Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Els Nostres llibres per Sant Jordi 2017

Arriba el dia més feliç de l’any! El dia en què no pararem de dir que Nosaltres llegim! És per això que us hem preparat una petita selecció del bo i millor per aquest Sant Jordi, per a tots els gustos i totes les edats!

Per començar, un dels que promet ser un dels llibres d’aquesta Diada de Sant Jordi -i de l’any!- com és el Nosaltres dos del Xavier Bosch. Un llibre sobre si és possible l’amistat entre un home i una dona, però també sobre els camins de dos amics, que es van trobant i retrobant. Un llibre que atrapa i que agradarà als fans habituals del periodista i escriptor però que també convencerà del tot els seus nous lectors.

La Pilar Rahola ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull per un llibre de novel·la històrica que va més enllà del gènere. A partir d’una magnífica documentació, la periodista catalana ens descobreix la història d’un individu que només té per interès aconseguir anar ben amunt en l’escala social encara que això vagi en detriment de la relació amb la seva família. I de fons, els moments previs a la Setmana Tràgica de la Barcelona d’inicis del segle XX.

Amb el rerefons d’una de les crisis humanitàries més bèsties que ha viscut Europa els últims 50 anys, en David Cirici ha guanyat amb totes les de la llei el Premi Sant Jordi de novel·la amb El setè àngel, la història d’un pare desesperat per recuperar el seu fill, perdut enmig d’un mar que tot ho destrossa. La fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família,… Un llibre que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives. Un llibre per dir, també, que casa nostra és casa vostra.
Una aposta segura! El Sant Jordi, per Sant Jordi!

Un dels fenòmens (i un fenòmen feliç!) previs a Sant Jordi ha estat, sens dubte, La senyora Stendhal del Rafel Nadal amb una història que comença l’any 1939. En Lluc té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la Guerra Civil a la Plaça de Sant Pere de Girona. Un punt de partida que, com vam explicar en aquest post, Nadal relata de manera que gaudireu en una primera lectura però que promet no decebre -si no millorar- en una segona lectura.

Per tots aquells que us agraden els relats curts, tenim dues propostes de dos autors ben diferents. Per una banda, teniu la Jenn Díaz amb el Vida familiar que li va valer el Premi Mercè Rodoreda la Nit de Santa Llúcia. I per altra banda teniu el que segurament que és el millor escriptor de casa nostra, en Jaume Cabré, amb Quan arriba la penombra, un recull de contes deliciós i temible. Un goig pels amants de la lectura en tots els sentits. I el de què va, va d’això: si a Jo confesso qui guiava la narració era, en certa manera, el Mal, aquí qui ens acompanya durant totes les pàgines del seu nou llibre és la Mort: tràgica, còmica, irònica, de totes les èpoques i menes.

Pels amants de la novel·la negra, teniu en Jo Nesbo amb un nou cas del seu -ja imprescindible- Harry Hole. El seu nou llibre s’anomena La set i és l’onzena entrega d’un dels detectius més famosos del món. Si vau llegir Policia (i els 10 llibres anteriors), no us podeu perdre aquest nou títol d’aquest escriptor noruec! En Valentin torna a aparèixer a la vida d’en Harry Hole… I si el coneixeu, ja sabeu com les gasta! Com sempre, llegir Nesbo és assegurar-se una bona lectura de novel·la negra nòrdica! Si voleu començar pel començament, repasseu tots els seus 11 casos seguint aquest enllaç!

Una proposta ben diferent però una molt bona proposta per aquesta Diada de Sant Jordi són Els vells amics de la Sílvia Soler. L’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia acaben d’entrar a Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Una història bonica, senzilla, propera i sense excessos. Els vells amics és una novel·la que us farà pensar en la vostra pròpia colla d’amics!

Un Clàssic de Sant Jordi -i de les lletres catalanes!- com és en Màrius Serra ens explica en aquest Sant Jordi com s’ho fa per tenir temps pertot i per a tot. El nostre verbívor preferit respon a una pregunta que li han fet mil vegades davant d’aquesta hiperactivitat que té. A cavall de la no-ficció d’autoajuda i la ficció narrativa, ens explica com aprofitar millor el temps. I ho en 24 capítols/hores, dividits en tres parts: “un formulisme, un formalisme i un informalisme”. Pur Serra! Paraula de verbívor que d’aquest llibre n’aprendreu i us que ho farà passar bé!

Un altre autor que ens ha sorprès molt gratament i que podem recomanar del tot és en Xavier Theros i La fada negra. Allà hi trobareu -com us explicava la Marta quan ens el va ressenyar- una trepidant història situada durant la regència del General Espartero amb el Capità Llampades com a protagonista. Cadàvers de criatures que apareixen per Barcelona… Aiaiai!! Thriller, novel·la negra, novel·la històrica i Premi Josep Pla 2017!

I ja que parlem de premis, una altra que ens ha confirmat que ens agrada molt ha estat la Care Santos amb el seu Premi Nadal per Mitja vida. La novel·la comença amb unes nenes en un internat de monges paulines i un joc de les penyores que els canviarà la vida. Trenta anys més tard, havent passat aquesta mitja vida, es tornen a trobar i… i aquí teniu un dels llibres d’aquest Sant Jordi. Un retrat preciós sobre l’amistat sense passar-se de sucre. L’escriptora mataronina ha fet un tros de llibre!

I com que a vegades no prestem prou atenció als més menuts, aquest any volem reivindicar una de les autores més venudes dels últims anys -sí! Sempre al podi dels més venuts!- i que té la família arrassant al teatre. L’única i inconfusible rosegoescriptora Tea Stilton estrena col·lecció de llibres amb les Tea Sisters i, com diria aquell, farà tremolar els bigotis d’emoció als seus fans amb A la recerca dels tresors perduts: El jardí d’alabastre. Aquí hi trobareu més detalls sobre aquesta nova aventura extraràtica!

Pels que no són tant petits -i segons com ja no són ni joves, perquè aquesta història té estona i quilòmetres-, tenim l’autor italià més important de novel·la romàntica. Federico Moccia ha escrit la molt i molt ansiada tercera part de A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, que porta per títol Tres vegades tu. El triangle entre en Step, la Gin i la Babi ha tornat a fer bategar els nostres cors (i enganxar-nos a la lectura) de mala manera!

Una recomanació que no té res a veure amb les demés! És una de les nostres autores preferides i aquest cop no ens explica contes ni tampoc ens explica com explicar contes, sinó que escriu un llibre explicant d’on li ve això de córrer. El títol -com sempre molt encertat- és De què fuges, qui et persegueix? i us el va explicar la Marta, la nostra lectora més ‘runner’. Amb la seva veu inconfusible, Empar Moliner ens explica què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencen a córrer, tard o d’hora, els pica el cuc de fer maratons.

I per acabar, un que va per Premi Nobel -a saber quan li donaran si és que l’hi donen- i que també és addicte a això del fugir corrent de gent: Haruki Murakami. Anys després d’explicar-nos de què parla quan parla de córrer, aquesta vegada l’escriptor japonès ens explica en el seu últim assaig-biografia De què parlo quan parlo d’escriure, un llibre imprescindible per a tots aquells que vulgueu endinsar-vos en la figura de l’autor de Kyoto, però també per a tots aquells a qui us fascini el fet d’escriure i de llegir. De fet, en llegir-lo, vam trobar força punts en comú amb el que va explicar en Jaume Cabré quan va presentar Quan arriba la penombra. El resum de l’autor català era que, al final, la qüestió és llegir.
I el millor és que Nosaltres llegim!

Gaudiu de la nostra Diada més lectora: feliç Sant Jordi!

Share

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

En Jaume Cabré escriu, juga, en una altra lliga. Jo no vaig llegir el Jo confesso en el seu moment perquè… la veritat és que no en sé el perquè. Segurament em devia enganxar amb altres interessos literaris, altres dèries o, simplement, ningú no em va repetir prou que Jaume Cabré juga en una altra lliga.

I de cop, arriba a les teves mans la penombra. I quina penombra! La Mort, fil conductor, porta el lector en aquest recull de contes pel goig, pel plaer, pel gaudi de la lectura. Feia molt de temps que no m’ho passava així de bé llegint.

Jaume Cabré torna a les llibreries amb Quan arriba la penombra i personatges que assassinen, que moren, que viuen la mort, que expliquen com moren i que ho fan en tota mena de registres, contextos i rerefons.

El domini en Cabré té del lèxic, del ritme narratiu, de la capacitat de transportar al lector des del text cap a una -jo diria fins i tot- visualització de què estàs llegint és senzillament meravellós. Sigui amb aquest personatge anomenat “Tu” que passa de la innocència a l’homicidi sense remordiments ni llàgrimes gràcies a una institució de monges i un mestre amb la mà massa llarga o amb en Poldo, un lladre de corders del Pirineu a mitjans dels anys trenta. I més: lladres en situacions inesperades, paisatges d’una guerra, Premis Nobel que fan perdre el cap, assassins en confessionaris… I al final del llibre, un epíleg que també ens ajuda molt a entendre d’on ve aquesta penombra, d’on surten les històries que comprèn el llibre, i que ens ajuda a entendre més aquest autor tan singular com extraordinari.

Nosaltres, hi ha raríssimes ocasions per gaudir d’una manera única de la lectura, i en Jaume Cabré ens ofereix aquesta possibilitat cada cop que treu un llibre. No ho dic només jo: ho diu tothom que el llegeix.

No cal ser fan de Jaume Cabré per anar a buscar aquest llibre i gaudir-lo. Només cal ser fan de la bona Literatura.

Ara només falta que obriu els braços a aquesta penombra que té Mort, penombra i tragèdia, però també té humor, ironia, ràbia, i una escriptura deliciosa.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre. Gaudiu-les -us convenceran- i després seguiu amb el llibre. Us encantarà.

Per cert! Si voleu veure la presentació del llibre que va fer en Jaume Cabré acompanyat d’en Josep Lluch a l’Ateneu Barcelonès, la podeu veure sencera aquí:

Gaudiu de la penombra i gaudiu de la lectura. N’hi ha poques com aquesta.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

Share

Nosaltres dos, de Xavier Bosch

M’he empassat la nova novel·la de Xavier Bosch d’una tirada -556 planes de lletra grossa, fet que s’agraeix.

La publicitat de la portada, a l’hora de donar un resum/esquer, presenta Nosaltres dos, com una novel·la centrada en la pregunta “és possible l’amistat entre un home i una dona?”. Efectivament aquest tema hi és ja que els protagonistes, home i dona, són molt amics i el que hi ha implícit en l’interrogant és la continuació: “…sense que la cosa passi ‘a mayores’ ?”. La meva mare, nascuda al tombant del segle XIX-XX, era radical: no és possible. Avui, ben entrat el segle XXI, no sé què hi diria.

Però Nosaltres, el que jo crec és que aquest no és el tema central de Nosaltres dos. Quan Bosch comença per recordar-nos allò d’Heràclit -“Mai no ens banyem dues vegades al mateix riu”- ens orienta més sobre què hem d’esperar de la lectura de la seva excel·lent novel·la.

La narració comença, si seguim la metàfora del riu, quan les aigües arriben als meandres propers a la desembocadura. Els protagonistes enceten la cinquantena. Immediatament ens els trobarem amb encara no vint anys, al campus de Bellaterra amb la sang en ebullició -com en la mítica cançó del Serrat-, i començant una relació d’amistat casual induïda per un forçat equip de treball per a una assignatura d’EUTI.

Ell, fill aviciat d’un hoteler de Barcelona sense problemes econòmics, i ella, filla única d’un pare comptable d’una fàbrica important de mobles de Banyoles i d’una mare mestressa de casa. Noia d’empenta, entrenadora d’un equip de bàsquet juvenil, molt llesta i molt de Banyoles.

Els anys, l’aigua inexorable del riu, van passant. Els en passen de tots colors, a cadascú pel seu cantó -com sol passar a totes les vides-, i l’amistat sobreviu saltant per sobre de distàncies que arriben a ser les màximes possibles. Ell, en Joaquim o Kim, a Barcelona, casat i amb fills. Ella, la Laura, a Austràlia.

Quan ens aproximem a la desembocadura apareix la pregunta de la possibilitat de l’amistat entre home i dona. No penso revelar la resposta ni fer cap espòiler. Però tampoc em sembla tant important. No és una novel·la d’intriga encara que Bosch dosifiqui sàviament la informació.

El que dóna gran interès a aquesta, insisteixo, molt bona novel·la és que la narració, tot i no ser estrictament lineal, està molt ben estructurada, és coherent i és comprensible. Tots els personatges són versemblants. Semblen de carn i ossos. El llenguatge està molt ben triat, amb pinzellades que introdueixen els diferents registres sense abusar-ne -m’encanta el “trobut” banyolí que apareix de tant en tant-. Tots els personatges tenen virtuts i defectes tan humans i reals com els de la gent que som o coneixem.

M’agrada remarcar el brevíssim homenatge que, a més de la dedicatòria de la primera plana, Bosch dedica al malaguanyat poeta Francesc Garriga (un gran amic seu), fent-lo aparèixer recitant en un bar:

Cremeu els llibres. Nodriu-vos de les cendres.
(p. 207)

També podríem descriure Nosaltres dos com la crònica del pas del temps per una empresa familiar que lluita per resistir el tsunami de la globalització/despersonalització.

En Paco, el pare del protagonista és un personatge que mereix passar a la galeria dels arquetips: impagable la manera que té d’afrontar la iniciació sexual del seu fill o el moment que, després de l’esclat d’un espinós problema:

I quan ja marxava.
-Kim. Una cosa. -El Paco es va esperar que el Kim es girés, per mirar-lo als ulls-. Corda’t la bragueta, fill meu, de tant en tant.
(p. 177)

Hi ha un munt de personatges “secundaris” tots molt ben caracteritzats: els germans i la germana, el recepcionista, el grup de rock anglès, el catedràtic de filosofia també anglès, l’esposa del Kim, els pares de la Laura, la Laborde (una primadonna que recorda moltíssim Edita Gruberova),…

Bosch ens deixa anar tota la informació per tal que puguem seguir el fil però sempre amb mesura. Allò que ja s’entén no cal explicitar-ho. I Nosaltres, jo això ho agraeixo molt.

Un bon consell: No espereu a Sant Jordi per comprar-vos el llibre. Segur que s’exhaurirà i podreu dir allò de “doncs jo ja l’he llegit i és boníssim”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir de l’últim llibre del Xavier Bosch.

Títol: Nosaltres dos
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2228-4
Preu: 21€

Share

Rosa de cendra, de Pilar Rahola

Amb Rosa de Cendra, Pilar Rahola es reivindica com a escriptora i supera amb escreix tot el que puguem entendre que ja és: una dona amb una activitat frenètica -articles, xerrades, tertúlies, etc.- que sap escriure molt bé. El que fa Rosa de cendra és que Rahola ens porti de forma elegant i també atrapant per la cultura catalana i uns fets que quasi tots sabem que existeixen però que no tots estem segurs, del tot, de com van anar.

Així com la Marta us explicava fa poc com en Xavier Theros i el seu Capità Llampades i La fada negra ens ha redescobert la Barcelona de mitjans del dinou amb Espartero com a regent, i en Lluís-Emili i La senyora Stendhal del Rafel Nadal ens parlaven de la Girona de la Guerra Civil, la Pilar Rahola ens porta als moments previs de la Setmana Tràgica de Barcelona. Però no només això.

Que què més fa? El Premi Ramon Llull no li han donat per fer una novel·la històrica situada en un moment crucial de la nostra història i haver-se documentat bé. Li han donat perquè ens explica una història de lluita, d’estretors, d’inquietuds polítiques i de reivindicació del paper de la dona en una època convulsa i molt complicada.

Tenim un protagonista, l’Albert Corner Espiga, que aconsegueix tornar -viu!- de la Guerra de Cuba i que, a base d’instint de supervivència, alguna cosa que no revelarem i fortuna, acumula una petita fortuna que el fa escalar cap a aquella famosa burgesia catalana de la Lliga Regionalista que guanya les eleccions a inicis del s.XX. L’Albert, a més, és un individu d’aquells que només té un objectiu: aprofitar-se de tot i de tothom per tal de viure millor, i això el fa canviar de bàndol i d’idees amb facilitat, però també que acabi enemistant-se amb la seva pròpia família.

Rahola no només sosté la narració en aquest Albert Corner, sinó molt especialment en els pilars femenins de la novel·la, així com també en un marc històric trepidant, perillós, il·lusionant però també molt contradictori. Sigui com a societat o dins de la família de l’Albert.

Ja sabem com va acabar la Setmana Tràgica, oi? L’adjectiu ja ho diu tot.

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Als fans d’aquesta dona, periodista, tertuliana, personalitat, columnista, editora i també escriptora, no us hem d’explicar gaire res.

Si sou dels que mireu el nom que hi ha sobre del títol amb una mica de malfiança, que no us enganyin els prejudicis: és un tros de llibre. No sigueu descreguts i gaudiu de la lectura.

És el Premi Ramon Llull d’enguany i el podeu començar a llegir en aquest enllaç on hi trobareu els primers capítols en pdf.

¡Gaudiu de la lectura!

Títol: Rosa de cendra
Autor: Pilar Rahola
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2225-3
Preu: 21,50€

Share

La senyora Stendhal, de Rafel Nadal

Rafel Nadal, que ja porta a l’esquena una llarga trajectòria en el món del periodisme, ja fa uns quants anys que s’està convertint en un constructor de novel·les que, sempre a cavall de la crònica de fets passats reals, ocupen ja un lloc ben destacat entre els millors autors de la literatura catalana.

Ha conreat els records autobiogràfics (Quan érem feliços, 2012), i la crònica familiar de la generació del seus besavis (Quan en dèiem xampany, 2013).

Més tard ha començat a crear personatges que, tot i ser imaginaris, tenen tots els trets i les coordenades dels que van existir de carn i ossos; primer situat a la Itàlia deprimida de la Puglia a les èpoques de l la I i II Guerres Mundials (La maledicció dels Palmisano, 2015) i ara a les comarques gironines dels duríssims anys d’abans, durant i després de “la guerra” amb La senyora Stendhal. Nadal encara és de la generació que va créixer sabent que quan els grans parlaven “d’abans de la guerra” o “de quant la guerra” no calia preguntar “quina guerra”. Era “la nostra guerra”.

En aquesta època i en aquests escenaris, Rafel Nadal ens explica un relat a través dels ulls del Lluc. És l’any 1939, té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la guerra a la Plaça de Sant Pere de Girona.

En Lluc serà testimoni d’una colla d’esdeveniments -que no desvelarem- i es va formant una idea de què està passant en el món dels adults en el qual s’incorpora lentament. La seva mare adoptiva -la senyora Stendhal- mira de conduir-lo per aquest difícil camí, sempre amb una serena equanimitat que contrasta amb les conductes irracionals i els odis de vencedors i vençuts. No sempre se’n surt i no serà fins al final de la novel·la que en Lluc tindrà a l’abast, passats els anys, tota la informació i podrà recol·locar tots els seus judicis i prejudicis sobre el món que l’ha envoltat i encara l’envolta.

Certament és un llibre que cal ressenyar sense donar gaire explicacions que suposin fer un “espòiler”. En qualsevol cas opino que, sabent ja el perquè de cada comportament, llegir per segon cop aquest La senyora Stendhal de Rafel Nadal ha de ser una lectura tant o més interessant i enriquidora que la primera.

El llenguatge és d’una riquesa i naturalitat que no embafa, i que ja és un tret característic d’aquest autor; igual que els capítols curts que van donant ritme a la narració. Aquesta comença i acaba a “Girona 1990” com si fos un rondó i que conté un llarg capítol central en el qual pren la paraula un personatge -el cap del maquis- que explica resumidament el que va passar els dies de “la revolució” anarquista del juliol de 1936.

Al llibre, molts detalls anecdòtics que donen vida a la narració; alguns de còmics a la manera de Fellini com la predilecció pels sillons d’orelles; altres de tràgics o d’extrema crueltat o cruesa, i que és ben evident que formen part del que Nadal ha anat recollint de la tradició oral del seu país.

¿I el nom del personatge central, la senyora Stendhal? Només Nadal ens en pot donar una explicació que, fins i tot, podem creure a mitges: homenatge a la cultura francesa, voluntat de descriure la realitat i les misèries tant del roig com del negre, un cognom sense connotacions peninsulars (ni Puig, ni Arístegui, ni Àlvarez). Jo no hi veig ni rastre de la famosa síndrome de Stendhal: malauradament ningú no pot marejar-se “de tanta bellesa”.

Una gran novel·la, que es llegeix d’una tirada i que, ja ho he dit, em sembla que encara millorarà en una segona lectura. I també és una novel·la que invita a la reflexió: no tot és com sembla i només el pensament i la cultura ens pot alliberar de la temptació del maniqueisme.
-Amén.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar a gaudir del fenòmen de La senyora Stendhal.

Títol: La senyora Stendhal
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2201-7
Preu: 18,50€

Share

La fada negra, de Xavier Theros

Estrenar-se en el món de la Literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla, que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot! En qualsevol cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys on nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre de 1843, quan es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma amb la qual Theros situa la història en temps i localització.

No sóc una experta en el tema però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que tingui una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona com la dels fets que es narren és forta i consistent; i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo amb alegria que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Jo ja l’espero amb candeletes!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 del Xavier Theros.

Títol: La fada negra
Autor: Xavier Theros
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2017
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-9710-266-7
Preu: 20,50€

Share

Mitja vida, de Care Santos

A Mitja vida, la Care Santos ens explica una història que comença l’estiu de 1950. Les protagonistes, cinc noies -les dues bessones Olga i Marta Viñó, la Nina, la Lolita i la Julia- juguen, com elles duien, a “Acció o Veritat” (el joc de les penyores). A les dues bessones els queda ben poquet per romandre al internat de les monges paulines: per elles comença una nova vida plena d’interrogants, lluny d’allà.

Totes són nenes riques, vénen de famílies més o menys benestants,… totes, menys la Julia. La Julia està al internat per circumstàncies que es descobreixen mes endavant. La Julia és llesta, té una beca d’estudis però és pobre. Fa de minyona a les altres, els para la taula, els renta els plat bruts, però això sí, juga amb elles, tot tapant-se els forats dels vestit, la roba vella i antiga, morta de vergonya.

A l’internat de les paulines també hi ha el Vicentet, que va anar a parar allà perquè se’l va trobar una monja quan encara era un nadó. Mai no s’havia vist un noi entre les monges i les nenes… però era tan menut! Si Déu així ho volia, es quedaria al convent!

El Vicentet es va fent gran, extraordinàriament gran, com un gegant, amb una força descomunal que els va de meravella a les monges per fer-lo pencar de valent. A mida que creix el seu cos, va quedant demostrat que el seu cap va a un ritme diferent. El Vicentet és un babau, un infeliç que quan veu les nenes li cau la baba i els diu “Guapes, guapes, guaaapes!!”. Està reclòs en una mena de forat amb un llit i una lleixa on guarda els seus trofeus mes preuats: pedretes, herbes,, algun cuc, insectes, fins i tot un ratolí mig ressec.

La cosa va més o menys bé fins que la ideòloga del grup, l’Olga, altrament dita “La boleta” per la seva complexió física, les fa jugar al joc de les penyores. Cadascuna d’elles ha d’aportar alguna cosa preuada i personal. A la perversa Olga, la mestra de cerimònies se li acudeix que cal anar al recambró del Vicentet i amb unes boniques tisores de brodar que ella mateixa posa com a penyora, tallar-li un floc de cabells.

A partir d’aquí, mai res no tornarà a ser el mateix per cap d’aquestes nenes. Mai més.

Passen 30 anys i les nenes s’han fet grans. Algunes s’han casat, tenen fills, algunes fins i tot néts. S’han separat, han conegut la tristesa, la mort, la infidelitat,… la vida, en una paraula.

Ara comença l’hora de la veritat. Desprès de tants anys, tants secrets amagats, es tornen a trobar i comença l’hora de la catarsi, de la sinceritat, de dir d’una vegada per totes la veritat.

La Care Santos ha escrit una història preciosa sobre l’amistat en el seu espectre més ampli. Sense caure en l’almívar ni en la llàgrima fàcil, ha escrit un text que commou, que et fa vibrar en tots els sentits, sentir ràbia o empatia per les cinc noies… i odiar-ne alguna d’elles sense remei.

La Care Santos sap explicar històries que no semblen inventades. És una mestra que toca la música i que la sap ballar com ningú. Perdre’s aquesta Mitja vida és un disbarat!

Feu-me cas i llegiu-lo: no us en penedireu!!

Títol: Mitja vida
Autor: Care Santos
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Nadal 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2250-5
Preu: 20,50€

Share

Els vells amics, de Sílvia Soler

Finals dels anys 80, cinc estudiants de Belles Arts que s’acaben de conèixer i un viatge a París per descobrir la màgia de les obres de Gauguin.

Aquest és el punt de partida de la nova novel·la de Sílvia Soler, amb la qual se submergeix de nou en les relacions personals, però aquest cop sortint de l’àmbit familiar per entrar de ple en la forma i fons dels grups d’amics, i en concret, aquells que passen els anys i aguanten ben ferms els embats que la vida depara.

A Els vells amics ens trobem amb l’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia, cinc joves que acaben d’entrar a la facultat de Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Serà un viatge curt. En total, quatre dies durant els quals els somnis de convertir-se en grans artistes els uniran per sempre més.

La narració ens anirà descobrint com són cadascun d’aquests joves. Els seus desitjos, els secrets més profunds, i els seus caràcters aniran desfilant al llarg d’uns capítols que es constitueixen com petits microcosmos dins el conjunt del grup. I és que la Sílvia Soler ha aconseguit fer un retrat bastant precís del funcionament dels grups d’amics perquè, ¿oi que no compartim el mateix ni ens comportem igual amb una persona o una altra encara que formin part de la mateixa colla?

Sílvia Soler recupera l’estil de Un estiu que comença i Un any i mig, les seves anteriors novel·les, i se la veu còmoda fent històries d’aquesta mena. Tal i com ella mateixa diu,

M’agrada la psicologia i les relacions personals i per tant és el terreny on em moc amb més facilitat i no sento la necessitat de moure’m d’aquesta línia.
– L’illa dels llibres, 15 desembre 2016

M’ha agradat molt aquesta història. És una història bonica, senzilla, propera, sense excessos. Els vells amics m’ha portat a pensar en la meva pròpia colla d’amics, aquells que fa mil anys que estan al meu costat i que, passi el que passi, sigui bo o sigui dolent, continuaran ben a prop per donar-me suport.

Gràcies, Sílvia!

 

P.D. Nosaltres, tots sabeu que hi ha llibres d’estiu per llegir a la platja o a una gandula al costat de la piscina, oi? Jo crec que aquest és llibre de Primavera, per llegir sense presses… i s’acosta Sant Jordi! Us el deixareu perdre?

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Els vells amics
Autor: Sílvia Soler i Guasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2198-0
Preu: 20,50€

Share

De què fuges, qui et persegueix?, d’Empar Moliner

¿No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots: ens agrada fer alguna activitat i a mesura que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més, i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer.

Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica, a mesura que anava aconseguint fites -petites, eh?-, m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu i el seu Mai no és tard, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencem a córrer, tard o d’hora, ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons; simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats!

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Empar Moliner per començar a escalfar la lectura!

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Això té molt bona pinta, oi? Correu a buscar-lo a la vostra llibreria!

Títol: De què fuges, qui et persegueix?
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2221-5
Preu: 17,50€

Share

El setè àngel, de David Cirici

el-sete-angel-david-cirici-premi-sant-jordi-2016El setè àngel, el nou Premi Sant Jordi, és una novel·la de David Cirici on apareixen diversos temes -la fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família, etc.-, però també el xoc entre el Primer Món i el Tercer Món i, concretament, el drama dels fugitius de la guerra, que truquen a les portes d’una Europa que es resisteix a donar-los refugi.

El nostre protagonista és un publicitari d’èxit que navega per les costes gregues amb la seva dona, un fill en comú i un altre d’un matrimoni anterior del publicista. En una excursió a bord del veler a la cova de Patmos, se’ls fa tard, es gira mal temps i el veler topa amb les restes d’una embarcació -potser una pastera?-, la nau fa una forta estrebada i el fill gran cau a l’aigua. La mar està moguda, l’hèlix encallada amb les restes de la pastera… passen les hores i no hi ha manera de trobar el fill, que mig inconscient pel fred, desesperat per la por i aguantat per l’armilla salvavides, va a la deriva fins que una embarcació de migrants el rescata del mar i el salva. El refugiat que el faci passar per un fill seu ho tindrà millor per entrar a Europa.

Aquest és el plantejament inicial d’una novel·la que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives davant d’uns homes i dones que tenen uns costums i una cultura diferents, però que necessiten refer la seva vida en un lloc segur, com és casa nostra… si és que hi ha cases d’algú, com bé explicava Jaume Sisa.

Nosaltres, benvinguts al Premi Sant Jordi 2016!

Si voleu començar a llegir El setè àngel, aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf.

En aquesta peça de del Telenotícies de TV3, en David Cirici us dóna més detalls sobre aquest Premi Sant Jordi:

Títol: El setè àngel
Autor: David Cirici
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2016
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-659-6
Preu: 20€

Share