Arxiu de la categoria: No ficció

El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan

1 resposta

@ColumnaEdicions @Grup62

Tenim un culé molt culé al Nosaltresllegim. És en Marc. Aquí teniu la seva ressenya d’El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan:

Avui és un dia importantíssim en la història de la Champions i el barcelonisme. Avui el Barça podria ser el primer equip que passa a semifinals d’aquesta competició per sisè any consecutiu! És per això que necessitem una dosi intravenosa de “coaching” barcelonista. Ja ho sabeu… el tema aquell del valor de tenir valors, i aquestes coses.

També podem resar a la Moreneta… però avui ens dedicarem al coaching d’El mètode Guardiola de la mà del Miquel Àngel Violan.

Aquest llibre està estructurat en més de 60 punts on s’explica com portar a terme els processos per “encoratjar” els equips, les persones,… en tots els àmbits de la vida (no només equips de futbol), tenint com a punt de partida el Barça de Guardiola, l’equip que ha aconseguit més èxits de la història del club.

Cada punt és un moment important de la seva era: el 2-6, l’obsessió i el detallisme de Guardiola, el gol d’Iniesta a Stanford Bridge a l’últim sospir contra el Chelsea de Mou… i a més, el que ja coneixeu: valors, ètica i estètica (el Barça juga bé, net i bonic!).

Del llibre, em quedo amb una de les cites que conforma un dels punts que estructuren el El mètode Guardiola:

La fórmula T + C és Talent + Compromís; calen els dos factors alhora.

Aquesta nit espero que al Camp Nou hi hagi talent, compromís. I si pot ser, Messi recuperat i jugant els 90 minuts, fresc com una rosa! Encara que això ho veig una mica magre…

Ei! I un parell de gols més que el PSG!

Títol: El mètode Guardiola
Autor: Miquel Àngel Violan
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-6641-305-3
Preu: 16,80€

Share

Himno, de Lydie Salvayre

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

En Martí s’ha llegit el llibre Himno, de Lydie Salvayre, i ens el ressenya per tots Nosaltres.

Fa temps, quan rumiava entre seguir estudiant i fer una tesi doctoral o buscar feina per no dependre de beques molt limitades, vaig llegir un llibre que parlava sobre la música, la seva textualitat, hipertextualitat i… coses més complicades. Recordo llegir que Espanya, fa molts anys, li va pagar un munt de diners a un senyor per una tonada. I aquesta tonada és l’himne d’Espanya. Els himnes no són cançons ni tonades. Són un col·lectiu fet música amb tot el que això representa.

Quan Lydie Salvayre escriu Himno parla d’això. Però sobretot parla de què va suposar que Jimi Hendrix “perpetrés” l’himne dels Estats Units davant de milers de persones, el 18 d’agost de 1969, a Woodstock. El guitarrista esquerrà va brodar, rebuscar, retrobar, retre homenatge, i molt més… quan va agafar una Stratocaster girada i va reproduir i reinterpretar aquella melodia, distorsionant-la i estimant-la fins a límits insospitats.

El llibre parla de què va suposar aquell dia i aquell himne, però també explica com Jimi Hendrix es va convertir en l’intèrpret. La vida, les circumstàncies, la guerra del Vietnam, etc. Pareu atenció, també, a com ho explica formalment:

Porque Hendrix hizo esto: se apoderó del himno americano le arrancó su vieja vestimenta y las medalles que tintineaban en su pecho militar e introdujo en él su rechazo violento de un mundo violento, un rechazo de una violencia loca, de una violencia cien veces más violenta que todas las violencias que explotaban aquí y allá.
Hendrix se apropió de una violencia que la juventud de su época no había hecho, hasta ese momento, más que padecer.
Se la apropió como una parte reivindicada de sí mismo,
como una fuerza de combate,
una fuerza de vida,
desmesurada.
una Furia en él se levantó contra la afectación,
contra la mentira,
contra la guerra que es la más fea de las fealdades,
contra los crímenes organizados por el gobierno a los que una parte de América, hipócritamente se acomodaba, contra las arrebatadas pasiones por la muerte de aquellos que no corrían ningún peligro de morir, y me estoy refiriendo a esos poderosos que se obstinaban, unos por interés y otros por orgullo imbécil, en una guerra desastrosa.
A golpe de descargas eléctricas, estremeció el espacio y las mentes.

I tant que ho va fer. Aquest llibre n’és una bona mostra. Sovint em pregunto d’on surten els llibres. I en aquest cas no he parat d’imaginar-me Lydie Salvayre escoltant, meravellada, una i una altra vegada, la gravació de Hendrix tornant a crear The star spangled banner un 18 d’agost de 1969.

Títol: Himno
Autor: Lydie Salvayre
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-1532-549-9
Preu: 18€

Share

Retrobar l’ànima, d’Esteve Miralles

4 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Un llibre per llegir amb calma i rumiar

Fa dies que vaig enllestir la lectura d’aquest llibre i m’he donat un temps per pensar-lo.

No és un llibre religiós, com algú podria pensar en llegir el títol. Tampoc és un llibre dels anomenats d’autoajuda (encara que, probablement, a l’autor l’ha ajudat haver-lo escrit). Es presenta com un “dietari narratiu” que Miralles comença a la Toscana (part I), segueix a Barcelona (part II), i que acaba en un tercer espai intangible anomenat Ànima (part III).

L’autor, un home que ha arribat a la quarantena i que treballa en el sector de la cultura (es dedica a l’ensenyament en una facultat de comunicació, ha treballat escrivint i traduint teatre, ha publicat una novel·la,…), sent la necessitat de reflexionar i de “retrobar l’ànima” perquè “vivim un temps en què totes les experiències sensibles semblen caramels que t’arriben llepats”.

Aquest desig de Retrobar l’ànima, íntim, però també confrontat respecte els altres, passa necessàriament per la reflexió i la discussió que l’autor mantindrà amb diferents filòsofs, però també passa per l’experiència vital, a vegades dolorosa, que el portarà a intentar definir l’ànima en una concepció moderna, lluny de les concepcions tradicionalment dualistes.

L’ànima, tal com l’entén Esteve Miralles, serveix per a moltes coses: per a viure el present, per a saber afrontar el dolor amb enteresa, per a ser lliure i responsable, per a defensar-se dels abusos del poder, per a ser delicat amb els altres … I no és un ens en sí, sinó que cal deixar-la créixer: “s’ha de cultivar”. L’ànima serà descrita o definida a partir de la pàgina 219 en 101 aforismes. Són tants, que hom pot triar, reflexionar, trobar contradiccions i debatre amb l’autor, com quan en l’aforisme 91 diu que “No cal definir què és l’ànima”.

Aquesta indagació interior va acompanyada i s’alimenta de les circumstàncies materials, culturals, professionals i vitals de l’autor, i sobretot, per l’experiència dolorosa de la mort prematura del company d’estudis, escriptor i amic David Vilaseca, i també la d’algun familiar estimat. Els de la seva generació, joves que han arribat a la maduresa i que formen part del món de la cultura s’hi podran sentir identificats.

No és un llibre de lectura ràpida ni fàcil. És un llibre per recollir idees, per obrir debats. Per rumiar.

Títol: Retrobar l’ànima
Autor: Esteve Miralles
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9787-826-5
Preu: 18€

Share

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis

Deixa un comentari

@ColumnaEdicions @Grup62

Us deixem la carta que l’Albert Om va llegir a la Llúcia Ramis en la presentació de la novel·la Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Que bé que escriuen, punyeteros!

Aquesta carta és per tu, Llucia. Per la nena que ho volia tot i que la seva mare li contestava que “tot no es pot tenir”. Per la nena que amb la seva insatisfacció crònica, però sobretot amb la seva insatisfacció lúdica, porta 35 anys preguntant, buscant i experimentant; 35 anys convencent-se que encara que no es pugui tenir tot, “no hay nada más bello que lo que nunca he tenido”, com li va escriure Joan Manuel Serrat a una altra Lucía. Per això aquesta recerca constant. Per això, aquesta insatisfacció que ha sigut el motor del teu talent creatiu i, al mateix temps, la font de satisfacció dels teus lectors.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia. Una carta, sí. Potser fa temps que no en reps cap. Jo, aviat farà 20 anys de l’última. Les guardes, les cartes? Jo les tinc totes en una capsa verda, que m’ha anat acompanyant en tots els canvis de pis.  10 vegades he fet paquets i he tornat a començar. Les vaig comptar el dia que vaig llegir que Paul Auster a Diari d’hivern escrivia tot el que li havia passat a cadascuna de les 24 cases on ha viscut fins ara. Les cartes, et deia, me les vaig emportant amb mi. Ara les llegeixo i em trobo igual que Joan Laporta: no m’hi reconec. “La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços”. Que bé que escrius, punyetera. “La vida, breu interrupció de l’infinit que comporta no ser-hi”. Toma frase. N’està ple el teu llibre, de frases. Tu te les treus de sobre i ens les deixes perquè a partir d’ara t’ajudem a portar-les. Una gran teràpia, a part d’un gran llibre.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia, però te la llegiré jo. M’imagino que estarem asseguts de costat. I a davant…, qui tindrem a davant? Tu em vas dir que ningú. Que “qui vols que vingui, si tots els meus amics han hagut de marxar de Catalunya?”. Quina sort que tenim, doncs, de ser tu i jo, amb sense ningú a davant, com diria l’alcalde Clos. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena.  Te’n recordes d’aquell programa de la Gemio: ¿Hay una carta para tí? Aquells homes penedits, capcots, amb cara de be degollat i amb la cua entre cames, que imploraven el perdó de la seva dona i li prometien amor etern “delante de toda España”. Potser avui, entre aquest “ningú”,  hi ha algú que ara sent la mateixa vergonya que sentia jo quan mirava aquell programa. Té motius per fer-ho. Si Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes no és una autobiografia, això meu sí que és una carta d’amor. D’amor al teu últim llibre. D’amor a les arrugues prematures que t’han sortit a la cara. Sense arrugues, no hi hauria llibre. Almenys no hi hauria aquest llibre, també precoç, també deliciós. Haver buscat els teus orígens amb 70 anys potser no hauria tingut tant mèrit. M’agrada la inquietud de fer-lo als 35, quan encara et tractem de “jove escriptora”, com si et féssim esperar fent cua a la porta d’accés a la literatura que fan els grans, a la gran literatura. “Qui és l’últim, si us plau?”. Dona i jove. Li agraden les cerveses, els homes i la nit. Vostè encara s’haurà d’esperar una mica.

Saps què? Gràcies al teu llibre, he descobert que sóc belga. Descrius la teva mare com una persona que no té per costum mostrar les emocions, ni perdre els papers ni perdre el nord. M’ha semblat que parlaves de Vic. Bèlgica, capital Vic. Que per més que passi sempre sembli que no passi mai res. Aquest sóc jo. Tu ja expliques que no ets així: “un huracà domèstic que ho deixa tot arrasat al seu pas i després s’envola feliç com una lleugera brisa marina”.

Això i allò. L’huracà i la brisa. La independència que t’ha ensenyat la família de la teva mare i les atencions que et regala el teu pare. Bèlgica i Mallorca. Això i allò. Independència i atencions. Anar a la teva i ser el centre. Però que no t’ho deia la teva mare que tot no es pot tenir? La por de quedar-te ben sola. O la por d’haver de fer-te la beneita per no quedar-t’hi. Això i allò. O ni això ni allò. La feina, com a refugi de tot plegat. I ara, amb la puta crisi, ni la feina. D’aquest conflicte és d’on neix el llibre. Ara ja no parles de la teva generació, com als dos primers. Ja no tot passa aquí i ara. Ara toca mirar enrere i a la teva família sabent que “potser un dia morirem tots sota el mateix sostre, esclafats pel nostre passat pompós”. Que bé que escrius, punyetera.

El dia que vas néixer, Llucia, el teu pare havia baixat a comprar flors. El dia que la teva mare va conèixer el teu pare va haver de dormir a sota d’una foto de Franco. Mires enrere i et trobes una història d’amor entre els teus pares d’aquelles que només passen una vegada a la vida. Ja tens excusa per no provar de viure-la tu. Com a molt podries empatar amb ells. I a tu t’agrada guanyar. Què et deia l’abuela? Tots els homes del món no valen una llàgrima teva.

35 anys i què tinc?, et preguntes al llibre. La raó, Llucia. Tens la raó. L’única cosa que sempre has sabut que volies tenir. Mira, en això ens assemblem. Jo també vull tenir la raó. Però, des que he llegit Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, he descobert dues coses que també m’agradaria tenir: la teva valentia per despullar-te en un llibre i el teu talent per escriure tan bé com escrius, punyetera.

“Me sent presonera a l’illa del jo”. Espero que el llibre t’hagi ajudat a sortir-ne, d’aquesta illa. Tots vivim en illes, encara que no es diguin Mallorca. Ja saps què defensa el nostre estimat Xavier Rubert de Ventós: “la felicitat és sortir d’un mateix i quedar-se a fora”. Es veu que no hem de patir per despullar-nos i sortir a fora. Que, a vegades, abrigats a dins nostre, encara tenim més fred.

Res més, Llucia. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena. Però tenia ganes de dir-t’ho, sobretot avui que a davant no hi teníem ningú. I perdona si t’esperaves un altre tipus de carta: “sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec”. Et sona aquesta frase? Que bé que escrius, punyetera.

Albert Om

Títol: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes
Autor: Llúcia Ramis
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-583-5
Preu: 18,95€

Share

No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram

4 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

En Jordi s’ha llegit No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Si algú no coneix la figura de Josef Ajram, aquest llibre és una bona oportunitat per endinsar-se en el món d’aquest peculiar personatge.

Tot i ser una persona d’èxit a nivell professional, esportiu i personal, aquest llibre gira al voltant d’un “fracàs”. Un repte que afronta en Josef Ajram, el Red Bull 7 Islands, que no acaba de la millor manera pel triatleta. La narració d’aquest repte es va entrellaçant amb capítols autobiogràfics que expliquen la infantesa i l’adolescència de l’autor. Com ara que va ser un bon jugador de bàsquet per qui es va interessar el Barça, tot i que la família va decidir no acceptar aquesta oferta. També sorprèn la seva dificultat en l’àmbit acadèmic -amb la selectivitat, per exemple- i també de com passa de treballar per Telepizza, a tenir èxit a la Borsa (tot i que, pel meu gust, aquest pas s’explica massa per sobre ja que el canvi és més que notable).

Sobre l’àmbit personal, parla de la seva paternitat i fins i tot hi ha un dels capítols que l’escriu la seva actual parella, la Sulaika, explicant com es van conèixer i com ella viu el fet que en Josef tingui aquest tipus de vida, sobretot quan parla del risc que comporten les competicions en què participa.

És un llibre curtet, àgil i que passa bé. Et trobes amb coses sorprenents explicades amb naturalitat, fet que porta a què el lector llisqui per les pàgines sense adonar-se’n. Els moments previs a les competicions, Hawaii, o com Red Bull el va fitxar perquè representés la marca són moments prou interessants com per dedicar-li atenció a aquest llibre.

I per qui vulgui conèixer en Josef Ajram més en profunditat, al final del llibre respon un llarg test i qüestionari amb preguntes personals i curiositats.

En el cas d’aquest llibre… el límit, Josef, són 130 pàgines. O no?

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No sé on és el límit, però sé on no és
Autor: Josef Ajram
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 136
ISBN: 978-84-6641-553-8
Preu: 14,96€

Share

El zoo de Jamrach, de Carol Birch

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

El senyor Jamrach va existir de veritat. Sembla ser que era un bon home que es dedicava a buscar animals exòtics i que després atenia comandes especials de gent capritxosa i amb diners que de tant en tant li feien encàrrecs concrets de determinades bestioles.

Al Londres de mitjans del XIX, en Jaffy Brown corre pels carrers com el nen malgirbat i pobre de solemnitat que és. En una d’aquestes corredisses topa amb un tigre de Bengala que s’ha escapat de la gàbia. Si no arriba a ser per l’aparició providencial del Sr. Jamrach i el seu coratge, en Jaffy seria història.

Aquesta sobtada coneixença fa que aflori una amistat que acabarà consolidant-se amb un feina per a en Jaffy al zoo d’en Jamrach. Allà, el noi s’ocupa de raspallar, donar menjar, netejar i cuidar els animals que el Sr. Jamrach ha anat afegint al seu zoo particular.

Fins aquí tot va bé. Però un dia un dels clients d’en Jamrach diu que està molt interessat en caçar un drac. Òbviament està disposat a ser generós i afluixar el que faci falta per tal que l’expedició tingui èxit.

Aquesta surt a l’aventura formada per una vintena d’homes. Bé, d’homes potser ni ha 5 o 6… la resta són nanos com en Jaffy, que sembla encantat amb l’aventura i amb la possibilitat de poder veure món.

Ni tan sols saben ben bé si arribaran a trobar aquest mític animal, ni quin serà el lloc adient on cercar-lo. Només tenen una vaga idea de tot plegat.

Només us puc avançar que sí que troben el drac, i fins i tot us puc dir que el pugen a bord amb tantes dificultats… que ja són una mica l’avís de què ha de venir. El que ja no us puc dir és què passa amb la tripulació.

Oi que vist així sembla un relat d’aventures? Doncs us ben asseguro que tira més cap a una historia terrorífica per tal de sobreviure a qualsevol preu. La lluita per la vida, com sigui.

És un senyor llibre amb una manera d’anar avançant que et deixa fora de combat.

Brutal!

Títol: El zoo de Jamrach
Autor: Carol Birch
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-1532-544-4
Preu: 20,95€

Share

El pescador que volia anar al país dels blancs, de Patrick Lambal i Jordi Tomàs

1 resposta

@Ed_Portic @Grup62

En Patrick Ejosa Lambal, un pescador de Senegal, va narrar de viva veu la seva història al Jordi Tomàs. El resultat d’aquesta mena de confessió, o d’alliberament per part d’en Patrick, és aquest llibre que és pura emoció, i res més que pura emoció.

En Patrick explica amb pèls i senyals la peripècia de fugir en una pastera d’un poblet de Senegal cap a les Illes Canàries cercant una vida millor.

Ni un, ni dos, sinó tres: tres cops ho va intentar en Patrick Ejosa. I les tres vegades va fracassar. O van embarrancar, o els va enxampar la Guàrdia Civil. I apa: cap a casa de nou.

És una manera ben diferent d’entendre els motius i les misèries de la gent que intenta fugir buscant una vida millor. Res a veure amb el tractament que donen tots el mitjans, que et fa apagar la tele o tancar el diari.

Això és periodisme pur, seriós, eficaç i capaç de posar-te la pell de gallina.

És fantàstic, Nosaltres.

Títol: El pescador que volia anar al país dels blancs
Autor: Patrick Lambal i Jordi Tomàs
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9809-222-6
Preu: 18€

Share

Notes sobre literatura, de Toni Sala

2 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

En Ramon Duaso s’ha llegit les Notes sobre literatura del Toni Sala i ens n’ha fet un comentari deliciós. Aquí el teniu:

Toni Sala és un escriptor de pes. I és escriptor també quan llegeix. Notes sobre literatura és un recull de peces sobre obres i autors diversos, peces provinents de pròlegs per a edicions escolars, d’articles de premsa, de conferències o d’entrades del seu bloc personal. Llegint, i escrivint sobre el que llegeix, Sala té clar què es proposa (per ell mateix) i què ofereix (als seus lectors): “Afinar la consciència, afinar la persona.”

Al llibre, sobretot, hi trobareu acompanyament lector, útil, per a referències de la literatura catalana: Oller, Verdaguer, Guimerà, Maragall, Ruyra, Caterina Albert, Bertrana, Gaziel, Carner, Rodoreda, Porcel, Perejaume, Albert Roig, Comadira… Sala no fa ni recerca acadèmica ni didactisme divulgatiu; defineix una veu a mig camí, que garanteix, alhora, claredat i substància, bona informació i una bona guia d’iniciació a l’aprofundiment lector. I, sobretot, molt bones pistes per penetrar en les obres que comenta i per entendre el talent dels seus autors. Sala evita recórrer, deliberadament, a les notes a peu de pàgina i a les cites bibliogràfiques, però en algun moment trobo a faltar el reconeixement d’aquells estudiosos que l’han precedit en l’anàlisi d’algunes de les obres que comenta.

És molt interessant l’agrupació de textos, testimonials o d’opinió, sobre la figura i l’obra de Baltasar Porcel, que constitueixen una mena de reportatge literari molt suggeridor. I altres peces amb un matís més autobiogràfic, com El meu franquisme, on afirma que “Jo no he viscut directament el franquisme, sinó el pòsit que ha deixat el franquisme, confós amb el pòsit de la història de Catalunya. El franquisme ha aportat a l’escriptor català una consciència d’exili que l’ajuda a sobreviure. L’escriptor català està acostumat a la resistència en un clima advers. En un país en què els grans mitjans de comunicació amaguen i menyspreen les cultures no assimilades per la castellana, l’escriptor i els lectors s’han acostumat a viure d’una manera molt directa el fet literari.”

I entre comentari i comentari de lector, Sala va dibuixant traços de la seva poètica, de la seva teoria literària. En alguna ocasió de manera més explícita, com a L’escriptor i el lector, on postul·la: “La literatura és fer llum en un racó o altre de la persona.” I matisa: “la literatura és una simple traducció en paraules, la descripció d’un fet viscut íntimament. L’adverbi íntimament és el moll de l’os. La literatura vol una exigència extremada perquè confrontem les lectures amb nosaltres mateixos. (…) Estem sols amb el text, en altres paraules som al màxim possible de lliures amb el text.”

Sol i lliure amb el llibre de Toni Sala, em sembla que el millor elogi que li puc dedicar és que a cada pàgina que llegeixes, et fa venir ganes de llegir o rellegir els autors que comenta. És una invitació a la lectura. Et fa parar l’orella, i et fa glatir…

Ramon… Nosaltresllegim!

Títol: Notes sobre literatura
Autor: Toni Sala
Editorial:  Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-9787.757-2
Preu: 20€
Premi Octavi Pellissa 2009

Share

Més enllà, de Jonathan Franzen

Deixa un comentari

@ColumnaEdicions @Grup62

Dir que Jonathan Franzen, l’autor de Les correccions i Llibertat, escriu de meravella no és cap novetat. És per això que penso que aquest Més enllà pot tenir molts lectors potencials: tots els qui han gaudit amb alguna de les seves novel·les segur que tenen ganes de més Franzen i aquí el trobaran! No en forma de ficció (tot i que cap al final hi ha un relat molt curtet titulat Les nostres relacions: una breu història) sinó en forma de crítica literària, conferència, presentació, article….

Poques vegades estic tan d’acord amb la sinopsi de la contraportada com en aquest cas:

Ja sigui explicant la violenta topada amb els caçadors furtius d’ocells a Xipre, examinant els seus sentiments contradictoris sobre el suïcidi del seu amic i rival David Foster Wallace o oferint-nos la seva visió enginyosa de com la tecnologia ha canviat la manera que té la gent d’expressar el seu amor, aquestes peces mostren com funciona una ment única, privilegiada i madura en lluita amb si mateixa, amb la literatura i amb algunes de les qüestions més candents dels nostres dies.

Ja ho veieu, una temàtica eclèctica com n’hi ha poques! Vas de la crítica d’Els Cent Germans, de Donald Antrim, a una conferència sobre la ficció autobiogràfica on l’autor explica amb una acidesa exquisida quines són les quatre preguntes més incòmodes que li fan… Deu ser un tipus peculiar, aquest senyor! Si en sou fans us recomano que us el llegiu perquè fa reflexionar sobre el personatge a partir dels seus propis comentaris, que no et deixen gens indiferent. No em creieu? Doncs us en copio alguns i jutgeu per vosaltres mateixos, amb Llibertat!

De totes les actituds que empitjoren pel mal comportament amb els mòbils, la que m’irrita de manera més profunda és la que sembla -perquè no fa víctimes de manera ostensible- que no irriti a ningú més. Estic parlant de l’hàbit, poc comú ara fa deu anys i estès arreu avui dia, d’acabar una conversa de telèfon bramant les paraules T’ESTIMO. O, de manera encara més opressiva i crispant: JO T’ESTIMO! Fa que m’agafin ganes de viure a la Xina, on no entenc l’idioma.

Com més contingut autobiogràfic hi ha en l’obra d’un autor de ficció, més disminueixen les semblances superficials amb la vida real de l’autor. Com més avall cava l’autor a la recerca de sentit, més els detalls atzarosos de la seva vida se li converteixen en impediments per somiar de manera voluntària.

Les citacions no farien justícia al llibre, ni una sinopsi. La manera de fer-li justícia és llegir-lo.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Més enllà
Autor: Jonathan Franzen
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-6641-565-1
Preu: 20€

Share

Destrucción masiva. Geopolítica del hambre, de Jean Ziegler

1 resposta

@Ed_Peninsula @Grup62

En Pablo s’ha llegit Destrucción masiva. Geopolítica del hambre, de Jean Ziegler, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Destrucció massiva. Tot i presentar un títol una mica alarmista o catastròfic, el seu autor, en Jean Ziegler, ens comenta que es tracta d’un llibre que té com a objectiu principal obrir els ulls a milers de persones i donar esperança a molts d’altres. Ziegler, membre del Comité Consultor del Consell de Drets Humans de l’ONU, ens presenta un dels majors problemes que viu el planeta terra: la catàstrofe alimentària.

Dividit en diferents seccions o blocs, l’autor aprofundeix de forma metòdica en aquest greu problema. Presenta xifres esgarrifoses, com ara que cada cinc segons mor de fam un nen  en un país que està en vies de desenvolupament, mentre milers de persones estan en permanent sobrealimentació. Tanmateix, aporta relats i experiències en primera persona, que ens apropen les misèries de regions senceres que depenen de les fluctuacions dels preus dels aliments bàsics. O països sencers que s’enfonsen per culpa de catàstrofes naturals.

En cap moment Ziegler se n’està d’assenyalar els culpables de l’agreujament d’aquesta situació. Organitzacions com l’OMC, el FMI i el Banc Mundial reben gran part de les estocades. Es presenten arguments concrets, deixant a cada lector la tasca d’emetre judici.

Ziegler conclou el llibre amb un bloc titulat Esperança, on reflexiona i proposa solucions reals per aquesta conjuntura. Segons les seves paraules, la principal prioritat ha de ser que la gent prengui consciència de la situació i se sumi per ser part de la solució.

Destrucción masiva. Geopolítica del hambre és un llibre complex i profund. Farà les delícies de tots aquells que gaudeixen d’una anàlisi real, acurada i propera.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Destrucción masiva. Geopolítica del hambre
Autor: Jean Ziegler
Editorial: Península
Col·lecció: Atalaya
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9942-147-6
Preu: 21,90€

Share