Arxiu de l'autor: Cèsar

Roseanna

2 respostes

Títol: Roseanna
Autor: Maj Sjöwall i Per Wahlöö
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-1070-0
Preu: 16 euros

Una vegada finalitzada la Setmana de la Poesia tornem amb les novel·les, i en aquest cas amb una novel·la policíaca nòrdica, gènere que està absolutament de moda com ho demostra el fet que la Feria del Libro de Madrid d’enguany està dedicada a la novel·la policíaca.

Roseanna és la primera de les deu novel·les que componen la sèrie negra Martin Beck que va escriure el matrimoni suec, format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö, ja fa unes quantes dècades i que ara Columna publica en català. Aquesta sèrie està protagonitzada per l’inspector Martin Beck i els seus companys de la brigada d’homicidis.

A Roseanna, l’inspector Beck i els seus col·legues es troben amb un cas que els hi portarà molts maldecaps, ja que han de trobar l’assassí de la Roseanna McGraw, una jove bibliotecària americana que apareix morta al llac Vattern, a Suècia, mentre gaudia de les seves vacances. Durant tota la novel·la els lectors anireu vivint d’una manera emocionant i intensa, que provoca la fidelitat del lector amb la novel·la, com l’equip la brigada d’homicidis sense cap prova ni indici va avançant en la investigació del cas fins trobar el culpable.

Totes aquestes sensacions que us he comentat d’emoció i intensitat, jo, que no sóc un lector assidu de les novel·les policíaques, les he sentit i en certa mesura m’he sorprès a mi mateix, ja que per moments no podia deixar de llegir esperant el que succeiria, fet que provoca que tinguis el cor en un puny. Així que nosaltres lectors de novel·la policíaca esteu d’enhorabona amb l’aparició d’aquesta sèrie negra d’en Martin Beck. Animeu-vos!

Share

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona

1 resposta

El dijous 13 a la nit em van convidar a anar al XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona, l’acte inaugural de la Setmana de Poesia, al Palau de la Música, i vull compartir amb vosaltres, nosaltres, el cúmul de sensacions que vaig tenir.

Enguany s’estrenaven a la direcció del Festival els poetes i agitadors culturals Eduard Escoffet, Martí Sales i Ester Xargay amb l’objectiu de dinamitzar l’espectacle poètic i ho van fer -i ho van aconseguir- amb efectes visuals i sonors llampants al principi i al final del recital, així com als descansos. D’aquesta manera van aconseguir trencar la monotonia en què podria haver caigut l’acte per moments.

En aquesta edició els poetes convidats van ser l’ucraïnès Serhíi Jadan, els catalans Jaume Bosquet i Francesc Garriga, el valencià Carles Santos, que finalment no hi va poder assistir, l’americana Lydia Lunch, l’eslovè Tomaz Salamun, la belga nacionalitzada espanyola Chantal Maillard i l’asturià Antonio Gamoneda. L’acte va durar dues hores i no vaig tenir la sensació en cap moment que es fes pesat, tot al contrari.

Em van agradar molt els poemes i la manera de recitar del Francesc Garriga, de la Chantal Maillard i de l’Antonio Gamoneda, que va ser el colofó final. Realment la poesia té quelcom que m’enlluerna, que m’atrapa, és com un embruix, com una picadura de mosquit que en un moment ja està, ja t’ha enverinat. I escoltada de la veu del propi poeta, que sap entonar perfectament, que sap fer les pauses i els silencis quan cal, que sent allò que ha escrit i ho fa sentir a l’oient, és una passada… de debò. Tot plegat crea una atmosfera quasi onírica de la que et despertes amb els càlids aplaudiments.

Com a “prova del crim” us transcric un poema del Francesc Garriga, del seu llibre Temps en blanc.

qui sap qui sóc.
faig via pel canyar d’un llac perdut
al ventre d’una vall mal caminada.
recullo el fred de cada pedra
i els passos que m’acosten
al pànic d’aigües fondes.
assajo l’últim prec
amb el reclam d’atreure els ànecs.
com reclamar, però, sense mentir?
malson d’un llit de joncs i de paraules
buides.

Share

Noves cartes a un jove poeta

2 respostes

Títol: Noves cartes a un jove poeta
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-8437-588-3
Preu:  15 euros

A la feina, cercant bibliografia per elaborar la guia de la Setmana de Poesia de Barcelona 2010, vaig trobar aquest llibre, Noves cartes a un jove poeta de Joan Margarit, que em va despertar la curiositat i vaig pensar que seria una bona idea compartir la seva lectura amb tots nosaltres.

En aquest llibre, que no és un poemari, Joan Margarit segueix l’estela que va iniciar Rainer Maria Rilke a Cartes a un jove poeta i dóna els seus punts de vista i algunes recomanacions, adreçades a persones que vulguin iniciar-se en el món de la poesia, de què ha de ser un bon poema, un bon poeta i un bon lector. Utilitzaré paraules del propi Margarit perquè us feu una idea real del contingut del llibre i perquè, ho he de reconèixer, jo no ho diria millor.

Referint-se al poema i a la seva construcció diu el següent: “Escriure poesia és una operació que tracta de reunir en un sol esclat -el poema- sensacions, sentiments i intuïcions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat. Però aquest esclat succeeix, al principi, només en la ment del poeta. Aquest, llavors, ha de separar els sentiments de les experiències de sentiments, perquè aquestes i no aquells seran les que duran fins el poema. Després, perquè aquest esclat es repeteixi en la ment del lector, cal traslladar-lo a paraules de manera que no perdi ni la seva concisió, ni l’exactitud, ni la intensitat.”

Parlant dels poetes i les seves contradiccions a l’hora de crear fa aquesta reflexió: “Necessiten ser agosarats respecte de l’ahir, però aquesta gosadia no val per a res si no va acompanyada de la corresponent humilitat, que tots els grans poetes han tingut. S’ha de ser agosarat a l’hora d’escriure el poema i humil abans i després d’escriure’l.”

Margarit sent un gran respecte pel lector perquè és una de les tres potes del banc, poeta-poema-lector, sense els quals la poesia no seria possible. I ho veu d’aquesta manera: “L’instrument del lector és la seva sensibilitat, la seva cultura, els seus sentiments, el seu estat d’ànim, les seves frustracions, les seves pors, el seu passat… Tot això conforma un instrument riquísim de matisos i possibilitats, amb el qual el lector fa una interpretació del poema, una lectura cada vegada diferent.”

Heu vist quant de suc se li pot extreure a un llibre tan petit!!! La poesia és això, bona confitura en pot petit. Després de la lectura de Noves cartes a un jove poeta tinc la sensació no d’haver-ho llegit sinó d’haver gaudit d’una conversa magistral amb Joan Margarit prenent un cafè.

Us deixem un vídeo on Margarit ens explica com veu la poesia.

Share

Mil años de poesía europea

6 respostes

Títol: Mil años de poesía europea
Autor: Francisco Rico
Editorial: Planeta
Col·lecció: BackList Clásicos
Pàgines: 1.283
ISBN: 978-84-08-08684-0
Preu: 29 euros

Un dia la Montse em va comentar que amb motiu de la celebració de la Setmana de Poesia de Barcelona 2010, que enguany serà del 13 al 19 de maig, podia llegir i comentar aquest gran llibre -en tots els sentits del terme- i, com que sempre m’acaba enredant, i amb molt de gust, aquí el teniu.

Mil años de poesía europea, del catedràtic i membre de la RAE Francisco Rico, és una antologia poètica adreçada a uns lectors ocasionals de poesia però amb interès per la mateixa, on podrem trobar una bona selecció de poemes d’alguns dels millors poetes -és pràcticament impossible incloure’ls tots- que han format part de tots els moviments literaris europeus dels últims mil anys.

Òbviament, aquest és un llibre que no demana ser llegit sencer. Segueix una ordenació cronològica que ens facilita als lectors l’elecció dels poemes. Aquesta cronologia comença amb les cançons populars del segle XI i arriba fins la segona meitat del segle XX. A més, els poemes estan precedits d’una breu poètica de cada autor que ens ajuda a contextualitzar i a entendre millor la seva lectura. Aquest fet denota que hi ha una gran feina feta al darrera d’aquesta antologia.

Penso, nosaltres, que aquest és un bon llibre per iniciar-vos en la lectura de poesia, anar coneixent diversos poemes d’estils diferents i anar aprofundint en l’obra dels poetes que més us hagin agradat. D’aquesta manera gaudireu de l’aire fresc que us donarà aquest gran vano poètic!

Per acabar de la millor manera possible vull afegir un poema de qui està considerat el pare de la poesia moderna, el francès Charles Baudelaire.

A una transeúnte

La calle, aturdida, aullaba a mi alrededor.
Alta, delgada, de luto, como majestuoso dolor
pasó una mujer: con mano elegante
alzaba y mecía lo mismo festón que dobladillo;
ágil y noble pasó, con piernas de estatua.
Crispado y nervioso, yo no cesaba de beber
en sus pupilas, cielo lívido con gérmenes tormentosos,
la dulzura que fascina y el placer que mata.
Un relámpago…¡y ya la noche! –Belleza fugitiva,
cuya mirada logró que de nuevo yo renazca, dime:
¿ya no te veré más sino en la eternidad?
¡En otra parte y muy lejos! ¡Demasiado tarde! ¡Y acaso nunca!
Ignoro adónde fuiste, y no sabes adónde voy,
¡ay tú a quien hubiese amado! ¡a ti, que lo sabías!

Share

Nit de l’ànima

2 respostes

Títol: Nit de l’ànima
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 271
ISBN: 978-84-8437-032-1
Preu: 18€

Fa temps que volia llegir aquesta novel·la, Nit de l’ànima, del novel·lista i poeta mallorquí Sebastià Alzamora. Me n’havien parlat molt bé i la veritat és que m’ha agradat bastant tot i que és de les novel·les que més dificultats m’ha presentat a l’hora de seguir l’argument i d’anar enllaçant les múltiples imatges i pensaments que apareixen, segurament fruit de la vessant poètica de l’autor.

Us puc dir que Nit de l’ànima m’ha semblat una novel·la fantàstica i provocadora. Fantàstica en relació als múltiples i diferents personatges i espais que apareixen i desapareixen, que es transmuten i confonen Faust -el protagonista- fruit de la seva imaginació? I provocadora per la manera sarcàstica de tractar temes com la religió, el sexe i la política en els diàlegs i descripcions durant tota l’obra.

Sebastià Alzamora aconsegueix crear -sota el meu parer magistralment- un ambient desafiant, amb la barreja de connotacions religioses i sexuals, protagonitzat per tots els personatges que van apareixent durant l’obra juntament amb el Faust, el jove que vol ser escriptor i que lluita per trobar-se a sí mateix enmig de l’orgia permanent en què esdevé l’argument de la novel·la.

Us animo a llegir aquesta novel·la, si no l’heu llegida ja, i així compartir opinions i punts de vista amb l’objectiu d’enriquir la seva lectura i comprensió.

Segur que la seva darrera i recent novel·la, Miracle a Llucmajor, on Alzamora ens dóna a conèixer la història de Pere de Son Gall, no ens deixarà indiferents.

Us deixem amb un vídeo on Alzamora parla del seu llibre Nit de l’ànima.

Share

Una casa en la oscuridad

Deixa un comentari

Títol: Una casa en la oscuridad
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 268
ISBN: 978-84-7669-827-3
PVP: 18 euros

Torno a comentar una altra novel·la d’en José Luís Peixoto, l’anterior va ser la primera que vaig voler compartir amb tots “nosaltres”, Cementerio de pianos. Aquesta vegada es tracta d’Una casa en la oscuridad i el primer que se m’acut dir és que és una història molt dura que arriba a ser cruel per moments i fins i tot difícil de pair. Aquestes són les sensacions que he tingut a mida que anava avançant en la lectura i una vegada finalitzada. Però no us vull espantar, ja que també he de dir que m’ha agradat molt com l’ha escrit en Peixoto, la seva manera de narrar, de fer els diàlegs seguits sense guions, algunes de les reflexions que introdueix, la sensibilitat amb què descriu moments tràgics que m’han fet creure a vegades que estava llegint poesia en prosa.

L’argument d’Una casa en la oscuridad transcorre dins d’una atmosfera tenebrosa on existeix una casa que durant un mes a l’any roman en la més absoluta obscuritat i on viu el narrador amb els seus pares i el personal del servei als quals es van afegint sobtadament un munt de gats i una sèrie de personatges curiosos i estrafolaris que acompanyaran el narrador durant la història. Cal fer una menció especial a la dona inaccessible, que només existeix a la ment del narrador i que només pot veure quan tanca els ulls. I de sobte arriben els invasors, uns personatges bestials que arrasen amb tot i tothom i la història fa un gir dràstic al límit entre la fantasia i la realitat, sensació aquesta que també m’ha acompanyat durant la lectura, ja que costa de creure que pugui passar allò que s’està narrant, ja sigui a vegades per terrorífic o a vegades per fantàstic i irreal.

És una novel·la difícil de llegir però aquest fet no us ha de fer renunciar a la seva lectura. No considero que sigui una novel·la fantàstica però sí onírica, que sedueix i enganxa. Espero haver-vos despertat les ganes de llegir-la. Ja direu.

Share

Per Sant Jordi, tenim un nom!

3 respostes

Títol: Tenim un nom
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9708-209-9
PVP: 20,00€
Premi Ramon Llull 2010

He llegit aquesta novel·la, Tenim un nom de Vicenç Villatoro, animat pel comentari que va fer la Marta (vegeu Tenim…) i he de dir que no m’ha decebut, que ha estat com m’esperava, de les lectures que m’agraden.

A Tenim un nom he trobat una novel·la plena de reflexions, dubtes, records, remordiments, retrets, sentiments de culpabilitat i d’esperança, amb un argument on el present, la final de la Champions League entre l’Arsenal i el Barça a París, serveix d’enllaç entre el passat i el futur dels personatges. Un passat de fugides on en Jaume necessitava canviar de vida tot i que comportés abandonar els fills i un futur de retrobaments on vol recuperar-los, començant per l’Albert, el fill petit.

Durant la lectura he tingut un sentiment d’empatia, de comprensió cap als dos, pare i fill, ja que vas veient que tots dos tenen les seves raons per haver actuat i actuar com ho van fer i com ho fan. Hi ha diàlegs interiors i converses entre ells que emocionen, que arriben a posar la pell de gallina, de veritat. També quan vas veient com va canviant la relació entre ells, les seves actituds i reaccions, molt diferents en el viatge d’anada cap a París de com ho són en el de tornada cap a Barcelona.

Alhora, l’argument de Tenim un nom està format per més històries que ajuden a entendre la principal, com ara les de la Rosa, ex dona d’en Jaume; la Glòria, la filla gran; i la de l’Antoni i la Llúcia, els pares d’en Jaume. Amb la mateixa fórmula de diàlegs interiors i converses, tots ells mostren com van viure i com viuen, què pensaven i què en pensen de la fugida i retorn d’en Jaume, si és el moment, si servirà d’alguna cosa, si serà definitiu, etc.

De totes totes crec que Tenim un nom és una novel·la molt recomanable per a qualsevol edat. Així que, noies i dones del nosaltresllegim.cat, si encara no sabeu quin llibre regalar a la vostra parella el proper dia de Sant Jordi, aquí i ara us proposo aquesta novel·la. Això sí, assegureu-vos de que ell sigui culé. I, entre vosaltres i jo, quan ell l’hagi acabat de llegir no deixeu que l’amagui, agafeu-la vosaltres. D’aquesta manera haureu tingut dos regals, la rosa i el llibre!

Pel que fa a mi, li regalaré Tenim un nom a un amic -bibliotecari també- que coincideix que aquests dies és el seu aniversari i així mataré dos pardals d’un tret. I no sé si arriscar-me amb un altre amic que és perico…

Share

Els convidats

Deixa un comentari

Títol: Els convidats
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-1060-1
Preu: 20€

Em vaig decidir a llegir Els convidats després del comentari que va fer la Rocío (vegeu Els convidats) i ho celebro. He de dir que jo no he somiat que fos un convidat més però sí que m’he sentit com un habitant més del poble i, en certa mida, partícip de la història.

Sota el pretext d’un fort aiguat i de la boda de la filla del nou alcalde, a Els convidats Emili Teixidor ens mostra la vida diària a un poble -que podria ser qualsevol poble que puguem conèixer- a les acaballes de la Guerra Civil. I és una vida nova, en canvi continu donades les noves circumstàncies. Canvi d’alcalde, de mossèn i de mestre per uns altres més afins al règim, canvis de mentalitat, de costums, etc., que provoquen moltes xerrameques entre els habitants que, bé per una raó o bé per una altra, tots es coneixen i tot s’acaba sabent tard o d’hora.

I l’Emili Teixidor, amb el seu saber fer de sobres conegut, narra la història principal i totes les altres que l’envolten donant-li cos a la novel·la amb un vocabulari acurat i exquisit, i una estructura àgil i molt ben pensada, entrellaçant cadascuna de les històries i col·locant-les en el moment oportú de la narració per tal que els lectors no perdem cap detall del fil conductor. En aquest sentit m’ha agradat moltíssim la novel·la.

Vull fer una última reflexió sobre “els convidats” que he vist que a la sinopsi de la contraportada també apareix. D’una primera ullada es pot identificar “els convidats” amb aquells que vindran a la boda de la filla de l’alcalde. Però referent a la vida del poble -aspecte molt important de la novel·la- crec que es pot entendre i interpretar “els convidats” com tots els canvis i a tots els nivells que va suposar el nou règim imposat. Uns convidats que, malauradament, es van quedar durant molts anys.

Share

Les veus del Pamano

3 respostes

Jaume Cabré (Barcelona, 1947), guardonat recentment amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010, és actualment una de les veus literàries més importants i sòlides en llengua catalana.

A la seva obra podem trobar relats, novel·la -algunes adreçades als joves lectors-, teatre, assaig i col·laboracions en guions per a sèries i programes de televisió i ràdio, i en guions cinematogràfics. Va ser un dels fundadors i membres del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Val a dir que Jaume Cabré és un autor sense presses ni per escriure ni per publicar. El seu estil i la seva metodologia són reposats, ben pensats i estructurats, sense que hi hagi cabuda per a la improvisació, fet que no és contradictori amb tenir una vasta bibliografia i amb l’obtenció de premis literaris.

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€

En ocasió de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010 a Jaume Cabré, és un bon moment per recordar una de les seves obres més significatives i que sens dubte ja s’ha convertit en tot un clàssic de la literatura catalana.

Les veus del Pamano és una gran novel·la que ens mostra als lectors una visió real dels anys de postguerra i de com era de complexa i paradoxal la vida diària a un poble dels Pirineus -que serveix de reflex de la societat catalana del moment- on la població es troba dividida en dos bàndols.

I Jaume Cabré posa l’accent en les històries entrecreuades que ressalten les diferències personals i ideològiques, les antigues ferides i les situacions compromeses creades per l’atzar i que perduraran entre famílies veïnes durant molt de temps. I ho fa d’una manera molt hàbil amb anades i tornades en el temps gràcies als flashbacks, que li donen a la novel·la un caràcter molt visual i, fins i tot, cinematogràfic, segurament com a conseqüència de la seva experiència com a guionista.

Per acabar vull recordar que al novembre de l’any passat es va fer una adaptació de Les veus del Pamano a TV3 que va tenir un gran èxit.

Us deixem amb un vídeo on l’escriptor Jaume Cabré parla del seu llibre Les veus del Pamano.

Share

De què parlo quan parlo de córrer

Títol: De què parlo quan parlo de córrer
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 152
ISBN: 978-84-9787-621-6
Preu: 17 euros

A vegades esculls un llibre pensant que serà una lectura de la que aprendràs alguna cosa i quan vas per les primeres pàgines ja veus que allò no rutlla, que no l’has encertat però, tot i així, continues llegint a veure si la cosa canvia. Això m’ha passat amb De què parlo quan parlo de córrer, del reconegut escriptor japonès Haruki Murakami. I la cosa no va canviar…

De què parlo quan parlo de córrer no és una novel·la ni un assaig ni una biografia, dit pel mateix autor. Llavors, què vol o pretén ser? és la pregunta que em ve al cap. I trobo la resposta a la pàgina onze: “una mena de memòries centrades en el fet de córrer”. Doncs bé, en aquesta mena de memòries Murakami exposa la relació que  troba entre el fet de córrer i d’escriure, que no és una altra que l’equilibri entre la capacitat de concentració i de resistència enfront de l’exercici físic i del paper en blanc. I ho explica basant-se en la seva experiència personal d’una manera irregular, amb alts i baixos a l’hora de captar l’atenció del lector. Us puc assegurar que si hagués passat de la lectura del pròleg o del primer capítol directament a l’epíleg no hauria perdut gairebé res de l’argument que m’hagués privat d’entendre la idea que intenta reflectir el llibre.

Quan jo era jovencell sonava una cançó que deia “corre, corre, corre que te van a echar el guante”. Doncs no hauria hagut de córrer per llegir aquest llibre. Que em perdonin els fans d’en Murakami.

Us deixem amb un article de El Periódico i una entrevista a El País.