@Ed_62 @Grup62

Una altra novel·la del comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, que s’acosta a passes de gegant al seixantè aniversari.

A El somriure de l’Angelica, una banda de lladres deixa buits els pisos d’una colla de gent benestant de Vigata. Els mètodes del robatori es repeteixen una i una altra vegada; un nou repte per al comissari Montalbano, perquè el cap de la banda sembla estar disposat a continuar i continuar, sense por a ser atrapat.

També es produeix un robatori a casa de l’Angelica Cosulich, “una trentina d’una atordidora bellesa natural, sense postissos (…)”, que fa uns mesos que treballa a la Banca Sículo-Americana. A Montalbano, l’Angelica li recorda d’una manera molt impressionant l’heroïna d’Orland Furiós tal i com ell l’havia imaginada quan era adolescent i “Se n’havia enamorat sense remei a primer cop d’ull (…)”, però quan troben un membre de la banda de lladres mort comença el repte de veritat per al comissari Montalbano.

Seguim trobant un comissari molt humà, a qui li agraden els bon àpats, el whisky, el fumar la seva cigarreta i la passejada al costat del mar. Però en aquesta història es veu seduït per l’Angelica i deixa córrer les seves fantasies eròtiques i els records d’adolescència. Però des de l’experiència de l’edat –el comissari ja fa temps que s’està fent gran- és capaç de racionalitzar les seves passions i instints més bojos.

Però com l’Orland, el comissari també es converteix en furiós a partir de cert moment i respondrà  utilitzant les seves armes habituals: la intuïció, la indisciplina, el seu sentit del deure i la col·laboració de Fazio, que en alguns moments li fa de Grillo Parlante. Per cert, que se n’ha fet de l’Augello?!

Nosaltres! Aquesta és una molt bona novel·la. Una novel·la que ens acompanyarà aquestes vacances, tant per llegir al costat del mar com a la muntanya. I la traducció del Pau Vidal ens fa, com sempre, la Sicília de Camilleri encara més propera.

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

@Ed_62 @Grup62

El comissari Montalbano segueix l’inexorable procés d’envelliment. Andrea Camilleri ens recorda altra vegada que el comissari ja ha complert la respectable edat de 57 anys tot i que, ben mirat, a ulls del pare literari de la criatura que ja en tenia 85 en el moment d’escriure la novel·la deu semblar una fotesa.

Amb aquest tema com a teló de fons, Camilleri ens proposa una trama que té ingredients on s’hi barregen Berlanga, Tom i Jerry, Tarantino, els germans Coen, la novel·la negra escandinava, el cine amb endevinalles macabres…

El títol, El joc de pistes, ja ens suggereix per on pot anar la cosa. I el cas és que durant la primera meitat de la narració Montalbano creu que es troba immers en un avorriment total per falta de feina, com els vaixells de vela quan es troben amb una calma persistent. I tanmateix no deixa d’endevinar-se en l’horitzó la nuvolada negra: presagi de temporal.

I naturalment, passat l’equador arriba la tempesta. ¡I quina tempesta! Si teniu l’estómac delicat i no sou assidus del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges agafeu-vos bé a la cadira, que el vell Camilleri va fort. Però no deixeu de gaudir seguint-li la pista.

El que jo no faré és allò que ara se n’ha de dir spoiler i abans se’n deia aixafar la guitarra explicant allò que heu d’anar descobrint vosaltres.

Això sí, trobo que a Montalbano li convindria estar més per la Livia, que la té molt abandonada.

Títol: El joc de pistes
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-2977-005-6
Preu: 15€