Títol: La pastoral catalana
Autor: Julià de Jòdar
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-8256-091-5
PVP: 23 €

Després de llegir les meves dues últimes ressenyes, el meu millor amic em va dir que potser hauria de parlar més dels llibres i una mica menys de mi. Hi vaig estar d’acord; odio que la gent que escriu no estigui pel que ha d’estar (sobretot els crítics de cinema) i vaig prometre-li, abans de començar a llegir La pastoral catalana que en la meva pròxima ressenya em dedicaria només al llibre.

La novel·la de Julià de Jòdar és sobretot una novel·la ambiciosa. El punt de partida és el viatge que realitza un matrimoni madur a Miami per a intentar ajudar a una amiga enredada des de fa anys amb un exagent de la CIA. Durant el viatge es plantegen moltes preguntes: sobre allò que es trobaran —Aconseguiran que la seva amiga torni amb ells? Està el misteriós agent encara en actiu? És viu, tan sols? —, sobre si mateixos —com a matrimoni i com a individus — sobre les relacions amb els personatges que es van trobant, alguns d’ells quasi surrealistes i sobre el món que els envolta. Tot això en plena èpoc d’huracans a Florida! Així, a través del punt de vista d’una generació concreta, toquem moltes qüestions de política actuals, però sempre des d’una consciència catalana. M’agrada com aquesta novel·la reflecteix la paradoxa del sentiment català: ens trobem com una mena de peça petitona que no encaixa enlloc de l’engranatge del panorama occidental actual però alhora no podem evitar sentir-nos decebuts cada vegada que comprovem que un dependent d’aeroport no parla català. La novel·la està plena de detalls com aquests, que et criden l’atenció i aconsegueixen que et puguis mirar amb la distanciació necessària qüestions com ara les relacions internacionals i les actituds de certes generacions davant la vida. Una vida que mai no s’hauria de donar per descomptat.

És una novel·la rodona malgrat ser així d’ambiciosa. Si rellegim el començament just després d’acabar-la s’entén de seguida. És una cosa que sempre faig quan acabo un llibre, tornar a llegir el començament. Potser perquè el llibre comença amb un poema-cançó de Leonard Cohen, que m’encanta. O potser perquè quasi sempre acabo els meus llibres al tren i no tinc literalment res més a fer que seguir llegint durant una estona.

Ja ho veus… Ho he tornat a fer: he acabat parlant de mi. Ho sento, noi! El pròxim llibre, d’acord?