Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig

lavidasenselasaraamatFeia temps que, tot viatjant amb tren, no estava tant a punt de passar-me d’estació per culpa de quedar atrapat per la lectura d’un llibre. Amb aquest m’ha passat i no és novel·la negra.

A La vida sense la Sara Amat, Pep Puig ha estat capaç de crear uns personatges, una situació i un desenvolupament que m’ha enganxat totalment. He devorat el llibre en dos dies. I aquest no és el meu estil habitual.

El tema central, descrit fredament, no és gaire nou. Un nen de 12 anys -per tant, a punt d’entrar en l’adolescència- comença a descobrir com és el món dels adults, què és l’enamorament, etc. I tot això a finals de les vacances d’estiu. Quantes vegades hem assistit a aquest espectacle en llibres i pel·lícules?

Però la traça amb què Puig ens fica a la pell del suposadament autobiogràfic Pep fa irrellevant que el punt de partença sigui poc original. Un Pep que és qui, trenta anys més tard, escriu per tal que, quan el seu fill sigui gran conegui allò que va viure i fer el seu pare aquell final d’estiu.

La precisió amb que crea els personatges, l’ús adequadíssim de la llengua sense enfarfegar mai (i permetent-se introduir algun mot poc normatiu, “quarto” per exemple, sense fer-ne bandera) i, per sobre de tot, l’extraordinària sensibilitat que mostra en la mirada adulta i retrospectiva sobre aquell món que, com les moreres substituïdes per pins, no tornarà mai més, fa de la lectura una pura delícia.

Hi ha passatges que m’han deixat una particular petjada.

Com aquest: en Pep ha descobert, per la Sara, que tots els adults tenen algun secret, com ara les relacions clandestines que ella ha sabut que tenia el seu pare amb una dona casada. I des del cor de l’església contempla tots els homes i dones del poble, aplegats per la festa patronal del poble de la padrina, escenari de les vacances:

M’anava balder com un pijama d’hivern, aquell secret. Però de seguida, no sé si per tranquil·litzar-me, em vaig voler convèncer que no era jo l’únic que tenia un secret allà dins. Sense anar gaire lluny, el pare de la Sara en compartia un amb la mare del Vidal que Déu n’hi do. Vaig localitzar-la a l’altra banda, al costat de les dones, una dona prima i alta, bastant més alta que l’alcalde, que era intel·ligent però baixet, i així com el dia que m’ho va confessar la Sara em va semblar impossible que aquella dona hagués viscut una història d’amor prohibida amb l’Amat (ni viceversa), ara que me’ls mirava em va semblar quasi evident, i fins em vaig preguntar si s’havien seguit veient d’amagat tots aquests anys o si ni tan sols se`n recordaven, i vaig arribar a la conclusió que no s’havien seguit veient però sí que se’n recordaven. Només calia veure’ls les espatlles. Les espatlles de l’Amat feien impressió. Ni l’indi Joe, tenia aquelles espatlles. És clar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes. Com havia canviat la meva percepció d’aquell home! (…)

¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que totes duien a sobre? De cop vaig tenir una gran revelació, segurament una de les més extraordinàries de la meva vida. Em vaig posar a mirar atentament tots els caps i les esquenes de la gent del poble i tot d’una em va semblar -en vaig estar segur- que allà dins tothom havia de carregar amb algun secret, i per uns instants, fins i tot, no em va semblar impossible que els meus pares, o fins i tot la padrina Maria, no guardessin també alguna mena de secret, encara que fos petit.

(pp. 123-124)

Hauria pogut triar les escenes en què el Pep fa lentíssimes aproximacions a acariciar una mica els cabells de la noia. O la relació amb la padrina… I naturalment amb la Sara, personatge central descrit magistralment.

Així com hi ha novel·les en les quals percebem que han estat escrites per una dona o per autors especialment dotats per entrar en l’ànima femenina, aquesta és sense cap mena d’ambigüitats una visió feta des de dins d’un noi (o nen, o noiet). Vull creure que les lectores empatitzaran tant amb el noi com ho he fet jo.

Ja endevineu que recomano efusivament La vida sense Sara Amat, oi? També recomano que tingueu a mà Guerra i Pau de Lev Tolstoi. Juga un paper a la novel·la i us agafaran ganes de (re)llegir-la.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La vida sense la Sara Amat
Autor: Pep Puig
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2015
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-608-4
Preu: 20€

Share

La filla de la neu, de Núria Esponellà

lafilladelaneuDes que era petita que he sentit una especial predilecció per la Vall de Núria i llegir La filla de la neu… uf! Com us podria dir? Ha estat un plaer deliciós i una lectura fantàstica.

Tot comença amb l’arribada a la vall del jove Marçal. Al principi costa una mica ubicar què fa allà aquest home, però mica en mica tot es va posant al seu lloc, sense presses, de forma ordenada i entenedora. En Marçal està escrivint la història d’amor i de gran sacrifici que van fer els seus avis els anys 30 del sègle passat.

L’Enric és enginyer auxiliar del cremallera de Núria. És un home jove, competent, estricte i alhora comprensiu. És un home capaç de fer bregar de forma disciplinada i sense massa aldarulls els més de mil treballadors que van ser necessaris per dur terme una obra grandiosa com va ser el cremallera de Núria.

La Joana és cambrera al hotel on van a dinar els directius de l’obra. També, de tant en tant, apareixen les dones i els fills malcriats d’aquests, però la Joana té un caràcter, una energia i una manera de fer les coses única!! És una dona fora de sèrie i sap fer-se respectar. Allà tot són homes, alguns d’ells amb un sentit del respecte i les bones maneres diguem-ne que una mica deteriorat, però la Joana no necessita ningú per fer anar a tothom més dret que un ciri! I que quedi clar que de pretendents en té a cabassos!

És una dona avançada al seu temps, que aconsegueix calçar-se uns esquís i lliscar per la muntanya com una campiona. Tan gran es la seva destresa esquiant que li proposen fer de monitora de la mainada dels directius que vindrà amb les tòtiles de les seves mares de cara a Nadal.

La Joana i l’Enric són els avis del Marçal i ell està escrivint la seva increïble història.

La Núria Esponellà ens explica de la mà dels records d’aquests deliciosos personatges, quines van ser les dificultats en què es van trobar. Estem parlant de l’obra d’ enginyeria amb més metres d’altitud de tota la península ibèrica. S’havien de salvar els desnivells, s’havia de dinamitar la roca, saber quina era la càrrega correcta i precisa d’explosiu per cada tram… També s’ havien de vigilar els pispes -que n’hi havia igual que ara- i els aprofitats que per treure pasta no filaven prim a l’hora de falsejar albarans de compra de material, i que els importava un rave la vida dels seus companys de feina. Amb explosius millor no jugar, oi?

Això i moltes altres coses que no us desvetllaré son els tresors que s’amaguen dins d’ una novel·la que estic convençuda que recomanareu als vostres amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla de la neu
Autor: Núria Esponellà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2040-2
Preu: 20,50€

Share

Temps de família, de Tània Juste

tempsdefamiliaAquesta és una història d’aquelles que quan les acabes et deixen bon sabor. Picant l’ullet a la pròpia novel·la diria que és equilibrada, amb aromes intensos i dolça, però sense embafar.

Temps de família de Tània Juste és una història familiar. Ens explica la història de la família Giner, començant amb el retorn des de Cuba del patriarca, el 1898, i acabant amb la quarta generació de la nissaga, ja durant els anys d’assentament dels franquistes al poder.

En Bonaventura Giner, el personatge amb qui s’inicia cronològicament la història és enviat a Cuba per tal que allà es formi i faci fortuna. Quan torna a Vilafranca després de la mort del seu pare, troba les terres familiars abandonades i mortes arrel de la crisi de la fil·loxera. En Ventura decideix dedicar la seva vida a recuperar el mas i el bon nom de la família creant del no-res un imperi vinícola. A partir d’aquí viurem esperances, amors, venjances, alegries i penes dels quatre fills d’en Ventura i la seva dona, la Mercè, la filla petita d’una família burgesa barcelonina, que serà l’autèntica matriarca de la família.

Amb aquestes premisses, Tània Juste desenvolupa la història d’una família que podria ser com la de moltes altres famílies del Penedès. Rebuscant als arxius segur que trobaríem casos de pagesos que van veure amb horror com els camps de vinyes del país sencer s’infestaven per la fil·loxera un cop va travessar la frontera amb França, que van viure les terribles conseqüències d’aquell desastre i que van haver de fer mans i mànigues per acabar tirant endavant amb el poc que els va quedar. Probablement, també podríem trobar famílies amb avantpassats que van marxar a Amèrica a fer fortuna i per descomptat que trobaríem famílies que van veure com durant la guerra, les terres eren confiscades i després retornades si havien militat al bàndol adequat. Temps de família és doncs, una agradable narració de tots aquests fets concentrada en els Giner i els que els envoltaven.

Tània Juste torna al món literari amb aquesta segona novel·la de tipus històric, amb un subtil regust al Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda, després de la publicació el 2014 de L’hospital dels pobres que també vam ressenyar aquí, al Nosaltres. I no ho ha fet del tot malament, tenint en compte que Temps de família va guanyar el passat novembre l’últim Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica que dóna l’editorial Columna des del 1997.

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

Share

Mai no és tard, de Miquel Pucurull

mainoestardPer aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.

Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!

Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.

Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.

Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.

Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.

O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.

I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.

Us en deixo uns fragments:

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida

“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”

Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€

Share

Jonàs, d’Isabel-Clara Simó

jonasisabelclarasimoHola a tots, Nosaltres!! Avui per primer cop em toca parlar del llibre d’una autora desconeguda per mi. Aquesta ha estat la meva primera incursió en l’obra de l’Isabel-Clara Simó amb en Jonàs. I quin plaer més gran Nosaltres, quin plaer més gran…

La novel·la, Jonàs, és un recull de pensaments, de sensacions a flor de pell. És una carícia al clatell i un cop de puny a l’estómac. És una prosa rabiosament poètica i descarnada, que diu grans veritats sense concessions i que podria resultar desoladora… però no, no és així. De tant en tant, l’autora ens ho posa més fàcil amb certes pinzellades d’un humor fi, deliciós i breu. Senzillament perfecte.

La història que ens explica l’Isabel-Clara Simó va de l’amor que sorgeix entre dos homes a la ciutat de Nova York. En Jonàs és un paio que enamora a tothom. Homes, dones, petits i grans. És guapo, és dolç, té els ulls blaus, els cabells rossos i una dent d’or. Però també té un passat ple d’ombres, un passat que quan li ve de gust, s’instal·la en el seu present sense demanar-li permís i li complica la vida de mala manera.

L’Àlex és de Barcelona i coneix en Jonàs només arribar a Nova York… i perd el cap per ell així que el veu. Perd el cap literalment, ja ho veureu!! De la mà del Jonàs coneixem racons, restaurants, galeries d’art i, sobretot, gent de Nova York. Tots ells són personatges al límit, gent que porten al damunt una càrrega emocional difícil d’arrossegar.

Passejar per aquestes pàgines de la mà de l’autora i amb la veu de l’Àlex i en Jonàs és una experiència que no us podeu perdre. És un viatge per recordar i explicar als bons amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jonàs
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18€

Share

Marques que marquen, de Ramon Solsona

marquesquemarquenEn Ramon Solsona, al pròleg del llibre, ens proposa un joc que dóna molt la pista de què és i per què resulta tan atractiu aquest llibre.

Les marques delimiten franges generacionals senceres.
Fem una prova: què us suggereixen noms com Mirinda, Bultaco, Duralex, Rotring, Elgorriaga, Elena Francis, Dr. Martens, Juegos Reunidos, Gallina Blanca, Swatch, El Caserio, Biscúter, DDT, Barriguitas, Tumilet, Cinzano, Can Jorba, Mercromina, Vinçon, Calippo, Custo, Meccano, Norit, Varon Dandy, Mobylette, Bic Cristal, Ikea, Meyba, Cinexin, Nocilla, Famobil, Kelme, Nokia, Conguitos, Haribo…? Per les respostes, és fàcil endevinar la vostra edat.

Segurament podríem fer un joc semblant amb altres coses, com per exemple quines cançons canteu quan sou una colla de la mateixa “quinta”: Venid y vaamos todos/as; Quince, quince, años, años tiene mi amooor; En un pueblo de montaña….; Eran uno dos y tres los tres mosqueperros. En voleu una d’intergeneracional? Asturias, patria querida…

La lectura de Marques que marquen és un exercici divertit i estimulant que ens permet descobrir un munt de coses que no sabíem sobre l’origen d’aquestes paraules que, sense adonar-nos-en, han configurat una part important del nostre vocabulari.

I a més, segur que provoca unes ganes irrefrenables de fer com els inefables Dupond i Dupont afegint tot sovint un “Jo encara diria més!” de manera que si llegim amb una llibreteta al costat podem acabar manuscrivint un llibre gairebé tan llarg com el que ha confegit Ramon Solsona fet a base de les memòries personals de cada lector.

Si busqueu encaparrar-vos amb una història recaragolada i sanguinolenta del gènere negre, aquest no és el vostre llibre.

Però si voleu llegir amb un somriure una mica nostàlgic una crònica breu i ben escrita de la nostra petita història, fareu bé de llegir, d’una tirada o a petites dosis, aquesta curiosa història de les Marques que marquen.

I després, si voleu, podeu agafar una novel·la ben negra o un assaig ben saberut.

Ja m’ho sabreu dir.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Marques que marquen
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-347-6
Preu: 17€

Share

Els enemics silenciosos, de Mireia Llinàs Ventura

elsenemicssilenciososNosaltres, com bé sabeu, si hi ha alguna cosa que ens agrada és llegir. Però també ens agrada saber què llegim, com llegim, i sobretot, a qui llegim. I de tant en tant tenim la sort de convèncer/enganyar algun autor o autora que acaba de publicar un llibre perquè ens l’expliqui per a tots Nosaltres.

Aquí teniu la Mireia Llinàs explicant-nos Els enemics silenciosos que acaba de publicar:

Aquesta novel·la està protagonitzada per la Nora Prim una agent de policia singular amb una capacitat única: la de viatjar en el temps. Treballa en una agència estatal inventada, el CIEC (Centre d’Investigació Estratègica de Catalunya), que és com una espècie de CIA catalana. Ella i el seu company, el Pere Tauler, s’encarreguen d’investigar casos que no es van resoldre en el passat i que per alguna raó al Govern els interessa rescatar-los. L’única persona que ho pot fer és la Nora Prim ja que no només analitza les conclusions de la policia de l’època sinó que pot tornar als llocs dels fets, interrogar els protagonistes del crim, etc.

En aquesta primera novel·la la Nora Prim investiga un dels casos més sonats de la postguerra catalana, l’assassinat de la prostituta Dolores Rey, nom que li he donat a la real Carmen Broto, que va morir en circumstàncies estranyes el gener de 1949. Tot el que envolta aquest crim tenia els ingredients perfectes per escriure una novel·la negra apassionant on es podien tocar (i denunciar) molts temes.

La noia es relacionava amb les elits de l’època i això va fer que la seva mort generés moltes llegendes. La van matar perquè sabia massa dels seus poderosos amants? Perquè era una delatora del règim i se la van carregar els anarquistes? Era una espia nazi i acabada la Segona Guerra Mundial ajudava a fugir excombatents? La Nora Prim s’immergeix una vegada i una altra en diferents moments, una excusa per també descobrir espais, esdeveniments i personatges mítics de la nostra Història però des de la perspectiva del present.

El que té d’interessant la Nora (a part de ser malparlada, sensible per dins i dura per fora, políticament incorrecte, etc.) és que l’espectador s’identifica amb ella, viatja amb ella i pensa com ella. Es sorprèn de com eren abans les coses i de com han canviat o, per contra, les que no han canviat gens. Si situés la història al 1949 perdria aquesta distància emocional des del present, que dóna molt de joc generant molta ironia i molta tensió, que em semblava absolutament interessant.

El cas de Carmen Broto fascina per tots els elements que l’envolten i jo l’he exprimit al màxim perquè el lector visqui una aventura emocionant, entri en la Barcelona gris de la posguerra i alhora, resolgui un dels crims més terribles de la nostra crònica negra.

Mireia, esperem que el llibre vagi molt bé i t’esperem més sovint al Nosaltresllegim si ens vol ressenyar més llibres!

Títol: Els enemics silenciosos
Autor: Mireia Llinàs Ventura
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2041-9
Preu: 18€

Share

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

dinselcordelmarAixò amics, no és un relat apassionant d’aventures, sinó la crònica d’una de les tragèdies més grans viscudes al mar.

La cosa comença l’any 1821, a l’illa de Nantucket, un lloc que deu el seu nom i la seva fortuna a la pesca indiscriminada del catxalot. Per a la família d’un balener el sistema de treball era molt dur: dos o tres anys d’absència per tres o quatre mesos a casa. Temps que els homes aprofitaven per prenyar les seves dones i després, tot seguit, desaparèixer un altre cop. Amb el homes tot aquest temps fora de casa, les dones no tenien altre remei que pujar la mainada totes soles i, a banda d’això, mirar de fer rutllar la resta de negocis de l’illa. En fi, tot plegat és una vida tirant a salvatge. Això sé, els calers els agradaven molt, i amb aquest sistema de treball se’n feien, i molts, de quartos!!

A principis de 1820, salpa del port de Nantucket  un balener, l’Essex, amb la tripulació formada per un total de 21 homes amb edats compreses entre els 14 i els 30 anys, tenint en compte la mitjana de vida d’avui en dia sembla com si no pogués ser possible, però sí que ho era, sí! Els primers mesos de navegació transcorren dins del que es considera normal: de tant en tant atrapen una balena, n’extreuen l’oli, aprofiten tot el que és aprofitable -que es pràcticament tot-, s’acostumen a la olor repugnant que desprèn aquesta operació… i, en fi, es van acostumant a la feina.

En contra del que pugui semblar, aquest tipus de mamífers al principi no eren especialment agressius, és a dir, o eren capaços de fugir o bé es deixaven capturar sense oposar gaire resistència. Però en un dia fatídic la fortuna no vol fer costat als tripulants de l’Essex: de cop i volta troben un exemplar d’aproximadament 28 metres de longitud, que només amb dos o tres cops de cua, aconsegueix fer que el balener, una embarcació dotada de tots els mitjans per resistir aquest embats, faci figa. Aquest catxalot, segons el relat, el testimoni dels mateixos supervivents, no és com els altres. És una bèstia dotada d’una qualitat quasi humana: una ràbia, un odi, una set de venjança impròpia dels de la seva espècie. El tripulants no tenen altre remei que encabir-se com bonament poden a les tres xalupes de reforç de què disposen i assistir impotents al naufragi de l’Essex.

Han de fer esforços titànics per atrevir-se a enfilar-se al balener abans no s’enfonsi del tot, i rescatar tot allò que sigui possible rescatar. Provisions, aigua, estris i cartes nàutiques… En fi, una mica de tot. Amb les tres xalupes absolutament plenes d’homes i de coses de tota mena, van veient com del seu balener ja no en queda res de res: ha desaparegut.

Els costa molt allunyar-se del lloc del naufragi, no veuen la manera de marxar d’allà. És com si l’estela del balener els hagués d’ajudar, com si continués sent per ells un port segur on trobar empar i protecció. Al final decideixen posar-se a remar amb les seves precàries embarcacions, ajudats només que pels seus braços i la divina providència.

És a partir d’aquest moment que comença el calvari de veritat d’aquest homes. Els tripulants de l’Essex estan a la deriva més de 90 dies. Amb una disciplina fèrria amb el repartiment d’aigua i galetes de pa sec, el homes són l’ombra del que eren. Tot és pell i òs, la llengua inflada per la sequedat, la gana que els fa embogir, els ulls vermells i ensorrats, el deliri… Arriba un moment en què els més febles o els més mal alimentats, comencen a morir, i els que queden vius, no tenen altre remei que prendre una decisió aterradora.

És un relat que fa patir, i molt!, no us vull enganyar… Però també et fa veure que cal valorar les coses bàsiques com obrir l’aixeta i que surti aigua, tenir gana i menjar qualsevol llaminadura, i arribar a casa i trobar la gent que mes t’estimes. Això no té preu. Si llegiu aquest magnífic relat, de ben segur que en algun moment davant d’una taula ben parada i plena de menjar i beure, pensareu en els mariners de l’Essex.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dins el cor del mar
Autor: Nathaniel Philbrick
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Alexandre Gombau Armau
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-7588-552-0
Preu: 19,50€

Share

Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets

jardialobagaAbans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigròs. Tant, que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigròs és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que durant la novel·la va fent memòria de què li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la qual no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia aniran a viure a Barcelona però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu, passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix a petició dels Torralba en el masover que durant l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més perquè val molt la pena que hi entreu vosaltres sols en aquesta història i que, a mesura que l’aneu llegint us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre: un desmai, un roser i un àlber. Cadascun d’aquests arbres són una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol, i al voltant de cadascun d’ells s’hi articulen els fets rellevants que als personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’hi amaguen també els secrets dels Torralba, però també de l’Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí. Crec que us agradarà molt.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jardí a l’obaga
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Share

Les veus del Liceu, de Xulio Ricardo Trigo

lesveusdelliceuUn dels protagonistes d’aquesta novel·la de Xulio Ricardo Trigo anomenada Les veus del Liceu és l’Eduard, un home que volia ser cantant d’òpera però que a causa d’una malaltia no va tenir altre remei que renunciar a una carrera prometedora. Ara es guanya la vida donant classes de cant al Liceu. L’Eduard no és un home ni gaire feliç ni gaire alegre… Veure la seva carrera estroncada li ha fet pols la vida, arrossega una mena de ressentiment i tristesa per allà on va que no li permet fer una vida social més o menys raonable.

La cosa canvia una mica quan coneix l’Anna. Aquesta noia és tartamuda i treballa netejant el Liceu. Mentre feineja la noia canta… i canta com els àngels!! Ella no és pas conscient del prodigi de la seva veu, és una noia solitària que viu en un pis al carrer Balmes que quan plega del Liceu es reuneix a Gràcia amb tres nois per fer teatre. I així van passant els dies fins que l’Eduard es decideix a donar un pas endavant i proposa a l’Anna de donar-li classes de cant d’una manera professional i seriosa.

Costa molt que aquests dos éssers tan singulars trobin l’equilibri just per posar-se d’acord. Però mica en mica la cosa sembla que va funcionant. L’Eduard viu amb la seva mare, una exdiva amb un passat que ningú, ni el seu propi fill, coneix. A la casa que comparteixen a Sant Andreu no hi ha retrats, ni cartes ni cap pista que reveli el passat artístic de la mare. Ara és una dona gran, malalta, melancòlica, que només te com a prova del seu passat el piano amo i senyor de la casa, i quatre cartells descolorits penjant a les parets. Això és tot. Tot això passa a Barcelona l’any 1993.

Paral·lelament, l’autor ens explica què passava a la Barcelona de 1860 quan la ciutat està dividida en dos bàndols enfrontats. Els croats, un grup de joves rics que defensen el Teatre Principal i els liceistes, que com és lògic defensaven el Liceu. Aquests croats son bastants indesitjables, son nens de famílies riques que dominen com ningú l’art de la vagància, els excessos etílics, el vagarejar pels carrers fins la matinada, i saben ben bé com dilapidar la fortuna que van fer els seus avis i els seus pares fins que comencen a notar que potser ja no són tant rics. Però això no s’ha de dir mai! S’ha de fer com si res i continuar sortint de casa ben repentinat i vestit, encara que al rebost només hi hagi teranyines.

L’Armand és un d’aquests croats. Un dia coneix la Glòria, una bona noia filla d’un hostaler i amiga dels liceistes. Amb això ja n’hi a prou per fer de les seves. Els amics de “la brometa” fan una juguesca que consisteix en seduir la noia, costi el que costi. Aquesta gràcia, tindrà conseqüències molt i molt grans per a tothom.

Terribles conseqüències que demostrarà que en un moment determinat, el passat pot tornar per rendir comptes amb el present…

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les veus del Liceu
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-1745-7
Preu: 19,50€

Share