Arxiu de la categoria: Vam publicar-ho fa temps…

Posts antics de llibres que cal recuperar!

El moment de la meva vida, de Cecilia Ahern

@ColumnaEdicions @Grup62

La Mireia s’ha llegit El moment de la meva vida, de la Cecilia Ahern, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Aquesta novel·la em va costar de començar, la veritat, però a mesura que anava avançant, la història s’anava fent més interessant. I ja va arribar un moment en què no me’n podia desenganxar!

La història tracta de com les mentides et poden passar factura a la vida; més val que visquis una realitat crua, que segur que més endavant millorarà, que no pas viure immersa en la teva pròpia mentida.

La nostra protagonista, la Lucy, rep una carta on la seva pròpia vida la cita, i no hi podrà fer res per no assistir a aquesta trobada que provocarà un gir de 180º de la seva vida.

Els canvis sempre són durs i difícils d’afrontar però la Lucy, amb l’ajuda de la seva vida, els seus amics i part de la seva família, podrà retrobar-se i tornar a ser franca amb sí mateixa, i així poder-ho ser amb tot el que hi ha al seu voltant.

A la Lucy, per posar-vos una mica el caramelet a la boca, li passa una cosa que la traumatitza, i aquest és l’inici de què basi la seva vida en una mentida darrere l’altra.

A més de la seva vida, l’ajudarà una conquesta que començarà com un joc i acabarà sent la seva ànima bessona o el seu complement: allò que necessitava per ser feliç novament.

És un llibre interessant. L’escriptora detalla les descripcions i et transporta al costat de la protagonista i sents les seves vivències des de molt a prop. Li ha atorgat un punt de bogeria quan s’anima a pujar als núvols de les mentides i explica la versió no real d’alguns dels fets viscuts.

Llegiu-lo, no us decebrà!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El moment de la meva vida
Autor: Cecilia Ahern
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-6641-533-0
Preu: 18,90€

Share

L’estralaga, de Roberto Piumini

@llibresjoves @Grup62

L’escriptor Roberto Piumini és un dels referents contemporanis de la literatura infantil i juvenil italiana. L’any 1983 va guanyar el Premi Andersen, considerat el Premi Nobel del camp de la literatura infantil i juvenil, per l’obra Storie dell’orizzonte.

L’any 2004 va publicar a Itàlia L’estralaga, que narra la història de Sakumat, un pintor amb molta fama a la contrada. Un dia és cridat per un sultà per un encàrrec especial, ja que ha de pintar l’habitació dels seu fill, en Madurer.

El Madurer és un noi que està afectat per una estranya malaltia que no li permet estar a l’exterior del castell i està confinat en una habitació que no té cap finestra. En Sakumat ha de proporcionar al noi un univers particular perquè esdevingui el refugi del seu fill.

El llibre és un cant a l’amistat, amb un estil precís i concís. I sobretot és una història molt tendra i amb un final commovedor.

Particularment, he trobat una certa relació amb la novel·la Cavall de guerra de Michael Morpurgo, ja que totes dues coincideixen en una vessant de dramatisme i innocència.

Nosaltres, aquesta L’estralaga és un molt bon llibre. I tant que ho és…

Títol: L’estralaga
Autor: Roberto Piumini
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La Via làctia
Pàgines: 124
ISBN: 9788499328935
Preu: 12,95€

Share

Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, de Jordi Llovet

@labutxaca @Grup62

En Jordi Llovet era professor de Crítica Literària de la Facultat de Filologia de la UB quan jo hi estudiava però jo no el vaig tenir mai. El veia de vegades i sentia com alguns companys deien que les classes eren de les que pagaven la pena, però els meus horaris sempre acabaven sent incompatibles amb els seus. Potser per això quan vaig descobrir Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats vaig córrer a llegir-me’l.

Avui ja estic en condicions de dir-vos que m’ho he passat bé, amb l’ensenyament d’aquest professor, encara que hagi estat només a través de la lectura. Aquest assaig sobre com ell percep la institució de la Universitat -ara que l’ha deixada- se sustenta en les vivències d’una carrera que l’ha portat a arribar a les conclusions que presenta al llibre. El text té un estil molt amè: el tema es va desenvolupant per vies àmplies i molt ben documentades que segueixen el curs de la biografia intel·lectual, però sovint hi ha carreteres secundàries que ens porten a fer una passejada per aspectes de la vida privada de l’autor, enmig d’anècdotes i curiositats -us imagineu, per exemple, aquest savi fent una “protomàquina de vènding” per xocolatines? Té gràcia, en sap un niu i és molt didàctic!

A més, val a dir que, com que en Llovet escriu sense embuts, la polèmica està servida. El Pla Bolonya queda a l’alçada del betum (és fascinant com explica els mesos en què va conviure amb els alumnes tancats a la Central), però és que l’ús de les Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement tampoc en surten gaire ben parades, ni les autèntiques raons de la Càtedra Barcelona-Nova York…

En definitiva, un llibre que si “sou de lletres” us agradarà; si no, però sou tafaners de mena, també!

Títol: Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats
Autor: Jordi Llovet
Editorial: labutxaca
Col·lecció: no-ficció
Pàgines: 396
ISBN: 978-84-9930-544-8
Preu: 12,99€

Share

Carrers dels oblidats, de Stefanie Kremser

@Ed_Empuries @Grup62

Caram, sembla que segueixo amb la vena germànica. Serà cosa de la senyora Merkel? Alerta, que aquesta dona és capaç de tot, eh?

Noooo, que és conya! Només es tracta de l’autora, que és nascuda a Alemanya i res més.

Aquesta novel·la parla, i molt, de Barcelona, fet que m’apassiona especialment.

A més, toca el tema de moda: el turisme que envaeix els carrers, les places, els nostres racons més emblemàtics i, fins i tot, els nostres vàters. Jo que tinc un negoci d’hostaleria a tocar de la Sagrada Família conec molt bé el que diu l’autora. Cada dia veig com la basílica engoleix tripes milers i milers de turistes que abans han fet una cua quilomètrica per entrar després d’haver passat per caixa. Això és sagrat. Només faltaria!

Jo, que amb prou feines puc travessar el carrer sense que m’atropelli un cotxe, tot i que han eixamplat les voreres, jo que cada dia al·lucino amb “la millor botiga del món”, m’ho he passat bomba llegint aquesta novel·la tan xula.

L’Anna Silber, periodista, arriba a la nostra ciutat per editar una guia turística “alternativa”. Diferent de les que es poden trobar a qualsevol lloc. Es tracta de fer quelcom diferent, menys comercial, menys “trillat”. Ha de ser La Guia.

El que passa és que només arribar al seu destí a Ciutat Vella, es troba amb un assassinat. I ja hi som!

Per tant, enlloc de fer de periodista, que és la tasca que ha vingut a desenvolupar, es troba fent de detectiu perquè després d’aquest primer assassinat n’hi a un altre, i un altre, i un altre, i… tots ells amb l’ombra de Santa Eulàlia, la santa patrona, de rerefons.

Es tracta d’un sonat en tota regla, i convé atrapar-lo al més aviat possible, no sigui que els “guiris” s’espantin.

No és només una novel·la negra. Toca diferents melodies i no desafina gens ni mica.

Bona música per a tothom.

Títol: Carrers dels oblidats
Autor: Stefanie Kremser
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9787-798-5
Preu: 18,99€

Share

Laura Sants, d’Emili Teixidor

@ColumnaEdicions @Grup62

Laura Sants, d’Emili Teixidor, és una relectura de la història del personatge de Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor.

La novel·la, situada als nostres dies, està protagonitzada per l’Andreu, un guionista de televisió que torna a Comarquinal (Vic), la ciutat on va néixer per ambientar-se pel primer esborrany del guió que ha d’escriure inspirat en el clàssic Laura a la ciutat dels Sants per a una sèrie de televisió.

L’Andreu es trobarà aparentment una ciutat molt canviada, modernitzada en les formes però no en el seu fons. Es veurà immers en una trama política a causa d’una confusió que el protagonista aprofitarà per conèixer les entranyes de la ciutat i que creu que l’ajudaran a redactar el guió.

En el procés d’investigació per al guió, l’Andreu topa amb un personatge misteriós, de nom Laura Sants. La Laura, esposa de l’alcalde, viu retirada en un centre per a malalts, i la seva història és plena d’interrogants sense resoldre. L’Albert centrarà tots els seus esforços en esbrinar-ne els motius, ja que veu en la Laura la reencarnació del personatge de la novel·la de Llor.

Emili Teixidor, durant tota la novel·la, compara Laura Sants amb personatges de la literatura universal que tenen històries semblants. Dones de la burgesia i l’aristocràcia que cometen adulteri: Anna Karenina, Emma Bovary i Ana Ozores. El coneixement d’Emili Teixidor d’aquestes obres aporta a la novel·la una visió interessant dels quatre personatges femenins que enriqueixen el seu plantejament.

A banda de la relectura del clàssic de Llor, la novel·la planteja altres aspectes com ara la vida amorosa i sexual de l’Andreu, la figura del seu pare, la indecisió vital i el poder.

La sexualitat de l’Andreu és ambivalent. És bisexual i és incapaç de comprometre’s. Ho sabem per la seva vida amorosa: té dues parelles, una de cada sexe, més joves que ell. Les dues són relacions obertes però això no significa que accepti les infidelitats que cometen amb ell. Es podria dir, per tant, que encara que li costi d’acceptar, comença a tenir una certa necessitat de rutina en la vida sentimental.

Pel que fa a la relació amb els seus familiars, la figura del pare plana sobre Andreu durant tota la novel·la. Li fa por haver heredat la indecisió, l’aturament, la perplexitat paterna, ja que ell també defuig els problemes, les relacions estables, no es mulla ni vol cap mena de compromís, ni polític ni sentimental.

Durant la novel·la, però, assistim a un canvi, ja que l’Andreu es compromet amb la història de la Laura Sants i pren partit: es mulla. Per aquest motiu s’enfronta al poder i acaba descobrint la veritat.

Títol: Laura Sants
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-6640-716-8
Preu: 24,30€

Share

Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras

@labutxaca @Grup62

L’Albert s’ha llegit Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, i ens el ressenya pel Nosaltres:

Davant l’allau de dades, polèmiques i intervencions sembla raonable trobar refugi en el coneixement acadèmic. Malgrat tot sembla que, en tots els casos, les anàlisis, l’utilització discriminada de dades i, el que és més important, la interpretació d’aquestes no són mai alienes a la convicció i definició de l’autor.

Els autors tenen unes opinions molt concretes sobre el tema i en aquest llibre ens les presenten per poder parlar del debat econòmic de la independència (balances fiscals, boicot, aranzels,…) partint de la base que, econòmicament, aquesta és viable.

També s’agraeix que els autors comencin cada apartat de Sense Espanya des de l’explicació divulgativa de cada tema i després ens ofereixin les dades que corroboren el seu punt de vista. En aquest apartat divulgatiu descobrim, per exemple, que boicot prové de la relació de Charles Boycott -un terratinent anglès- amb els pagesos que conreaven els seus camps, o quina és la real dependència de Catalunya vers Espanya i a l’inrevés.

Relativament breu i molt interessant. Gairebé imprescindible si volem anar més enllà dels discursos fàcils i formar una opinió pròpia.

Aquí teniu la ressenya al Nosaltresllegim d’aquest llibre que va fer en Sergi quan l’Editorial Pòrtic el va publicar.

Títol: Sense Espanya
Autor: Modest Guinjoan i Xavier Cuadras
Editorial: labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 228
ISBN: 978-84-9930-549-3
Preu: 10,95€

Share

Nosaltres, tenim una notícia fabulosa i un Guardià Invisible!

@ColumnaEdicions @Grup62

Hola a tots, Nosaltres!

Com ens agrada començar així l’any! Qui va dir que el 2013 seria malastruc? Res de res! Aquí al Nosaltresllegim us volem oferir la possibilitat d’aconseguir un dels que, sens dubte, serà un dels llibres de l’any. Sí, ho sabem. És d’hora per dir-ho… però és que n’estem convençuts!

La Dolores Redondo ha escrit un llibre d’aquells que es llegeix tan ràpid que te l’acabes sense voler i que serà la primera part de la que s’anomenarà Trilogia de Baztán.

L’escriptora donostiarra ens acosta a El guardià invisible un relat àgil d’aquells que atrapen de mala manera on barreja l’horror, la faula i la novel·la negra, i on les muntanyes i les valls d’Euskadi fan de teló de fons.

És per això que davant d’aquest escenari… si en tenim 5 per regalar, què voleu que en fem? Doncs regalar-los! I en aquest cas, només haureu de respondre una pregunta ben senzilla:

Com es diuen el riu i la localitat on es desenvolupa la història d’El guardià invisible?

Els encarregats de decidir qui s’emporta els 5 exemplars seran els amics de Columna. Teniu temps fins el dilluns 14, el dia abans de la publicació del llibre, i heu de respondre als comentaris d’aquest post.

I sobre el “serà un dels llibres de l’any”, no és que ens hagi agafat un atac fanàtic. El guardià invisible es publica aquest 15 de gener simultàniament en català, castellà, euskera i gallec. La qüestió és que, a més, ja està emparaulada la seva publicació en francès, alemany, italià, portuguès, brasileny, noruec… un total de 13 llengües! Alguna cosa bona deu tenir aquest llibre, oi?

Que no us ho expliquin! Aconseguiu-lo a través de Nosaltres responent la pregunta que us hem fet.

I si Nosaltres no us hem convençut, aquí teniu un text que hem trobat al blog de l’autora:

“Mi sentido del humor es peculiar, me cuesta reírme de las tonterías típicas. Vaya, que no me gusta la gente que parece idiota haciendo el idiota, prefiero gente normal, del montón, en situaciones grotescas, ridículas, o fuera de contexto. Me parece del todo normal que alguien muy tonto haga tonterías, pero me resulta divertido cuando las hace alguien de quien no se espera una actitud así, o las situaciones en las que el desconcierto del que las sufre es tan evidente que va entre el patetismo y el sentido más humano del humor que nos lleva a reírnos de nosotros mismos.

Mi sentido del horror también se las trae, por eso mis personajes son personas normales en situaciones especiales, situaciones que les llevan a explorar esas habitaciones cerradas que todos tenemos en el alma y que son tan frías e inhóspitas que daríamos cualquier cosa por no tener que penetrar en ellas jamás. Ya lo hice en Los privilegios del ángel adentrándome en el duelo no resuelto, en la pérdida y en la negación hasta llevar a la protagonista al límite, a la delgada línea roja, pero cuidando todo el tiempo de no hacer del personaje un ser plano y patético, sino una criatura hermosa con tantos matices y riquezas que explorar su dolor fuese posible sin odiarla. Lo he vuelto a hacer en El guardián invisible que se publicará en enero: Amaia Salazar os cautivará con su perfecta humanidad llena de imperfecciones. Una mujer con luces y sombras que en su búsqueda de respuestas irá encendiendo y apagando para lograr esa alternancia de claroscuros que es la vida de cualquier mujer. Una anhelada maternidad que no llega, los celos profesionales de sus compañeros, las obligaciones hacia la familia y el miedo como eje central de la novela explorando los límites del terror racional del que no podemos huir ni escondernos porque no es un monstruo bajo la cama sino una criatura que vive en nuestro interior.”

Té bona pinta, oi?

Esperem les vostres respostes!

Títol: El guardià invisible
Autor: Dolores Redondo
Editorial: Columna
Col•lecció: Clàssica
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-6641-589-7
Preu: 18,50€

Share

L’home del salt, de Don DeLillo

@Ed_62 @Grup62

En Martí s’ha llegit L’home del salt, de Don DeLillo, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Un escriptor de Nobel i la gestió de la desgràcia

L’11-S va deixar de ser una mica més català, a nivell mundial, quan a Xile hi va haver un cop d’estat horrorós, però sobretot quan per primer cop, des de Pearl Harbour, els Estats Units van rebre un atac al seu sòl. En un munt de guerres els han atacat, però mai de forma tan clara i evident com aquell matí en què tres avions es van estavellar contra objectius concrets que estaven en territori nord-americà. I per primer cop, els Estats Units van haver de començar a “gestionar” aquell tipus de desgràcia. No s’hi havien trobat mai fins aquest extrem.

Ho han intentat abans però els resultats sempre han estat bastant fallits… Aquí, en canvi, tenim bastanta més experiència a l’hora de parlar de temes com ara la Guerra Civil en totes les seves facetes possibles. Però encara ha d’arribar algú que vulgui i pugui parlar de l’11-M, oi?

Quan Don DeLillo, un dels escriptors que aquest any sonava més pel Nobel de Literatura, va escriure L’home del salt potser devia voler, entre moltes altres coses, mostrar com la societat nordamericana s’ha anat degradant i desgastant mica en mica al sentir-se tan vulnerable. En aquest magnífic llibre hi trobem un individu, en Keith, que surt com un fantasma d’un núvol de pols, cendra i merda que sobrevola Manhattan just després de la caiguda de les torres bessones.

Fent continus petits salts al passat i tornades al present, DeLillo ens presenta un retrat del recorregut que viuen, no només en Keith sinó també altres personatges “caiguts” com la Lianne, en Martin, etc., i que va des del “ho érem tot” i el “ens crèiem déus” fins a un desconeixement i una pèrdua d’identitat que en mostra, sobretot, una esma perduda i desgraciada, i un sentiment de càstig merescut.

-Viatjar, sí, és una cosa que hauries de plantejar-te -va dir-. Quan tornis a tenir el genoll bé, ens n’anirem, ho dic de debò.
-Lluny
-Lluny
-Ruïnes -va dir la Nina.
-Ruïnes.
-Ja tenim les nostres ruïnes. Però m’estimo més no veure-les.
En Martin va avançar al llarg de la paret en direcció cap a la porta.
-Però és per això que vau construir les torres, no? No es van alçar les torres com un símbol fantàstic de la riquesa i del poder perquè un dia es convertissin en un símbol fantàstic de la destrucció? Una cosa així es construeix per poder-la veure caure. La provocació és òbvia. Quin altre motiu hi podria haver per pujar tan amunt i després duplicar-ho, fer-ho dues vegades? És una fantasia, per què no, doncs, fer-ho dues vegades? És com dir: aquí la teniu, esfondreu-la.
Aleshores va obrir la porta i se’n va anar.

I tant que es va esfondrar. Tot. Els edificis i l’ànim, però no l’ànima. I Don DeLillo ho narra a la perfecció. Ens narra la gestió de la desgràcia més enllà dels morts d’aquell 11-S.

Un detall brillant: dels tres capítols del llibre, n’hi ha un que s’anomena “Bill Lawton”, que és un home de qui el fill d’en Keith només parla amb els seus amics de l’escola i de qui els seus pares no en poden saber res.

Us convido a descobrir qui és aquest home misteriós llegint aquest llibre, que val molt la pena. Una pista: no és L’home del salt

Títol: L’home del salt
Autor: Don DeLillo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-2976-342-3
Preu: 20€

Share

Setè viatge al Regne de la Fantasia, de Geronimo Stilton

@llibresjoves @Grup62

Avui, que encara estem en prèvia de Reis, deixem tot el protagonisme a un dels valors segurs de la literatura infantil. I per trobar qui ens ressenyi el llibre, hem buscat un especialista!

L’Àlex, que d’aquí poc farà 10 anys, s’ha llegit el Setè viatge al Regne de la Fantasia, de Geronimo Stilton i ens el ressenya, amb les seves paraules, pel Nosaltresllegim:

El llibre va de què la Reina de les Fades demana ajuda a Geronimo Stilton perquè un mag s’ha escapat i vol tenir els poders dels talismans.

Geronimo, que es converteix en el cavaller dels set mars, ha de trobar els set talismans que hi ha abans de que ho faci el mag que s’ha escapat.

El llibre és molt xulo perquè té olors i molts dibuixos. M’agrada molt llegir Geronimo Stilton perquè és un llibre molt gruixut, duren molt les seves històries i te’l pots emportar on vulguis.

M’agrada molt també perquè Geronimo té un gos blanc i m’agraden molt els gossos.

També m’ha agradat molt la maripovaca. Encara que no existeix de veritat és molt divertit quan ajuda a Geronimo i també el pop gegant i la lluita que té amb Geronimo.

És un llibre molt entretingut i, amb aquest, ja me’ls he llegit tots.

Què millor que una ressenya d’algú que coneix tota la bibliografía de l’autor? Que tingueu una molt bona nit de Reis, nosaltres!!

Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Geronimo Stilton
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-9932-885-0
PVP: 19,95€

Share

Els pitjors anys de la meva vida, de James Patterson

@llibresjoves @Grup62

Al Nosaltres estem fent un petit especial pels lectors més joves! Queda poc per l’arribada dels Reis…

L’escriptor nord-americà James Patterson, ben conegut pel públic gràcies a les seves novel·les policíaques, des de 2011 està donant-se a conèixer a un públic diferent gràcies a la publicació a l’editorial Estrella Polar de la novel·la juvenil Condemnats, a la col·lecció Witch & Wizard.

Ara, s’introdueix al món infantil, adreçant-se a nens que tenen entre 11 i 13 anys amb la publicació d’Els pitjors anys de la meva vida, que narra la història d’en Rafe Khatchadorian, un noi que fa l’ESO i que és considerat, per alguns companys, un perdedor. El protagonista vol fer el contrari de les normes de l’escola i en funció de la norma que trenqui rebrà uns punts però si, a més, aconsegueix salvar-se del càstig o el veu la noia que li agrada rebrà uns punts extres.

James Patterson ha escrit el llibre a quatre mans amb Chris Tebbetts i compta amb les il·lustracions de Laura Park. Es pot afirmar que aquest llibre rep la influència de la saga del Diari de Greg d’en Jeff Kinney, ja que els protagonistes són semblants en el caràcter.

Els pitjors anys de la meva vida és un llibre molt divertit i amè, i segur que agradarà a tots els lectors entusiasmats amb els Diaris de Greg i amb els Diaris d’una penjada.

Títol: Els pitjors anys de la meva vida
Autor: James Patterson
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 284
ISBN: 978-84-9932-901-7
Preu: 14,90€

Share