Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en castellà

Llibres escrits en llengua castellana.

El contenido del silencio, de Lucía Etxebarría

1 resposta

Amb aquesta autora em passa que quan la veig o la sento parlar en una entrevista em posa bastant nerviosa. No m’agrada gens ni com gesticula, ni el seu to de veu, ni la seva suficiència. Ara bé, quan la llegeixo, resulta que m’agrada bastant.

Aquesta novel·la no n’és una excepció. L’acció es desenvolupa entre Anglaterra i les Illes Canàries. En Gabriel és un noi ric i guapo que viu a Londres i està a punt de casar-se amb la seva xicota.

Tenen una relació una mica desmenjada. Sembla que ell no ho acaba de veure-ho clar, això de casar-se. Simplement es deixa fer sense dir ni que sí ni que no, donant el silenci per resposta.

Enmig d’aquesta falta d’ànsia, rep una trucada inesperada. La seva germana Cordelia, a qui fa anys que no veu, ha desaparegut en un poblet remot de les Illes Canàries en el que sembla ser un suïcidi ritual.

Qui el truca és l’Helena, la millor amiga de la seva germana, pregant-li que viatgi a les Illes per tal d’esbrinar què se n’ha fet de la Cordelia.

A partir d’aquí, la vida d’en Gabriel dóna la volta com un mitjó quan comença un viatge per Tenerife i Fuerteventura seguint la pista d’una germana amant de les ciències ocultes, espiritual, solitària, rica, guapa,… un bombó per ser atrapat per una secta.

Sembla que les sectes a les Canàries proliferen com els bolets. En fi, el cas és que fins i tot arriba a trobar connexions amb els nazis refugiats a l’arxipèlag després de la Segona Guerra Mundial.

Interessant, diferent,… Bona literatura.

Títol: El contenido del silencio
Autor: Lucía Etxebarría
Editorial: Planeta
Col·lecció: Autores Españoles e Iberoamericanos
ISBN: 978-84-0810-478-0
Preu: 20,90€

Share

Una motxilla per a l’univers, d’Elsa Punset. En vols un exemplar aquest estiu?

3 respostes

Nosaltres, m’he llegit un llibre carregat d’optimisme: Una motxilla per a l’univers, de l’Elsa Punset. Aquesta noia ha heretat del seu pare, l’Eduard Punset, la capacitat de fer-nos entendre la ciència d’una manera tan agradable que sembla fàcil i tot (científics que freqüenteu el Nosaltres, perdoneu-me, però jo vaig deixar les mates a 2n de BUP). L’Elsa, aquestes “píndoles” científiques, les encamina a orientar-nos cap a la felicitat i el benestar amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Ja sabeu que a mi tots aquests temes d’autoajuda no m’acaben de fer el pes, però amb aquest llibre m’ho he passat d’allò més bé i us ho volia explicar. De debò,  que no és un llibre de “receptes miraculoses i màgiques per ser més feliços”, sinó més aviat una anàlisi que des d’un punt de partida absolutament empíric ens porta a reflexionar sobre què podríem fer per tenir menys pors, actuar amb més llibertat i creativitat i, en definitiva, trobar-nos millor. No em creieu? Doncs mireu quina “cita” us he preparat per llegir-la en veu alta:

Penseu en el que acabeu de llegir… ho heu fet bé? 😉

Curiós, oi, com ens enganya el cervell? Us engresqueu a seguir?

Títol: Una motxilla per a l’univers
Autor: Elsa Punset
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Àtrium
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-215-8
Preu: 19,90€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Bon dia, princesa, de Blue Jeans

5 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

En Rubén s’ha llegit el Bon dia, princesa, de Blue Jeans (Francisco de Paula). Aquí teniu la ressenya de l’últim llibre de l’anomenat “Federico Moccia espanyol”.

Sota el pseudònim de Blue Jeans, trobem l’escriptor sevillà Francisco de Paula Fernández, un escriptor jove que es va donar a conèixer gràcies a Internet i a les xarxes socials amb l’obra Cançons per a Paula. Va ser dels primers llibres que van passar d’Internet al llibre físic publicat.

La referència del títol és la frase que li diu el protagonista de la pel·lícula La vida és bella (Roberto Benigni, 1997) a la seva esposa, la pel·lícula favorita d’un dels protagonistes.

Amor i amistat, són els trets característics d’aquesta novel·la. Una colla d’amics entre els setze i els disset anys: la Valèria, l’Elisabet, el Bruno, l’Ester, la Maria i el Raül formen la Colla dels Incompresos, ja que consideren que no formen part dels grups que han anat formant els altres companys de l’institut.

La història comença quan l’Eli i la Valèria es preparen per anar a una festa i l’Eli li confessa a la seva amiga que li agrada un dels membres del club, el Raül. Casualment, la Valèria també està enamorada del Raül. D’aquesta manera començaran els malentesos i l’embolic amorós.

La novel·la és molt distreta i de lectura molt amena. L’estil de Blue Jeans ha madurat, ja que Bon dia, princesa està pensat per ser editat en format de paper, ja que a la seva anterior obra es notava que volia donar-se a conèixer i que un editor es fixés en ell.

L’obra és completament contemporània, plena de referències actuals, amb títols de llibres, sèries i moltes cançons que actualment sonen a les emissores de ràdio musicals.

Particularment, us he d’avisar que vigileu on llegiu ja que, com que és de lectura molt amena i enganxa molt, diguem que m’he passat moltes vegades de parada de metro.

Bon dia, princesa és, sobretot, una bona lectura d’estiu, ja que té un final sorprenent i deixa entreveure que hi haurà una altra novel·la.

Al Nosaltres estarem atents a les pròximes entregues que faci en Francisco de Paula!

Títol: Bon dia, princesa
Autor: Blue Jeans
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 536
ISBN: 978-84-6641-517-0
Preu: 19,95€

Share

L’imperi ets tu, de Javier Moro

1 resposta

Títol: L’imperi ets tu
Autor: Javier Moro
Premis: Premi Planeta 2011
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-9708-237-2
Preu: 21’50€

Osti nois, això sí que és un Planeta de premi! I mai millor dit! Bé, segons el meu criteri! Com a mínim, a mi m’ha semblat una novel·la de gamma alta. Excel·lent.

Fent una mica d’història, Jo confesso que abans de llegir L’imperi ets tu només tenia coneixement del Javier Moro per l’anterior llibre que li vaig llegir, Pasión India,… i la veritat? Res a veure.

Val a dir que l’autor té certa tendència al barroquisme, al tirabuixó, al recargolament. És amant de les atmosferes denses, les cortines de vellut vermell i les passions desaforades. No és que aquest llibre estigui exempt d’aquesta tendència tan poc “cool”, però trobo que tot plegat queda de conya, encaixa i té sentit, sense excés d’edulcorants i almívar.

És una novel·la històrica tremendament rigorosa i ben documentada. Vet aquí que…

Joan de Bragança o “Joan el Clement” com l’anomenaven els seus vassalls, va assumir la regència quan la seva mare, la reina Maria de Portugal, va ser declarada incapaç de governar a causa de la seva alienació mental. Però no era un home apte per regnar i ho va fer a contracor. Obligat.

Indecís, tímid, indolent, poruc, poc per no dir gens il·lustrat, feia el que bonament podia amb l’agravant d’haver de vigilar de ben a prop la seva dona, la Carlota Joaquima, capaç de provocar un cop d’estat per tal d’assumir la regència.

No eren un matrimoni ben avingut. La veritat és que es tenien un recel, una desconfiança i un odi mutu, que tela marinera.

Això que us he explicat fins ara seria una mica la introducció per anar fent boca, però el plat fort de la novel·la recau en la figura d’en Pere I, fill d’en Joan i la Carlota Joaquima, convertit en emperador del Brasil, el país mes gran d’Amèrica del Sud a l’edat de 23 anys.

La vida d’en Pere va ser una autèntica bogeria des que va arribar a Brasil, juntament amb la seva família, fugint de la seva Lisboa natal, amb només 9 anyets. Però el nano ja apuntava maneres, no com el “murri” del seu germà Miquel, envejós, dolent com una mala cosa, pastat a sa mare.

En Joan és excèntric, li agrada banyar-se despullat, barrejar-se amb la gent que treballa a Palau, fer coses amb les mans, encara que això es consideri feina d’esclaus. I sobretot, sobretot, més que res en aquest món, el que li agrada de veritat són les dones. I sense mesura!!

Quan arriba el moment, li busquen dona per tal de crear noves aliances, tal i com es feia abans, (i potser ara també). L’escollida es la Leopoldina d’Àustria, una noia de físic normalet, però amb una formació espectacular: cultivada, amant de la música, la lectura, els minerals… La pobra Leopoldina deixa l’ordre, la pulcritud de l’Imperi austríac, per trobar-se amb un fangar, un país sumit en la més gran de les misèries, on el tràfic d’esclaus és a l’ordre del dia. La pobra noia al·lucina.

Mereix una menció apart la figura de la Domitila de Castro: una brasilenya ardent, tremenda, dolça, carinyosa i ambiciosa, que fa que en Joan perdi l’oremus i les bones maneres anant-li al darrera per les seves formes sinuoses.

Jo crec que amb això ja podeu anar fent boca. És un llibre que té de tot: una mica de safareig, una mica de baralles i borratxeres de joventut, amor i venjança i molta, molta història explicada d’una manera que… més amena impossible!

Gaudiu-lo!!

Share

Exitus

2 respostes

Títol: Exitus
Autor: Antonio Luque
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-1532-529-1
Preu: 20,90€

Al Nosaltres ens va arribar un segon exemplar d’Exitus de l’Antonio Luque i vam haver de buscar un altre lector compulsiu i melòman del gènere “indie”.

Dit i fet. L’Estanis Solsona, que coneix bé el personatge i l’escena, s’estrena amb Nosaltres –com ho va fer en Joan– amb aquest llibre, obra del líder del grup Sr. Chinarro:

Portar vint anys composant cançons i haver escrit petits relats i articles per premsa no deu treure’t la sensació de vertigen a l’hora d’enfrontar-te a la teva primera novel·la. Antonio Luque, malgrat tot, és un personatge força ambiciós i segur de sí mateix, i quan va emprendre aquest viatge ho va fer amb determinació: va aparcar la seva activitat com a compositor i veu de Sr. Chinarro i va dedicar nou mesos a completar aquest llibre, una estrena que sobrepassa ni més ni menys que les cinc-centes pàgines, potser excessives pel que suposa la història central.

El cert és que segons com ens ho mirem, el desenvolupament de l’argument tant podria haver estat escurçat a la meitat com allargat tres-centes pàgines més. Luque va deixar volar la imaginació sense lligams a partir d’un punt de partida que despista: en Pepito és un postadolescent perdut que estudia el primer curs d’empresarials a la universitat sense saber ben bé per què i que viu en un barri de classe obrera al sud d’Espanya amb els seus pares. Una nit, mentre ell ha baixat a llençar les escombraries, es produeix una explosió de gas al seu pis que mata a l’instant el seu pare i deixa en estat greu la seva mare. En els primers capítols, on comencem a apreciar el to costumista i ple de detalls quotidians de l’autor (recurs que en ocasions entorpeix la lectura), un pot arribar a imaginar-se el text en una versió cinematogràfica de Fernando León o Benito Zambrano. En Pepito és un antiheroi que haurà d’aprendre de cop a manejar la seva vida i a resoldre totes les gestions desconegudes que impliquen la tragèdia en la qual es veu immers. Però aquesta familiaritat inicial va tornant-se estranya poc després, a mesura que van apareixent els personatges que envolten el protagonista: familiars, veïns, amics, metges, companys d’universitat… Res és el que sembla, tothom té un doble fons pertorbador i la història entra en una espiral delirant, cada cop més accentuada i esbojarrada, fins a deixar-nos amb un pronunciat aixecament de celles al final. A en Pepito se li obren portes que amaguen enganyoses possibilitats de salvació com si es trobés en un laberint, o com si apareguessin pel caprici d’un somni.

A més de suposar un retrat de com de difícil resulta encertar-la a l’hora d’escollir una identitat per la vida adulta tot just havent complert els divuit anys (quasi una imposició social), Exitus és també el dibuix d’una Espanya molt determinada dels últims anys, amb mencions a la corrupció política i a l’especulació, al creixent malestar laboral i econòmic en la classe mitja-baixa, a la superficialitat d’una televisió que cada cop té menys contingut útil, i al jovent gandul abandonat a un consum desproporcionat de droga i alcohol. A vegades tot plegat té un punt esperpèntic que et pot allunyar de la història per pura incredulitat, però no es pot negar que precisament per això té un grapat de girs inesperats. I venint del senyor Luque, el llibre és tota una sorpresa (que jo crec que agradarà especialment el lector que tingui una edat propera a la del protagonista).

Share

Els assassins de l’emperador

4 respostes

Títol: Els assassins de l’emperador
Autor: Santiago Posteguillo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 1216
ISBN: 978-84-6641-505-7
Preu: 22,90€

Ara ja puc anar a Roma i demanar una pizza tranquil·lament, passejar pels seus barris fins i pels que són molt menys sofisticats, admirar l’art de la Domus Flàvia,… En fi, que he fet un bon repàs a la història de la mà experta de l’autor d’aquesta novel·la, que té més de veritat que de ficció.

Tot i que sota el títol del llibre hi ha un subtítol que diu: “L’ascens de Trajà, el primer emperador hispà de la història”, el plat fort de la novel·la no és altre que la figura del terrible, cruel i boig Domicià (fill de Vespasià i germà de Tit).

En un període de 35 anys de la història de Roma se succeeixen fins a nou emperadors: Neró, Galba, Otho, Vitèli, Vespasià, Tit, Domicià, Nervà i Trajà. Això dóna una petita idea de com d’efímera era la vida en aquest càrrec: o morien, o se’ls pelaven, o embogien… sigui com sigui, mala peça al teler.

Cadascun d’ells amb les seves característiques. Alguns de bons i generosos amb el poble, d’altres d’avars i ineptes per desenvolupar una tasca d’aquesta magnitud, i uns altres definitivament trastocats, paranoics i cruels. Molt cruels.

Estem parlant d’un llibre, d’una novel·la, d’una lliçó d’Història molt extensa. Això què vol dir? Doncs que hi ha moments xulos i trepidants i d’altres que es fan llargs, extenuants o esgotadors, però sense perdre en cap moment una versemblança amb tot allò que ens explica l’autor i que et fa ser valent i dir: “vinga, va! Si aquest tios lluiten així, jo també ho faré!”.

A mi, personalment, hi ha dues coses que m’han agradat especialment. El setge a Jerusalem n’és una. Està tan ben narrat que t’hi trobes allà mateix, i mira que és llarg, sembla que no tingui fi… Però en té, de fi. En té.

I després, l’explicació amb la veu del “curator”, que es qui s’encarrega de les clavegueres de Roma. Aquest home ho passa fatal perquè allà hi va a parar de tot: restes dels combats entre feres i gladiadors, porqueries de tota mena, i tot, tot, s’aguanta per un fil! És la bomba!

Si us agrada la Història, Els assassins de l’emperador de Santiago Posteguillo és el vostre llibre. Podria ser una pallissa i és tot el contrari. A més, s’aprenen un munt de coses!

Share

Una comedia ligera, d’Eduardo Mendoza

2 respostes

Títol: Una comedia ligera
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Planeta
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-322-0797-6
Preu: 20€

Alerta roja! Durant dues o tres setmanes em vaig quedar sense material fresc per llegir i, per tant, vaig haver de tirar del meu fons d’armari i l’escollit va ser aquesta Comedia ligera.

Ja fa un grapat d’anys que la vaig llegir però després d’aquesta segona lectura he quedat ben sorpresa. Jo no recordava que m’hagués fet pas l’efecte que ara m’ha fet. Suposo que deu de ser cosa dels anys, que no passen perquè sí.

El Carlos Prullás escriu guions per obres de teatre més aviat ximpletes, una mica picants, una mica innocents… En fi, el que s’estilava durant els anys de la postguerra a Barcelona (i a tot arreu, només faltaria!).

De la manera més tonta, aquest home guapot, ben plantat, de vida displicent, bon coneixedor dels millors llocs per anar a fer l’aperitiu i després un bon dinar, seductor incorregible… es troba encaixonat i cada cop més embolicat en una història d’un assassinat que cada cop més l’assenyala a ell.

Al Prullás li toca passar per un calvari, i això farà que es miri la seva trajectòria i que es miri els amics, els companys de feina i la família amb uns altres ulls.

Sense deixar mai d’utilitzar una melancolia en blanc i negre pròpia de l’època i la sàtira fina i divertida tan característica d’aquest autor, aquesta novel·la es una classe magistral de la Barcelona de pobres i rics, de “tablaos” i “jaranes” en tuguris de mala mort, de terrasses al sol amb vermut, i després, cap a casa amb La Vanguardia i el tortell.

Una crònica fabulosa del pas del temps, amb Masnou de fons fent de decorat d’unes vacances que fa anys, molts anys, es van acabar per sempre.

Share

Una declaració d’amor a Roma

1 resposta

Títol: Roma. Passeig per l’eternitat
Autor: Valentí Gómez i Oliver
Editorial: Destino
Col·lecció: L’àncora
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9710-211-7
Preu: 20,00€

Sí. L’anagrama de Roma és Amor. Això és el que sent Valentí Gómez i Oliver (professor, poeta, escriptor, traductor…) per la ciutat que l’ha acollit i on ha viscut i han nascut els seus fills i néts.

“Roma és una ciutat que d’ençà el dia en què vaig començar a viure-hi, sempre he portat al meu sarró. Caure a les seves xarxes resulta “quasi” inevitable, i en conseqüència el dia que me n’allunyi (físicament), sé del cert que no m’abandonarà (espiritualment) mai més.”
p. 47

Com a fruit d’aquest amor i llarga experiència Valentí Gómez, ha tornat a publicar, en aquest cas en català i amb algunes actualitzacions (i amb il·lustracions diferents), el llibre que el 1986 i el 2001 ja havia publicat en espanyol.

El llibre es divideix en tres jornades (com La vida es sueño ¿?) La primera jornada són les reflexions del viatger que arriba i resta a Roma. En la segona jornada compon 6 passejos: de la Terra, del Foc, de l’Aventí, de l’Aigua, de l’Aire i Extramurs. I en la tercera pren com a eixos temàtics elements significatius de Roma: els obeliscos (16!), els ponts, les fonts, les estàtues parlants, les portes i muralles, la Roma subterrània… i tanca el llibre amb un epíleg poètic i un colofó amb l’acrònim d’AMOR que ja hem dit que és l’anagrama de ROMA.

Que ningú no s’enganyi, Roma. Passeig per l’eternitat NO és una guia de Roma. Fer una guia d’aquesta ciutat és una tasca ingent que ens podria ocupar centenars de pàgines. Com diu l’autor Roma és una “ciutat-museu”. No solament el seu passat, quan Roma era el centre del món, ha deixat milers de testimonis artístics extraordinaris, escultòrics i arquitectònics, sinó també podem admirar obres de segles posteriors: mosaics bizantins meravellosos, art medieval, obres cabdals del Renaixement i dels grans artistes, extraordinàries realitzacions del barroc arquitectònic i urbanístics com a resultat del desig dels Papes de dotar a la ciutat de monuments únics i perspectives grandioses puntejades per obeliscos egipcis –alguns reelaborats o més tard imitats…

Tresors amb els quals un ensopega cada quatre passes: esglésies (l’autor no sap, ¡però els romans tampoc!, quants centenars d’esglésies hi ha a la ciutat), que contenen pintures i escultures dignes d’admirar, palazzi (que si has viscut a Roma has pogut penetrar-hi a dins), placetes, jardins, fonts… L’autor les va enumerant segons el fil del passeig o les anècdotes literàries i cultes que li suggereixen, acompanyant-les d’uns dibuixos de quadern fets amb grafit que tenen la gràcia de l’espontaneïtat i també la voluntat de reflectir la fascinació per unes tres columnes que resten dempeus o la façana d’una església tan popular com Santa Maria in Trastevere…

La meva primera visita a Roma em va deixar fascinada. A més de la monumentalitat arquitectònica romana, em va fer descobrir la bellesa del barroc que els llibres d’art no m’havien aconseguit ensenyar. Hi havia tantes coses i tan bones per veure! Per aquesta raó, la segona vegada hi vam anar un mes sencer per repetir, completar i “digerir”. No en vaig tenir prou i vaig tornar dient que un dia em perdria a Roma… La meva tercera visita em va reafirmar en tot l’anterior i vaig poder redescobrir noves coses, com ara els nous colors que lluïa la Capella Sixtina.

És arran d’aquesta tercera visita que vaig llegir l’anterior versió de Roma. Passeig per l’eternitat. Realment, deixar-se endur de la mà d’algú que, com l’autor, coneix i estima tots els racons de Roma va ser, a més de suggerent, molt instructiu: Roma es dóna a qui la visita però tots ens emportem a casa una ciutat diferent: la nostra Roma.

Ara rellegir el llibre sense l’afany de treure’n un profit immediat sinó com a plaer de lectura i, a més, en la meva llengua, ha estat com obrir l’àlbum de fotos i anar fent el recorregut pels carrers i carrerons, pels museus coneguts i els gairebé ignorats, per les magnífiques meravelles barroques o les aparatoses però interessants mostres de l’arquitectura feixista… Ja veieu, doncs, que Roma. Passeig per l’eternitat és un llibre per llegir abans de viatjar a Roma i per llegir després d’haver anat a Roma.

Un viatge a Roma acompanyat d’aquest llibre és un gran regal per una mare, oi? En qualsevol cas, aquest llibre fa viatjar!

Sí. L’anagrama de Roma és Amor. Això és el que sent Valentí Gómez (professor, poeta, escriptor, traductor…) per la ciutat que l’ha acollit i on ha viscut i han nascut fills i néts seus.

“Roma és una ciutat que d’ençà el dia en què vaig començar a viure-hi, sempre

he portat al meu sarró. Caure a les seves xarxes resulta “quasi” inevitable, i en conseqüència el dia que me n’allunyi (físicament), sé del cert que no m’abandonarà (espiritualment) mai més.” p. 47

Com a fruit d’aquest amor i llarga experiència Valentí Gómez ha tornat a publicar, en aquest cas en català i amb algunes actualitzacions (i amb il·lustracions diferents), el llibre que el 1986 i el 2001 ja havia publicat en espanyol.

El llibre es divideix en tres jornades (com La vida es sueño ¿?) La primera jornada són les reflexions del viatger que arriba i resta a Roma. En la segona jornada compon 6 passejos: de la Terra, del Foc, de l’Aventí, de l’Aigua, de l’Aire i Extramurs i en la tercera pren com a eixos temàtics elements significatius de Roma. Els obeliscos (16!), els ponts, les fonts, les estàtues parlants, portes i muralles, Roma subterrània … i tanca amb un epíleg poètic i un colofó amb l’acrònim d’AMOR que ja hem dit que és l’anagrama de ROMA.

Passeig… que ningú no s’enganyi NO és una guia de Roma. Fer una guia d’aquesta ciutat és una tasca ingent que ens podria ocupar centenars de pàgines. Com diu l’autor Roma és una “ciutat-museu”. No solament el seu passat, quan Roma era el centre del món, ha deixat milers de testimonis artístics extraordinaris, escultòrics i arquitectònics, sinó també podem admirar obres de segles posteriors: mosaics bizantins meravellosos, art medieval, obres cabdals del Renaixement i dels grans artistes, extraordinàries realitzacions del barroc arquitectònic i urbanístics com a resultat del desig dels papes de dotar a la ciutat de monuments únics i perspectives grandioses puntejades per obeliscos egipcis –alguns reelaborats o més tard imitats…

Tresors amb els quals un ensopega cada quatre passes: esglésies (l’autor no sap, però els romans tampoc!, quants centenars d’esglésies hi ha a la ciutat), que contenen pintures i escultures dignes d’admirar, palazzi (que si has viscut a Roma has pogut penetrar-hi a dins), placetes, jardins, fonts … L’autor les va enumerant segons el fil del passeig o de les anècdotes literàries i cultes que li suggereixen acompanyant-les d’uns dibuixos de quadern fets amb grafit que tenen la gràcia de l’espontaneïtat i de reflectir la fascinació per unes 3 columnes que queden en peu o de la façana d’una església tan popular com Santa Maria in Trastevere…

La meva primera visita a Roma em va deixar fascinada. A més de la monumentalitat arquitectònica romana, em va fer descobrir la bellesa del barroc que els llibres d’art no m’havien aconseguit ensenyar Hi havia tantes coses i tan bones per veure!. Per aquesta raó la segona vegada hi vam anar un mes sencer per repetir, completar i “digerir”. No en vaig tenir prou i vaig tornar dient que un dia em perdria a Roma… La meva tercera visita em va reafirmar en tot l’anterior i vaig poder redescobrir noves coses, per exemple els nous colors que lluïa la Capella Sixtina.

És a ran d’aquesta tercera visita que vaig llegir l’anterior versió del Passeig… Realment, deixar-se dur de la ma per algú que, com l’autor coneix i estima tots els racons de Roma va ser, a més suggerent, molt instructiu: Roma es dóna a qui la visita però tots ens emportem a casa una ciutat diferent, la nostra Roma.

Ara rellegir el llibre sense l’afany de treure’n un profit immediat sinó com a plaer de lectura i, a més, en la meva llengua, ha estat com obrir l’àlbum de fotos i anar fent el recorregut pels carrers i carrerons, pels museus coneguts i els gairebé ignorats, per les magnífiques meravelles barroques o les aparatoses però interessants mostres de l’arquitectura feixista… Ja veieu doncs que Passeig… és un llibre per llegir abans de viatjar a Roma i per llegir després d’haver anat a Roma.

Share

Exitus, d’Antonio Luque

1 resposta

Títol: Exitus
Autor: Antonio Luque
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-1532-529-1
Preu: 20,90€

Quan vam rebre aquest Exitus de l’Antonio Luque, líder del grup Sr. Chinarro, vam buscar qui de Nosaltres ens en podia fer una ressenya coneixent la vessant artística de l’autor però amb “seny literari”. És per això que vam contactar amb en Joan B. Palahí, que se’ns estrena! Aquí en teniu la ressenya:

En algun lloc deu haver-hi una palanca que si l’acciones tot pot començar a anar malament. I ja ho sabem que quan les coses empitjoren, només es poden torçar fins que trobes el camí per tornar a començar. Aquest és l’escenari amb el qual en José Gómez Gámez, “Pepe” -que fa poc que ha deixat de ser en “Pepito”-, s’ha d’enfrontar. Un accident domèstic el deixa orfe de pare i amb una mare malferida, que aprofitarà l’estada a l’hospital per canviar d’aires i deixar-lo a Sevilla. Ell se salva de l’accident, però, perquè simultàniament en va patir un de bastant més ridícul. A partir d’aquí s’ha d’espavilar, prendre decisions, escoltar consells, i deixar-se endur per trobar el seu lloc.

Intrigues familiars, amanides amb aquell aire entre tradicional i picaresc que el tòpic ha atribuït al sud mediterrani. Viatges iniciàtics. Drogues. Sexe. La primera visió del món definida per la pròpia experiència. Decisions. Escenes esperpèntiques. Una història senzilla que sap atrapar molts dels elements que trobem en els adolescents d’avui, relacions socials a través de la xarxa i promiscuïtat. Tot entrellaçat amb una sèrie de casualitats, a vegades massa forçades, que imprimeixen ritme a la novel·la quan comença a decaure. Personatges ben definits fins on cal, respectant les exigències d’una història que potser no calia desenvolupar tant. Qui sap si amb la meitat de pàgines el resultat hagués estat més robust.

La primera novel·la llarga d’Antonio Luque, líder de la banda Sr. Chinarro, és un bon treball. Potser no convencerà aquells llegits a base de cànons i clàssics però passarà molt bé, des dels adolescents als joves. Sobretot als que ja estan acostumats a l’imaginari que el cantant andalús ha anat desenvolupant durant la seva carrera. La debilitat dels tímids davant d’un món hostil, l’encadenament d’infortunis i l’humor a través de l’absurd. Aquest cop, en lletra impresa.

Share

El contenido del silencio, de Lucía Etxebarría

1 resposta

Títol: El contenido del silencio
Autor: Lucía Etxebarría
Editorial: Planeta
Col·lecció: Autores Españoles e Iberoamericanos
ISBN: 978-84-0810-478-0
Preu: 20,90€

La Sil se’ns estrena al Nosaltres amb la Lucía Etxebarría. Aquí teniu la ressenya que ens ha fet d’El contenido del silencio. A veure si li llegim més ressenyes! Ho fa molt bé!

El contenido del silencio es desmarca de l’estil habitual de la Lucía Etxebarría, regalant-nos una novel·la d’intriga i misteri amb un ritme que fa difícil deixar-la anar de les mans.

Malgrat el canvi d’estil, els personatges estan tan treballats i són tan complexes, complets i profunds com en les primeres novel·les de la Lucía Etxebarría, fent-nos partícips de les seves inseguretats, desitjos i complexes no superats. Això provoca que de seguida et sentis identificat amb el personatge, així com que vulguis saber els secrets inconfessables que es van descobrint mentre es desenvolupa la trama.

Des d’un paisatge irresistible com són les illes de Tenerife i Fuerteventura, el llibre ens introdueix en el complexe funcionament de les sectes, i en la forma com capten i programen les persones perquè no marxin i poder-se’n aprofitar al màxim. Alhora ens explica les xarxes que es van crear en finalitzar la Segona Guerra Mundial entre Alemanya i altres països, entre ells Espanya, per ajudar a fugir i crear una nova vida als criminals de guerra nazis.

Mentre investiguen què ha pogut passar amb la germana desapareguda d’un dels protagonistes (la Cordelia), els personatges van estirant del fil per esbrinar el sentit dels esdeveniments que han marcat les seves vides i com els han afectat.

És una novel·la que es fa difícil de deixar per anar a dormir. Que enganxa des del principi. D’aquelles que sap greu que s’acabin. Totalment recomanable.

Share