Arxiu de la categoria: No ficció

La bibliotecària d’Auschwitz, d’Antonio G. Iturbe

@ColumnaEdicions @Grup62

Últimament m’arriben perles literàries que em fan gaudir d’allò més quan llegeixo. L’última, però, és especial. Sigui perquè el tema m’interessa o per l’emoció que es desprèn de la història, La bibliotecària d’Auschwitz, de l’Antonio G. Iturbe, m’ha arribat al fons de l’ànima.

La Dita Adlerová és una noia de 13 anys amb una missió molt específica dins d’aquest camp de concentració tan conegut d’Auschwitz: ser-ne la bibliotecària. I us preguntareu què hi fa una biblioteca en un lloc així, oi? Doncs perquè us en feu una idea, us ho cito textualment:

Quan la mare va desfer la maleta la primera nit, va quedar desconcertada en enlairar el gruixut volum i va adreçar al pare una mirada severa.
– Amb el que pesa això, hauríem pogut portar tres parells de sabates més.
– I per a què voldríem tantes sabates, Liesl, si no podem anar enlloc?
(…) El pare tenia raó. Aquell llibre em va portar molt més lluny que qualsevol parell de sabates.
Des del límit del catre d’Auschwitz, somriu en recordar el moment en què va obrir les cobertes de Der Zauberberg (La muntanya màgica).
Començar un llibre és com pujar a un tren que et porta de vacances.

I és precisament això últim el que m’ha succeït a mi. De cop, m’he vist transportada a l’angoixant i injusta vida que moltes persones van haver de viure sota el mandat de Hitler. He acompanyat la Dita en la missió de mantenir en secret els llibres que custodia, sentint la seva angoixa per por de ser observada. He vist des dels seus ulls la misèria i he sentit la gana que et rosega els budells quan només ingereixes una mica d’escudella aigualida amb un crostó de pa.

Indubtablement, La bibliotecària d’Auschwitz és un llibre que heu de llegir. No us puc dir com n’està de ben escrit, ni la passió que transmet aquesta història basada en fets reals perquè crec que ja ha quedat palès en les meves paraules. Únicament us diré que feia temps que no m’emocionava amb un llibre. I us parlo d’aquella emoció que surt de dins sense poder evitar-ho.

Us convido a llegir el primer capítol aquí, i a observar en aquest vídeo la Dita Kraus, la protagonista d’aquesta història. Sense cap mena de dubte, una supervivent.

Títol: La bibliotecària d’Auschwitz
Autor: Antonio G. Iturbe
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-6641-539-2
Preu: 19,90€

Share

De com s’escriu una novel·la + Monocle. Una novel·la (in)acabada, de Màrius Serra

@labutxaca @Grup62

El llibre del qual us parlaré és un sol volum que conté dues obres de Màrius Serra, De com s’escriu una novel·la i Monocle. Una novel·la (in)acabada, amb dues portades capiculades (és a dir, que girant 180 graus en sentit vertical una de les portades, et trobes l’altra portada). És un recurs que tan sols havia vist en còmics i discs (com el Lemuria/Sirius B de Therion). L’he trobat molt novedós i lògic, vista la relació entre les dues obres, ja que suggereix que pots començar a llegir per qualsevol de les dues narracions.

Aquest llibre tan curiós em va caure a les mans el dia del meu aniversari i vaig decidir començar-lo a llegir de seguida, fent un parèntesi de El Guión de Robert McKee, un gran llibre que explica els mecanismes del guió cinematogràfic. Vaig creure que em serviria d’exemple de com s’escriu una novel·la. Com a (aspirant a) autor de còmics, tot el que tingui a veure amb explicar històries ho trobo molt interessant!

A l’hora de començar el llibre, em vaig decidir per Monocle. Una novel·la (in)acabada per, en acabat, llegir el “making of”: De com s’escriu una novel·la.

Monocle… és una novel·la curta (la part més curta del doble volum). De fet consta d’unes 150 de les aproximadament 400 pàgines del llibre, i explica la història d’un noi anomenat Marcel que, al saber que la seva mare acaba de morir, trasbalsat, destrueix a cops de crossa una obra d’art de vidre anomenada Monocle que estava al vestíbul de l’hospital. A la tristesa de la pèrdua de la mare s’hi suma la reclamació de l’hospital dels 30 milions que valia l’obra d’art destruïda. La història està ben construïda, els personatges són creïbles, carismàtics i s’hi pot empatitzar ràpidament, tot i que al final crec que tot es precipita un pèl.

El vaig acabar el dimarts 26, al tren, anant a treballar, i quan vaig sortir vaig mirar el Twitter des del mòbil i vaig veure aquesta piulada que el Màrius Serra acabava d’escriure. No em vaig estar de contestar-li, amb un joc de paraules d’aquells que tant li agraden:

I ell em va contestar a mi!

Twitter és genial per a aquest tipus de coses!

Tornant de la feina, el mateix dia, ja vaig començar amb la lectura de De com… i vaig entendre (i aprendre) moltes coses: com és que la novel·la es precipita al final, d’on va sortir, els múltiples finals que podria haver tingut, els molts anys que es va passar inacabada fins que va ser (in)acabada, les moltes mans per les quals ha passat, el procés d’escriptura, la vida d’en Màrius mentre tot això passava…

En fi, un binomi (que no binocle) fabulós per aquells que gaudeixin amb les històries, el llenguatge i totes les coses que hi ha al darrere, que no deixen de ser la vida.

Ara, a reprendre El Guión… i si voleu, ja us en parlaré!

Títol: De com s’escriu una novel·la + Monocle. Una novel·la (in)acabada
Autor: Màrius Serra
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 408
ISBN: 978-84-9930-552-3
Preu: 15,95€

Share

Girona. Un llibre de records, de Josep Pla

@Labutxaca @Grup62

L’Alícia ens ha fet una ressenya d’aquest llibre que conté textos d’un Josep Pla que en aquell moment era un jove -joveníssim- de Palafrugell, que passava l’adolescència a Girona abans d’esdevenir un dels més grans escriptors i periodistes en llengua catalana.

Es tracta d’un relat autobiogràfic de l’època d’estudiant de Josep Pla, quan va estar internat als Maristes de Girona. Inicialment ho presenta com l’autobiografia d’un amic -Albert Ferrer- que poc abans de morir els anys 30 li va encomanar els seus papers, entre els quals es troba aquest relat. Aquesta ficció fa pensar en l’Autobiografia d’Alice B. Tocklas de Gertrude Stein.

Els records de l’època d’estudiants a Girona inclouen, com és lògic, evocacions minucioses de la vida a l’internat i a l’institut, de professors i de classes. Però la part més suggestiva és la referida a les sortides per la ciutat, aquí el llibre esdevé una espècie de guia de Girona, però amb una prosa magistral.

La catedral o la Devesa esdevenen encisadors textos on els adjectius i les descripcions ens mostren el millor Pla.

Títol: Girona, un llibre de records
Autor: Josep Pla
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No-ficció, història
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-9930-510-3
Preu: 11,95€

Share

Cartes des de Barcelona, de Diversos Autors – Júlia Balcells

@Ed_62 @Grup62

El subtítol d’aquestes Cartes des de Barcelona compilades per Júlia Balcells és “El retrat de la ciutat a través dels seus visitants” i, efectivament, es tracta d’una compilació de cartes escrites des de la llunyana època del Rei Pere el Gran d’Aragó i Sicília fins al més proper any 2010, amb el denominador comú d’estar totes elles escrites des de la ciutat de Barcelona. A través de la lectura d’aquestes cartes, el lector es pot fer una idea de l’evolució social i política de la ciutat i també dels seus canvis urbanístics.

Malgrat la manca de línia argumental, el llibre es llegeix amb molt d’interès ja que la majoria de les cartes esdevenen curtes històries. La seva força expressiva ha obrat en mi l’agradable sensació de no voler deixar el llibre i dir-me per a mi mateix “llegeixo la següent i plego”. Aquesta, que hauria d’haver estat la darrera carta llegida del dia, normalment es veia seguida per alguna o algunes més.

Tot i l’interès de la gran majoria d’aquestes cartes compilades, em permeto destacar les que estan escrites entre els anys 1931 (proclamació de la II República Espanyola),  l’any 1939 (acabament de la Guerra Civil) i els primers anys de la postguerra.

En aquests anys hi ha alguna carta amb un tremp narratiu que  fins i tot esdevé un cant desesperat a la llibertat, com per exemple, la que Manuel de Pedrolo escriu al seu editor Jordi Arbonès o, com molt encertadament ens recomanava la nostra amiga Lia en aquest mateix blog el proppassat dia 5, la que Salvador Puig Antich escriu al seu germà, la nit anterior a la seva salvatge execució per part del règim franquista.

El contingut d’aquest llibre ha esdevingut per a mi una agradable sorpresa, com també ho serà per a tot aquell que decideixi llegir-lo.

Títol: Cartes des de Barcelona
Autor: Diversos autors. Compilació a càrrec de Júlia Balcells
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2976-972-2
Preu: 19€

Share

El cas dels catalans

Aquest comentari es refereix a un llibre estrany. Un llibre nascut per a no ser líder de vendes en cap Diada de Sant Jordi i que vaig aconseguir gràcies a la meva col·laboració amb determinada entitat cívica. L’edició d’aquest llibre per part de Curial Edicions ha estat possible gràcies a la col·laboració de les entitats Memorial 1714, Moviment civil 1714, i l’ Associació Francesc de Castellví, responsables de la campanya El Cas dels Catalans que es va engegar el mes de març de l’any 2011.

Anteriorment, l’any 1992, havia estat publicat en llengua anglesa per la mateixa editorial.

Es tracta de la traducció al català de dos opuscles (Consideració del Cas dels Catalans i La Deplorable Història dels Catalans), escrits i publicats a Londres l’any 1714, just abans del Tractat d’Utrecht; en el marc en el qual Catalunya perdia els seus drets i privilegis a mans dels exèrcits espanyol i francès. En aquests opuscles s’hi reflecteix la preocupació i el rebuig de molts ciutadans anglesos davant de la política duta a terme pel seu govern tory amb la qual es decidia deixar sola Catalunya, contravenint el Pacte de Gènova, signat per la reina Anna d’Anglaterra l’any 1705, en la seva lluita perquè Carles III (casa d’Àustria) fos el rei d’Espanya enfront del pretendent borbó Felip V. També s’hi condemna la forma amb la qual l’esmentat govern tory premia la insubornable fidelitat mostrada pels catalans vers el pretendent dels àustries.

El llibre, que conté els textos dels esmentats opuscles, tant en la versió original anglesa com en la seva traducció al català, conté sengles pròlegs d’Amèlia Trueta de Strubell i d’en Michael B. Strubell i es clou amb un epíleg que signa el segon.

És una obra interessant per a tots aquells que desitgin aprofundir en el coneixement dels fets que es van esdevenir durant el setge i caiguda patits per la ciutat de Barcelona a mans dels exèrcits espanyol i francès i que van tenir unes conseqüències negatives pels catalans. Unes conseqüències que els ciutadans de Catalunya patim en l’actualitat.

Títol: El cas dels catalans
Autor: Michael B. Strubell
Editorial: Curial Edicions Catalanes
ISBN: 978-84-9779-323-0
Pàgines: 301

Share

Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat

@ColumnaEdicions @Grup62

L’Ermengol Amill és l’heroi oblidat dels fets de 1714. Un noiet que neix en un petit poble dels Pallars Sobirà i que per circumstàncies de la vida, acaba comandant un dels més importants exèrcits de “miquelets” en la lluita contra Felip V.

Quin llibre més xulo i didàctic!! No vull dir que no tingués constància dels terribles anys d’assetjament que vam patir els catalans a mans dels borbons, però llegir aquest llibre m’ha ajudat molt a posar les idees al seu lloc; a conèixer els implicats d’ambdós bàndols, i el paper que cada personatge va assumir dins d’aquest marc històric.

Barcelona es converteix en una pedra a la sabata d’un Felip V tros d’ase, sonat, implacable i anticatalanista fins al moll de l’os.

Llegir l’episodi de l’atac final que relaten Jaume Clotet i David de Montserrat posa la pell de gallina. La resistència fèrria dels catalans, enfrontant-se a un exèrcit monstruós, sense gaire més armes que la resolució i el coratge de voler ser Lliures o morts!!

Qualsevol català o no, hauria de llegir aquesta novel·la per saber com se les gastaven els enemics de les nostres llibertats.

Això sí que és memòria històrica…

Fantàstic!!

Títol: Lliures o morts
Autor: Jaume Clotet i David de Montserrat
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-6641-528-6
Preu: 21€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Cartes des de Barcelona, de diversos autors. Compilades per Júlia Balcells

@Ed_62 @Grup62

Quina idea tan genial! Acabo de llegir aquestes Cartes des de Barcelona, compilades per la Júlia Balcells, i que ens parlen totes elles de personatges que en algun moment de les seves vides han tingut o tenen coneixement de Barcelona per motius ben diferents.

Es tracta d’un recull de 83 cartes que van dirigides, per posar-vos alguns exemples, de James FritzJames a Lluís XIV, de George Sand a Charlotte Marliani, de Joan Salvat-Papasseit a Joaquim Torres García, de Josep Tarradellas a Pasqual Maragall, etc.

Totes les cartes van encapçalades per un petit pròleg que ens ajuda a situar-nos en el seu temps, en el moment històric i les circumstancies que en el seu moment van provocar que es produís la correspondència entre totes aquestes persones.

La carta de Salvador Puig-Antich al seu germà moments abans de morir… posa els pèls de punta!

És un llibre perfecte per llegir entre hores ja que cada carta tanca un minicapítol, per dir-ho d’alguna manera, encara que en el meu cas reconec que ha pogut més la xafarderia i la golafreria de llegir-les una darrera l’altra enlloc d’anar fent poc a poc i amb mesura.

Didàctic, distret, original i apte per tots els públics.

Títol: Cartes des de Barcelona
Autor: Diversos autors. Compilació a càrrec de Júlia Balcells
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2976-972-2
Preu: 19€

Share

Història de la guerra del Peloponnès, de Tucídides

@Ed_62 @Grup62 @DiariAra

Els clàssics, com les bicicletes i la novel·la negra, són per a l’estiu

Edicions 62 i Editorial Alpha publiquen, com és ben sabut, les versions al català dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge a través del quiosc. I jo, seguint una proposta del diari ARA, em vaig subscriure en el seu dia a anar-les rebent periòdicament.

Tinc una molt grata experiència d’utilitzar el període estival per abordar la lectura d’obres d’aquelles que “cal” haver llegit: La Divina Comèdia, Faust, L’Odissea, Guerra i Pau,… Altres com l’Ulisses de Joyce, Els germans Karamazov o La muntanya màgica, esperen pacientment al prestatge la seva oportunitat.

Són allò que en diem “Clàssics” i que, superada la mandra inicial, sempre acaben demostrant per què són tan famosos tot recompensant generosament l’esforç. És per això que goso recomanar per l’estiu alternar la lectura de -bona- novel·la negra amb clàssics d’aquests que tots tenim a la llibreria i a la mala consciència.

Aquest estiu li ha tocat el torn a La guerra del Peloponès, de Tucídides. En realitat són vuit volums, volumets, i només he rebut els dos primers. El primer va precedit per una introducció de Jaume Berenguer, autor també de la traducció, que ens explica què se sap del vida de l’autor i el situa en el lloc cabdal que ocupa com a pare de la Història com a ciència

I és que Tucídides amb gran lucidesa i afany d’objectivitat, tot i tractar-se de fets estrictament contemporanis, fa una anàlisi d’una modernitat que deixa bocabadat. Recordem que són fets i escrits de fa 2.450 anys, poca broma.

Comentaré, només, el començament del llibre primer, que és especialment famós entre els especialistes. En un breu “Prefaci”, l’autor, parlant de sí mateix en tercera persona, ens anuncia:

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s’han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s’hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents.

I com que les “precedents” són, entre d’altres, les mitificadíssimes guerres de Troia, sent la necessitat de justificar la seva afirmació:

Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no poden ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixo que no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

I aquí comença l’apartat L’“Arqueologia” on en deu planes repassa l’origen dels assentaments grecs en les diferents terres del que acabarem denominant l’Hèl·lade.

No vull cansar gaire amb cites però no em puc estar de posar algun exemple, com ara quan atribueix a la fertilitat de la terra del Peloponès que els seus habitants no arrelessin en uns indrets fent ciutats emmurallades. Els era més pràctic emigrar una mica més enllà si havien patit invasions. En canvi,

“…l’Àtica [Atenes] per la pobresa del seu sòl, en molt de temps es veié lliure de discòrdies, i per això els seus habitants sempre anaven essent els mateixos. (…) Les altres contrades, a causa de les migracions, no van créixer com l’Àtica; perquè els individus més poderosos que eren bandejats, per guerra o per revolta, de la resta de Grècia, acudien considerant-la un refugi segur, a Atenes; i admesos com a ciutadans des dels primers temps augmentaren tant la població de la ciutat, que més endavant l’Àtica ja no fou suficient i envià colònies a Jònia.”

Referint-se a l‘expedició contra Troia,

“… podem creure que (…) fou més gran que les precedents encara que inferior a les dels nostres dies. I (…) si hem de prestar fe als versos d’Homer, malgrat que com a poeta és de suposar que embelleix i exagera, s’hi veu clarament que aquesta expedició fou relativament petita…” .

I aporta dades numèriques objectives per mantenir la seva afirmació.

Acabo amb una altra cita profètica que, venint d’un atenès, resulta d’una objectivitat aclaparadora:

“El fet que Micenes era petita, o que algunes altres ciutats d’aleshores semblen ara insignificants, no pot servir d’argument rigorós per a negar-se a creure que l’expedició fou tan important com el poetes ens han dit i com sosté la tradició. Si la ciutat d’Esparta fos despoblada i no en restessin més que els temples i els fonaments dels edificis em penso que al cap de molts anys, les generacions futures ben poc creurien que el poder dels lacedemonis fou equivalent a llur fama i, tanmateix ocupen dues cinquenes parts del Peloponès i tenen l’hegemonia del total, (…) però com que llur ciutat no està (…) embellida amb temples i monuments sumptuosos (…) faria una impressió més pobra. En canvi, si els atenesos sofrissin el mateix destí, l’espectacle de les ruïnes d’Atenes faria conjecturar que llur poder fou dues vegades més gran que realment no és.”

Cal deixar-ho aquí. Recordem un cop més que escriu això fa més de 2.400 anys, i que només en feia 30 que s’havia acabat d’erigir el Partenó…

Doncs, això. Aprofiteu les calorades per submergir-vos en els Clàssics. Paga la pena.

Títol: Història de la Guerra del Peloponnès, vol. I: llibre I
Autor: Tucídides
Traductor: Jaume Berenguer
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Col·lecció de Clàssics de la Fundació Bernat Metge
ISBN: 978-84-9859-053-1

Share

Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan

@Ed_62 @Grup62

La Liane i en George són els pares d’una prole molt extensa: tenen 9 fills i els tenen pràcticament un rere l’altre. L’organització d’una família tan extensa per força ha de tenir un punt caòtic. Els pares, ja per sí mateixos son excèntrics, diferents.

El cas és que entre tots aquest fills, sobresurt amb llum pròpia la figura de la Lucile: una nena d’una bellesa excepcional, fora del que és comú. De fet, tots el nanos són prou guapos, però la Lucile és un cas apart. És diferent en tots els sentits. Ja de ben petita fa la seva contribució a l’economia familiar fent de model per revistes i espots publicitaris. Però en el pla de la vida, del dia a dia, la nena no és gens feliç.

Durant de la novel·la anem coneixent el caràcter de cada germà, les baralles inevitables, els torns per anar al lavabo i dutxar-se. Les vacances, les sobretaules, els jocs d’infantesa i l’entrada a l’adolescència; i mica en mica anem assistint al desmembrament, a la caiguda irreparable d’una gran estructura… que semblava tan i tan forta, i tan indestructible.

El llibre sencer és un homenatge a la figura de la Lucile escrit per la seva filla quan ella ja no hi és. Aquesta absència li permet parlar sense embuts i deixar testimoni (amb permís de la família) de com va ser en realitat la vida de la seva mare i dels seus germans. Hi ha coses molt grosses, secrets inconfessables, autèntiques animalades que poc a poc van deixant al descobert la veritat d’una família que, aparentment sembla molt feliç i molt naïf, però que no. Que no! Ni parlar-ne!

És un llibre espès, intens, d’un magnetisme seriós i “tremendo”. M’ha fer patir bastant, però encara m’ha agradat més.

Títol: Res no s’oposa a la nit
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2976-970-8
Preu: 19,90€

Share

El cor del senglar, de Baltasar Porcel

@Ed_62 @Grup62

Encara, com qui diu, no s’havia assecat la tinta de la meva última ressenya sobre Memòries confidencials d’un editor quan em cau a les mans El cor del senglar, una novel·la de Baltasar Porcel, justament esmentada per J.M. Castellet en aquestes Memòries… ¿Què esperava trobar-me? Una novel·la desafiadorament política, mereixedora de la petita polèmica que segons Castellet havia despertat en no rebre un premi per qüestions no artístiques sinó ideològiques. ¿Què m’he trobat? Un text personalíssim que al mateix temps descriu i és un retorn a l’origen.

Descriu un retorn a l’origen perquè tots els personatges que apareixen a la novel·la tenen una cosa en comú: estan marcats per una experiència de la qual mai es van recuperar del tot i a la qual voldrien tornar, o que precisament consistia en un retorn forçat, en una fugida. Relacionat amb tots aquells episodis hi ha Baltasar Guillem, oncle de Baltasar Porcel, i autèntic protagonista inoblidable d’aquesta obra. Entre la resta de personatges hi trobem barrejades persones reals i d’altres llur existència depèn només de la màgia de la narrativa; entre els primers, a més de familiars i amics de l’escriptor, hi trobem a Camilo José Cela, Joan Miró i Llorenç Villalonga en alguns dels seus moments més quotidians i íntims.

És un retorn als orígens de l’escriptor perquè, amb El cor del senglar, Porcel tanca un cicle literari i també personal. Aquesta és una novel·la catalogada com a ficció però podria ser considerada perfectament una autèntica biografia amb totes les seves característiques.

D’una manera o d’una altra, tots nosaltres vivim amb una mena d’inquietud, amb una veueta dins nostre que ens diu que, per molt endavant que tirem, sempre tindrem pendent un viatge, un retorn. Des de L’Odissea, la literatura s’ha ocupat d’intentar plasmar aquest viatge. Per a Odisseu, l’objectiu, la llar on tornar, és Ítaca; per a Baltasar Porcel són les Cases Velles, a Andratx, a Mallorca, i a totes les històries que es troben enterrades en els seus nombrosos racons plens de fantasmes. Espero de tot cor que Porcel, que ens va deixar fa tres anys, hagi realitzat alguna mena de retorn definitiu i que hagi trobat aquelles Cases Velles que ell i el seu oncle recordaven.

Si tot va bé, ben aviat jo també faré un petit viatge. Si tot segueix anant bé tornaré a casa en un parell de dies i aquest retorn significarà un nou origen per mi, per aquells que m’acompanyen en el meu viatge, i per a algú que tot just començarà el seu.

Bon estiu a tots i llegiu força!

Títol: El cor del senglar
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-348-5
Preu: 19,95€

Nosaltres, ens hem assabentat que aquest algú que comença el seu viatge amb l’Anna Velasco es diu Maria.

Benvinguda entre nosaltres!

Share