Arxiu de la categoria: Negra

Ghostman, de Roger Hobbs

Deixa un comentari

@Ed_Empuries @Grup62

Sabeu aquelles pel·lícules d’atracaments perfectes? Sí, un banc amb un sistema de seguretat infranquejable o un casino amb una cambra cuirassada amb milions i milions de dolars, un equip d’atracadors amb grans habilitats per al delicte, un dolent molt dolent i… l’FBI.

Són aquell tipus d’històries que es van plantejant mica en mica, aquelles on l’espectador o el lector creiem que ja no ens poden explicar res de nou, les que et van ensenyant prou detalls per què ens fem la nostra història, fins que al final, quan ja està tot ben barrejadet i quan ja ens tenen ben convençuts, ens adonem que els guionistes i escriptors ens han portat on han volgut i nosaltres hem caigut de quatre grapes en el que només és una part del tot.

Doncs això és el que Roger Hobbs ens regala amb Ghostman: la història d’un atracament que acaba fatal, una situació que només podrà ser resolta per un espectre, un fantasma, en Jack, un especialista en sol·lucionar aquest tipus de situacions i treure de l’equació en Marcus, un antic col·laborador a qui li deu un favor massa gran.

La novel·la transcorre al llarg de dues històries paral·leles, a quina més trepidant. En la primera d’elles, en Jack hi entrarà quan l’atracament a un casino d’Atlantic City ha acabat en un estrepitós fracàs. Perseguirà i serà perseguit i gaudirem de canvis d’imatge, documents falsificats, tirotejos i baralles a cops de puny al més pur estil de Hollywood, amb escenes on la sang gairebé ens esquitxarà. La segona trama és la que ens ajudarà a descobrir perquè en Jack se sent obligat a ajudar en Marcus, mentre vivim la preparació i execució d’un atracament a un banc que recorda a estones en John Travolta a Operació Swordfish o, com posa a la portada, el Reservoir Dogs d’en Quentin Tarantino.

Persecucions, humor negre, amenaces, cops de puny i tirotejos a dojo… tots els ingredients per fer d’aquesta història un thriller dels que surts del cine despentinat…

Així doncs, em queda una pregunta: a més de divertir-nos amb el llibre, acabarem veient la pel·lícula?

Títol: Ghostman
Autor: Roger Hobbs
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-9787-821-0
Preu: 17,90€

Share

Una veritat delicada, de John le Carré

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

En Roger s’ha llegit Una veritat delicada, de John le Carré, i ens el ressenya per a tots Nosaltres. Aquí el teniu!

De John le Carré, tot i la seva dilatada trajectòria, només n’havia llegit dues novel·les, ambdues protagonitzades per l’agent Smiley i ambientades en l’època de la Guerra Freda: històries d’espies i conspiracions, talps i sobrenoms on es desenvolupaven operacions d’altíssim secret.

Una veritat delicada és diferent. Le Carré se centra en una operació del ministeri de defensa britànic, però no en el curs de l’operació sinó en una cosa que, en la meva humil opinió, és encara més interessant: les conseqüències que té aquesta operació en els personatges que hi formen part. Uns personatges que tenen un recorregut llarg i on cada moviment de cadascun d’ells condiciona els de la resta.

Durant el transcurs dels 3 anys que dura aquesta operació, les parts més obscures dels serveis secrets persegueixen a cadascun dels actius que, d’una manera o altra, hi van participar. No obstant, no s’havia produït cap moviment en cap direcció fins que la decisió de passar a l’acció d’un d’ells crearà un seguit de moviments i connexions que giraran sense un centre clar però que es contraposaran a la part obscura de la política i els budells de la democràcia, on les diferències de funcionament amb la màfia són gairabé indefensables i la línea que els separa és finíssima.

L’aparició constant de nous i forts personatges (totes dones, per cert!), acabarà d’inclinar la trama cap a un dels costats. I encara que no us hagi explicat del tot o amb gaire detall Una veritat delicada… és que no us puc explicar res més! No us vull aixafar el llibre!

Le Carré passa dels grans escenaris d’acció a espais petits i converses cauteloses, i en totes dues situacions treu el millor de cada lloc i de cada personatge. A les escenes amb més rellevància crea, gràcies a la llum, l’ambient propici per deixar-te en una tensió contínua tot esperant que aquella esperada revelació, que farà que tot giri, surti de la boca d’algun dels protagonistes. Si existissin els Oscars de la Literatura, jo li donaria el de la millor fotografia!

Le Carré té allò que els experts anomenen “l’ofici d’escriptor”. Si li expliques alguna cosa d’un restaurant de Barcelona i d’un “método”, segur que seria capaç de treure una molt bona història…

En definitiva, Una veritat delicada no és només una novel·la d’espionatge i operacions secretes britàniques. És una molt bona novel·la i un llibre molt recomanable. Siguis amant del gènere i busquis gavardines, noms en clau i gravacions clandestines, o no.

Amb Le Carré només podem deixar-nos estar de gavardines i treure’ns el barret.

Roger, t’estàs guanyant -i molt!- una firma al Nosaltresllegim! Moltes gràcies pel teu escrit!

Aquí teniu el videotràiler d’Una veritat delicada.

Títol: Una veritat delicada
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-297-7178-7
Preu: 22,90€

Share

El ninot de neu, de Jo Nesbø

Deixa un comentari

La Gisela s’ha llegit El ninot de neu, de Jo Nesbø, i ens l’explica per a tots Nosaltres:

M’agrada la novel·la negra i havent llegit el Headhunters estava molt ben predisposada a afrontar les -alerta, que no són poques- 550 pàgines d’El ninot de neu de Jo Nesbø. Aquest senyor en sap molt! I tot el que escriu veig que enganxa de mala manera!

L’inspector Harry Hole, que s’està convertint en un dels meus herois-antiherois preferits, es veu involucrat personalment en la  investigació d’uns assassinats especialment cruels que van acompanyats d’una mena de ritual: la presència d’un ninot de neu al lloc dels fets, sempre amb la primera nevada -que sol coincidir amb les eleccions americanes quan és l’any que toca-. El nostre protagonista, en Harry, va descobrint que, a més, ell és el destinatari d’aquest macabre joc de pistes que el va desafiant a treure’n l’entrellat.

En Jo Nesbø no m’ha defraudat. En absolut. L’he trobada millor i tot que Headhunters. El ritme de la narració t’obliga a seguir llegint encara que no vulguis. I això, Nosaltres, no és del tot habitual a dia d’avui, oi? Com a mínim, a mi no em passa.

Això sí, us ho confesso: he passat una miqueta de por… però estic molt satisfeta d’haver consumit unes quantes -unes quantes!- hores amb aquesta lectura. Espero la pel·li, que es farà, segur. A la de Headhunters hi sortia el guapot de Joc de Trons, aquí… fem una travessa?

Aquest llibre és això que a Twitter en diuen un #mustread!

Aquí teniu el primer capítol en pdf, el booktràiler del llibre i l’entrevista a l’autor on parla sobre El ninot de neu.

Títol: El ninot de neu
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-7588-417-2
Preu: 21€

Share

L’últim lapó, d’Olivier Truc

3 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

La Victoria s’ha llegit L’últim lapó, d’Olivier Truc, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Aquest llibre és una barreja entre novel·la negra escandinava (com la d’Stieg o Asa Larsson) i thriller. A L’últim lapó ens trobem com a protagonistes dos policies que formen part d’una divisió molt concreta: la policia dels rens. La seva tasca és encarregar-se dels conflictes entre els ramaders de Lapònia.

El punt de partida són aquests dos policies, la Nina i en Klemet, que es troben amb l’assassinat d’un d’aquests ramaders, descendent de xamans, i també amb el robatori d’un tambor considerat màgic que havia de ser exposat al públic després d’anys i anys d’exili a França.

A mesura que va avançant el llibre anem veient què tenen a veure aquest assassinat i aquest tambor robat. I és que en aquest tambor hi ha uns dibuixos on s’adverteix que hi ha un lloc maleït on hi han anat a parar durant dècades aquells que són més ambiciosos… i tots han acabat morts.

És en aquest panorama, enmig del no-res, amb un fred i una soledat infernal, amb el qual hauran de lidiar la Nina i en Klemet.

Aquest és un llibre de bons i dolents on els nostres protagonistes policies hauran d’anar al darrere d’aquest tambor, de l’assassí d’aquest ramader i, sobretot, d’un dolent molt dolent massa interessat en trobar aquest lloc maleït.

Al principi del relat només hi ha 10 minutets de llum. La resta és foscor i fred… però la trama enganxa prou per voler descobrir quins secrets amaga aquest últim lapó.

La veritat, enganxa prou com per voler que el cas acabi tenint les 24 hores de sol!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: L’últim lapó
Autor: Olivier Truc
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-1725-9
Preu: 18,90€

Share

En Pau Vidal ens explica El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri

2 respostes

@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Nosaltres, avui tenim un escrit d’aquells que ens fa una il·lusió especial: en Pau Vidal, el gran traductor dels llibres d’Andrea Camilleri, ens ressenya El somriure de l’Angelica. Aquí el teniu!

Mig angelical mig diabòlic

En Camilleri té un pla. Un pla secret que, com tots els plans secrets, perquè funcioni no l’ha de descobrir ningú.

Jo no és que l’hagi descobert, però com que me l’ensumo, us l’explico aviam si trobeu que vaig errat d’osques.

Resulta que a mesura que el comissari Montalbano es fa gran les seves aventis sicilianegen cada dia més. No en el sentit ambiental o temàtic, de màfia i aquestes coses, no: en el lingüístic. Personatges que als primers episodis feien servir un italià tenyit esporàdicament de mots sicilians ara fan anar obertament el sicilià, morfologia inclosa, que és un dels trets, molt més que no pas el lèxic, que distingeixen els idiomes fills de la mateixa mare. Fins i tot el narrador, que al principi era quasi impecablement italianòfil, s’ha deixat anar gojosament i cada dia, per sort, sembla menys un locutor de la RAI, l’artificiosa cantarella dels quals és una de les coses més antipàtiques d’aquesta Itàlia que ens enlluerna tant.

Perquè, una de dues: o en Camilleri ja ha entrat definitivament en aquella fase de la vida que recuperes la infantesa, i per tant els mots que et van formar (i quan dic els mots vull dir tots els elements que componen el llenguatge, ja m’enteneu), o bé pretén recuperar la llengua siciliana per a la república de les lletres, una llengua que, com tots els anomenats dialectes itàlics, no té prestigi literari.

Vosaltres direu que això a nosaltres ens és igual, perquè en Camilleri que llegim no és en versió original sinó doblada. I en part tindreu raó. Però en part no. Perquè justament amb El somriure de l’Angelica s’està repetint un fet que ja va passar allà fa un parell d’anys, quan va sortir: que els lectors es van reenamorar d’en Montalbano. Entre la publicació massiva de títols i la reposició constant de la sèrie televisiva, el públic havia arribat gairebé a la saturació. I de cop i volta, vet aquí que arriba l’Angelica i amb el seu somriure (que no en va és una versió moderna del somriure d’una Angelica precedent, la de l’Orlando furioso d’Ariosto) torna a seduir els montalbanians. Però un servidor vostre, que ja el comença a conèixer una mica, sap que hi ha alguna cosa més. I aquesta cosa és la llengua amb què ens ho diu, la proximitat que ens la fa sentir tan familiar que és gairebé com si ens ho diguéssim nosaltres mateixos. I si no, mireu què deia l’altre dia en @joelbagur: “He xalat de nou amb #Camilleri a El somriure d’Angelica. I n’Enzo mallorquineja!” Doncs això mateix.

Pau Vidal

Quin luxe! En volem més, d’aquests escrits! Moltes gràcies, Pau!

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

Share

El ninot de neu, de Jo Nesbø

1 resposta

@Ed_Proa @Grup62

Un cop acabada la lectura d’aquesta gran novel·la cal una bona estona de descompressió. A diferència de la precedent Headhunters, en aquest El ninot de neu, en Jo Nesbø no ens dóna l’oportunitat de recobrar l’alè amb tocs d’humor negre o marró a la manera de Tarantino.

L’acció, malgrat l‘us del flashback, es desenvolupa implacable i amb ritme lentament accelerat, valgui la contradicció, fins a un tram final d’una força extraordinària.

Nesbø aconsegueix que uns fets ben insòlits els acabem veient com a normals. I a més, que puguem seguir la lògica del pensament de tots els personatges, la qual resulta estranyament versemblant.

Si a Headhunters la sensació era que l’autor jugava amb nosaltres però que ell, al capdavall, no hi posava una part de sí mateix, aquí no. I hi ha sovint reflexions sobre la vida i sobre els valors que no corresponen a una novel·leta negra més.

De què va? Uns assassinats misteriosos es produeixen a indrets diferents de Noruega, amb la característica comuna de la presència d’un ninot de neu a les proximitats dels fets. I un inspector de policia prototipus del gènere negre: exalcohòlic, exparella, arrogant, descurat, competent i heterodox, es posa el repte de resoldre el cas.

Tant si sou amics de la novel·la negra, com si en sou de la bona literatura, no us la perdeu. Llegiu-la. Si ho feu, veureu com està escrita de manera que sembla talment que estiguem veient una pel·lícula molt emocionant (que segur que ja es deu estar rodant!).

Aquí teniu el primer capítol en pdf, el booktràiler del llibre i l’entrevista a l’autor on parla sobre El ninot de neu.

Títol: El ninot de neu
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-7588-417-2
Preu: 21€

Share

Els anys perduts, de Mary Higgins Clark

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Se’m fa estrany no llegir als diaris que ja s’està fent una pel·lícula de l’última novel·la de la “Queen of suspense” Mary Higgins Clark, Els anys perduts.

Perquè he pensat sovint, llegint-la, en la possible traducció en imatges de la trama de la novel·la. M’he imaginat els personatges, la Mariah, la Kathleen, la Lilly, el Richard, el Charles, el Greg, l’Alvirah …; la casa, els necessaris flash-backs per ensenyar-te el crim i les vicissituds de l’antic i valuós pergamí que sembla ser la causa de l’assassinat del prestigiós acadèmic Jonathan Lyons; m’he imaginat els seguiments i persecucions pel metro i els carrers de Nova York, el clímax i … el desenllaç que lògicament no diré.

La novel·la està escrita de forma àgil amb capítols molt curts, com acostuma a fer l’autora, i amb astúcia i molt d’ofici et va portant pel laberint de personatges i situacions, fent-te pensar i dubtar sobre els possibles culpables i sense descobrir les cartes fins a les últimes pàgines.

És una novel·la de suspens, entretinguda, amb tensió creixent i que agradarà als amants del gènere. No us la perdeu!

Títol: Els anys perduts
Autor: Mary Higgins Clark
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2977-001-8
Preu: 21,90€

Share

Els anys perduts, de Mary Higgins Clark

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Quan llegim a la solapa que el fil conductor d’aquesta novel·la gira entorn de la troballa d’un manuscrit autògraf atribuït a Jesucrist que Jonathan Lyons, arqueòleg de prestigi i pare de la protagonista, sembla ser que ha descobert, tendim a pensar que és una més de les nombroses seqüeles de la moda dels misteris amb referències religioses i esotèriques.

Però no és això. Aquest tema, certament present, és tan sols una peça del complex teixit de relacions de tota mena que envolten l’assassinat de l’erudit professor.

Mary Higgins Clark ens planteja a Els anys perduts tot un món de personatges lligats entre ells per llaços d’amistat, amor, enveges i odis que, amb important intervenció de l’atzar, van descabdellant davant nostre una història apassionant i difícil de deixar. No serà fins les darreres planes que podrem descobrir què s’amagava rere l’aparent tranquil·litat de la vida acadèmica.

És particularment colpidor el personatge de Kathleen, la vídua del professor Lyons, afectada per una creixent demència senil. És inevitable pensar en la professora de piano interpretada per Emmanuele Riva al guardonat film “Amour” del director Michael Haneke.

Si voleu una lectura gratificant i intel·ligent per a les vacances d’estiu, aquest llibre és una molt bona opció. Si el comenceu difícilment el podreu deixar.

Títol: Els anys perduts
Autor: Mary Higgins Clark
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2977-001-8
Preu: 21,90€

Share

El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

Si aneu de vacances a Sicília, cosa que recomano efusivament, no deixeu d’anar a algun dels espectacles de pupi (titelles de grans dimensions) que es fan en teatrets a l’aire lliure, fàcils de trobar als carrers dels barris vells de les principals ciutats.

És una cosa popular i genuïna i no pas inventada per a turistes.

Doncs bé, així com els nostres titelles tenen com a personatges imprescindibles la Caputxeta i el Llop, a Sicília el referent és el poema èpic d’Ariosto Orlando furioso i els personatges bàsics Carlo Magno, Orlando, Rinaldo… I la bellíssima Angèlica.

Tots els nens sicilians en coneixen la història i tots, de ben petits, s’enamoren d’Angèlica. I el sicilianíssim Andrea Camilleri no podia ser-ne una excepció… i dedica una de les seves millors novel·les de la saga Montalbano a l’Angèlica, immortalitzada pels gravats de Gustave Doré capaç de fer despertar les hormones del prejubilat inspector.

Anem a la novel·la: a El somriure de l’Angèlica resulta que, després d’un petit i còmic atac de gelosia de Montalbano en sentir parlar la seva quasi esposa mentre dorm, aquesta ha de tornar a la seva feina a Gènova i quan es queda sol ha de resoldre el cas d’uns estranys robatoris on hi ha relacionada una noia de bellesa extrema –l’Angèlica, naturalment-  de qui s’enamora perdudament… I sembla ser correspost en aquest sentiment. Que la investigació, portada amb l’heterodòxia habitual, porti a descobrir una altra Angèlica no tan angelical i que Montalbano, després d’haver-se enamorat com un adolescent amb pèl moixí hagi de passar pel tràngol de tornar a la realitat adulta, era totalment previsible. I no tan previsible el tomb que, al final, fa la història d’acord amb les normes del gènere.

Resulta entranyable assistir a l’espectacle no només de l’inspector, sinó del vell Camilleri, fascinat pel somni de la bella Angèlica.

No us perdeu aquesta excursió al món dels somnis de nen feta pel mestre de 88 anys a través del seu alter ego de 55 repicats. I no us perdeu l’habitual obra d’orfebreria que és la traducció de Pau Vidal, fins i tot si també sou capaços de llegir-la en sicilià.

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

Share

L’ou d’or, de Donna Leon

2 respostes

@Ed_62 @Grup62

Ja tenim aquí la Donna Leon del 2013 i amb un títol una mica desconcertant: L’ou d’or. En realitat, per com va l’argument, crec que s’hauria de dir La gallina dels ous d’or, fent referència a la faula de l’escriptor grec Isop. Tothom coneix el missatge moral i educatiu d’aquesta faula:  l’avarícia desmesurada trenca el sac de la riquesa.

En aquest nou cas del comissari Brunetti no espereu una novel·la trepidant d’intriga o de persecucions per l’estimada Venècia, que fa sempre de teló de fons. Aquest llibre té un altre estil…

“Brunetti en tenia prou amb la possiblitat d’estar-se dret i contemplar els edificis i la llum, fascinat, com li passava sovint, per la bellesa infinita. Pedra, cel, or, marbre, espai, proporció, caos, desordre, glòria.” P. 154

“… quan passaven per davant de Sant Giorgio, es va girar cap a Brunetti i li va preguntar amb una veu totalment normal: -No es cansa mai de tanta bellesa?
Ell va mirar més enllà de la dona, cap als núvols que corrien darrere la cúpula.
–Mai.  –La resposta era automàtica, espontània, sincera.” … p. 225

La novel·la planteja un cas que investiga Brunetti, impressionat per la mort d’un discapacitat que sembla no existir en els registres oficials on tots nosaltres entrem des del moment que naixem: DNI, targeta sanitària, documentació fiscal. La Paola coneixia aquest discapacitat i és la seva compassió la que incitarà l’inspector a iniciar i prosseguir les investigacions, tot i no haver-hi cap cas obert. La impossibilitat de parlar i d’escoltar del discapacitat és una altre motiu afegit de compassió: per a Brunetti el llenguatge és un element que ens humanitza i que és objecte de joc familiar. Com molts en les nostres cases, on tenim paraules, termes i expressions pròpies, el significat de les quals s’escapa a qui no forma part del cercle íntim.

La novel·la és menys negra i més social que les anteriors. Brunetti, com Donna Leon, va madurant i observa i reflexiona contínuament sobre el comportament dels altres des d’una perspectiva moral. La crítica social i política, especialment pel que fa a la corrupció, va apareixent sovint en el llibre.

“—El tresorer d’un partit polític roba tretze milions d’euros, i els polítics es posen histèrics amb la immigració il·legal  –va dir Brunetti amb veu cansada.
–S’ha ofert a tornar-ne cinc –va dir ella, amb veu de prudent honestedat.” p. 132

Aquestes crítiques políticosocials i reflexions morals, juntament amb algunes prolixes descripcions d’actes quotidians com el de prendre una camamilla o un cafè, resten ritme a la novel·la, però en qualsevol cas, els fans de Donna Leon se sentiran, com sempre, còmodes de retrobar tots els elements i personatges de les seves novel·les. De fet, n’hi ha un de nou… la comissària Griffoni!

Aquí teniu el booktràiler del nou llibre de Donna Leon:

Títol: L’ou d’or
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-297-7122-0
Preu: 18,50€

Share