Arxiu de l'autor: Cèsar

No i jo

Títol: No i jo
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-6209-9
Preu: 16.95 €

Poques vegades he trobat que la sinopsi que hi ha a la contraportada d’un llibre resumeixi i descrigui tan bé el seu contingut com és el cas d’aquesta novel·la, No i jo de l’escriptora francesa Delphine de Vigan.

Permeteu-me que citi dita sinopsi i així coneixereu d’un cop d’ull l’argument d’aquesta meravellosa novel·la:

“Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci opriment, i a l’escola la seva intel·ligència precoç l’ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d’establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somiant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren. I és aquí, a la parisenca estació d’Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestits bruts i l’expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria del món.”

La lectura de No i jo, guanyadora del Premi dels llibreters francesos 2008, m’ha despertat per moments la consciència social que tant adormida tenim sovint i m’ha fet reflexionar sobre la naturalesa de moltes relacions d’amistat. A més d’una lectura netament realista i de caire social, No i jo també accepta una interpretació idealista de la vida, donada per la joventut de les protagonistes, de voler viure una realitat que no t’ha tocat viure.

Potser al final d’aquesta lectura, que recomano fervorosament, recordareu alguns moments de la vostra vida que haurien pogut ser diferents si…

La pedra de paciència

Autor:  Atiq Rahimi
Títol: La pedra de paciència
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-423-6
Preu: 14.95 euros

Durant quatre anys, a la biblioteca on treballava abans, una de les feines que tenia era la de comprar novel·les. Aquest fet em va ajudar a conèixer un munt de títols, autors i literatures que desconeixia. I una d’aquestes literatures va ser l’àrab, que té unes característiques molt definides, on es mostra d’una manera molt sensual i realista alhora la cultura i costums tan marcats d’aquestes societats. Un d’aquests títols és La pedra de paciència, de l’escriptor afganès Atiq Rahimi, guanyadora del prestigiós Premi Goncourt 2008.

La lectura d’aquesta novel·la ensenya i commou al lector –puc donar-ne fe-, ja que l’argument és un reflex de la realitat diària que pateixen les dones àrabs que viuen en països en guerra permanent. A les notícies sempre veiem la part mediàtica dels conflictes, els grans bombardeigs i els edificis devastats. Però no ens aproximen a l’angoixa, a la tensió, al sentiment de les persones innocents que hi viuen. I molt menys el de les dones, que no només pateixen la guerra sinó també la discriminació social i familiar, en una societat a on la religió té una posició preponderant i condiciona molt el comportament.

A La pedra de paciència una dona vetlla el seu marit ferit a la guerra i l’utilitza com a sangué sabur, per a abocar-hi les seves lamentacions. A mesura que passen els dies la dona es va encoratjant i li retreu la vida que li ha donat, com d’ignorada i maltractada s’ha sentit. Sincerament conforme avança la narració, gairebé com si fos un monòleg, anireu descobrint les llastimoses situacions i penúries de les dones àrabs: com arriben al matrimoni, les relacions paterno-filials i amb la família del marit, els tabús socials i els religiosos. Trobo molt interessant la seva lectura. A més, té un final que no us esperareu…

Us deixem amb una entrevista a Atiq Rahimi.

Aquí teniu una tertúlia interessant sobre La pedra de paciència.

Cartes de comiat

Títol: Com dir-li adéu
Autor: Cécile Slanka
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-8437-135-9
Preu: 15,5€

Com dir-li adéu no és un llibre de relats breus o microrelats a l’ús sinó un recull de cartes, de missatges, de notes, de post-it a la nevera. En definitiva, de diferents maneres de posar el punt final a una relació sentimental o, si més no, a una relació de parella. I Cécile Slanka, l’autora, exposa un ampli ventall de possibilitats de fer-ho. I es veu que això es pot dir amb sarcasme, amb ironia, amb elegància, amb crueltat, amb sensibilitat, ves a saber, suposo que depèn de qui ho digui i depèn també de com s’ho prengui el/la destinatari/a…, oi?

Tot i que sembli que Com dir-li adéu hagi de ser un llibre trist, on el to predominant sigui el desamor i la tristesa produïda per l’abandonament i el fracàs sentimental, mentre el llegia m’ha semblat que la seva força i vàlua literària radica en que esdevé, i crec que així ho fa, un llibre d’humor expressat en les diferents variants: explícit, irònic, negre, sarcàstic, etc. Si el llegiu veureu que hi ha moments en què riureu i moments en què pensareu: “Caram, com es passa”.

A continuació us faig cinc cèntims d’alguns breus i “bons” exemples que trobareu en aquest llibre de com posar fi a una relació (sembla surrealista, no? o contradictori?). Això sí, el sentit de l’humor que no hi falti…

“No queda ni una sola de les meves coses al teu armari, però afortunadament la nevera sí que està plena!”

“Em sap greu, s’ha acabat la corda al soterrani, l’he necessitada per lligar les meves coses al sostre del teu cotxe; en canvi, queda prou Valium a la cambra de bany.”

“No sé exactament per què et deixo, però sento que és exactament el que necessito.”

“Urgent – Per motiu trasllat – venc marit – molt poc usat – preu negociable.”

Aquests i molts altres relats com aquests us faran passar una estona desempipada de lectura. No cal dir que espero i desitjo que no sigueu cap de vosaltres els destinataris d’alguns d’ells. De debò.

Paraules d’un lector de paraules

Hola a tothom. M’agrada la literatura des de l’època d’estudiant a l’institut, gràcies a la professora de literatura que vaig tenir i gaudir. I des d’aleshores no he deixat de llegir, sobretot poesia, relats i novel·la.

La poesia que més m’agrada és la simbolista, plena d’imatges poètiques que suggereixen com la de Charles Baudelaire, Arthur Rimbaud, Juan Ramón Jiménez, Joan Vinyoli i Leopoldo María Panero, poetes tots ells singulars, amb veu pròpia.

Com a autors de referència, aquells que saps que la seva lectura no et decebrà, tinc a Hermann Hesse, Stefan Zweig, Pío Baroja, Albert Camus, Raymond Carver, José Saramago i J. M. Coetzee.

També m’agrada estar al dia del món editorial i dels nous corrents literaris i autors que van apareixent, com l’actual narrativa postmoderna.

Bé, de formació i professió sóc bibliotecari, fet que comporta estar tot el dia envoltat de llibres. I tot seguit, juntament amb vosaltres, em comprometo a escriure alguna de les pàgines d’aquest gran llibre que té per nom nosaltresllegim.cat.

El Cèsar descobreix 2 Larsson!

El Cèsar va venir a veure’ns l’altre dia amb un llibre embolicat en paper de diari i ens va dir “oi que me’l deixareu comentar amb pseudònim? És que els companys de la biblio no saben que a les hores mortes llegeixo Bat Pat…” Bé, en el fons, això no va anar ben bé així, però jo li vaig assegurar que ho diria perquè com que ell només llegeix coses denses, li desmuntaríem la reputació! Però veig que fins i tot en un llibre de nens ell hi ha sabut veure Larsson & Larsson (l’Asa i l’Stieg, potser?). Llegiu, llegiu i sortireu de dubtes!

Títol: Els trols caparruts es desperten
Autor: Roberto Pavanello
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Bat Pat
Pàgines: 106
ISBN: 978-84-92790-25-8
Preu: 7.95 euros

Aquesta vegada he estat un agosarat i m’he atrevit amb una lectura infantil, ja veus! M’ha vençut l’enyorança de quan encara érem innocents…

I vet aquí que he llegit Els trols caparruts es desperten, de Roberto Pavanello, una intensa aventura que viuen una colla d’amics. Resulta que la família Silver, els pares, els seus tres fills, la Rebecca, el Martin i el Leo, i la seva mascota el rat-penat Bat Pat -el narrador- decideixen anar-se’n de vacances a Nordkapp, l’extrem més al nord d’Europa. Lloguen una caravana amb la mala sort que una nit mentre dormen els hi roben les dues rodes del darrere. Afortunadament van trobar l’ajuda d’una família que vivia a prop, els Larsson, i els fills de les dues famílies es van fer amics. La Rebecca, el Martin i el Leo van explicar al Bjorn i a l’Olga, els germans Larsson, lo que els hi havia passat i aquests van deduir de bon principi que qui els hi havia robat les rodes havien sigut els trols que vivien dins d’unes coves a les illes de Lofoten. I tots plegats, a l’endemà, van agafar una barca i se’n van anar cap a les illes.

A l’entrada de la cova es troben dues estàtues de pedra que semblen dos sentinelles. En Bjorn els hi va explicar als seus nous amics d’aventures una vella llegenda que quan als trols els hi toca la llum del sol es converteixen en pedra, però que, a més, aquests dos van patir una maledicció d’un vell mag perquè li van robar un rellotge de sorra amb pols d’or. I que algun dia aquestes estàtues es despertarien i que seria quan el cel exploti a l’estiu.

La veritat és que com a lector i arribat a aquest punt de la narració, una vegada coneguda la llegenda, que és un dels clímax de la història, sense adonar-me em trobo que sóc un més del grup d’amics i que m’endinso amb ells per la fosca cova plena de passadissos interminables. I ja no puc deixar de llegir fins que no sàpiga com acaba l’aventura. Segueixo.

A una de les galeries de la cova troben les rodes de la caravana i molts més objectes robats, i poc després escolten uns brams bestials que s’apropen i fugen com poden cap a la sortida, menys en Leo que es perd. I de sobte el cel explota i comproven que les estàtues de pedra dels trols ja no hi són on estaven. Decideixen entrar de nou a la cova per trobar Leo i se’l troben menjant galetes Xoco-coco amb els fills dels trols però els trols pares no paren de bramar-los i espantar-los. És finalment un dels fills trols qui fa callar als pares i els hi explica que van robar les rodes per tal de trencar el malefici, però el malefici només es trenca definitivament si els trols reben un regal dels humans. Llavors, abans de reprendre el viatge de vacances amb els seus pares cap a Nordkapp, els tres germans Silver més en Bat Pat els hi van regalar un objecte molt estimant per ells a cadascun dels trols. I “colorín colorado…”

Gairebé us he explicat tota la història però es que no em podia estar de fer-ho. Es tan breu que a la força guanya en intensitat, fet que t’estimula a explicar-la. Espero que us hagi agradat, i si ha estat així, sapigueu que Els trols caparruts es desperten pertany a una magnífica col·lecció. No hi ha excuses! Ja teniu que regalar als vostres fills, nebots, amics, coneguts o saludats.

A propòsit de la casa i d’en John Boyne

Quants de vosaltres vau llegir El nen del pijama de ratlles? Ara repetireu Boyne amb La casa del propòsit especial? El Cèsar, el nostre bibliotecari de caçalera, ho ha fet i ens ho explica!

Títol: La casa del propòsit especial
Autor: John Boyne
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9787-451-9
Preu: 19 euros

Va caure aquesta novel·la a les meves mans d’una manera totalment inesperada, tot i que ja havia llegit feia temps El noi del pijama de ratlles, la famosa novel·la amb la que John Boyne es va donar a conèixer al gran públic. I sincerament, ara que no ens escolta ningú, al principi no estava gaire motivat, ja que per l’experiència d’haver llegit anteriorment “la del pijama de ratlles” pensava, o millor dit, tenia el prejudici que aquesta novel·la podria ser “más de lo mismo”. I la veritat és que l’única semblança que he trobat entre les dues novel·les és que parteixen d’un fet històric, sense arribar a ser ni molt menys una novel·la històrica, i l’estil senzill i planer d’escriure d’aquest autor.

De La casa del propòsit especial, des d’un punt de vista estructural es pot dir que és una novel·la que conté dues històries paral·leles que es van alternant, encerclades per dos parèntesis -el primer i l’últim capítol- i on el penúltim capítol funciona com a vincle d’unió entre totes dues històries, sent així el punt de partida d’una de les històries i alhora el punt d’arribada de l’altra. He trobat interessant aquest concepte d’estructura com a recurs literari.

Les dues històries, una de caire més personal i l’altra de caire històric, estan protagonitzades per Gueorgui Jatxmienev, i cadascuna d’elles fa referència a una etapa vital -la maduresa i la joventut- fent així un recorregut  des de que era un nen petit a Kaixin, el seu poble natal, fins a la mort de la seva dona a un hospital de Londres.

La història de caire èpic i històric comença a Kaixin, quan sent un jovencell Gueorgui s’interposa en el camí d’una bala disparada per un amic seu i dirigida al Gran Duc Nicolau Nicolàievitx, salvant-li la vida i sent recompensat amb el càrrec de guardaespatlles d’Aleksei, el fill petit del Tsar de Rússia Nicolau II. Una vegada a la Cort dels Romanov, coneix Sant Petersburg, la vida interna de palau, l’amor d’Anastàsia -una de les filles del Tsar- a Rasputin i, finalment, el declivi de l’imperi amb la revolució dels bolxevics, fet que provoca… Bé, no us explicaré tota la història. I totes aquestes vivències quan encara no havia arribat ni als divuit anys!

La història de caire més personal repassa la vida del protagonista però a l’inrevés, des de la maduresa fins a la joventut, sent el penúltim capítol el nexe entre les dues històries, com he apuntat anteriorment. Aquesta part de la novel·la fa un recorregut a la vida personal i familiar de Gueorgui una vegada lluny de Rússia, marcada per la tragèdia i els entrebancs a París i Londres. En aquesta part de la novel·la es narren episodis vitals que poden arribar a commoure el lector.

Des d’un punt de vista de la narració, val a dir que la lectura de La casa del propòsit especial no presenta dificultats de comprensió, tot i que es fa en certs moments feixuga, sent el motiu que hi ha passatges i fragments que es podrien suprimir i no afectarien per a res a l’argument de la novel·la, el lector no perdria cap detall significatiu de la història. L’estil senzill i directe propi de l’autor, que ja s’ha vist en les seves anteriors novel·les, juntament amb les temàtiques de l’argument van clarament adreçades a un sector del públic lector molt ampli i divers.

Finalment, si hagués de classificar La casa del propòsit especial, diria que, tot hi haver traces significatives d’èpica, tragèdia, aventura i intriga, és una gran i difícil història d’amor. I com deia no sé qui: “Hasta aquí puedo leer”.

Bibliotecaris del món, digueu la vostra!

Aquest és un comentari escrit “a quatre mans”: les que en aquest moment, quan la nena ja dorm, estan escrivint la introducció -a hores d’ara ja sabeu qui sóc, segur!-, i -sobretot- les del Cèsar, un bibliotecari a qui he conegut gràcies a Nosaltresllegim.cat i que em va semblar un entusiasta de la lectura!!

Es passa el dia entre llibres, coneix les fílies i les fòbies dels lectors (llegiu el seu comentari al Geronimo Stilton) i a més té ganes de compartir amb nosaltres aquesta passió per llegir! No em digueu que no és genial que hagi volgut enviar-nos per començar un llibre que ell mateix defineix com “una de les millors novel·les que llegirà mai”! Us agradarà conèixer una mica com es veu la literatura des de darrera del taulell de préstec!

Títol: Cementerio de pianos
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 309
ISBN: 978-84-7669-791-7
Preu: 19 euros

Vaig conèixer aquesta novel·la, Cementerio de pianos, quan el seu autor, el portuguès José Luís Peixoto, va fer la seva presentació a la biblioteca on treballava aleshores. I em van semblar, tant l’autor com la novel·la, molt interessants. Ell per les seves inquietuds literàries i la seva joventut, ella… per ella mateixa. A vegades tendra, a vegades dura, a vegades complexa, a vegades lírica, a vegades esperançadora, a vegades definitiva i sempre una de les millors novel·les que he llegit i que llegiré mai.

Cementerio de pianos ens presenta la història d’una família humil de Lisboa, els membres de la qual travessen situacions vitals molt dures a nivell social i personal, havent-hi com a principal escenari un antic taller de fusteria on van a parar pianos espatllats, com la vida dels protagonistes. Unes vides que es barregen, especialment la del pare i la del fill -que comparteixen nom i destí- gràcies a un temps narratiu basat en el flashback, passant del present al passat per tornar al present per referir-se al futur i així contínuament. Aquests fets, que demostren la tècnica de l’autor i la qualitat literària de la narració, incrementen la fidelitat del lector amb aquesta novel·la, ja que en certa mida l’obliga a estar ben despert per no perdre’s cap detall de la vida de cap membre de la família, és a dir, de l’argument.

Aquesta estructura complexa però atractiva alhora, juntament amb el vocabulari i la prosa a estones poètica fan de Cementerio de pianos una novel·la que paga la pena llegir i fan del seu autor, José Luís Peixoto, un escriptor que caldrà seguir en el futur.

Veritablement he de reconèixer que feia molt de temps que no gaudia tant d’una lectura i ja tinc en llista d’espera les dues posteriors novel·les d’en Peixoto, Una casa en la oscuridad i Nadie nos mira, totes dues també publicades per El Aleph. Espero i desitjo que us faci tant bona impressió i us agradi tant com em va agradar a mi.