Arxiu de la categoria: No ficció

Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, de Jordi Llovet

Deixa un comentari

@labutxaca @Grup62

En Jordi Llovet era professor de Crítica Literària de la Facultat de Filologia de la UB quan jo hi estudiava però jo no el vaig tenir mai. El veia de vegades i sentia com alguns companys deien que les classes eren de les que pagaven la pena, però els meus horaris sempre acabaven sent incompatibles amb els seus. Potser per això quan vaig descobrir Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats vaig córrer a llegir-me’l.

Avui ja estic en condicions de dir-vos que m’ho he passat bé, amb l’ensenyament d’aquest professor, encara que hagi estat només a través de la lectura. Aquest assaig sobre com ell percep la institució de la Universitat -ara que l’ha deixada- se sustenta en les vivències d’una carrera que l’ha portat a arribar a les conclusions que presenta al llibre. El text té un estil molt amè: el tema es va desenvolupant per vies àmplies i molt ben documentades que segueixen el curs de la biografia intel·lectual, però sovint hi ha carreteres secundàries que ens porten a fer una passejada per aspectes de la vida privada de l’autor, enmig d’anècdotes i curiositats -us imagineu, per exemple, aquest savi fent una “protomàquina de vènding” per xocolatines? Té gràcia, en sap un niu i és molt didàctic!

A més, val a dir que, com que en Llovet escriu sense embuts, la polèmica està servida. El Pla Bolonya queda a l’alçada del betum (és fascinant com explica els mesos en què va conviure amb els alumnes tancats a la Central), però és que l’ús de les Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement tampoc en surten gaire ben parades, ni les autèntiques raons de la Càtedra Barcelona-Nova York…

En definitiva, un llibre que si “sou de lletres” us agradarà; si no, però sou tafaners de mena, també!

Títol: Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats
Autor: Jordi Llovet
Editorial: labutxaca
Col·lecció: no-ficció
Pàgines: 396
ISBN: 978-84-9930-544-8
Preu: 12,99€

Share

Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras

1 resposta

@labutxaca @Grup62

L’Albert s’ha llegit Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, i ens el ressenya pel Nosaltres:

Davant l’allau de dades, polèmiques i intervencions sembla raonable trobar refugi en el coneixement acadèmic. Malgrat tot sembla que, en tots els casos, les anàlisis, l’utilització discriminada de dades i, el que és més important, la interpretació d’aquestes no són mai alienes a la convicció i definició de l’autor.

Els autors tenen unes opinions molt concretes sobre el tema i en aquest llibre ens les presenten per poder parlar del debat econòmic de la independència (balances fiscals, boicot, aranzels,…) partint de la base que, econòmicament, aquesta és viable.

També s’agraeix que els autors comencin cada apartat de Sense Espanya des de l’explicació divulgativa de cada tema i després ens ofereixin les dades que corroboren el seu punt de vista. En aquest apartat divulgatiu descobrim, per exemple, que boicot prové de la relació de Charles Boycott -un terratinent anglès- amb els pagesos que conreaven els seus camps, o quina és la real dependència de Catalunya vers Espanya i a l’inrevés.

Relativament breu i molt interessant. Gairebé imprescindible si volem anar més enllà dels discursos fàcils i formar una opinió pròpia.

Aquí teniu la ressenya al Nosaltresllegim d’aquest llibre que va fer en Sergi quan l’Editorial Pòrtic el va publicar.

Títol: Sense Espanya
Autor: Modest Guinjoan i Xavier Cuadras
Editorial: labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 228
ISBN: 978-84-9930-549-3
Preu: 10,95€

Share

En Teo canvia bolquers, de Rosa Enrenou

5 respostes

El Martí s’ha llegit En Teo canvia bolquers i ens el ressenya pel Nosaltreslletgem:

Recordo perfectament la primera vegada que vaig agafar un llibre d’en Teo. Em fascinava que un nen pèl-roig es brindés a mostrar el seu dia a dia amb tanta facilitat i el que popularment anomenem “patxorra”. Que si anava a la granja, que si anava al mercat, que si anava a casa d’una amiga… fins i tot el procés de vestir-se!!

Sempre vaig sentir certa admiració per algú que, no només sempre anava vestit amb la mateixa roba (i que més que catalana, semblava sortida de la Bretanya, amb aquell jersei de mariner de ratlles), sinó que també permetia als autors dels seus llibres viure tant de prop la seva experiència vital.

En Teo s’ha anat convertint amb el temps en el paradigma de la societat de la informació actual, i en concret, de les xarxes socials. El que avui en dia fem a Facebook, en Teo ho feia en llibre… però és que tampoc existia el suport tecnològic, oi?

El fet és que en aquest En Teo canvia bolquers he fet descobertes biogràfiques que no m’esperava… que no m’esperava gens. D’entrada, i això us ho descobriré perquè no em puc aguantar de dir-ho, en Teo NO ÉS PÈL-ROIG. És tenyit. En realitat té els cabells castanys però segueix tenyint-se per, en paraules seves, conservar la imatge de marca. Però tornant al llibre en sí, es pot endevinar que un cop en Teo ha arribat als 35 anys, i havent tingut amb l’exparella d’en Pitus (el del Zoo d’en…) una criatura anomenada Jonathan, ha arribat a un punt de la seva vida en el qual està exhaust de mostrar què fa contínuament.

Segons afirma en Teo, ha fet aquest llibre amb la seva col·laboradora habitual -Rosa Enrenou- per mostrar com és el dia a dia d’un mileurista amb criatura, però… sincerament, té tota la pinta que aquest és “un llibre més” que ha tret com a últim recurs per poder pagar una hipoteca que diu que va agafar fa cinc anys.

En qualsevol cas, moltes felicitats pels 35 anys, moltes felicitats pel naixement d’en Jonathan, però potser seria desitjable que el pròxim volum que publiqui tingui una mica més de contingut i que no sembli, de bones a primeres, un llibre que ha fet per tapar forats econòmics aprofitant l’aniversari i que “tot torna”.

Jo estaré atent a la ressenya del Nosaltresllegim quan es publiquin les memòries. Segur que seran igual o més interessants que les de Jordi Pujol.

Aquí no teniu el primer capítol en pdf.

Títol: En Teo canvia bolquers
Autor: Rosa Enrenou
Editorial: Elforro Polar
Col·lecció: Els Sants Innocents
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-998532-871-2
PVP: 20,95€

Share

Dimonis íntims, de Xavier Rubert de Ventós

2 respostes

@Ed_62 @Grup62

És agradable veure que hi ha persones tan summament llestes, preparades i, sobretot, senzilles i planeres com en Xavier Rubert de Ventós. Això sí, llegint aquests Dimonis íntims no pots evitar sentir-te més burro que una sabata davant d’un cervell tan privilegiat com el d’aquest home.

Catedràtic de Filosofia i Estètica a la Universitat de Barcelona i membre del parlament espanyol i europeu, entre moltíssimes altres coses, Rubert de Ventós és una figura clau en l’època de Felipe González.

Aquest llibre és un recull de records, de viatges aquí i allà, de situacions que ha viscut i de moments en què, sense tenir ni idea de què dir davant d’un auditori, se n’ha hagut sortir, sí o sí.

També parla del profund amor que sent pels seus fills. I també d’altres amors, de situacions entre còmiques i eròtiques, que s’ha trobat amb alguna senyora…

En fi, una mica de tot. Però tan ben narrat, tan assossegat, amb una espècie de paciència paternal, que en acabar la lectura et sents millor persona i una mica menys burro que abans.

Molt recomanable per lectures d’aquelles entre hores… És xulo, xulo.

Títol: Dimonis íntims
Autor: Xavier Rubert de Ventós
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-977-7
Preu: 18,90€

Share

Caliu, de Lluís Nicolau d’Olwer

3 respostes

@labutxaca @Grup62

Caliu és una edició facsímil de l’edició mexicana publicada per l’Institut de Cultura Catalana (Mèxic) l’any 1958 com a homenatge a Lluís Nicolau d’Olwer.

Se’n va publicar, a Catalunya,  una edició (Editorial Selecta) l’any 1973, però va ser una edició mutilada per la censura franquista. Se’n van eliminar, entre d’altres, els capítols dedicats a Lluís Companys, Francesc Macià i  Francesc Layret.

Lluís Nicolau d’Olwer (1888/1961) va ser  erudit, historiador, polític i escriptor.

Com a polític va ser ministre del primer govern de la II República Espanyola i va formar part de la comissió bilateral que va negociar, a Barcelona, la reconversió de la República Catalana a govern autònom de la Generalitat de Catalunya.

En aquesta obra trobarem els retrats apassionats de 15 personatges a qui l’autor, a part de tenir-hi una relació personal, professa una gran admiració. Em permeto destacar-ne, per la seva força, els retrats dedicats a Jacint Verdaguer, Antoni Rubió i Lluch, i pel seu dramatisme, el del nostre president màrtir Lluís Companys.

La lectura dels esmentats retrats ens permet, també, seguir l’evolució social i política (en alguns casos convulsa) del nostre país.

Títol: Caliu. Records de Mestres i Amics
Autor: Lluís Nicolau d’Olwer
Editorial : labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 276
ISBN: 978-84-9930-506-6
Preu: 12,95

Share

La necessitat de ser útil, de Moisès Broggi i Teresa Pous

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Un llibret per a reflexionar

No sóc lectora de llibres de, diguem-ne, autoajuda. La necessitat de ser útil. Converses sobre el sentit de la vida tampoc ho és estrictament. És un llibre per a pensar en alguns temes. Està escrit en forma de preguntes i respostes entre l’autora, Teresa Pous, que ha compartit tasques professionals amb el Dr. Broggi i a qui,  ja es veu, admira profundament, i aquest home savi, culte, metge cirurgià insigne, humanista i de ment clara malgrat que ja supera els cent anys, que és el Dr. Moisès Broggi.

El llibre té dues parts molt diferenciades: la primera, La necessitat de ser útil, que dóna títol al llibre, és la part que invita més a la reflexió, tant en les preguntes, a vegades llargues, com en les respostes. I ens fa pensar en ser útil per a un mateix i per als altres, per afrontar la malaltia i la mort, i ser útil per a Catalunya i la pau.

La segona part, Una vida útil. Curar amb les mans, també en forma de preguntes i respostes, és més un breu repàs de la vida del Dr. Broggi (de quan va organitzar els hospitals mòbils durant la guerra) i les reflexions d’un humanista que ha fet de metge.

Totes les respostes traspuen la cultura, la saviesa, la seva concepció espiritual, quasi panteista, i la profunda humanitat del Dr. Broggi.

Vegeu què diu al final de la primera i de la segona part:

Hauríem de comprendre que nosaltres som part dels altres i que els altres formen una unitat amb nosaltres. En el fons, tots volem la felicitat i la pau, encara que no ho sapiguem. Per això hauríem de mirar de ser útils i combatre el dolor i el sofriment del món en la mesura de les nostres possibilitats. p. 84

La nostra feina –el deure dels metges- és curar i fer tot el bé que puguem en qualsevol moment i circumstància. I això ho hem de fer durant tota la nostra vida p. 126

Com diu Espriu (i la Bíblia), I digui tot el poble amén.

Títol: La necessitat de ser útil. Converses sobre el sentit de la vida
Autor: Moisès Broggi i Teresa Pous
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-2976-976-0
Preu: 14,96€

Share

Mare en pràctiques, d’Agnès Busquets

1 resposta

@ColumnaEdicions @Grup62

Introducció a la postmaternitat

He llegit gran part d’aquest llibre mentre la meva filla roncava sobre la meva panxa perquè ara mateix és l’única manera que s’adormi una mica durant el dia. Quan he acabat de llegir-lo i he vist la cara més maca del món recolzada al meu pit, com si fos la cosa més natural, m’ha vingut al cap un record d’abans d’estar embarassada. D’abans de ni tan sols pensar en tenir fills…

Va ser fa uns anys en un concert de Joan Miquel Oliver. El guitarrista d’Antònia Font ens demostrava que en solitari també és un crack i a cada cançó ens regalava alguna anècdota o comentari humorístic. En una d’aquestes dissertacions ens va explicar que tenia un fill i que quan la gent se n’assabentava semblava trobar-ho sorprenent (potser perquè Oliver és relativament jove o perquè és un artista i per tant obligatòriament un home sense lligams). Davant d’aquesta reacció, el guitarrista responia:

—Però si el més normal és tenir fills! D’on us penseu que heu sortit vosaltres, si no?

Quanta raó…!

Perquè avui en dia, un dels efectes secundaris de la sobreinformació a la qual estem sotmesos és que una cosa que s’ha fet tota la vida acaba semblant estranya i increïble. Ara, a allò que puguin dir les nostres mares, iaies, tietes, veïnes, amigues amb fills, amigues sense fills, etc. hi hem de sumar el que ens diran llevadores, infermeres i pediatres (que no es posen d’acord ni per casualitat), i el que nosaltres ens veiem empesos a cercar en llibres, i sobretot al maleït Internet. Diuen que el saber tranquil·litza… doncs a mi em treu de polleguera!

L’Agnès Busquets repassa aquesta nova “postmaternitat” en el seu llibre Mare en pràctiques (i també ho fa al programa de ràdio La tribu) d’una manera amena i humorística. Ens fa propera una experiència única i personal en un temps en què les experiències personals, per molt universals que siguin, normalment semblen qualsevol cosa menys properes. Quan, a vegades, el meu marit i jo ens mirem la nostra petita i després ens mirem l’un a l’altre un dels dos acaba exclamant:

—Com pot ser que ens la deixin tenir!? Què en sabem nosaltres de pujar una criatura!?

Potser pensem així perquè tenir fills ha passat de ser quasi una norma (abans una dona només havia de pensar en casar-se i ser mare) a ser una opció que comporta més complicacions que estudiar vuit llicenciatures i tres màsters alhora.

Potser encara no ens creiem que una cosa tan delicada depengui tant de nosaltres… ni que aquesta mateixa cosa tan preciosa i meravellosa sigui realment nostra.

Ara, el que més ajuda és, sens dubte, compartir tots aquests neguits i barreges d’emocions. L’Agnès ho ha fet i animo totes les mares de Catalunya a treure una estona per a fer-ho també; començant per llegir Mare en pràctiques. Val la pena i us sorprendrà fins a quin punt les experiències que s’hi descriuen us sonen.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Mare en pràctiques
Autora: Agnès Busquets
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-664-1530-9
PVP: 16,95 €

Share

Al infierno en un caballo veloz, de Mark Lee Gardner

1 resposta

@Ed_Peninsula @Grup62

Pat Garrett i Billy the Kid, El zurdo, Arma joven, Chisum… Són molts els westerns que he vist que prenen com a protagonista algun dels noms que apareixen en aquest llibre de Mark Lee Gardner, Al infierno en un caballo veloz. Tot i que el gènere m’agrada molt, mai no havia tingut curiositat per accedir a la història real dels personatges. Mai fins que vaig saber que existia aquest llibre!

Aquesta narració explica les vides de Pat F. Garrett i William H. Bonney (Billy el Nen) per separat, com acaben creuant-se en més d’una ocasió, com el sheriff (després d’una detenció fracassada) el mata i, finalment, els tortuosos darrers anys de la vida de l’home de la llei.

El relat és minuciós. Presenta testimonis, opinions i aclariments de fonts el més fidedignes possible, amb una profusió fantàstica de notes, bibliografia de referència (de les 345 pàgines, 68 ho són) i fotografies.

L’he llegit amb moltes ganes (les mateixes amb les quals he tornat a veure la pel·lícula de Sam Peckinpah) però ara que escric el comentari penso que hauria de subratllar que no es tracta d’un llibre només per a amants del Far West, sinó també per a lectors curiosos que vulguin fer una mirada, farcida d’anècdotes i curiositats, a la fundació dels Estats Units.

Si us agraden les biografies o la Història, aquest exemplar us sorprendrà gratament i us farà veure que a vegades les pel·lícules no estan tan allunyades de la realitat com ens pensem…

Títol: Al infierno en un caballo
Autor: Mark Lee Gardner
Editorial: Península
Col·lecció: Atalaya
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9942-149-0
Preu: 23,50€

Share

L’africà, de J.M.G. Le Clezió

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

En Pablo -una garantia!- s’ha llegit L’africà, de J. M. G. Le Clézio, i ens l’explica al Nosaltresllegim.

No hi ha res millor que les memòries del Premi Nobel de Literatura de 2008, Jean-Marie Gustave Le Clézio, per endinsar-nos en el misteriós i alhora perillós continent Africà. Aquesta novel·la autobiogràfica ens explica les seves peripècies, i les de la seva família, quan deixà França, posant rumb cap a Nigèria. Era el 1940, en plena Segona Guerra Mundial i ell només tenia 8 anys.

Le Clézio experimenta un canvi profund en la seva vida. Abandonant la tranquil·litat de la gran ciutat i viatjant cap a una terra verge i inhòspita, es retroba amb el seu pare, metge pioner de l’exèrcit britànic i gran influència per Le Clezió, però que fins llavors era una persona completament desconeguda. L’autor del llibre, a més, ens explica com haurà d’haver-se-les amb la filosofia africana sobre la vida, la limitació dels luxes, i una dura disciplina.

L’africà és un llibre de contrastos marcats. Ens endinsa en atractius paisatges que ens ajuden a imaginar-nos-hi. Gràcies a una lectura senzilla i ràpida, ens oblidem que es tracta d’un llibre de memòries. És més, hi ha moments en els quals sembla un novel·la didàctica, i en d’altres, d’aventures. En ocasions la lectura s’interromp amb fotografies que el seu pare va fer a l’Àfrica, donant més valor al text. Tot forma un gran collage que finalitza de forma realista.

Títol: L’africà
Autor: J. M. G. Le Clézio
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-2976-214-3
Preu: 19,75€

Share

Culpa, de Ferdinand von Schirach

Deixa un comentari

@Ed_Empuries @Grup62

És 1/4 d’1 de la nit quan començo aquest comentari de Culpa. Quan l’acabi, em prendré un got de llet calenta, em rentaré les dents, baixaré el correu i jugaré a l’Apalabrados un parell de tirades, a veure si entre tot plegat me’ls trec del cap. I qui són “els”? Doncs els miserables, els infeliços, els perdedors, les víctimes, els assassins, els qui tenen mala sort i els que tenen la pitjor de les sorts… Tots són al llibre i ara, per obra i gràcia d’aquest magnífic autor que és  Ferdinand von Schirach, també en els meus ulls.

He observat que s’ha posat de moda en determinats cercles fer servir brutal, com si es tractés gairebé d’un adverbi que equivadria a immillorablement *-Com t’ho vas passar? – Brutal. A mi em fa una mica de ràbia, aquest ús. Jo m’estimo més la segona accepció que registra el DIEC “Semblant a una bèstia, d’una violència salvatge”. Una realitat brutal.

Dit això, doncs, miraré de ser sintètica com l’autor: brutal.

Per cert, si no heu llegit el comentari anterior de l’Albert, us el recomano.

Títol: Culpa
Autor: Ferdinand von Schirach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-795-4
Preu: 18 €

Share