rafel Nadal. Es tracta d’un llibre de memòries sobre la seva infantesa i adolescència, però amb moviments de llançadora a temps més reculats o recents, de manera que la cobertura temporal del relat abasta un segle llarg. El recordatori dels anys 50 i 60, però, constitueix el nucli central i, doncs, Nadal segueix l’estela de la memorialística infantil practicada per noms tan importants de la literatura universal com, posem per cas, Màxim Gorki (La meva infantesa), Lev Tolstoi (Infància, adolescència, joventut), Georges Perec (W o el record de la infantesa) o J. M. Goetzee (Infantesa. Escenes de la vida a províncies). El títol de Nadal obvia el terme “infantesa”, però la preciosa foto de l’àlbum familiar que figura a la portada no enganya a ningú.
Estructuralment parlant, Nadal hi ordena, com un demiürg, el magma dels seus records personals i familiars en múltiples escenes o retalls de vida d’extensió breu (2-5 pàgines) distribuïdes en 7 blocs narratius de llargària desigual.
El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).
El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.
Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessióque comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.
El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.
Nadal se’ns revela un bon practicant de la literatura del detall, de manera que colors, olors, gustos i formes queden perfectament matisats, i també un excel·lent constructor d’escenes costumistes i d’atmosferes d’un gran realisme. Destaca la precisió amb què reconstrueix l’ambient familiar: els àpats, les festes i els rituals religiosos de Nadal, Reis, Rams, Pasqua i Corpus, els jocs diversos, els càstigs, els estiueigs a la costa (la platja de La Fosca) i les setembrades a pagès a Can Cantalozella (Aiguaviva). Abunden les anècdotes divertides i entranyables com, per exemple, una tarda de cinema dominical a la plaça de Sant Agustí o l’anada a Cassà amb tota la família embotida dins del 2 CV. Les descripcions minucioses, altrament, sobre les tasques agrícoles, ramaderes i, sobretot, hortícoles suposen un veritable plaer perquè et connecten directament amb els colors i les olors de la natura.
El llibre s’erigeix de passada en una mena d’homenatge a la diguem-ne geografia íntima de l’autor: Cassà de la Selva, Palamós, Aiguaviva i, sobretot, els llocs del barri vell de Girona: la casa familiar amb jardí de la plaça de santa Llúcia, els carrers i les places, la Rambla, les botigues, els cinemes, les escolàpies, l’institut vell i el nou i els espais religiosos com la Catedral, el Seminari, Sant Pere de Galligants, Sant Feliu, Sant Daniel…
Malgrat la cruesa de determinats fets i experiències, la mirada amable i bonhomiosa i el to irònic s’imposa a la irritabilitat i el descarnament i, en comptes de l’apunt tremendista i morbós, brilla tothora l’emotivitat ben mesurada, tal com veiem, per exemple, en el bloc que evoca la mort desgraciada d’en Toni (“La tramuntana irromp en el paradís una nit de revetlla de Sant Pere”), un exemple de gran bellesa dramàtica.
Un dels millors actius, sens dubte, com escau a la bona literatura, és la llengua rica, nítida, dúctil, rítmica i llisquent que hi maneja Nadal. Una llengua que recrea, en aquest cas, la parla viva de les comarques gironines.
En resum, podem dir que Quan érem feliços és un text narratiu bell i intens que primer t’embolcalla, després t’arrossega i finalment et sotmet. Una obra emotiva, epidèrmica i sensual, no exempta de puntuals fulguracions poètiques, que delata la gran capacitat d’observació i la sensibilitat acusada de l’autor. Una obra en què convergeixen valentia emocional i saviesa literària i que pot convertir-se, de passada, en un incentiu creatiu poderós per a qualsevol altre escriptor. Una obra que pot quedar com un referent de pes en el camp de la memorialística infantil de dintre i de fora de casa nostra.
Antoni Pladevall
Títol: Bon cop de falç!
