Arxiu de l'autor: Fita

Retrobar l’ànima, d’Esteve Miralles

4 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Un llibre per llegir amb calma i rumiar

Fa dies que vaig enllestir la lectura d’aquest llibre i m’he donat un temps per pensar-lo.

No és un llibre religiós, com algú podria pensar en llegir el títol. Tampoc és un llibre dels anomenats d’autoajuda (encara que, probablement, a l’autor l’ha ajudat haver-lo escrit). Es presenta com un “dietari narratiu” que Miralles comença a la Toscana (part I), segueix a Barcelona (part II), i que acaba en un tercer espai intangible anomenat Ànima (part III).

L’autor, un home que ha arribat a la quarantena i que treballa en el sector de la cultura (es dedica a l’ensenyament en una facultat de comunicació, ha treballat escrivint i traduint teatre, ha publicat una novel·la,…), sent la necessitat de reflexionar i de “retrobar l’ànima” perquè “vivim un temps en què totes les experiències sensibles semblen caramels que t’arriben llepats”.

Aquest desig de Retrobar l’ànima, íntim, però també confrontat respecte els altres, passa necessàriament per la reflexió i la discussió que l’autor mantindrà amb diferents filòsofs, però també passa per l’experiència vital, a vegades dolorosa, que el portarà a intentar definir l’ànima en una concepció moderna, lluny de les concepcions tradicionalment dualistes.

L’ànima, tal com l’entén Esteve Miralles, serveix per a moltes coses: per a viure el present, per a saber afrontar el dolor amb enteresa, per a ser lliure i responsable, per a defensar-se dels abusos del poder, per a ser delicat amb els altres … I no és un ens en sí, sinó que cal deixar-la créixer: “s’ha de cultivar”. L’ànima serà descrita o definida a partir de la pàgina 219 en 101 aforismes. Són tants, que hom pot triar, reflexionar, trobar contradiccions i debatre amb l’autor, com quan en l’aforisme 91 diu que “No cal definir què és l’ànima”.

Aquesta indagació interior va acompanyada i s’alimenta de les circumstàncies materials, culturals, professionals i vitals de l’autor, i sobretot, per l’experiència dolorosa de la mort prematura del company d’estudis, escriptor i amic David Vilaseca, i també la d’algun familiar estimat. Els de la seva generació, joves que han arribat a la maduresa i que formen part del món de la cultura s’hi podran sentir identificats.

No és un llibre de lectura ràpida ni fàcil. És un llibre per recollir idees, per obrir debats. Per rumiar.

Títol: Retrobar l’ànima
Autor: Esteve Miralles
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9787-826-5
Preu: 18€

Share

La necessitat de ser útil, de Moisès Broggi i Teresa Pous

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Un llibret per a reflexionar

No sóc lectora de llibres de, diguem-ne, autoajuda. La necessitat de ser útil. Converses sobre el sentit de la vida tampoc ho és estrictament. És un llibre per a pensar en alguns temes. Està escrit en forma de preguntes i respostes entre l’autora, Teresa Pous, que ha compartit tasques professionals amb el Dr. Broggi i a qui,  ja es veu, admira profundament, i aquest home savi, culte, metge cirurgià insigne, humanista i de ment clara malgrat que ja supera els cent anys, que és el Dr. Moisès Broggi.

El llibre té dues parts molt diferenciades: la primera, La necessitat de ser útil, que dóna títol al llibre, és la part que invita més a la reflexió, tant en les preguntes, a vegades llargues, com en les respostes. I ens fa pensar en ser útil per a un mateix i per als altres, per afrontar la malaltia i la mort, i ser útil per a Catalunya i la pau.

La segona part, Una vida útil. Curar amb les mans, també en forma de preguntes i respostes, és més un breu repàs de la vida del Dr. Broggi (de quan va organitzar els hospitals mòbils durant la guerra) i les reflexions d’un humanista que ha fet de metge.

Totes les respostes traspuen la cultura, la saviesa, la seva concepció espiritual, quasi panteista, i la profunda humanitat del Dr. Broggi.

Vegeu què diu al final de la primera i de la segona part:

Hauríem de comprendre que nosaltres som part dels altres i que els altres formen una unitat amb nosaltres. En el fons, tots volem la felicitat i la pau, encara que no ho sapiguem. Per això hauríem de mirar de ser útils i combatre el dolor i el sofriment del món en la mesura de les nostres possibilitats. p. 84

La nostra feina –el deure dels metges- és curar i fer tot el bé que puguem en qualsevol moment i circumstància. I això ho hem de fer durant tota la nostra vida p. 126

Com diu Espriu (i la Bíblia), I digui tot el poble amén.

Títol: La necessitat de ser útil. Converses sobre el sentit de la vida
Autor: Moisès Broggi i Teresa Pous
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-2976-976-0
Preu: 14,96€

Share

Les joies del paradís, de Donna Leon

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Música. Intriga. Venècia

Donna Leon ens ha portat una nova novel·la: Les joies del Paradís. Però enguany no ha vingut de bracet del comissari Brunetti i els seus col·laboradors, sinó que aquesta vegada l’acompanya Caterina Pellegrini, una musicòloga que investigarà a la seva ciutat natal, Venècia, la vida d’un oblidat compositor d’òperes barroc, Agostino Steffani, a partir de dos misteriosos baguls de contingut incert que han de servir per dirimir quin dels dos cosins, parents llunyans, tenen dret a rebre l’herència de qui en vida va arribar a ser bisbe, va viure entre nobles i va dur a terme les relacions diplomàtiques del Vaticà per tal de retornar al catolicisme les zones del nord d’Alemanya que s’havien passat al protestantisme.

L’escenari és com sempre, Venècia i en aquest cas, sovint, la Biblioteca Marciana (el magnífic edifici que tanca la piazza de San Marco per l’esquerra) a més de la sempre omnipresent poètica barreja de decadència i bellesa absoluta de la ciutat.

El llibre és una novel·la senzilla d’intriga. Farà descobrir als lectors algunes característiques de la música del barroc, com els cantants castrati, o constatar com els vells papers ens poden explicar històries d’amor i mort del passat i on l’avarícia és el pecat capital que hi predomina.

La novel·la també és una declaració d’amor a la música:

-Què és el que t’atrau tant de la música?
-És tan bella. És la cosa més bella que haguem fet mai  -va contestar sense pensar-s’ho gaire.
-Nosaltres, vols dir els humans?
-Sí -va fer ella-. Ho crec de debò. –Estava sorpresa de parlar amb aquella contundència tan poc habitual en ella. -O potser és tan sols que la música és l’art que més aconsegueix emocionar-me. Més que la poesia o la pintura.”
p. 149

És tal l’amor de Donna Leon per la música (especialment la barroca) que la novel·la s’ha publicat conjuntament amb un CD (Mission) de l’extraordinària mezzosoprano Cecília Bartoli, amiga de l’autora. En aquest CD s’han tret de l’oblit fragments d’òperes de Steffani. Sembla que la cantant ha estat, precisament, qui va animar la seva amiga a construir la ficció sobre aquest compositor.

Si voleu passar una bona estona, escolteu la Bartoli i les seves piruetes vocals mentre llegiu la novel·la.

Títol: Les joies del Paradís
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-2976-993-7
Preu: 13,99€

Share

Els convidats, d’Emili Teixidor

2 respostes

@Labutxaca @Grup62

La novel·la de la qual parlem avui és l’última publicada per l’autor, el 2010, set anys després de la coneguda Pa negre, i que va coincidir amb la pel·lícula que va augmentar el prestigi de l’Emili Teixidor.

En el meu anterior comentari sobre Sic transit Glòria Swanson deia que hi havia unes coordenades de temps i espai que es repetien en la majoria dels reculls curts: Roda de Ter, i per extensió la comarca d’Osona i la seva capital, la guerra i sobretot la postguerra.

A Els convidats tornen aquestes coordenades que serveixen per col·locar una rica i variada col·lecció de personatges: el terratinent autoritari i brutal i les seves terres i el seu mas amb els parents que hi viuen; el represaliat de postguerra obligat a fer treballs de reconstrucció; el mestre nacional depurat i desterrat a un poblet; el noi jove ambiciós que tant fa d’ajudant dels capellans com d’ajudant del falangista oficial, i que és orfe de pare i fill d’una obrera de la fàbrica que aspira a ser escriptor i marxar del poble buscant horitzons més amplis; el rector contemporitzador i una mica bonifaci i el vicari jove i intransigent; la vella remeiera, mig curandera, mig bruixa; les falangistes responsables de l’asil on s’apleguen els orfes i els fills i filles de condemnats a mort o empresonats que han de ser “depurats” dels seus orígens i que seran donats en adopció; les autoritats i el camarada escriptor i intel·lectual falangista… I tots aquests personatges, més un estol de secundaris, se’ns presenten de forma brillant amb tots els seus matisos, desitjos, frustracions, pors, enveges, covardies…  en un dia a Migdia, Tarda i Vespre (que són els capítols de la Primera Part), per culminar en una Segona Part: “El dia de la boda, unes setmanes després”. Per cert, per què les novel·les no porten índex, si de vegades és rellevant?

El que és més notable d’aquesta novel·la és la complexitat de personatges i situacions en un ambient opressiu que segurament és el que va viure Teixidor durant la seva infantesa i que, en el fons i pel que veig, és el leitmotiv de la seva obra. De manera que l’autor, com tants d’altres,  escriu una vegada i una altra sobre el mateix, però al mateix temps de forma diferent per tal de posar de relleu els comportaments humans.

Tot això, servit amb un vocabulari rigorós i exuberant. Sense ser feixuc. Al contrari, fluint amb naturalitat.

No sé si és un prejudici, però aquesta novel·la també he pensat que tenia imatges que podien passar-se al cinema com es va fer amb Pa Negre.

Títol: Els convidats
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9930-373-4
Preu: 9,95€

Share

Sic transit Glòria Swanson, d’Emili Teixidor

1 resposta

@Ed_Proa @Grup62

Jo també, com el César diu en el seu comentari al Nosaltres de Retrat de l’assassí d’ocells de l’Emili Teixidor, vaig decidir que llegiria aquest estiu algun llibre seu com a homenatge.

La veu de l’Emili Teixidor va ser durant alguns cursos, la meva manera de començar els caps de setmana, quan divendres cap a les onze del matí plegava de treballar i, en agafar el cotxe, el primer que feia era sintonitzar el programa del Bassas per escoltar les seves recomanacions literàries. M’encantava sentir-lo parlar de forma correcta, honesta, irònica, endreçada i de vegades apassionada per algun llibre o algun autor. Parlava de forma senzilla i com qui no vol la cosa, però ja veies el coneixement i la saviesa que tenia. Sovint me’ls apuntava mentalment i li feia cas si se’m presentava l’ocasió. També el seguia en revistes o suplements literaris.

He començat amb el primer llibre que va escriure pels “grans” (1979). Ja se sap que durant anys es va dedicar a escriure literatura infantil i juvenil en català, perquè no n’hi havia.

Sic trànsit Glòria Swanson és un recull de contes curts, de 6 a 12 pàgines i un de més llarg, el primer. Un d’aquests contes breus és el que dóna nom al recull.

I de què tracten els contes? Excepte els dos últims, la majoria tenen uns elements comuns d’espai i temps: el món de Roda de Ter de la infantesa d’Emili Teixidor i els anys de la guerra i de la postguerra que tant van afectar aquesta zona. També hi apareixen noms que es repeteixen i alguns fets comuns. Però són diferents estilísticament. No són simples, sinó que sovint són molt elaborats encara que la lectura flueixi i l’autor et porti d’un lloc a un altre sense adonar-te’n. El llenguatge és ric, però no enfarfega. Estan ben escrits.

Quan te’ls has llegit i reflexiones, t’adones que t’ha contat històries terribles, dures, però sense escarafalls, amb tanta naturalitat com la vida de moltes persones comunes.

Títol: Sic transit Glòria Swanson
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-8256-087-8
Preu: 16,50€

Share

Quan érem feliços, de Rafel Nadal

1 resposta

@Grup62 @EdDestino @ColumnaEdicions

Una crònica dolça i enyorada del passat

No és la primera vegada que es parla al Nosaltres del llibre de Rafel Nadal, Premi Josep Pla 2012. Antoni Pladevall va fer ja fa uns mesos una ressenya excel·lent i molt completa. Ara, quan estic llegint els llibres que em vaig comprar per Sant Jordi, li ha tocat el torn al llibre de Rafel Nadal, que he llegit amb delectació.

Quan érem feliços és una crònica dolça (el primer capítol el vaig llegir dues vegades per imaginar-me ben bé els dolços que s’hi descriuen) i enyorada de la infantesa de l’autor en el context d’una família molt nombrosa (amb onze germans!) amb pares i babos, en una Girona grisa i de pedra, en el barri vell, voltat d’esglésies i de la catedral, a la platja de La Fosca de Palamós, en el mas d’Aiguaviva i en el trist internat del Collell. Diuen que els psicòlegs americans cada cop donen més importància al lloc que ocupen els infants a la família. Ser el sisè deu donar, sens dubte, una possibilitat d’observar i de passar una mica desapercebut molt avantatjosa.

El llibre està dividit en set parts i cada una d’elles en capítols curts que unes vegades estan dedicats a persones concretes, a una anècdota determinada o a la descripció d’una festa o diada a Girona. La part dels antecedents familiars i els primers anys a Girona és la més llarga i minuciosa: ocupa quasi la meitat del llibre. I és una part que m’ha agradat molt. Alguns d’aquests petits capítols són magnífics: “La llibreta vermella”, per exemple, dedicada a la baba Teresa i els comptes que portava amb néts com el Rafel (un altre dia podríem reflexionar sobre les figures femenines, com ara l’estimada baba,  presents en la infantesa de l’autor).

En l’altra meitat del llibre dedica una major extensió als estius a La Fosca i per tant, a l’ambient de platja, les sortides a pescar i, de manera més breu, l’evocació dels treballs agrícoles i de les fruites i hortalisses del mas d’Aiguaviva on passaven pocs dies de setembre, que significaven el final de l’estiu. En aquests capítols de l’estiueig el perfum de la llibertat –tot i el conservadorisme moral i religiós d’uns pares de  l’Opus Dei-  es barreja amb les olors intenses del mar i del camp.

A continuació ve la part dura de la crònica, començant pels tristos records de l’inhòspit, fosc i fred internat del Collell on Nadal es va fent gran enmig d’un gran enyor de casa, de la baba, dels pares i de Girona, per culminar en les 20 pàgines que ell titula “La Tramuntana irromp en el paradís una nit de revetlla de Sant Pere” on  -aquí sense descripcions minucioses- sap transmetre’ns el drama que significa per a tota la família la desaparició d’en Toni al mar.

La  crònica del dinar de celebració dels 63 anys de casats dels pares amb tota la tribu dels Nadal és, sense dir-ho, l’epíleg del llibre i l’acte d’homenatge i agraïment de l’autor cap als seus pares.

Si llegiu el llibre, a banda de que segur, segur, que us farà evocar la vostra infantesa de manera espontània, us sorprendreu de descobrir com Rafel Nadal fa servir la llengua amb eficàcia i naturalitat al mateix temps que trobareu un riquíssim lèxic, de filiació gironina, per designar flors, arbres i plantes del jardí, pastissos, peixos, fruites, conreus, estris de pescar o estris de pagès.

Un bon llibre, sens dubte!

Títol: Quan érem feliços
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Edicions Destino
Col·lecció: L’àncora
Premi Josep Pla 2012
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-212-4
PVP: 20€

Destino acaba de publicar una edició especial de Quan érem feliços amb els recorreguts, els mapes, d’infantesa de l’escriptor i periodista gironí.

Share

L’edat del dubte, d’Andrea Camilleri

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Un nou Montalbano, a estones melancòlic.

Ja tenim aquí un nou episodi del comissari Montalbano: L’edat del dubte. Tornem a trobar la casa de Marinella, el Catarella i les seves “creacions” lingüístiques, Fazio, Mimí, a qui se li encomanen feines especials amatòries, el doctor Pasquano, els buròcrates sicilians, els rogers cuinats per l’Adelina pel comissari,… i, com no podia faltar, morts i intriga que l’astut Montalbano sabrà resoldre i que fins i tot tenen un final trepidant de pel·lícula d’acció.

I enmig de tot això, un Salvo Montalbano que cada cop parla més amb sí mateix. Que s’enamora com un jovenet, que dubta, que lluita per entendre els seus sentiments i dir-se sincerament si el que sent és un inútil i desesperat intent de tornar-se a sentir jove, ell que ja ha deixat força enrere la cinquantena.  Té la seva gràcia que un personatge que està dotat d’una enginyosa capacitat per mentir i simular (fins al punt de muntar uns embolics monumentals) s’hagi d’enfrontar a la sinceritat del seu alter ego.

Però és que en Montalbano ja fa temps que practica el diàleg amb sí mateix. Generalment per resoldre els casos que se li presenten. Aquí, a més, ho haurà d’aplicar als sentiments confusos que l’assalten.  Encara que dubti.

Com sempre, Andrea Camilleri acompanya la història d’una escriptura eficient i directa que et permet “devorar” el llibre ràpidament, somrient de tant en tant en veure els jocs lingüístics i les referències literàries (a Simenon en aquest cas) que l’autor va fent:  la dona maca es diu Belladona de cognom i de nom Laura com la musa de Petrarca. Una altra referència són les combinacions infinites del cognom del  comandant Mazzamore. En aquest sentit m’imagino perfectament la barreja de dificultats i el tip de xalar que es deu fer el traductor habitual d’en Camilleri,  Pau Vidal.

Ara que s’acosten les vacances ja tenim un nou títol per posar a la llista.

Títol: L’edat del dubte
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-303-4
Preu: 14,50€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

UN NOU MONTALBANO, A ESTONES MALENCÒNIC

Ja tenim aquí un nou episodi del comissari Montalbano. Tornem a trobar la casa de Marinella, el Catarella i les seves “creacions” lingüístiques, Fazio, Mimí, al que se li encomana feines especials amatòries, el doctor Pasquano, els buròcrates sicilians, els rogers cuinats per l’Adelina per al comissari,… i , com no podia faltar, morts i intriga, que l’astut Montalbano sabrà resoldre, i fins i tot un final trepidant com de pel·lícula d’acció.

I entremig un Salvo Montalbano que cada cop parla més amb si mateix. Que s’enamora com un jovenet , que dubta, que lluita per entendre els seus sentiments i dir-se sincerament si el que sent és un inútil i desesperat intent de tornar-se a sentir jove, ell que ja ha deixat força enrere els cinquanta. Té la seva gràcia que un personatge que està dotat d’una enginyosa capacitat per mentir i simular, fins a muntar uns embolics monumentals, s’hagi d’enfrontar a la sinceritat del seu alter ego.

Però és que en Montalbano ja fa temps que practica el diàleg amb si mateix. Generalment per resoldre els casos que se li presenten i aquí a més ho haurà d’aplicar als sentiments confusos que l’assalten. Encara que dubti.

I, com sempre, acompanyat d’una escriptura eficient i directa que et permet “devorar” el llibre ràpidament, somrient de tant en tant en veure els jocs lingüístics i les referències literàries (a Simenon en aquest cas) que l’autor va fent: La dona maca es diu de cognom Belladona i de nom Laura com la musa d’en Petrarca, per exemple, o les combinacions infinites del cognom del comandant Mazzamore. En aquest sentit m’imagino perfectament la barreja de dificultats i el tip de xalar que es deu fer el traductor habitual d’en Camilleri, Pau Vidal.

Ara que s’acosten les vacances ja tenim un títol per posar a la llista.

Share

Retrat de l’artista que ja no és adolescent (amb perdó de James Joyce)

1 resposta

Títol: Perquè la vida no basta. Trobades amb Miquel Barceló
Autor: Michael Damiano
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9787-744-2
Preu: 21’90€

Michael Damiano és  un jove escriptor nord-americà que com a treball universitari va estudiar Miquel Barceló i la seva pintura. A partir d’una beca concedida, de contactes personals i d’una mica de sort coneix l’artista i aconseguirà viure i veure’l de la vora (a Ginebra, París i Malí) i, el que és més destacat, llegir, consultar i treballar els dietaris que Miquel Barceló fa anys que va fent, on hi ha anotades les seves vivències, lectures, reflexions, experiències, acompanyades de dibuixos, apunts ràpids i esquemes de projectes de pintures. D’aquests dietaris n’hi ha algun de publicat en català (el Quaderns d’Àfrica) i en francès, però la majoria són inèdits.

Perquè la vida no basta és, per tant, un llibre biogràfic on Damiano, a més de recollir testimonis de persones pròximes a Barceló, amics, antics amics, examants, enemics, col·laboradors, comissaris d’exposicions i galeristes, ha tingut accés a un univers tan personal com els dietaris i ha estat als seus tallers i l’ha vist treballar en directe, cosa poc freqüent perquè, tal com ens explica en el llibre, Barceló necessita la solitud per a crear.

Com que l’autor “segueix” durant un any i mig a Barceló, organitza el llibre segons els llocs geogràfics per on es mou el pintor durant els anys 2008 i 2009: Ginebra, Mallorca, Barcelona, Nova York, Malí, París, Vietri sul Mare i Venècia, al mateix temps que reconstrueix l’itinerari biogràfic i artístic des dels inicis a Mallorca fins a Gogolí (Malí), descrivint amb detall processos creatius llargs i complexos com el de la cúpula al Palau de les Nacions de Ginebra, que Barceló treballà durant el 2007 i el 2008, o el mural de la capella de Sant Pere a la Seu de Palma, que va ser realitzat entre 2002 i 2005.

Un treball tan proper fa descobrir a Damiano ben aviat com de seductor és Miquel Barceló, i com sovint es manifesta amb dues cares ben diferents, una de freda i recelosa, davant dels desconeguts o defensant la seva independència i la seva necessària solitud a l’hora de crear, i una de càlida i amable, ”seductora i embriagadora” que influirà en l’autor:

“… Miquel Barceló havia estat per a mi un tema d’estudi acadèmic del tot inassequible. Més tard va passar a ser una figura present en la meva vida, algú gairebé intimidant a qui venerava i, en certa mesura, idealitzava. A mesura que progressava en la meva investigació, em va sorprendre descobrir les seves debilitats i deficiències personals. Però, una vegada acceptades, em van fer veure’l com una persona real, algú a qui podia entendre malgrat la seva complexitat i les seves contradiccions, o potser precisament com a resultat d’això. Malgrat tot, no puc dir que l’arribés a veure com algú normal. Alhora que he arribat comprendre la humanitat d’en Miquel, també he apreciat que no és com la resta.” p. 341

I sí, Barceló és una personalitat artística particular, portadora d’una inquietud creativa tal que el porta a llegir de manera compulsiva, mirar obres d’art d’estils anteriors, viatjar a racons impensables d’Àfrica o l’Himàlaia, bussejar al mar, tornar a Mallorca… per tal d’extreure’n tot allò que li permetrà enriquir la seva creativitat. I també ho fa amb les persones que l’envolten.

“… malgrat la seva intensíssima experiència de la vida, hi ha en ell una profunda inquietud. Encara sent la necessitat d’anar més enllà, de crear un altre món -el de la seva pintura- . perquè, per a ell, la vida per ella mateixa no basta” p. 342

Quan l’any 2009 es va presentar al Caixafòrum de Barcelona l’exposició La solitude organisative, 1983 – 2009, em va fascinar l’obra de Barceló. Des dels primers quadres de joventut, fins els anomenats “quadres blancs”, les aquarel·les africanes, els bodegons, les ceràmiques,… i també em va semblar inusual el disseny del catàleg amb l’empremta de l’artista. El llibre de Damiano m’ha servit per entendre molt més Barceló i la seva pintura i procediments creatius, satisfer la meva curiositat i tafaneria per l’artista i, alhora, estimular el meu desig de veure algunes de les seves grans obres com la capella de la catedral de Mallorca o la cúpula de Ginebra.

Share

Quan un reportatge es converteix en una “novel·la”

2 respostes

Títol: Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí
Autor: Carles Porta
Editorial: La Campana
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-96735-66-8

Per Reis de 2006 vaig comprar el llibre de Carles Porta: Tor. Tretze cases i tres morts. Havia vist el “30 minuts” que anteriorment  l’autor havia dedicat a l’assassinat del Sansa en aquest poble i el llibre venia a completar i confrontar el relat audiovisual amb un relat literari, quasi novel·lesc, que vaig devorar amb fruïció.

Per aquesta raó, quan vaig veure a la llibreria el nou llibre de Carles Porta no ho vaig dubtar. També l’he llegit en tres dies. Però no és exactament el mateix. Aquí el reportatge literari s’allunya del crim i de l’escenari del poble i enfoca l’objectiu cap a l’home que el tribunal ha condemnat com a culpable i cap a la seva família i amics. Especialment cap a la figura de la germana Marisa que acaba sent la protagonista principal del llibre.

L’autor retrata a Santiago Mainar i el seu perfil psicològic a través  de les seves paraules, “discursos” carregats d’ideologia, i els escrits i cartes d’aquest  personatge peculiar, sense arribar a  entrar directament en la qüestió de la innocència o culpabilitat. Però aquest retrat va acompanyat pel quasi dietari de la germana que, d’una manera generosa, ens descriurà fil per randa què significa posicionar-se al costat del germà, seguir els seus primers passos per la presó, assistir-lo, preocupar-se de les seves necessitats i béns, i col·laborar en el seu benestar emocional ajudant l’amiga de Santiago Mainar. I buscar i contractar els advocats, relacionar-se amb ells, llegir-se els 4.000 folis del sumari, buscant els errors o els vicis de la instrucció, seguir el judici i sofrir la pressió dels periodistes i oportunistes  mitjans audiovisuals. I tot això arruïnant el seu negoci, descuidant la professió i, el que és més dur, posant en perill la seva relació de parella.

És un retrat d’una dona, valenta i tossuda, que creu en la innocència del germà i lluita per ell, i malgrat aquest, dies i dies… Això m’ha emocionat . M’ha fet pensar que en el món hi ha moltes, moltíssimes persones que lluiten i lluiten… i resisteixen.

Indirectament també aproximem la lent del microscopi a petites realitats que existeixen i que sovint desconeixem: el món de la presó, el comportament dels advocats, l’actuació dels i de les periodistes que tenen programes estrelles de xafarderies…

I tot això amb l’autor mirant-ho des de fora. Això queda molt clar en l’ús de les llengües: la part redactada pel periodista és en català, mentre que els diàlegs de Marisa, les cartes, els discursos  del Santiago Mainar, els testimonis durant el judici,… són en castellà.

Share

Una declaració d’amor a Roma

1 resposta

Títol: Roma. Passeig per l’eternitat
Autor: Valentí Gómez i Oliver
Editorial: Destino
Col·lecció: L’àncora
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9710-211-7
Preu: 20,00€

Sí. L’anagrama de Roma és Amor. Això és el que sent Valentí Gómez i Oliver (professor, poeta, escriptor, traductor…) per la ciutat que l’ha acollit i on ha viscut i han nascut els seus fills i néts.

“Roma és una ciutat que d’ençà el dia en què vaig començar a viure-hi, sempre he portat al meu sarró. Caure a les seves xarxes resulta “quasi” inevitable, i en conseqüència el dia que me n’allunyi (físicament), sé del cert que no m’abandonarà (espiritualment) mai més.”
p. 47

Com a fruit d’aquest amor i llarga experiència Valentí Gómez, ha tornat a publicar, en aquest cas en català i amb algunes actualitzacions (i amb il·lustracions diferents), el llibre que el 1986 i el 2001 ja havia publicat en espanyol.

El llibre es divideix en tres jornades (com La vida es sueño ¿?) La primera jornada són les reflexions del viatger que arriba i resta a Roma. En la segona jornada compon 6 passejos: de la Terra, del Foc, de l’Aventí, de l’Aigua, de l’Aire i Extramurs. I en la tercera pren com a eixos temàtics elements significatius de Roma: els obeliscos (16!), els ponts, les fonts, les estàtues parlants, les portes i muralles, la Roma subterrània… i tanca el llibre amb un epíleg poètic i un colofó amb l’acrònim d’AMOR que ja hem dit que és l’anagrama de ROMA.

Que ningú no s’enganyi, Roma. Passeig per l’eternitat NO és una guia de Roma. Fer una guia d’aquesta ciutat és una tasca ingent que ens podria ocupar centenars de pàgines. Com diu l’autor Roma és una “ciutat-museu”. No solament el seu passat, quan Roma era el centre del món, ha deixat milers de testimonis artístics extraordinaris, escultòrics i arquitectònics, sinó també podem admirar obres de segles posteriors: mosaics bizantins meravellosos, art medieval, obres cabdals del Renaixement i dels grans artistes, extraordinàries realitzacions del barroc arquitectònic i urbanístics com a resultat del desig dels Papes de dotar a la ciutat de monuments únics i perspectives grandioses puntejades per obeliscos egipcis –alguns reelaborats o més tard imitats…

Tresors amb els quals un ensopega cada quatre passes: esglésies (l’autor no sap, ¡però els romans tampoc!, quants centenars d’esglésies hi ha a la ciutat), que contenen pintures i escultures dignes d’admirar, palazzi (que si has viscut a Roma has pogut penetrar-hi a dins), placetes, jardins, fonts… L’autor les va enumerant segons el fil del passeig o les anècdotes literàries i cultes que li suggereixen, acompanyant-les d’uns dibuixos de quadern fets amb grafit que tenen la gràcia de l’espontaneïtat i també la voluntat de reflectir la fascinació per unes tres columnes que resten dempeus o la façana d’una església tan popular com Santa Maria in Trastevere…

La meva primera visita a Roma em va deixar fascinada. A més de la monumentalitat arquitectònica romana, em va fer descobrir la bellesa del barroc que els llibres d’art no m’havien aconseguit ensenyar. Hi havia tantes coses i tan bones per veure! Per aquesta raó, la segona vegada hi vam anar un mes sencer per repetir, completar i “digerir”. No en vaig tenir prou i vaig tornar dient que un dia em perdria a Roma… La meva tercera visita em va reafirmar en tot l’anterior i vaig poder redescobrir noves coses, com ara els nous colors que lluïa la Capella Sixtina.

És arran d’aquesta tercera visita que vaig llegir l’anterior versió de Roma. Passeig per l’eternitat. Realment, deixar-se endur de la mà d’algú que, com l’autor, coneix i estima tots els racons de Roma va ser, a més de suggerent, molt instructiu: Roma es dóna a qui la visita però tots ens emportem a casa una ciutat diferent: la nostra Roma.

Ara rellegir el llibre sense l’afany de treure’n un profit immediat sinó com a plaer de lectura i, a més, en la meva llengua, ha estat com obrir l’àlbum de fotos i anar fent el recorregut pels carrers i carrerons, pels museus coneguts i els gairebé ignorats, per les magnífiques meravelles barroques o les aparatoses però interessants mostres de l’arquitectura feixista… Ja veieu, doncs, que Roma. Passeig per l’eternitat és un llibre per llegir abans de viatjar a Roma i per llegir després d’haver anat a Roma.

Un viatge a Roma acompanyat d’aquest llibre és un gran regal per una mare, oi? En qualsevol cas, aquest llibre fa viatjar!

Sí. L’anagrama de Roma és Amor. Això és el que sent Valentí Gómez (professor, poeta, escriptor, traductor…) per la ciutat que l’ha acollit i on ha viscut i han nascut fills i néts seus.

“Roma és una ciutat que d’ençà el dia en què vaig començar a viure-hi, sempre

he portat al meu sarró. Caure a les seves xarxes resulta “quasi” inevitable, i en conseqüència el dia que me n’allunyi (físicament), sé del cert que no m’abandonarà (espiritualment) mai més.” p. 47

Com a fruit d’aquest amor i llarga experiència Valentí Gómez ha tornat a publicar, en aquest cas en català i amb algunes actualitzacions (i amb il·lustracions diferents), el llibre que el 1986 i el 2001 ja havia publicat en espanyol.

El llibre es divideix en tres jornades (com La vida es sueño ¿?) La primera jornada són les reflexions del viatger que arriba i resta a Roma. En la segona jornada compon 6 passejos: de la Terra, del Foc, de l’Aventí, de l’Aigua, de l’Aire i Extramurs i en la tercera pren com a eixos temàtics elements significatius de Roma. Els obeliscos (16!), els ponts, les fonts, les estàtues parlants, portes i muralles, Roma subterrània … i tanca amb un epíleg poètic i un colofó amb l’acrònim d’AMOR que ja hem dit que és l’anagrama de ROMA.

Passeig… que ningú no s’enganyi NO és una guia de Roma. Fer una guia d’aquesta ciutat és una tasca ingent que ens podria ocupar centenars de pàgines. Com diu l’autor Roma és una “ciutat-museu”. No solament el seu passat, quan Roma era el centre del món, ha deixat milers de testimonis artístics extraordinaris, escultòrics i arquitectònics, sinó també podem admirar obres de segles posteriors: mosaics bizantins meravellosos, art medieval, obres cabdals del Renaixement i dels grans artistes, extraordinàries realitzacions del barroc arquitectònic i urbanístics com a resultat del desig dels papes de dotar a la ciutat de monuments únics i perspectives grandioses puntejades per obeliscos egipcis –alguns reelaborats o més tard imitats…

Tresors amb els quals un ensopega cada quatre passes: esglésies (l’autor no sap, però els romans tampoc!, quants centenars d’esglésies hi ha a la ciutat), que contenen pintures i escultures dignes d’admirar, palazzi (que si has viscut a Roma has pogut penetrar-hi a dins), placetes, jardins, fonts … L’autor les va enumerant segons el fil del passeig o de les anècdotes literàries i cultes que li suggereixen acompanyant-les d’uns dibuixos de quadern fets amb grafit que tenen la gràcia de l’espontaneïtat i de reflectir la fascinació per unes 3 columnes que queden en peu o de la façana d’una església tan popular com Santa Maria in Trastevere…

La meva primera visita a Roma em va deixar fascinada. A més de la monumentalitat arquitectònica romana, em va fer descobrir la bellesa del barroc que els llibres d’art no m’havien aconseguit ensenyar Hi havia tantes coses i tan bones per veure!. Per aquesta raó la segona vegada hi vam anar un mes sencer per repetir, completar i “digerir”. No en vaig tenir prou i vaig tornar dient que un dia em perdria a Roma… La meva tercera visita em va reafirmar en tot l’anterior i vaig poder redescobrir noves coses, per exemple els nous colors que lluïa la Capella Sixtina.

És a ran d’aquesta tercera visita que vaig llegir l’anterior versió del Passeig… Realment, deixar-se dur de la ma per algú que, com l’autor coneix i estima tots els racons de Roma va ser, a més suggerent, molt instructiu: Roma es dóna a qui la visita però tots ens emportem a casa una ciutat diferent, la nostra Roma.

Ara rellegir el llibre sense l’afany de treure’n un profit immediat sinó com a plaer de lectura i, a més, en la meva llengua, ha estat com obrir l’àlbum de fotos i anar fent el recorregut pels carrers i carrerons, pels museus coneguts i els gairebé ignorats, per les magnífiques meravelles barroques o les aparatoses però interessants mostres de l’arquitectura feixista… Ja veieu doncs que Passeig… és un llibre per llegir abans de viatjar a Roma i per llegir després d’haver anat a Roma.

Share